13

L’Artal tallava troncs a l’era per fer-ne llenya quan va veure un soldat que s’acostava a peu a Castellrosselló, provinent de Perpinyà. Quan encara era lluny el va reconèixer com un dels homes habituals de l’escorta del comte Nunó. Probablement venia a lliurar un missatge al seu cavaller o a la senyora del lloc. No era pas la primera vegada ni seria tampoc la darrera. Es va eixugar la suor del front i va continuar tallant la fusta per fer temps fins que l’home arribés. Aquell any de 1229, la primavera havia arribat esmorteïda i calia proveir-se bé de llenya perquè la humitat encara pujava per totes les parets de la casa cada vegada que el sol es ponia rere el Canigó. Seria el setè hivern que passarien a Castellrosselló des que havien tornat de Tolosa. Després de la mort de Montfort, el comte de Tolosa havia recuperat una part dels seus dominis, però els occitans no havien aconseguit alçar el vescomtat de Carcassona ni molts altres territoris. Els croats s’havien fet forts en aquella part del país i ni el vescomte Ramon ni els seus cavallers Jaspert de Barberà i Oliver de Termes no havien pogut recuperar les seves possessions. A fe de Déu que ho havien intentat. No havien estat precisament poques les cavalcades que hi havien tet per afeblir les defenses franceses durant unes quantes primaveres, però tots els esforços havien estat debades. Amaurí de Montfort s’havia aferrat a la ciutat de Carcassona com una paparra i no hi havia hagut manera de foragitar-lo.

Quan a la fi Jaspert de Barberà va assumir que no recuperaria les seves terres, va decidir tornar a Castellrosselló. Potser més endavant hi hauria possibilitats de tornar-ho a provar, però era clar que aquell moment encara no havia arribat. Fent el cor fort, el cavaller faidit s’havia acomiadat dels seus companys, havia aplegat els seus patracols i el seu escuder, i havia tornat al servei del comte Nunó i del rei Jaume I. L’infant vulnerable que havien deixat a Montsó s’havia convertit en un monarca jove i enèrgic. El seu poder s’afermava cada dia en detriment del poder territorial dels senyors feudals. Lluny quedaven els temps en els quals la corona li ballava sobre el cap. Assessorat pels seus partidaris de primera hora, entre els quals el comte Nunó, Jaume I tenia al davant un futur que els endevins predeien magnífic.

Per a Jaspert de Barberà i el seu escuder, aquells set anys a Castellrosselló havien passat de pressa, malgrat que, tot comptat i debatut, la veritat era que havien estat uns anys perfectament anodins i sense trasbalsos rellevants. El faidit rebia visites de cortesia i ell mateix en feia de tant en tant, ja fos a Perpinyà o altres viles del comtat. Juntament amb Nunó Sanç, cada any recorria durant uns dies la frontera per inspeccionar torres i castells. Tret d’això, la placidesa de les seves existències era absoluta, i per això l’Artal podia ben dir que aquells eren uns temps feliços.

Hi havia només un pensament angoixant que li revenia de tant en tant, i era la possibilitat que tingués un nebot o neboda en mans dels assassins del seu germà i la seva muller. Per aquesta raó, cada vegada que en alguna fira es topava amb un joglar li preguntava si duia algun missatge de Guerau de Rocafixada. La resposta era invariablement negativa i, amb el pas dels anys, l’escuder començava a assumir que, amb tota probabilitat, mai més no en tornaria a sentir a parlar.

—Bon dia tinguis, Artal —va fer el soldat quan encara li faltaven unes passes per arribar al casalot on residia Jaspert de Barberà—. Porto un missatge per al teu senyor.

—Sigues benvingut a Castellrosselló, amic. Espero que portis bones noves de Perpinyà. —L’escuder va observar els peus bruts de fang del missatger i va afegir—: Veig que el comte no t’ha deixat ni un trist ruquet per venir fins aquí, oi?

Tots dos van riure de la facècia i l’Artal va convidar l’home a entrar a la casa. Van pujar al pis de dalt i van entrar en la cambra on el cavaller faidit llegia un llibret assegut a la vora d’una finestra. Als seus peus jeia un mastí, abaltit per un silenci sepulcral que només es trencava quan el foc espetegava o el cavaller passava una pàgina del llibre. L’entrada dels dos homes va desvetllar el gos, que va alçar el cap i les orelles.

—Perdoneu, missenyor, però ha arribat un missatger del comte Nunó que demana parlar amb vós —va dir l’Artal.

El cavaller va alçar els ulls de la lectura, va tancar el llibre, el va col·locar damunt una taula al costat d’altres volums i es va posar dempeus. La seva alçada continuava impressionant els seus interlocutors, sobretot si ocupaven un rang inferior en l’escala social, com era el cas d’aquell missatger.

—Doncs aquí em teniu —va dir el cavaller al missatger—. Sóc tot orelles per escoltar el missatge del comte Nunó.

El missatger va agafar aire i es va deixar anar.

—El comte Nunó Sanç demana al cavaller Jaspert de Barberà que tingui la bondat i la gentilesa d’anar a Perpinyà a veure’l al palau comtal, on té una informació de gran valor que li vol trametre personalment.

Després de sentir el missatge, Jaspert de Barberà va deixar passar uns moments en silenci, no fos cas que el soldat hagués oblidat alguna cosa més per dir. Davant el rostre circumspecte del missatger, el cavaller va somriure i va dir amb una certa ironia:

—Bé, veig que el teu missatge és només l’avís d’un missatge més rellevant que em comunicarà el mateix comte. Així doncs, ja pots tornar a Perpinyà i dir-li al comte que em devora la més viva curiositat i que l’aniré a veure demà mateix cap al migdia. Ja veus que el meu missatge és més llarg que el teu…

El soldat no sabia quina cara fer ni què dir. No passava pas cada dia, això de sentir-se una mica burlat per un dels faidits més cèlebres del Rosselló. L’Artal, des del fons de la sala, somreia per sota del nas, content perquè, per una vegada, la broma no anava adreçada a ell.

—Molt bé senyor, així ho faré —va aconseguir pronunciar el missatger.

—Abans de desfer el camí reposa una estona i assegura’t que l’Artal et doni un bon got de vi i un tall de pa amb alguna cosa que et faci profit. Si fos per mi, et donaria un tros de formatge o un grapat de nous, però estic segur que el meu escuder guarda algun tros de cansalada en algun amagatall del rebost. Assegura’t que te’n doni un tall generós.

L’Artal es va enrojolar. Al final també havia rebut, com sempre. Va fer que sí amb el cap i es va endur el missatger estirant-lo per la màniga. Tots dos van baixar a la cuina, on l’escuder va complir al peu de la lletra les indicacions del seu senyor. Va fer-la petar amb el soldat, el va acompanyar fins al camí de Perpinyà i el va acomiadar fins l’endemà. Després va reprendre la feina amb la destral i, mentre esguardava com el missatger se’n tornava a la capital del comtat, va somriure i va agrair a Déu que li hagués donat un senyor del qual se sentia orgullós.

L’endemà al matí, l’Artal va preparar els cavalls i un farcell de roba per a l’avinentesa que es quedessin a passar la nit a Perpinyà. Les visites a la ciutat per veure el comte Nunó tenien la particularitat que se sabia quan començaven però mai quan acabaven. Més d’un cop la trobada entre el comte i el faidit s’havia perllongat tant que havien hagut de passar la nit al palau. Per això l’Artal havia agafat l’hàbit d’endur-se un cabdell amb roba cada vegada que anaven a veure’l, encara que aparentment hagués de ser qüestió de poca estona. Des d’abans de la festivitat de Nadal que els dos senyors no es veien. L’escuder va pensar que era ben bé que la fredor letàrgica de l’hivern també afectava les relacions entre els homes. Per tant, després de tant de temps sense parlar, tots dos tindrien moltes qüestions a comentar i de ben segur que la trobada s’allargaria. A ell ja li aniria bé; volia comprar un esmolet a algun ferrer i també un ungüent per a les durícies.

Finalment el faidit va sortir de casa, van muntar els cavalls i van enfilar en silenci el camí de ponent. Les hortes que envoltaven Perpinyà es desvetllaven mandrosament després de l’hivern. Als marges, envoltades d’una herba d’un verd intensíssim, centenars de roselles florien amb una energia continguda durant els mesos glacials.

No van trigar a arribar a la ciutat. Van entrar a Perpinyà pel portal de llevant i es van dirigir al palau del comte. Als carrers hi havia força gent que anava amunt i avall i el xivarri era considerable. A vegades, quan era a Castellrosselló, trobava a faltar el bullici urbà i es delia per una mica de cridòria, però quan era a Perpinyà no trigava a enyorar la seva vida reposada en aquell llogarret que s’havia convertit en la seva llar. L’escuder estava convençut, a més, que el seu senyor també estimava la vida rural i tranquil·la. Era probable, havia pensat sovint, que aquella existència quieta i pausada li recordés la seva infància, ja llunyana, al seu feu usurpat de Barberà. Per això procurava passar-hi llargues temporades i, si bé la seva disposició a moure-se’n era absoluta quan era cridat, sempre en marxava amb un sentiment quasi imperceptible de recança.

Els guardes de la porta del palau van reconèixer Jaspert de Barberà i el van saludar amistosament. Un sergent els va acompanyar als estables, on l’Artal va quedar a càrrec de les muntures, i va escortar el faidit fins a l’edifici principal del palau, encastat a la torre de l’homenatge, des del capdamunt de la qual es dominava tota la ciutat. El cavaller hauria pogut fer aquell recorregut amb els ulls clucs de tantes vegades que l’havia fet, però va permetre que l’oficial el guiés pel palau. Comptat i debatut, aquella seria, ben probablement, la missió més rellevant del dia d’aquell bon home i li seria una bona ocasió d’aparèixer, ni que fos uns breus instants, davant dels ulls del comte de Rosselló.

—Ah, amic, ja has arribat —va dir el comte mentre l’abraçava i el convidava a seure—. Tenia el desig de veure’t des que vaig sortir de Barcelona. Tinc grans notícies que vull compartir amb tu.

El faidit va assentir amb el cap. Coneixia aquella mirada i aquella expressió. Cada vegada que els ulls del comte havien espurnejat amb la il·lusió d’un noi de quinze anys l’havia embolicat en una aventura perillosa. La darrera vegada que l’havia rebut tan efusivament, el seu escuder havia acabat participant en el rescat d’un rei. Era evident, va pensar, que també en aquella ocasió sortiria de la sala amb una nova comesa del tot imprevista. Tot i així, aquest convenciment no li causava cap desencís ni cap animadversió envers el comte. La seva amistat ja ocupava un graó superior a l’obediència que li devia en tant que vassall. Nunó Sanç va anar directe al gra.

—Has de saber que el rei Jaume ha escoltat el clam dels nobles i ha decidit emprendre la conquesta de Mallorca i les altres illes en mans dels sarraïns. —El cavaller faidit va obrir uns ulls com unes taronges. Aquesta sí que no se l’esperava. El comte no li va donar l’opció de badar boca i va prosseguir—: El rei ja ha aconseguit el vistiplau de les Corts Generals catalanes per a la conquesta de les illes i tots els preparatius ja estan en marxa. Si res no els entorpeix, la seva voluntat és emprendre la croada aquest mateix estiu. —Aquell estiu! La sorpresa inicial del cavaller càtar es convertia per moments en un astorament absolut. En pocs mesos caldria no només bastir un exèrcit capaç de derrotar les forces musulmanes, sinó també dotar-lo de la flota necessària per a traslladar-lo a Mallorca. Conscient o no de l’estupor que les seves paraules causaven, Nunó va continuar buidant el pap—: Com et deus imaginar, no només acompanyaré el nostre rei en aquesta gloriosa gesta sinó que hi aportaré tots els homes, animals i moneda que pugui, encara que això suposi deixar les defenses del comtat en un cert estat de precarietat. —Jaspert de Barberà va considerar que havia arribat l’hora de dir-hi la seva, però tot just havia obert la boca per començar a pronunciar el primer so que el comte va arrencar de nou—: I, com també et deus imaginar, tu m’acompanyaràs en aquesta expedició. No només et considero un dels guerrers amb més experiència en els fets d’armes, tal com vas demostrar en el setge de Tolosa, sinó que el rei necessitarà la presència i el consell lleial d’homes com tu. Molts nobles catalans i aragonesos també participaran en la croada, i n’hi ha que ho fan més moguts per l’interès patrimonial que no pas per fidelitat al nostre senyor rei o a l’Església de Roma. Per això és especialment important que els barons que no tenim interessos ocults siguem a la vora del nostre rei i l’aconsellem amb el cor a la mà.

Després d’entomar la cadena de sorpreses, finalment va ser el torn del cavaller faidit.

—Amic Nunó, mentre feia el camí entre Castellrosselló i Perpinyà rumiava quina seria la notícia que em volies fer saber i admeto que, entre totes les idees que he pensat, cap ni una no s’acostava gens al que m’acabes de dir. Dit això, i malgrat la sorpresa inicial, cada vegada veig més clar que aquesta conquesta és imprescindible si el rei vol afermar el seu regnat i vol posar fi a un dels obstacles més grans contra els quals han de combatre els nostres mercaders.

Jaspert de Barberà no anava desencaminat. En efecte, feia anys que hi havia al país una pressió latent per tal que el monarca emprengués una operació militar d’envergadura contra Mallorca. Els actes de pirateria duts a terme per naus musulmanes amb base a l’illa eren cada dia més audaços i tothom tenia fresca a la memòria la captura, el 1226, d’una nau comercial catalana. El mateix rei havia enviat una ambaixada a Mallorca per negociar l’alliberament de la tripulació i de la mercaderia, però els sarraïns s’hi havien negat en rodó. El valí de Mallorca, Abu Yahya Muhàmmad ibn Alí, se sentia prou fort per mantenir la seva arrogància, mentre que el rei català pagava les debilitats d’un regnat encara massa jove. Des de llavors, Jaume I covava l’ou de la revenja al fons de la seva ànima.

Aquest moment llargament esperat havia revifat de manera inesperada durant un banquet celebrat al novembre de l’any 1228 a Tarragona. L’amfitrió havia estat el còmit i mercader barceloní Pere Martell, un dels comerciants més fastiguejats per la inseguretat causada pels musulmans i, en conseqüència, un dels més fervorosos partidaris d’emprendre la conquesta de Mallorca. El comte va somriure.

—Jo mateix vaig acompanyar el rei a aquest sopar, i creieu-me si us dic que abans d’anar-hi, bo i intuint que en Pere Martell tornaria a insistir en aquesta conquesta, el nostre monarca no tenia cap intenció de precipitar-se.

—Caram —va dir el faidit, amb ulls burletes—. Doncs sembla que el mercader va saber conduir l’aigua al seu molí, oi?

—Ja hi podeu pujar de peus. En Martell va ser convincent i va tenir l’encert de tocar aquelles qüestions més sensibles al nostre rei. Li va dir que la conquesta de Mallorca li suposaria un nou regne dins del mar i va tenir la gosadia d’afirmar que una expedició com aquella plauria sens dubte als ulls de Déu. Alguns nobles que ens acompanyaven també es van afegir alegrement a aquella festa i de cop i volta ningú no trobava cap impediment de cap mena a una missió tan arriscada com aquella!

Segons el comte, el rei havia pres la decisió en ferm i de seguida va posar fil a l’agulla. Havia convocat Corts Generals catalanes a Barcelona abans d’acabar l’any, engrescat per la perspectiva d’una conquesta com aquella. Prendre un regne insular no era una aventura senzilla ni exempta de risc. De fet, Guillem de Montcada, cap de la poderosa nissaga del mateix nom, l’havia advertit durant el banquet que conquerir un regne situat en una illa seria una proesa equivalent a conquerir-ne tres de situats a terra ferma. Però el jove monarca no era precisament dels que es deixaven intimidar pels reptes temeraris i havia decidit no fer marxa enrere. Fer-ho hauria posat en perill la seva credibilitat i autoritat, i calia no oblidar que molts nobles catalans i aragonesos, i qui sap si el mateix Montcada, esperaven qualsevol mostra de debilitat del rei per desacreditar-lo o, fins i tot, intentar un cop de mà contra el regnat.

Les Corts s’havien celebrat al palau comtal que havien bastit els fundadors del Casal de Barcelona. Després d’obrir el seu parlament amb l’habitual fórmula illumina cor meum, Domine, et verba mea de Spiritu Sancto,^[002] el rei havia posat una condició prèvia als estaments militar i eclesiàstic abans d’emprendre la croada: la pacificació del regne i la fi de les disputes armades entre senyors. El rei, hàbilment aconsellat pel seu cercle de confiança, volia aprofitar l’expedició i les riqueses que se’n derivarien per posar fi d’una vegada per totes a les lluites de faccions que empobrien el país i impedien l’afermament definitiu del seu poder reial. Després de les llargues jornades de debat i discussió que caracteritzaven cada convocatòria de Corts, i que esgotaven la paciència de l’impetuós rei, finalment els tres braços van donar el seu consentiment a la croada i es van comprometre a participar-hi amb homes i diners en la mesura de les seves possibilitats.

Quan el comte va acabar el seu relat, tots dos es van quedar una estona en silenci. La remor dels carrers de la ciutat arribava cada cop més esmorteïda, talment com la llum esblaimada del sol que s’escolava pels finestrons i que anunciava la posta de sol. Després d’haver-ho verbalitzat amb entusiasme fins al darrer detall, també el comte veia ara la magnitud enorme de l’operació militar que es preparava per al cap de pocs mesos. Sens dubte no seria un passeig militar. El valí de Mallorca tenia un exèrcit poderós, i l’illa sencera s’alçaria en armes davant la possibilitat de caure en mans d’un rei cristià. Després de meditar-hi una estona i observar la mirada reflexiva del seu amic, Nunó va trencar el silenci.

—Així doncs, vindràs amb mi?

—Ja ho saps prou que sí. Vindré per lleialtat al rei. Com bé has dit, aquesta croada ha de servir, també, per esvair per sempre els dubtes sobre la solidesa del seu tron. Però també vindré per tu, amic meu. No et deixaria mai sol en una aventura com aquesta. Algú haurà de garantir que tornis sa i estalvi a Perpinyà. Com a vassall teu estic ben satisfet, i no desitjo cap canvi al capdavant del comtat.

Tots dos van riure i van acordar que el cavaller faidit passaria la nit al palau. Van fer avisar l’Artal, que pesava figues damunt la palla de l’estable. L’escuder es va alegrar d’haver predit que passarien la nit a Perpinyà. Cada vegada que s’hi quedaven, les cuineres del comte li donaven un sopar generós i li posaven tants gots de vi com podia engolir. Després passava la nit a la mateixa cuina, ajagut en un jaç davant la llar de foc, si és que no aconseguia escolar-se a les habitacions de les cambreres. Si ho comparava amb l’austeritat de la seva vida a Castellrosselló, aquelles nits al palau del comte Nunó eren una benedicció de Déu.

L’endemà a trenc d’alba, en Jaspert i el seu escuder van sortir del castell comtal i van abandonar Perpinyà pel portal de llevant. El cel era gris i el sol, tot i ser ben visible, era només una petita esfera blanquinosa i desdibuixada que no desprenia cap escalf. L’Artal es bufava les puntes dels dits per combatre un fred terrible que li havia entrat al cos tan bon punt havien sortit de la residència del comte Nunó. Cap dels dos no havia badat boca des d’aleshores. Com sempre, va pensar l’Artal, el seu amo aprofitava els viatges, per curts que fossin, per rumiar i endreçar els seus pensaments. Era evident que ambdós senyors havien tractat afers polítics importants que alterarien els seus plans immediats. Segurament en els propers dos o tres dies, com a màxim, li explicaria les novetats. Però l’escuder va calcular malament i quan tot just albiraven Castellrosselló el faidit va alentir el pas del seu cavall fins a situar-se a l’altura de l’Artal.

—Has navegat mai per sobre el mar? —li va deixar anar. L’escuder va quedar sorprès per la pregunta i va fer que no amb el cap.

El faidit va continuar.

—El rei ha preparat la conquesta de l’illa de Mallorca i el nostre comte hi participarà, de manera que nosaltres dos també hi anirem.

—I com és això de navegar en un vaixell? —va preguntar l’Artal, a qui, en aquells moments, el preocupava més el viatge fins a l’illa que els perillosos infidels que hi trobarien en desembarcar.

—Doncs no té res d’especial. Si trobem bona mar, no tindrem problemes i ara és el moment de l’any més adequat per fer la travessia. Ara bé, si hi ha mala mar, ja et pots ben preparar —va contestar en Jaspert somrient amb els ulls i arrugant les parpelles.

El gest, com ja sabia l’Artal, posava fi a la conversa i el noi no va gosar preguntar per a què s’havia de preparar. De totes maneres tampoc va tenir gaire temps per pensar-hi ni per fer-se a la idea de navegar per sobre les aigües. A mitjans d’agost, el cavaller Jaspert de Barberà i el seu escuder es van unir a la host que el comte Nunó estava reunint a Perpinyà per dirigir-se cap al sud.