Pròleg

A partir de la segona meitat del segle XI, i durant tot el segle XII, els comtats catalans emprenen una ambiciosa política expansiva en terres occitanes. Mitjançant una eficaç política matrimonial o amb la compra de drets feudals, els comtes de Barcelona s’emparen lentament d’extensos territoris d’Occitània. Aquesta política topa de seguida amb l’oposició del gran senyor feudal de la zona, el comte de Tolosa, que pugna amb els catalans per l’hegemonia política i militar. La lluita soterrada entre Barcelona i Tolosa es perllonga durant dècades i té esclats violents que modifiquen constantment els límits i les lleialtats dels comtats ambicionats per uns i altres.

Aquesta rivalitat secular canvia radicalment a partir del darrer quart del segle XII a causa d’un factor que, fins llavors, no ha tingut cap paper rellevant: la religió. En un període relativament curt de temps, molts nobles occitans, juntament amb una part significativa de la població, abracen progressivament el catarisme, una heretgia cristiana originària de Bulgària que propugna un retorn a les essències més pures. Malgrat no comptar amb una estructura organitzativa centralitzada ni tenir caps jeràrquics visibles, aquest corrent religiós s’escampa ràpidament per Europa a través de les rutes comercials i de pelegrinatge, i és a les terres occitanes on arrela amb més força.

Roma ha contemplat l’expansió del catarisme amb inquietud, però la força que pren a Occitània l’obliga a prendre decisions. El papa Innocenci III envia missatgers plenipotenciaris per intentar aturar l’heretgia, ja sigui amb amenaces directes contra la noblesa occitana o mitjançant una nova evangelització de la població. Aquesta política no obté els resultats buscats, però origina un conflicte creixent entre el papat i els nobles occitans. En aquest context d’amenaces, l’assassinat del legat papal Pere de Castellnou el 1208 és l’espurna que encén la foguera. Innocenci III decreta la croada contra els càtars, la primera i única guerra santa decretada per Roma contra altres cristians.

Aquesta situació es presenta als ulls de París com l’ocasió idònia per afermar el poder del rei Felip II sobre Occitània. Tot i que la monarquia francesa és oficialment sobirana sobre els territoris occitans, aquesta autoritat és més nominal que no pas real. París és molt lluny i les diferències culturals i idiomàtiques han provocat que els vincles polítics i nobiliaris entre francesos i occitans s’hagin anat esfilagarsant amb el pas dels anys. La croada és, doncs, una porta oberta a l’ocupació efectiva del territori per part dels Capets. El papa és coneixedor d’aquesta situació i per aquesta raó promet que els nobles que participin en la croada es podran repartir els territoris dels aristòcrates càtars que siguin excomunicats per heretgia.

La resposta a aquesta crida no es fa esperar i molts nobles francesos, liderats per Simó de Montfort, prenen les armes per participar en la croada i ampliar els seus dominis feudals. De seguida passen a l’acció i les hosts dels croats s’emparen dels primers comtats occitans. En primer lloc, la ciutat de Besiers és conquerida i tota la seva població és massacrada. Carcassona és ocupada després sense resistència i tots els seus habitants són desterrats. El pànic s’apodera de tots els occitans, ja siguin càtars o fidels de Roma, i els seus ulls miren desesperadament cap a Barcelona com a única potència militar capaç de salvar-los del desastre.

Davant d’aquesta situació, el rei Pere I, dit el Catòlic, s’enfronta a un dilema. D’una banda, la seva victòria sobre els àrabs a la batalla de Las Navas de Tolosa, l’any 1212, l’ha convertit en campió de l’Església de Roma i no pot desobeir fàcilment les ordres del papa. Per contra, el contracte de vassallatge de molts nobles occitans, com les cases de Foix, Comenge o Trencavell, envers la Corona d’Aragó és perfectament legal i el rei català els deu protecció i empara, tal com aquests li reclamen.

Després d’intentar desesperadament un acord polític amb el papa, que el duu a negociar directament amb Simó de Montfort i a deixar-li el seu fill, l’infant Jaume, com a penyora, el rei Pere opta finalment per socórrer militarment els seus vassalls occitans. A l’estiu del 1213 creua els Pirineus al capdavant d’un exèrcit per protegir la ciutat de Tolosa, antiga enemiga mortal, de l’atac imminent dels croats. Davant la ciutat emmurallada de Muret, on Simó de Montfort s’ha concentrat amb els seus cavallers, les tropes catalanes conflueixen amb les forces tolosanes per formar un poderós exèrcit destinat a derrotar els croats.

Atrapats dins els murs de Muret, Simó de Montfort i els seus cavallers són conscients del perill que corren. La seva situació militar és precària: no estan en condicions de resistir un setge i una batalla a camp obert és un suïcidi perquè la superioritat numèrica de les tropes catalanes i occitanes és aclaparadora. El cavaller francès dubta i prega a Déu, mentre el monarca català, al seu campament, ja percep l’agradable perfum de la victòria.