INTRODUCCIÓ

Quina olor fan les clavegueres? Fa uns quants anys vaig tenir l’oportunitat de visitar-ne un tram per fer un documental, i vaig sortir-ne marejat per una flaire densa i enganxifosa que et saturava els narius i et feia venir arcades. Veient-nos la mala cara, un tècnic sorneguer es va fer un fart de riure i ens va confirmar el que ja havíem percebut: que les clavegueres fan pudor, molta pudor. I va afegir un però: són necessàries. Aquesta opinió positiva sobre les clavegueres reals, les que porten els nostres detritus a una depuradora, s’estén també a les anomenades clavegueres de la política, concretament a les clavegueres de l’Estat. Està molt consolidada entre l’opinió pública la idea perversa que un estat de tant en tant necessita saltar-se la llei per defensar-se. La primera pregunta que ens hem de fer és: per defensar-se de qui? I la segona, qui determina aquest qui? Quan s’estudien les clavegueres de l’Estat, un descobreix que la primera llei que les governa és l’opacitat, que es veu trencada de vegades, quan hi ha filtracions. L’opacitat afavoreix l’aparició d’uns individus amb molt de poder que aparentment serveixen l’Estat, però que, a més, aprofiten l’entorn fosc i sense control per on es mouen per afavorir els seus propis interessos, per enriquir-se. El poder polític es veu coaccionat tot sovint per les clavegueres, perquè els qui les dirigeixen tenen informació privilegiada de tothom. Els governants les miren amb desconfiança, les temen, però acaben sucumbint a la temptació d’usar-les contra els seus adversaris polítics, una temptació que és alimentada maternalment pels professionals de la guerra bruta.

Les clavegueres de l’Estat tenen el seu espai ben determinat en l’estructura dels règims democràtics. Els totalitaris ja estan pensats des de la seva gestació per salvaguardar l’Estat i l’oligarquia de la pressió dels seus opositors, i no han d’amagar-se de la llei ni de l’opinió pública, perquè ni l’una ni l’altra compten. Després hi ha els països homologats com a democràcies però amb un llarg historial totalitari al darrere, com és el cas de Rússia o Turquia, que actuen amb mà de ferro sobre els seus opositors. A quin d’aquests grups pertany Espanya? Per respondre aquesta pregunta veurem com han utilitzat les clavegueres de la política països tradicionalment respectuosos amb els drets civils com els EUA o França. Descobrirem com en aquests dos països les clavegueres han investigat ciutadans per la seva ideologia, han obtingut informació privada, han fabricat informes falsos i els han facilitat d’amagat a la premsa, igual que ha passat a Espanya. Fins aquí cap diferència. Però si comparem les clavegueres d’Espanya amb les de les democràcies occidentals, podrem trobar dues diferències prou notables. La primera és que a les democràcies més consolidades l’escàndol que provoquen les revelacions que confirmen la persecució dels seus ciutadans té conseqüències polítiques i judicials, en forma de dimissions i d’intervenció de la justícia. A Espanya, en canvi, no ha passat cap de les dues coses. La segona diferència rau en el fet que, a les democràcies occidentals, les clavegueres estan molt limitades a l’acció al·legal de membres dels serveis d’informació i dels diferents cossos policials. A Espanya, el marge de maniobra és més ampli: de manera conscient i deliberada, però també de vegades inconscient, fiscals, jutges, alts funcionaris de l’Estat i mitjans de comunicació col·laboren amb les clavegueres. Molts funcionaris estan imbuïts de la mateixa noció d’interès d’Estat anacrònica i reaccionària del govern, i se senten emparats per valors morals superiors derivats d’una profunda convicció patriòtica.

El 21 de setembre de l’any 2017, l’endemà de l’operació d’assalt de la Guàrdia Civil a diverses conselleries de la Generalitat de Catalunya, el Congrés va aprovar un dictamen on s’afirmava que el Ministeri de l’Interior, sota el comandament de Jorge Fernández Díaz, havia utilitzat fons i recursos públics per fabricar investigacions contra els seus adversaris polítics. Aquest dictamen posava el punt final als treballs de la comissió que va investigar, amb molts impediments, les gravacions de què va ser objecte l’exministre Jorge Fernández Díaz, i que havien provocat l’escàndol el juny del 2016 quan el diari Público en va revelar el contingut. Les gravacions en qüestió demostraven clarament la implicació del govern espanyol en una guerra bruta oberta contra els partidaris de la independència de Catalunya. Tot això es va donar a conèixer gràcies a la feina de dos periodistes que fa molt temps que investiguen les clavegueres: Patricia López i Carlos Enrique Bayo, del diari esmentat. Tots dos han patit coaccions i amenaces. Aquest llibre no existiria sense el seu treball d’investigació i les seves aportacions.

El dictamen de la comissió es va aprovar al Congrés amb 172 vots a favor, l’abstenció de Ciutadans i el vot en contra del Partit Popular. En el text aprovat s’afirmava que s’havien utilitzat fons i recursos públics per cometre uns delictes que estan clarament tipificats i que comporten penes de presó. Aquest dictamen, que en un país amb tradició democràtica hauria comportat la dimissió automàtica de tot el govern, no va tenir, com tothom sap, cap conseqüència política, ni va derivar en cap acció judicial. És en aquest sentit que podem afirmar que la democràcia espanyola, per desgràcia, s’apropa cada cop més als règims de Rússia i de Turquia, i no pas a les democràcies nordamericana o francesa.

A partir del treball de força anys de Patricia López i Carlos Enrique Bayo sobre les clavegueres, i gràcies a les seves fonts policials, es va realitzar un documental, Las cloacas de Interior, produït per Mediapro i dirigit per Jaume Roures. El film va tenir un notable èxit d’audiència i molta difusió a les xarxes, tenint en compte que cap televisió d’àmbit estatal el va voler programar, una anomalia que reforça la tesi que l’espanyola és una democràcia dèbil. Jo em vaig fer càrrec del guió del documental, i durant la producció, que va durar gairebé un any, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar i conèixer els testimonis que hi surten, i d’entendre el funcionament de la guerra bruta i d’alguns dels seus protagonistes. Els primers contactes amb els diferents funcionaris del Ministeri de l’Interior es van realitzar extremant la confidencialitat, sense telèfons ni gravadores, en llocs on es podia assegurar que res del que s’hi parlava transcendiria. Gràcies a aquests mesures es va establir un clima de confiança entre les parts que va fer possible la participació dels entrevistats en el documental. Les gravacions de les converses es van dur a terme amb molta cura, en diferents platós, per protegir la identitat d’aquelles persones que s’avenien a declarar davant les càmeres però no a cara descoberta. Per tal d’evitar que fossin interceptades, les comunicacions entre els membres de l’equip no es feien mai per telèfon, ni a través de whatsapps ni de correus electrònics. Els ordinadors on es feien les transcripcions de les entrevistes estaven capats, sense connexió a internet, ni possibilitat d’extreure’n la informació mitjançant dispositius d’emmagatzematge d’informació. Totes aquestes mesures de seguretat tenien sentit, perquè les clavegueres policials podien arribar a sospitar que s’estava preparant un documental que contindria revelacions importants, i a descobrir la identitat dels que hi participaven.

La feina de guionista de Las cloacas de Interior em va despertar l’interès per saber-ne més, de tot plegat, per aprofundir en el qui, el com i el per què. Patricia López i Carlos Enrique Bayo em van inocular el verí de l’interès pel món de les conxorxes polítiques i la guerra bruta, per entendre els motius que impulsen determinats dirigents a voler canviar el curs dels esdeveniments polítics i a atacar la credibilitat de les persones amb actes fora de la llei. A causa de la meva formació científica sempre he cregut, i així ho vaig manifestar a alguns dels testimonis policials, que voler canviar la realitat amb conxorxes i maniobres fosques és una aspiració pròpia d’il·lusos, perquè la realitat és molt complexa i no depèn d’una única variable. Amb tot, després d’haver estudiat a fons les clavegueres de l’Estat ja no faria aquesta asseveració amb la mateixa alegria. Els qui pretenen alterar la vida política jugant amb la desinformació i la intoxicació obtenen resultats, de vegades decisius: aconsegueixen que una part important de l’opinió pública balli segons el so que toquen. Amb això ja es donen per satisfets.

A més de la meva feina en la producció del documental, he seguit les compareixences de la comissió del Parlament de Catalunya sobre l’operació Catalunya i les de la del Congrés dels Diputats sobre les gravacions a l’exministre Jorge Fernández Díaz. Tot i les absències d’alguns protagonistes destacats en aquestes dues comissions, les declaracions dels qui hi van participar han estat força aclaridores i m’han ajudat a entendre millor el funcionament de les clavegueres a Espanya.

El resultat és aquest llibre, una excursió que us proposo fer a les clavegueres, les d’ara i les d’abans. Tapeu-vos el nas perquè la ferum, a cops, es pot fer insuportable i les arcades estan assegurades.