VI. L’OPERACIÓ CATALUNYA: ELS ANTECEDENTS
Explicar les operacions de guerra bruta que s’han dut a terme des de l’Estat en el període del govern de Mariano Rajoy contra el sobiranisme català és un exercici complex. I ho és tant per la diversitat d’elements policials que hi participen com pels diferents mètodes emprats i també per la superposició de la guerra bruta a causes judicials obertes de corrupció al voltant de l’antiga Convergència. Veurem que l’esforç del Govern espanyol se centra a ventilar escàndols en moments clau de la política catalana, sobretot en períodes electorals. Veurem que l’acció de l’Estat s’ha fet al marge de les investigacions obertes i formals en seu judicial, i que han buscat l’impacte mediàtic i la condemna pública en els mitjans de comunicació. Els escàndols no responien a revelacions d’investigacions oficials, sinó a informes filtrats als mitjans i de dubtosa versemblança o, fins i tot, descaradament falsos. Veurem quin paper hi han tingut diversos organismes governamentals, des de la Policia Nacional al CNI, passant per la Fiscalia i la Judicatura.
Ernesto Ekaizer, un periodista que ha seguit atentament tota la informació relacionada amb l’anomenada operació Catalunya, definia així la política del PP pel que fa al combat del sobiranisme:
La respuesta del gobierno del Partido Popular es una respuesta del Ministerio del Interior, es un tema de política criminal. ¿Por qué es un tema de política criminal? Porque el Partido Popular desarrolla la ilusión, en mi opinión, lo cual es discutible, de que los elementos de corrupción que hay en el panorama político catalán, en las administraciones catalanas, pueden ser una palanca para destruir la evolución hacia el soberanismo. Por eso desarrollan una política criminal frente al auge del soberanismo y del independentismo.
Però la guerra bruta aspira a molt més que a destapar els casos de corrupció que hagin pogut existir a Catalunya i a fabricar suposats informes policials sense cap garantia o a elaborar-ne de falsos. S’han obert causes judicials que ataquen el dret a la llibertat d’expressió o al de manifestació. També s’han investigat persones simplement pel seu posicionament envers el procés independentista català. En un Estat de dret la Policia no pot fer investigacions prospectives sense l’autorització d’un jutge, que per donar-la necessita que hi hagi indicis de delicte. A Espanya s’han realitzat investigacions prospectives de molts dels participants en el procés. El jutge Elpidio Silva, en la comissió del Parlament que investigava l’operació Catalunya, va explicar per què són il·legals les investigacions prospectives:
Lo viene a recalcar una circular de la Fiscalía General del Estado, no caben investigaciones generales, no caben investigaciones prospectivas, no caben investigaciones dirigidas a la persona o las personas al margen de hechos relevantes de naturaleza penal. Y cuando se conozca algún hecho que tenga relevancia penal, con muchísima celeridad, se tiene que poner en conocimiento de la autoridad que regenta el poder del Estado para llevar a cabo estas investigaciones, que es, ni más ni menos, que el poder judicial.
Aquest és un dels fets més greus i rellevants que explicarem, com s’han investigat persones pel sol fet de participar en el procés. En aquest sentit cal destacar la resistència i l’oposició de determinats fiscals i jutges a ser utilitzats en la guerra bruta, una actitud que els honora.
Però també hi ha hagut col·laboració dels estaments judicials. El periodista Carlos Quílez comentava en la comissió del Parlament que alguns tràmits legals eren molt lents o molt ràpids segons la causa de què es tractés: «Sí que li puc dir que la rogatòria a Suïssa pel tema Bárcenas va trigar tres anys. Les dues peticions de rogatòria del cas Pujol, que va dictar la jutgessa d’instrucció número 31 de Barcelona […] en vint-i-quatre hores la Fiscalia i l’Audiència Nacional, vint-i-quatre hores de rellotge, van tramitar una rogatòria amb relació a una investigació bancària de primera magnitud internacional». Aquesta celeritat en una Administració de Justícia lenta i arcaica s’ha vist confirmada en altres casos, sobretot durant el mes d’octubre del 2017, amb les detencions d’una part important del Govern de la Generalitat.
Veurem com el Govern espanyol ha utilitzat mitjans d’investigació al marge dels canals judicials habituals, amb diners dels fons reservats, contractant empreses de detectius o recorrent a la informació que presumptament els arribava del CNI.
Per entendre l’operació Catalunya és clau estar al corrent de la intervenció de les autoritats policials, judicials i governatives en l’Estat veí d’Andorra, en una clara vulneració de la seva sobirania. Entendre el que ha passat a Andorra és molt esclaridor per veure com ha actuat el govern de Mariano Rajoy.
Des del començament de l’operació Catalunya, que situarem pels volts de l’any 2012, hi ha hagut indicis de males pràctiques i de guerra bruta. El fet determinant que les fa evidents, però, és la difusió per part del diari Público de la gravació de les converses del que era ministre de l’Interior en aquell moment, Jorge Fernández Díaz, amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. Les converses daten del mes d’octubre del 2014, i surten a la llum el juny del 2016, just uns dies abans de la segona convocatòria d’eleccions generals. Aquesta veritable bomba informativa va ser possible per l’excel·lent feina periodística de Patricia López i Carlos Enrique Bayo. Però hi ha una causa primera, el trencament de relacions, el 2014, entre dos comissaris de la Policia que havien participat en l’operació Catalunya, Marcelino Martín Blas i José Manuel Villarejo, en el transcurs de la investigació de l’anomenada operació Emperador, o cas Gao Ping. Sense aquesta guerra entre comissaris no haurien aparegut moltes de les proves que ens demostren l’existència d’una guerra bruta contra el sobiranisme. El conflicte, en el moment d’escriure aquest llibre, persisteix, sobretot després que el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, confiés al comissari José Luis Olivera les màximes responsabilitats dintre de la Policia Nacional.
Explicarem com aquesta guerra bruta s’ha pogut dur a terme gràcies als canvis que va introduir el ministre Jorge Fernández Díaz en l’estructura de la direcció de la Policia Nacional, on va instaurar un càrrec nou, el de director adjunt operatiu, ocupat per Eugenio Pino, un dels principals implicats. Coneixerem quins comandaments de la Policia han col·laborat en les clavegueres.
L’actuació des de les clavegueres sempre coincideix amb els moments importants del procés sobiranista, des de la primera consulta a Arenys de Munt l’any 2009 fins al referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Per això és molt important repassar els moments polítics del país a cada moment, per entendre quina ha estat la resposta del Govern espanyol. I cal anar una mica enrere, per entendre les circumstàncies i el paper de cadascun dels protagonistes. D’entrada, reculem fins l’any 2009.
2009. A l’espera de la sentència de l’Estatut
L’any 2009 van passar moltes coses en l’àmbit polític, judicial i social a Catalunya que ajuden a entendre una mica tot el que s’ha esdevingut després. Per a les clavegueres, el 2009 va ser un any pilot. Va ser llavors que es va posar a prova l’eficàcia dels ressorts de l’Estat contra la manifestació pública de l’independentisme, i molts responsables del poder contraris a qualsevol fet que posés en dubte la unitat de la pàtria van prendre bona nota del que havia passat i de com enfrontar-s’hi en el futur. L’any 2009 a Catalunya es respirava un clima de veritable tensió, a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que no arribava.
El descontentament a Catalunya feia créixer els desitjos de sobirania. El 4 de juny de 2009, l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovar una moció que defensava l’organització d’una consulta popular sobre la independència de Catalunya que s’havia de celebrar el mes de setembre. Aquesta convocatòria municipal va destapar la caixa dels trons. Els partits que hi van donar suport a l’Ajuntament van ser la CUP, ERC, CiU i ICV. Els dos regidors socialistes es van abstenir. Les reaccions no es van fer esperar: es va demanar la intervenció de l’Estat per impedir-la, i s’anunciaren diverses accions judicials. Hi tornarem de seguida perquè aquell estiu va ser dens de notícies, i ens hi hem de referir seguint-ne el seu natural ordre cronològic.
El 27 de juliol els Mossos d’Esquadra van entrar a la seu del Palau de la Música i va esclatar el cas Millet, o cas Palau. Els indicis d’irregularitats en la gestió del Palau dataven de força enrere i, fins i tot, existia un informe de la Sindicatura de Comptes de l’any 2002 que ja alertava d’anomalies. L’escàndol va ser majúscul perquè a més de l’enriquiment personal de Fèlix Millet aflorava una font de finançament irregular de Convergència. Tres mesos mes tard, el 13 d’octubre, esclatava el cas Pretòria, que afectava l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, el regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament, i dos antics alts càrrecs de Convergència, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra.
Tornem ara a Arenys de Munt. Al mes de setembre, Ciutadans va presentar una sol·licitud a la Delegació del Govern per aturar la consulta de la localitat del Maresme. El 3 de setembre el Jutjat del Contenciós número 14 de Barcelona anul·lava l’acord del plenari a l’espera d’al·legacions. Una curiositat: l’advocat de l’Estat que va recórrer era Jorge Buxadé, antic candidat de Falange Espanyola en la dècada dels noranta. Finalment es va ratificar la invalidació del ple de l’Ajuntament que havia donat suport a la consulta, que ara quedava en mans de la coordinadora que l’havia promogut. Hi havia molt nerviosisme al PP i a Cs per aquesta iniciativa, que no volien que arribés a bon port de cap manera.
L’atmosfera de tensió al voltant de la consulta es va incrementar per una sol·licitud de manifestació per al dia de la consulta presentada per Falange. La Conselleria d’Interior, entenent la perillositat de la coincidència de la votació i la manifestació d’ultradreta, va retardar aquest acte una setmana. I aquí hi va intervenir, de manera sorprenent, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, revocant l’ordre de la Conselleria d’Interior, que llavors dirigia el conseller Joan Saura. La revocació de l’ordre d’Interior va causar malestar i protestes dins el món de la judicatura.
La jornada del 13 de setembre va ser un èxit de participació, i va transcórrer en un ambient de festa que va desfermar una reacció en cadena en molts altres municipis, els quals van voler promoure la seva pròpia consulta. Aquell exercici de democràcia popular va encendre totes les alarmes dels poders de l’Estat hagudes i per haver, i la còlera no dissimulada de Ciutadans i PP. Les reaccions a favor i en contra de la consulta marquen els alineaments polítics en relació amb l’exercici del sobiranisme que es donen avui dia, llevat d’algunes excepcions, com la d’ICV.
Des de la judicatura es van abonar les tesis contra la participació. I les clavegueres van fer acte de presència, encara que de forma tímida. La comissió organitzadora i l’alcalde van rebre amenaces de tota mena, fins i tot es van detectar càmeres ocultes en les dependències municipals, sense que se sabés qui les hi havia instal·lat. Ciutadans, el Partit Popular i el PSC van oposar-se a la consulta, i fins i tot el president de la Generalitat, José Montilla, es va manifestar en desacord, cosa que va suposar una petita crisi interna en el tripartit (PSC, ICV i ERC) que governava en aquell moment. El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va voler treure ferro a l’assumpte, però Rajoy va demanar una resposta contundent de l’Estat. La presidenta Esperanza Aguirre va esclatar, colèrica, i va qualificar el fet de demencial. El popular Esteban González Pons va afirmar que l’Estat havia deixat els catalans no nacionalistes sense empara. Tot això per una petita consulta en un poble del Maresme. Atenció a la reacció aïrada d’Alicia Sánchez Camacho, líder dels populars a Catalunya, que va dir que «les consultes no són legals ni democràtiques», i que es va queixar de la «inacció» de l’Estat. La popular és un personatge central en la nostra història, perquè va prendre bona nota d’aquesta «inacció» del 2009, que va condicionar les seves accions posteriors.
El 2009 marca un punt d’inflexió en les relacions entre Catalunya i Espanya. L’expectativa d’una sentència del Tribunal Constitucional desfavorable a l’Estatut aprovat en referèndum va fer aixecar totes les alarmes. Socialistes i populars estaven enfrontats per la renovació del Tribunal. L’any 2009, dels dotze membres del Constitucional que havien de dictaminar sobre el recurs del PP contra l’Estatut, un, el jutge Pablo Pérez Tremps, havia estat recusat, i un altre, Roberto García Calvo, havia mort. Dels deu jutges restants, quatre continuaven en el càrrec, tot i que el seu mandat havia vençut, pel desacord entre PP i PSOE. Molts experts consideraven que aquell tribunal no tenia autoritat moral per dictar sentència. La situació d’angoixa davant la possible resolució del Tribunal Constitucional va propiciar un fet insòlit en la història del periodisme català: la publicació, el dia 26 de novembre, d’un editorial conjunt que alertava dels perills d’una sentència contrària a l’Estatut, titulat «La dignitat de Catalunya». El rebombori que va provocar aquest editorial va ser majúscul, i algunes associacions de magistrats es van queixar que exercia una pressió inacceptable contra el Tribunal Constitucional. L’editorial va ser escrit pel periodista Enric Juliana, conjuntament amb el jurista Juan José López Burniol, dues persones gens sospitoses de ser independentistes.
2010. La sentència de l’Estatut i el dinar de La Camarga
Al marge de les tensions que produïa el retard en la sentència de l’Estatut, hi va haver novetats en l’ordre financer i bancari que tindrien rellevància més endavant. Gràcies a un acord bilateral d’intercanvi d’informació fiscal entre Espanya i Andorra signat el mes de gener, un banc andorrà, la Banca Privada d’Andorra, adquiria al març un banc espanyol, el Banco de Madrid. Aquest fet va obrir, un any i mig més tard, la possibilitat de regular a Espanya capitals emigrats a Andorra, aprofitant l’amnistia fiscal del futur govern de Rajoy. L’acord bilateral va ser signat pel que era llavors el president del Govern del Principat d’Andorra, Jaume Bartumeu, del Partit Socialdemòcrata. Després de deixar el càrrec, Bartumeu va ser durant un temps l’advocat dels germans Cierco, els propietaris de la BPA.
I va arribar el dia esperat i temut per tothom. El 26 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional dictava sentència sobre l’Estatut. Dividida en tres blocs, esmenava el preàmbul de l’Estatut, en declarava nuls 14 articles, i introduïa matisos en 12 articles més. Alguns dels 14 anul·lats eren vigents en altres estatuts reformats després del català, com el valencià o l’andalús. Com a curiositat: la redacció de la sentència conté catorze cops la fórmula «la indisoluble unidad de la patria», per si algú podia tenir-ne cap dubte. «La indisoluble unidad de la patria», segons la va formular el Fuero de los Españoles franquista de la qual ja hem parlat, un atavisme semàntic capaç de resistir els embats de l’evolució política. La unitat indivisible de la pàtria és el punt que marcarà la línia vermella d’allò que és constitucional o no i, per una extensió abusiva, d’allò que és democràtic o no ho és. Alicia Sánchez Camacho, eufòrica després de la sentència, no va trigar gens a afirmar públicament que s’havien de revisar algunes de les lleis aprovades pel Parlament i que s’havia de respectar el bilingüisme a les escoles.
La resposta ciutadana a la sentència va ser una manifestació multitudinària a Barcelona sota el lema de «Som una nació, nosaltres decidim», en la qual van participar tots els partits polítics a excepció del PP i Cs. En certa manera, la manifestació va ser la primera gran expressió massiva de descontentament amb l’Estat i la primera de les irrupcions cada cop més majoritàries de les proclames independentistes. El PPC, per boca de la seva líder, va criticar durament la presència dels socialistes a la manifestació, que va titllar d’independentista. L’increment del sobiranisme feia sortir de polleguera els dirigents del PPC, en concret la seva líder.
Retrocedim ara fins a uns dies abans de la manifestació, el 7 de juliol. Una setmana després de la decisió del Tribunal Constitucional, i en plena efervescència per la convocatòria de la manifestació programada per al 10 de juliol en protesta per la sentència, Alicia Sánchez Camacho va quedar per dinar amb Victoria Álvarez, ex-companya sentimental de Jordi Pujol Ferrusola, en un restaurant del carrer d’Aribau de Barcelona, La Camarga. D’aquest dinar no se’n sabria res fins al cap de tres anys. Sembla que va ser Jorge Moragas, antic company d’escola de Victoria Álvarez, qui va buscar la trobada. Álvarez va revelar a Sánchez Camacho que s’havien fet enviaments de diners a comptes de la família Pujol en entitats bancàries andorranes. La conversa va ser gravada per una agència de detectius, Método 3, a petició d’una persona propera a Sánchez Camacho, que també era un membre destacat del PSC. En parlarem més endavant. Què va fer Sánchez Camacho amb la informació? Va anar a la Fiscalia o al jutge com era la seva obligació? No. La informació va anar a parar al Ministeri de l’Interior i va quedar congelada durant força temps, el temps que va durar l’acord entre CiU i el PPC al Parlament de Catalunya.
Les eleccions del 28 de novembre de 2010 van fer canviar el panorama polític català. El tripartit format per PSC, ERC i ICV va perdre la majoria, i els resultats donaven una majoria simple a CiU de seixanta-dos diputats. Artur Mas va pactar amb Alicia Sánchez Camacho un acord d’estabilitat pressupostària amb el suport dels divuit escons obtinguts pel PPC. Uns pressupostos restrictius, els primers que incorporaven serioses retallades. Alicia Sánchez Camacho estava ufana i pletòrica, i no cabia a la pell, era el soci imprescindible, i volia que el pacte anés més enllà:
És un compromís polític de present i de futur. A qui li molesti que el PP sigui determinant a Catalunya, que comenci a acostumar-s’hi.
La crisi provocada per la sentència del Tribunal Constitucional i la posterior reacció ciutadana semblaven aparcades, i a la líder del PPC ja no li interessava aixecar la llebre dels diners de la família Pujol a Andorra. Creia que tota sola havia neutralitzat els nacionalistes, i que aviat, a Madrid, hi hauria un govern del PP que, a diferència del dels socialistes, barraria el pas amb fermesa a les vel·leïtats sobiranistes dels catalans.
2011. La revolta al carrer
El mes de gener de 2011, CiU i el PP, amb el suport del PSC, arriben a un acord per nomenar un càrrec important, el de director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, un organisme lligat al Parlament. Hi havia la necessitat de cobrir la vacant deixada per la mort del primer director, David Martínez Madero. La persona escollida va ser Daniel de Alfonso, un personatge que esdevindrà central, com a cooperant voluntari, en la guerra bruta contra el sobiranisme. De Alfonso era un personatge controvertit, amb fama de bocamoll. Presumia de reunir-se mensualment amb l’empresari Isidre Fainé —aleshores president de CaixaBank, i de ser client habitual del restaurant Hoffmann—. Pol Pareja afirmava en un article a El Español que segons fonts properes a la justícia De Alfonso solia queixar-se obertament davant d’empresaris que no guanyava prou diners. La decisió d’Artur Mas de nomenar-lo responsable de l’Oficina Antifrau va ser un autèntic tret al peu, que li va passar factura més endavant.
Les relacions entre CiU i PP no van estar lliures de tensions. El 10 d’abril de 2011 se celebrava una consulta participativa a Barcelona per la independència, organitzada per la plataforma Barcelona Decideix. Va anar a votar una xifra prou significativa, el 18,4% de la població. Els dirigents populars van criticar la posició ambigua de CIU al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona respecte a la consulta, i van criticar que s’intentés legitimar l’independentisme per aquesta via.
La crisi econòmica havia esclatat, i el govern de Zapatero va haver de prendre mesures dures en el terreny econòmic, pressionat per la UE. La resposta social al carrer va adquirir una força inesperada. El 15 de maig s’ocupa la plaça del Sol de Madrid. A més, es fa una gran manifestació a la capitat de l’Estat, convocada per Democracia Real Ya. A Barcelona es feia una acampada reivindicativa a la plaça de Catalunya, que va ser dissolta amb violència per part dels Mossos d’Esquadra. Acabava de sorgir un element nou a escena, ciutadans descontents amb la política de retallades, que exigien un canvi profund en les estructures democràtiques i que es posés fi al bipartidisme dominant els darrers trenta anys.
Les eleccions municipals del 20 de maig donaven la victòria a Barcelona al candidat de CIU, Xavier Trias. Seria el primer cop que CiU podria ocupar l’alcaldia des de la restauració de la democràcia. Trias va buscar el suport del PP per ser alcalde, en una mena de pacte mai escrit ni confessat en virtut del qual s’atorgava a CIU l’alcaldia de Barcelona i a Xavier Garcia Albiol, la de Badalona.
El 10 de juny, una manifestació de protesta contra les retallades encerclava el Parlament. Els manifestants fins i tot van impedir a alguns diputats l’entrada a l’edifici. Era el dia que es materialitzava l’acord entre el PP i CiU per als pressupostos. Durant aquesta greu crisi es va qüestionar l’eficiència dels Mossos. Segons opinions expressades a cau d’orella pels populars, la revolta social creava l’escenari perfecte per deixar de banda sine die la revolta nacional. Segons els populars, els nacionalistes de CiU tenien poc marge de maniobra per la seva minoria parlamentària, l’acord amb el PP i l’amenaça de la nova esquerra insurgent. El sobiranisme quedava fracturat i congelat.
Amb tots aquests conflictes en marxa, Zapatero preparava la seva retirada, i ho feia amb l’acord amb el PP per blindar-se un cop abandonés el càrrec. El 29 de juliol Zapatero anunciava l’avançament d’eleccions al 20 de novembre, però ell ja no seria el candidat socialista a la presidència del Govern. El 23 d’agost, Zapatero plantejava una reforma constitucional destinada a fixar el límit de dèficit, per tal d’aturar les amenaces d’intervenció de la UE. Rajoy hi va accedir sense vacil·lacions. La reforma de la Constitució es va fer per la via d’urgència, sense ratificació en referèndum. Les eleccions del 20 de novembre donaven al PP una majoria absoluta inapel·lable, amb 186 diputats, la segona més alta mai vista en democràcia. Les primeres mesures dels populars, tot i la gravetat de la crisi econòmica, van ser de caràcter polític: la reforma de la cúpula policial i del CNI. Situant en la cúpula del poder policial una sèrie de personatges afins, Rajoy s’assegurava el suport al seu Govern, si convenia, prescindint de la legalitat.