Capítol 7

El clan es va sentir profundament abaltit davant la gòtica amplitud de la cova en la seva primera incursió, però a poc a poc s’hi va anar acostumant. El record de l’antiga cova i de l’angoixant recerca anava minvant i, a mesura que aprenien més coses dels voltants de la nova llar, més els agradava. Per fi, s’assentaren en l’habitual rutina que corresponia als breus i calorosos estius: cacera, recol·lecció i vitualles, que haurien d’emmagatzemar a les envistes dels freds llargs, prou coneguts per la seva experiència. Però tenien una esplèndida varietat per escollir.

Les argentades truites travessaven l’escuma blanca del corrent renouer. Quan el peix descansava imprudentment sota arrels o rocs sobresortints l’agafaven amb les mans amb infinita paciència. L’esturió gegant i el salmó, sovint carregats amb un extra de caviar fresc i negre o de fresa brillant, rosa, suraven immòbils a la boca del corrent, mentre monstruosos silurs i negres bacallans escombraven el mar interior. Amb les xàvegues, fetes a còpia d’anar trenant els llargs pèls dels animals, els treien de l’aigua, aprofitant que el gran peix fugia com el vent del ramat d’homes fins a la barrera de l’areny. Era normal que sovint haguessin de recórrer els quinze quilòmetres que els separaven de la costa, però, així, aviat pogueren tenir peixos de mar, que assecaven amb el fum de les fogueres que anaven encenent. Arreplegaven mol·luscs i crustacis per fer-ne casses, culleres, bols i tassons, i, així mateix, per treure’n una suculenta queixalada. Escalaven els cingles escarpats per prendre els ous de la munió d’ocells marins que niaven als promontoris rocallosos, de cara a l’aigua. Amb una pedra ben llançada, podien endur-se a casa un preuat mascarell, una gavina o un bon gavot.

A mesura que l’estiu avançava, recol·lectaven arrels, tiges carnoses i fulles, carbasses, llegums, baies, fruits, nous i grans, cadascun en la seva saó. Assecaven fulles, flors i herbes per treure’n tes i condiments; els terrosos de sal arenosa, que les enormes glaceres del nord deixaven a la vista quan s’enduien la humitat i feien minvar el litoral, els arreplegaven també per al menjar de l’hivern.

Els caçadors sovintejaven les seves expedicions. Les properes estepes eren riques en plantes i herba, però privades de tot excepte d’escassos arbres desnerits. Tanmateix, anaven plenes dels ramats d’animals de pastura. Els cérvols gegants, que recorrien les planures, tenien les banyes palmades i, en els animals més grans, podien atènyer ben bé els dos metres, com les dels bisons més grans, que podien ser de les mateixes dimensions. Els cavalls de l’estepa rarament anaven més enllà del sud, però els ases i els onagres —l’espècie que es troba enmig del cavall i l’ase— vagarejaven per tota la planura de la península, mentre que el seu voluminós cosí, el cavall boscà, vivia tot sol o en grups reduïts prop de la cova. Les estepes també arreceraven petites bandades, poc freqüents, de l’animal que habitava a les terres baixes. El parent del boc: l’antílop saiga.

Les pastures que hi havia entre els prats i els contraforts eren la llar de l’ur, l’avantpassat salvatge, bru fosc o negre, d’un bestiar més dòcil i domèstic. Els rinoceronts boscans —els parents de les espècies aspres i brunes, tropicals, que s’havien adaptat a les baixes temperatures dels boscos— trepitjaven només una mica el territori d’altres varietats de rinoceronts, que preferien l’herba de les pastures. Tots dos, amb les seves banyes més curtes, eixint del morro, i amb l’amblar horitzontal del cap, es diferenciaven de l’espècie llanuda, la qual, juntament amb el mamut llanut, feien de visitants esparsos, dependents de l’estació. Aquests tenien una banya anterior, llarga, inclinada cap endavant i un cap que caminava mirant avall, que els servia per apartar la neu a fi de destriar la pastura a l’hivern. Gaudien, a més, d’una gruixuda capa de greix subcutània i d’un tofut abrigall, vermell i llarg, cobert d’una llana suau que els permetia d’adaptar-se als climes freds. El seu hàbitat natural eren les estepes gèlides i eixorques, septentrionals, les estepes del tarquim.

Només quan les glaceres eren en aquelles terres podia haver-hi estepes de tarquim. Les constants baixes pressions damunt les extenses capes de gel absorbien la humitat de l’aire, i ocasionaven la precipitació d’una neu fina que queia damunt les regions periglacials, que creava un vent constant. El polsim calcari i el tarquim eren arreplegats de l’amuntegament de roques, als límits de les glaceres, i dipositats al llarg de centenars de quilòmetres. Una petita deu fonia l’escassa neu i el subsòl congelat, suficientment perquè rebrotessin la pastura ben arrelada i l’herba. Creixien ràpidament, per després assecar-se i esdevenir fenc esponerós, milers i milers d’hectàrees de farratge per als milions d’animals que s’havien adaptat als freds gèlids del continent.

Les estepes continentals de la península només cridaven l’atenció de les bèsties llanudes durant la tardor. Els estius eren massa xardorosos i la neu de l’hivern massa espessa per poder-la apartar. A l’hivern, molts animals es conduïen cap al nord, devers la frontera dels tarquims més freds i eixorcs. La majoria se’n tornava a l’estiu. Els animals boscans que es podien nodrir de la brossa o de l’escorça o dels líquens restaven als vessants dels boscos, que els oferien reclusió i impossibilitaven l’accés als enormes ramats.

A més dels cavalls i dels rinoceronts boscans, els senglars i diverses varietats de cérvol trobaven una llar en aquell paisatge ple d’arbres: com el cérvol roig, en petits ramats, conegut més tard com a ant en altres contrades; el tímid cabirol, solitari o en petits grups, amb el banyam de tres puntes; la daina, una mica gran, pigallada de blanc i roig, i uns quants ants, coneguts com a ant americà per aquells qui anomenen ant el cérvol roig. Tots compartien el mateix hàbitat.

I ben amunt, a les muntanyes, el moltó de bona cornamenta, el mufló, arrapat als penyals i als grenys, que es nodreix de les pastures alpines; i, més amunt encara, l’isard, el boc salvatge de les muntanyes, i la camussa, que salta de cingle en cingle. Els ocells veloços es llançaven damunt del bosc i deixaven els seus colors i melodies, encara que no sempre un àpat. Qui tenien una situació més accessible eren sens dubte la perdiu, lenta i rabassuda, i el gall boscà de les estepes, fàcils d’abatre amb una pedra ràpida, talment com les oques i l’ànec èider —que arribaven cada tardor. Aquests, però, eren de bon agafar amb una xarxa quan aterraven damunt dels estanyols pantanosos de les muntanyes. Els ocells de presa i els de carronya suraven vagarosos mercès als corrents d’aire calent, escodrinyant les planures abundants i els boscos.

Una munió d’animals més petits omplia les muntanyes i les estepes, als voltants de la cova, que els proveïen de menjar i pells. Hi havia els depredadors: visons, llúdries, goluts d’Amèrica, erminis, martes, guineus, marts gibelins, óssos rentadors, teixons i els petits gats salvatges que després esdevindrien una legió de domèstics caçadors de ratolins. I les preses: esquirols d’arbre, porcs espins, llebres, conills, talps, rates mesquers, castors, mofetes, ratolins, rates d’aigua, conills de Noruega, esquirols de terra, jerbus enormes, hàmsters gegants i uns pocs més sense nom i ja extingits.

Els carnívors més grans eren essencials per escurçar l’abundant munió de preses. Hi havia llops, i els seus parents, més ferotges encara, els coiots. També hi havia gats: linxs, guepards, tigres, lleopards, lleopards de les neus i, els més grans de tots, els lleons de les cavernes. Els óssos bruns, omnívors, s’aixoplugaven vora la cova, però el seu cosí, més alt, el vegetarià ós de les cavernes, era absent en aquell moment. L’omnipresent hiena de les cavernes enllestia el llarg reguitzell de vida salvatge.

El país era increïblement ric i l’home només un bri insignificant de tota la vida innúmera que vivia i moria en aquell fred i antic Edèn. Tan indefens, sense cap mena de dotació superior o natural —llevat del seu cervell més desenvolupat—, l’home era el més feble dels caçadors. Però malgrat la seva aparent vulnerabilitat —mancat d’ullals, d’urpes, de velocitat a les cames o de força per saltar—, el caçador bípede s’havia guanyat el respecte dels seus competidors quadrúpedes. Només la seva olor ja era prou motiu per fer girar cua a una criatura molt més poderosa que ell, sempre que, allà on fos, els dos visquessin en proximitat d’algun temps ençà. Els caçadors del clan, experts i efectius, eren tan destres en l’escomesa com en la defensa i quan la supervivència o la seguretat del clan estaven amenaçades o si necessitaven un càlid abrigall per a l’hivern, que la natura decorava, donaven encalç al mateix encalçador.

Era un dia lluminós i càlid, en plena plenitud de l’inici de l’estiu. Els arbres començaven a treure els primers brots, però eren encara una ombra del que esdevindrien més endavant. Les mosques brunzien mandrosament al voltant d’ossos escampats arreu d’antics àpats. Una brisa marina voleiava, espargia una mica de mar i feia que el fullatge bellugadís s’enjogassés damunt el desnivell assolellat, davant la cova.

Sense la responsabilitat de trobar una nova llar, els deures del mog-ur s’havien alleugerit. Tot el que li pregarien aleshores seria de fer una cerimònia de cacera o algun ritual per foragitar els mals esperits o, si algú prenia mal o emmalaltia, pregar per l’auxili dels bons esperits perquè assistissin Iza en els seus remeis màgics. Els caçadors havien marxat i amb ells també algunes de les dones. No tornarien fins passats molts dies. Les dones hi anaven per conservar la peça un cop abatuda. Davant l’hivern, era millor portar la carn a casa ja assecada. La xafogor del sol i el vent omnipresent de les estepes feien malbé la carn tallada a tires. Amb herba seca i fems encenien focs, el fum dels quals allunyava les mosques vironeres, i evitaven així que deixessin els ous damunt la carn fresca i que aquesta es podrís. A més a més, les dones s’encarregarien de dur la major part del pes al viatge de tornada.

Creb havia dedicat el seu temps a Ayla d’ençà que s’havien instal·lat a la cova, mirant d’ensenyar-li la seva llengua. Els mots rudimentaris, normalment la part que més costava als petits del clan, Ayla els agafava a la primera, però l’intricat sistema de gestos i signes no estava tan al seu abast. Havia maldat per fer-li entendre el sentit de cada gest, però no hi havia ningú que tingués una base d’aquell mètode de comunicació, ni tampoc ningú que el pogués interpretar o explicar. El vell s’havia escarrassat al màxim, sense haver estat capaç de trobar la manera de fer-se entendre. Ayla estava igualment frustrada.

La noia sabia que es perdia alguna cosa i es delia per poder-se comunicar amb més mots dels que ja sabia. Veia com la gent del clan entenia més que els simples mots, però no arribava a comprendre com. El problema era que ella no «veia» els gestos. Per a ella, es tractava de moviments sense solta ni volta i no pas intencionats. Simplement, no havia estat capaç de copsar la dimensió de parlar mitjançant signes. Mai no se li havia acudit que tal cosa fos possible, estava més enllà de la seva experiència.

Creb havia començat a escatir el problema de la noia, tot i que se li feia difícil de creure-ho. «Passa que no entén que cada gest té un significat», pensava.

—Ayla! —va cridar Creb, tot fent signes a la noia. «Vet aquí el problema», pensava, mentre tots dos caminaven per un viarany, vora el guspirejant corrent. «O si no això: que no és prou intel·ligent per adquirir un llenguatge». Basant-se en les seves observacions, no podia creure que li manqués intel·ligència, encara que fos diferent. «Però no entén uns gestos tan senzills». Havia assumit que seria qüestió d’explicar-los-hi amb més detall.

Tants de peus havien trepitjat l’herba i la brossa en sortir en aquella direcció a l’hora de caçar, recol·lectar o pescar, que s’havia format un viarany. Seguint-lo, els dos arribaren a un indret, el predilecte del vell, una clariana prop d’un roure gran i frondós, les arrels del qual, altes i a la vista, oferien a l’home un bon seient on descansar, ombrejat i a la seva alçada, molt millor que no pas haver-se d’ajupir fins al terra. Tot començant la lliçó, Creb assenyalà l’arbre amb el seu bastó:

—Roure —va respondre Ayla ràpidament. Creb assentí amb el cap. L’home apuntà cap al corrent.

—Aigua —va dir la noia.

El vell inclinà de nou el cap, tot seguit, però, fent un gest amb la mà, repetí el mot:

—Aigua fluent, riu —aclarí, combinant el mot amb un gest.

—Aigua? —va dir la noia, vacil·lant, perquè tot i haver-li donat el mot correcte, ell li ho havia tornat a preguntar. Va començar a experimentar a l’estómac una profunda sensació de por. Passava igual que abans, sabia que l’home li demanava alguna cosa més, però ella no el podia entendre.

Creb negà amb el cap. Havia fet amb la nena la mateixa mena d’exercicis moltes vegades. Ho intentà de nou, assenyalant-se els peus:

—Peus —digué Ayla.

—Sí —assentí el bruixot. «D’alguna manera haig d’aconseguir que sàpiga veure-hi tan bé com sap escoltar», va pensar. Aixecant-se, va agafar la mà de la noia i caminaren uns passos, tot deixant enrere el bastó. Féu un moviment i digué el mot «peus». «Moure els peus, caminar», era el sentit que intentava de fer entendre a la noia. La petita parà l’orella, mirant de no perdre’s res del que sentia.

—Peus? —va dir tremolant, sabent que no era la resposta que li demanaven.

—No, no, no! Caminar! Moure els peus! —repetí el vell novament, mirant-la de fit a fit, exagerant la gesticulació. Agafà la noia i la col·locà al seu davant, assenyalant-li els peus, desesperat perquè no pogués aprendre mai.

Ayla podia sentir com les llàgrimes li començaven a brollar dels ulls. Peus! Peus! Sabia que era el mot correcte, per què, doncs, li ho negaven? «Que deixi ja de moure la mà d’aquesta manera davant la meva cara. Què és el que faig malament?».

El vell es col·locà la noia un altre cop al davant, li assenyalà els peus, gesticulà amb la mà, digué el mot. La noia, plantada, se’l mirà. L’home gesticulà de nou, exagerant tant que gairebé ja deia una altra cosa, i va dir novament el mot. Estava totalment vinclat, mirant-la directament a la cara, fent-li el gest davant per davant dels ulls. Gest, mot. Gest, mot.

«Què és el que vol? Què és el que haig de fer?». Volia entendre’l. Sabia que aquell home intentava de dir-li alguna cosa. «Per què continua movent la mà?», pensava.

Llavors, començà a sentir la pruïja d’una idea. «La mà. És la mà que no para de moure!». La noia va aixecar la mà tímidament.

—Sí, sí! Això mateix! —va afirmar Creb, gairebé cridant—. Vinga, amb la mà! Moure’s! Moure els peus! —repetia.

Amb clara comprensió, es mirà els moviments de l’home i després intentà d’imitar-lo. Creb deia que sí! «Això és el que vol! Gestos! Vol que ho digui amb gestos!».

La criatura féu novament el gest, al mateix temps que deia el mot, sense entendre, però, què significava. A la fi, va comprendre que, el que ell volia, era que fes el gest cada cop que digués el mot. Creb agafà la noia i se’n tornaren cap al roure, ranquejant fortament. Assenyalant els peus de la noia mentre caminaven, va repetir un cop més la combinació de gest i mot.

De sobte, com un esclat dins del cervell, la noia ho associà tot. «Moure els peus! Caminar! És això el que m’està dient! No solament ’peus’. El gest que va amb la paraula ’peus’ vol dir caminar!». La seva ment anava ben de pressa. Va recordar que sempre havia vist la gent del clan movent les mans. Va imaginar-se Iza i Creb, com els havia vist sovint, dempeus un davant de l’altra, movent les mans, dient uns quants mots, però movent les mans. «Parlaven, potser? És així com parlen entre ells? És per això que diuen tan poca cosa? Parlen, doncs, amb les mans?».

Creb va asseure’s. Ayla restà davant d’ell, intentant de calmar-se.

—Peus —va dir, assenyalant-se’ls.

—Sí —digué Creb, com intrigat.

La noia va fer unes passes enrere i, acostant-se de nou, gesticulà mentre deia el mot «peus».

—Sí, sí! Això mateix! Aquesta és la idea! —va dir—. Ja ho té! Em penso que ho entén!

La noia s’aturà un moment i, llavors, tombant-se, començà a córrer amunt i avall per la petita clariana. Després, es plantà davant del vell, esbufegant i esperant impacientment.

—Córrer —gesticulà l’home, mentre ella se’l mirava amb atenció. Era un gest diferent, com l’anterior, però diferent.

—Córrer —va imitar-lo ella, vacil·lant.

—I tant, que ho ha agafat!

Creb estava excitat. El moviment era groller, li mancava la precisió que fins i tot tenien els més petits del clan; però, si més no, havia copsat la idea. El vell va assentir amb el cap, amb decisió, i gairebé va caure a terra quan Ayla se li va llançar al damunt, abraçant-lo tota contenta per haver-ho comprès.

El bruixot va mirar a una banda i a l’altra. Era gairebé instintiu. Les manifestacions d’aquella mena estaven només compreses als límits del foc. Però sabia, tanmateix, que estaven sols. L’esguerrat va respondre amb una abraçada afectuosa i va sentir una deu de tendresa i de benestar com mai no l’havia sentida abans.

Tot un món nou de comprensió se li revelava a Ayla. Tenia una aptitud i un talent innats per a la imitació i els posava en pràctica a l’hora de copiar, amb una implacable tenacitat, els gestos de Creb. Però el llenguatge del vell, limitat a un sol braç, era una adaptació de la comunicació gestual normal i va ser Iza qui ensenyà a la petita a precisar-lo. Va començar de zero, amb les expressions més senzilles, però que aprenia amb velocitat. S’havia sentit frustrada massa temps en els seus intents per comunicar-se. Estava ben decidida a guanyar el temps que havia perdut tan ràpidament com fos possible.

A mesura que anava aprenent, la vida del clan se li apareixia amb un color més vívid. Es mirava la gent quan parlaven, observant-los amb molta atenció, intentant de copsar tot el que es deien. D’antuvi, el clan es mostrà tolerant amb aquesta intromissió i la tractaven com un infant més. Però, com més anava, els esguards de desaprovació que li llançaven feien evident que una actitud tan mal educada com aquella no podia durar gaire temps. Mirar, com qui diu d’amagatotis, no era pas correcte. Els costums deien que, quan els altres estaven parlant en privat, els ulls s’havien de desviar. La situació es féu insostenible un vespre, a mitjan estiu.

El clan es trobava dins la cova, cadascú recollit al voltant del seu foc, havent sopat. El sol s’havia post per l’horitzó i l’última llum somorta del dia perfilava la silueta del fullatge, i es bellugava amb la suau brisa nocturna. El foc que hi havia a la boca de la cova, encès per foragitar els mals esperits i els depredadors curiosos, i l’aire humit de la nit feien pujar fils de fum i trèmules onades d’escalfor, i les ombres d’arbres i matolls s’ondulaven al silenciós compàs de les flames parpellejants. La llum del foc dansava damunt la paret abrupta de la cova.

Ayla seia dins el cercle de pedres que limitava el territori de Creb, clavant-li els ulls a la família de Brun. Broud estava empipat i la mare i Oga havien de carregar-se el mort perquè el noi ja es comportava com un adult. El dia havia començat malament per a Broud i havia acabat pitjor. Després d’haver estat una pila d’hores rastrejant i perseguint una guineu —la pell de la qual havia promès entusiàsticament a Oga—, va perdre la pedra de git justament quan l’animal desapareixia entre l’espessa brossa. L’única manera d’abatre’l hauria estat amb la fona. La mirada d’Oga, plena de comprensió i d’indult, feria encara més l’orgull del jove. Ell era qui hauria de perdonar-li els seus defectes, i no a l’inrevés.

Les dones, cansades de tant feinejar, miraven d’enllestir les últimes tasques. Ebra, irritada per les constants interrupcions, féu un lleu senyal a Brun. El cap s’havia adonat també de l’actitud imperiosa i exigent del jove. Estava en el seu dret, però Brun creia que havia de comportar-se amb les dones amb sensibilitat. No calia que les fes córrer per tot quan ja estaven prou ocupades i cansades.

—Broud, deixa estar les dones, que ja tenen prou feina —gesticulà Brun, renyant-lo silenciosament. La reprensió, venint de Brun, era massa forta, sobretot davant Oga. Broud, empipat, anà fins al límit del territori de la llar de Brun, vora les fites de pedra, i enxampà Ayla, que se’l mirava fixament. Poc importava que Ayla hagués copsat com havia anat la discussió domèstica, allà asseguda als límits de la llar adjacent. Per molt que s’hi capfiqués, aquella manefla lletjota ja havia vist que l’havien tractat com un infant. Era el darrer i esclafador mastegot al seu feble ego. «Ni tan sols ha tingut el detall de mirar a una altra banda», va pensar. «Bé, no ha de ser ella l’única a qui falti educació». Les frustracions de tot el dia el van aclaparar i, deixant córrer a propòsit tots els convencionalismes, Broud llançà una mirada malvolent vers les fites de pedra, on era la noia que detestava.

Creb s’havia adonat de la lleu picabaralla que hi havia hagut a la llar de Brun, perquè, com sempre, estava al corrent de tot el que s’esdevenia a la gent del clan. La majoria de vegades, com si fos soroll de fons, el vell les ignorava, però tot el que tingués relació amb Ayla despertava la seva atenció. El vell sabia que el fet de mirar cap a la llar d’una altra persona suposava per a Broud un esforç deliberat i un intent, enormement maliciós, de desobeir tot el que li havien inculcat al llarg de la seva vida. «Broud sent massa animadversió per la criatura», va pensar. «Pel bé de la noia, és hora que li ensenyi bones maneres».

—Ayla! —va ordenar amb contundència. La noia s’espantà en escoltar la veu—. No miris la gent d’aquesta manera —va assenyalar. Ayla estava desconcertada.

—Per què no, mirar? —demanà.

—Mirar, no; observar, no. No agrada a la gent —intentava d’explicar, sabent que Broud els estava mirant d’esquitllentes, manifestant obertament la satisfacció que sentia pel fort esbronc del mog-ur. «De tota manera, el bruixot l’agombola massa», pensà Broud. «Si s’ha de quedar aquí, aviat li hauré d’ensenyar a comportar-se com s’escau a una dona».

—Aprendre parlar —va dir Ayla, encara desconcertada i una mica ferida.

Prou que sabia Creb per què la noia s’havia dedicat a observar, però bé era cert que algun cop li hauria d’ensenyar educació. Potser Broud apaivagaria la seva aversió si veia que algú estirava les orelles a la nena per haver-los mirat.

—Ayla, no mirar —va dir Creb amb un esguard sever—. Ayla, dolenta. Quan un home parla, no contestar malament. Mal fet. Ayla no mirar la gent a casa seva. Malament. Malament. Entesos?

Creb es mostrà intransigent. Volia fer-se entendre. Va veure com Broud s’aixecava i, a un crit de Brun, tornava a la seva foguera, evidentment de millor humor.

Ayla se sentia tota confosa. Creb mai no havia estat tan intransigent amb ella. Pensava que a l’home li agradava que estigués aprenent la seva llengua i aleshores li sortia amb la història que era dolent mirar la gent per aprendre’n més. Confosa i ferida, les llàgrimes, que li omplien els ulls, brollaren i caigueren galtes avall.

—Iza! —cridà Creb, preocupat—. Vine aquí! Als ulls d’Ayla els passa alguna cosa. —Els ulls del clan només ploraven quan hi entrava alguna cosa o quan estaven refredats o quan patien alguna infecció. El vell mai no havia vist uns ulls humits només per la tristor. Iza arribà corrent.

—Fixa-t’hi! Li ploren els ulls. Potser li ha entrat alguna cosa. Millor que hi facis una ullada —va insistir.

Iza estava també preocupada. Aixecant-li les parpelles, va poder-li examinar millor els ulls.

—Et fan mal? —va demanar. La remeiera no va trobar cap indici d’inflamació. No semblava pas que els ulls estiguessin en mal estat, només que ploraven.

—No, no fan mal —va fer Ayla amb veu de nas. No podia entendre que estiguessin tan preocupats pels seus ulls; però, si més no, s’adonà que tenien cura d’ella, malgrat que poc abans Creb li havia dit dolenta—. Per què Creb emprenyat, Iza? —va sanglotar.

—N’has d’aprendre, Ayla —explicava Iza, mirant la noia seriosament—. Observar, no correcte. No correcte mirar el foc d’un altre home, veure què diuen els altres al seu foc. Ayla ha d’aprendre: quan l’home parla, la dona mira a terra, així. —Iza li ho demostrà—. Així la dona quan l’home parla. Cap pregunta. Només mirar de tant en tant. Infants. Ayla és gran. La gent s’emprenya amb Ayla.

—Creb emprenyat? No li importo? —va demanar, brollant-li noves llàgrimes.

Iza encara estava desconcertada pels ulls d’Ayla, però podia percebre la confusió de la petita:

—A Creb li importa Ayla. Iza, també. Creb ensenya a Ayla. Millor aprendre que parlar. Has d’aprendre els costums del clan —va dir la dona, agafant la noia en braços. Iza amanyagà la noia dolçament i després, eixugant-li els ulls amb una pell suau, els mirà novament per assegurar-se que els tenia bé.

—Què li passa als ulls? —preguntà Creb—. Està malalta?

—Pensa que no li agrades. Es pensa que estàs furiós amb ella. Potser això l’ha fet posar malalta. Potser uns ulls tan clars com els d’ella són massa febles, encara que jo no hi he trobat res malament i ella diu que no li fan mal. Em penso que li ploren els ulls per la tristesa, Creb —explicà Iza.

Tristesa? Està tan trista perquè es pensa que ella no m’agrada, i això l’ha posat malalta? Això l’ha fet plorar?

L’home, astorat, amb prou feines s’ho podia creure. Sentia un aiguabarreig d’emocions. Es trobava malament? Semblava ben sana, i ningú no havia emmalaltit per pensar que no agradava al bruixot. Ningú, llevat d’Iza, no n’havia tingut cura d’aquella manera. La gent li tenia por, el temien i el respectaven, però ningú no volia fer-se agradar pel vell fins al punt d’arribar a plorar. «Iza potser té raó, és possible que els seus ulls siguin febles, però té una bona vista. D’alguna manera li haig de fer entendre que el que li ensenyo és pel seu bé, perquè es comporti correctament. Si no li ensenyo els costums del clan, Brun l’engegarà. En té tot el dret. Però tant se val si no m’agrada. A mi m’agrada», es deia a si mateix; «per més rara que sigui la noia, a mi m’agrada molt».

Ayla féu cap a l’home esguerrat a poc a poc, mirant-se nerviosament els peus. Es plantà davant d’ell, després el mirà amb aquells ulls rodons, tristos, encara humits:

—No mirar mai més —va gesticular—. Creb emprenyat?

—No —va indicar—. No estic emprenyat, Ayla. Però ara pertanys al clan, em pertanys a mi. Has d’aprendre la nostra llengua, però també els nostres costums. Entesos?

—Pertanyo a Creb? Creb s’ocupa de mi? —preguntà.

—Sí. Tu m’agrades, Ayla.

La noia començà a somriure i l’abraçà. Llavors, acostant-s’hi més encara, s’arraulí amorosidament entre els genolls de l’home desfigurat i malformat.

Creb sempre s’havia interessat pels infants. En la seva tasca com a mog-ur, rarament revelava el tòtem d’un infant si les seves mares no el prenien immediatament com a apropiat. El clan atribuïa l’habilitat del mog-ur a la seva màgia, però en realitat era el producte de la seva capacitat d’observació. Observava els infants des que havien nascut i sovint veia com tant els homes com les dones els amanyagaven i agombolaven. Però el vell esguerrat mai no havia experimentat el plaer de bressolar un infant entre els seus braços.

La petita, rendida de tanta emoció, s’havia adormit. Se sentia segura amb l’espantós bruixot. Havia instal·lat al seu cor un home que recordava en algun racó de la seva inconsciència. Quan Creb es mirà el rostre tranquil i confiat d’aquella estranya noia, sentí que de la seva ànima naixia un profund amor per ella. Si hagués estat seva no l’hauria pogut estimar més.

—Iza —va cridar suaument. La dona li prengué la petita adormida de la falda, no sense que abans l’home l’abracés un moment.

—La seva malaltia l’ha deixada rendida —va dir, després que la dona la deixés a terra—. Assegura’t que descansi demà i al matí li examines un altre cop els ulls.

—Sí, Creb —va assentir. Iza estimava el parent esguerrat. Sabia més que ningú que sota aquell aspecte tan horrible hi havia una ànima afectuosa. S’alegrà que l’home hagués trobat algú a qui estimar, i algú que l’estimés també. Els sentiments de la dona per la noia s’afermaren encara més.

Iza només recordava haver-se sentit tan feliç quan era petita. Tan sols el temor persistent de pensar que l’infant que duia a dins pogués ser mascle aigualia la seva joia. Un fill seu seria educat com a caçador. Ella era parent de Brun; la mare d’ambdós havia estat la dona de l’anterior cap. Si alguna cosa li passava a Broud o si la dona amb qui s’aparellés no tenia descendència masculina, la responsabilitat del liderat cauria damunt del seu fill, si en tenia un. Brun es veuria obligat a lliurar-la, a ella i el seu fill, a un dels caçadors, o quedar-se-la ell mateix. Cada dia pregava al seu tòtem que el seu fill fos una noia, però no podia desempallegar-se d’aquest neguit. A mesura que l’estiu avançava, amb la paciència de Creb i amb la bona voluntat d’Ayla, la noia començà a entendre no solament la llengua, sinó també els costums del seu poble adoptiu. Aprendre a desviar els ulls per permetre que la gent del clan gaudís de l’única intimitat possible fou només la primera de les moltes i dures lliçons. Molt més difícil d’aprendre fou obligar-la a vinclar la seva curiositat natural i el seu impetuós entusiasme, a fi d’ajustar-la al capteniment dòcil de tota femella.

Creb i Iza també n’aprenien. Descobriren que quan Ayla feia certa ganyota, com ara aixecar els llavis i mostrar les dents, sovint amb sons aspirats, volia dir que estava contenta i no el contrari. Mai no havien superat del tot l’angoixa que sentien per la feblesa d’aquells ulls, que feien plorar la noia quan estava trista. Iza va concloure que la feblesa era una peculiaritat dels ulls clars i es demanava si aquest tret seria normal en els Altres o si només els ulls d’Ayla eren els que ploraven. Per guarir-la, Iza li ruixava els ulls amb el suc net de la planta blanc-i-blava que creixia als boscos ombrívols. De la planta en forma de cadàver emanava el nodriment escaient per a les soques i els vegetals marcits, als quals mancava la clorofil·la, i la seva superfície cerosa es feia negra quan la tocaven. Però Iza no coneixia un remei millor per als ulls adolorits o inflamats que el líquid refrescant —que traspuava de les tiges trencades—, i aplicava el tractament encara que a la noia li fes mal.

La petita no era gaire ploranera. Encara que plorant cridés l’atenció, Ayla maldà fermament per controlar-se. Les llàgrimes no solament pertorbaven les dues persones que estimava, sinó que, per a la resta del clan, constituïen un signe que evidenciava la seva diferència, i el que ella volia era ajustar-s’hi i ésser-hi acceptada. El clan estava aprenent a acceptar-la, però encara es mostrava caut i recelós de les seves peculiaritats.

Ayla, com més anava, més coneixia el clan i més l’acceptava, també. Encara que els homes s’encuriosien per ella, era indignant mostrar massa interès per una nena, per més estranya que fos. Tanmateix, ella els ignorava molt més que no pas ells a ella. Brun era qui hi mostrava més interès, tot i que la temia. Era més estricte i no tan obert als avenços com Creb. Ayla no sabia que, per a la resta del clan, el mog-ur s’apareixia més reservat i sever que Brun i s’admiraven de l’apropament que anava creixent entre el bruixot reverenciat i l’estranya petita. L’únic per qui ella sentia una especial aversió era pel jove que compartia el foc de Brun. Broud sempre se la mirava d’una manera mesquina.

D’antuvi, foren les dones les qui es feien més familiars. La noia passava molt de temps amb elles. Llevat de quan estava dins els límits de les fites de Creb o de quan la remeiera se l’enduia a recollir les plantes que necessitava per al seu propi ús, la noia i Iza passaven l’estona amb els membres femenins del clan. Al principi, Ayla seguia Iza a tot arreu i mirava com les dones escorxaven animals, adobaven pells, teixien coves, estores o xarxes, buidaven les soques per fer-ne bols, recol·lectaven menges silvestres, preparaven els àpats, emmagatzemaven el menjar i les plantes per a l’hivern i atenien els desitjos dels homes que les cridaven perquè els servissin. Però a mesura que veien en la noia la bona voluntat que tenia per aprendre, no solament l’ajudaven amb la llengua, sinó que començaren a ensenyar-li les seves útils habilitats.

No era pas tan forta com les dones o els infants del clan —el seu esquelet, més feble, no hauria pogut suportar la musculatura dels forts ossos del clan—, però era sorprenentment destra i àgil. Les tasques feixugues se li feien difícils, però, tot i ser un infant, teixia prou bé els coves i sabia tallar, amb diferents gruixos, les corretges. De seguida va establir-se una bona relació entre ella i Ika, el tarannà amistós de la qual féu que fàcilment s’agradessin. La dona deixà que Ayla s’encarregués de Borg veient l’interès que mostrava la noia pel petit. Ovra era reservada, però tant ella com Uka es mostraven amb Ayla especialment amables. El propi dolor d’haver perdut un jove a l’anterior cova féu que les dues parentes i la mare consideressin la pèrdua de la família de la criatura. Però Ayla no tenia cap company de joc.

El sentiment inicial d’amistat per Oga es va refredar després de la cerimònia. Oga es trobava enmig d’Ayla i de Broud. La nouvinguda, encara que més petita, era algú a qui hauria pogut confessar els seus pensaments, i, de fet, sentia simpatia per la petita òrfena d’ençà que compartien el mateix destí, però els sentiments de Broud contra Ayla eren obvis. Oga, a contracor i per deferència a l’home amb qui havia d’aparellar-se, decidí d’evitar la noia. Llevat de quan treballaven plegades, es relacionaven molt poc, i després que els intents d’amistat d’Ayla fossin refusats molts cops, la noia se n’allunyà i deixà d’esforçar-se per guanyar-se-la.

A Ayla no li agradava jugar amb Vorn. Malgrat ser un any més petit, la idea que tenia del joc consistia a fer-se obeir per Ayla, estrafent conscientment l’actitud dels mascles adults envers les femelles, cosa que a la noia li costava encara d’admetre. Quan ella s’hi rebel·lava feia enfurismar tant els homes com les dones, sobretot Aga, la mare de Vorn. Estava orgullosa que el seu fill es comportés «talment com un home» i, a més, no era menys conscient que la resta del ressentiment de Broud vers Ayla. Algun dia Broud seria el cap i si continuava afavorint el seu fill potser l’escolliria per ser el seu braç dret. Aga aprofitava qualsevol oportunitat per lloar el valor del seu fill, fins al punt de blasmar la noia quan Broud estava al voltant. Si veia junts els dos infants, quan Broud estava a prop cridava el seu fill i se l’enduia.

L’habilitat d’Ayla per comunicar-se millorà de seguida, sobretot mercès a l’ajut de les dones. Però fou només per la seva capacitat d’observació que aprengué un símbol especial. Encara es mirava la gent —no havia pogut ficar-se al cap de no fer-ho— tot i que no ho mostrava ja amb tanta evidència.

Un vespre Ayla mirava com Ika i Borg jugaven plegats. Ika li féu un gest al seu fill que repetí molts cops. Quan per atzar els moviments del nen semblaven imitar el mateix gest, la mare cridà l’atenció de les altres dones i començà a ponderar el seu fill. Més endavant, Ayla va veure que Vorn corria cap a Aga i la saludava amb aquell gest. Fins i tot Ovra realitzava el mateix moviment quan iniciava una conversa amb Uka.

Una nit la noia s’acostà tímidament cap a Iza i, quan la dona la mirà, Ayla repetí el gest. Els ulls d’Iza s’obriren de cop.

—Creb —va demanar—. Que li has ensenyat a dir-me mare?

—Jo no li he ensenyat res d’això, Iza —va respondre Creb—. Ho deu haver après tota sola. Iza es tombà cap a la noia: —Que ho has après tu sola?

—Sí, mare —gesticulà Ayla, bo i fent novament el símbol. No estava gaire segura del que volia dir el gest, però en tenia una certa idea. Sabia que l’empraven els nens amb les dones que s’ocupaven d’ells. Encara que la seva memòria havia expulsat tot record de la seva mare, el seu cor, però, no l’havia pas oblidat. Iza havia ocupat el lloc de la dona que Ayla havia estimat i perdut.

La dona que havia estat tant de temps sense infants sentí una onada d’emocions:

—La meva filla —va dir Iza, tot abraçant espontàniament la noia—. La meva petita. Sabia que era la meva filla des del primer moment, Creb. No t’ho havia dit pas? Me la van lliurar; els esperits ja tenien la intenció que fos meva, n’estic segura.

Creb no li ho va discutir. Potser tenia raó.

D’ençà d’aquell vespre, els malsons de l’infant minvaren, encara que els continuava tenint de tant en tant. N’hi havia dos que eren els més freqüents. Un d’aquests consistia a veure’s amagada en una petita i estreta cova, fugint d’una urpa enorme i afuada. L’altre era més vague i menys clar. Era la sensació de terra que tremola, un profund retruny de baladreig i un sentiment infinitament dolorós de pèrdua. La noia xisclava en la seva llengua estranya, que cada cop emprava menys, i s’abraçava desperta a Iza. Al principi, quan tot just havia arribat al clan, usava algun cop el seu idioma sense adonar-se’n, però a mesura que anava aprenent a comunicar-se com ho feia el clan, només l’emprava en somnis. Al cap d’un temps, el seu idioma fins i tot desaparegué dels somnis, però mai no deixà de despertar-se del malson del terratrèmol amb un sentiment de desolació.

El càlid i curt estiu deixà lloc a la lleu rosada matinera de la tardor. L’aire es féu més gèlid i la verdor del bosc s’omplí amb esquitxos d’ambre i escarlata. Unes poques neus primerenques, foses per les fortes pluges estacionals que despullaven les branques dels seus embolcalls virolats, insinuaven ja l’arribada del fred. Més endavant, quan només unes quantes fulles perseverants encara penjaven de les branques nues d’arbres i arbustos, un breu parèntesi de llum solar, brillant, va portar la darrera reminiscència de l’escalfor de l’estiu, abans que els vents cruels i el fred tallant aturés definitivament la majoria de les activitats externes.

El clan estava en camp obert, assaborint el sol. Les dones, situades a l’ampla esplanada de davant la cova, garbellaven el gra que havien recol·lectat de l’herba de les estepes. Un vent ràpid arrossegava un esvalot de fulles seques, i donava un buf de vida a les despulles renoueres de la plenitud estival. Avançant-se a cada ratxa de vent, les dones llançaven enlaire el gra amb els coves amples i poc fondos, i deixaven així que el vent s’endugués el boll abans que en collissin la sement més pesant.

Iza, inclinada sobre Ayla i agafant-li les mans, li ensenyava com enlairar el gra sense que el llancés amb les clofolles i els brins de palles.

Ayla notava a l’esquena l’embalum, la protuberància del ventre d’Iza i sentí la forta contracció que obligà la dona a aturar-se sobtadament. Poc després, Iza abandonà el grup i tornà cap a la cova, acompanyada d’Ebra i Uka. La noia esguardà malfiadament la munió d’homes que havien tallat la conversa i seguien les dones amb la mirada, esperant que d’un moment a l’altre les renyessin per haver abandonat la feina. Però els homes es mostraren sorprenentment permissius. Ayla decidí arriscar-s’hi i anar darrere les dones.

A la cova, Iza descansava ajaguda al seu jaç, amb Ebra i Uka a banda i banda. «Per què Iza se n’ha anat al llit al bell mig del dia?», pensà Ayla. «Que no es troba bé?». Iza va veure la preocupació de la noia als seus ulls i féu un gest per calmar-la, però no pogué apaivagar el neguit d’Ayla. La inquietud augmentà quan veié al rostre de la remeiera la tibada expressió d’una mare en arribar una nova contracció.

Ebra i Uka parlaven amb Iza de coses quotidianes, del menjar que havien emmagatzemat, dels canvis del temps. Però Ayla prou havia après a conèixer la preocupació de les dones a partir de les seves expressions i positures. Alguna cosa no rutllava pas bé, n’estava segura. Ayla decidí que no abandonaria Iza fins que no descobrís què passava i, seient vora els seus peus, es disposà a esperar.

Cap al tard, Ika hi arribà amb Borg a la cintura, i després Aga portà la seva filla, Ona. Totes dues dones s’hi assegueren i assistiren la malalta, tot donant-li suport moral. Ovra i Oga estaven molt preocupades, i encuriosides, quan s’inclinaren damunt del llit d’Iza. La filla d’Uka, tot i que encara no s’havia aparellat, era ja una dona, i Ovra sabia que ja podia tenir fills. Oga aviat esdevindria dona, per això totes dues estaven tan interessades per l’estat d’Iza.

Quan Vorn va veure que Aba anava a seure al costat de la seva filla, es demanà què feien totes les dones amuntegades al voltant del foc del mog-ur. Caminant a poc a poc, arribà fins a la falda d’Aga, al costat de la seva parenta, per veure què passava, però com que Oga encara assistia la remeiera, la vella agafà el petit i se’l posà als genolls. El nen no podia veure res interessant, només Iza ajaguda, de manera que sortí fora novament.

Al cap d’una estona, les dones començaren també a sortir per preparar el sopar. Uka restà amb Iza, encara que Ebra i Oga de tant en tant donaven un cop d’ull mentre cuinaven. Ebra serví Creb tan bé com a Brun i després portà el menjar a Uka, Iza i Ayla. Ovra cuinava per a la mare del seu home, però tant ella com Oga se’n tornaren ràpidament quan Grod arribà a la llar de Brun per fer companyia al cap i a Creb. Les dones no es volien perdre pas res i segueren al costat d’Ayla, que no s’havia mogut del seu lloc.

Iza només s’havia empassat una mica de te i Ayla tampoc no tenia gaire gana. Menjussà un mos, incapaç de menjar amb el nus que tenia a l’estómac. «Què li ha agafat a Iza? Per què no està aixecada preparant el sopar de Creb? ¿Per què no ha vingut Creb a demanar als esperits que es posi bé? Per què s’ha quedat amb tots els homes a la llar de Brun?».

Iza es recargolava amb més força. Esbufegava, agafant l’alè entretalladament, i tot seguit s’arrapà a les mans de les dues dones. Cadascun dels membres del clan vetllava a mesura que la nit passava. Els homes, arraïmats al voltant del foc del cap, semblaven bolcats en una discussió profunda. Però els furtius esguards que hi llançaven traïen un veritable interès. Les dones visitaven Iza amb regularitat i examinaven el seu estat, i algun cop es quedaven una estona. Tothom esperava, unint els ànims i les esperances, mentre la seva remeiera maldava per donar a llum.

Era ben bé hora foscant. De cop i volta hi hagué un neguit d’activitat. Ebra desplegà una pell mentre Uka ajudava Iza a inclinar-se. Respirava amb dificultat, amb el rostre garratibat, plorant de dolor. Ayla estava tremolant, asseguda enmig d’Ovra i Oga, que gemegaven i somicaven en solidaritat amb Iza. La dona aspirà una forta glopada d’aire i, mossegant-se la llengua i tibant tots els seus músculs, empenyé fins que el coronell arrodonit del nadó aparegué entre un doll d’aigua. Un altre esforç immens facilità l’eixida del cap. La resta fou més senzill. Iza, finalment, lliurava el cos humit i retorçat d’un infant minúscul.

Un darrer empenyiment expulsà una massa sangonosa. Iza s’ajagué de nou, exhausta de l’esforç, mentre Ebra agafava el petit i amb el dit li llevava de la boca un salivall de mucositat, i després deixava el nounat damunt el ventre d’Iza. Quan li va prémer fortament els peus, l’infant va obrir la boca i amollà un sorollós esgarip, bo i anunciant el primer alè de vida del primer fill d’Iza. Ebra lligà un tendó sec i vermell al cordó umbilical i, d’una dentada, arrencà la part encara unida a la placenta. Després alçà el nadó perquè Iza se’l mirés. La dona se’n tornà a casa seva per contar al seu home el part reeixit de la remeiera i quin era el sexe del petit. S’assegué davant de Brun, inclinà el cap i, en sentir uns copets a l’espatlla, aixecà els ulls.