Capítol 24

Van decidir entre tots que havien de dedicar uns dies a caçar i recol·lectar aliments per abastar el rebost del viatge, i refer l’equipament que començava a estar massa gastat. Aquell lloc amb tanta riquesa natural els va engrescar.

—Vull collir unes quantes baies d’aquelles; em sembla que estan al punt —va dir la Levela.

—Sí, però primer he de fer-me un cistell, alguna cosa que em pugui penjar del coll i em quedin les mans lliures —va dir l’Ayla—. En vull collir força per fer pastissos de viatge, i necessitaré teixir una estora o dues perquè s’hi assequin.

—Em faràs un cistell? —va demanar la Zelandoni—. Jo també puc collir fruita.

—A mi també m’agrada. Me’n faràs un a mi també? —va preguntar l’Amelana.

—Ensenya’m com et fas el teu —va demanar la Beladora—. Collir amb les dues mans és bona idea, perquè jo sempre me’l penjo del braç.

—Us ho ensenyaré i als nens també. Ells ens poden ajudar —va dir l’Ayla—. Anem a buscar canyes i cues de gat.

—I collirem les arrels per menjar aquest vespre —va dir la Beladora.

El Llop observava l’Ayla i la Jonayla, i va fer un lladruc agut per cridar l’atenció de la noia. Corria cap a camp obert, però va tornar.

—Tu també vols anar a explorar i a caçar, eh, Llop? Au, vés —va dir l’Ayla, fent-li un senyal amb la mà, que l’animal sabia que significava que podia fer la seva.

Les dones van passar la tarda arrencant i extraient plantes de la vora enfangada del llac: les canyes primes, amb plomes a la punta, més altes que en Jondalar i en Kimeran, i cues de gat, una mica més curtes, amb espigues de les quals brotava un pol·len comestible. Les arrels i les tiges baixes de totes dues plantes també es podien menjar, crues o cuites, com també els petits bulbs que creixien dels rizomes de les cues de gat. Un cop assecades, les arrels fibroses es podien moldre per fer-ne farina i elaborar una espècie de pa, especialment bo si es barrejava amb el saborós pol·len groc de les espigues de cua de gat; però les parts no comestibles eren igual d’importants.

Les tiges buides i toves de les canyes altes es podien teixir per fer cistells grans, o se’n podien fer estores toves i elàstiques, més còmodes per dormir quan feia calor que les màrfegues de pell, i una estora per posar sota les pells quan feia fred. Les fulles de cua de gat també servien per fer estores amb diferents usos, com ara dormir, o coixins per agenollar-se o seure. A més de trenar-les per fer-ne cistells, es podien teixir per fer plafons divisoris, cobertes impermeables per als allotjaments, i capes i barrets per protegir-se de la pluja. Quan estava seca, la tija consistent de la cua de gat era una eina de fregament excel·lent per iniciar un foc. La part de dalt marró de la cua de gat servia de borra perfecta per fer d’esca inflamable o per farcir màrfegues, coixins i edredons, o com a material absorbent per als bolquers o per als dies lunars de les dones. Havien trobat un autèntic mercat de productes en les plantes que creixien amb tanta abundància a la vora de l’aigua.

La resta de la tarda, les dones van teixir cistells per collir fruita. Els homes van estar planificant una cacera i agafant els arbres joves i rectes per fabricar astes de llança que substituïssin les que s’havien trencat o perdut. En Jondalar va sortir amb el Llamp a seguir rastres i intentar localitzar algun ramat. Alhora, va mirar si trobava sílex, perquè estava segur que allà n’hi havia d’haver. L’Ayla l’havia vist marxar i s’havia imaginat que anava a buscar el ramat. Durant un moment, es va plantejar d’acompanyar-lo, però estava en plena fabricació de cistells i no volia deixar-ho a mitges.

En Jondalar encara no havia tornat, però van parar per fer l’àpat del vespre i parlar dels plans que tenien; reien i xerraven. L’home va tornar al campament amb un gran somriure.

—Els he vist: un ramat força gran de bisons —va dir—, i he trobat un sílex que sembla de bona qualitat per fer llances noves.

Va desmuntar i va agafar unes quantes pedres grises grans dels cistells que estaven penjats del llom del Llamp, un a cada costat, per fer contrapès. Tots van anar a mirar què treia dels cistells; després va retirar la manta de muntar i l’arnès del semental, i va enviar l’animal a l’aigua donant-li un copet a la gropa. El cavall marró es va ficar al llac i va beure una mica, després va sortir i es va estirar a la riba sorrenca i va rodolar per terra per fregar-se el llom. La gent que el mirava va riure. Era divertit veure el cavall bellugant les potes enlaire i fruint d’una bona rascada.

En Jondalar va anar a la vora del foc, i l’Ayla li va donar un bol de menjar que consistia en carn seca recuita, tiges baixes i arrels de cua de gat, i les parts de dalt tendres de la cua de gat, cuites amb brou amb gust de carn.

Va somriure a l’Ayla.

—I també he vist una niuada de perdius roges. És aquell ocell que et vaig dir que s’assemblava a la perdiu blanca, però no es tornava blanc a l’hivern. Si en cacem, podem fer servir les plomes per a les llances.

L’Ayla també va somriure.

—I jo puc preparar el plat preferit d’en Creb.

—Vols que en cacem demà al matí? —va preguntar en Jondalar.

—Sí… —va respondre l’Ayla, però de seguida va arrufar el front—. No ho sé, volia anar a collir fruites.

—Aneu a caçar perdius —va intervenir la Zelandoni—. Ja som molts per collir baies.

—Jo vigilaré la Jonayla, si vols —va dir la Levela.

—Acaba de menjar, Jondalar. He vist unes pedres rodones perfectes per a la meva fona en aquella llera seca de riu. Les voldria anar a buscar abans que es faci fosc —va dir l’Ayla, pensarosament—. M’hauria d’endur el meu llançador. Em queden algunes javelines.

L’endemà al matí, en lloc de la roba habitual, l’Ayla es va posar uns pantalons tous de pell d’ant, que eren semblants a la roba interior d’hivern dels nois, i un calçat que consistia en la sola d’un mocassí lligada a una peça tova que tapava el peu fins al turmell. Va acabar amb una espècie d’armilla, feta del mateix material que els pantalons, i es va lligar fort els cordons al davant. Així se li aguantaven una mica els pits. Després, es va fer ràpidament una trena, perquè no li fessin nosa els cabells, i es va lligar la fona al cap. Es va penjar el carcaix per al llançador i les javelines a l’esquena i, finalment, es va lligar la corretja de la cintura, on portava penjat un bon ganivet en una funda, una bossa que va omplir amb les pedres que havia agafat, una altra bossa que contenia alguns estris, com ara la seva tassa personal, i, finalment, una bosseta de medecines per sortir del pas en cas de necessitat.

Es va vestir ràpidament, engrescada. No havia estat conscient de les ganes que tenia de sortir a caçar. Va recollir la manta de muntar, va sortir de la tenda i va xiular per cridar la Whinney, i amb un to diferent, el Llop. Va anar cap a on pasturaven els cavalls. La Grisa duia un boç amb una corda llarga, lligada a una estaca clavada a terra perquè no s’allunyés gaire. Tenia tendència a apartar-se massa. L’Ayla sabia que la Whinney no s’allunyaria gaire de l’euga jove. En Jondalar havia deixat el Llamp a la mateixa zona. La noia va posar la manta de muntar al cavall grogós i va agafar les cordes guia de la Grisa i el Llamp. Es va enfilar a la seva euga i va anar cap a la foguera del campament. Va passar la cama per sobre del llom del cavall i va desmuntar, i va anar a veure la seva filla, que estava amb la Levela.

—Jonayla, agafa la Grisa, perquè no ens segueixi —va dir l’Ayla passant la corda del cavall a la seva filla—. No trigarem gaire. —Quan va aixecar el cap, va veure que el Llop corria cap a ella—. Mi-te’l —va dir.

Mentre la noia s’acomiadava de la Jonayla, en Jondalar es va ficar un últim bocí d’arrel de cua de gat a la boca, i se li van il·luminar els ulls quan va veure la noia tan entusiasmada i vestida per sortir a muntar i a caçar. Va pensar que era preciosa. Va anar cap al bot gran, va omplir-ne dos de més petits amb aigua per endur-se’n, i una tassa per beure. La resta la va portar a l’Ayla i li va donar un dels bots petits. Va penjar la tassa a la bossa que duia. Tots dos es van acomiadar de les persones assegudes a la vora del foc i van muntar els cavalls.

—Espero que trobeu la vostra perdiu —va dir la Beladora— blanca o roja.

—Sí, bona cacera —va desitjar en Willamar.

—Sigui com sigui, que feu una bona passejada —va afegir la Primera.

Mentre veien com la parella s’allunyava, cadascú tenia els seus pensaments i sentiments: en Willamar veia en Jondalar i la seva parella com a fills de la Marthona i, a conseqüència, fills seus, i sentia l’escalfor de l’amor familiar. La Primera tenia sentiments especials per en Jondalar, com a l’home que un dia havia estimat i en certa manera encara estimava, tot i que ara fos un amic i alguna cosa més, gairebé un fill. Valorava les moltes habilitats de l’Ayla, l’estimava com a una amiga i s’alegrava de tenir una companya, que considerava una igual. També s’alegrava que en Jondalar hagués trobat una dona mereixedora del seu amor. La Beladora i la Levela també havien arribat a estimar l’Ayla com a una bona amiga, tot i que de vegades li tenien un cert respecte. Entenien el magnetisme de l’atractiu d’en Jondalar, però ara que totes dues tenien parella i fills, que estimaven, no estaven tan admirades i el valoraven més com un amic afectuós que sempre estava disposat a ajudar-les quan ho necessitaven.

En Jonokol i els dos joves comerciants, fins i tot en Kimeran i en Jondecam, valoraven les habilitats d’en Jondalar, sobretot amb el sílex i el llançador, i l’envejaven una mica. La seva parella era atractiva i competent en molts sentits, però li era tan lleial, que fins i tot durant els festivals de la Mare només volia estar amb ell, tot i que fos famós per l’èxit que tenia amb les dones. Moltes encara el trobaven irresistible i carismàtic, però ell no els donava peu a insinuar-se.

L’Amelana encara reverenciava l’Ayla i li costava veure-la com a amiga seva, però l’admirava enormement i li hauria agradat ser com ella. La noia també era de les que trobaven en Jondalar immensament atractiu, i havia intentat seduir-lo alguna vegada, però ell no semblava fixar-s’hi. Els altres homes que l’Amelana havia conegut en aquest viatge sempre la miraven de dalt a baix, però d’ell no en va treure mai res més que un somriure distant i no entenia per què. De fet, en Jondalar era perfectament conscient de l’interès de la noia. En els seus dies de joventut, més d’una noia amb qui havia compartit els Primers Ritus havia intentat que s’interessés després, tot i que a ell no li estigués permès de tornar a tenir relacions amb elles fins al cap d’un any. Havia après a posar fre a aquestes insinuacions.

Van cavalcar amb el Llop al costat. En Jondalar els va guiar cap a l’oest fins que va trobar una zona coneguda. Va parar i va ensenyar a l’Ayla on havia descobert el sílex; després va mirar al voltant i va agafar una altra direcció. Van arribar a un bruguerar, una franja de terra coberta de falgueres, bruguera —la planta preferida de la perdiu roja— i herbes aspres amb alguns matolls i esbarzers, no gaire lluny de l’extrem occidental del llac. L’Ayla va somriure. S’assemblava a la tundra de l’hàbitat de la perdiu blanca, i es podia imaginar fàcilment que una varietat meridional de l’au pogués viure en aquella regió. Van deixar els cavalls a prop d’uns matolls d’avellaner que s’escampaven a partir d’un gran arbre central.

Va veure que el Llop havia detectat alguna cosa davant. Estava alerta, concentrat i somicava baixet.

—Vés, Llop; troba’ls —va dir l’Ayla.

L’animal va sortir corrent. L’Ayla es va treure la fona del cap, va agafar dues pedres de la bossa, en va posar una a la copa tova de la fona i va subjectar els dos extrems. No va haver d’esperar gaire. Es va sentir un remolí de plomes sobtat, i el Llop va fer sortir cinc perdius roges. Les aus vivien a prop de terra, però podien volar en un tres i no res i després planejar una bona estona. Semblaven gallines rodanxones amb camuflatge marró i negre tacat de blanc. Tan bon punt va veure el primer ocell, l’Ayla va llançar una pedra, i la segona abans que la primera perdiu toqués a terra. Va sentir un zumzeig i va veure que la llança d’en Jondalar travessava un altre ocell.

Si haguessin estat ells sols, com durant el viatge, ja n’haurien tingut prou, però, comptant els quatre nens, eren un grup de setze persones. Tothom volia tastar el plat que preparava l’Ayla amb les aus i, tot i que eren força grans —una d’adulta podia pesar cinc o sis quilos—, amb tres aus no en tenien ni per començar per alimentar setze persones. L’Ayla hauria volgut que fos l’època de pondre ous, perquè li agradava farcir les aus amb els ous i rostir-ho tot junt. Els nius normalment consistien en un clot a terra folrat d’herba i fulles, però en aquella època de l’any no hi trobarien ous.

L’Ayla va tornar a cridar el Llop amb un xiulet, i l’animal va arribar trotant. Era evident que s’ho passava la mar de bé caçant ocells.

—A veure si en troba més —va dir l’Ayla, mirant el caçador de quatre potes—. Llop, busca’ls; busca els ocells.

El llop va córrer cap a l’herba del camp, i l’Ayla el va seguir. En Jondalar va córrer darrere. Poc després es va alçar una altra perdiu i, encara que era força lluny, l’home va llançar una javelina amb el llançador i la va abatre. Llavors, mentre buscava l’animal que havia mort, una bandada de quatre aus va alçar el vol; eren negres i marrons, amb clapes blanques a la cua i el plomatge de les ales, i els becs i les crestes grocs i vermells. L’Ayla en va abatre dues més amb pedres de la fona; l’encertava gairebé sempre. En Jondalar no ho va veure, tot i que ho va sentir, però no va muntar el llançador a temps. En va ferir una i la va sentir grallar.

—Ja en tenim prou —va dir l’Ayla—, fins i tot li podem deixar l’última al Llop.

Amb l’ajuda del caçador de quatre potes, van trobar i recollir les set aus. L’última tenia una ala trencada, però encara era viva. L’Ayla li va retorçar el coll i va extraure la petita javelina. Després, va dir al llop que se la podia quedar. L’animal la va agafar amb la boca i se la va endur a un lloc amagat. Fent servir herba gruixuda com a cordatge, van lligar les aus per les potes de dues en dues i van tornar on havien deixat els cavalls pasturant. Pel camí, l’Ayla es va tornar a col·locar la fona al cap.

Quan van arribar al campament, els caçadors parlaven de com trobar els bisons mentre allisaven les astes de les javelines. En Jondalar va anar amb ells per ajudar-los a acabar les moltes llances que necessitarien. Després de tallar el sílex per fer puntes, les lligarien a les astes i els enganxarien les plomes vermelles de perdiu, que els donaria l’Ayla. Mentrestant, la noia va agafar la pala de banya, que tothom feia servir per treure les cendres de les llars de foc i altres tasques diverses. Però la pala ampla i plana no servia per excavar forats. Per a això, va fer servir una mena de punxó, una fulla punxeguda i robusta de sílex, amb un mànec de fusta, que anava bé per excavar la terra. Després, s’utilitzava la pala per apartar la terra remoguda. L’Ayla va trobar un lloc a prop de la platja de sorra i va fer un forat considerablement fondo al terra, va encendre un foc a prop i va col·locar pedres grosses a dins perquè s’escalfessin. Aleshores va començar a plomar les perdius.

Alguns van anar a ajudar-la. L’Ayla va donar les plomes llargues i fortes als fabricants de llançadors, però se’n volia quedar la resta. La Beladora tenia una bossa amb alguns estris i la va buidar i la hi va oferir perquè hi guardés les plomes. Tots van ajudar a estripar i netejar les sis aus, i van apartar les entranyes comestibles, com ara cors, pedrers i fetges, que l’Ayla va embolicar amb fenc fresc del camp i va tornar a ficar dins cada ocell. Llavors va embolicar les aus amb més fenc.

Aleshores les pedres ja estaven calentes i, amb unes pinces flexibles, les van col·locar al fons i als costats del clot. Les van tapar amb terra del mateix clot, i després hi van posar herba i fulles, que els nens van ajudar a agafar. A sobre de tot això, van col·locar les aus. Hi van afegir vegetals —les tiges baixes de les canyes i alguns cacauets, i arrels farinàcies que havien trobat les altres dones— embolicats amb fulles verdes comestibles i els van posar sobre les aus. Tot això ho van tapar amb més herba i fulles verdes, una altra capa de terra i més pedres calentes. Per acabar, van posar una última capa de terra perquè quedés hermètic. Es deixaria coure a poc a poc fins a l’hora de l’àpat del vespre.

L’Ayla va anar a veure com anava la fabricació de llançadors. Quan hi va arribar, alguns estaven tallant solcs als extrems inferiors de les astes, que anirien encaixades a la part de darrere del llançador, i altres enganxaven plomes amb brea calenta de pi. Les plomes s’aguantaven amb tires fines de tendó, que havien portat de casa. En Jonokol molia carbó, que barrejaria amb aigua calenta i un tros de brea també calenta. Després, va mullar una branqueta en el líquid negre i dens, i amb això va pintar abelans a les astes d’algunes javelines. Un abelan distingia tant una persona com el seu nom, era la denominació d’un esperit viu, era un símbol personal que el zelandoni donava a un infant poc després del naixement. No era escriptura, però sí que era un ús simbòlic dels signes.

A més de fer-se javelines per a ell, en Jondalar n’havia fet per a l’Ayla, i les hi havia donat perquè hi posés la marca del seu abelan. La noia les va comptar; n’hi havia dues vegades deu: vint. Va fer quatre ratlles molt juntes a cada una de les astes; era el seu símbol personal. Ja que no havia nascut zelandonii, havia triat el seu propi abelan i havia escollit les mateixes marques que les cicatrius que tenia a la cama, arran de la ferida que li havia fet un lleó de les cavernes quan era petita. Així va ser com en Creb havia decidit que el lleó de les cavernes seria el seu tòtem.

Les marques servirien després per identificar quin caçador havia abatut un animal i se li podia atribuir. Així es distribuïa equitativament la carn. No era que la persona que matava l’animal es quedés tota la carn, però sí que podia escollir les parts més bones i endur-se’n el mèrit de proveir d’aliment els que en rebien una part. Això, segons com, encara era més important, perquè significava orgull i reconeixement, i que els altres li devien un favor. Els millors caçadors sovint regalaven gairebé tota la carn només per obtenir una bona reputació; de vegades, en contra de la voluntat de les seves parelles, però això era el que s’esperava d’ells.

La Levela es va plantejar d’anar a caçar, i la Beladora i l’Amelana van dir que vigilarien en Jonlevan encantades, a més de la Jonayla, però al final la Levela va decidir no anar-hi. Feia poc que havia deslletat en Jonlevan i encara li donava el pit de tant en tant. No caçava des que el seu fill havia nascut i se sentia desentrenada, per això, creia que seria més un destorb que altra cosa.

Un cop acabades les javelines, en Jondalar havia fet servir gairebé tot el sílex que havia trobat per a les puntes i havia enganxat la major part de les plomes a les astes, perquè així les armes volessin millor. S’acostava l’hora de menjar el plat que l’Ayla havia preparat. Alguns havien collit moltes baies i les havien posat a assecar en estores teixides. La resta s’estaven coent per preparar una salsa en un bol nou robust, teixit amb fulles de cua de gat barrejades amb tiges de plantes de joncs, que creixien en un aiguamoll proper al llac, i amb pedres escalfades al foc. L’únic edulcorant de la salsa procedia de la mateixa fruita, però s’hi havien afegit gustos amb flors, fulles i escorces de diferents plantes. En aquest cas, l’Ayla havia trobat ulmària, que tenia unes floretes que feien una escuma cremosa amb una fragància melosa, les flors blaves intensament aromàtiques de l’hisop, que també era un bon remei per a la tos, i les fulles i les flors escarlata de la bergamota. S’hi afegia greix fos per donar-li més consistència.

L’àpat va ser deliciós; tot un festí. La carn de la perdiu era diferent, un gust nou per variar de la carn seca que menjaven tan sovint. La cocció en un forn a terra estovava la carn fins i tot de les aus més velles. L’herba amb què estaven embolicades havia contribuït al gust, i la salsa de fruites li afegia un agradable toc picant. No en va sobrar tant com normalment per a l’àpat del matí, però seria suficient afegint-hi tiges tendres i arrels de cua de gat.

Estaven tots excitats amb la cacera que pensaven fer l’endemà. En Jondalar i en Willamar en van començar a parlar amb els altres, però, fins que no sabessin on eren exactament els bisons, no podien decidir quina estratègia utilitzar. Haurien d’esperar fins que trobessin els antics bòvids. Com que encara hi havia llum de dia, en un rampell, en Jondalar va decidir seguir el rastre una altra vegada per veure si encara podia trobar el ramat. No sabia si s’havien mogut molt o no. L’Ayla i la Jonayla el van acompanyar amb els seus cavalls, perquè els animals s’esbravessin. Van trobar els bisons, però no ben bé al mateix lloc. En Jondalar s’alegrava d’haver-se decidit a buscar-los, perquè així podria conduir els caçadors directament cap a ells.

A primera hora del matí sempre hi havia una certa gelor en l’ambient, fins i tot en ple estiu. Quan l’Ayla va sortir de la tenda, l’ambient era fresc i humit. Una boirina freda embolcallava el terra i una capa de boira planava sobre el llac. La Beladora i la Levela ja estaven llevades i ocupades encenent una foguera nova. Els seus fills també s’havien llevat, i la Jonayla era amb ells. L’Ayla no l’havia sentit llevar-se, però la nena podia ser molt silenciosa quan volia. Quan va veure la seva mare, va córrer cap a ella.

—Ja era hora que et llevessis, mare! —va exclamar.

L’Ayla la va aixecar i li va fer una abraçada. Dubtava que fes gaire estona que estigués llevada, però sabia que el sentit del temps d’una criatura sempre era diferent del dels grans.

Després d’orinar, l’Ayla es va decidir a banyar-se al llac abans de tornar a la tenda. Poc després, va sortir vestida per anar a caçar. El seu tràfec va despertar en Jondalar, el qual es va quedar ajagut a la màrfega, mirant-la; la nit abans havia quedat ben satisfet. L’armilla no abrigava gaire, però els caçadors es posaven poca roba perquè sabien que la temperatura pujaria més tard. Els matins freds s’apropaven al foc i bevien una infusió calenta. Un cop es posessin en marxa, l’activitat els escalfaria. La perdiu era tan bona freda a l’àpat matinal, com ho havia estat la nit abans. Aquesta vegada també van deixar la Grisa amb la Jonayla, però la nena no es volia quedar.

—Mare, jo també vull venir! Ja saps que puc muntar la Grisa —va implorar.

—No, Jonayla; seria massa perillós per a tu. Poden passar coses que no t’esperes, i de vegades cal apartar ràpidament el cavall. Encara no saps caçar —va raonar l’Ayla.

—Però, quan n’aprendré? —va insistir la nena amb delit.

L’Ayla recordava quan ella mateixa estava desitjosa d’aprendre’n, tot i que les dones del Clan no cacessin. En va haver d’aprendre tota sola i d’amagat.

—Farem una cosa —va dir—. Li demanaré a en Jondé que et faci un llançador, un de petit per a tu, perquè en comencis a aprendre.

—De veritat, mare? M’ho promets? —va suplicar la nena.

—Sí, t’ho prometo.

En Jondalar i l’Ayla van guiar els cavalls caminant, en comptes de muntar, per anar al mateix ritme que els altres caçadors. Ell va localitzar els bisons antics i enormes —de dos metres d’altura i amb unes banyes gegantines, i una capa de pell gruixuda i d’un color marró fosc— no gaire lluny d’on els havia vist l’última vegada. Era un ramat mitjà, però ells no els volien tots. Eren un grup petit i només necessitaven uns quants animals.

Van debatre la millor manera de caçar els bisons i es va decidir que es posicionarien al voltant del ramat, anant amb compte de no foragitar-los, i observarien com era el territori circumdant. No hi havia congosts cecs adients per conduir-los-hi, però hi havia una llera seca amb unes ribes força altes a cada cantó en un tram concret.

—Això podria anar bé —va dir en Jondalar—. Podríem encendre un foc a l’extrem més baix, però no fins que no els tinguem més a prop. Caldria que la foguera estigués a punt per encendre-la amb una torxa. Llavors, hauríem d’empènyer els animals cap allà.

—Creus que això pot funcionar? Com ens ho farem per portar-los cap allà?

—Amb els cavalls i el Llop, ens en sortirem —va dir en Jondalar—. Tan bon punt entrin al tram estret, algú pot encendre el foc a l’extrem per obligar-los a frenar una mica. Uns altres podeu esperar als marges alts i potser seria millor que us estiréssiu a terra i, quan els tingueu davant, us poseu drets i dispareu els llançadors. Entre tots podem recollir llenya i amuntegar-la a la punta. A més, caldrà tenir preparats esca i algun material que cremi ràpidament.

—Veig que ho tens tot planejat —va dir en Tivonan.

—Hi he estat pensant, i hem parlat de les possibilitats amb en Kimeran i en Jondecam —va dir en Jondalar—. Durant el nostre viatge, amb els cavalls i el Llop, acostumàvem a triar un o dos animals del ramat. Ens anava bé per caçar.

—Així és com vaig aprendre a tirar amb el llançador al llom del cavall —va dir l’Ayla—. Una vegada fins i tot vam caçar un mamut.

—Em sembla un bon pla —va dir en Willamar.

—A mi també, però no sóc bon caçador —va dir en Jonokol—. No he caçat gaire, si més no fins que no vaig venir a aquesta gira doniera.

—Potser abans no havies caçat gaire, però crec que ara ets un caçador més que passable —va dir en Palidar.

La resta hi va estar d’acord.

—Aleshores, he obtingut un benefici addicional d’aquest viatge. No sols estic veient indrets sagrats fascinadors, sinó que he après a ser més bon caçador —va dir en Jonokol, somrient.

—Som-hi! Comencem a collir herba seca i llenya per cremar —va dir en Willamar.

L’Ayla i en Jondalar van col·laborar en la recollida de llenya i altres materials inflamables, i a escampar-la en un extrem de la llera seca. A proposta d’en Willamar, hi van afegir una fila d’esca i llenya menuda al davant perquè el foc s’estengués millor. Després, van muntar els cavalls, van fer un senyal al Llop i van començar a encerclar el ramat. En Willamar va assignar la foguera als seus aprenents, en Palidar i en Tivonan, que l’encendrien un per cada costat quan els donés l’ordre.

—Tan bon punt el foc hagi agafat bé, us podeu posar en posició per utilitzar els llançadors —va dir en Willamar.

Els dos nois van assentir, i tot el grup es va situar a l’aguait.

I van esperar.

Cada caçador era al seu espai en silenci i escoltava a la seva manera. Els dos joves estaven emocionats amb l’expectativa de la cacera i paraven l’orella per sentir l’Ayla i en Jondalar empenyent el ramat. En Jonokol va entrar en un estat meditatiu, que sabia des de feia temps que el mantenia alerta i conscient del que passava al seu voltant. Sentia l’Ayla i en Jondalar cridant en la distància, però també sentia el cant sonor, lent i rítmic d’un martinet. Va deixar que els seus ulls cerquessin el so i va entrellucar el blau viu i el carbassa castany de la part de sota de l’ocell. Més tard, va sentir el crit aspre i distintiu d’un corb.

En Kimeran va deixar volar el pensament cap a la Segona Cova dels Zelandoniis i va desitjar que tot anés bé en la seva absència… però potser no del tot. No volia que els anés millor sense el seu guiatge i això voldria dir que no era tan bon cap. En Jondecam pensava en la seva germana, la Camora, i desitjava que visqués més a prop. La Levela, la seva parella, li havia dit el mateix la nit abans.

El soroll de les peülles retrunyint cap a ells va cridar l’atenció de tots. Els dos nois, un a cada costat de la llarga pila de llenya, van observar en Willamar. Tenia la mà aixecada, però mirava cap a un altre cantó, preparat per fer el senyal. Cada noi tenia una peça de sílex en una mà i pirita de ferro a l’altra, a punt per colpejar-les, esperant que no els fes figa. Tenien traça fent foc amb aquest sistema, però l’excitació podia jugar males passades. La resta de caçadors tenien els llaçadors armats i preparats.

Quan els animals van entrar a la llera seca, una bèstia vella i múrria va intentar girar, però el Llop se li va avançar. Va córrer cap al bòvid i, amb un esgarrifós desplegament de dents, va grunyir. Això va eliminar l’última resistència de la bèstia, que va seguir el curs del riu.

Aleshores, en Willamar va fer el senyal. En Palidar va picar primer, i la seva espurna va prendre. Es va ajupir a bufar la flama. En Tivonan ho va haver de provar dues vegades, però tan bon punt va tenir una flama encesa, va córrer cap al centre de la llera. Quan els dos focs es van trobar, la llenya seca més gran es va inflamar darrere l’esca. Tan bon punt van veure que el foc cremava bé, els dos nois van córrer cap a la terra més alta, muntant els llançadors pel camí.

Els altres caçadors estaven preparats. El foc ja havia fet que els bisons reduïssin el pas i bramessin atabalats. No volien caure al foc, però els de darrere els empenyien en estampida.

Les llances van començar a volar.

L’aire es va omplir d’astes de fusta amb puntes punxegudes de sílex. Cada caçador havia triat un animal al qual apuntar i l’observava atentament a través del fum i la pols. Quan van disparar per segona vegada, la majoria d’homes van apuntar el mateix animal d’abans. Havien caçat molt tot l’estiu, i la destresa de tots havia millorat.

En Jondalar va posar els ulls en un mascle gros amb un llom geperut alt i cobert de llana grenyuda, i unes banyes llargues, negres i esmolades. La primera llança va fer caure l’animal, i la segona li va impedir d’aixecar-se. En Jondalar va rearmar ràpidament el llançador i va apuntar una femella, però només la va ferir.

La primera llança de l’Ayla va tocar un mascle jove, no del tot crescut. El va veure caure, després va veure que la llança d’en Jondalar tocava la femella i que la bèstia feia tentines, però no queia. Va disparar contra l’animal ferit i aquest es va desplomar. Els primers animals del ramat estaven travessant la barrera de foc. La resta els va seguir, deixant enrere els companys caiguts.

S’havia acabat.

Havia anat tot tan de pressa que costava de creure. Els caçadors van anar a fer recompte de les preses; nou bisons sagnaven sobre la llera del riu. Quan van buscar les llances, en Willamar, en Palidar, en Tivonan, en Jonokol, en Kimeran i en Jondecam havien mort un animal cadascú. En Jondalar i l’Ayla n’havien mort tres entre els dos.

—No esperava que ens anés tan bé —va exclamar en Jonokol, comprovant la marca de la llança per assegurar-se que fos la seva—. Potser ens hauríem d’haver coordinat abans. Això és massa.

—És veritat, no en necessitàvem tants —va dir en Willamar—, però també vol dir que en tindrem més per regalar. No es malbaratarà.

Sempre li agradava portar alguna cosa quan arribava a una cova nova.

—Però com ens els endurem? Tres cavalls no poden arrossegar nou bisons tan enormes amb els baiards —va dir en Palidar.

La llança del noi havia mort un mascle jove, però ell no tenia ni idea de com bellugar la bèstia, i encara menys totes les altres.

—Em sembla que algú s’haurà d’avançar per arribar a la pròxima cova i demanar que vinguin a ajudar-nos. No crec que els faci res. Ni tan sols els hauran de caçar —va dir en Jondalar.

Pensava el mateix que en Palidar, però tenia més experiència amb aquelles bèsties enormes i sabia que si eren molts seria més fàcil.

—Tens raó —va dir en Jondecam—, però crec que haurem de traslladar el campament aquí per poder-los escorxar.

No tenia gaires ganes de moure’s.

—Això faria anar malament la Beladora. Està teixint moltes coses alhora i no crec que es vulgui canviar de lloc —va dir en Kimeran—. Però sí que podria venir a ajudar-nos a escorxar, suposo.

—Crec que ho podem fer aquí —va suggerir l’Ayla—, i després tallar-los en peces grans i fer uns quants viatges per portar la carn al nostre campament i començar a assecar-la. Podem portar part de la carn fresca a la pròxima cova i demanar que ens ajudin a traslladar la resta.

—Ho podem fer així —va assentir en Willamar—. Faré servir les banyes per fabricar un parell de tasses per beure.

—A mi m’agradaria quedar-me unes peülles per bullir-les i fer cola per enganxar les puntes de les llances a les astes —va demanar en Jondalar—. La brea va bé, però les peülles i els ossos fan una cola més bona.

—I podem fer bots nous amb els estómacs i fer servir els intestins per conservar el greix —va afegir l’Ayla.

—La Levela de vegades guarda carn tallada a trossos en intestins nets —va dir en Jondecam—, i també se’n poden fer folres impermeables per a barrets i calçat.

De sobte, l’Ayla va ser conscient de la proximitat de la seva destinació. Aviat deixarien l’Amelana a la seva cova, i després anirien a veure l’indret sagrat molt antic que la Primera desitjava tant que veiés. No era gaire lluny. Després d’això, segons en Willamar, només serien a un parell de dies de viatge del poble de la Beladora. En acabat, recularien i tornarien a casa.

La tornada seria tan llarga com l’anada, però quan l’Ayla mirava al seu voltant, era com si la Mare els hagués proveït del recursos necessaris per renovar tot el que necessitaven per al viatge cap a casa. Tenien els materials que necessitaven per substituir els atuells, les armes i la roba. Hi havia carn més que suficient per assecar i per fer pastissos de viatge, que eren essencials si volien recórrer llargues distàncies en poc temps, molent la carn deshidratada i afegint-hi greix i baies seques. També tenien arrels seques i tiges de plantes i varietats comunes de bolets, que tots coneixien.

—Aquí ja hi he estat! Ho conec! —va exclamar l’Amelana.

Estava tan excitada de reconèixer un lloc i després un altre, que no podia parar de somriure. Ja no feien parades per descansar; prenyada o no, no tenia espera per arribar a casa.

El grupet de viatgers es va acostar a un sender ben fressat que girava seguint un revolt molt marcat d’un riu. Una antiga planúria inundable havia deixat un ampli camp ple d’herba una mica més alt que el curs d’aigua, que acabava bruscament al peu d’un penya-segat costerut. L’Ayla va pensar que era un bon lloc perquè els cavalls pasturessin.

L’ample camí ascendia lentament pel costat del penya-segat, entre matolls i arbrets, alguns amb arrels que servien d’esglaó. No era una pujada fàcil per als cavalls, i menys encara arrossegant els baiards, però la noia recordava el pas segur amb què la Whinney pujava a la seva cova de la vall on la va trobar.

El camí es va anar anivellant —a l’Ayla li semblava fet per la mà de l’home—, i els viatgers van arribar a una balma, en un espai que era evident que estava habitat. Moltes persones que estaven ocupades en diferents activitats van parar de feinejar i van mirar l’estranya processó, que avançava cap a ells, amb persones i cavalls sorprenentment dòcils. La Whinney duia el boç que en Jondalar li havia fet. A l’Ayla li agradava posar-l’hi quan sabia que es podien trobar en situacions desconegudes i potencialment inestables, però guiava tant la Whinney com la Grisa, que arrossegaven cada una un baiard. La Whinney portava la Primera, i el baiard de la Grisa duia una gran càrrega de carn de bisó. Els acompanyaven en Willamar, els seus dos ajudants i l’Amelana.

Quan la noia, visiblement prenyada, es va separar dels visitants, va cridar l’atenció.

—Mare! Mare! Sóc jo! —va exclamar, corrent cap a una dona de proporcions considerables.

—Amelana? Amelana, ets tu? Què hi fas aquí? —va preguntar la dona.

—He tornat a casa, mare. Que contenta que estic de veure’t! —va cridar l’Amelana.

Va intentar abraçar la seva mare, però la panxa inflada no li permetia atansar-s’hi del tot. La dona li va tornar l’abraçada i després se’n va separar agafant-la amb les mans. Va mirar atentament la filla, que ja es pensava que no tornaria a veure mai més.

—Estàs embarassada! On és la teva parella? Per què has tornat? Has fet alguna cosa mal feta? —es va interessar la mare.

No es podia imaginar per quin motiu una dona recorreria una distància tan llarga, encara que no sabés com de llarga exactament, i menys estant embarassada. Sabia que la seva filla podia ser molt impetuosa i esperava que no hagués trencat cap costum social o tabú prou greu perquè l’haguessin enviat a casa.

—No, mare, no he fet res de dolent. Si no, la Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra no m’hauria portat a casa. La meva parella se’n va anar a l’altre món, i jo estic prenyada, i volia tornar a casa i tenir el meu fill al teu costat —va explicar l’Amelana.

—La Primera és aquí? La Primera t’ha portat a casa? —va exclamar la dona.

Es va girar a mirar els visitants. Una dona baixava d’una mena d’artefacte enganxat a un cavall. Era una dona grossa, més grossa que ella i, pel tatuatge que duia al costat esquerre del front, va saber que era zelandoni. La dona es va apropar a ella amb gran dignitat i una certa presència que desprenia autoritat. Una visió més propera del tatuatge, a més dels dibuixos de la roba, la placa del pit i altres collarets que duia van confirmar a la mare de l’Amelana que, efectivament, aquella dona era la Primera.

—Per què no em presentes la teva mare, Amelana? —va demanar la Primera.

—Mare, et presento La Que És Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra —va començar la noia—. Zelandoni, et presento la Syralana de la Tercera Cova dels Zelandoniis que Vetlla Per l’indret Sagrat Més Antic, parella d’en Demoryn, cap de la Tercera Cova dels Zelandoniis que Vetlla Per l’indret Sagrat Més Antic, mare de l’Amelana i l’Alyshana.

Li va donar certa satisfacció demostrar, a la seva mare i als altres badocs, que coneixia tan bé la respectada cap de la zelandònia.

—Et saludo, Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra —va dir la Syralana, allargant les dues mans i avançant cap a la dona—. Ens sentim molt honrats de tenir-te aquí.

La Primera va agafar les dues mans de la dona i va contestar.

—En nom de la Gran Mare Terra, et saludo Syralana de la Tercera Cova dels Zelandoniis que Vetlla Per l’indret Sagrat Més Antic.

—Has vingut de tan lluny només per portar la meva filla a casa? —va preguntar la Syralana, sorpresa.

—Porto la meva acòlita en una gira doniera. És la que guia els cavalls. Hem vingut a visitar el vostre Indret Sagrat Més Antic. Nosaltres també el coneixem, tot i que visquem tan al nord.