IV
La partida d’en Turin

Només tres homes van trobar el camí de retorn a Brethil a través de Taur-nu-Fuin, un mal camí; i quan la Glóredhel filla d’En Hàdor s’assabentà de la caiguda d’en Hàldir, s’afligí i morí.

No arribaven noves a Dor-lomin. La Ríam, esposa d’en Huor, fugí desesperada cap als boscos, on va rebre l’ajut dels Elfs Grisos de Mithrim i, quan va néixer el seu fill, Tuor, en prengueren cura. Però la Ríam s’encaminà al Haudh-en-Nirnaeth, s’hi ajagué i morí.

La Morwen Eledhwen romania a Hithlum, muda de dolor. El seu fill Turin només tenia nou anys i ella tornava a estar encinta. Dolents eren els seus temps. Els Orientalencs arribaven a aquella terra en gran nombre i tractaven amb crueltat el poble d’En Hàdor, els robaven tot el que posseïen i els esclavitzaven. Tota la gent de les terres d’en Hurin que podia treballar o servir per alguna cosa se l’emportaven, fins i tot noies i nois joves, i els vells els mataven o els deixaven morir de fam. Però encara no gosaven posar les mans sobre la Senyora de Dor-lomin, ni treure-la de casa seva; perquè corria entre ells el rumor que era una bruixa perillosa i que tenia tractes amb els dimonis blancs: perquè així anomenaven els Elfs, amb odi, però més encara amb temor. Per aquesta raó també temien i evitaven les muntanyes, en les quals s’havien refugiat molts dels Èldar, especialment al sud de la terra; i després de saquejar i devastar, els Orientalencs van tornar cap al nord. Perquè la casa d’en Hurin era al sud-est de Dor-lomin i tenia les muntanyes a la vora; Nen Lalaith baixava d’una font sota l’ombra d’Àmon Dàrthir, al cim del qual hi havia un pas escarpat. Per aquest pas els més agosarats podien creuar l’Èred Wethrin i baixar per les fonts del Glithui fins a Belériand. Però això els Orientalencs no ho sabien, i Mórgoth encara tampoc; perquè tot aquell país, mentre es mantingués la Casa d’En Fingolfin, li estava tancat i cap dels servents de Mórgoth no hi havia anat mai. Es creia que l’Èred Wethrin era un mur infranquejable, tant per fugir pel nord com per un atac des del sud; i, de fet, no hi havia cap altre pas per als que no tenien ales, entre Serech i l’oest llunyà on Dor-lomin limitava amb Nevrast.

Així s’esdevingué que, després de les primeres incursions, van deixar la Morwen en pau, tot i que hi havia homes a l’aguait als boscos de la vora i era perillós endinsar-s’hi massa. Encara vivien sota el sostre de la Morwen Sàdor el fuster i uns quants homes i dones grans, i en Turin, a qui no deixava sortir del jardí. Però la casa d’en Hurin ben aviat començà a decaure i, tot i que la Morwen treballava molt, era pobra i s’hauria mort de gana si no hagués rebut el socors de l’Aerin, parenta d’en Hurin, a qui un tal Brodda, un dels Orientalencs, havia obligat per força a ser la seva esposa. Amarg era per a la Morwen rebre almoines, però les acceptava per en Turin i pel fill encara per néixer, i perquè, com deia ella, ho feia de bon grat. Era aquest Brodda qui s’havia apoderat de la gent, els béns i el bestiar de les terres d’en Hurin i se’ls havia emportat als seus habitatges. Era un home valent, però poc considerat entre els seus pobles abans d’anar a Hithlum; i així, cercant la riquesa, estava disposat a fer-se amb terres que altres de la seva mena no cobejaven. La Morwen l’havia vista un sol cop, quan cavalcava cap a casa seva en una ràtzia; però l’havia embargat un gran temor d’ella. Li va semblar que havia mirat dins dels ulls ferotges d’un diable blanc i el va envair un temor mortal que li esdevingués algun mal; i no va escorcollar la casa, ni va descobrir en Turin, altrament la vida de l’hereu del veritable senyor hauria estat ben curta.

En Brodda va fer esclaus els Capsdepalla, com anomenava el poble d’En Hàdor, i els feu construir una sala de fusta a la terra cap al nord de la casa d’en Hurin; i dins d’una estacada ficaren els esclaus apilats com bestiar en un estable, però mal vigilats. Entre ells n’hi havia que encara no s’havien esporuguit i estaven disposats, malgrat el risc, a ajudar la Senyora de Dor-lomin; i d’ells arribaven secretament noves de la terra a la Morwen, tot i que hi havia poques esperances en les notícies que portaven. Però en Brodda va prendre l’Aerin com a esposa i no com a esclava, perquè hi havia poques dones entre el seu seguici, i cap d’elles comparable a les filles dels Edain; i confiava fer-se senyor d’aquell país i tenir un hereu que el posseís després d’ell.

D’allò que s’havia esdevingut i d’allò que podia esdevenir-se en els dies futurs, poc digué la Morwen a en Turin; i ell tenia por de trencar el silenci amb preguntes. Quan els Orientalencs van arribar per primer cop a Dor-lomin, en Turin va dir a la seva mare:

—Quan tornarà el pare per fer fora aquests lladres horribles? Per què no torna?

—No ho sé, fill —respongué la Morwen—. Pot ser que l’hagin mort o que l’hagin fet captiu; o també podria ser que hagués hagut d’anar molt lluny i que no pugui tornar a través dels enemics que ens envolten.

—Llavors em penso que és mort —va dir en Turin i, davant la seva mare, es va empassar les llàgrimes—; perquè res no podria impedir-li de tornar a ajudar-nos si fos viu.

—No crec que sigui certa ni una cosa ni l’altra, fill meu —digué la Morwen.

A mesura que anava passant el temps, el cor de la Morwen s’anà enfosquint de basarda pel seu fill Turin, hereu de Dor-lomin i de Ladros; perquè no li veia més esperança que esdevenir esclau dels Orientalencs abans de créixer molt més. Així doncs, recordà la seva conversa amb en Hurin i el seu pensament es girà novament cap a Dòriath; i a la fi resolgué enviar-hi en Turin en secret, si podia, i demanar al rei En Thíngol que en prengués cura. I mentre rumiava com podia fer-ho, va sentir clarament al seu cap la veu d’en Hurin que li deia: «Marxeu tot d’una! No m’espereu!». Però s’acostava l’hora del naixement del seu fill, i el camí era dur i perillós; com més s’entretinguessin, menys esperances tindrien d’escapar. I el seu cor encara l’enganyava amb esperances inconfessables; pressentia en el fons del cor que en Hurin no era mort, i les nits de vetlla afilava l’oïda per sentir-ne les passes o es despertava convençuda d’haver sentit el renill del seu cavall Arroch al pati. A més a més, tot i que acceptava que el seu fill fos educat en els habitatges d’altri, d’acord amb el costum de l’època, era una humiliació per al seu orgull viure d’almoines, encara que vinguessin d’un rei. Així doncs, la veu d’en Hurin, o el record de la seva veu, fou rebutjada, i així es teixí el primer fil del fat d’en Turin.

S’acostava la tardor de l’Any de Lamentació quan per fi la Morwen es decidí, i aleshores ho hagué de fer amb presses, perquè el temps per viatjar era curt, però temia que en Turin fos empresonat si esperava l’hivern. Els Orientalencs rondaven pel jardí, espiaven la casa. Fou per això que li va dir sobtadament a en Turin:

—El teu pare no torna. Així doncs, has de marxar, i aviat. És el que ell voldria.

—Marxar? —exclamà en Turin—. I a on anirem? Més enllà de les muntanyes?

—Sí —digué la Morwen—, més enllà de les muntanyes, cap al sud. Al sud… allà pot haver-hi alguna esperança. Però no he dit nosaltres, fill meu. Tu has de marxar, però jo restaré aquí.

—No puc marxar tot sol! —va dir en Turin—. No et deixaré. Per què no podem marxar plegats?

—Jo no puc marxar —va dir la Morwen—. Però no hi aniràs tot sol. Faré que t’acompanyi en Gèthron, i potser també en Gríthnir.

—No faràs venir en Làbadal? —va dir en Turin.

—No, perquè en Sàdor és coix —va dir la Morwen—, i el camí és molt dur. I com que tu ets el meu fill i vivim dies tenebrosos, parlaré sense embuts: podria ser que morissis pel camí. L’any ja és avançat, Però si et quedes, tindràs un final pitjor: seràs un esclau. Si vols ser un home, quan t’arribi l’edat de ser-ho, faràs el que jo et dic, amb valentia.

—Però et deixaré sola amb en Sàdor, el cec Ràgnir i les dones velles —va dir en Turin—. No va dir el meu pare que jo sóc l’hereu d’En Hàdor? L’hereu hauria de romandre a la Casa d’En Hàdor per defensar-la. Tant de bo tingués encara el meu ganivet!

—L’hereu hi hauria de romandre, però no pot —va dir la Morwen—. Però potser un dia tornarà. Ara fes el cor fort! Si les coses empitjoren, jo et seguiré, si puc.

—Però com em trobaràs, perdut pels boscos? —va dir en Turin, i de cop i volta li defallí l’ànim i va esclafir en plors.

—Si gemegues, d’altres criatures et trobaran primer que jo —va dir la Morwen—. Però jo sé on vas i, si t’hi quedes, allí et trobaré, si puc. Perquè t’envio al rei En Thíngol, a Dòriath. No prefereixes ser hoste d’un rei que no pas esclau?

—No ho sé —va dir en Turin—. No sé què és un esclau.

—Et faig marxar perquè no ho hagis d’aprendre —respongué la Morwen. Aleshores va posar en Turin davant seu i va afitorar-li els ulls, com si mirés de llegir-ne algun enigma—. És dur, Turin, fill meu —va dir en acabat—. No tan sols per a tu. És difícil per a mi, en temps de mal, jutjar què és millor. Però faig el que em sembla correcte; per què sinó em separaria de la cosa més preuada que em queda?

No en van parlar més, i en Turin estava afligit i atordit. Al matí va anar a trobar en Sàdor, que estava tallant branquillons per al foc perquè no els en quedaven gaires i no gosaven endinsar-se als boscos; ara, recolzat a la crossa, es mirava la gran cadira d’en Hurin, que havia quedat inacabada en un racó.

—L’haurem de fer servir —va dir—, perquè en aquests dies només poden atendre’s les necessitats més bàsiques.

—No la trenquis encara —digué en Turin—. Potser tornarà i, en aquest cas, li plaurà de veure el que has fet per ell mentre era fora.

—Les falses esperances són més perilloses que els temors —va dir en Sàdor—, i no ens mantindran l’escalfor aquest hivern. —Va passar el dit per la fusta cisellada de la cadira i sospirà—. He perdut el temps, tot i que les hores semblaven plàcides. Però totes aquestes coses són de curta vida, i suposo que la joia de fer-les és l’únic objectiu veritable. I ara també podria tornar-te el teu regal.

En Turin va allargar la mà, però l’enretirà de seguida.

—Un home no ha d’acceptar mai un regal que ha fet ell —va dir.

—Però si és meu, no puc donar-lo quan em plagui? —va dir en Sàdor.

—Sí —va dir en Turin—, a qualsevol menys a mi. Però per què hauries de voler donar-lo?

—No tinc esperances de fer-lo servir per res valuós —va dir en Sàdor—. No hi haurà més treball per a en Làbadal en els dies a venir que la feina d’esclau?

—Què és un esclau? —va preguntar en Turin.

—Un home que era un home però que és tractat com una bèstia —respongué en Sàdor—. Alimentat només per mantenir-lo viu, mantingut viu només per treballar, treballar només per por del dolor o de la mort. I aquests lladres poden infligir-li el dolor o la mort només per diversió. He sentit dir que agafen els de peus més lleugers i els donen encalç amb gossos perdiguers. Han après més de pressa dels Orcs que no pas nosaltres del Poble Noble.

—Ara ho entenc tot millor —digué en Turin.

—És una vergonya que hagis d’entendre aquestes coses tan aviat —va dir en Sàdor; i en veure l’estranya expressió de la cara d’en Turin—: Què és el que entens ara?

—Perquè la meva mare m’envia lluny —va dir en Turin, i se li van omplir els ulls de llàgrimes.

—Ah! —va dir en Sàdor, i mormolà per a ell—: Però per què ho ha retardat tant? —Després, girant-se cap a en Turin, va dir—: No em sembla que sigui una notícia per vessar llàgrimes. Però no hauries de parlar dels designis de la teva mare ni amb en Làbadal ni amb ningú. Les parets i les tanques tenen orelles avui dia, orelles que no creixen en caps nobles.

—Però n’haig de parlar amb algú! —va dir en Turin—. Sempre t’ho he explicat tot. No et vull deixar, Làbadal. No vull deixar aquesta casa ni la meva mare.

—Però si no ho fas —digué en Sàdor—, ben aviat serà la fi de la Casa d’En Hàdor per sempre, com ja deus haver entès. En Làbadal no vol que te’n vagis; però en Sàdor servent d’en Hurin serà més feliç quan el fill d’en Hurin sigui lluny de l’abast dels Orientalencs. Bé, doncs, no s’hi pot fer res: ens hem d’acomiadar. De debò no vols acceptar el meu ganivet com a regal de comiat?

—No! —digué en Turin—. Diu la meva mare que me’n vaig amb els Elfs, amb el rei de Dòriath. Allí hi haurà coses com aquesta. Però no et podré enviar cap regal, Làbadal. Seré molt lluny, i tot sol. —Aleshores en Turin esclafí en plors; però en Sàdor li va dir—: Ep, va! On és el fill d’en Hurin? Perquè no fa gaire li vaig sentir dir: «Partiré a fer de soldat amb un Rei Elf, tan aviat com pugui».

Llavors en Turin s’eixugà les llàgrimes i va dir:

—Molt bé: si aquestes van ser les paraules del fill d’en Hurin, ha de mantenir-les i marxar. Però sempre que dic faré això o allò, té un caire molt diferent quan arriba el moment. Ara ho faré a contracor. Haig d’anar amb compte de no tornar a dir mai més coses així.

—Fóra millor, certament —digué en Sàdor—. Això ensenyen molts homes, i pocs ho aprenen. Deixem en pau els dies a venir. Amb avui ja en tenim prou.

En Turin es preparà per al viatge, s’acomiadà de la seva mare i partí en secret amb els seus dos acompanyants. Però quan li digueren que mirés enrere per veure la casa del seu pare, l’angoixa de la partida el ferí com una espasa i exclamà: «Morwen, Morwen, quan et tornaré a veure?». Però la Morwen, dreta a la llinda, va sentir el ressò d’aquell crit a les muntanyes boscoses i engrapà la porta fins que se li trencaren els dits. Aquesta fou la primera de les penes d’en Turin.

A la primeria de l’any següent a la partida d’en Turin, la Morwen donà a llum la seva filla i li posà el nom de Níenor, que vol dir Dol; però en Turin ja era molt lluny quan ella va néixer. Llarg i dolent era el seu camí, perquè el poder de Mórgoth arribava molt lluny; però tenia com a guies en Gèthron i en Gríthnir, que havien estat joves en els temps d’En Hàdor i, encara que ja eren vells, eren valents i coneixien molt bé les terres, perquè havien recorregut sovint Belériand en temps antics. Així, per destí i amb coratge creuaren les Muntanyes Obagues i, tot baixant a la Vall del Sírion, s’endinsaren en el Bosc de Brethil; i a la fi, esgotats i macilents, arribaren als confins de Dòriath. Però allà els entrà el desconcert i quedaren enganxats en els laberints de la reina i caminaren perduts entre els arbres sense camins fins que se’ls acabà el menjar. A la vora de la mort estigueren, perquè l’hivern venia fred del nord; però no era pas tan lleuger el destí d’en Turin. Estaven ajaguts, desesperats, quan sentiren sonar un corn. En Béleg l’Arcferm estava caçant a la regió, perquè vivia sobre les fronteres de Dòriath i era el més gran dels boscaters. Sentí els seus crits i s’hi acostà i, després de donar-los menjar i beure, s’assabentà dels seus noms i d’on venien, i l’embargà la meravella i la compassió. I es mirà en Turin amb simpatia, perquè tenia la bellesa de la seva mare i els ulls del seu pare, i era fort i robust.

—Quin do demanaràs al rei En Thíngol? —preguntà en Béleg al noi.

—Ser un dels seus cavallers, cavalcar contra Mórgoth i venjar el meu pare —digué en Turin.

—Això podrà ser quan els anys t’hagin fet créixer —va dir en Béleg—. Perquè si bé encara ets petit, tens maneres d’home abrivat, digne de ser fill d’en Hurin el Resolut, si això fos possible.

Perquè el nom d’en Hurin era molt honorat en totes les terres dels Elfs. Així doncs, en Béleg guià delerós els caminants i els portà a un habitatge on vivia en aquella època amb d’altres caçadors, i els donaren allotjament mentre un missatger anava a Menegroth. I quan arribà la veu que En Thíngol i Na Mèlian rebrien el fill d’en Hurin i els seus guardians, en Béleg els portà per camins secrets fins al Regnat Ocult.

Així arribà en Turin al gran pont sobre l’Esgàlduin i creuà les portes dels estatges d’En Thíngol; i com un nen contemplà les meravelles de Menegroth, mai no vistes abans per un home mortal, tret d’en Beren. Llavors en Gèthron comunicà el missatge de la Morwen davant d’En Thíngol i Na Mèlian; i En Thíngol el rebé amablement i col·locà en Turin sobre els seus genolls en honor d’en Hurin, el més poderós dels Homes, i d’en Beren, el seu parent. I aquells que ho veieren se’n meravellaren, perquè era un senyal que En Thíngol acceptava en Turin com a fill; i això no era cosa que fessin els reis en aquells temps, ni tampoc abans un senyor dels Elfs havia afillat un home. Aleshores En Thíngol li va dir:

—Aquí, fill d’en Hurin, serà casa teva; i tota la vida seràs considerat com el meu fill, encara que siguis Home. Se t’impartirà una saviesa superior a la dels Homes mortals i se’t posaran a les mans les armes dels Elfs. Potser arribarà el dia que podràs recuperar les terres del teu pare a Hithlum; però ara viu aquí amb amor.

Així començà l’estada d’en Turin a Dòriath. Amb ell van estar-se un temps en Gèthron i en Gríthnir, els seus guardians, per bé que es delien per tornar amb la seva senyora de Dor-lomin. Després, els anys i la malaltia marciren en Gríthnir, que restà al costat d’en Turin fins que morí; però en Gèthron partí, i En Thíngol li posà una escolta per guiar-lo i protegir-lo que portava un missatge d’En Thíngol a la Morwen. Quan finalment arribaren a la casa d’en Hurin i la Morwen s’assabentà que en Turin havia estat rebut amb honors als estatges d’En Thíngol, se li alleugerí el dolor; i els Elfs li portaren generosos regals de Na Mèlian, i un missatge que l’animava a tornar amb els enviats d’En Thíngol a Dòriath. Perquè Na Mèlian era sàvia i previsora i confiava evitar així el mal que s’estava preparant en el magí de Mórgoth. Però la Morwen no volia marxar de casa seva, perquè encara tenia el cor sencer i el seu orgull era alt; a més a més, la Níenor era encara un infant. Acomiadà, doncs, els Elfs de Dòriath tot donant-los les gràcies i els oferí com a regal els darrers objectes d’or que li quedaven, per ocultar la seva pobresa, i els demanà que donessin a En Thíngol l’Elm d’En Hàdor. Però en Turin esperava el retorn dels missatgers i, quan els veié tornar sols, s’endinsà en els boscos i plorà, perquè sabia el consell de Na Mèlian i havia esperat que la Morwen tornés amb ells. Aquesta fou la segona de les penes d’en Turin. Quan els missatgers trameteren la resposta de la Morwen, Na Mèlian se sentí plena de llàstima perquè percebia el seu pensament; i s’adonà que no era fàcil bandejar el destí que ella preveia.

L’Elm d’En Hàdor arribà a les mans d’En Thíngol. Aquell elm era fet d’acer gris adornat amb or i duia gravades unes runes de victòria. Tenia el poder de preservar aquell que el portés de la ferida o de la mort, perquè l’espasa que el tocava es trencava i el dard que el copejava hi rebotava. Fou forjat per en Tèlchar, el ferrer de Nogrod, les obres del qual tenien molta anomenada. Duia incorporada una visera (a la manera de les que utilitzaven els nans a les seves forges per protegir-se els ulls), i la cara d’aquell que el portava infonia temor en els cors de tots els que la contemplaven, i estava a resguard del dard i del foc. A la cresta hi havia col·locada amb provocació una imatge daurada del cap del drac Glàurung, perquè havia estat fet poc abans que sortís de les portes de Mórgoth. Tot sovint en Hàdor, i en Gàldor després d’ell, l’havien portat en la guerra; i els cors de la host de Hithlum s’enlairaven quan el veien alçat enmig de la batalla i cridaven: «Més valor té el Drac de Dor-lomin que el cuc d’or d’Àngband!». Però en Hurin no se sentia còmode amb l’elm del Drac i, en tot cas, no el feia servir, perquè deia: «Prefereixo mirar els meus enemics amb la meva cara real». Tot i això, considerava que l’elm era una de les relíquies més grans de casa seva.

Ara bé, En Thíngol tenia fondes armeries a Menegroth plenes de gran quantitat d’armes: metall forjat com escates de peix i resplendent com l’aigua a la lluna; espases i destrals, escuts i elms, forjats per en Tèlchar o pel seu mestre Gàmil Zirak el vell, o per forjadors elfs encara més hàbils. Perquè alguns dels objectes que li havien regalat venien de Vàlinor i havien estat forjats per En Fèanor, mestre l’art del qual no ha estat mai superat en tots els dies del món. Tanmateix En Thíngol tractava l’Elm d’En Hàdor com si el seu tresor fos escàs i deia paraules solemnes com: «Orgullós aquell el cap del qual sostingui aquest elm, l’elm que portaren els pares d’en Hurin».

Llavors se li va acudir una idea, i convocà en Turin i li explicà que la Morwen havia enviat al seu fill una cosa molt poderosa, l’herència dels seus pares.

—Agafa ara el Cap de Drac del Nord —li va dir— i, quan arribi el moment, posa-te’l.

Però en Turin era encara massa jove per aixecar l’elm i no en va fer cas, perquè tenia el cor ple de pena.