XVIII
La mort d’en Turin

Just quan la Níniel fugia esperitada, en Turin es mogué i en la profunda foscor li semblà que sentia que el cridava de lluny; però quan el Glàurung morí, la negra llangor el deixà i respirà fondo un altre cop, i sospirà, i entrà en un ensopiment com de gran esgotament. Però abans de l’alba el fred havia augmentat i tot dormint es girà i el puny de Gurthang se li clavà al costat i el despertà tot d’una. La nit era quasi acabada i hi havia una brisa matinera a l’aire; i s’alçà d’un bot, tot recordant la seva victòria, i el verí cremant de la seva mà. L’alçà i se la mirà meravellat. Perquè la tenia embenada amb una veta de roba blanca encara humida, i ja no li feia mal; i es va dir: «Com pot ser que algú m’hagi atès així i després m’hagi deixat aquí gelat entre les deixalles i la fetor del Drac? Quines coses estranyes han passat?».

Llavors féu uns quants crits, però no obtingué resposta. Tot era negre i trist al seu entorn, i encara hi havia sentor de mort. S’ajupí i recollí l’espasa, que estava sencera i la llum del seu tall romania intacta.

«Fastigós era el verí del Glàurung —va dir—, però tu ets més forta que jo, Gurthang! Qualsevol sang podries beure. Teva és la victòria. Però vine! He d’anar a cercar ajut. Tinc el cos cansat i el fred als ossos».

Llavors girà l’esquena al Glàurung i el deixà podrir-se, però en allunyar-se d’aquell lloc cada pas li semblava més feixuc, i pensà: «Potser a Nen Guirith trobaré algun dels exploradors esperant-me. Però tant de bo arribés aviat a casa i pogués sentir les gentils mans de la Níniel i les bones arts d’en Bràndir!». I així, finalment, caminant amb lassitud, bo i recolzant-se en la Gurthang, sota la llum grisa de primera hora del dia, arribà a Nen Guirith i, quan els homes es preparaven per marxar a cercar el seu cos mort, se’ls presentà al davant.

Llavors tots es feren enrere aterrits, creient que era el seu esperit inquiet, i les dones gemegaren i es taparen els ulls. Però ell va dir:

—No, no ploreu, alegreu-vos! Mireu! No sóc viu? I no he matat el Drac que tots temíeu?

Llavors es van girar tots cap a en Bràndir i van dir:

—Insensat, d’on heu tret falses històries, dient que jeia mort. No dèiem que havíeu perdut el seny?

En Bràndir estava esgarrifat i esguardava en Turin amb temor als ulls i era incapaç de dir res. Però en Turin li va dir:

—Vas ser tu, doncs, qui s’acostà a mi i em guarí la mà? T’ho agraeixo. Però estàs perdent habilitat si no ets capaç de distingir un esvaniment de la mort. —Després es girà cap al seu poble—. No li parlis així, insensats tots vosaltres. Qui de vosaltres ha fet coses millors? Almenys ha tingut el coratge de baixar al lloc de la batalla mentre vosaltres sèieu aquí gemegant.

—Però ara, fill d’en Hàndir, vine! Voldria saber alguna cosa més. Per què ets aquí, i tota aquesta gent que jo vaig deixar a l’Éphel? Si jo em poso en perill de mort per vosaltres, no hauria de ser obeït en marxar? I on és la Níniel? Espero que com a mínim no l’hàgiu portada i que sigui on jo li vaig dir, a casa meva, amb homes honestos que la protegeixin.

I com que ningú no responia, continuà:

—Au, digueu-me on és la Níniel! —va cridar—. Perquè la vull veure primer; i a ella primer li explicaré la història dels meus actes en la nit.

Però tots giraren la cara, i finalment en Bràndir va dir:

—La Níniel no hi és.

—Molt bé, doncs —va dir—. Aniré a casa. Hi ha algun cavall per portar-m’hi? O un baiard, fóra millor. Els treballs m’han esgotat.

—No, no! —digué en Bràndir angoixat—. La teva casa és buida. La Níniel no hi és. És morta.

Però una de les dones —la dona d’en Dorlas, que estimava poc en Bràndir— cridà en veu aguda:

—No li feu cas, senyor! Està embogit. Ha arribat dient que éreu mort i ha dit que era bona notícia. Però vós viviu. Per què, doncs, ha de ser certa aquesta història de la Níniel; que és morta, i pitjor encara?

Llavors en Turin avançà cap a en Bràndir:

—Així que la meva mort era una bona notícia? —cridà—. Sí, sempre has envejat que fos meva, ja ho sabia. Ara dius que és morta. I pitjor encara? Quina mentida has maquinat en la teva malícia, Pota de fusta? Ens mataràs amb paraules llardoses ja que no pots esgrimir cap altra arma?

Ara la ràbia desbancà la compassió del cor d’en Bràndir i cridà:

—Embogit? No, tu ets l’embogit, Espasa Negra de fat obscur! I tots aquests vells xarucs. Jo no menteixo! La Níniel és morta, morta, morta! Busqueu-la al Tèiglin!

En Turin es quedà quiet i glaçat.

—Com ho saps? —va dir com absent—. Ho vas maquinar tu.

—Ho sé perquè l’he vista saltar —va contestar en Bràndir—. Però la maquinació fou teva. Fugia de tu, Turin, fill d’en Hurin, i a Cabed-en-Aras es despenyà per no veure’t mai més. Níniel! Níniel? No, Níenor, filla d’en Hurin.

Llavors en Turin l’engrapà i el sacsejà, perquè en aquestes paraules sentia les passes del fat que l’encalçava, però eren tan grans l’horror i la fúria que el seu cor no podia acceptar-les, com una bèstia ferida de mort que malda per ferir abans de morir tot allò que troba a la vora.

—Sí, jo sóc Turin, fill d’en Hurin —va cridar—. Fa molt de temps que ho vas esbrinar. Però no saps res de la meva germana Níenor. Res! Ella viu en el Regnat Ocult i està segura. És una mentida del teu cervell per embogir la meva dona i ara a mi. Dimoni ranquejant… ens vols portar tots dos a la mort?

Però en Bràndir se’l tragué de sobre.

—No em toquis —digué—. Deixa els teus deliris. Aquella que anomenes esposa anà fins a tu i et guarí, i tu no vas respondre a la seva crida. Però algú va respondre per tu. Glàurung el Drac, el qual suposo que us embruixà tots dos per conduir-vos a la fatalitat. I abans de morir li digué: «Níenor, filla de Hurin, aquí tens el teu germà: perillós per als seus enemics, deslleial amb els amics i una maledicció per a la seva raça, Turin, fill d’en Hurin». —Llavors, de sobte, un foll atac de riure escometé en Bràndir—. Diuen que en el llit de mort diuen la veritat els homes —digué escatainant—. I els Dracs també, pel que es veu! Turin, fill d’en Hurin, una maledicció per a la teva raça i per a tots els que t’acullen!

Llavors en Turin engrapà la Gurthang amb una llum ferotge als ulls.

—I què hem de dir de tu, Pota de fusta? —va dir lentament—. Qui li va dir secretament a la meva esquena el meu nom real? Qui la va portar a la malícia del Drac? Qui era allí i la deixà morir? Qui ha vingut fins aquí a fer públic aquest horror al més ràpidament possible? Qui es recrea ara amb mi? Diuen els homes la veritat abans de morir? Si és així, digues-la, i de pressa.

Llavors en Bràndir, veient la seva mort a la cara d’en Turin, es quedà quiet i no s’esporuguí, encara que no tenia més arma que la crossa, i va dir:

—Tot el que s’ha esdevingut és una història llarga d’explicar, i jo estic cansat de tu. Però tu em difames, fill d’en Hurin. Et difamà el Glàurung abans de morir? Si em mates, tots veuran que no. Tanmateix, no temo morir, perquè podré anar en cerca de na Níniel, a qui estimàvem i potser podré trobar-la més enllà del Mar.

—Cercar la Níniel! —va cridar en Turin—. No, el Glàurung hauries d’anar a trobar, per maquinar mentides plegats. Hauries de dormir amb el Cuc, el teu company de l’ànima i podrir-te amb ell! —Llavors collí la Gurthang de terra, la clavà a en Bràndir i el matà. Però la gent va tancar els ulls a aquest acte i, quan en Turin es girà i s’encaminà cap a Nen Guirith, tots fugiren d’ell aterrits.

En Turin marxà doncs com un posseït pels boscos salvatges, maleint la Terra Mitjana i tota la vida dels Homes i cridant la Níniel. Però quan a la fi el deixà la follia del seu dolor, va seure una estona a ponderar els seus actes, i se sentí dir: «Ella viu en el Regnat Ocult i està segura!». I pensava que ara, encara que la seva vida era una ruïna, havia de continuar endavant; perquè les mentides del Glàurung sempre l’havien perdut. Així doncs, s’aixecà i anà als Passos del Tèiglin i, en passar per Haudh-en-Élleth, cridà:

—Amargament he pagat, oh Finduilas!, haver fet cas al Drac. Dóna’m ara un consell!

Però mentre parlava va veure que creuaven els Passos dotze caçadors ben armats, i eren Elfs; i en acostar-se en veié un a qui coneixia, perquè era en Màblung, cabdill dels caçadors d’En Thíngol. I en Màblung el saludà tot dient:

—Turin! Ben trobat a la fi. Et cerco i m’alegro de veure’t viu, per bé que veig que els anys t’han estat feixucs.

—Feixucs! —va dir en Turin—. Sí, com els peus de Mórgoth. Però si t’alegres de veure’m viu, deus ser el darrer de la Terra Mitjana. Per què te n’alegres?

—Perquè entre nosaltres eres home d’honor —va contestar en Màblung—, i encara que has escapat de molts perills, jo temia per tu. Vaig veure l’avançada del Glàurung i vaig pensar que havia assolit el seu malvat propòsit i que tornava al seu Amo. Però es desvià cap a Brethil i, al mateix temps, em vaig assabentar per uns vianants de la terra que l’Espasa Negra de Nargòthrond havia tornat a aparèixer i que els Orcs evitaven la seva fulla com la mort. Llavors em va entrar una gran basarda i vaig dir: «Ai! El Glàurung va on no gosen anar els Orcs, a cercar en Turin. Així doncs, hi aniré tan veloç com pugui, per avisar-lo i ajudar-lo».

—Veloç, però no prou —va dir en Turin—. El Glàurung és mort.

Els Elfs el miraren llavors meravellats, i digueren:

—Tu has matat el Gran Cuc! Lloat per sempre serà el teu nom entre els Elfs i els Homes!

—Tant me fa —digué en Turin—. Perquè el meu cor també és mort. Però ja que veniu de Dòriath, doneu-me noves dels meus parents. Perquè em van dir a Dor-lomin que havien fugit cap al Regnat Ocult.

Els Elfs no respongueren, però a la fi parlà en Màblung:

—Ho van fer, certament, l’any abans de l’arribada del Drac. Però ja no hi són, vet aquí!

El cor d’en Turin es glaçà, perquè sentia que les passes del seu fat l’empenyien a la fi.

—Continua! I fes-ho de pressa!

—S’endinsaren als boscos per cercar-te —digué en Màblung—. Ho feren contra tots els consells; però volien anar a Nargòthrond, on se sabia que tu eres l’Espasa Negra; i aparegué el Glàurung i tota la guàrdia s’escampà. La Morwen no l’ha vista ningú des d’aquell dia; però la Níenor emmudí víctima d’un encanteri i fugí cap al nord pels boscos com un cérvol salvatge, i es perdé.

Llavors, per a sorpresa dels Elfs, en Turin esclafí a riure com boig.

—No és tot una broma? —cridà—. Oh, la bella Níenor! Va córrer de Dòriath al Drac i del Drac a mi. Quina dolça mercè de la fortuna! Era daurada com una baia, foscos eren els seus cabells, petita i prima com una criatura dels Elfs, ningú no podia confondre-la.

En Màblung es quedà astorat i digué:

—Però aquí hi ha algun error. No era així, la vostra germana. Era alta, amb els ulls blaus, els cabells d’or fi, la més gran semblança en forma de dona a en Hurin, el seu pare. No pot ser que l’hagis vista!

—No pot ser, no pot ser, Màblung? —va cridar en Turin—. Per què no! Perquè, mira, sóc cec! Ho sabies? Cec, cec, a les palpentes he anat des de petit per una fosca boira de Mórgoth. Deixeu-me doncs! Marxeu, marxeu! Torneu a Dòriath, i tant de bo l’hivern la marceixi! Una maledicció sobre Menegroth! I una maledicció sobre la vostra comesa! No mancava sinó això. Ara comença la nit!

Llavors fugí d’ells com el vent i tots s’ompliren de meravella i de temor. Però en Màblung va dir:

—Alguna cosa estranya i temible s’ha esdevingut i nosaltres no la sabem. Seguim-lo i ajudem-lo si podem, perquè ara està enfollit i no hi és tot.

Però en Turin corria molt més que ells i arribà a Cabed-en-Aras i s’aturà; i sentí el soroll de l’aigua i veié que tots els arbres de la vora i al lluny estaven marcits i que les fulles queien tristament, com si hagués arribat l’hivern en els primers dies d’estiu.

—Cabed-en-Aras, Cabed Naeràmarth! —va cridar—. No profanaré les aigües on fou purificada la Níniel. Perquè tots els meus actes han estat dolents i el darrer és el pitjor de tots.

Llavors desembeinà l’espasa i digué:

—Salve, Gurthang, ferro de mort, sola et quedaràs! Tanmateix, quin altre senyor o lleialtat coneixes, tret de la mà que t’empunya? No t’encongeixis davant la sang. Voldries vessar la d’en Turin Turàmbar? Vols matar-me tot d’una?

I a la fulla va ressonar una veu freda com a resposta:

—Sí, beuré la teva sang per tal d’oblidar la sang d’en Béleg, el meu amo, i la sang d’en Bràndir, injustament mort. Et mataré tot d’una.

Llavors en Turin posà l’empunyadura a terra i es deixà caure sobre la punta de Gurthang, i la fulla negra li segà la vida.

En Màblung s’acostà a mirar l’espantosa forma d’en Glàurung que jeia mort i contemplà després afligit a en Turin, pensant en Hurin tal com l’havia vist a la Nirnaeth Arnoediad i en el terrible destí de la seva parentela. Mentre els Elfs eren allí drets, baixaren els homes de Nen Guirith a veure el Drac i, en veure com havia acabat la vida d’en Turin Turàmbar, esclafiren en plors; i els Elfs s’assabentaren a la fi de la raó de les paraules d’en Turin i s’esporuguiren. Llavors en Màblung digué amargament:

—També jo he estat enxampat en el fat dels Fills de Hurin, i amb paraules he fet morir algú que estimava.

Aixecaren llavors en Turin de terra i observaren que l’espasa s’havia partit. Així va desaparèixer tot el que havia posseït.

Amb treball de moltes mans aplegaren llenya i feren una pila ben alta per encendre un gran foc i destruïren el cos del Drac, fins que no fou més que cendra negra i els seus ossos es convertiren en pols, i el lloc d’aquella crema romangué nu i estèril des d’aleshores. Però enterraren en Turin en un alt túmul allí on havia mort, amb els fragments de la Gurthang al seu costat. I, quan tot fou fet, i els joglars d’Elfs i Homes hagueren cantat un lament, parlant del valor d’en Turàmbar i de la bellesa de la Níniel, portaren una gran pedra i la posaren sobre el túmul; i allí els Elfs cisellaren en les runes de Dòriath:

TURIN TURÀMBAR DAGNIR GLAURUNGA

i a sota també hi posaren:

NÍENOR NÍNIEL

Però ella no hi era, i no se sabé mai on l’havien portada les fredes aigües del Tèiglin.

Aquí acaba la història dels Fills d’en Hurin, la més llarga de totes les trobes de Belériand.

Després de les morts d’en Turin i la Níenor, Mórgoth alliberà en Hurin de l’esclavitud per aprofundir el seu propòsit malvat. En el curs del seu vagabundeig, en Hurin va recórrer al Bosc de Brethil i, després de creuar de nit els Passos del Tèiglin, arribà al lloc de la crema del Glàurung i a la gran pedra que hi havia al marge de Cabed Naeràmarth.

Però no mirà la pedra perquè ja sabia què hi havia escrit, i els seus ulls havien vist que no estava sol. Asseguda a l’ombra d’una pedra hi havia una figura amb el cap damunt dels genolls. Semblava un rodamón envellit, massa esgotat del camí per sentir-lo arribar; però els seus parracs eren les restes d’un vestit de dona. Finalment, mentre en Hurin romania dret i callat, la figura es tragué la caputxa esfilagarsada i alçà lentament el rostre, ullerós i afamat com un llop caçat molt temps abans. Era grisa, amb el nas afuat i les dents trencades, i una mà d’ossos que tancava la roba sobre el pit. Però de cop i volta els seus ulls el miraren i en Hurin la reconegué; perquè tot i que vagaven perduts i eren plens de por, encara hi espurnejava aquella llum que tant temps abans li havia valgut el nom d’Eledhwen, la més altiva i bella de totes les dones mortals de l’antigor.

—Eledhwen! Eledhwen! —va cridar en Hurin; i ella es va aixecar i va ensopegar en fer un pas endavant i ell la va agafar en braços.

—Per fi has vingut —va dir—. He hagut d’esperar massa.

—El camí era fosc. He vingut com he pogut —va contestar ell.

—Massa tard —va dir ella—, massa tard. Estan perduts.

—Ja ho sé —va dir ell—. Però tu no.

—Gairebé. Estic baldada. Me n’aniré amb el sol. Ells s’han perdut. —S’aferrà a la capa d’en Hurin—. Ens queda poc temps. Si ho saps, digues-m’ho! Com el va trobar, ella?

Però en Hurin no respongué i romangué assegut a la pedra amb la Morwen als braços; i no van tornar a parlar. El sol es va pondre i la Morwen sospirà, li agafà la mà i es quedà immòbil; i en Hurin s’adonà que havia mort.