QUARTA PART

Alta mar,
19 d’octubre de 1864

Estimat cosí,

Quantes voltes dóna la vida i com costa refer-se de cada mareig. Fa uns dies em van obligar a recuperar-me del meu deixondiment físic i moral perquè uns mariners estaven malalts. Aquest matí se n’han anat tres per sempre. Un darrere l’altre. Incloent-hi en Pitu, el més jove, un noiet que feia de grumet, que demà faria catorze anys. A vegades penso que Déu fa justícia. Altres vegades penso que es fa l’orni. I darrerament penso que no existeix. Aquest xicot no tenia culpa de res. El seu primer viatge, embarcant amb tretze anys per aprendre l’ofici, veient aquestes atrocitats aterradores, i mira, ja no hi és. Una altra família que va acomiadar el seu fill i que no el veurà mai més. La tripulació està abatuda. I jo també, no tinc esma ni de fer les autòpsies. I encara en tenim tres o quatre més de malalts, un dels quals és el contramestre, en Constantí. Jo hi faig el que puc, m’hi estic hores i hores, nits senceres. És la meva redempció. Els cuido amb tot el meu saber i amb tota la dedicació que un metge pot concedir a un pacient, incloent-hi aquells que odio des del fons del meu cor. I als que estan a les portes de la mort, els evito com puc el patiment. Fins i tot els canto cançons, tal com el meu pare feia quan jo era petit. Una cançó ben entonada pot guarir més que una medicació mal administrada. Els tracto com a fills, encara que siguin bastards. Els cuido tan bé que fins i tot el capità, amb qui no tinc una bona relació des de fa setmanes per raons òbvies que ja saps, m’ha felicitat. A la seva manera, és clar: «Si no haguéssiu fet aquell disbarat de voler alliberar els esclaus, us condecoraria. Penseu que vaig sospitar que havíeu estat vós i no en Toti qui havia avisat els anglesos. Aquell fill de puta de mosqueta morta ens va ben enganyar a tots. Espero que la seva ànima no reposi en pau, perquè me l’ha ben jugada. Al seu costat, vós sou un home més honrat. Cureu els meus homes, si podeu, i qui sap si un dia molt llunyà oblidaré tot el que ha passat».

A vegades penso que no ho hauria de fer. Que els hauria de deixar morir. Però no. Ja vaig deixar morir els esclaus. No vull carregar més morts a la meva consciència esmorteïda, massa dèbil per suportar més pesos d’aquesta envergadura. I a més, m’interessa que el capità mantingui la creença que he estat honest amb ell, i que no vaig delatar-los als britànics. Així, quan atraquem en un port americà, podré buscar les autoritats i denunciar-los. I al cap de poques hores es trobaran que una patrulla espanyola, anglesa o d’on sigui els ve a detenir. I passaran els darrers dies de la seva vida en una garjola infecta, humida i plena de rates. Si és que no els pengen a tots.

La resta de mariners, encara que no estan malalts, estan força debilitats. Per començar, no estan gaire ben alimentats. Portàvem menjar per a quatre-cents esclaus, però en els darrers dies la mala sort se’ns ha girat en contra, encara més. Tenim arròs, carn adobada i fruita seca, una mica humida però mengívola al cap i a la fi. Les sardines escabetxades es van fer totes malbé, els llegums van agafar cucs i la fruita fresca fa dies que es va acabar. I ja saps que si no hi ha fruita, l’astènia està assegurada. A més, els homes han de fer el doble de feina. Si abans els mariners que maniobraven amb veles i caps, que pujaven a les vergues, que recollien el velam o manipulaven el cabrestant eren una vintena llarga, ara no passen de la dotzena. Estan baldats, cruixits. No tenen esma ni de xiular. S’han acabat aquells dies de calma del principi del viatge, quan alguns jugaven a cartes, tocaven l’acordió o feien petites talles de fusta de barques i vaixells. Quan fa bona mar, s’asseuen a una ombra i amb el poc cànem que ens queda refan caps i ormeigs, malmesos per l’ús, pel vent i l’aigua. Tenim sort que el mestre d’aixa, en Jaume Xixu, aquell arenyenc fort i experimentat, encara pot tapar forats i calafatar. Però els mossos no tenen forces per raspallar pals i bordes, com feien al principi. A les nits, les guàrdies que abans eren de quatre hores ara són de sis, i més d’un s’ha adormit i no ha assenyalat amb la llum la presència del nostre bergantí a les embarcacions que ens hem creuat. Els creients que encara queden al bergantí diuen que no hem xocat perquè Déu no dorm mai. El capità fa dies que va ordenar donar racions dobles d’aiguardent als mossos i als mariners que ho vulguin. Cal evitar com sigui que el descontentament i el desànim provoquin un motí. Perquè els oficials mengem i bevem bé des del primer dia, però els mossos i els mariners de rang baix tenen una vida molt més dura, van mal alimentats i mal dormits. Hem entrat en una letargia asfixiant, fa dies que no bufa el vent i sembla que el bergantí estigui ancorat en aquesta mar llisa infinita on ja ni tan sols vénen a jugar els retalls de la boira baixa. «Mar plana, bonança podrida», no para de dir en Xisco.

Friso, cosí meu, perquè arribem a terra i tot plegat s’acabi com més aviat millor. En aquest vaixell, entre malalties i esgotament, no donem l’abast. Només ens faltaria que, després de tanta calma, arribés un huracà, una tempesta temible d’aquestes latituds. Sembla que, atès que ja no portem esclaus a bord, anirem directament a Puerto Rico, en lloc de fer-ho a Redonda, on estava previst ancorar uns dies per refer els africans. Les seves cares i els seus noms m’assalten a la nit i em maleeixen: «Tu ens vas matar». El meu amic Tamba, la seva dona Safi, un prodigi de carn i ossos, i l’Atabi, tan corpulent, i la pobra Eisolé, i en Kumi, i aquells dos nois marcats amb una creu a cada galta… tots són al bell mig de l’oceà dormint el son dels justos. O més ben dit, el malson dels injustos.

Jo, que no sóc el mateix que vaig deixar Catalunya fa uns mesos, a part de l’insomni i de la culpa que em governa, vaig tirant. El remordiment em corseca per dins, però, com t’he dit, penso que encara tinc l’oportunitat de sortir-me amb la meva i denunciar aquests bergants. També tinc una mena de pústules al voltant del nas que no sé ben bé d’on vénen, però com que no em fan mal, penso que ja em marxaran. Potser és el sol tropical. Després de tot el que he sobreviscut, no crec que em mori d’això. A més a més, estic fart de tanta monotonia a l’horitzó. La superfície marina trastorna qualsevol. Un immens llençol argentat que a vegades arriba a fondre’s amb el cel i que provoca en els mariners una sensació d’opressió desesperant. En el fons, desitjo que vingui una maltempsada, però no d’aigua, sinó de foc, i així canviaré els grisos i els blaus per colors més càlids…

T’he de confessar, a més, que estic ansiós, sangcremat, per gaudir de la companyia d’una dona. El record de la Safi em fa bullir la sang i la pena. I és que aquí només ens acompanya la Núria, la filla de fusta del capità que, com tots els mascarons de proa, ens guia cap al nostre destí incert. A vegades la miro, i li parlo i tot.

Mil records del teu cosí,

Toni

Alta mar,
22 d’octubre de 1864

Doctor Roura,

He descobert un fet escandalós. Un fet que ho canvia tot. Ahir, passejant per coberta, vaig anar-me’n fins al mascaró de proa. Contemplava amb deler l’estàtua que representa la filla d’en Montsiu, una noia de fusta de faccions amables a la cara i formes delicioses al cos que ens ha acompanyat durant tot el viatge. Me la vaig mirar amb deteniment, amb aquella curiositat que hom té quan no té pressa i es deixa endur per l’assossec que provoca la cadència constant de les onades que piquen contra el bergantí. Aleshores vaig adonar-me de tot. Vaig entendre com n’he viscut, d’enganyat, tots aquests dies. Mentre admirava aquella dona vaig descobrir un petit dibuix, just a la part esquerra de la falda de l’estàtua. Era una espasa envoltada per una ferradura. S’imagina de qui és l’escut? Doncs, sí, d’en Carles Montsiu. I aquest és l’emblema, n’estic segur, que vaig veure marcat a ferro roent al braç dels esclaus. No en tinc cap dubte! Cap ni un! Els vaig revisar les cremades durant dies. Això vol dir que no és el capità Tubau qui organitza el negoci, sinó que és en Montsiu! Us ho podeu creure? El seu bon amic, el gran home de negocis, el gran benefactor que construeix asils i escoles és un esclavista. Això vol dir que els nostres nens creixen damunt dels cadàvers dels africans.

Quan he vist aquest dibuix i he recordat on l’havia vist per primera vegada, un calfred m’ha recorregut l’espinada. Però el meu cap, tossut com és, no es podia creure el que els meus ulls veien. He decidit anar a visitar l’únic home que, malgrat tot, m’inspira una petita guspira de confiança, en Joan Martí. No sé ben bé per què, però alguna cosa em diu que ell és dels meus, tot i les injúries que va dedicar al meu oncle. Quan l’hi he explicat ha fet un somriure indulgent. «Sembla mentida que fins avui no ho hàgiu descobert». I jo anava repetint: «És que no m’ho puc creure!». I en Joan Martí m’ha dit: «Però encara no heu entès que, aquí, tothom hi està ficat? Creieu, realment, que un capità pot traficar amb esclaus sense que el propietari ho sàpiga? Com es fan anomenar, aquesta gent? Homes de negocis, oi? I amb què us penseu que negocia en Montsiu? Doncs ja ho sabeu. I com en Montsiu, tants altres espanyols, des d’Andalusia fins a la Bascònia, des de Mallorca fins al Cantàbric, des de València fins a Galícia!». «Però… els catalans, també?», he exclamat, innocent. M’ha mirat, condescendent. «Els catalans van iniciar-se amb l’esclavatge a les Amèriques tres segles després que els castellans i companyia. La corona espanyola, després d’aniquilar els indis, necessitava els africans perquè treballessin les terres d’Amèrica. Però ara, creieu-me, des que els ports catalans poden comerciar amb els ports americans, no hi ha qui aturi la burgesia catalana!», ha rematat.

Mentre parlava, pel meu cap passaven les imatges de quan estava lligat al pal major i els mariners m’apuntaven un dia rere l’altre. Aleshores he exclamat: «I com és que no me n’havíeu dit res!». En Joan Martí ha negat lleument amb el cap, com si encara em prengués per beneit. «Us ho vam dir, però no ens vau entendre».

Vet aquí, doctor, que tot aquest patiment, tot aquest sofriment està finançat i esperonat pel vostre amic… Us garanteixo que quan arribem a Puerto Rico, o a qualsevol terra en mans espanyoles, per poc que pugui abandonaré aquest vaixell i no hi tornaré a pujar mai més.

I aquesta informació, aquest fet, m’inquieta per una altra raó. Si en Montsiu, aquest mal home disfressat d’ànima caritativa, ha resultat que era un traficant de persones humanes, potser sí que el meu oncle, aquest bon home que cada any ens enviava tants diners de les Amèriques, també és un comprador de mà d’obra esclava. Més encara quan, segons diu en Joan Martí, a l’Atlàntic està prohibit el tràfic d’esclaus, però a les Amèriques no està prohibit tenir esclaus en propietat. M’he negat a creure-ho durant molt de temps, però ara començo a pensar que en el món en què vivim ni l’ètica ni la moral van de la mà de les grans fortunes. Començo a pensar que això és el mar dels traïdors i allò és la terra dels farsants. No em puc creure que totes aquelles mansions dels indians del Maresme i del Garraf, amb la seva palmera a l’entrada, el seu jardí frondós farcit de plantes tropicals, les seves verandes de cara al mar, porticades i enrajolades amb ceràmiques acolorides, no em puc creure que tot allò sigui gràcies a vaixells com aquest i a mariners com aquests… Algun indià amb principis hi deu haver, oi? No tots deuen ser esclavistes!

Doctor, necessito saber tota la veritat. I us puc assegurar que un dia, si es confirma que el meu oncle col·labora amb el desvergonyit d’en Montsiu, en passarà una de grossa. Una de ben grossa!

Una salutació abatuda del seu deixeble,

Antoni

A prop de l’illa de Barbados,
25 d’octubre de 1864

Mare, estimada mare,

Fa temps que no us escric. He passat una mala època. Ara no tinc ganes d’explicar-vos-ho amb detall, però al final tot allò que vaig fer per alliberar els esclaus, avisar els anglesos amb una carta deixada en una illa de Cap Verd, no va salvar els africans, ben al contrari. La patrulla va trobar-nos, gràcies a la meva denúncia, i els anglesos van venir fins al vaixell. Però al final res no va anar com jo esperava. I el més trist del cas és que l’instigador de tot plegat no és en Tubau, el capità. És en Montsiu, el propietari del vaixell. Ara no en vull parlar més. Si tinc forces i arribo viu a Amèrica i puc tornar a Catalunya, ja ho comentarem en persona. Però bé, això passarà amb sort d’aquí a molt de temps. Ja m’ho dèieu abans que marxés: «No t’embarquis! No vull perdre un fill de vint-i-quatre anys!». Quanta raó teníeu!

Ara us escric per dir-vos que d’aquí a poques hores, després de més d’un mes de tan sols veure el mar, arribarem a terra ferma. Els darrers dies els alisis ens han acompanyat, però l’aigua potable s’ha fet malbé. Sí, els darrers barrals es van omplir de cucs i hem d’atracar al primer port. No podem passar un dia més a alta mar. El capità hauria preferit atracar en una illa espanyola, però fondejarem a Bridgetown, a Barbados, on passarem dos o tres dies, carregarem aigua fresca i fruita i alguns queviures més, i després enfilarem cap a Puerto Rico, vorejant les Petites Antilles. Des de la meva finestra, veig les llums titil·lants del port, però el capità, malgrat el deler de tota la tripulació i la set que ens corca la gola i ens resseca els llavis, ha decidit esperar fins demà per entrar-hi. La llum ja fuig horitzó enllà, amb un moribund sol de ponent que ha forjat un mar plúmbic, i les ombres de la nit avancen i no permeten veure els esculls. «Si embarranquéssim a Barbados», ha dit, «ja podria plegar veles i deixar-me morir». Em sembla bé la seva decisió, només ens faltaria quedar-nos encallats a les roques. I sense una gota d’aigua.

Us he de confessar que he estat malalt. Però no patiu, a poc a poc, estic recuperant forces. He tingut més sort que altres mariners. Ja han mort onze membres de la tripulació, incloent-hi el contramestre, un mal home que, segons com es miri, podríem dir que em va salvar la vida. Ahir, però, com aquell qui diu, vam fer net, i tots els que estem vius estem en un estat de salut prou bo.

Fa dies que penso com ho he de fer en arribar a Amèrica per denunciar-ho tot. Perquè això no torni a passar. I sobretot assegurar-me que el meu oncle no és un comprador il·legal d’esclaus i netejar la seva imatge si arreu d’Amèrica hi ha difamacions d’aquesta mena.

Deixaré tota la correspondència a Barbados, i potser d’aquí a un mes podreu llegir les meves lletres i saber que la meva vida ha corregut perill però que ara mateix sóc a tocar de la llibertat. Quan sigui a Puerto Rico abandonaré aquest vaixell. No ho faig a Barbados perquè no hi conec ningú, no hi ha cap català, que jo sàpiga, i a més les comunicacions amb la Península són més fàcils des d’una colònia espanyola. Creieu-me que, si no, ho ben faria.

Una abraçada immensa com el mar que ens separa, mare meva estimada,

Antoni

Bridgetown, Barbados,
26 d’octubre de 1864

Estimat doctor Roura,

Vet aquí que la terra és vida. Només algú que s’ha passat més d’un mes a alta mar, amb un horitzó pla i inamovible a la retina, amb unes onades grises i llangoroses per única companyia, salpebrades de tant en tant per esquitxos d’escuma quan hi havia mar de fons, sap amb quina satisfacció escric aquestes paraules. Només Déu sap que ansiós que estava de veure boscos i muntanyes tancant el món, de veure com les ones, amarades de cristalls de llum i d’atzur, s’escolaven entre la sorra blanca i fina de la platja, demostrant que l’oceà no és infinit.

He trepitjat els carrers de Bridgetown com aquell malalt que fa sis mesos que reposa en un llit d’hospital. El meu cos es balandrejava com si encara tingués el mar a sota. Però, en canvi, l’ànima semblava renéixer trepitjant fort amb els peus a terra, com qui clava arrels. Al centre de la capital, càntics vibrants que sobreïxen per les finestres de les esglésies anglicanes. Les cases de fusta, de color d’espígol, de cirera, de préssec, alineades sota el sol i amb balconades ombrejades. Nobles dames vestides de blanc, passejant sota un paraigua per protegir-se la pell blanca, de bracet dels seus marits comerciants empolainats, amb llacet i barret. Joves negres i lliures, asseguts en cadires de fusta davant dels portals, fumant el tabac que les mans esclaves dels seus pares haurien collit dècades ençà. Mainaderes, també negres, que cuiden infantons mulats. I llum. Llum pertot arreu. Heus ací la capital, petita però orgullosa, de Barbados. De sobte m’he adonat que bonica que és la vida. També m’he adonat com desentonava en aquesta població. Necessitava un bon bany, roba neta, fer-me tallar els cabells i afaitar-me aquest borrissol de la barba malmès per la salabror del mar. I és el que he fet. Primer m’he comprat una pantalons i una camisa blanca, tota de cotó. I he demanat al sastre si, mentre em cosia les vores, em deixava anar a algun lloc per arreglar-me. M’ha fet passar al pati de darrere, on hi havia un bon barral d’aigua neta i una pastilla de sabó. De lluny, en Xisco, que des que he baixat del vaixell no ha parat de seguir-me perquè deu tenir ordres del capità de no deixar-me de petja, m’observava. Després he anat al barber. Aquest cop en Xisco ha decidit imitar-me. I així un barber d’origen africà m’ha deixat com nou, sense ni un pèl a la barba i amb els cabells punxeguts de tan curts com estaven. Llàstima d’aquestes nafres vermelles al nas. Mentre les seves mans grosses i negres em transformaven la fesomia, no m’he pogut estar de pensar que si jo no hagués enviat aquella carta potser d’aquí a deu anys els esclaus que venien amb el Verge de Montserrat serien lliures i tallarien els cabells, treballarien a les fàbriques de tabac, ferien de pescadors o obririen ferreteries. Es convertirien al cristianisme, es casarien i tindrien fills que un dia serien lliures. Passarien, als nostres ulls, de salvatges esclavitzats a homes lliures beneïts per la llum de Déu. O potser no. Potser haurien estat enviats a les plantacions, i haurien acabat ells fuetejats, elles violades, i tots plegats enterrats d’aquí a cinc anys lluny de casa, lluny de tot. És a dir, que la vida no seria com la veiem ara i aquí, sinó ben bé al revés: ells haurien passat de la llibertat de les seves terres a la foscor de les nostres salvatges colònies. El cor m’ha fet una punxada. Com n’és, de terrible, tot plegat. Tu vols jugar amb el destí, però és ell qui, entremaliat, va canviant les normes del joc per anar guanyant partida rere partida. El que no sap el destí és que la darrera partida no s’ha acabat. I que n’hi ha que som prou forts per superar tots els atzucacs. Atzucac, quina paraula, sembla que caigui en sentir-la. La paraula pot caure, però jo, si caic, m’aixeco.

Però això, enyorat doctor, després d’aquest instant d’assossec a cal barber i a cal sastre, en el qual diria que quasi he renascut, he volgut enviar totes les cartes que he escrit durant aquest mes de penúria i vilesa. Vós sou la meva salvació, el meu mentor, el meu mestre. M’aferro al record que tinc de vós i de la vostra noblesa per no caure definitivament al pou. Només estaré tranquil el dia que sapigueu la veritat i tota la veritat sobre el vostre amic Montsiu i el capità Tubau i els seus homes. Els homes que en queden. S’ha de dir que la travessa no és apta per a tothom i que hem perdut, per malaltia, gairebé una tercera part de la tripulació. Mai no sabré si els que han mort obeïen ordres contra la seva voluntat o si una cobdícia cega els empenyia a omplir-se les butxaques amb sang esclava i, per tant, eren tan culpables com el capità, d’aquesta ambició generalitzada que tot ho governa en el dia d’avui. El que tinc clar és que quan arribi a Puerto Rico les autoritats espanyoles sabran tota la veritat i el capità s’adonarà de quin peu calça el metge del seu vaixell. Això no m’ho impediran en Xisco avui, ni el capità Tubau demà.

Després, mentre esperi un vaixell per tornar a casa, m’instal·laré un temps com a metge a San Juan, on es veu que hi ha una petita colònia de gent de casa nostra, i si no a Cuba, on hi ha moltes empreses catalanes, i podré intentar oblidar tot el que he viscut a bord del Verge de Montserrat. Un metge sempre és necessari, i crec que ja l’hi he dit moltes vegades: em vaig fer metge perquè la meva vida tingui sentit. Cada minut de la meva existència es deu a aquesta causa. La resta de coses són una pèrdua de temps. I jo no vull malgastar el millor regal que la vida m’ha donat: el temps.

Tot això ho pensava per dins mentre buscava l’oficina de correus. Tot caminant he decidit donar conversa a en Xisco que, des que creu que el delator va ser en Toti, em torna a parlar de vostè, i mostra un cert respecte per la meva persona. «Per què fa que em segueixis, el capità?». M’ha mirat, interrogatiu. «No es fia de mi?», he insistit. Ell ha mogut el cap. «No puc fer res que el perjudiqui en un país que desconec, sense saber-ne els costums, sense tenir-hi contactes». Ell ha respost: «Jo obeeixo ordres. Us he de seguir i ja està, com heu comprovat». Quan hem arribat a correus he tret del sarró un gran sobre, a nom seu, doctor Roura, on havia ficat totes les cartes plegadetes que he escrit durant la travessa, tant per a vós, estimat professor, com per al meu cosí i la meva mare. Aleshores m’he adonat que no acceptaven la moneda espanyola, cosa que sí que han fet a cal sastre i a cal barber. Li he dit, en anglès, que necessitava urgentment fer arribar aquestes cartes a la meva mare. He exagerat la cosa per tenir més influència i li he dit que estava molt malalta i era molt velleta, i que volia que ho llegís abans de morir. L’home del taulell ha negat amb el cap. He sospirat. Crec que una llàgrima m’ha pujat als ulls. He mirat cap a l’exterior, on el batent de sol tropical petava contra les llambordes del carrer principal, l’únic empedrat de la capital. Dins de l’oficina, l’ambient fresquívol em ventilava la cara i m’alleugeria la xafogor, però també m’entumia el cor i em recordava que estava ben atrapat per no tenir ni quatre monedes britàniques. De sobte, el destí ha semblat alinear-se amb mi i rifar-se del capità. En Xisco s’ha posat la mà al sarró que portava creuat damunt del pit i ha dit: «De tant viatjar jo tinc diners de tot arreu». Mentre furgava per dins ha assegurat: «Ja m’ho tornarà quan siguem a Barcelona. No cal fer patir la seva mare». Però no ha trobat cap moneda britànica. La decepció s’ha abatut sobre meu una vegada més. Però li he agraït profundament la intenció. Pensar que si hagués trobat monedes, aquell gest, el més amable que havia tingut amb mi durant tres mesos, li podia costar el càrrec si el capità sabés què hi havia dins del sobre… Però he callat, per descomptat. Ja us dic jo que el destí és un bon trapella i és millor no fer-lo enfadar. Després he pensat que buscaria una casa de canvi, o que demanaria diners al capità o al pilot, però he decidit que no, que ja no em ve d’aquí. San Juan és a pocs dies de camí. Ja tiraré les cartes allà, que, a més a més, segur que arriben més aviat a casa.

I és així com he passat el meu primer matí a Barbados, doctor Roura. Espero que fareu tot el que hàgiu de fer per treure’m d’aquest embolic on em vaig ficar l’endemà d’acabar els meus brillants estudis de medicina.

Afectuosament, el seu deixeble,

Antoni Riubò

Bridgetown, Barbados
27 d’octubre de 1864

Cosí,

Fa dos dies que som a Barbados. Hem omplert la bodega de bidons d’aigua potable i tenim peix fresc, patates, cebes, cereals, hortalisses, verdures. També ens hem proveït de plàtans, mangos, papaies i guaiabes, i una espècie de cirera local molt gustosa. Quin paradís, cosí meu! També ens hem firat amb rom i fins i tot amb ratafia escocesa, feta de pruna. Unes ampolles fantàstiques amb el dibuix d’una sirena que provoca emocions a tots els homes que la miren. A més, ha estat facilíssim trobar una dotzena de joves disposats a formar part de la tripulació fins a San Juan. Des que hi va haver l’epidèmia de còlera fa uns anys, molts joves volen enrolar-se cap a altres illes. Com que ja no portem esclaus, no haurem d’arribar a Cuba. La nostra destinació final és Puerto Rico. Però tinc entès que el capità des de San Juan vol anar a la costa dels Estats Units. Si la guerra no impedeix atracar el bergantí a un port del Mississipí, vol anar a comprar-hi cotó per després vendre’l a casa nostra als empresaris del tèxtil. No crec que això pugui ser. Si abans aconsegueixo contactar amb les autoritats espanyoles a Puerto Rico, els enviaré a tots a la presó i immobilitzarem el bergantí. T’ho ben asseguro, cosí, si Déu existeix jo en seré la mà venjadora. I, si no, seré la mà venjadora de les ànimes en pena que s’han negat a l’Atlàntic. Si no és, és clar, que les autoritats espanyoles al Carib estiguin conxorxades amb els empresaris i els capitans dels vaixells esclavistes il·legals… Aleshores sí que no sé com m’ho faré per combatre aquesta infàmia. Començo a creure que tot allò que em deies tu, estimat cosí, quan estudiàvem, és ben veritat: que cada gota de perfum que es posa un ric és una gota de sang que perd un pobre. I tot això passa gràcies a les lleis que fan els governants i els privilegis que regala la Corona. Quants esclavistes espanyols tenen títols nobiliaris donats pels reis d’Espanya a Madrid, a Santander, a Sevilla, a Barcelona? No, cosí, no m’estic fent anarquista, però tinc clar que jo em dec a la gent del carrer, i no a la gent de palau.

El cas és que demà llevem àncores i fem via cap al nord. Pensava que d’aquí a cinc o sis dies seríem a Puerto Rico, però el capità avui ens ha dit que ha canviat de plans. Ahir, mentre jo era de passeig, seguit de prop per en Xisco, que no em treu l’ull de sobre, el governador de l’illa es va presentar al port. S’havia informat de què transportàvem i, un cop va creure que el nostre era un vaixell decent, va demanar al capità si podia dur un advocat anglès i la seva filla fins a l’illa de Montserrat, que ens ve de camí. Anaven de Liverpool a Montserrat, passant abans per l’illa Anguilla i per Saint Christopher i Nevis, quan fa una setmana una despietada tempesta tropical va destrossar el pal major del pailebot i els va portar a la deriva fins que, abans d’ahir, una fragata britànica els va rescatar i els va portar a Bridgetown. Com que tardaran força dies a arreglar el vaixell i l’advocat té moltíssima pressa, viatjaran amb nosaltres.

Suposo que el capità ha acceptat perquè li deu interessar de donar una bona imatge de la seva nau, o perquè no s’hi podia negar. Un governador és un governador. I si dius que no a un governador, t’exposes que de sobte el teu vaixell quedi immobilitzat durant mesos a l’illa. I més si és espanyol i el port és britànic. Com recordaràs, fa poques dècades els espanyols i els anglesos se les tenien. Els temps han canviat, i ara mateix, en Tubau sopa a casa d’aquesta autoritat, amb l’advocat i la seva filla, explicant-los mil mentides sobre el nostre viatge. Ja me l’imagino fantasiejant sobre l’Àfrica: que si lleons per aquí, que si salvatges per allà, que si un atac amb llances, que si els enverinaments, que si bruixeria, que si canibalisme…, tot per comprar ivori, espècies i quatre coses més per vendre a Amèrica. Dels esclaus ni piu, per descomptat. I després, mil aventures del mar, dels taurons, dels huracans, de la soledat, dels mariners que ha engolit l’Atlàntic. Si aquests dies de navegació té l’ocasió i es posa a explicar falòrnies d’aquesta magnitud, t’asseguro que me’l menjaré viu. Començo a pensar que el destí es posa de part meva. El metge, és a dir jo, és algú important a bord, i m’ho podré fer venir bé per entaular alguna conversa amb aquest senyor. I més ara que faig més bona fila. No em serà difícil saber quina és la manera més eficaç de denunciar un vaixell esclavista, especialment quan no se’n té cap prova. I com fer-ho per tancar el capità Tubau en una presó. I et juro que si em diu que ell m’ajudarà a denunciar-ho a les autoritats angleses a Montserrat, serà el primer que faré.

Ara que ho veig tot més clar, i que tinc l’ànim més serè, ja tinc ganes de veure el teu pare, a Puerto Rico, i explicar-li les meves peripècies. Segur que em confirmarà que ell no comercia amb esclaus, i que tot és un ultratge ordit per en Tubau per legitimar les seves males obres.

Una encaixada animada,

Toni

A prop de les costes de Santa Llúcia,
28 d’octubre de 1864

Benvolgut doctor Roura,

Naveguem novament pel Carib. Fa poques hores que em fa l’efecte que torno a fer una vida força normal. Aquella que m’imaginava que portaria quan vaig acceptar fer de metge de vaixell. Els mariners que ahir es van quedar aquí durant el dia van fer una bona feina de neteja. I molts van sortir a la nit per alliberar les tensions que provoca la falta d’escalfor femenina. Jo, malgrat que també enyoro la companyia d’una dona, no em puc treure la Safi del cap, i em vaig quedar a bord. Vet aquí, doncs, que sóc al Verge de Montserrat dels primers dies, un bergantí comercial, net i polit, acompanyat d’un advocat anglès educat i cultivat, que parla castellà, que és un gran amant d’observar ocells i que té un gran sentit de l’humor. No hi ha dubte que després de dos mesos de barbàrie se’m fa estrany riure per una sortida graciosa. Em sento quasi culpable. Jo ric per l’acudit que un anglès fa d’un ocell del Carib, mentre milers de peixos devoren els cossos de quatre-cents africans al mig de l’Atlàntic. Però m’interessa guanyar-me la confiança d’aquest home. Sé que ell m’ajudarà. Ho sé. Sé que em dirà com podem detenir en Tubau i, sobretot, inculpar el senyor Carles Montsiu, perquè tot Catalunya sàpiga que té les mans brutes de sang. Però com que estarem uns dies junts, val més fer-ho a poc a poc. Amb seny. De moment, no li he demanat cap cita.

A part de les converses ornitològiques, hem recorregut a alguns tòpics i curiositats, com el fet que el nostre bergantí es digui igual que l’illa a on ens dirigim. També m’ha explicat que a Montserrat, que és una illa petita, hi ha irlandesos i anglesos. I que sempre que hi ha anat s’hi ha sentit a gust, perquè ell és fill de pare irlandès i mare anglesa. A banda d’això, res més. Però temps al temps: quan Mister O’Sullivan sàpiga que sóc un home com cal, perquè ho sabrà, deixarem les banalitats i anirem al gra, anirem a la veritat d’aquest vaixell i li explicaré que aquest mar és ple de traficants il·legals.

També hi ha la seva filla, la Fiona, una damisel·la de pell rosada, uns tirabuixons rossos i uns ulls de color d’aigua de riu d’hivern que enamoren. No tinc clar si és una mica reservada per formalisme, per caràcter o per l’edat —perquè no crec que tingui divuit anys encara—, o si en canvi gasta una ironia que m’és difícil de copsar. El que sí que sé del cert és que és una noia culta i desperta. Parla tres o quatre llengües, inclòs el castellà. A més a més, llegeix molt. Porta sempre a sobre un llibre que es titula La cabana de l’oncle Tom. No tinc la més petita idea de què va aquesta novel·la, però us asseguro que la llegeix amb deler. M’he apropat a ella, amb tota la cordialitat que he sabut mostrar, i m’he presentat com a metge del vaixell. Ha tancat el llibre, i ha respost educadament als meus comentaris banals sobre Barbados, sobre el mar i sobre els ocells que tant admira el seu pare. M’ha semblat entreveure que ella, tot i que mostra una evident adoració pel seu progenitor, no està gaire interessada en la passió ornitològica paterna. Més aviat es decanta per la literatura. Em parlava dels llibres d’Olaudah Equiano, de Harriet Jacobs, de Frederick Douglass, autors dels quals jo mai no he sentit a parlar. M’ha cohibit tanta cultura literària, jo que només llegeixo llibres de medicina. Però ella me’n cantava les excel·lències i només de pronunciar els noms d’aquells autors ja li brillaven els ulls, i somreia quan veia la meva cara d’ignorància. M’ha acabat dient, amb una mirada prometedora, que un dia, durant el trajecte, ja m’explicarà els arguments dels llibres d’aquests escriptors, capaços de transmetre vivències tan punyents. Ja us ho dic, he descobert una noia intel·ligent i bonica, amb qui segur que m’avindré. En definitiva, hem passat una breu estona junts, al matí, just després de deixar el port. Un matí que d’altra banda, us ho dic amb confiança, és mil vegades millor que tots els dies que he viscut en aquest vaixell des de fa un mes, i mil vegades pitjor que el que m’agradaria viure amb aquesta senyoreta en els pròxims sis dies, que és el que més o menys tardarem a arribar a Montserrat. Sis dies i cinc nits, doncs, per cuinar la meva venjança i no oblidar els esclaus; sis dies i cinc nits per fer canviar la meva vida i oblidar la Safi. Espero que, finalment, la Verge m’acompanyarà.

Rebeu una salutació amical,

Antoni

A prop de les costes de l’illa de Dominica,
30 d’octubre de 1864

Estimat cosí,

Demà passat de bon matí arribarem a Montserrat. Durant dos dies no he pogut portar a terme res que m’apropi al meu objectiu. Pitjor encara, a l’advocat O’Sullivan no li he vist el pèl. I la filla, quan és a coberta en les seves hores de lectura, em defuig i no hi he pogut entaular cap conversa. Avui, desesperat, m’he dirigit a ella, que seia en una cadira a la coberta central, a la banda d’estribord. Malhumorat, li he llançat: «No puc entendre que quan ens vam conèixer fóssiu tan agradable i els darrers dies hàgiu estat tan esquerpa amb mi! Puc saber per què no em dirigiu la paraula?». Ha tancat el llibre d’un cop violent i m’ha respost: «Us feia més intel·ligent, i sobretot més bon home! No tinc cap ganes de relacionar-me amb vós!». «Però per què m’ho dieu, això?», he exclamat, desconcertat. «Veient el que llegeixo no us ho imagineu? Realment, d’on no n’hi ha, no en raja!». «Però què m’esteu dient?», he insistit. «Vós em vau prometre que m’explicaríeu els arguments d’aquests llibres que llegiu!». Aleshores s’ha alçat d’una revolada i ha cridat: «No us burleu de mi, Riubò, que les bromes de mal gust acaben provocant nàusees!», i se n’ha anat corrent fins a l’habitació, on s’ha tancat tota la tarda.

Atribolat com estava, he decidit anar a veure en Joan Martí i explicar-li el que m’havia passat. Ell, que sí que té una conversa fluida amb la Fiona, s’ha sorprès com jo. Diu que no en sap res, i que ho deixi córrer, que simplement deu ser que les dones boniques juguen amb nosaltres, els homes, com si fóssim baldufes. No sé si té raó, perquè aquesta dona el primer dia no era així. Després li he demanat si sabia a què es dedicava exactament l’O’Sullivan, que tenia tanta feina. En Joan Martí ha dubtat. Finalment m’ha dit que es veu que l’advocat treballa en temes lligats a l’abolicionisme i que col·labora activament en mítings i propostes per donar la llibertat als esclaus en diferents illes del Carib. La cara se m’ha il·luminat, i ell ho ha vist. S’ha fet un silenci una mica tens. Li he clavat la mirada i li he demanat si m’he perdut alguna cosa. Aleshores, en Joan Martí s’ha tapat la cara amb les mans. Ha sospirat i ha començat a parlar sense parar. Com si tingués la necessitat de buidar el pap i penedir-se de la seva actitud. Primer m’ha tirat la cavalleria per sobre: que sóc un temerari, que em vaig equivocar intentant amotinar-me, que la vida és així i no la podem canviar, que un home sol no podia combatre un capità com en Tubau… Després, però, m’ha dit que em considerava molt valent, que havia fet una gran feina intentant curar els malalts, i que en el fons m’admirava. El sentia i tremolava per dins. Era com si finalment es confirmés que jo tenia raó, que estava en el bon camí. La sorpresa encara ha estat més gran quan ha assegurat que si d’aquí a Puerto Rico emprenia alguna acció, intentaria ajudar-me. Que podia comptar amb ell pel que calgués. Aleshores, emocionat, agraït de veure que la meva lluita no és solitària, empès per aquesta força interior que encara no m’ha abandonat del tot, malgrat les ombres que habiten dintre meu, li he explicat el pla: contactar amb l’O’Sullivan i que aquest pugui enviar en Tubau i companyia al penal de Montserrat. Si, a més a més, aquest home de lleis no es dedica a temes comercials o matrimonials sinó a causes relacionades amb els esclaus, tot pinta molt bé. Li ha semblat una gran idea i m’ha dit que, com que ell gaudeix de la confiança de tota la tripulació, podrà fer les gestions que calgui d’amagat de tothom sense despertar sospites. Aleshores, per deslliurar-me de l’única espina que duia clavada respecte a la seva persona, li he demanat si el que va dir sobre el meu oncle un dels dies que em van lligar al pal major era veritat o formava part d’un pla d’en Tubau per difamar-lo. Mig somicant m’ha dit que el disculpés també per allò, que tot era una invenció premeditada del capità per contaminar tothom amb mentides contra mi i la meva família. M’he adonat de la sinceritat amb la qual em parlava i l’he perdonat immediatament. És curiós el món, cosí: avui, gràcies al fet que la Fiona m’ha rebutjat, he sabut que en Joan Martí em respecta. Realment és ben bé que Déu i el dimoni piquen a la porta a la mateixa hora.

Ara he de rumiar. Tinc temps, encara, per empescar-me una solució definitiva. Ben amicalment,

Toni

A l’oest de l’illa de Guadalupe,
30 d’octubre de 1864

Estimat doctor Roura,

És fosc. Tothom dorm. El bergantí, com el destí, avança cap a un futur incert. Aquest matí en Joan Martí m’ha fet una confessió que ara és molt llarga d’explicar però que li resumiré en dues línies: m’ajudarà a fer saber a Mister O’Sullivan que aquest és un vaixell negrer i que volem portar el capità i els seus sequaços a la presó, en terra britànica, a Montserrat. Sí, doctor, el meu pla era fer això en arribar a Puerto Rico, per raons òbvies que comprendreu. A Barbados no ho podia fer perquè en Xisco em seguia de ben a prop, i perquè no tenia a la vora ningú que conegués tan bé la llei anglesa. Ara tinc la solució a tocar: un advocat antiesclavista a bord. I a més, si fins fa poc estava sol, avui tinc el pilot de part meva. Ja feia dies que sospitava que ell no era un bergant com ho són la majoria d’homes d’aquesta embarcació. És un home amant del saber i amb valors, com jo. Sense comptar que alguns membres de la tripulació més fidels al capità, com en Constantí, ja són morts.

He pensat una alternativa. És una mica arriscada, però és la que despertarà menys sospites. Demà al matí, com cada dia, la Fiona sortirà a llegir a coberta, perquè li toqui el sol. Jo, aquesta nit, escriuré una carta explicant-ho tot al seu pare i, com que no em puc atansar a ella, per raons poderoses que desconec, faré que en Joan Martí l’hi doni en mà. Havia pensat d’abordar-la i dir-li per segona vegada que no entenia la seva actitud, però crec que això seria contraproduent. La Fiona és una noia de caràcter. Podria acabar enfadant-se encara més i deixant-me plantat amb la carta a les mans i els ulls de tots els mariners mirant-me. Sabent com les gasta en Tubau, val més actuar amb tota la discreció possible. En aquesta carta li diré que necessito veure el seu pare en privat abans no desembarqui. Segur que, atès el contingut de la lletra, em rebrà a la seva cabina. I allà, en la intimitat, podrem pensar un pla per quan atraquem a Brades. Haurem d’idear una solució ràpida, ja que a Montserrat no hi hem de carregar res, simplement hi serem el temps de deixar els dos passatgers. Potser ell mateix podrà contactar les autoritats just en el moment de baixar del vaixell o potser farà enviar un missatge quan atraquem a port, mentre els macips descarreguen els embalums dels O’Sullivan.

Ara sí, però, que veig que el final arriba. I el futur està de part meva. Perquè, ja t’ho he dit mil cops, jo estic cridat a fer grans coses. I, de moment, aquesta és la més gran que vull fer: evitar que el tràfic d’esclaus es repeteixi a cap vaixell espanyol. Perquè d’això parlem: si denuncio aquest capità, les autoritats britàniques i les altres autoritats del Carib segur que estaran més al cas i podran evitar tantes morts i tanta crueltat desplaçant més patrulles a la costa de l’Àfrica Occidental i perseguint més de prop les embarcacions espanyoles.

Malgrat que ja és quasi mitja nit, ara mateix em posaré a escriure la carta per poder-l’hi donar, demà a primera hora, a en Joan Martí perquè la faci arribar a Mister O’Sullivan. Necessito deixar-ho tot preparat per a demà.

Una abraçada esperançada,

Antoni

A prop de les costes de Guadalupe,
a bord del bergantí Verge de Montserrat,
nit del 30 d’octubre de 1864

Benvolgut senyor O’Sullivan,

Sóc l’Antoni Riubò, el metge d’aquest vaixell on ara mateix vós navegueu. Ens van presentar el primer dia, quan van embarcar, i vam compartir una bonica estona a coberta, mirant ocells. Suposo que us en deveu recordar.

M’adreço a vós a través d’aquesta lletra per dues raons: la primera és que m’és difícil contactar amb vós, a causa de la feina que teniu, i perquè quan m’he dirigit alguna vegada a la vostra cabina sempre hi he trobat algun mariner que vigilava. La segona perquè, malgrat que m’hauria agradat parlar amb la vostra filla en persona i demanar-li, a través d’ella, una cita amb vós, la Fiona em defuig cada cop que m’hi apropo. Puc assegurar-vos que no en sé els motius, però que tot deu ser fruit d’un trist malentès que em dol en l’ànima.

El cas és que el dia 2 de novembre al matí arribarem a l’illa de Montserrat i jo necessitaria veure-us demà mateix, dia de Tots Sants, per explicar-vos una cosa de vida o mort.

Sé que sou un home ocupat i que esteu preparant un judici important, però només us restaria uns minuts del vostre temps preciós. De moment, us avanço l’afer en poques línies, i així demà, quan puguem trobar-nos tot serà més ràpid.

El cas és que el Verge de Montserrat és un vaixell esclavista. Sí, tal com ho sentiu. Vam embarcar més de quatre-cents esclaus a la costa de Sierra Leone el mes de setembre. Quan em van contractar com a metge, m’havien dit que aquest bergantí feia una ruta comercial. El cas és que el capità ho aprofita per fer tràfic il·legal de negres i tenia previst vendre’ls a Puerto Rico o a Cuba, o en alguna illa espanyola. Jo, del tot contrari a aquesta pràctica, vaig fer tots els possibles per alliberar aquells homes i dones. Fins i tot, a través d’un pobre mariner de nom Toti, vaig aconseguir fer arribar un missatge a una patrulla anglesa, a les illes de Cap Verd, en què els informava que la nau estava carregada d’esclaus i que vinguessin a buscar-los i a alliberar-los per tornar-los a Sierra Leone. El cas és que poc abans que arribessin els britànics, la tripulació va tirar els africans per la borda. Van morir tots ofegats. Sí, senyor O’Sullivan, una salvatjada, una autèntica mostra de la baixesa moral i humana del capità i dels seus amics, i en definitiva, del seu propietari, un home de negocis que es diu Carles Montsiu, que s’embutxaca fortunes immenses cada cop que aconsegueixen fer arribar els esclaus a Amèrica.

Per això us demano que, així que siguem a port, contacteu ràpidament les autoritats britàniques per tal que immobilitzin el vaixell i tanquin aquests culpables. Sé que vós, home vinculat a la llei, en un país defensor de la causa abolicionista, fareu tots els possibles perquè es faci justícia.

Crec que ja us vaig dir el primer dia que Montserrat és el nom que el navegant Cristòfor Colom va donar a aquesta illa quan se la va trobar en un dels seus viatges. I també us vaig explicar que la Verge de Montserrat és la més adorada de Catalunya, en unes muntanyes màgiques que reben milers de pelegrins cada any. Espero que la Verge ens acompanyi en aquest combat, i que el seu nom, que figura en aquest vaixell atroç, quedi net de les taques de la sang esclava que s’hi ha vessat.

Seu de tot cor,

Antoni Riubò i Viladau, metge

A un dia i una nit de navegació
de l’illa de Montserrat,
1 de novembre de 1864

Estimat cosí,

Som a migdia. Aquest matí, tal com crec que et vaig explicar, en Joan Martí ha donat la carta a la Fiona. Ho he vist amb els meus propis ulls. De lluny. Però he vist com li donava un paper discretament. Després ha vingut a dir-me que tot anava bé, i que la Fiona el donaria al seu pare quan pogués. Ara sí que, com deien els romans, «alea jacta est».

Però encara t’he d’explicar una cosa molt important, moltíssim, que ha passat abans que la Fiona rebés la meva carta. Al matí, a l’hora d’esmorzar, el capità ha vingut a la meva cabina. M’ha fet seure i m’ha informat: «Mister O’Sullivan vol fer un sopar de comiat aquest vespre. Ha dit que volia acomiadar-se de nosaltres, ja que gairebé no hem compartit cap moment amb ell per la feina que tenia. Com que ha acabat abans d’hora, avui tindrà temps per passar el vespre amb els oficials. Ha ofert dues ampolles de vi que va comprar a Barbados per acompanyar el sopar. I vol que compartiu taula amb nosaltres. Diu que té molt interès a parlar amb vós. Hi ha insistit tant que no m’hi he pogut negar». Aleshores, m’ha clavat la seva mirada assassina i assenyalant-me amb el dit m’ha amenaçat: «No se us acudeixi treure cap tema que pugui fer pensar, ni tan sols remotament, en els esclaus. A la taula també hi haurà en Joan Martí, com a pilot, i en Xisco, que, com a timoner, també té un grau alt dins del vaixell, i no és estrany que ens acompanyi mentre en Tomeu, la seva mà dreta, el substitueix davant del timó. En Xisco tindrà una pistola sota la taula. Qualsevol paraula fora de to, qualsevol comentari sobre el que ha passat aquestes setmanes al vaixell, us dispararà un tret directe a la cameta del mig. Ha quedat clar?». He fet que sí amb el cap, esporuguit. Aleshores he dit: «Però què voleu que faci? Vaig voler salvar els esclaus i no me’n vaig sortir, d’acord. Però des d’aleshores he tingut un comportament exemplar, he curat tothom que he pogut i no he dit ni una paraula del vostre negoci il·legal. No ho heu vist, que m’he acostumat a la vostra llei?». «La veritat és que sí. Ja us ho vaig dir. Però vau cometre un error gravíssim que encara no he oblidat. El vostre esforç per salvar els malalts ha estat encomiable, però, rumiant-ho bé, era la vostra obligació. I, mireu, el deure d’un capità és no fiar-se de ningú. I menys de qui ja ha estat deslleial una vegada i, coneixent-lo, i sabent que l’advocat és un antiabolicionista, segur que en deveu dur alguna de cap. Ja us ho vaig dir: si no fos que us necessitàvem durant la travessa fins al Carib us hauria matat per alta traïció a alta mar. I la intuïció no em va fallar: us vaig deixar viure, i vau salvar molts dels meus mariners. Però ara aneu ben alerta, perquè quan us vaig perdonar la vida era perquè us en devia una, i sobretot perquè us necessitava. Però ara ja he fet net, arribarem a terra aviat, on hi ha molts bons metges, i no us permetré cap més deslleialtat». «De totes maneres», li he dit abans no se n’anés, «em podeu dir, capità Tubau, com un pobre metge com jo, en un vaixell impol·lut com aquest, podria convèncer un advocat forà del que ha passat i quin sentit tindria, tot plegat?». La resposta ha estat contundent: «No teniu cap manera de convèncer ningú. I encara menys, cap prova de res del que ha passat aquí. Més encara quan va venir la patrulla i va inspeccionar el vaixell sense trobar-hi cap rastre. Però si una cosa he après en aquesta travessa és que sou tossut com una mula. Recordeu la vostra tercera cama i tinguem el sopar en pau».

Així, doncs, no sé si tindrem un sopar en pau, però et puc garantir que serà mogut. Probablement jo ja hauré parlat amb l’O’Sullivan. I, si no, durant el sopar, ell ja sabrà la història, i segur que es comunicarà amb mi d’alguna manera. Em farà algun gest. La cosa va per bon camí. Imagina-t’ho: a taula, el capità i en Xisco d’un cantó, en Joan Martí i jo de l’altre, i l’advocat i la seva filla informats de la veritat. Som quatre contra dos. Això, cosí estimat, està dat i beneït. Beneït per la Verge. No sé si Déu hi sent, però la seva mare ha escoltat les meves pregàries, com fan totes les mares!

Una abraçada enorme,

Toni

A una nit de navegació de l’illa de Montserrat,
1 de novembre de 1864

Cosí,

Som al vespre, a punt d’anar a sopar. Vaig ben empolainat, amb americana i mocador de coll. Estic preocupat perquè durant la tarda no han aparegut ni l’O’Sullivan ni la seva filla, però no passa res, segur que l’advocat té algun pla per a aquesta nit o per demà al matí, quan toquem terra ferma. No deuen voler cridar l’atenció. O potser es comunicaran amb mi a través d’una missiva.

T’he d’explicar, a més a més, que, quan he sabut que en Xisco m’apuntaria amb una pistola, he contactat amb en Joan Martí i l’hi he explicat. Li he dit que seria millor que tots dos anéssim armats, perquè no se sap mai què passarà; més encara si, al final, l’estratègia de l’advocat és treure el tema al bell mig del sopar. M’ha dit que hi estava d’acord, se n’ha anat a la seva cabina i al cap d’una estona s’ha presentat amb dues pistoles. M’ha demanat si sabia com funcionava. Li he dit que no. M’ha ensenyat com prémer el gallet. «Però no ho facis aquí, que la pistola està carregada fins dalt, i em rebentaries en mil bocins». M’he adonat que em tutejava. Això és senyal que ja som un equip. No m’he pogut estar de fer-li una abraçada. Ens hem dividit els enemics. Si s’obria foc, jo m’ocuparia del capità i ell d’en Xisco. I sempre intentant salvar l’O’Sullivan i la seva filla, per descomptat.

I ara ve l’hora de la veritat, cosí. Me’n vaig.

Espero poder-te escriure aquesta nit una carta explicant-te que el sopar ha anat bé, i que l’advocat anglès o la seva filla m’han fet saber que ho tenen tot controlat i que demà les autoritats entraran al Verge de Montserrat per detenir el capità Tubau i portar-lo al penal de l’illa.

Una abraçada de veritat,

Toni

A prop de la costa de Montserrat,
mitjanit de l’1 al 2 de novembre

Cosí,

No tinc esma per escriure. No puc obrir boca. És massa. No puc. Ha estat esgarrifós. Terrible. Terrible.

Albada del 2 de novembre

Som a poques milles del port de Brades, Montserrat. Faig un esforç suprem per explicar-ho tot en aquest dietari. I ho faig perquè d’aquí a poc arribem a Montserrat i sospito que la meva vida donarà un gir definitiu. I escric perquè, com ja vaig fer a alta mar, vull que quedi constància del que ha passat. Deixaré aquesta lletra al meu maletí, en una solapa amagada. I si un dia, de mi, només arriba el maletí, espero que el meu cosí o la meva mare, el regiraran de dalt a baix i trobaran les cartes i el dietari. I sobretot, podran saber la veritat del que va succeir ahir a la nit. Ahir a la nit, quan vaig viure un fet tan esfereïdor que encara em costa de creure que passés.

A l’hora arribada vaig fer cap al menjador. Tothom hi era. Ja se sap, puntualitat anglesa. A mi em van fer seure en una banda llarga de la taula, entre en Joan Martí i l’Adrià. Començava bé: no havia comptat amb el malparit del cuiner. Per sort, a la meva esquerra tenia en Joan Martí. Davant nostre, en Xisco i la Fiona, la filla de l’advocat. A la dreta de l’Adrià, el capità, com a cap de taula. I a l’altra cantó, també com a cap de taula, l’advocat, que estava separat de mi per en Joan Martí, per una banda, i a l’altra, és clar, la seva filla.

A en Gomis, aquell mosso tan aspre que treballava a la bodega amb en Toti, li havien dit de fer de cambrer en aquell sopar de gala tan ben presentat. I així, l’Adrià, que havia cuinat un àpat de restaurant i no de taverna, podia participar de la vetllada. Això m’obligaria segurament a dirigir-li la paraula tres setmanes després d’intentar matar-me lligat al pal major. Però atès que aquesta era la darrera oportunitat per aconseguir fer justícia, vaig empassar-me l’orgull.

De seguida vaig dedicar una mirada de complicitat a la Fiona, que en saludar-me em va respondre amb un concís: «Bona nit». Vaig suposar que era pur teatre, i que sabia que jo era un bon home, com es desprenia de la carta que li havia fet arribar en Joan Martí, i que aviat podríem reprendre la nostra incipient amistat. L’advocat O’Sullivan, en canvi, va oferir-me una encaixada generosa, preguntant-me com estava i mostrant l’afabilitat del primer dia. Vaig buscar en els seus ulls una guspira de solidaritat. No la vaig veure, però també vaig atribuir-ho a la discreció.

El sopar va començar amb banalitats sobre el temps, el tròpic, el Carib i els ocells que tant li agraden a l’advocat. La conversa superficial es va allargar i a mesura que transcorria la vetllada, m’anava posant nerviós. D’altra banda, com que tenia en Joan Martí al costat, tampoc no m’atrevia a girar el cap i mirar-me’l amb ulls interrogatius. M’havien descobert. Si hagués sabut com havia d’acabar, no hauria patit tant. O potser al revés: no hauria parat de patir.

Tot d’un plegat, just acabant les postres, la cosa va fer un gir. L’advocat, amb un estil suau i col·loquial, com qui no diu res, va començar a parlar dels Estats Units d’Amèrica. «Sembla que la guerra americana està tocant a la fi», va dir. Aleshores em va mirar directament, com si m’avisés que tot estava a punt de començar, i va continuar: «Ja deuen saber que els estats del Sud defensen l’esclavatge i els del Nord el prohibeixen». El capità Tubau va intervenir, molt hàbilment: «Doncs esperem que acabi aviat i que triomfi la justícia. És a dir, que els estats del Nord guanyin la guerra». La meva vista es va creuar molt fugaçment amb la mirada de la Fiona, i em va semblar que els seus ulls em deien: «Tu tranquil, està tot controlat. El teu malson ja s’acaba. T’estimo». Però ja saps que no he estat mai un especialista a llegir les mirades de les dones que més he adorat. L’O’Sullivan va continuar: «M’alegro que, com a capità de vaixell, penseu així, perquè precisament hi ha moltes embarcacions espanyoles que es dediquen al tràfic de persones de forma il·legal». En Tubau, en Xisco i el cuiner, tots a cor, van exclamar frases de desaprovació: «Oh, quina vergonya!», «Déu del cel!», «Hi ha espanyols que són uns salvatges!». L’advocat va afegir: «Aneu, aneu a les illes petites del Carib, a Sant Martí, Los Roques, Bonaire, Redonda, Mujeres… Allà paren per descansar i revifar els esclaus i després vendre’ls a Cuba o Puerto Rico». De sobte, el capità va dir: «Però això deu ser minoritari». L’advocat, ben informat, va respondre: «Doncs mireu, així de memòria no em vénen gaires noms al cap, però penseu en totes les embarcacions espanyoles intervingudes per l’armada britànica a l’Atlàntic, a prop de les costes africanes: la corbeta Fernando Poo, ara fa vuit o nou anys. El Conchita i el Don Juan, el 1857. I més recentment, en tenim uns quants més, el bergantí…». «Veig que esteu ben informat!», va tallar-lo el cuiner. «Sí», va fer l’advocat, «fa més de trenta anys que em dedico amb cos i ànima a defensar la causa abolicionista. Em dedico especialment a casos de vells esclaus que, un cop alliberats aquí a Amèrica, tornen a ser capturats per ser esclavitzats, encara que ells mateixos hagin comprat el seu propi títol d’esclaus lliberts. Us ho imagineu? Us compreu la llibertat, emparat per la llei, i l’endemà us capturen, us estripen el títol i torneu a una remota plantació de l’interior. N’hi ha molts, de casos així! I tot això fa que estigui al dia de tot el que passa respecte a aquest tema, tant dels vaixells que arriben de forma il·legal com dels homes que perden la llibertat, també de forma il·legal». Aleshores vaig veure que l’advocat anava fort, que era bo, i que ens en sortiríem. «Caram, que interessant», va fer el capità, «la vostra és una professió admirable». «Admirable no ho sé, però difícil, molt difícil, sí. Combatre estats com Espanya, Portugal i el Brasil, que viuen de l’esclavatge, és una tasca realment costosa. O com els sudistes dels Estats Units… Però si la tinença d’esclaus ha estat prohibida a antigues nacions esclavistes com la Gran Bretanya, França, Holanda, Alemanya, Suècia i Dinamarca, i alguns dels seus governs s’han implicat de valent per combatre el tràfic il·legal, tard o d’hora la resta de nacions seguiran el mateix camí. A més, sé que a Espanya bufen vents de canvi, i que hi ha veus crítiques al govern contra l’esclavisme. Ha de ser lent canviar la mentalitat d’un reialme que fa quasi quatre segles que viu dels esclaus i que ha posseït fins fa poc un imperi fabulós». Aleshores, el capità, el molt farsant, va comentar, tot convençut: «Però això era quan el tràfic era permès, avui dia no crec que sigui una pràctica gaire habitual». L’advocat el va tallar: «Us dic que al Carib cada cada any n’arriben desenes de milers, d’esclaus il·legals! Estic convençut que si no fos per la guerra de Secessió, els Estats Units ja haurien declarat la guerra a Espanya. No crec que la violència sigui la millor manera d’aconseguir els objectius, per més nobles que siguin. Però és el meu deure com a bon cristià lluitar contra la injustícia. Tot i que ja sé que això de ser bon cristià no hi té res a veure: a les vostres colònies espanyoles hi ha molts missioners que encara tenen mà d’obra esclava…». I aleshores m’ha mirat, interpel·lant-me directament: «De la mateixa manera, doctor Riubò, que molts vaixells que semblen dedicats al comerç porten homes i dones comprats a l’Àfrica, engrillonats a les seves bodegues». Aquí anàvem, aquest era el missatge que m’enviava perquè jo intervingués. No he pogut més, la tensió acumulada durant tot el vespre, els nervis, la ràbia m’han fet intervenir: «Veig que esteu ben informat, senyor O’Sullivan». Aleshores, ha alçat el dit amenaçador cap a mi i, com un energumen, m’ha cridat: «Exacte, sé que veniu d’una família esclavista, que teniu parents que cada any envien embarcacions a l’Àfrica a buscar esclaus i transportar-los de forma il·legal!». M’he quedat estupefacte, immòbil davant d’aquella frase. No sabia si era un ardit que encara no havia entès, per desemmascarar el capità, o si estava parlant seriosament. «Deveu voler dir que…», he començat, titubejant. «Vull dir que ho sé tot de vós i de la vostra família. Ja m’ha explicat el capità que fa anys que els Riubò són una de les famílies que més africans ven il·legalment al Carib. Us aviso que quan arribem a Montserrat us faré investigar per les autoritats i si és així us n’anireu de pet a la garjola». Aleshores m’he alçat, indignat, i he clamat: «Us han enganyat, senyor O’Sullivan, sí que hi ha vaixells que transporten esclaus il·legals, però no són de la meva família. Al contrari, vós viatgeu ara mateix en un vaixell esclavista, el Verge de Montserrat!». Llavors tot ha passat molt de pressa. L’O’Sullivan ha exclamat: «Com dieu?». I la Fiona, mirant-me amb cara de fàstic, ha dit: «Oh, Déu meu, a més de traficant aquest metge és un gran mentider». M’he quedat palplantat davant de la veritat sense entendre-la i he insistit: «El que us deia a la carta, senyor O’Sullivan, la que en Joan Martí us ha donat aquest matí a la vostra filla!». Tots dos han fet uns ulls com unes taronges i s’han mirat el capità, i l’advocat ha preguntat: «La carta? Quina carta? Però de què parleu?». Jo, dominat encara per la ingenuïtat, he fet el meu darrer intent: «Us deia que el capità Tubau», i l’he assenyalat, «fa unes setmanes va obligar la tripulació a llençar més de quatre-cents esclaus a…». Aleshores he sentit el tret a la cama. En Xisco m’havia disparat. Per sort no ha encertat, potser perquè era dret, i només m’ha fregat el genoll. «Joan Martí, ajuda’m!», he cridat, quan la meva candidesa encara no em deixava veure la seva traïció. Me l’he mirat i ell m’apuntava amb la pistola. He tret la meva ràpidament i he disparat sense pensar. No hi havia bales. Just aleshores en Joan Martí ha disparat contra mi. La bala m’ha fregat l’orella. L’Adrià i en Xisco se m’han tirat a sobre, mentre jo cridava: «El capità és un esclavista, l’heu de fer detenir! Porten esclaus de l’Àfrica!». Ells m’intentaven tapar la boca. Però jo lluitava aferrissadament, donant cops de puny i puntades de peu des de terra. Aleshores, l’advocat, amb la seva grandesa, s’ha posat dret amb tota la seva autoritat, ha donat un cop ben fort a la taula amb el palmell a la mà i ha cridat: «Deixeu les armes ara mateix! Si això que diu el senyor metge és veritat, quan arribem a port us faré detenir a tots per una patrulla anglesa!». De sobte, el capità Tubau s’ha alçat i ha dit: «De cap manera, Mister O’Sullivan, els negocis són els negocis!». «Si es confirma que heu comprat esclaus, anireu de pet al penal de Montserrat!», ha insistit, contundent. «Ni somniar-ho!», ha exclamat el capità. «La veritat davant de tot, capità Tubau!», ha clamat, iracund, l’advocat. «La veritat és que vós no ens denunciareu», ha respost en Tubau. «I tant que ho faré!». Aleshores el capità ha tret la seva pistola i li ha disparat un tret al cor. L’home ha caigut rodó sobre la taula. La Fiona, en veure com es desplomava el seu pare, s’ha posat a xisclar com una histèrica. Jo estava sota l’Adrià i en Xisco. Forcejava per redreçar-me i salvar-me, i salvar-la. Salvar-la almenys a ella, que pogués salvar almenys una persona durant aquest viatge. I més ara que sabia el perquè del seu canvi d’actitud tan radical. La noia cridava: «Pare, pare! Assassins!». Jo em debatia amb totes les forces per deslliurar-me d’aquells dos cràpules, i aleshores ha sonat un altre tret. Els crits de la Fiona han parat i he sentit com el seu cos queia sobre el del seu pare. Els han matat, els han matat a tots dos!

Després m’han portat a la cabina i m’hi han tancat. Estic abatut. Abatut és poc. Estic mort. Tan mort que ni em sento la ferida.

Atracant al port de Brades,
2 de novembre de 1864

Cosí,

Res no ha anat com jo havia previst. Fent un esforç sobrehumà, potser el meu darrer esforç, et faig saber que d’aquí a pocs minuts el capità Tubau m’entregarà a les autoritats britàniques. Sí, tot plegat és llarg d’explicar. Una última traïció, la d’en Joan Martí, m’ha condemnat per sempre més. Sense comptar que tinc una petita ferida de bala al genoll. Me l’he curat i sembla que no s’infectarà.

Fa una hora, el capità Tubau ha vingut a veure’m a la cabina, on estic confinat. Ha vingut rabiós, tremendament rabiós, treia bilis per la boca, i podríem dir que fins i tot pels ulls: «No m’ha agradat mai matar gent, però des que sou al vaixell, no hi tinc altre remei! Em vau ben enganyar, fill de puta! Vau avisar la patrulla anglesa des de l’illa de Maio i després vam matar en Toti convençut que havia estat ell. Pobre noi. Sort que vau confiar en en Joan Martí i li vau donar la carta que mai no va arribar a la filla de l’O’Sullivan. Il·lús, us pensàveu que en Joan Martí no m’era fidel? No era fidel a la seva butxaca? No ho sabíeu, oi, que en Joan Martí és un expert en el regateig, i sempre m’ajuda a comprar els esclaus a molt bon preu? Quan vaig llegir la carta em vaig sulfurar, vaig estar a punt de venir a afusellar-vos en aquell mateix moment. Però no ho vaig fer perquè un tret a la vostra cabina s’hauria sentit des de la de l’advocat, tan treballador. Vaig preferir esperar que els dos baixessin a Montserrat i matar-vos després, en la intimitat, i llençar el vostre cos en aquest mar perquè se’l mengessin els taurons». M’ha agafat per la solapa i m’ha alçat mig pam de terra. «Però no! Ahir al sopar no vau poder callar, no! Havíeu de dir-hi la vostra. Havíeu de ficar cullerada on no us demanaven. I jo us havia avisat! Collons, us havia avisat! Sempre opinant, sempre! Doncs mireu, ara seré jo qui hi diré la meva. D’aquí a poca estona serem al port de Brades i explicaré a les autoritats que ahir a la nit vau matar la família O’Sullivan. Us acusaré de doble homicidi i us tancaran al penal de Montserrat!». «Però jo no he matat mai ningú!», he exclamat, plorant. «No ploreu ara, no feu la figaflor, perquè sí que heu matat algú. Volíeu abusar de la pobra Fiona i quan el seu pare ha entrat a la cabina els heu matat tots dos, primer a ell i després a ella! Aquesta serà la meva versió. I el vestit de la noia ja està ben estripat a l’alçada de la cintura. I la roba interior també. Per cert, que la vostra amigueta tenia un culet per sucar-hi pa… Ja ho veieu, si no us condemnen a mort, us condemnaran a cadena perpètua!». I ha afegit, irat: «I en el fons, mireu, ja em va bé que l’advocat sigui mort, ens hem desfet d’un refotut abolicionista!». «Però no ho podeu fer, Tubau! Em penjaran!». «Doncs, mireu, doctor, em sembla perfecte. Ja us ho vaig dir: seguiré comerciant amb els esclaus fins al dia que em retiri i un jovenet com vós no ho podrà impedir!». «No teniu perdó de Déu!», he cridat. I ell: «I vós, doctor, teniu perdó de Déu? Quanta gent ha mort per culpa vostra?». Les cares de tots els difunts m’han assaltat i m’he sentit abocat a una desgràcia profunda i infinita que m’ha deixat sense parla. Ell ha continuat: «No us puc acusar d’amotinament perquè els britànics farien moltes preguntes a la tripulació i no em convé. Ja se sap que per tapar una mentida cal dir moltes mentides més. I al final t’acaben descobrint. I a més, quan el Verge de Montserrat tornés a l’Àfrica el controlarien de prop i encara acabaríem tots a un tribunal de Freetown. Però acusar-vos d’homicidi d’un home com l’O’Sullivan és genial!». Aleshores he clamat: «Quan ho sàpiga el meu benefactor, el doctor Roura, enviarà algú a buscar-me!». Ha esclatat a riure. «El Doctor Roura no sabrà res fins que tornem a Barcelona. I veurem què li dirà en Montsiu, que ja deu haver arribat a Cuba. Que el seu deixeble ha mort per l’escorbut? O que era un afamat assassí que estripava la innocència de les noies? Que trist, només tenia vint-i-cinc anys i va tirar per la borda la seva carrera, tan prometedora».

Ho has llegit bé, Enric? Encara m’ennuego només de pensar-ho. Jo que lluito per la justícia i per la veritat seré acusat per dos crims que no he comès! I a casa meva em donaran per culpable tota la vida. És que no m’ho puc creure! Només em queda l’esperança que les cartes que deixo al meu maletí arribaran a bones mans i aclariran aquest afer tan ignominiós. O que es produirà un miracle.