CINQUENA PART

Comissaria de Brades,
4 de novembre de 1864

Estimada mare,

Perdoneu-me. Sobretot, perdoneu-me. Aquesta és, potser, una de les darreres cartes que us podré escriure. M’han deixat una ploma i uns papers. Algunes de les meves pertinences són en mans de les autoritats de Montserrat, però aquí, en aquesta comissaria, en aquesta cel·la on m’han tancat, no me les deixen tenir. Sí, mare, m’han detingut i m’han acusat de la mort de dues persones. Però jo sóc innocent! Ho juro pel meu pare! Ho juro per vós! Per l’àvia! Per les meves germanes i pel meu germà! Ho juro per la meva professió! Ho juro per Catalunya! Jo no ho vaig fer! No us cregueu res del que us diguin! Tot és mentida, una gran mentida!

Quan penso en la darrera vegada que ens vam veure! Quanta raó teníeu! «No t’embarquis, fill, i queda’t a fer de metge aquí a Osona. Amb aquests temps que corren és millor no sortir de casa. No vull perdre un fill de vint-i-quatre anys», dèieu. Però jo no. Jo volia l’aventura. Volia veure món. I tant que he vist món. He vist món, i he vist l’Infern!

El cas és que ahir ja em van prendre declaració. Tenen poca feina i la mort de l’O’Sullivan ha sortit a tota la premsa local. Potser fins i tot d’aquí a uns dies, quan la notícia hagi creuat l’Atlàntic, sortirà publicada a casa nostra. Jo ho vaig explicar tot fil per randa. Des que em vaig embarcar a Barcelona fins al que va passar fa pocs dies, la nit abans d’arribar a Montserrat. L’única prova que tinc és la carta que vaig enviar a la patrulla britànica. Això em pot salvar. Així sabran que dic la veritat, que la meva explicació és coherent i que no estem parlant d’un assassinat passional, sinó d’un complot organitzat per en Tubau i companyia. Més encara quan l’O’Sullivan era un abolicionista de cap a peus. La carta que vaig enviar des de les illes de Cap Verd demostrarà que jo combregava amb les idees de llibertat i respecte per la raça negra. Quan tinguin la carta em jutjaran i m’absoldran.

Espero, doncs, poder-vos escriure després del judici. I m’agradarà dir-vos que sóc lliure i que aviat seré a casa. Perquè jo sempre he cregut en la justícia, com vós i el pare em vau ensenyar. I l’últim que es perd és l’esperança.

El vostre fill, que tant i tant us enyora,

Antoni

Penal de Plymouth,
25 de desembre de 1864

Enric,

T’escric des del petit penal de Montserrat, des d’una cel·la vella, humida i plena d’escarabats, situada no gaire lluny de la capital de l’illa, a Plymouth. Fins avui no he tingut ni esma ni possibilitat d’escriure cap carta. Hi sóc des de fa setmanes, el dia que em van jutjar per homicidi. Sí, em van jutjar i condemnar per haver matat l’advocat O’Sullivan i la seva filla Fiona! Però tu ja saps que sóc innocent, oi? No et creguis mai el que diguin del teu cosí. La veritat és que ara m’adono que en els darrers temps Déu no m’ha acompanyat. Ja fa dies que penso que no existeix. Si no, no hauria permès tantes injustícies. Des que vam embarcar els esclaus fins a la meva condemna per doble assassinat, tot plegat ha estat una tragèdia darrere l’altra. Podríem dir que només ha intervingut per evitar que la bala que em van disparar no em destrossés el genoll. De fet, d’aquella ferida ja estic bastant recuperat. Però en el fons m’és ben igual: al costat d’una condemna a mort, una ferideta tocant el genoll fa riure.

Com pot ser, tot això?, et preguntaràs. Doncs mira, tota la meva defensa, que duia un advocat d’ofici local, es basava en la carta que vaig enviar a l’armada anglesa des de l’illa de Maio, aquella que en Toti de Tossa, que després va ser afusellat per això, va donar a un portuguès perquè la fes arribar a Porto Inglês. A part d’això no tenia res, era la meva paraula contra la del capità del bergantí, del pilot i del cuiner, que van deixar escrita i signada en un document policial abans de marxar cap a Puerto Rico. Per descomptat, jo tenia les de perdre si no aportava una prova contundent, perquè un capità és la màxima autoritat en el bergantí, i la seva paraula és llei. Doncs aquí ve la notícia. El capità de la patrulla anglesa, que va ser localitzat a Saint Christopher i Nevis fa unes setmanes, va enviar una missiva al jutge de Montserrat dient que l’armada anglesa mai no va rebre la meva carta. Segons va dir el fiscal, a petició del meu advocat, els anglesos van perseguir el nostre vaixell alertats per una fragata brasilera que tornava de Salvador, i que va parar a l’arxipèlag de Cap Verd, i no pas per una carta enviada des del nostre vaixell i firmada per mi. Per això van anar en la direcció indicada pels brasilers. Quan ja estaven a punt de desistir, van veure el Verge de Montserrat i hi van anar per inspeccionar-lo. Van fer les dues canonades reglamentàries i van apropar-s’hi. I, com bé saps, no hi van trobar cap africà malgrat que l’informe que van fer després del registre deixa entreveure que els anglesos creien que aquell vaixell en algun moment de la seva història recent segur que havia transportat esclaus.

Ja ho veus, que traïdora que és la vida. He estat setmanes amb remordiments que no em deixaven dormir, considerant que jo era el responsable de la mort dels esclaus. Finalment, aquella denúncia, i aquells remordiments, podien tenir una utilitat, podien jugar a favor meu. Podien salvar-me de la condemna. Doncs, no. No em salven de res, perquè la carta no va arribar. Ve-t’ho aquí. I ara m’enfronto al càstig pitjor. Sí, cosí, m’espera la pena de mort. Seixanta dies a comptar de la data del judici. És a dir, el dia 2 de febrer.

I ara t’escric d’esma, empès per aquest darrer alè de la vida. Un alè que, escrivint això, permetrà que la veritat sobre la meva persona no sigui manipulada pels altres, i que la meva família sàpiga que vaig ser un bon home fins als darrers dies de la meva vida.

Espero que, aviat, recuperaré la confiança en el món, perquè ara mateix em trobo sense forces, sense esperança, sense futur. Perquè avui és Nadal, però no hi ha cap bona nova.

Una abraçada del teu cosí,

Toni

Penal de Plymouth,
29 de desembre de 1864

Benvolgut doctor Roura,

Us adreço una lletra des dels confins del Carib. D’aquí a poc més d’un mes m’aplicaran la pena de mort per dos homicidis que no vaig cometre. Ara sí que s’ha acabat la carrera d’aquell metge jove i brillant que vau conèixer i que vau ajudar a créixer, i que va salpar de Barcelona ara fa gairebé quatre mesos.

Com comprendreu, tinc dies de tot, des d’una ràbia que em fa esgarrapar les parets i em fa sagnar els dits fins a una pena que no em deixa moure i una por que m’escagarrina tant que m’orino a sobre. Quan em veig amb aquest uniforme gris i estripat, amb els pixats i la suor a sobre durant una setmana, em vénen ganes de vomitar. I sobretot de plorar.

Em passo bona part del dia estirat al llit i només m’alço per menjar arròs i per sortir que em toqui el sol en un pati amb altres reclusos. Les aranyes, els escarabats voladors i les mosques poblen la meva cel·la i se m’enganxen a la pell, que no deixa de suar i suar tot el dia. Ja no sóc ningú, no tinc nom, sóc el pres número 147. No tinc esma ni d’escriure al dietari, que he recuperat fa pocs dies.

Aquí al penal convisc amb gent que també serà executada i amb presos que compleixen cadena perpètua. També n’hi ha que s’hi passen uns mesos. És curiós, mai no hauria pensat ni per un moment que envejaria algú que estigués condemnat a cadena perpètua. Pirates escocesos, traficants d’esclaus de Louisiana, amotinats de fragates franceses, assassins brasilers d’abolicionistes caribenys i rebels de tots els orígens. Tots en aquest penal de mala mort.

I com deveu suposar, tothom parla sobre què se sent el darrer moment de vida, abans que el botxí faci la seva feina. N’hi ha que asseguren que et fas les necessitats a sobre. N’hi ha que juren que els han dit que abans de morir veus una llum que t’atrapa, i alguns argumenten que aquesta llum és Déu. N’hi ha que expliquen que el botxí fa dos metres i té la mirada ensangonada, i que les gotes de sang li regalimen com llàgrimes, i que només de veure’l ja et desmaies. N’hi ha que diuen que, com que hi pot haver públic, la gent crida tant i tant, que no pots sentir ni els teus darrers pensaments. Però en el fons penso que tant me fa. Tot són falòrnies i l’única veritat és que, sigui com sigui, d’aquí a pocs dies sortiré d’aquí, perquè es demostrarà que sóc innocent. És l’única possibilitat que preveig.

Antoni

Penal de Plymouth,
31 de desembre de 1864

Mare,

Ha passat molt de temps des que us vaig escriure. No he tingut valor per fer-ho. M’han condemnat a una pena molt gran, tan gran que no m’atreveixo ni a pronunciar-la per no ferir el vostre cor. M’escama adonar-me que sóc jo, Antoni Riubò, llicenciat en Medecina, qui és aquí dins, pendent d’una execució injusta. Continuo pensant que això no m’està passant i que aviat vindrà el carceller al mig del pati, aquest pati on espetega un sol infernal, i cridarà el meu nom en veu alta. Aleshores el director del penal, un tal Cavanagh, que diuen que és tan rigorós, em farà seure al seu despatx, em demanarà perdó, dirà que «tot ha estat un error. La senyora Fiona O’Sullivan va sortir amb vida d’aquell tiroteig, s’acaba de despertar a l’hospital de la missió i ha explicat a les monges que vós no vau matar el seu pare», em tornaran les pertinences i em donaran uns diners per embarcar-me cap a Europa. I vindré tan aviat com pugui al vostre costat i us abraçaré, i abraçaré els meus germans, i la meva àvia estimada, i tot tornarà a ser com abans. Quan m’abat el desesper, recordo els meus dies d’infància a casa, al mas, envoltat d’animals, amb el pare i vós, jugant, de petit, i treballant de jove. I després em vénen els bons moments de l’època d’estudiant, de la Barcelona vibrant i tots els anys que hi vaig passar. Recordo quan amb el cosí Enric i els seus pares vam anar a veure com botaven aquell submarí, l’Ictíneo, al port de Barcelona. I recordo, també, un dia que el doctor Roura fa un parell d’anys, en una de les seves classes, ens va recomanar d’anar a escoltar una conferència de Hans Christian Andersen, el contista danès, allà a l’Hotel Oriente. Aleshores recordo el cafè que prenia, i el sucre que hi posava, i la xocolata que menjava de tant en tant i les camises de cotó que portava, i m’adono del món corrupte i decadent en el qual vivim. No sabem que molta gent mor perquè nosaltres visquem bé. Després, alço els ulls, i davant meu, damunt del mur, veig un enorme palmerar, i al fons intueixo una línia fina de color blau, que és el mar, i un illot al mig. I res més. Taques que es mouen, que deuen ser vaixells que passen, i que no senten el meu clam interior. I si em giro, darrere, un enorme volcà, que no fumeja, però que diuen els reclusos que fa anys va espetegar i va matar desenes de persones. I aleshores m’adono que la realitat és una, i és que no podré sortir mai d’aquí, que ningú no em vindrà a salvar, i que em penedeixo d’haver acceptat aquella feina. I ja no penso en les floristes de la Rambla, els noiets que toquen els violins davant de les esglésies barcelonines i les noies de poble que venen ametlles pels carrers de la capital catalana, sinó en l’espectacle macabre que vaig veure el meu primer any de carrera a la Ciutat Comtal quan un company de la facultat em va proposar d’anar al pati dels Corders a veure com ajusticiaven al garrot vil un noi de vint anys acusat d’assassinat. Qui sap si potser ell no era responsable de la mort que li imputaven! Hi havia una gernació cridanera i encuriosida, delerosa de venjança. I ara em veig a mi, a les portes de la mort, en la soledat d’aquest penal, a punt de patir la mateixa sort que aquell desgraciat. Amb un públic que no coneixeré i que cridarà contra meu per dos crims que no he comès. Qui sabrà mai quins interessos bruts hi ha darrere d’una pena de mort?

Però, després de totes aquestes imatges turbulentes, surt el veritable lluitador, aquell fill que admireu per la seva constància i la seva tenacitat, i veig una llumeta que em diu que tot anirà bé, que trobaré una solució, que s’ha de lluitar fins al darrer minut. Però, com lluitaré contra quatre murs tan ben vigilats, mare?

Mare estimada, que la sort ens acompanyi, i que aquest any que demà comença sigui propici per a tots nosaltres.

Antoni

Penal de Plymouth,
14 de gener de 1865

Benvolgut doctor Roura,

Al principi fou la paraula i al final serà el silenci: per això, em forço a escriure. Perquè si escric penso i si penso tinc esperança. I l’esperança és el darrer alè de la vida. Fa temps que espero una salvació, però la salvació no ve. Començo a pensar que no vindrà. A vegades, quan sóc al pati del penal, em miro els meus companys i em dic: «Pobres, no se’n sortiran». Però aleshores m’adono que sóc un d’ells, i dels més desafortunats. Perquè n’hi ha, com en Patrick, un bucaner escocès, que té una condemna de tres anys, i sortirà d’aquí a pocs mesos, però jo no, jo estic condemnat a mort i em queden poc més de dues setmanes.

En Patrick, que es coneix totes les presons caribenyes, diu que hi ha diverses maneres de sortir d’una presó: la fuga, per als valents; la sort, per als murris, i els contactes, per als mesquins. Quan l’escolto, tinc un bri d’esperança, com un nen, i penso que podré posar-ne en pràctica una de les tres. Però, després, parlant amb ell, m’adono que estic del tot sentenciat. La fuga és impossible, amb tants vigilants, amb tant de control, i amb un càstig sever per als que siguin atrapats. Diuen que la darrera fuga va tenir lloc fa set anys. I que des d’aleshores quinze o vint ho han intentat i estan tots enterrats, després de llargues tortures al pati de la presó, perquè tots els presos s’ho pensin bé abans d’intentar evadir-se. La sort, segons en Patrick, es dóna un cop cada cent anys. «És molt, molt difícil», va dir un dia. «Ha de coincidir una oportunitat única amb una resposta teva excel·lent, sublim. Jo ho vaig fer a Hondures, fa anys, en una petita presó de mala mort. Un jove guàrdia de la meva alçada i amb una barba com la meva es va marejar per la calor davant meu. En aquell moment l’altre guàrdia no hi era. Vaig treure-li la jaqueta i la gorra en un tres i no res, me la vaig posar i vaig sortir per la porta. La fortuna em va oferir la mà i jo l’hi vaig agafar. Va ser un instant precís. Si ho hagués fet dos minuts després, no me n’hauria sortit, perquè hauria arribat l’altre guàrdia. Si jo no hagués estat allà davant, tampoc. Si ell no hagués perdut el coneixement, tampoc. Vaig saber aprofitar l’ocasió amb molta rapidesa». Aleshores em va mirar, i va fer com si pensés. «Per exemple, tu que ets metge, tindries una possibilitat si de sobte el director del penal, Mister Cavanagh, tingués un atac de cor en el moment que fóssim tots al pati i ell fes revisió. Si caigués desplomat davant teu i tu arribessis abans que aquests sapastres de guardians, i diguessis que ets metge i et deixessin fer i li salvessis la vida. Potser, en reanimar-lo, i en saber que l’has salvat, et perdonaria la vida. T’adones que difícil que és una oportunitat així? Ja t’ho dic jo: un cop cada cent anys. Si jo la vaig aprofitar fa divuit anys, encara en queden vuitanta-vuit fins que es torni a presentar una ocasió com aquesta». I la darrera, els contactes que utilitzen els mesquins. És una alternativa quasi impossible. No conec ningú a Montserrat i, si conegués algú, difícilment podria aconseguir que em redimissin la pena. I a més, jo no sóc un mesquí.

I aleshores m’adono, doctor, que no sóc jo qui escolta en Patrick. És el doctor Riubò, que encara té esperances. En canvi, jo sóc el pres 147, un desconegut que està empresonat i que està perdut, desorientat, que es mareja amb els cops de calor del migdia, i que té por a les nits, quan sent soroll damunt de les bigues de la cel·la i creu que són serps, i s’adona que si no mor afusellat o decapitat morirà d’asfíxia, d’una mossegada de ratapinyada rabiosa o senzillament de pena. De lluny em sembla que m’arriben imatges d’un antic metge que va viure una aventura majúscula. La bella signare que omplia els somnis de tots els homes; en Tamba, que hauria pogut ser heroi i va ser màrtir; la Safi, que em va donar una escalfor efímera; l’Eisolé i tots els esclaus sense nom que vaig intentar curar, i que van ser llençats a alta mar. I en Toti, que vaig matar amb el meu silenci. Penso fins i tot en la Fiona, que, si les coses haguessin anat d’una altra manera, potser ara seria al meu costat, però no pas aquí al penal, sinó davant d’un altar. I aquestes imatges es van allunyant i allunyant, es van enfosquint, i el meu interior s’ennegreix. I aleshores només veig foscor.

I això em preocupa. On l’Antoni Riubò veu que hi ha esperança, i que una de les tres oportunitats de les quals parla en Patrick podria funcionar, el pres 147 creu que no, que ningú no el traurà d’aquí. Defalleixo, estimat professor, defalleixo a poc a poc, el meu cos es debilita i la meva ànima s’esllangueix. I en la fondalada del meu esperit ja no trobo quasi forces per seguir escrivint. Quan era al vaixell escrivia gairebé cada dia, i ara, amb prou feines un cop per setmana. Mal senyal.

Antoni Riubò, pres número 147

Penal de Plymouth,
29 de gener de 1865

Enric,

Quatre dies. Falten quatre dies. Vindran a buscar-me, a mi, el pres 147, i la meva vida s’haurà acabat per sempre. En Patrick i el teu cosí Toni Riubò xerren animadament, com si no passés res, com si hi hagués temps de parlar de tot, de discutir, de riure, de somniar. Com si la vida fos eterna. No m’estranya, en Patrick sortirà del penal d’aquí a unes setmanes i contagia la seva emoció a en Toni, però el pres 147 sap que no hi ha escapatòria. Quan el Toni es posa a plorar, en Patrick, sempre somrient, li diu que no pateixi, que el seu oncle, en Ramon Riubò, aquest home tan influent, segur que el ve a buscar. Resulta que el coneix. I assegura que el teu pare és un traficant d’esclaus de fama internacional a totes les Antilles. En Toni l’hi discuteix, enfadat, li diu que no, que això és mentida, que a la seva família són bona gent. Que això no pot ser. Que cap Riubò pot ser tan roí. I en Patrick riu, li tusta l’espatlla, i li explica que a totes les bones famílies hi ha una ànima esgarriada, com ell mateix, que assegura que ve d’un noble llinatge escocès. I que l’oncle Ramon, el teu pare, ha fet una gran fortuna, que és gat vell i mala pell, i que ell, bucaner i pirata des de la joventut, sap de què parla. I aleshores a en Toni li ve una imatge borrosa, molt i molt llunyana, d’infància, i recorda que de petit jugava amb el seu cosí, amb tu, a ser navegants, i que el cosí era el patró i jo era l’esclau. I en Patrick li amanyaga la galta i li diu que no passa res, que la vida és plena de contrarietats i que hem de ser valents. I en Toni, mig rient mig plorant, li diu que si l’oncle és un traficant d’esclaus, quan el vegi el matarà. Que ell va arribar a metge gràcies als diners de l’oncle. Però que tant li fa. Així que se’l trobi se li tirarà a sobre i l’escanyarà. Jo els deixo fer. Tot són paraules. No sóc en Toni, el teu cosí, ni en Ramon Riubò és oncle meu, o sigui que tant me fot. Ja no em fa ni ràbia. Jo sóc el pres 147 i d’aquí a quatre dies diré adéu per sempre a aquest món de bojos, de farsants i de traïdors.

Pres 147

Penal de Plymouth,
1 de febrer de 1865

Benvolguda senyora Viladau, viuda de Riubò,

Sóc el pres número 147, un amic del seu fill Toni Riubò, el metge. El seu fill ha desaparegut sense avisar a ningú. I no sabem on és. M’ha deixat una carta per a vós. Jo estic bé, gràcies. En Patrick, un company del seu fill i meu, diu que no pateixi, que tot anirà bé, que ha sentit a dir que el director del penal, el senyor Cavanagh, és un home intel·ligent i sap llegir la veritat als ulls dels bondadosos i la mentida en la mirada dels traïdors. I que té molt poder de decisió. Diuen els presos que, quan Cavanagh pronuncia la paraula honestedat, l’endemà al matí no hi ha cap execució. O sigui que demà, dia previst de la nostra mort, el seu fill no morirà perquè se n’ha anat per salvar el seu honor i a fer justícia, ni jo tampoc perquè a última hora tindré un cop de sort.

Ben cordialment,

Pres 147

Penal de Plymouth,
1 de febrer de 1865

Estimada, mai prou valorada mare,

Acabo de saber que el meu oncle ha vingut a buscar-me. M’ho acaba de dir ara mateix un guàrdia del penal. El vostre cunyat, mare, és un home molt influent. Sé que pot treure’m d’aquest penal. També sé, benvolguda mare, que és un traficant d’esclaus. Que ell havia de comprar els negres que van embarcar a Sierra Leone al bergantí Verge de Montserrat i portar-los als seus ingenis per tallar la canya de sucre i fer-ne melassa per produir rom. Si no fos per ell, no hauria esdevingut metge. Si no fos per ell, no m’hauria embarcat al vaixell. Si no fos per ell, no seria aquí en aquest penal a punt de ser executat. I potser si no és per ell, demà la meva vida s’acabarà per sempre.

Però jo sóc amo del meu destí. No pas el meu oncle. Si segueixo els meus principis, hauria de refusar la seva mà bruta i salvadora. Si ho faig així, ben aviat, amb vint-i-cinc anys, deixaré aquest món per sempre. L’únic consol que tinc és que retrobaré el meu pare enyorat. Sé que ell, allà on sigui, ha vist que he portat una vida exemplar i m’acollirà tal com feia en vida.

Però puc no escoltar els meus principis, i seguir el vigilant quan em digui que el meu oncle i el director del penal em volen veure. I aleshores, mare, trairia l’honor de la família i tacaria el seu nom de sang, amb la sang de l’oncle. Perquè sóc prou fort per escanyar-lo. I si fes això, mare, faria justícia i serien les meves mans les que salvarien els negres que el dia de demà el meu oncle tornarà a encomanar a en Carles Montsiu i al capità Tubau.

Passi el que passi, el meu destí, com sempre, serà incert: estic condemnat a morir o condemnat a matar. Condemnat a morir per una mort que no he comès. O condemnat a matar per unes morts que no vull que es tornin a cometre. En el darrer moment, sé que prendré la decisió correcta. Tant si moro com si mato, us demano perdó i espero que, si un dia rebeu aquesta carta, que he donat a un company del penal, sapigueu que per damunt de tot he obrat a fi de bé.

Cuideu-vos molt, cuideu l’àvia, i cuideu la Maria, la Rosa i en Jaumet. No deixeu mai que s’embarquin en un vaixell. Ni que beguin rom.

Que Déu, si és que existeix, us beneeixi a tots. A mi no m’ha beneït. I, a més, ja m’han donat l’extremunció.

Vostre per sempre,

Antoni

San Juan de Puerto Rico,
6 de febrer de 1865

Estimada cunyada,

Sóc en Ramon i t’escric des de Puerto Rico, on acabo de desembarcar ara mateix provinent de l’illa de Montserrat. T’he de donar una notícia sobre el teu fill, en Toni. És un tema dolorós, molt dolorós, i em costa trobar les paraules per explicar-te tot el que ha passat. La distància, aquesta distància pel mar que ens separa, ho fa tot més difícil.

El teu fill va tenir molts problemes d’adaptació a alta mar. Això passa a vegades. El vaixell es mou molt, la feina és dura, hi ha moltes malalties i mariners que acaben morint. Per ser metge a alta mar cal ser fort i pràctic. I ja ho saps, sempre n’hem parlat, el teu fill ja de jove era un idealista una mica sensible, malgrat que era un tros de pa i un home ple de virtuts, molt tossut i molt valent. El cas és que el capità Tubau aviat va veure que li passava alguna cosa incomprensible. Cada cop el seu comportament es va fer més estrany. Fins i tot, i em punxa el cor només de pensar que llegiràs aquesta carta, va intentar amotinar-se quan eren a alta mar. Sí, cunyada, el teu fill, el meu nebot, va perdre el cap. El capità, un home arrauxat però amb un cor molt gran, va decidir no castigar-lo amb la pena de mort, que és el que aquells que cometen acte de sedició reben com a represàlia exemplar davant de la resta de la tripulació, i simplement el va fer controlar per en Xisco, un dels seus homes de confiança. Però l’estat del nostre Toni va anar empitjorant. Cada cop estava més lluny de la realitat. Parlava sol amb el mascaró de proa, insultava tothom, tenia al·lucinacions… I tot plegat es va acabar de complicar quan, pocs dies abans d’arribar a Puerto Rico, quan el vaixell estava a prop d’atracar a l’illa de Montserrat, el teu fill va intentar agredir una noia. Com que s’hi va negar, en Toni va perdre el control i la va matar a ella i el seu pare, que va arribar per defensar-la. Sí, cunyada, el teu fill va assassinar dues persones. Per això el van condemnar a mort a la mateixa illa de Montserrat, després d’un judici ràpid, però amb totes les garanties de la llei de la corona britànica.

En arribar a Puerto Rico, el capità Tubau, molt amic meu, em va fer buscar i em va informar de tot. Justament, el propietari del bergantí, en Carles Montsiu, aquest gran home que tant ha fet per Catalunya, i que és una referència per a tots els que treballem al Carib, acabava d’arribar de Cuba. El conec de fa anys i, de fet, és ell qui em serveix tots els productes que arriben d’Àfrica. Em va dir que li sabia greu, que quan va conèixer en Toni va pensar que seria prou coratjós per aguantar el viatge, i que també va confiar en ell per la seva prudència i perquè era nebot meu. A ell i al capità Tubau els sap molt greu el que li ha passat al nostre Toniet. Els vaig dir que com que era el fill del meu difunt germà la meva obligació moral era anar ràpidament on es trobava per intentar veure’l i ajudar-lo en tot el que necessités. Em van donar tot el seu suport i l’endemà vaig embarcar fins a Brades i d’allà vaig arribar-me a Plymouth, on estava empresonat el teu fill. Vaig arribar-hi el dia 31 de gener. L’endemà de bona hora, em vaig presentar al penal, un dia abans que li apliquessin la pena de mort. Vaig parlar amb el senyor Cavanagh, director de la presó, un home insubornable, a qui vaig intentar temptar amb suculents beneficis econòmics, però sense èxit. Li vaig demanar de veure el meu nebot, l’Antoni, per darrera vegada. Va dir que sí, però que ell hi havia de ser present. Aleshores el va fer anar a buscar. No t’ho pots ni imaginar. El teu fill semblava un altre. El cos brut, la cara demacrada, el cap trastornat. Quan em va veure es va quedar parat, semblava que tingués foc als ulls. Realment, havia perdut l’enteniment. Es va acostar a poc a poc cap a mi, sense dir res, només mirant-me amb aquells ulls encesos, insuflats de temor i de ràbia. S’anava apropant a mi, com posseït, i em deia: «Jo no els vaig matar. Sóc innocent. I us puc assegurar que si ressuscito vindré a Puerto Rico a buscar-vos i després me n’aniré a les muntanyes, a Lares, a lluitar pel que sempre he defensat: la bondat i la justícia», i aleshores es va desplomar davant nostre. Va perdre el coneixement, suposo que per la malaltia, o per la por de morir. T’he de dir que em va semblar sentir la veu d’un boig. Ja no era el teu fill. Era un altre. Se’l van emportar inconscient i ja no el vaig veure més. Em van dir, a més, que no s’accepta públic a les execucions. En aquell indret nefast acostumen a afusellar la gent de matinada, perquè tothom, en el silenci de la nit, senti els crits dels condemnats. Si no, segur que hi hauria assistit per fer companyia al meu nebot en el darrer moment de la seva vida. Ja saps com l’estimo. Com l’estimava. El van executar fa quatre dies. No vaig poder fer res per ell, estimada cunyada. Ja t’ho dic, en Cavanagh és un home de principis. Ho sento sincerament. La meva ànima està profundament trasbalsada. Ja saps que ho donaria tot per al meu estimat nebot. Avui mateix aniré a l’església de San Juan perquè diumenge vinent facin una gran missa en record seu. Quina mort més tràgica. Quina vida sacrificada injustament per culpa de qui sap què.

També t’he de dir que em van donar totes les seves pertinences aquell mateix dia, la nit abans que l’executessin. La roba, un parell de llibres i el seu maletí de metge. Ah, i un enorme feix de cartes i un dietari, que afortunadament vaig tenir temps de llegir i on deia que enyorava molt la família, les seves germanes Maria i Rosa, en Jaumet, i l’àvia, i sobretot a tu. Que havia passat una infància meravellosa i que estava molt agraït per l’educació que tu i el meu difunt germà li vau donar. Per desgràcia, mentre era a port esbroncant els macips perquè no tractaven bé la càrrega, algú devia entrar a la meva cabina i m’ho va robar tot. Ja se sap que els negres no són de fiar. Menys encara quan són lliures.

Voldria acabar transmetent-te el darrer missatge que em va donar el director del penal, Mister Cavanagh, quan ens acomiadàvem, la vigília de la seva execució, que crec que et reconfortarà venint d’un home íntegre com ell. Em va mirar fixament als ulls en silenci, una llarga estona, i em va dir: «Vós ja sabeu que una cosa és la llei i una altra la justícia. Si complim la llei, el seu nebot, el senyor Antoni Riubò morirà demà al matí. Però he de reconèixer que en els ulls d’aquest jove hi he vist tanta honestedat que, si estigués a les meves mans, trairia el veredicte del jutge i el salvaria ara mateix».

Que Déu el tingui en la glòria i perdoni els seus pecats,

El teu cunyat, Ramon Riubò