7

«La meva llengua és la més fàcil de totes»

En totes les llengües hi ha unes peces ben curioses, pràctiques i multiús, com si fossin comodins que, en cada cas, poden prendre el valor que convingui: jo, nosaltres, ara i d’altres per un estil. Jo és qui parla, sigui qui sigui que parli: hi ha, doncs, al món sis mil milions de jo, amb formes i accents diferents, és clar. Convenientment ajuntats, a més, hi ha tants nosaltres com colles, el cap de les quals obre la boca per identificar el grup: nosaltres som gent ben ferma. Passa el mateix amb ara, que es pot dir de qualsevol moment present, sense cap restricció. I un cas semblant és el del meva que, aplicat a llengua, encapçala aquest capítol: qui parla considera que una llengua determinada és com de la seva pertinença; com si fos una jaqueta, una casa, un cotxe o un encenedor.

Hi ha, però, una diferència: podem prescindir de les jaquetes i dels encenedors i, si les coses van mal dades, fins i tot dels cotxes i de les cases; la llengua, en canvi, és una pertinença molt especial i en cap cas ens en podríem desprendre. Una llengua és com una pell molt fonda, part constitutiva i essencial de nosaltres mateixos; de manera que quan diem la meva llengua és com si parléssim del meu cor o, més pròpiament, del meu cervell, un òrgan que, ara com ara, és impossible de cedir i de trasplantar: possessió inalienable i intransferible. I és per aquesta raó que algú ha dit: la meva llengua és la més fàcil de totes. I la més còmoda, la més musical, la més entenedora de totes les llengües. És evident, tanmateix, que aquesta afirmació s’assembla, punt per punt, al cas del jo: la meva llengua és… sona a la perfecció, i legítimament, en les boques dels sis mil milions d’éssers humans que anem fent via en aquest món. I resulta, en conseqüència, que cadascuna de les llengües que encara remenen la cua són la més fàcil de totes: sis mil llengües; totes fàcils, d’allò més.

Cada parlant, doncs, de qualsevol llengua, podrà fer servir la frase de l’entrada amb la màxima tranquil·litat; a condició, però, que no perdi de vista en cap moment el caràcter absolutament relatiu de l’expressió la meva llengua. I malament rai si aquesta afirmació la fa un monolingüe militant i excloent amb la intenció de menysprear llengües alienes, o amb el propòsit de ficar la por al cos dels altres parlants induint-los a abandonar la llengua diferent o, si més no, fent que visquin (i parlin) acomplexats, en una llengua fosca, aspra, difícil i sense futur. No ens deixem entabanar, però: la nostra llengua (qualsevol llengua) és també la més fàcil de totes.

La facilitat o la dificultat és una qüestió relativa i es pot explicar i entendre a partir de la proximitat estructural o de la distància entre les llengües. És, aquest, un problema de sentit comú que es planteja en altres àmbits de la vida: ens resulta més «fàcil» un arròs a la cassola i més «difícil» un plat de peix cru a la japonesa; però tothom entén (o hauria d’entendre) que les coses són exactament a l’inrevés vistes des del país del sol naixent. La nostra llengua, doncs, és arròs a la cassola, de digestió imperceptible: és per això que ens resulta tan fàcil.

És natural i de sentit comú, en conseqüència, que ens sigui relativament «fàcil» l’italià; una mica més «costeruts» l’anglès i l’alemany; més «complexos» el rus, el búlgar o el polonès; «dificilíssims», finalment, el xinès i el tibetà. Però caldrà reconèixer que el mapa de les distàncies i les dificultats es pot orientar des de qualsevol racó i en qualsevol direcció; i les coses seran ben diferents, per exemple, si un altre comença a resseguir el mapa a partir del búlgar: trobarà més «fàcil» el rus i més «difícil» l’anglès o l’italià. Dit d’una manera més clara: cal entendre que les dificultats que podem tenir per aprendre el xinès són exactament les mateixes que pot tenir un xinès quan aprèn la nostra llengua, la «llengua fàcil». Tot és qüestió de perspectiva.

I ara podríem fer un exercici ben curiós: ens arrencarem la nostra pell lingüística i l’estudiarem a una certa distància, com si fos pell aliena i desconeguda. I potser arribarem a la conclusió que una llengua és un artilugi complicadíssim i misteriós, i que és un autèntic miracle de la natura que hagi crescut en nosaltres sense cap esforç. Val a dir que una llengua és el sistema de comunicació (i d’altres coses, ja ho sabem) més enrevessat de tots els sistemes coneguts, i que l’hem adquirit quan érem ben petits, innocents i poc destres. En canvi, no consta enlloc que ens hagués pujat la febre quan vam començar a fer servir les subordinades de relatiu (el nen nou que ha arribat avui a l’escola m’ha fet una mossegada, mama); ni vam patir mal de panxa amb l’adquisició dels quantificadors (totes les nenes de la meva classe són molt eixerides, papa); ni ens van fer venir mal de cap les concessives, les consecutives i les causals. Res d’això; tot ben natural i espontani.

Tanmateix, la nostra llengua és ben difícil. Podem dir: tots els nen portaran els llibres; i també els nens, tots, portaran els llibres, i hem posat una mica d’èmfasi en la nostra indicació: ves quina subtilesa. I ara canviarem: els nens portaran tots els llibres, i hem alterat el panorama perquè hem desplaçat el quantificador cap a un altre àmbit. Continuem el joc: els nens portaran els tots llibres; això ja no val. ¿I per què ja no val? Doncs perquè no, perquè així no funcionen les coses en aquesta llengua estranya i restrictiva. De manera que, quan n’adquirim el sistema, aprenem espontàniament a fer les coses com cal, i no ens passa per la imaginació el somni de les coses prohibides: això no val, és impossible i ni tan sols m’ho plantejo.

Tornem, ara, a recuperar la nostra pell lingüística per sentir-nos-hi còmodes; perquè la nostra és una llengua ben fàcil, ara ja sense comparacions ni preeminències; i també sense les fantasies i les obsessions dels monolingües militants. Una llengua ben fàcil perquè la vam adquirir quan érem infants, l’època prodigiosa de debò, quan vam fer la gran proesa de fer-nos els amos del sistema més elaborat i sofisticat que existeix. Una època en què tot era possible perquè estàvem oberts a qualsevol de les sis mil llengües, sense cap restricció, sense cap dificultat: una criatura acabada de néixer parlarà espontàniament la llengua del seu entorn, i trigarà el mateix temps a aprendre el català, o l’anglès, o el ioruba, o el japonès, o l’àrab; tot depèn de la llengua que soni al seu voltant.

I és que hi ha una època en la vida en què, sense saber-ho, som especialistes en l’adquisició de codis, si els trobem en el nostre camí i el seu aprenentatge està inclòs en les nostres previsions biològiques, o en les direccions del nostre desenvolupament: aprenem una llengua com aprenem a caminar o a veure en tres dimensions i en color, de manera natural, perquè així ho ha establert la nostra condició humana. Mozart va ser un geni de la música; però, ben mirat, el que va fer no tenia gaire mèrit: el seu pare, Leopold, era violinista i compositor; i la germana gran del petit Amadeus, Nannerl, clavicembalista. Des que Mozart va néixer, la música era pertot arreu i el nen la va engolir de manera espontània: als sis anys ja componia peces per a teclat i als nou anys va crear el motet God ist Our Refuge. De fet, Mozart era bilingüe: en alemany i en música; només que, abans de fer composicions genials, ja havia acomplert la proesa suprema de fer-se el propietari d’una primera llengua. Exactament com vam fer cadascun de nosaltres.