15

«Cal deixar que les llengües s’ho facin totes soles»

Una idea com aquesta és idíl·lica i, alhora, mortífera. És una idea liberal de la vella escola; ni tan sols neoliberal, perquè fins i tot avui es veu la conveniència que els poders públics limitin l’avidesa dels grans grups econòmics i mirin de no deixar massa gent en la marginació. Si més no, perquè la pobresa fa mal a la vista i, a més, podria provocar més d’una revolta. És una idea idíl·lica perquè pressuposa que totes les llengües tindrien els mateixos recursos i possibilitats de supervivència: totes arrencarien de la pole position. I és una idea mortífera perquè és clar que això darrer no és veritat: hi ha llengües que tenen un futur llarg i sense núvols; d’altres, en canvi, o no tenen cap més futur que la vida precària dels parlants més vells o, a tot estirar, s’arrossegaran dues o tres generacions, en circumstàncies ben difícils.

És evident que l’anglès, el castellà, el francès, el rus, el xinès i el japonès s’ho poden fer sense cap problema. ¿Com s’ho faran, però, el bretó, el basc, el català o el sard? ¿I com es poden mantenir idees liberals sobre realitats tan diferents, sense tenir la mala consciència de posar en el pendent de la desaparició tot de llengües que potser ja estan en la unitat de cures intensives, amb l’esperança dubtosa d’una recuperació més que problemàtica? La postura liberal del «ja s’ho faran» és una acció directa per tal de tallar-hi qualsevol assistència: fora tubs i medicació, deixem que el pacient trobi per ell mateix la via de sortida. És evident, però, que el jove que s’ha trencat el fèmur tornarà a ballar dintre d’unes poques setmanes; al pacient gran i delicat, en canvi, li pronosticaran una recuperació més llarga, amb exercicis suaus; i mai no se sabrà si haurà de fer servir cadira de rodes per sempre més.

Tot això, dirà algú, són metàfores: les llengües ni es trenquen el fèmur, ni tenen embòlies, ni es refreden. Tampoc hi ha manera d’ingressar una llengua en un centre hospitalari o de sotmetre-la a teràpies de recuperació. És clar que tot això són metàfores encadenades i, doncs, una al·legoria: hi ha llengües «sanes» i llengües «malaltisses» o «delicades de salut». Però les metàfores ens ajuden a entendre la realitat o, si més no, a expressar-la amb més claredat, a fer-la més païdora. Una llengua pot perdre lèxic, com qui perd forces (designatives, en aquest cas); o pot veure’s aclaparada per un vocabulari forani per a tot de situacions i objectes que vénen d’un altre país (aquest ben sa i poderós) amb una altra llengua, cosa que provoca una mena d’introducció massiva de cossos estranys. També pot passar que el propi sistema vocàlic llisqui cap al d’una llengua diferent, com si es produís una mutació insospitada; o que determinades estructures sintàctiques s’ajustin punt per punt a les d’una altra llengua, una mena de canvi d’esquelet. El resultat de tot això és que un organisme esdevé un altre organisme; de camí, potser, cap a una llengua global, indiferenciada i insípida.

Seguirem amb l’analogia. Pot passar, també, que la llengua tingui una salut discreta i, fins i tot, envejable; tanmateix, hi ha situacions en què no podrà sortir al carrer perquè no li ho deixen fer. O sí: passejarà una horeta cada matí pel jardinet del barri; ni parlar-ne, però, d’anar al cinema, al futbol i, encara molt menys, de fer un viatge a l’estranger per tal de relacionar-se amb llengües germanes. Si a aquesta situació li afegim l’anterior, la desfeta de les estructures, la llengua ja està sentenciada.

Pel que sembla, els liberals lingüístics es deleixen pel criteri de rendibilitat i per deixar que actuïn les lleis del mercat, sense cap restricció: les llengües fortes, a la glòria; les febles, al canyet (que és on enterren les bèsties mortes). Doncs bé: si aquest és el criteri, començarem per tancar, també, el Prado, el Louvre i el Museu Britànic, que no s’aguanten, ni de bon tros, amb el preu de les entrades. Continuarem tallant tota mena de subvencions i dotacions al cinema, al teatre, a la música, a les biblioteques i als llibres. El pas següent serà privatitzar l’ensenyament i la sanitat: bona educació i bona salut per als qui les puguin pagar, que és el que sembla que passa en un determinat estat que és el model, per antonomàsia, de progrés i modernitat. Això, en virtut de les lleis sacrosantes de la lliure competència. ¿O no?

Doncs, és clar que no. Entre altres raons perquè les llengües no són cap museu d’arqueologia on s’amunteguen, descontextualitzades, les obres d’un passat llunyà que mai més no tornarà. Les llengües encara són realitats vives sostingudes per grups de persones que van teixint la roba del pensament amb paraules i estructures; una llengua és, a més, el mecanisme privilegiat que ens permet sortir de l’aïllament, i que fa que ens sentim part inalienable d’una cultura: l’individu irrepetible, d’un poble singular, en l’univers plural de l’espècie humana (o, si es vol, a l’inrevés i en paraules de Jespersen: «la llengua, en la humanitat, la nació i l’individu»). D’una espècie que no hauria de ser objecte d’operacions mutiladores o d’accions en què tot i tothom quedés abandonat al joc impur de la llei del més fort.

És clar que cal intervenir en matèria de llengües com, d’altra banda, cal també actuar en l’àmbit de l’educació, la sanitat, l’equilibri territorial, les comunicacions, les polítiques de solidaritat i desenvolupament, la protecció de la massa forestal i la investigació a tots els nivells. I és clar, també, que cal dotar amb mitjans totes les iniciatives, individuals i col·lectives, que facin més plaent i igualitària la vida plural dels humans; una vida que és inseparable de la condició lingüística. Tothom accepta un cert grau d’intervencionisme si es tracta d’expropiar terres per tal de construir-hi hospitals; no oblidem, doncs, les llengües i mirem de prevenir situacions en què no tindríem cap més remei que ingressar-les-hi.

La independència i bona salut d’una llengua es referma i manifesta si pot assumir, sense restriccions, totes les funcions que hi són previstes: des de la parla col·loquial fins als discursos més elaborats; des de la conversa intranscendent a les formulacions científiques. I la vida digna d’una llengua no es pot dissociar de l’ocupació de tots els espais possibles i imaginables en el seu territori històric: l’ensenyament a tots els nivells, la vida laboral i comercial, el lleure, les institucions de tota mena, la retolació urbana, els mitjans de comunicació… Perquè, si una llengua troba vedats tots aquests dominis naturals, s’esllanguirà ràpidament, sense l’oxigen de l’aire exterior. I si no pogués fer sentir la seva veu en algun d’aquests àmbits, posaria en evidència la seva poca força, prèvia a una reacció en cadena cap a la dissolució final.

El llenguatge, com a facultat comuna, és la marca distintiva de la humanitat: esborrat, doncs, el llenguatge, tornaríem a una condició no sapiens. Les llengües, al seu torn, no són res més que les manifestacions úniques i imprescindibles de la nostra dimensió humana: no hi ha llenguatge sense llengües. I cada cop que se’n perd una, els fragments del mirall que continuen reflectint la totalitat, cadascun a la seva manera i des d’una perspectiva diferent, són menys i som més pobres. I no hauríem pas de consentir que, al final de la història, només sonés una veu, monòtona i insensible, en un món sense relleu.