EL REGAL
Quan en Gregor va arribar, alt i educat, va parlar amb els nois de la funerària. Superada pels esdeveniments, la Júlia s’havia assegut en una de les butaques de la biblioteca. «Intenta descansar, ja parlo jo amb ells». Va tancar els ulls. El cor li bategava amb força. Si hagués tingut més llàgrimes hauria plorat, hauria plorat fins a quedar-se seca o caure vençuda pel cansament. No podia pensar amb claredat. Les peces del trencaclosques no tenien sentit.
Al cap d’una bona estona, en Gregor va obrir la porta molt a poc a poc per no fer soroll. Ella va aixecar-se de la butaca i el va abraçar.
—He parlat amb els meus pares. Ho solucionaran tot.
—Com, Gregor?
—No et preocupis. Ara vindrà una ambulància. Se l’enduran. Passarà la nit al dipòsit. Demà vindrà un jutge…
—Un jutge? —va interrompre la Júlia; aquella paraula li semblava una ofensa.
—És un formalisme. Et farà unes quantes preguntes i res més.
—I després?
—L’incineraran.
—Sí, és el que ell volia.
La Júlia es va deixar caure als braços d’en Gregor, que com sempre feia aquella bona olor que no sabia explicar. Una olor dolça, sofisticada. El primer que li va agradar d’ell a l’institut va ser l’olor. I aquelles mans tan fortes, i la seva manera d’explicar les coses, de fer servir les paraules, com si en tingués una cura especial. Hauria volgut quedar-se abraçada al seu cos tota la nit i despertar-se l’endemà i que tot hagués estat un terrible malson. En Gregor li va fer un petó suau als llavis i li va acaronar els cabells curts i rinxolats. Ella, amb la cara vermella i els ulls quasi esborrats de tant d’esforç, li va tornar la carícia resseguint el tatuatge de l’escarabat negre.
El cor semblava que començava a calmar-se.
Quan va arribar l’ambulància, la Júlia es va acomiadar de l’avi. Va agafar-li la mà, tan gèlida, i, a poc a poc, li va dibuixar ralet, ralet a les línies dels palmells, com tantes vegades havia fet ell perquè la nena s’adormís anys enrere. No va voler veure com se l’enduien. Va tornar a la biblioteca i just en aquell precís instant va recuperar el regal de la tauleta de nit.
La curiositat la devorava. Què hi havia allà dins? Semblava una capsa. Va moure el paquet un parell de vegades per si feia soroll i, finalment, va desembolicar-lo.
Era un rellotge antic de butxaca i una carta.
Tic-tac.
Júlia, ara mateix sóc a l’escriptori de la nostra biblioteca escrivint-te les meves últimes paraules. Tu ets a la teva habitació llegint, contenta.
Demà faràs divuit anys i si llegeixes aquestes línies vol dir que tot ha canviat.
M’agradaria explicar-te tantes coses…, però, si ho fes, a més d’un rellotge et regalaria un munt de problemes.
Júlia, entendràs que fer-se gran és prendre decisions, és descobrir que el món sovint no és tal com l’hem imaginat. Viure és prendre part. Podria mentir-te dient que no has de tenir por, que res no t’ha d’espantar, però no. Has de tenir por, és clar que sí, molta por, però has de ser més astuta que la por. Segurament ara tens el cap ple de pena perquè me n’he anat sense avisar-te; no podia fer-ho, ho sento de debò, deus tenir mil preguntes que jo no et puc respondre, o com a mínim, no les puc respondre ara totes de cop.
Recordes què et deia sempre quan llegíem un poema?
Què és la poesia? (¡Poesía, eres tú!)
La poesia és la manera més misteriosa i més divertida d’arribar d’un punt a un altre. Tot el contrari que les línies rectes, que són la forma més curta d’unir dos punts. El més important no és la distància, és el camí.
No et refiïs de ningú, Júlia, de ningú.
Segueix aquestes instruccions al peu de la lletra, memoritza-les i després crema el paper.
Conserva el rellotge —té un valor incalculable i, creu-me, d’això en sé força—, és molt antic, semblant a aquells d’en Sherlock Holmes que tan t’agraden. Me’l va regalar un bon amic.
Vés a la Rambla, avui mateix, ara deu ser de matinada, vés-hi abans que es faci de dia i busca a les Drassanes un home que durà un barret; té els ulls marrons i tristos, d’amfibi, nas punxegut, la boca petita i, malauradament, anirà begut; respon al nom de Petrarca. Ell t’ajudarà.
Només has de dir-li «cronos». La paraula clau és «cronos». La resta serà silenci.
I quan tot això s’haurà acabat, quan comencis a respondre tantes preguntes que ara mateix no saps que existeixen, no oblidis mai que ho vaig fer tot per tu, per la nostra família, i que t’estimo.
L’avi.
PS. Com que no trobaran cap documentació meva, t’atabalaran un mica. Et diran que no existeixo, que no consto enlloc. Quina dèria de tenir-ho tot controlat… No t’amoïnis, demà a la tarda estarà tot resolt. Quan em cremin, llenceu les meves cendres a sa Dragonera. En Petrarca ja ho sap.
Quan va acabar de llegir la carta, la Júlia encara estava més confosa. Com sabia l’avi que eren les seves últimes paraules? Què amagava? S’havia suïcidat? O potser sabia que corria un gran perill? Va rellegir la carta i va fer el que li demanava. Va memoritzar les instruccions i va anar cap a la cuina a buscar els mistos.
—Què fas? —li va demanar en Gregor mentre tancava la porta.
L’ambulància ja havia marxat. Estaven tots dos sols i no podien perdre el temps. Mentre la flama consumia lentament el paper, la Júlia va explicar a en Gregor que havia d’acompanyar-la a la Rambla.
—Ara?
—Sí, és molt tard, però t’ho explicaré tot de camí. Coneixes en Petrarca?
—Pace non trovo, e non ho da far guerra… e temo, e spero; ed ardo, e son un ghiaccio…
En sentir com recitava, la Júlia va recordar fugaçment com li agradava en Gregor, no només perquè era tendre i l’escoltava i la feia riure, sinó perquè compartien el plaer de les mateixes coses. El mirava i sabia que era un còmplice.
La Júlia es va guardar el rellotge antic a la butxaca i van sortir al carrer. Era de matinada, els carrers silenciosos i deserts no convidaven a buscar un vell borratxo de nom decadent. Però tampoc no hi feia fred. En Gregor va treure el casc que guardava sota el seient de la moto i van enfilar camí cap al centre de la ciutat. El vent li venia a la cara; era un aire fresc, agradable. Necessitava tenir les idees clares.
Quan es van aturar al primer semàfor, ella va estrènyer amb força els braços al voltant del cos d’en Gregor; quina sort que ell fos allà, va pensar.
Amb la punta del dit va tornar a acaronar l’escarabat que duia tatuat al clatell.