LA BALENA

La brúixola marcava la direcció correcta.

Feia uns quants dies que eren a bord del vaixell. Les llargues hores al mar les havien aprofitat per posar-se al dia: la carta, en Petrarca, en Gregor…, per compartir anècdotes d’en Lleó: el rellotge, els llibres, les manies…, per riure i tenir una complicitat de què mai no havien gaudit abans.

En Cesco pensava en la Beatriu, com li agradaria que fos allà amb la seva calma que encomanava alegria, rient plegats i explicant a la Júlia les mil aventures que van viure durant els nous mesos d’embaràs fora de la cova. La Beatriu tenia la virtut de fer que els altres —discretament— sempre se sentissin a gust.

La Júlia pensava en en Gregor, no podia fer cap altra cosa, no era fàcil deslliurar-se del dolor.

—Com trobarem la cova? —va demanar la noia, mirant cap a l’horitzó rodejada d’aigua.

—No és senzill. I això està bé, perquè, si no, la podria trobar qualsevol —va raonar el pare—. Veus aquell illot d’allà?

—Sí.

—Ara tenim el vent a favor, però a mesura que ens acostem a l’illot, de sobte el vent cessarà i vindrà la calma. Sense un pèl de brisa, com si els déus adormissin les ones. —La Júlia va reconèixer aquella explicació—. I saps què haurem de fer?

La noia va respondre citant de memòria l’Odissea d’Homer:

—«Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre, i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços, dret en la base del pal i amb les cordes lligades a l’arbre».

Era veritat, a mesura que el vaixell s’hi apropava, una suau melodia ressonava pel mar. Era una música dolça, subtil, una invitació cap a algun lloc millor… Música assassina, capaç d’hipnotitzar-te com una flauta a una serp.

—És bonica.

—Massa bonica —va matisar en Cesco traient cera d’un dels calaixos de la popa per tapar les orelles de la Júlia. Després va fer el mateix amb les seves. La música podia semblar inofensiva, però ell havia conegut molts homes que, enduts per l’atreviment i la bellesa, havien atracat a l’illa i havien desaparegut per sempre.

—Són sirenes? —va preguntar la Júlia sense deixar de mirar l’illot.

—No ho sap ningú. Ningú no hi ha anat i n’ha tornat per explicar-ho.

Quan la música va quedar enrere, la Júlia es va estirar a proa per veure com el sol era engolit per l’horitzó. En Cesco, que se sabia el camí de memòria, no li va voler dir res, volia que fos una sorpresa. Si la brúixola no fallava i anaven ben encaminats —i ho anaven—, si faltava poc per arribar —i faltava ben poc—, era qüestió de minuts que aparegués l’hoste a donar-los la benvinguda.

—T’adormiràs?

—No, només vull veure la posta de sol.

I, aleshores, del no-res va aparèixer la bèstia més grossa de l’oceà, el monstre marí per excel·lència. Una balena de cap blanc, amb el front arrugat i la mandíbula torta, una balena blanca amb tres forats perforats a estribord de l’aleta de cua… Una balena blanca navegant al seu costat. La Júlia es va aixecar de cop i va girar-se cap a en Cesco, que només amb una mirada va comprendre que aquell animal el coneixia bé.

—Com es diu?

—A tu què et sembla, Júlia?

—Li heu posat Moby Dick?

—És Moby Dick.

—Però Moby Dick és un monstre perillosíssim que destrueix vaixells i es cruspeix mariners!

—No t’equivoquis, el monstre d’aquella novel·la és el capità Ahab. La bèstia només es mou per instint de supervivència.

—No és morta? És una novel·la de fa cent anys!

—Moby Dick sempre rodeja la nostra cova, suposo que per a ella el temps tampoc no passa.

—Així que és real?

—En Melville la va veure per primera vegada aquí. Era molt bon mariner i va passar llargues temporades navegant per l’oceà Índic i pel Pacífic. Quan va escriure la novel·la no va tenir gens d’èxit, no en va vendre ni un exemplar… i llavors se sentia tan desgraciat que va decidir tornar al mar per trobar-la de nou…

—I…?

—I tant que la va trobar, i després de Moby Dick…, mira. —Va assenyalar un puntet difós de l’infinit—. Preparada per al canvi de gravetat?

La brúixola tremolava resistint una forta pressió.

Enmig del no-res s’aixecava una illa diminuta, feta de roques, de magma recent. Sincerament és una illa ben lletja. Un lloc nefast per als turistes, que mai no sortiria a cap guia, ni serà cap postal. Aquesta és la seva gràcia. Sense arbres, ni platges de sorra fina ni rius majestuosos que la travessin. Alguna gavina de tant en tant s’hi atreveix, però ara ja en són poques perquè les que vénen, les cacem per endrapar-nos-les. Un tros de terra més, sense cap valor. Ningú veu mai la cova, ningú no s’hi acosta. Una illa de roca foradada, amb una cova immensa, on visc jo, i des d’on vaig sentir el cant de la balena. Moby Dick! Ja arriben!

El vespre començava a ser fred i els Nens que vigilaven, els primers a arribar-hi, els qui manaven, ja dormien. Aquella nit em tocava a mi fer guàrdia. I vaig treure el cap, nerviós, per si eren els quatre.

En Cesco i la Júlia. Drets a la proa del vaixell amb un somriure d’orella a orella. Havien travessat ja el riu groc i ara que els mirava duien al damunt cent anys de cansament.

Coneixia bé la història de la noia, l’havia sentit un munt de vegades en boca d’en Petrarca, per algunes cartes d’en Lleó, perquè en Cesco comptava els dies per anar-la a conèixer…, però encara que la meva imaginació s’enfilava cap als núvols, encara que amb més de dos-cents anys n’he vist de tots colors, quan ella va posar el primer peu a la cova i em va preguntar…

—Qui ets?

… jo, malalt com Stendhal, per treure’m del damunt la responsabilitat de respondre, vaig fer mitja volta i, corrents, vaig avisar a tothom que el pare i la filla ja eren aquí.