Parèntesi després de la tercera edició
La campaneta del tramvia dringa insistentment en el silenci espès de la ciutat que ara es perllonga per la casa, corredor ençà i fins al menjador on tots dos, el vell i la vella, jeuen a terra, inconscients, ell estirat a tocar de la pota de la taula que frega amb l’anca esquerra una mica dreçada sobre el braç presoner del cos escardalenc, un veritable secall d’ossos i pell groga que s’hi adhereix sense arrugues, estranyament llisa i tibant, ben diferent de la vella que reposa ventre enlaire, una mica entregirada, arran mateix del trinxant, entre el moble i la paret, obscenament eixarrancada entre els dos límits que la dissimulen, però dins la taca clara que penetra per la finestra i revela sense profunditat els estralls dels anys i de tants fatics com li han omplert la cara de solcs i el cos de penjarelles que s’allarguen des dels voluminosos pits caiguts fins al baix ventre i les cuixes flàccides on s’arregussen les faldilles.
A l’entorn tot és senzill: una taula deslluïda i que caldria envernissar sobre la qual, al costat d’una corretja, es dreça un pitxer amb unes flors polsoses i marcides tot i que són de plàstic com el mateix recipient que les recull sense gràcia, com per força, potser enyorívol, a desgrat de la seva matèria, d’unes tiges més vives, d’unes poncelles més oloroses i d’una aigua ara absent; les sis cadires arrenglerades al llarg de les parets, dues a la dreta, dues a l’esquerra, on s’obren dues portes, ara tancades, i dues més, una d’elles adornada amb un mitjó, a banda i banda de la tercera porta mig badada que, en la penombra, deixa entreveure un llit de sis pams, bonyegut i cobert amb una vànova groga que podria fer joc amb les dues reproduccions que pengen al menjador, una posta de sol adotzenada comprada a l’atzar en uns grans magatzems i, curiosament, uns arbres turmentats de Van Gogh que van perdent vivesa i escalf sota les cagarades de mosca i el polsim de ciment de la fàbrica que hi ha a l’altre costat de carrer, ara parada des de quinze dies enrera i abandonada als bons oficis d’un escamot de guàrdies que es relleva cada vint-i-quatre hores, com a la caserna; el trinxant, probablement comprat de segona mà, ple de forats de corcs que han obert galeries fins a l’interior dels calaixos i de vegades cauen sobre el pa barrejats amb les menudes serradures que la vella bufa abans de treure a taula els rosegons que suquen amb la llet aigualida o de pot que ella beu per gust i el vell per necessitat des que el metge va diagnosticar-li, durant la darrera visita de cinc minuts i mig rellotge en mà, una úlcera al duodè; una tauleta raconera, coixa i equilibrada amb una moneda de deu cèntims sobre la qual reposa l’aparell de ràdio, el mateix que van comprar quaranta anys enrera, en casar-se, quan tothom els deia que tenien el futur a llur davant, cosa que era certa, però no com s’imaginaven les boques rialleres i optimistes que no preveien la pell groga i la pell marcida, ni la plaga del vell, ni l’arteriosclerosi de la vella que qualsevol dia pot deixar-la tan immòbil com ara, però definitivament.
Una mosca solitària es passeja a poc a poc i sense fressa per la banda de dins dels vidres de la finestra tancada, s’atura a fregar-se les potes de davant, branda el cap, reprèn la marxa vidre amunt, on és més opac, i aleshores, tot d’una, alça el vol, sobre-saltada per un altre dringament de la campaneta. Circumval·la el llum del sostre que penja gairebé matemàticament sobre el centre de la taula, elegeix curosament la segona bombeta de les tres que s’enrosquen als cinc braços de l’aranya i s’immobilitza de nou, al capdamunt de tot, mentre l’home belluga dèbilment el cos i va retirant la mà que rellisca pels rajols grisos i esquitxats de blau fins que ensopega amb la pota de la taula, la qual els dits engrapen un moment, abans de caure, inerts, sobre la breu estora, antany vermella i ara sense color, que a banda i I banda sobrepassa uns cinc centímetres les potes rectes i quadrades que es conserven més bé que el tauler.
Una veu angoixada de dona crida en algun lloc, i el xiscle puja, escomet els vidres de la finestra que tremolen lleugerament, balders, penetra cap a l’interior, travessa el menjador, s’ofega davant les portes de les dues habitacions closes, el dormitori conjugal i la cambra de la filla, ara ja casada i absent, s’escampa cap a l’habitació on el llit de la vànova groga sempre ha estat parat, al servei de parents i amics, i cap a l’altre extrem de pis, corredor enllà, on ateny la porta també tancada de la comuna, i la breu cuina on es barreja amb el mateix so, ara repetit, que ha vençut l’obstacle de la menuda lluerna que hi dóna claror i s’apaga entre murs escrostonats sota la pintura groga i enfosquida de damunt els fogons i la pica, on hi ha més humitat.
El silenci torna a apoderar-se del pis, de la casa, de la ciutat, ací resumida en un suburbi on les xemeneies no treuen fum i els torns no funcionen, on el tramvia fa dos dies que és abandonat en ple carrer i només deixa sentir la campaneta quan un transeünt escadusser i trapella decideix recordar els seus dies d’infant i s’enfila un moment al vehicle després de mirar prudentment a banda i banda; això quan no és un noi escapat de les mans de la seva mare, las de quietud i de mirar des de darrera els vidres la calçada enfangada i les voreres trinxades per l’exèrcit de peus que fins fa quinze dies acudien a les fàbriques i als tallers i ara esperen mentre el vell es torna a moure, dreça una mica el cap…
Truquen a la porta.