És així

El vell mirà silenciosament per l’espiell, però només va veure una taca fosca que fins al cap d’un moment, quan el visitant se separà una mica, no va convertir-se en una cara rodona i més aviat ridícula per culpa del bigoti massa retallat i dels cabells de la coroneta que es dreçaven, rebels, com els pèls d’un porc espí. Aleshores va despassar, gairebé cerimoniosament, la curta cadena i obrí de bat a bat.

—De buit? —féu, en adonar-se que duia les mans a les butxaques de l’americana.

—Xit! —mormolà el xicot.

El vell va mirar cap a les darreres escales.

—Què passa?

—Xit! —repetí el xicot.

Va subjectar-lo pel braç i se’l va endur replà enfora, prop de la barana sobre la qual va inclinar-se, encara amb el dit davant els llavis, abans de xiuxiuejar:

—Han vingut?

—Qui? —preguntà el vell.

—No ho sé. Podria ser qualsevol —féu el xicot, i desvià els ulls cap als murs on encara restaven senyals d’una faixa verda i d’un sòcol fosc contra el qual devien haver-se acarnissat sovint els peus de la mainada del veïnat.

—No, ningú.

—En tot el dia?

—No —assegurà el vell, i va gratar-se la barbeta—. Ahir, si de cas. Diuen que hi havia un escapament.

—On?

—No ho sé. No el van trobar.

—Ah! —digué el xicot. Va consultar-se el rellotge de polsera, tornà a ullar nerviosament escala avall, on s’acumulaven papers bruts i llepades de fang i afegí—: Ni una paraula…

Entrà ràpidament al pis i, mentre el vell tornava a tancar la porta, ara sense subjectar-la amb la cadena, avançà cap al menjador on va trobar-se amb la vella que sortia de la cambra conjugal amb un llençol sense plegar a les mans.

—Altre cop?

—Xit! —féu ell, com de primer, però encara més enèrgicament, i la dona mirà cap a darrera seu, en direcció al marit que confirmà:

—Xit!

Mudament, van assistir tots dos a les seves maniobres: d’antuvi va alçar els dos quadres que penjaven a la paret, els examinà, per sota, hi va passar els dits, va ajupir-se i anà resseguint els quatre murs, tot aturant-se especialment al marc de la finestra, la qual palpà amb més seguretat; aleshores va desplaçar una mica el trinxant, de primer per un costat, després per l’altre en veure que els dos vells continuaven mirant-lo com dos estaquirots, va culi-var-se de nou i anà tocant els escrostonats i les taques avials que el moble havia amagat, tornà a redreçar-se i es va enfilar a la taula després de treure’s les sabates; sense fer cas de la mosca que sortí volant cap a la finestra, va sotmetre el fil elèctric i l’aranya a un veritable escrutini, fins i tot comprovà que les cagarades d’insecte eren autèntiques i, satisfet, saltà novament sobre els rajols on, sense posar-se les sabates, empenyé la taula cap un racó i alçà l’estora que va embrutar-li les mans de polsim blanc.

—Res —xiuxiuejà, més tranquil.

—Es clar —digué el vell.

—Però en posen —assegurà.

—No pas aquí —va contradir-lo el vell.

—Xit! No tan alt —va queixar-se el xicot mentre es calçava—. Ara mirarem les habitacions. No n’hi havia cap d’escapament.

—Ja ens va estranyar —digué el vell, i va gratar-se l’orella esquerra amb l’ungla trencada del dit menut.

—No heu de deixar entrar mai ningú.

—No.

—Fem les habitacions.

La vella va aturar-lo i deixà el llençol sobre una cadira, d’on mig relliscà cap a terra sense que es molestés a recollir-lo.

—No s’hi van posar —digué.

—Així és diferent.

—Només hi entrem nosaltres —recalcà el vell.

—Sempre?

—No, sempre no.

El xicot va esperar un moment i finalment es va tombar:

—Mirarem la cuina.

Se n’hi van anar tots, el xicot davant. Com que es distragué consultant el rellotge, gairebé ensopegà amb el muntant, però va saber evitar-lo a temps i va plantar-se davant els fogons de rajols vermells, abans d’allargar la mà cap als quals va girar-se i féu senyals a la dona que buidés l’armariet encastat a la paret.

—No hi ha res —protestà ella.

El vell es mostrà més comprensiu.

—No ho sabem —digué, parlant molt baixet perquè el xicot els mirava amb el rostre sever.

Va ajudar-la a buidar-lo. Mentre l’altre remenava sota els fogons van anar retirant platets, tasses i gots, culleres, forquilles, ganivets i ampolles, les setrilleres, el saler, una sèrie de pots, la mà de morter, el morter i la fusta de trinxar carn, una escorredora atrotinada, un parell d’olles de terrissa esbroquella-des, una cassola d’alumini gairebé nova, els estalvis, una paella on quedava un cul d’oli, uns daus de gallina concentrada, unes tiges de julivert… Ho deixaven tot sobre la lleixa, arraconat cap a la paret, d’on després ho van haver de desplaçar una mica perquè el xicot encara no havia examinat els rajols trencats on van descobrir un clau que no sabien que hi fos i que la dona es va desar a la butxaca del davantal mentre deia:

—No és gaire tort…

El vell, animat, anà a cercar la petita escala de tisora que guardaven a l’eixida i, després d’entretenir-se uns moments a contemplar el panorama de galeries, on penjaven parracs poc nets, i una dona que, al pati de sota, regava unes flors amb l’aigua de fregar el terra, va obrir-la al breu passadís pràcticament fosc i s’enfilà a resseguir el sostre i, especialment, el cordó de l’electricitat que desapareixia sota una teranyina que eixugà amb les puntes dels dits.

En baixar, el xicot havia mig desaparegut a l’interior de l’armariet, on van sentir-lo tustar les parets de fusta i l’obra del mur del fons abans de veure’l emergir més despentinat que mai i amb els ulls clavats al rellotge.

—Res —digué.

—He repassat el passadís —féu el vell.

—Ja està, doncs —somrigué el xicot, ara parlant amb veu natural per primera vegada. La vella, però, recordà:

—Van entrar a la comuna.

—Tots dos?

—El més prim només va orinar.

—No m’hi vaig fixar —digué el vell.

El xicot ja corria cap a fora. No li va caldre ficar-s’hi, però: el micro era a l’angle mateix de la paret, enfonsat en una clivella que s’obria entre els maons i el muntant de fusta. El vell, que havia sortit darrera, es va treure un ganivet oscat de la butxaca, l’obrí més aviat sorollosament i anà per arrancar-lo, però el xicot va agafar-li el braç amb un gest enèrgic i aleshores escollí una càpsula entre les tres o quatre que mostrà.

—Llestos —va dir en cobrir l’aparell—. Ja sabia que no hi havia cap escapament.

—I això que no els vaig perdre de vista —reflexionà la vella.

—Són especialistes.

Tornaren al menjador, on el xicot, ara ajudat pel vell, va empènyer el trinxant fins al seu lloc i col·locà la taula al bell mig de l’habitació, sobre Fes-tora. Es consultà encara el rellotge.

—Dos minuts —digué.

—Hem estat més —el va contradir el vell, però l’altre no li’n féu cas i comentà:

—Ho he calculat bé. Es clar que també sóc un especialista.

Els dos vells es van mirar, però tot seguit desplaçaren l’esguard cap a la finestra, atents a una remor sorda que semblava brollar de la llunyania i que s’anava afermant a poc a poc. El xicot va llambregar de nou el rellotge.

—Calculo que van cinc minuts avançats.

—Millor —digué el vell.

Ell i la seva dona van precipitar-se cap als vidres, però els va caldre obrir la finestra per dominar bé el carrer entre les dues parets del pati interior que, en absència de cap casa veïna per aquella banda, es dreçaven contra un cel carregat i inhòspit, penjant damunt les vies tallades a compàs. Sota, no es veia ningú, no es veia res, llevat del tram abandonat, sobre els marxapeus del qual reposaven dos coloms grisos i repugnants.

—Un minut —digué el xicot amb els ulls fits en el rellotge.

Avançà sense pressa cap al corredor i va aturar-se arran de porta, on escoltà.

—Sembla diumenge —va dir la vella.

—No, no sembla diumenge —va contradir-la el vell.

—Ja ho sé, els diumenges no hi ha coloms.

—De vegades; ara n’hi ha sempre.

—No sé què ho deu fer —reflexionà ella.

Va tancar la finestra i, darrera el seu marit, anà a reunir-se al xicot que els somrigué, l’orella com qui diu clavada a la porta.

—Trenta segons…

El vell es va escurar la gargamella i entrà a la cuina a dipositar un gargall sobre el qual va fer rajar l’aixeta. En sortir, es fregà els llavis i digué:

—Jo l’hauria arrancat.

—No n’han de fer res, que l’hem trobat —va replicar-li el xicot.

—Es clar —l’aprovà la vella.

El xicot es redreçà una mica amb un gest impacient.

—Passen dotze segons.

Quan callà, però, tots tres van poder sentir el trepig discret que procedia de les escales, la remor d’unes soles que relliscaven pels graons sobre el fons de marea llunyana que continuava penetrant per l’altra banda de pis.

—Ara —va dir el xicot.

Va esperar un segon, dos, tres, i el trepig cessà abruptament a frec de porta; aleshores l’obrí d’una revolada sense que ningú no hagués trucat.

Al llindar, retallada contra la claror que davallava de la claraboia trencada que deixava penetrar vent i pluja, hi havia una xicota alta vestida amb una jaqueta de cuir una mica massa estreta per les seves amples espatlles, que devien sentir-s’hi engavanyades.

A la mà, duia una cartera negra i ja envellida amb una tanca de color daurat.

—Quinze segons! —l’acusa el xicot, fent tamborinejar un dit sobre el vidre del rellotge.

—Ara comprenc per què vaig somiar això dels cavalls! —digué tot d’una la vella.

La xicota va somriure i el pit li bleixà sota el suèter fosc mentre el vell preguntava:

—Quins cavalls?

—Aquí no —féu el xicot, i arrossegà la noia cap al corredor—. Imprudents! —i tancà.

—Ningú, oi? —preguntà la xicota.

—No.

—Quins cavalls? —tornà el vell mentre tots avançaven cap al menjador.

—N’hi havia dos a l’escala —digué la vella.

El xicot, que caminava darrera seu, li fità la nuca.

—Quan?

—Ahir.

—Dos cavalls… I què hi feien?

—Res, em penso. Ho vaig somiar.

—Però això no té res a veure —reflexionà el xicot.

—No ho sé.

—Gairebé no en queden, ja.

—I tampoc no s’haurien ficat en una entrada —aclarí el vell.

La noia mirava de l’un a l’altre.

—Quan era petita se’n veien més.

—Hi havia d’haver pensat abans —digué la vella.

—No veig per què —tancà el xicot.

Sobre la taula del menjador, va obrir la cartera mentre tots es reunien al seu entorn. Dins, els dos paquets blancs eren ben ordenats, tots dos subjectes per una goma ampla que no els permetia d’escampar-se.

—Tots? —inquirí el vell.

—Sí. —Ullà cap a la noia—. No has trobat ningú?

—Un capellà.

—Potser era el que vivia dalt —va dir el vell.

La vella no es deixà distreure i assenyalà de nou cap als papers:

—Quants n’hi ha?

—No els comptem mai.

—Aquest era rabassut —féu la noia.

—El capellà? —digué el vell.

—Sí.

—No era el de dalt, doncs.

—N’hi ha massa —es queixà la vella, sempre atenta als papers.

—L’altre contacte ha desaparegut —aclarí fins a cert punt el xicot.

La vella va interrogar la noia amb l’esguard, però ella es va limitar a confirmar-ho silenciosament, amb un gest del cap. Aleshores el vell procedí a retirar els dos paquets i els deixà sobre la taula, a frec de la cartera, que la noia retirà seguidament.

—Em penso que l’han detingut…

—Ja comprenc —va dir el vell, i es tornà a gratar l’orella amb l’ungla trencada. No semblava gaire feliç i a les comissures dels llavis se li havien format dues arruguetes que abans no hi eren i que donaven una expressió entre còmica i suplicant al seu rostre de pell groga, mongòlica.

Hi va haver una pausa i, discretament, tots escoltaren la remor dels homes que ara devien travessar el carrer, car el fregadís de peus envaïa l’estança, feia tremolar els vidres de la finestra amb un so lúgubre, potser perquè la marxa no era acompanyada de cap cant, de cap paraula. Dues vegades, però, va sentir-se el dring de la campaneta del tramvia abandonat.

—Deuen ser ells, és clar —va dir el xicot.

—A mi també m’agrada —féu la noia.

El vell no contestà i ara, amb l’altra mà, va gratar-se sobre la camisa de quadres, arran del baix ventre, on palpitava una cicatriu encara recent. La seva dona havia reposat els dits, blancs i nuosos de l’artritisme, sobre el caire de la taula. Al cap d’un moment va dir:

—El meu germà ho era, de tramviaire.

—N’hi ha molts.

—Però la tocava poc.

Per baix, els homes continuaven passant com un riu dòcil entre marges de cases.

—Caldrà amagar-ho —digué el vell.

—Nosaltres ens n’anem —féu apressadament el xicot. Es va moure cap a la porta, però en arribar a tocar del micro s’aturà—. Qui hi teniu, a baix?

—Són fora —digué el vell.

—No els hem vist, els d’ara —afegí la dona, des del menjador, on s’havia quedat prop dels papers.

—I el capellà? —va interessar-se la noia.

—Ja fa quinze anys que no hi és, oi? —consultà la seva dona.

—Ben bé.

—Així sí que no ho devia ser —reflexionà la noia.

—Suposo que no.

—Potser és mort.

En tot cas ha de ser molt vell.

Els va precedir cap a la porta, on els indicà que s esperessin i sortí discretament al replà, des d’on va abocar-se tant com va poder sobre la barana, que cedí una mica sot$ el seu pes i després s’immobilitzà, resistí. En veure que tots els replans eren buits, féu un gest ràpid i el xicot i la noia s’esmunyiren sense fressa escales avall. Ell va esperar fins que foren al replà del segon pis, passada la porta dels veïns nous, i aleshores retrocedí cap dins.

La dona continuava al menjador, exactament com l’havien deixada, arran de taula; però ara havia retirat les mans, que li penjaven al llarg de les cuixes. En sentir-lo entrar, redreçà una mica el cap i digué:

—És massa alta. Per això m’ha fet pensar en els cavalls.

—També sóc alt jo.

—A tu et veig cada dia.

—No havies d’haver dit res —la reptà ell.

—Volien pujar per l’escala, però amb tantes potes no deu ser fàcil, oi?

—No ho sé. No n’he parlat mai amb ningú. —Alçà les mans cap als paquets, però aleshores va interrompre el gest i digué—: La contrasenya…

Va córrer cap a la porta i es tornà a abocar fora, però a l’escala no hi havia ningú i ara tot era absolutament silenciós perquè els homes ja havien acabat de passar. En girar-se per entrar, gairebé ensopegà amb ella, que l’havia seguit.

—On vas?

—Més val que els amaguem —va dir ella, i el precedí cap a l’interior del pis.

Ell va tancar. En arribar al menjador, la vella havia desfet un dels paquets i digué:

—I si no vingués ningú?

—Sempre han vingut —contestà ell, i va anar mirant al seu entorn.

—No t’estranya que es trobés amb un capellà?

—Potser s’havia perdut.

La vella hi reflexionà un moment.

—No se m’havia acudit.

Aleshores ell, que tenia la vista abaixada, va dir:

—Agafa.

Un per cada costat, van separar la taula fins prop del trinxant i tot seguit van desfer l’altre paquet. El vell va agenollar-se treballosament sobre els rajols i retirà l’estora.

—Dóna’m —digué.

La dona li anà allargant els plecs de paper, que ell distribuí anivelladament entre els límits que assenyalava la faixa més densa de pols, una feina lenta i meticulosa que l’obligà a canviar de genoll dues vegades abans de donar-se per satisfet. Aleshores va cobrir-los mirant de no desplaçar-ne cap, reordenà uns plecs que sobresortien una mica i després, un cop incorporat, entre tots dos van tornar la taula a lloc.

—Queda bé —va reconèixer la vella.

Ell s’ho estudià, va moure el cap afirmativament i digué:

—Hi havia un altre clau.

—On?

—Aquí sota. Era clavat.

—No n’hi hem clavat mai cap, nosaltres.

—Em penso que no.

—Potser l’hi van posar els enrajoladors —reflexionà la dona.

En veure que ell no contestava, va recollir el llençol que havia deixat moments abans sobre la cadira i se’n tornà a l’habitació d’on l’havia treta l’arribada del xicot. El vell va quedar-se al menjador, on anà fent la volta de la taula abans de redreçar-se del tot amb les mans als malucs una mica adolorits. Aleshores va escurar-se la gargamella, però aquest cop no se n’anà a la cuina, ni a la comuna, sinó que escopí per la finestra, que badà lleugerament. El carrer era desert com de primer, més desert encara, car els coloms, probablement foragitats pel pas dels homes, havien abandonat el tramvia que allí, solitari enmig de la calçada, semblava més vell que no era, gairebé una desferra.

Sota seu va sentir l’espetec d’una finestra que es tan cava, però no va abocar-se a xafardejar, sinó que retrocedí i es va asseure en una cadira, molt erecte i amb els palmells de les mans clavats als genolls. La mosca immortal, aquella mosca darrera que vencia cada any la tardor i perllongava la seva vida hivern endins, va sortir d’algun indret del mur, zumzejà entorn del seu cap, però no va aturar-s’hi, com repel·lida per la carn vella i la pell de pergamí, i s’allunyà en direcció de la cambra on la dona, com era darrerament costum seu, mormolava entre dents un rosari de paraules sense seguida.

La llum davallava i el menjador s’anava enfosquint, però l’home continuà assegut, sense fer cap gest fins que, potser al cap de vint minuts, butxaquejà i es va treure un llibret de paper de fumar i la petaca suada i descolorida. Sense pressa, va abocar-se una mica de tabac al palmell, estirà un paperet i aleshores anà cargolant la cigarreta, prima, que l’obligà a alçar-se perquè no duia llumins a la butxaca.

Era a la cuina, on l’encenia, quan van trucar a la porta.

Ben just si va tenir temps d’adonar-se que els dos homes eren joves i semblaven bessons, car no sols compartien el mateix color de gavardina i la corbata negra i el capell fosc, sinó que els rostres expressaven una semblant avidesa malaltissa i una idèntica decisió ferotge que va traduir-se en un atac sobtat que va fer-lo gemegar i va treure la dona de la cambra, des de la porta de la qual digué angoixada:

—Els cavalls!

Un dels dos individus, potser un pèl més alt que el seu company, va córrer cap dins amb tanta llestesa que la dona no va tenir temps de tornar a amagar-se al dormitori, d’on va arrancar-la amb una estirada de braç que la projectà contra la paret de davant, on el cos pegà sorollosament abans de caure mig assegut sobre la cadira. Amb l’altra mà, l’individu va bufetejar-la barroerament, però ella es va refer una mica i, amb ràbia, arreplegà un dit entre les dents escasses i balderes, que semblà que se li separessin de les genives quan l’home, amb un crit, reculà la mà.

El vell lluitava ineficaçment prop de la porta de l’escala que l’altre individu tancà d’un cop de peu sense deixar d’escometre’l amb uns punys grossos i durs que no distingien entre la cara, el pit, l’estómac i el baix ventre. Ell va plegar-se i alçà automàticament el genoll, que fregà l’entrecuix del seu assaltant, però l’altre semblava com si no sentís res i el feia retrocedir pis endins, cap al menjador, on va caure a terra, no lluny d’on la dona xisclava amb els braços encreuats davant la cara solcada per un filet de sang.

Va provar d’incorporar-se, hi reeixí quan l’individu ensopegà amb els seus peus, que es movien, i tentinejà com si fos embriac, però un cop dret els artells endurits li colpejaren brutalment una orella i, tot seguit, va sentir l’impacte de l’altra mà plana, que s’abatia contra el seu coll. Va tornar a caure amb un gemec sord i els peus van martellejar-lo enfurits mentre el cap se li n’anava en un remolí vertiginós.

La dona, ara, havia deixat caure bruscament les mans i amb la testa intentà d’agredir la massa blanca que veia davant. Arribà a tocar el ventre, però l’individu havia retrocedit lleugerament, i aleshores se li acudí de pensar en la taula que, si hi ensopegava, els podia comprometre. Feixugament, va llançar-se cap a un costat, es va endur l’altra cadira que relliscà, però l’home ja tornava a encalçar-la, la va acorralar contra el trinxant i ella encara distingí el puny que es va abatre com una massa contra la barbeta fràgil on creixien tres o quatre pèls llargs. El cos s’esmunyí cap a terra, la nuca percudí contra el sortint del moble i l’individu s’anà ajupint amb ella, fins que la va veure estirada i immòbil. Aleshores es girà.

El vell, arran de taula, semblava mort, però el seu agressor li etzibà encara una guitza a l’estómac i anava a repetir-la quan el seu company, una mica més alt, va dir, com si acabessin de fer-li lliurament d’una mercaderia:

—Conforme.

Tots dos es van espolsar les mans i es fregaren els nusets vermells entre petits esbufecs, que s’anaren aquietant ràpidament. Llavors el més baix es dirigí a l’esquerda on hi havia el micro encastat, va inclinar-se endavant i es redreçà tot seguit amb un gest gairebé sorprès, perquè el vell, abans d’obrir, havia retirat previsorament la càpsula.

—No ho entenc —va dir.

L’altre se li atansà.

—Hi és?

—Sí. —Tornà a inclinar-se, es va treure una menuda llanterna elèctrica de la butxaca i l’examinà amb més cura—. No sé què deu ser que no funciona…

—Muts no ho són, oi? —preguntà l’altre.

—Ho haurien dit.

El més alt assentí.

—Per on comencem?

—Potser per les habitacions…

Van ficar-se un a cadascuna, van obrir els armaris, gairebé buit un d’ells i ple de roba blanca molt usada l’altre, retiraren les peces d’una en una, van estirar els calaixos, on hi havia fotografies esgrogueïdes pels anys, cartes il·legibles perquè la tinta s’havia anat descolorint, uns quants joiells de bijuteria, una flor marcida, pastilles de sabó, unes tisores rovellades, un ble de cabells castanys dins d’un sobre, un pintallavis ressec que devia fer molt de temps que ningú no havia tocat…

Totes les tristes deixalles de quaranta anys de vida en comú van passar-los per les mans amb llur càrrega de desil·lusions i de desesperança, i ells van mirar-les i les examinaren amb una estranyesa indiferent i dura, gairebé hostil, les tornaren a col·locar curiosament on les havien trobades perquè no quedés rastre de l’escorcoll. Ara i adés es cridaven de cambra a cambra:

—Res?

—Res. I tu?

—Tampoc.

Aleshores van aixecar els llits, sota un dels quals hi havia una maleta que feia desenes d’anys que havia passat de moda i era plena de draps higiènics que feien fortor de florit i de vellúria, palparen detingudament els matalassos, els coixins, la roba impregnada d’una olor fada i desagradable de cossos nets però derrotats, examinaren les tauletes de nit, on es reunien factures de comerços que ja havien deixat d’existir, un orinal queixalat per les caigudes i dos rellotges, un de butxaca i l’alt re de polsera, espatllats i polsosos, al costat d’un encenedor que tampoc no funcionava.

—Res. I tu?

—Tampoc.

Van trobar-se de nou al menjador, decebuts i amb un esguard agre.

—Què devia voler dir la vella amb això dels cavalls?

El més baix s’arronsà d’espatlles.

—Cal buscar.

—Hi ha una altra habitació —va dir el més alt—. Jo faré la cuina, mentrestant.

—D’acord.

Van anar treballant silenciosament, eficaçment, amb la competència de dues màquines ben entrenades que només saben fer una feina però la fan bé abans de ser arraconades entre el munt de ferralla. A la cambra no hi havia gran cosa, només uns gecs vells, un abric tronat, una gorra rebentada i tota una pilera de diaris ben endreçats que l’individu anà separant amb la diligència de qui confia haver fet diana i que després va haver d’anar reordenant amb la cara desencisada del llebrer frustrat. Aleshores va inclinar-se sota el llit, es limità a moure amb el peu un altre orinal que posava una taca blanca a tocar de la paret, palpà el matalàs amb dits d’expert, separà el cobrellit i el va tornar a estendre tan curosament com una cambrera d’hotel, va atansar-se a la finestra i, amb la mirada buida, reposà els ulls en l’escala solitària abans de reunir-se amb el seu company que s’havia tret la gavardina, ara penjada al pom de la porta.

—Res?

—No.

La cuina, però, reclamava més treball, hi havia l’armariet que podia dissimular qualsevol cosa, el sota dels fogons on s’amuntegaven andròmines de tota mena, la llauna de la brossa, plena a vessar, que va caldre buidar sobre un diari i després tornar a entatxonar amb aquella abundància de deixalles que féu renegar el més alt contra l’escombriaire que ja devia fer uns quants dies que no passava…

Va sortir-se de l’aventura amb els dits bruts de tomàquet i plens de fortor de caps d’arengada, però encara no havia acabat, car per terra restaven uns quants ossos, penjarelles de pell de botifarra negra que la vella s’havia menjat d’amagatotis, uns quants pinyols d’oliva trencada, tot de coses que li va caldre anar recollint amb les mans abans de passar l’escombra perquè els rajols quedessin nets.

—Un fàstic!

L’altre, que tenia les mans a les butxaques, assentí.

—Sí que ho és.

—Per això t’has quedat mirant, oi? —remugà el més alt.

Va rentar-se les mans a raig d’aixeta i renegà una mica en adonar-se que s’esquitxava les solapes de l’americana, sortosament fosca. Va renegar de nou en adonar-se que el drap que penjava sobre la pica era tan brut i tan humit que no se’l podia agafar per enlloc. A la fi es va eixugar amb el mocador blanc que duia a la butxaca pistolera i sortí cap a fora.

—Has mirat la comuna?

—No. Per cert que he d’anar-hi.

L’altre l’ullà recelosament.

—A què fer?

El més baix s’excusà, esperançat:

—Em sembla que no faré pudor, avui.

—No pot ser —tancà el seu company.

Va empènyer la porta i hi donà un cop d’ull circular. L’altre digué:

—Queda l’eixida.

—Quina eixida?

—No ho sé. La que hi ha. —Va mossegar-se els llavis—. Orinar sí que ho puc fer, oi?

El més alt s’allunyà tempestejant, travessà el menjador i l’habitació que havia escorcollat el seu company i sortí a la breu eixida on hi havia el rentador i, a la dreta, una mena d’entrant amb una porta de filferro de galliner que tancava un cadenat, per sort ara obert. En veure l’interior, retrocedí:

—Tu!

L’altre ja sortia de la comuna i en passar per davant de l’home li donà distretament una puntada de peu a la cuixa. El seu company, fora, repetí:

—Tu!

—Ho has trobat, oi?

—Un carall!

—Un cavall? —dreçà el cap l’home.

—Un carall!

Van passar-se més de deu minuts retirant fòtils inservibles, un antic bressol amb el capçal esbotzat, unes quantes posts de fusta, un quadre de bicicleta, un fogó de terrissa, tota una muntanya de pots sorollosos, dues nines, una de decapitada, un cotxet d’infant al qual faltava una roda, un cossiol amb el cul foradat, un cavallet de joguina.

—Potser era aquest —digué el més baix.

—Potser sí —féu el més alt, i el trinxà amb el peu per tal d’assegurar-se que tot era cartó.

L’altre recargolà una paraula gruixuda i obscena perquè s’acabava de tallar el dit amb una planxa de llauna sortida de trascantó.

Va disparar-se cap a la cuina, on es rentà la ferida, entorn de la qual esbolcallà el mocador i, de retorn a l’eixida, féu:

—M’ho faré mirar.

Però el més alt ja havia començat a apilar les coses dins del reducte i no contestà, atent a sortir-se’n sense dany i content que tot plegat es reduís al set que acabava de fer-se al carnal dels pantalons amb una molla de somier. Només quan tancava la porta del galliner va dir amargament:

—Les gallines, les deuen haver matades.

—De plomes no n’hi havia —féu l’altre.

—On?

—A la llauna de la brossa.

—Devia ser abans, quan encara passava l’escombriaire.

—Jo fa temps que no n’he vist cap —comentà el més baix.

—D’escombriaire?

—De gallina. Només coloms.

—Sí, cada dia n’hi ha més.

—Potser les han foragitades.

Tancaren l’eixida, van travessar cap al menjador, ajustaren la porta de la cambra i el més alt va escapar-se a la cuina a rentar-se les mans per segona vegada.

—No hi ha res —va dir quan sortia.

—En tot cas ho tenen molt amagat.

—O és molt petit.

—Això. Els cavalls són grossos.

L’altra li dirigí una mala mirada.

—Anem —rondinà.

—Falta un detall —va recordar-li el més baix, i amb la mà vàlida començà a descordar-se el cinturó dels pantalons.

—Oi, sí! —féu el seu company.

Es va asseure en una cadira, encreuà una cama sobre l’altra i, inclinat endavant, es va treure la sabata del peu dret i, aleshores, el mitjó.

—Només un, veritat? —mig preguntà.

—Sí.

El deixà sobre la cadira del costat, va cordar-se novament la sabata i s’aixecà. El seu company col·locava el cinturó en un extrem de taula.

—Més val fer les coses a consciència —va dir.

—Ningú no ens podrà tirar res en cara.

—Ben cert.

Inicià la marxa cap al corredor i, ara silenciosos, tots dos sortiren al replà; sense acabar de tancar la porta, que va quedar-se ajustada, se les emprengueren escales avall, furtius com dues ombres.

Dins el menjador, la mosca pujava pel damunt de la finestra, distreta del vell i de la vella que reposaven en la quietud de la casa; saltà al cristall i s aturà a fregar-se les potes de davant abans de sobresaltar-se pel dringa-ment de campaneta que tot d’una descompassava el silenci, volà cap al llum que penjava damunt la taula, va descriure un ample cercle zigzaguejant i reposà en una de les bombetes per on va anar-se enfilant mentre l’home, als peus de la taula, bellugava el cos, deslliurava una mà presonera, s’immobilitzava insegur i, aleshores, penosament, trucaren a la porta.

El noi pitja el botó del timbre per segona vegada, descansa la mà sobre l’agafador cromat i la porta cedeix dòcilment sota la lleu pressió. Un moment, resta estranyat, gairebé retrocedeix, però tot seguit avança el cap per l’obertura i fita la penombra de l’interior.

—Ei… —fa prudentment.

En veure que ningú no li contesta, empeny una mica més la porta que ara es bada del tot, fa un pas, vacil·la encara i pregunta en el buit:

—No hi ha ningú?

Un so feble li respon des del menjador i ell parpelleja per tal d’acomodar els ulls, que retenen la claror de forà, a la dèbil lluminositat que procedeix de l’escala, de la finestra de la cuina.

—On? —inquireix.

El mateix so feble, repetit, l’anima a avançar fins al final del menut corredor, on es detura en sec abans de precipitar-se cap a l’home que es belluga en la penombra de la taula i el fita amb uns ulls invisibles sota les parpelles inflades.

—Què feu?

El vell degluteix una mica de saliva, mou els llavis i n’extreu un:

—Xit… —mentre amb tot de gestos inhàbils força la mà cap a l’interior de la camisa, entre la pell i la samarreta, d’on retira la càpsula que li allarga.

—Té… —xiuxiueja, i amb el braç indica vagament en direcció al passadís—. Micro —sil·labeja en veure el seu posat incomprensiu.

El xicot es redreça com mogut per un ressort, alça la mà fins a l’interruptor, encén el llum i aleshores, sota el doll de claror, obre silenciosament la boca en descobrir el cos de la vella caigut enllà del trinxant. No s’hi atansa, però, sinó que sense preguntes inútils es desplaça cap a la sortida del menjador i va resseguint la paret fins que ensopega amb la clivella que dissimula el micro.

Quan torna al costat de la taula, el vell ja ha aconseguit d’incorporar-se i a poc a poc s’hissa fins a la cadira més propera, on s’asseu amb el panteix asmàtic perquè la impaciència l’obliga a parlar prematurament:

—Eren dos cavalls…

Ara és el noi qui indica:

—Xit…

Fa mitja volta sobtada, cap al cancell que ha deixat obert i que ara tanca abans de retrocedir de nou cap al menjador, on, sense aturar-se davant de l’home, s’allarga fins a la vella que continua immòbil, però ara amb els ulls oberts i les mans sobre els genolls que acaba de cobrir-se amb les faldilles. L’home, des de la cadira, diu:

—No, cavalls no.

El noi flecta un genoll, passa els braços per sota les aixelles de la dona i l’anima:

—Up!

Ella s’ajuda una mica amb l’altra mà, de primer reposant-la sobre els rajols, després garfint-la al sortint del trinxant. Amb el peu, el noi esmuny una cadira sota les seves natges.

—Conyac… —mormola la vella, i assenyala cap a la part baixa del moble.

El noi en treu una ampolla sense marca i dos gots, els primers que troba a mà; hi aboca un raig de licor.

—Un escorcoll? —pregunta.

—No sé si devien ser germans —reflexiona el vell pel seu compte.

El noi li posa el segon got a la mà, llambrega a l’entorn.

—No han tocat res.

—No ho sé… —fa el vell.

Xarrupa una mica, ara esguardant cap a la seva dona, que també va glopejant el conyac, li observa Full negre, les equimosis que li desfiguren la cara, i aleshores es palpa el propi rostre, on els dits ensopeguen amb una nafra dolorosa.

—I els papers? —pregunta el noi.

L’home alça la mà, però no té temps de dir res, car la seva dona se li avança:

—Què és, això?

Tots tres fiten l’altra cadira, el noi àdhuc s’hi atansa.

—Un mitjó —diu, desinteressat.

—A veure…

La vella deixa la beguda al seu costat, sobre el trinxant, subjecta amb dos dits repelosos la menuda peça de colors cridaners que s’encreuen en faixes diagonals, torça la boca desfigurada en descobrir el forat per on devia escapar-se una ungla massa llarga i dictamina:

—És brut.

—Sí que ho sembla —diu el noi.

—I no és nostre.

—De qui vols que sigui? —fa el vell.

—Tu no els forades mai.

—Potser el va deixar el gendre, doncs.

—Sempre els porta negres, ell —replica la vella.

L’home assenteix:

—Sí. I, després, ara ja deu fer tres mesos que no han vingut. Vénen molt poc.

—I un mitjó no l’haurien portat.

—I brut encara menys. És molt net, ell, això cal reconèixer-li-ho…

El noi s’escura la gorja.

—Potser d’algun veí… —insinua.

—No recordo que… —s’interromp, fita els ulls al costat del pitxer—. Oh, mira, i això…!

—Què és?

L’home s’inclina una mica endavant, estira el cinturó enrotllat que es va desplegant.

—Una corretja.

El noi s’hi atansa, la palpa.

—I gairebé és nova.

—Feia temps que en volia comprar una… —fa el vell.

—S’ho deuen haver oblidat ells.

—Qui?

—Els germans o els cavalls. Per què els dieu cavalls?

—No, no ho eren —fa el vell.

—Però jo els vaig somiar —diu la dona. Torna a considerar el mitjó—. És clar que de mitjons no en portaven…

—Ni cinturó —diu el vell—. No n’han portat mai.

El noi mira de l’un a l’altre, cellajunt.

—Potser han anat a la comuna i no s’han recordat de tornar a posar-se’l.

—I el mitjó? —pregunta la vella—. Ningú no es treu els mitjons per anar a la comuna.

—Si molt convé s’han rentat els peus —intenta d’explicar el noi.

—Un de sol?

—No ho sé.

—El teu germà ho feia —recorda l’home.

—Però ja és mort —diu la vella.

—Hi ha d’haver una explicació —fa el noi.

—El dret se’l rentava el divendres i l’esquerre el dilluns —continua recordant el vell—. Es veu que ja li venia del teu pare.

—Aquí no se’ls havia rentat mai.

—No, això no.

El noi insisteix:

—Hi ha d’haver una explicació. De primer hem de saber qui eren.

—Gairebé no els hem vistos —diu el vell—. No sé si tu…

—No —replica la vella—. Eren molt alts. És clar que també ho era la noia.

—Quina noia?

—La que ha vingut.

El vell branda el cap.

—No en portava, de mitjons. Ni corretja. Potser faixa…

—Faixa, sí —diu la dona—. Però em penso que no se l’ha deixada.

—No. Ho hauríem vist.

—Us han donat la contrasenya bé? —pregunta el xicot.

—No han dit res.

—Teníeu la porta oberta com ara?

—No.

—La hi han deixada ells, oberta.

El xicot es fa petar sorollosament els nusets dels dits.

—No m’agrada, tot això. És massa estrany… Més valdrà que me’n vagi. La vella torna a considerar el mitjó.

—Si no tingués un forat, encara com aquell…

—Potser se l’ha fet amb el clau —diu el vell.

El noi dreça l’orella.

—Quin clau?

—N’hem trobat dos, un als fogons i l’altre clavat als rajols de sota la taula.

—Me n’hauré d’anar —repeteix el xicot—. Tot això és perillós.

—No ho sabíem, que hi fos —diu el vell.

—Què?

—El clau. Sota la taula.

—Més val que em doneu els papers. On són?

El vell assenyala cap a l’estora.

—Aquí.

S’aixeca i, un per cada extrem, retiren la taula. Mentre el noi s’agenolla, diu:

—Potser s’han despullat del tot.

La vella, que ha tornat a agafar el got de conyac, suspèn el gest i s’admira:

—Per què?

—Si s’han cansat i volien dormir una mica…

El noi, que ja ha començat a comptar, riu per sota nas.

—Si hi havia una noia…

—Quina noia? —vol saber el vell.

—Vós ho heu dit.

—La de la faixa?

—No ho sé, jo, si en portava.

—Sí, sí que en portava —afirma la vella.

—Però ha vingut abans. No té res a veure.

—No s’ha despullat del tot, ella?

La vella s’indigna i, amb un cop sec, reposa el got sobre el trinxant.

—No s’ha despullat gens!

—Com ho heu vist, doncs, això de la faixa?

—Ho emboliqueu tot —reprova el vell tot rascant-se l’orella i amb l’altra mà repenjada sobre la taula—. De tota manera no me la quedaré. Vull dir la corretja.

—I el mitjó tampoc —fa la vella mentre el noi va separant impresos.

—No, tampoc. Seria massa exposat. —Els ulls se li entretanquen, astuts—. Ho podrien haver deixat a posta, per provar-nos.

El noi aixeca un moment els ulls.

—Què en fareu, doncs?

—Ho cremarem.

—Com? La sivella no crema —li indica el noi.

—La puc llençar per la finestra.

—I que algú us vegi i us denunciï?

La dona es retorça les mans i amb una veu humil i trencada per la gorja que se li nua, es queixa:

—Què farem, doncs? Què farem?

El vell s’asseu, atordit.

—Si fos veritat, estaríem perduts.

—M’ho puc emportar jo —proposa el xicot des de terra—. Ho tiraré en una claveguera.

—T’exposes molt —considera l’home.

—Això passa per no demanar la contrasenya.

—No la sabem —diu el vell.

L’altre el mira, estranyat, però tot seguit esclafeix la rialla.

—No sé com us queda humor…

—No la sabem.

El xicot, sense contestar, compta uns quants papers més, els separa cap a un costat i va per cobrir els restants amb l’estora.

—Cal anivellar-los —indica el vell.

Es deixa caure al seu costat i entre tots dos els van reordenant fins que les pileres, ara disminuïdes, mostren un gruix uniforme. Aleshores hi estenen l’estora i, altre cop drets, la subjecten curosament amb els peus de la aula. Després, el noi separa el paquet que s’ha d’endur en dos plecs i se’ls entafora sota la camisa, on tot d’una sembla com si li hagués crescut una mica de ventre, que dissimula amb el gec ben cordat. Torna a descordar-se’l per tal de cenyir-se la corretja a la cintura, sobre el propi cinturó, i es fica el mitjó brut a la butxaca.

—I ara a córrer —diu.

—La contrasenya —fa el vell mansament i insistent.

—Em voleu provar, oi? —diu el noi—. Molt bé: El petit no menja pa.

L’home assenteix amb el cap.

—Com de costum —diu.

—Dia per altre —rectifica el noi.

Torna a cordar-se el gec i el vell el segueix cap a la porta, on de primer obre l’espiell i escolta el silenci que munta de l’escala.

El noi fa:

—Ja hi deuen ser, ara.

—Qui?

—La columna.

—Suposo —contesta ell amb el mateix laconisme, bada a porta i, de puntetes, surt al replà. Més avall xiscla suaument una altra porta i tots dos es fan enrera, però tot seguit senten els passos que davallen i la veu d’una dona que assegura:

—N’hi deu haver una de guàrdia…

El noi arruga el front i mira el vell, que xiuxiueja:

—Cada dia compren pastilles de goma.

—Deuen ser molt joves —xiuxiueja a la seva vegada el noi.

—Se’ls veu poc —comenta el vell—. Sort.

—Sort —repeteix el noi, i s’esmuny escales avall sense remor.

El vell tanca la porta, assegura la cadena, comprova que l’espiell ha restat obert i torna cap al menjador on la dona diu:

—No m’agrada gens.

—És clar que no. No agrada a ningú.

—Fossin dos mitjons…

Al vell se li mig il·lumina la cara amb una idea sobtada:

—Potser era coix!

—Vols dir? —dubta la dona.

—Segur. Ara s’entén tot —fa; travessa cap a la cambra conjugal, obre el llum i s’inclina davant el petit mirall que li retorna un rostre eixut i una mica macat d’on sobresurt un tall on la sang s’ha anat assecant—. Devia dur un anell —comenta.

La vella s’inclina al seu darrera, esguarda els bonys que li desfiguren la part alta del front, l’ull que s’ha ennegrit encara més i la sang quallada que s’eixuga amb un cap de davantal.

—Tots solen ser casats.

—Els hi deuen obligar. —Fa una pausa i afegeix—: És clar que no sabem qui eren.

—No és cap mal —diu ella—. També hi vam obligar el gendre.

—És diferent.

—I el poca-vergonya que deia que només li havia tocat els pits!

—I poc —recorda ell—. Perquè mai no n’ha tingut gaires.

—Però el capellà ja va dir que no era cap excusa —fa la vella, i se separa del mirall.

—No sé si deu ser mort com han dit…

Va seguint-la cap al menjador, on s’asseu mentre ella replica:

—Tots viuen molt…

Però aleshores ha d’allargar la mà cap al muntant de la porta, on es repenja amb una queixa feble i involuntària. Ell se n’adona i s’alça amb un gest sobtadament àgil.

—Som massa vells perquè ens peguin.

—Abans no em feia res. Era com un cavall…

—Hi penses massa.

L’enllaça per la cintura i gairebé la mig arrossega cap dins, en direcció al llit, on la fa seure.

—No sé per què devien voler pujar l’escala.

—Es devien pensar que no ho era —diu ell distretament.

—Potser és això —accepta la vella, i comença a despullar-se.

L’home es mou cap a la finestra que dóna a l’eixida i acaba de tancar els porticons ajustats, prop dels quals es queda fins que sent el xiscle del somier. Aleshores torna a atansar-se al llit i l’ajuda a acotxar-se.

—Si la noia fos aquí… —diu la vella.

Però ell ja no té temps de contestar, perquè truquen a la porta.

Amb la càpsula clavada a la pell, contra la qual la prem massa la trinxa dels pantalons, abaixa el cap sobre l’espiell i esguarda el replà en aparença buit i ara ombrívol. Tot i que ja tardaneja, ningú no ha encès encara l’electricitat.

—Qui? —es decideix a preguntar. Aleshores veu l’ombra més densa que avança des del costat i sent la veu una mica ronca, com aiguardentosa:

—Policia.

—Un moment —diu.

Obre la porta, encara subjecta per la cadena i, pel badall, distingeix els dos homes, que s’inclinen endavant.

—Ha dit policia?

—Obriu —li manen.

Una mena de triangle de metall li frega els nassos, però tot i la rapidesa del gest ha pogut sorprendre aquella ics daurada que els identifica.

—Entrin —diu, i despassa la cadena.

L’un darrera l’altre, els dos homes penetren al corredor, el fiten amb un esguard sever, intimidant.

—Què volien? —pregunta ell.

—Us hem de fer unes preguntes —contesta el més vell, un home d’uns quaranta anys, bifi—. Viviu sol?

—Amb la dona.

L’altre, que ja avançava cap al menjador sense esperar la invitació, fa:

—On és?

—Al llit.

Tots dos tornen a mirar a llur entorn, els quadres, les parets, els mobles, el rectangle de la finestra, i el més jove, que té els cabells plens de caspa, pinça els llavis abans de preguntar:

—I què hi fa?

—És vella —diu ell.

—No hi fa res. On la teniu?

Els indica el dormitori, però en aquell moment la veu de la dona crida des de darrera la porta ajustada:

—Ho són, ara?

—Segons com es miri —replica ell tot avançant cap a l’habitació.

Els dos policies es queden a tocar seu, sense saludar, i després el bifi decideix:

—Parlarem aquí.

Hi penetren tots dos mentre la dona se solleva una mica sobre el coixí amb el llençol ben tibat fins a la barbeta.

—De què es tracta? —pregunta el vell.

—Hi ha hagut una denúncia.

—Quina mena de denúncia?

—Ponderada —fa el bifi.

—No deu ser aquí —objecta el vell.

—Tots diuen el mateix —remuga el bifi.

El seu company s’avança cap a la tauleta, es treu uns papers de la butxaca, cerca un bolígraf i ho deixa tot sobre el marbre abans d’asseure’s al caire del llit, prop de la dona que es retira una mica cap a l’altra banda.

—Falta una cadira —torna a parlar el bifi, i s’asseu a l’única que hi ha al dormitori sense perdre de vista el vell que se’n va a cercar-ne una altra al menjador i l’arrossega cap a l’interior de la cambra—. Qui més hi ha?

—Ningú més, que sàpiga.

—Tenim una filla —diu la vella.

—Que vingui, doncs.

El vell es rasca l’orella.

—Li hauré d’escriure.

El del cap ple de caspa riu.

—No és pas tan gran, la casa!

El bifi torna a mirar al seu entorn, allarga el coll cap al menjador.

—No et pensis, el meu pis és més petit.

—Ja hi he estat —li recorda el seu company.

—Sí, és cert. Sempre m’has assegurat que no va passar res, oi?

—Hi pots pujar de peus.

—El gendre també ho deia —comenta la vella des del llit.

—Quin gendre?

—El nostre —fa el vell—. Vol dir que la va deixar prenyada.

—A qui? —arruga les celles el bifi.

—A la seva dona. Però aleshores no ho era. Segons ell només li havia tocat els pits.

—Tots ho diuen, això —exclama el del cap ple de caspa, xiroi.

El bifi se’l mira amb desconfiança.

—Tu no, però, oi?

—No, no, els té massa blancs…

—Això sí —fa el bifi, més tranquil·litzat—. A veure si comencem.

—Quan vulguis —diu el seu company, i empunya el bolígraf.

—Començarem pel començament. Nom?

—Pària.

El del cap brut de caspa, que ja s’havia inclinat sobre els seus papers, alça bruscament la testa i es gira cap al bifi que el tranquil·litza amb un gest abans de preguntar al vell:

—Des de quan?

—Des de sempre, em penso. També se’n deia el pare.

—I vós? —es tomba el bifi a la dona.

—Dot —contesta el marit.

—Que ho digui ella —el repta l’home, i repeteix—: Com us dieu?

—Dot —fa la dona.

El bifi es treu lentament una agenda de la butxaca interior, l’obre per una pàgina, cap al final, i suaument pregunta:

—Segur? Teniu papers?

El vell ha de tornar a sortir a fora, obre un calaix del trinxant i en retira una cartera atrotinada, on cerca les dues cartolines blanques i llardoses de ditades.

De retorn a la cambra, les allarga al policia que les examina minuciosament, les mira fins i tot a contrallum i acaba per dir:

—De moment, ens les quedarem.

—Per què?

—Hi ha motius per creure que són falses —explica el bifi amb bonhomia—. Prosseguim? Però el vell no en té prou.

—En què es nota?

—En les aigües. Els experts… —aleshores es talla en sec i tomba l’esguard cap al seu company—. I com ho saps que els té blancs?

L’altre es mossega una ungla.

—Tu ho has dit sempre.

—Ah, bé! On érem?

—Les aigües —recorda el vell.

L’home torna a examinar la targeta.

—I potser la firma i tot.

—De vegades no em surt igual —s’excusa el vell.

—Ah! —fa el bifi, triomfant—. Ho apuntes?

—Sí, sí —contesta l’altre.

—Anys? —prossegueix l’interrogatori.

—Seixanta-sis.

—Professió?

—Pouer.

El policia del cap ple de caspa torna a aixecar els ulls.

—No concorda res, oi?

—No, res.

—És clar que sí! —protesta el vell—. Mireu les targetes.

—Amb les targetes potser sí. No es tracta d’això —mig explica el bifi cada cop amb més bonhomia—. On treballeu?

—Estic jubilat, ja.

—I no feu res, ara?

—Cobro per una agència, a hores.

—I al pis hi passeu moltes estones?

—Depèn. Si hi ha pocs rebuts, sí.

—I rebeu visites?

—No. Algun company, de vegades.

—Abans també solia venir el mossèn —intervé llavors la dona.

—Quin mossèn?

—Ens pensem que és mort, ja, ara —diu ell.

—El van matar? —pregunta el bifi, suspicaç.

—Em penso que no calia.

La vella torna a posar-hi cullerada.

—Ara que me’n recordo, fumava molt.

El bifi desplaça l’esguard cap al seu company.

—No ho tenen prohibit, això?

—Em penso que no —diu el del cap ple de caspa—. És una de les poques coses…

—Em semblava haver-ho sentit dir.

L’altre s arronsa d’espatlles.

—Si no són ordres molts recents…

—És una llàstima que no hi sigui, perquè potser ell m’hauria pogut acabar d’interpretar això dels cavalls —es lamenta la vella.

—No sabia que hi entenguessin, en això —diu el bifi—. Que en teniu, de cavalls?

—Eren a mitja escala.

El vell se la mira, estranyat.

—Cada cop pugen més… —fa.

—No hem vist res —comenta el bifi—. A veure, acabeu d’explicar això del mossèn… On van enterrar-lo?

—No ho sé, perquè se’n va anar.

—Però aleshores encara era viu?

—Sí.

—Deu ser un error —diu el del cap ple de caspa.

—Probablement… Aclarim això dels companys que us visiten. De què parleu?

—De la feina.

—De quina feina?

—Vull dir de la professió —fa el vell.

—De la professió de pouer o de cobrador?

—De la de pouer.

—I de la de cobrador, no?

—No. No és una professió.

—Mai?

—Potser ens hi hem referit algun cop. Poc.

—Per què?

—No sembla interessant.

—Ja comprenc. I de què més parleu?

—De les malalties.

—Quines malalties? —diu el bifi.

—Tots som vells i malalts. De les que tenim.

—I de què més?

El vell sembla reflexionar un moment.

—Del cel —fa aleshores.

El del cap brut de caspa obre uns ulls com unes taronges, però el bifi ja pregunta:

—Del cel? I què dieu, del cel?

—Que encara no hi hem estat mai.

El del cap brut, que continua sense escriure, remuga:

—Jo no li ho toleraria.

—Per què? —fa el bifi, suau com la vaselina—. Tenen dret a parlar del cel i a dir que no hi han estat mai.

—També parlem de la nit —informa aleshores espontàniament el vell.

—És clar —assenteix el policia amb naturalitat.

—I de vegades no diuen res —especifica la dona.

—Res de què?

—De res. Callen.

—I amb el germà d’ella, quan vivia, parlàvem dels tramvies. Hi era molt afeccionat.

—Naturalment —diu el bifi—. I de l’Oficina què?

—Qui… quina oficina? —es redreça el vell, sobtat.

—L’Oficina —repeteix el policia—. O potser ara ha canviat de nom?

—No ho sé.

—No us ho han dit?

—Qui m’ho havia de dir?

—Sembla normal que es comuniqués a tots els membres, oi?

—Suposo.

—Però, a vós no us ho van comunicar?

—Mai no he estat de cap oficina, jo.

—Aleshores, per què us reuníeu amb els amics a parlar-ne?

—No he dit que n’hàgim parlat mai.

—Però celebreu reunions?

—On? —s’estranya el vell.

—Aquí. Amb els companys.

—Ens veiem de lluny en lluny. No són reunions. Ho diu, aquesta denúncia?

—Tens massa paciència! —es queixa el policia del cap ple de caspa.

La vella diu amb una veueta prima:

—Un cop també van parlar d’una ratera.

—D’això en parla tothom, una hora o altra. És natural que a l’Oficina també n’hi hagi.

—D’una ratera grossa —precisa la vella.

—Ja me’n recordo —fa el seu marit—. Us ho puc contar.

Però el policia no contesta, car s’acaba de sentir el timbre de la porta. L’altre s’aixeca com si li haguessin disparat una molla sota les natges, però el bifi l’atura amb un gest de la mà i, baixet, pregunta al vell:

—Qui és? Algun dels vostres amics?

L’home té un somrís travesser.

—L’hauria de veure.

—Aneu a obrir.

El segueixen cap a fora i, en arribar a la porta, es dissimulen tots dos contra la paret, el del cap ple de caspa amb la mà a la butxaca, que sembla inflar-se sota la pressió del canó de la pistola. L’home, sense mirar per l’espiell, obre de bat a bat i l’individu que esperava, a punt de pitjar el timbre de nou, li somriu amb el seu rostre cordial i menut que s’enfila sobre un coll prim i ressec que després, en veure la ràpida indicació del vell que li fa l’ullet dues vegades seguides, s’inclina cap a un costat mentre els llavis, tot d’una compungits, pregunten:

—El doctor Medra?

—No —fa el vell plàcidament—, aquí no.

—Doncs m’ho pensava —diu l’home—. No és el set?

—No crec que ho hagi estat mai. El nou.

—Jo buscava el set.

—És al costat —diu el vell.

—Ja el trobaré, doncs.

I va per girar-se escales avall, però els dos policies surten bruscament de darrera la porta i el del cap ple de caspa, sempre més enèrgic, crida:

—Ep!

L’home s’atura, el mira de dalt a baix i, un xic despectiu, fa:

—Com diu?

—Policia —s’identifica el del cap ple de caspa—. De què es tracta?

—Sobre què? —pregunta l’home.

—Sobre això.

—Ja li ho he dit —i assenyala el vell.

—No és policia, ell.

—Buscava el doctor Medra.

—Molts s’equivoquen —diu el vell deseixidament—. Viu al costat.

El policia l’ulla desconfiat i el bifi vol saber:

—En quin pis?

—Al quart —contesta l’home sense torbar-se.

—Com aquí —fa el vell.

El bifi indica simplement:

—Vés-hi.

Tornen a entrar mentre el de la caspa i l’home s’allunyen cap al carrer i el policia, ara, s’atura a tocar del micro, cap on ulla amb dissimulació. Després pregunta:

—No era amic vostre, doncs?

—No el conec de res.

—Ja ho veurem.

Travessa el menjador i s’atansa a la finestra, des d’on mira cap al carrer ombrívol i on ja crema un fanal que el fa més solitari, més abandonat.

—En aquest barri hi ha moltes criatures… —comenta.

—No pas ara —diu el vell.

—Què se n’ha fet?

—Han anat desapareixent.

—I vós què opineu?

—De què? —pregunta el vell.

—De tot plegat.

—Hauríeu de precisar més.

Però el bifi no precisa. Calla i continua mirant cap al carrer i després cap a una finestra que s’il·lumina més avall. El vell, a tocar de la taula, es treu la petaca i el paper de fumar i cargola una cigarreta que gairebé se li escapa de les mans quan l’altre diu:

—No m’ho crec pas, això del metge.

—Té molta anomenada…

—I no m’ha semblat malalt —prossegueix el bifi.

—No ho està.

—Com ho sabeu? —es tomba amb una mitja volta sobtada.

—Només s’ho pensa. Se li veia. N’hi ha molts, ara, que s’ho pensen.

—I no ho trobeu estrany, vós?

—No, gens. El diari diu que és normal. La civilització, sabeu…?

—La civilització…

Calla en sentir les gambades que pugen els graons de dos en dos i es desplaça ràpidament cap a la boca del menjador, on espera el seu company que entra esbufegant i torna a tancar la porta al seu darrera amb un cop de peu.

—Era veritat —panteixa.

—Hi ha un metge, doncs?

—Sí. No podia fer res, oi?

—Suposo que no. Tothom és lliure de visitar els metges.

—Encara —mormola el vell amb la cigarreta a la boca.

Els dos homes l’ullen amb reprovació i a la fi el bifi branda el cap tot assenyalant el dormitori.

—Tornem-hi —diu.

La vella, que continua en la mateixa positura, els esguarda en silenci mentre s’instal·len novament, el policia-del cap ple de caspa altre cop al caire del llit, que protesta una mica quan s’hi asseu.

—On érem? —pregunta el bifi.

—Volíeu que us contés això de la ratera —fa el vell.

—Quina ratera?

—La gran.

El del cap ple de caspa, que ha consultat els seus papers, confirma:

—Sí. En van parlar un cop amb els amics que el visiten.

—A veure, doncs —diu el bifi—. És a dir, si no és una cosa molt llarga…

—No. Era una ratera que vam trobar al pou.

—Als pous no n’hi ha hagut mai —el talla el policia.

—Per això ens va estranyar. Cavàvem, cavàvem, i vam trobar-la parada i tot.

—Buida, naturalment.

—Sí, això sí. Us ho van contar, també?

—No em van contar res. I no m’ho crec.

El vell aixeca un dit amb suficiència.

—Hi ha testimonis.

—L’hauria de veure.

—No sé què se’n devia fer…

—No la van dur en un museu? —insinua la vella.

—Potser sí, ara que ho dius. Gairebé per força la hi havien de portar. Van haver d’agafar-la entre dos homes… El formatge, no, d’això me’n recordo bé; no l’hi van portar.

—Què en van fer? —diu el bifi.

—Ens el vam menjar.

—Qui? Els de l’Oficina?

—Els pouers. Era una mica sec. Devia fer molt de temps que hi era.

—I els de l’Oficina què hi van dir?

—No en necessitem cap, d’oficina, per cavar pous —contesta el vell plàcidament—. Recordo que en volia portar una mica, però ens el vam acabar.

—A qui, el volíeu portar?

—A la dona i a la filla. Aleshores encara no el coneixia, aquest poca-vergonya del gendre.

L’altre, des del caire del llit, escup.

—No pot ser, això! Els dones una mà i es prenen el braç.

—Exactament —assenteix el bifi—. Vigileu més les vostres paraules.

—Però és que ho és, un poca-vergonya! —ratifica el vell.

—No hi fa res. Ho emboliqueu tot. La denúncia no en parla, del vostre gendre.

—Mal fet, doncs —diu, i aleshores—: De què parla?

—Potser l’ha feta ell mateix —comenta la dona abans de donar temps al policia de contestar.

—No sé si s’hi atreviria… Sempre ha tingut por de comprometre’s, aquell.

El bifi ulla cap al seu company i, maliciosament, pregunta:

—Vós, no?

—No. Per això parlo clar.

—No ho sembla —diu el bifi—. Només feu que sortir amb excuses per no haver de referir-vos a això de la propaganda.

No ho sembla, sorprès, però a la fi esclafeix una rialleta i queda fitant l’home amb admiració.

—Ho sabíeu, doncs?

—Naturalment.

—Com que no havíeu dit res… Va ser una ximpleria —explica— perquè els pouers no s’han anunciat mai. És tradicional, compreneu? Per això jo no era partidari d’aquest anunci.

—Quin anunci? —diu el bifi.

—L’anunci de què parlem. Només va sortir una vegada i encara es veu que hi va haver una confusió, perquè el van publicar al Diari Oficial.

—Un anunci autoritzat?

—I tant! El Diari Oficial no en publica pas de cap altra mena.

—Jo em referia a d’altres menes de propaganda.

—Aleshores deveu anar equivocat. Com no fos… —es gira a la vella—. Hi havia alguna cosa, al mitjó? Potser una etiqueta…

—Era massa vell —diu ella.

—Sí, ja m’ho semblava.

—Quin mitjó? —pregunta el bifi.

—Un que n’han deixat aquí. I una corretja, també. Ja veieu que us ho dic tot.

—I de qui era, això?

—No ho sabem. De primer havíem pensat si del gendre… —fa la vella.

El policia del cap brut de caspa se li gira enfurit i l’amenaça:

—Si en torneu a parlar us pessigo a les cuixes!

El vell riu, ple de comprensió, però protesta:

—Apa, apa, una mica de correcció!

—No sou ningú, per reptar-lo —l’adverteix el bifi.

—Però, és que potser li agrada massa de parlar-ne, d’aquestes coses. Ara són les cuixes i de primer ja s’ha referit als pits de la vostra dona…

—Perquè vós havíeu parlat del poca-vergonya del vostre gendre.

—No ho sabeu, si és un poca-vergonya.

—Bé ho heu dit! —replica el policia.

—És diferent. No va pas prenyar la vostra filla.

—Això no —reconeix el bifi.

—Doncs!

El del cap ple de caspa s’impacienta i colpeja el marbre de la tauleta amb la mà.

—Potser que concretem!

—Sí —diu el bifi—. Expliqueu-nos tot el que fa referència a l’oficina i haurem acabat.

—A la ratera, voleu dir.

—No, això ja ha quedat clar. A l’Oficina —torna—. No és demanar gaire, em sembla!

—No, ben cert.

—En sou, oi?

—D’on? —diu el vell.

—De l’Oficina —fa el bifi pacientment.

—No —alça els braços i, amb un ample gest, indica tot el pis—. Podeu mirar i ja veureu com no trobareu cap carnet.

—Ja sabeu que no en tenen.

—Doncs no, no sabia res.

—No hi heu estat mai en contacte?

—Amb qui?

—Amb l’Oficina! —bramula ara el de la caspa.

—No. Que jo sàpiga, no.

—Com voleu dir?

—Se m’acudeix que potser el capellà ho era. Sempre estava tancat.

—Ho va dir?

—No, es veia.

—Que era de l’Oficina?

—Que estava tancat. Només sortia a fer un passeig de tant en tant.

—I a dir missa, suposo —fa el bifi amb una mica de sarcasme.

—Em sembla que abans de morir la hi van retirar.

—Per què?

—No les explicava, aquestes coses. Oi, tu? —cerca la confirmació de la vella.

—Era molt discret. Un sant home.

—I qui més us sembla que ho podria ser? —pregunta el bifi—. Algú que estigueu segur que sigui viu…

—No en conec cap més, de capellà.

—No cal que sigui capellà.

—Ah, no?

—No.

—Pel que havíeu dit em semblava…

El bifi fa un gest descoratjat i, resignadament, diu:

—Més val que firmi.

—Sí, que firmi —assenteix ràpidament el seu company—. Al cap i a la fi, la denúncia ha quedat justificada. —Exacte.

El del cap ple de caspa allarga la mà amb el bolígraf.

—Firmeu —diu.

—Un moment —fa aleshores el bifi, i tomba el cap en direcció a la vella—. Us identifiqueu amb totes les respostes del vostre marit?

—Sí.

—Firmareu també, doncs.

Ho fan l’un darrera l’altre, al capdavall d’un full de paper escrit en taquigrafia. Després el vell acompanya els dos homes a la porta, on s’aturen un moment mentre el bifi fa:

—Ja tornareu a tenir notícies nostres.

—Cal esperar-ho —es conforma el vell, i es queda mirant com baixen les escales, on ara algú ha encès el llum. Espera a veure si es queden al pis de sota, però en sentir que prossegueixen avall tanca la porta, l’assegura amb la cadena, cerca dintre la camisa i, de pas cap al dormitori, torna a col·locar la càpsula sobre el micro.

En veure’l atansar-se, la vella pregunta:

—A tu et sembla que hi devia dormir, el jove, amb la dona del bifi?

Ell repenja el cap sobre dos dits que alça a la barbeta i, pensarós, contesta:

—No ho sé. Ara, els pits els hi va veure, això és segur.

—Sí, això sí.

—A més, fa cara de cràpula.

—Potser perquè es renta poc el cap —diu la dona—. M’ha omplert el llit de caspa —i amb la mà es posa a espolsar els llençols.

El vell es treu la cigarreta que ha dut tota l’estona a la boca, apagada, i reflexiona:

—De denúncia no n’hi havia cap, naturalment.

—No.

—Ho proven tot. No sé si ha estat gaire oportú parlar-los dels mitjons i de la corretja…

—Del mitjó —rectifica la vella.

—Sí, del mitjó. Hom s’atabala… És clar que sempre podem acabar per dir que era nostre…

—No —protesta la vella—, això no. Massa brut. Ell assenteix amb el cap.

—Ja sé que això és un inconvenient… Has sentit? —es talla.

—Sí —diu la vella.

Perquè acaben de trucar a la porta.

El vell repeteix els moviments que comencen a convertir-se en familiars: retira la càpsula que empresona el micro, se la fica dintre la camisa i s’acosta a l’espiell des d’on veu una cara massa atansada perquè pugui identificar-la o reconèixer-la.

—Què volia? —pregunta.

Una veu dolça i juvenil, de noia, contesta gairebé a la seva orella:

—El petit no menja pa.

Aleshores torna ràpidament cap al micro, l’encapsula de nou, obre la porta i somriu fugaçment als ulls clars i a la boca breu i carnoseta, on també es dibuixa un somrís.

—Entra.

—Sou aquí, doncs… —fa ella amb un moviment de les espatlles, com si volgués fer-les coincidir més estretament amb les de l’abric d’entretemps que sembla caure-li una mica gran i se li allarga fins a mitja cama.

—Hi sóc sempre, ara —diu el vell.

La vella, des del llit, crida:

—Que ve a buscar papers?

—Sí —diu el vell, tot entrant al menjador—. Oi? —pregunta a la noia que el segueix.

—Sí —confirma ella—. Ja em coneixeu, he vingut una altra vegada, fa temps. És clar que amb aquest abric semblo una altra…

—Et ve gran.

—És del meu germà. Se’ns van endur tota la roba.

—A nosaltres no ens han pres res. Potser perquè em penso que ens han confós.

—Sempre ens hem dit Pària i Dot —fa la dona des del llit.

—Per això.

—A nosaltres també —explica la noia, atansant-se fins a la porta del dormitori—. Se’ls va escapar que buscaven un capellà.

Marit i muller es miren, còmplices, i a la fi l’home diu:

—Tot deu ser el mateix.

—De segur —confirma la vella—. Però ho dissimulen bé. Sort que em penso que deu ser mort.

—Però en queden d’altres —li recorda el vell.

—No els calia prendre’ns-ho tot, però. Els capellans porten una altra roba interior.

—No, si fa no fa corn tots els homes.

—La meva me l’haurien pogut deixar.

—Això sí.

—Sort d’aquest abric.

La vella es redreça una mica més i, sobtada per una il·luminació, deixa caure amb força la mà sobre la gira del llençol.

—Ara m’explico això del mitjó i la corretja! Ho deuen anar repartint.

—Vols dir que ho eren, doncs?

—Sí, sí —diu ella—. Tot concorda, ara. Oi que el teu germà té uns mitjons ratllats en diagonal, amb un forat? —pregunta a la noia.

Ella denega violentament amb el cap.

—No, mai. Jo en tenia uns, però eren llargs.

—Potser els tenia i no ho sabies.

—Sempre els hi compro jo. I de forats no se n’hi fa.

La vella torna a deixar-se caure sobre el coixí, desencisada.

—Tan segura que n’estava, ara! Uns mitjons bruts…

—Així encara menys! —diu la noia—. És més net que jo, ell.

—No s’explica… —fa el vell, vagament.

—La mare ho deia sempre, quan érem petits: no he vist un noi més net! És clar que el canviava cada dia.

—Sí, quan són nets se’ls ha de canviar sovint —diu la vella una mica distreta mentre fita el terra, prop de la paret, passada la tauleta de nit—. Què hi ha, aquí?

—On? —pregunta el vell.

—Sembla una agenda…

L’home acaba de penetrar al dormitori i avança entre el llit i la paret, s’ajup.

—Sí que ho és…

—Deu haver caigut al de la caspa —suposa la dona, una mica excitada.

El vell, sense contestar, fulleja les pàgines, tracta de desxifrar instruccions que comencen a esborrar-se perquè semblen haver estat escrites amb un llapis massa bla, va progressant cap al final.

—A casa també els va caure una cosa, una cadena de rellotge. De primer ens pensàvem que era d’or.

—I no? —pregunta la dona.

—No. Hi havia una rodeta enganxada.

—Una rodeta?

—Devia ser del rellotge.

—Ah, és clar! —diu la vella, però aleshores totes dues tornen a mirar l’home, que, ha deixat escapar una exclamació:

—A fe de Déu!

—Què has trobat? —pregunten simultàniament. El vell llegeix:

«Dos quarts de dotze: concentració de la brigada que envoltarà l’Oficina finalment localitzada. Operació precedida de visites domiciliàries a persones que s’hi suposen relacionades. Finalitat: crear un ambient d’alerta i alhora d’ignorància pel que fa als nostres coneixements de l’Oficina i a la identificació dels responsables, en una reunió d’urgència dels quals es confia quan arribin a la central les notícies de la nostra acció preliminar».

—A veure —diu la noia, que ha avançat fins al seu darrera com si li calgués comprovar amb els seus propis ulls l’exactitud del text abans de creure-hi. El vell, però, no li’n fa cas.

—Els hem d’avisar —diu, i es gira.

La noia li barra el pas.

—És una trampa —fa.

—Quina trampa?

—En posen moltes.

El vell vacil·la i es grata l’orella.

—No ho sé.

—Com això del capellà. En el fons, no m’ho crec.

—No, això és veritat, no es pot creure res —diu la vella.

—Si haguessin buscat un capellà no se m’haurien endut els sostenidors i les bragues.

—Té raó —torna la vella.

El vell reflexiona de nou:

—Potser volien comprometre algú, doncs. O bé hi ha una confusió. Ja ho hem dit. —Es mira altre cop l’agenda—. Més val no fer res —decideix, i s’ajup per tal de retornar-la on l’ha trobada.

—I si diuen que els l’heu presa? —insinua la noia—. Jo avisaria.

—A qui?

—A la policia. Podeu telefonar.

—D’on? Tot és tancat.

—Al segon tenen telèfon —recorda la vella, però el vell refusa:

—No hi vull anar, em farien menjar pastilles de goma.

—Potser no els en queden, avui —diu la dona, esperançada.

—Sí, sí, n’han anat a comprar.

—Una pastilla no us pot fer cap mal —reflexiona la noia.

—Una, no. Però sempre te’n donen un grapat.

—Els dius que no et trobes bé…

—I et sembla que s’ho creurien?

La noia, que torna a moure les espatlles sota l’abric que sembla tenir tendència a desplaçar-se-li cap a l’esquerra, proposa conciliadora:

—Hi baixaré jo, si voleu. A mi les pastilles de goma m’agraden.

El vell, però, denega:

—No pot ser, després potser hauria d’explicar com és que eres aquí.

—Podríem dir que la filla ens ha visitat —suggereix la dona.

—No m’agrada —diu el vell, i aleshores gira el cap en direcció a la finestra, sol·licitat per una remor que puja del carrer, llunyana encara—. Són ells? —pregunta.

—Deuen tornar —fa la noia.

Es desplacen tots dos cap a darrera els vidres, però el carrer continua abandonat, una mica llòbrec en el silenci que absorbeix el trepig distant de la columna encara invisible.

—Ara fa estona que no toquen la campaneta.

—La toquen, de vegades? —pregunta la noia amb el rostre alçat.

—Algun cop.

—Deu fer il·lusió, oi?

Però el vell torna a mirar-se el carnet que té a les mans.

—Què faig?

—Jo hi aniria. Per unes quantes pastilles…

Ell es grata l’orella, aquest cop més endins, amb un pèl de masoquisme.

—Els ho podria enviar per correu —se suggereix a la fi.

—I si no els arriba?

—Només poses pegues, tu! —es queixa. Però tot seguit reflexiona—: Tens raó. Ho posaré en un sobre, però no ho enviaré.

La noia el mira inexpressivament.

—I què?

—Tancaré el sobre —explica ell—, hi escriuré l’adreça i el deixaré sobre la taula. Així, si tornen, veuran que els el volia tornar. —Es desplaça ràpidament fins a la porta del dormitori—. On tenim un sobre? —pregunta a la seva dona.

—Ja fa molts anys que no en tenim cap —diu ella.

—Més pegues! —es molesta ell—. I el del casament de la noia?

La vella l’entén a Tacte.

—El de les fotografies? És a l’armari.

Sota el seu guiatge desplaça uns quants llençols apedaçats i recosits, acaba per trobar-lo i en retira les cartolines on una noia desnerida es repenja contra un xicotàs robust i gairebé sense front que li retorna la mirada amb cara d’enrabiat.

—És el gendre? —pregunta la noia que l’ha seguit un cop més.

—Qui ha de ser?

—És ben plantat —comenta ella, i es passa la llengua pels llavis.

—Un cavall —diu el vell, despectiu.

—Eren al replà —surt la vella—. Dos, n’hi havia.

—Al replà, es van conèixer? —fa la noia—. I l’altre també era així?

—Quin altre? —s’admira el vell.

—Si eren dos…

—No n’hi havia cap, perquè ho ha somiat.

La noia torna a donar una ullada al rostre sense front.

—Sí que és llàstima!

El vell deixa les fotografies sota la pilera de llençols i esmuny l’agenda dintre el sobre, cap a les profunditats del qual es perd mentre la vella diu:

—És una mica gros, oi? Podries acabar d’omplir-lo.

—Quedarà més bé, sí.

Se’n va a cercar un diari sencer a l’altra cambra i després, a la taula del menjador, l’entafora al sobre, passa la llengua per la faixa engomada, el tanca i, damunt, escriu l’adreça de la policia amb un cap de llapis que s’ha tret de la butxaca del gec.

—Ja està —diu, satisfet—. Ara ningú no pot dir res. —Va a mostrar-lo a la vella—. Què et sembla?

—Queda bé —fa ella—. I, a més, t’estalvies les pastilles.

—Sí. —Es tomba cap a la noia—. Ara et donaré els papers…

Amb la seva ajuda, retira la taula cap al cantó de la finestra, a tocar de la qual es queden aleshores perquè els primers homes ja han desembocat al carrer, per on avancen disciplinats i muts sota les banderes i pancartes que des de dalt no és possible de llegir.

—Cada dia n’hi ha més —comenta la noia.

—I demà les dones —diu el vell.

—M’agradaria d’anar-hi…

—Cadascú la seva feina —contesta ell, i torna a mirar cap a baix fins que la noia l’estira per la mànega.

—Els papers…

—Són aquí. Quants en vols?

—Els que em càpiguen a les butxaques de dins. No sé si són gaire fondes…

Es descorda l’abric i hi endinsa la mà. El vell observa detingudament la carn bruna i diu:

—Tu si que no en necessites, de faixa.

—No, no en porto mai —contesta ella, i es mira—. Ni res, ben mirat. Tothom m’ho diu.

El vell s’inclina una mica i tot seguit allarga una mà cap al melic.

—Sempre s’hi queda alguna cosa —fa.

La noia acaba de netejar-se’l i s’excusa:

—És de l’abric.

—A la dona també n’hi he de treure alguna vegada —diu el vell.

—Per això m’agradaria ser casada —explica la noia, i aleshores s’ajup arran de taula amb tot l’abric que se li acaba de desbocar i frega el terra.

El vell s’inclina més parsimoniosament, retira una mica l’estora i, quan la xicota allarga les mans cap als papers, l’avisa:

—Compte, que hi ha un clau.

—On?

—Aquí sota. No sabem qui l’hi devia posar.

—És una casa vella —diu la noia.

—Això sí.

—Potser els paletes —fa la dona des de la cambra, d’on ha anat seguint llur conversa—. Se’l devien oblidar.

—A casa meva es van oblidar un maó —diu la noia.

—Sempre s’obliden coses.

—El meu germà diu que ho fan per poder tornar.

—Als pisos? —pregunta el vell, bocabadat.

—Sí. Així tenen una excusa, sabeu?

—Aquí no n’ha vingut mai cap —fa el vell.

—I a casa tampoc. Un manobre, una vegada. Però no en va dir res, del maó. I potser ni un manobre, no era, encara que ho semblava.

—I què volia?

—No li ho vaig deixar explicar, perquè tenia les mans molt llargues.

—Així sí? —comença el vell amb un petit somrís, però tot seguit l’expressió se li enserioseix—. Com era?

—Alt, ample d’espatlles, amb uns ullets petits.

El vell esclafeix.

—Vols-t’hi jugar que era el poca-vergonya del gendre?

—El de la foto? —diu la noia—. No, no s’hi assemblava pas.

—No m’hauria estranyat gens —fa el vell una mica desencisat i no del tot convençut—. Amb la filla va començar així.

—N’hi ha d’altres, de poca-vergonyes —reflexiona la vella des del llit.

—Tant, no ho sé!

La noia riu i acaba de recollir els papers. Després se’ls va ficant a les butxaques interiors de l’abric, on en desapareix una quantitat tan respectable que el vell s’admira:

—Et quedarà molt boterut. Sobretot amb el pit que tens —afegeix amb un allargament de dits.

—Voleu dir? —fa la noia, i es redreça per cordar-se—. No, queden més avall, les butxaques. I l’abric és folgat.

—A veure —diu la vella, més incorporada.

La noia se li planta davant. El vell, al seu costat, l’examina també, decideix:

—És poca cosa. Deixa… —i li entafora les mans sota la roba per tal de desplaçar-li una mica les sines—. Oi que queda més bé?

—Queda igual —diu la noia.

Surt de nou cap al menjador, on ajuda el vell a reordenar l’estora i a col·locar la taula al seu damunt. Aleshores dóna un cop d’ull al carrer.

—Ja han passat tots —fa.

—Sí.

S’encaminen a la porta i, de passada, la noia saluda la vella amb la mà.

L’home escolta un moment la quietud de l’escala, obre amb precaució i la precedeix al replà, on xiuxiueja:

—Treu-te les sabates…

Després la noia va baixant amb el calçat a les mans i ell torna al ritual acostumat: porta, cadena i menjador, on s’atura amb els ulls fits en el sobre que reposa al costat del pitxer. La vella pregunta:

—N’han quedat, encara?

—Molts —diu ell.

Descobreix la cigarreta abandonada sobre el trinxant, on no recordava haver-la deixada, i se’n va a la cuina a encendre-la. En tornar cap a la cambra comenta:

—Tot es va solucionant més bé que no pensava.

—Sempre passa el mateix —diu la dona.

Ell assenteix amb el cap, projecta una mica de fum pels narius, es mira distretament la cigarreta.

—T’has fixat, en això del manobre o el que fos…?

—Si. S’ho empesquen tot.

—És el que ha dit ella, que tenen els dits massa llargs.

—Abans no passava tant.

—Sí que passava —la contradiu ell—. El teu germà també ho era, una mica així.

—Els tramviaires és diferent —l’excusa la vella.

—Això sí. I a més ell sabia muntar a cavall.

—Per força. Si no, no l’haurien volgut.

—Això ha canviat —reflexiona ell, i es tomba. Estan picant a la porta.

Aquest cop els veu distintament tots dos, recalcats d’esquena a la barana, que cedeix perillosament perquè tots dos són alts i grossos, pesants. Observa uns segons els rostres adustos i el nas partit del que fa cara de boxador retirat, s’escura la gargamella i retrocedeix fins a la cuina a desfer-se del gargall.

Després, sense obrir, diu:

—Per qui pregunten?

No hi ha resposta, però flamegen les dues ensenyes exhibides simultàniament, i aleshores despassa la cadena mentre amb l’altra mà es desplaça una mica la càpsula sota la camisa.

Avancen tots dos, lents, un d’ells, el de nas de boxador, amb les mans a les butxaques i l’altre, que té un gra al bell mig de la barbeta, subjectant la cartera amb quatre dits que curtegen.

—Pària? —diu el primer.

—Sí.

Amb llur presència imposant gairebé l’empenyen cap al menjador, on el del gra al nas estossega una mica. El seu company fa:

—No li prova el fum.

El vell deixa caure la cigarreta a terra i l’esclafa amb la punta del peu. L’altre pregunta, assenyalant cap a l’habitació:

—Què hi fa?

—Que s’aixequi —mana el del nas partit sense donar-li temps de contestar—. No podem perdre temps.

—Sí —diu el vell, i va fins a l’habitació on la dona ja s’asseu sobre el llit.

La veu l’atura:

—Què us proposeu?

—Volia ajustar la porta…

—Oberta —diu l’altre.

S’asseuen mentre la vella surt del llit i el del gra a la barbeta obre la cartera que deixa a la taula, a frec del sobre, al qual no adreça ni una ullada. Treu un paper i diu:

—D’acord amb la llei, us llegirem les diligències.

—Després ens acompanyareu —afegeix l’altre.

—On? —pregunta ell.

—Tenim una ordre de detenció contra vós i la vostra dona.

—Deu ser un error —protesta ell.

—Sou Pària, oi?

—Sí.

—I ella Dot? —fa l’home tot girant-se cap a la cambra on la vella es passa el viso sobre la roba interior, que no s’havia tret.

—Sí.

—Doncs no hi cap error. No podia ser-hi —recalca.

—Llegeixo —diu l’altre, amb un colze sobre la taula.

«De les diligències efectuades en el curs dels darrers tres dies es desprèn: que el suspecte Pària i la seva igualment suspecta muller, Dot, han establert contactes furtius amb una persona posteriorment identificada com a pertanyent a l’organització dita l’Oficina, no autoritzada i amb domicili social variable. El fet va tenir lloc abans-d’ahir l’altre a les nou de la nit…».

—Mai no surto, tan tard —diu el vell.

—Consta el contrari —fa el policia del nas partit.

—I mai no m’he citat amb ningú al carrer.

—Consta el contrari —torna el policia.

—Ni conec ningú de l’Oficina.

—Consta el contrari —repeteix l’home per tercera vegada.

L’altre, que ha anat escoltant pacientment i sever, pregunta:

—Puc continuar?

—Abans-d’ahir l’altre —insisteix el vell—, era a casa. M’havien fet mal les pastilles.

—Quines pastilles?

—Les de goma. En tornar de cobrar uns rebuts, cap a les sis, els del segon pis eren a la porta i me’n van fer menjar un grapat.

—Les pastilles de goma mai no han fet mal a ningú. Jo sempre en prenc —diu el del gra a la barbeta.

—Potser no són de la mateixa classe.

—Només n’hi ha d’una —el corregeix l’home—. Prossegueixo…

—Tinc testimonis —continua protestant el vell.

—Quins?

—Els del segon pis i el d’un home que baixava del pis de dalt, on vivia el capellà.

Els dos policies es consulten amb l’esguard.

—I ara qui hi viu?

—Sempre canvien —diu el vell—. No hi ha temps de saber-ho. Tinc tres testimonis, doncs. I la dona.

—La dona és suspecta —li recorden—. Ho són tots els parents.

—Però els altres no. No som de família.

—Els podreu fer citar a judici.

—Hi ha d’haver un judici? —pregunta la vella que surt de la cambra repenjant-se a les parets.

—Naturalment —diu el del nas partit mentre el vell es pega clatellada—. Què feu? —pregunta extremant la severitat.

El vell retira la mà tancada i l’obre precauciosament.

—Una mosca —fa.

Tots s’aboquen a mirar-la, però l’animaló ja emprèn el vol cap a l’aranya, on s’amaga darrera el fil.

—Una mosca? —diu el del gra—. I què hi fa una mosca aquí, en aquests temps?

—Sempre en tenim una fins ben entrat l’hivern —confessa l’home.

Els dos policies es tornen a llambregar amb un esguard còmplice i desconfiadíssim. A la fi, el del nas partit reflexiona:

—No és normal, això. Per què no obriu la finestra?

—No se’n vol anar —fa la dona que s’asseu a la primera cadira que trobà prop de la porta. L’home la mira disgustat.

—Seguim —diu.

«En el curs d’aquests contactes —llegeix l’altre— un paquet va canviar de mans i una hora després, havent-se traslladat els suspectes al barri est amb tramvia, Pària i Dot van recollir d’un segon contacte…».

—Fa anys que no hi he posat els peus, al barri est —diu la dona—. Des que vivia el meu germà, que de vegades m’invitava a fer un tomb amb tramvia.

—Sense pagar? —pregunta el del nas trencat.

—Era tramviaire —explica ella.

—Ja ho sabem.

—Ah, el coneixien? —fa la dona, i els ulls se li il·luminen.

—Es passava la vida detingut. La vella se n’estranya:

—No havia dit mai res.

—Era molt reservat —concedeix el del nas partit, però el seu company s’impacienta:

—No tenim temps, per discutir tot això. Segueixo:

«… van recollir d’un segon contacte un altre paquet considerablement més voluminós que, junt amb el primer, procediren endur-se a casa…».

—Podeu escorcollar —diu el vell.

—Inútil —fa el del nas partit—. Escolteu:

«La prudència dels nostres agents —continua el seu company— els va aconsellar de no precipitar cap acció i llur habilitat es va veure recompensada quan, a altes hores de la matinada, van irrompre al pis, on procediren a la incautació de dues-centes targetes falsificades i material corresponent, abandonat pels esmentats suspectes Pària i Dot, presumiblement encarregats per la direcció de l’Oficina d’una part de l’operació que, amb finalitats subversives, duu a terme aquesta entitat no autoritzada».

El vell riu baixet i fa plàcidament:

—Sóc pouer, jo.

—I què? —pregunta el policia.

—Els pouers no en fem, de targetes.

—Precisament —li contesta l’altre—. Per això és un delicte.

—Encara no he acabat —els recrimina el del gra ala barbeta, i torna a llegir:

«Per desgràcia, els cops dels agents, que a la fi es van veure obligats a esbotzar la porta, advertiren els suspectes de la presència de l’autoritat i els aconsellaren de fugir per la teulada…».

—No ho hauria pogut fer —diu la vella—. Sempre he patit de vertigen.

—I es mareja fàcilment —afegeix el seu marit—. Avui mateix…

Els altres se la miren amb més atenció i el del nas partit mig pregunta:

—Prenyada no ho està…

—No, ja fa temps. La darrera va ser la noia, quan aquell poca-vergonya…

—Quina noia? —pregunta el del gra a la barbeta—. La nostra.

—La dels vells, deveu voler dir. —Tamborineja sobre els papers i assegura—: Aquí ho diu ben clar… —i reprèn la lectura—:

«… per la teulada i una casa veïna segons ha pogut ésser establert amb posterioritat. Vint-i-quatre hores d’un servei intens i eficient, però, han estat suficients perquè els suspectes fossin localitzats en llur novell domicili, residència fins aleshores d’un matrimoni d’edat que, com s’ha sabut, es traslladà recentment a casa d’un filla casada amb un ex-seminarista que anteriorment havia viscut al pis de dalt en concubinatge amb una altra noia no identificada i de segur totalment deslligada dels fets que han promogut les actuals diligències» —acaba el del gra a la barbeta—. És prou clar, oi?

—Tots els capellans són ex-seminaristes —diu el vell sense perdre la serenitat.

—Aquest no es va ordenar; va penjar els hàbits.

—Els duia, doncs —fa el vell, i es tomba cap a la seva dona—. Mai no m’ho hauria pensat.

—Deu ser un altre —decideix la dona—. El gendre sempre ha treballat.

—No gaire —confessa el vell, sincer—. Per això no ens agradava.

—Quin gendre?

—El marit de la noia.

—La filla dels vells?

—És clar —diu l’home—. Els vells som nosaltres.

—I els qui hi havia abans? —pregunta el policia del nas partit.

—Es devien morir.

L’altre l’esguarda cada cop més suspicaç.

—No se’n van anar a viure amb la filla, doncs?

—En tot cas abans. No sé si en tenien cap.

—No els hem conegut mai —recalca la dona—. I potser ni hi han viscut, aquí.

—Amb qui es va casar, doncs, el seminarista? —vol saber el policia del gra a la barbeta.

—Si volen dir el mossèn de dalt, amb ningú. No podia.

—Però vivia amistançat?

—No, amb la seva mare. Ah! —se li il·lumina la cara—. Ara ho veig clar. Hi havia una filla.

—Però fa molts anys, d’això —estableix la vella—. Quan nosaltres ens acabàvem de casar. Vam anar a enterrament.

—De la filla?

—De totes dues. La filla va dir que no volia abandonar la seva mare.

—Es va suïcidar?

—No ho van dir.

El del nas partit plega una mica els llavis i s’adreça al seu company.

—Parlen de l’altre pis, naturalment.

—Però en aquell veïnat mai no n’hi ha hagut cap de capellà. Ni ex-seminarista. El que hi havia era la vídua d’un encarregat d’obres que havia treballat en un convent.

—No és el mateix —fa el del nas partit.

—No ho podem saber —diu el vell—. Sempre hem viscut aquí.

—I ben contents que n’hem estat fins ara darrerament —afegeix la vella—. Ara, amb això dels cavalls que se’t fiquen al pis ja és una altra cosa.

—A l’escala —li recorda el vell.

—Però després han entrat al pis —insisteix la dona.

—I què volien? —pregunta el del nas partit.

—Devien tenir gana —fa ella—. Des que hi ha tants coloms sempre tenen gana.

—No és de la nostra competència, això —sospira el del gra a la barbeta—. Ara firmeu i veniu amb nosaltres.

El vell considera la mà que aplana els fulls de paper.

—Ja hem firmat fa una estona. —I com que l’home el mira inexpressiu, explica—: La declaració.

—És una altra cosa —diu el del nas partit—. Ara es tracta de posar el vist i plau a la diligència. Us estalviareu amoïnaments per a després.

—Quins amoïnaments?

—Hi haurà molta gent, tots els complicats en l’afer de les falsificacions de targetes amb fins subversius.

—Les nostres ens les han preses —diu ell.

—Només faltaria! Anaven a nom de Pària…

—Jo sóc Pària.

—L’altre —aclareix el policia—. El vell que tenia una filla casada amb l’ex-seminarista.

—També se’n deia?

—Se’n diuen tots, per això és tan difícil d’entendre-s’hi.

—El gendre no se’n diu —fa la vella.

—Ni el capellà, no se’n deia —afegeix el vell.

—Però ja en queden pocs —insisteix el policia—. I després d’aquestes falsificacions ja no en quedarà cap.

—Firmeu —diu l’altre.

El vell es grata l’orella i després d’un silenci fa:

—Potser més m’estimo tenir amoïnaments. Oi? —pregunta a la seva dona.

—Em sembla que sí.

Els dos policies mouen els peus, nerviosos, i es consulten amb una llambregada reticent, gairebé angoixada.

El del gra a la barbeta s’escura la gargamella i llança l’ham:

—Un vist i plau en aquest moment significa un judici de preferència.

El vell no vacil·la:

—No —diu.

—També hi ha altres avantatges —encomia el del nas trencat—. El trasllat en cotxe de luxe…

—No —diu el vell.

—I el menjar —explica el del gra a la barbeta—. Només per això sol val la pena.

—No —diu el vell.

—I les visites —fa el seu company. S’inclina a la seva orella i xiuxiueja—: Femenines, naturalment…

—No.

—No hem esmentat el més important —diu el del gra—. El tractament mèdic, pròtesi, dret a…

—No —el talla el vell.

—Potser la vostra esposa és d’un altre parer… La vella, que es mirava els peus, com distreta, alça el cap.

—Cavalls no n’hi ha, oi?

—Segons com… —fa el policia, indecís—. Si convé, es poden establir unes condicions especials.

—No —torna l’home.

—Parlava amb la vostra dona —el repta l’altre—. No voldreu pas que pel vostre egoisme es perdi tota una sèrie d’avantatges…

—Recorda’t de la corretja —es gira el vell cap a la seva muller—. I del mitjó.

—Devien ser ells, oi?

—No ho sé. Però el mitjó era brut.

—Sí. És clar que la corretja gairebé era nova…

—Es pot combinar tot —diu el del gra a la barbeta.

—No sé… —titubeja la dona—. Per què ho van deixar? —pregunta als dos homes.

El del nas trencat es moca una mica sorollosament mentre el seu company remena la cartera com si perseguís un document oblidat.

—Això! Per què? —diu el vell.

El del gra a la barbeta immobilitza el gest i la cara se li afina amb una expressió sobtadament astuta.

—Té una explicació. Una petita firmeta i…

—No —el talla el vell.

El del nas partit es desa el mocador amb un gest desemparat.

—Caldrà recórrer a la llei d’excepció, ja ho veig.

—Sí —confirma el seu company— no quedarà més remei.

—Quina llei d’excepció? —inquireix el vell.

—En casos especials —li explica no sense amabilitat el del gra a la barbeta—, estem autoritzats a una firma per ordre.

I aleshores somriu, s’inclina sobre el paper, traça curosament les dues lletres i firma amb una rúbrica llarga i impressionant.

—Fet —diu.

—Som-hi —fa l’altre, i es treu les manilles.

Un moment després, se’ls enduen cap al corredor i porta enllà, vers les escales pobrament il·luminades i plenes de deixalles per on la vella va baixant arrapada a la barana i el vell amb un gest adust i la passa segura.

El pis resta solitari, sense altra presència que la de la mosca que ara recorre el trinxant i s’atura als peus del got, d’on emprèn una petita volada circular, exploratòria, que la duu al cantell del vidre, per l’interior del qual s’endinsa amb falsa precaució fins que les potes se li enganxen en la viscositat de la paret que sembla arrossegar-la cap baix, on queden unes gotes de licor ardent i mortal, la trampa que recompensa l’acció.

Hi cau quan truquen a la porta.