HIPÒTESI DE TREBALL DE LA FUNDACIÓ (2149)

Els membres de la Fundació Malleu dissenteixen de les conclusions a què han arribat els components de l’Equip B, atès que no és més raonable d’acceptar l’existència d’algú capaç de conèixer el futur que la possibilitat d’un trasllat cap al passat; totes dues coses contradiuen, ensems, la nostra lògica i la nostra experiència, però no en el mateix grau, car si és problemàtic que hi pugui haver viatges temporals cap al passat, més ho ha d’ésser que n’hi pugui haver, encara que només siguin mentals, cap al futur, que s’ha de fer.

Són certament esbalaïdors els resultats de l’examen que ens procura l’Equip B, però creiem que hi ha una explicació plausible. No tindria res de particular que la Galba, traslladada a una altra època, hagués sofert alguns canvis que ara fan difícil d’identificar-la; queden prou trets bàsics, però, perquè aquesta identitat no s’hagi perdut del tot. Recordem la concordança, en termes generals, de la cal·ligrafia, la persistència de dues expressions físiques i del caràcter que revela la redacció del missatge. D’altra banda, es pot disposar fàcilment de l’objecció d’esterilitat; una histeropexia no sol produir-la, si bé en les dones així intervingudes l’embaràs pot ser perillós i, doncs, desaconsellable.

Un cop això reconegut, i acceptat, per tant, que la Galba i la nostra comunicant de l’any 1923 són la mateixa persona, s’imposa de reconèixer que en qualsevol estudi que s’emprengui cal partir de les dades reals i no especulatives que ens han proporcionat ella i les criatures, les úniques persones, a la nostra coneixença, que han tingut una experiència directa de la naturalesa objectiva del temps. Descartarem, doncs, totes les especulacions i tindrem tan sols en compte aquests fets:

Una criatura no humana, asexuada, penetrà al nostre univers l’any 1991 i en tornà a sortir, però en el curs de l’operació fou ferida a l’esquena, ferida a conseqüència de la qual mor al cap de poques hores, al seu món.

L’any 2147, una altra criatura no humana, però aquest cop sexuada, entrà al nostre univers, d’on posteriorment sortí en condicions normals. Se n’anava amb una humana amb la qual, poc abans, s’havia comunicat mentalment des del seu món.

Al cap d’una estona, aquesta mateixa criatura entrà de nou, sola, ferida per un cop de forca com el que l’any 1991 havia rebut la primera criatura. Va sobreviure unes tres hores i la mort es produí per desintegració del seu organisme. Per dissort, a ningú no se li acudí de comprovar, fins que ja era massa tard, si tenia o no tenia sexe, la qual cosa hauria permès d’establir sense cap mena de dubte si la que entrà era la mateixa criatura que acabava de sortir o la que vingué ara fa més d’un segle i mig; la roba que la cobria ocultava la zona genital.

Abans de morir, la criatura té temps d’escriure unes paraules que comprenen la primera síl·laba del nom de la humana que l’acompanyava en anar-se’n, Gal(ba).

Mentre la criatura fa la seva reaparició entre nosaltres, la noia, que hi havia perdut contacte en passar, emergeix de bell nou al nostre món, en una cantonada que no existeix, i s’adona que es troba al segle vint.

No ha sofert cap dany, conserva la seva personalitat i es posa en contacte amb nosaltres per mitjà d’una carta que ens arriba al cap d’uns mesos d’haver tingut lloc aquests esdeveniments. La noia està prenyada i expressa la seva intenció de passar a l’univers veí, on confia trobar-se amb la criatura.

Per tal de conciliar tots aquests fets cal bastir una teoria de l’Univers que expliqui com és possible:

a) de passar d’un món a l’altre;

b) que algú que surt sa i estalvi torni ferit, o, alternativament: que algú torni ferit com se n’anà ara fa un segle i mig;

c) que algú del nostre temps es traslladi en una època anterior;

d) que aquesta persona surti en una cantonada inexistent, i

e) que hi pugui haver un contacte telepàtic entre dos mons.

És inconsistent la teoria de la criatura, segons la qual el temps és com un tub immens, amb tot de colzades que el pleguen sobre ell mateix i fan, doncs, que, després de cada colzada, i fins a la següent, transcorri en sentit invers; uns defectes en la «llisor» d’aquests tubs permetrien de passar d’un univers a l’altre. No ens explica els punts b), c), d) i e).

És igualment inconsistent la teoria de la humana, la qual creu que entre tub i tub o, més ben dit, entre els fragments invertits del mateix tub, hi hauria unes zones «mortes», atemporals, des d’on es podria passar indistintament a un univers o a l’altre en diferents moments de la seva història, si és que es domina el «mecanisme de control». No explica els punts b), d) i e), però constitueix un progrés sobre la hipòtesi de la criatura.

Una tercera teoria, avançada darrerament per un dels membres de la Fundació, l’Enric Nyeu, aprofita i modifica les dues anteriors; els anomenats tubs serien les «cordes» d’una xarxa temporal en els nusos de la qual viuen la humanitat i altres formes de vida superiors. Aquesta hipòtesi és també interessant en la mesura en què permet d’explicar per què algunes formes de vida inferior tenen un lapse de vida més curt. El temps transcorreria molt més de pressa en els fils de la retícula que en els nusos, on seria alentit per l’entrellaçament. Aquesta lentitud és la que fa possible el desenvolupament de la intel·ligència. Advertim que, en pensar en la xarxa, cal evitar tota imatge espacial.

En el nus, prossegueix la teoria, les cordes se sobreposen les unes a les altres, però pot ser que això, com en una xarxa material, no es faci uniformement; en alguns indrets, on són més estretes, es freguen, mentre que en d’altres, més fluixes hi pot haver un petit espai de separació. No explica els punts b), d) i e), però té l’avantatge d’aclarir per què la criatura i Galba van desembocar en llocs diferents.

Se suposa que, un cop separades, la distància entre elles, per petita que fos, era prou important si l’indret de pas directe entre els dos mons constituïa l’extrem darrer del segment en contacte, immediatament a tocar de l’inici del segment que, en no fregar-se amb el segment oposat del nus, crea la zona intermèdia. Totes dues es trobaven en una situació limítrof, però no a la mateixa banda, sinó en un costat i a l’altre de la «línia divisòria».

Aquest model d’Univers és prou satisfactori per acceptar-lo com a hipòtesi de treball.