Tres quarts de deu.

El carrer ja fa estona que s’ha despertat del tot i davant del taller de reparacions dels baixos de la casa s’arrengleren mitja dotzena de motos. La vorera, durant les hores laborals, sempre n’és plena, una vorera llardosa, tota empastifada de taques d’oli, de greix, per on circulen xicots despentinats, amb trinxera de pell, impacients per enllestir però sempre amb temps sobrat per a llucar totes les noies que passen a tret.

Ella fa la volta per l’altra banda dels vehicles, però potser tampoc no li haurien dit res, avui només n’hi ha dos d’inclinats sobre una Vespa, cap contra cap, atents a la roda posterior que un d’ells fa girar. Més amunt, una camioneta descarrega capses de cartró al taller de camiseria on treballen dues dotzenes de noies que ara pot veure per la porta oberta de bat a bat.

Tot un costat de carrer és ple de cotxes, tricicles, camions, davant la fusteria fins i tot hi ha un carret de mà i, dins, se sent la remor sorda però penetrant de la serra elèctrica que funciona cap al fons. Gairebé tothom circula apressat, com temorós de fer tard, la gent entren i surten de les botigues, un parell de criatures tenen els nassos clavats a l’aparador de la papereria de la cantonada, ple de bolígrafs, llibretes, quaderns escolars i llibres infantils.

Tomba cap a Urgell, prossegueix carrer amunt, passa per davant la parada de l’autobús on esperen unes quantes persones vagament arrenglerades. Per l’altra banda, en direcció a la Ronda, baixa una columna espessa, perquè a la Gran Via deu haver acabat de canviar el llum del semàfor. Un home de mitja edat que duu una cartera penjada a la mà se la mira insistentment, però ella desvia l’esguard que, un instant, ha coincidit amb el seu. Està segura que després es gira per acabar d’examinar-la bé; els homes fets són impudents, més i tot que els joves.

Va desviant-se cap a la calçada, a frec de la qual s’atura fins que la veu lliure. Aleshores travessa, el pas una mica precipitat, mirant de reüll a banda i banda, però la circulació ha tornat a quedar tancada, els vehicles van acumulant-se a tocar del passeig. Les fulles noves dels arbres oscil·len mandrosament, mogudes per una brisa lleu però persistent que li acaricia la cara, les mans que es balancegen, una d’elles més gràvida pel portamonedes que duu penjat.

En tombar cap a la Gran Via s’adona del guàrdia que ha deixat el seu lloc i amonesta el conductor d’un tricicle col·locat al bell mig del pas dels transeünts, però no veu cap llibreta a les mans de l’urbà, no es tracta d’una falta greu. L’home, pel restant, no protesta, acota el cap, va assentint. Un home raonable.

Prossegueix a tocar de les cases, resseguint distretament els aparadors que li surten al pas, fita potser amb una mica més d’insistència l’ordenament de les pastes seques que hi ha darrere els vidres de la confiteria, tres plates bellament disposades per uns dits hàbils, molt més que els de la sogra quan encara no ho era i va voler obsequiar-la aquell dia que, a la fi, en Daniel va presentar-la als seus. La dona no acabava d’aprovar-les, aquelles relacions, ja ho sabia, en Daniel no ho havia pogut amagar; potser li desagradava que hagués treballat a la bacallaneria, o que fos filla de gent tan modesta, perquè ella, encara que no ho semblés, tenia les seves manies de classe i per al fill devia aspirar potser a una noia els pares de la qual tinguessin una botigueta, algun negoci, per modest que fos. Ella no tenia res.

Estava torbada, cal dir-ho, i quan pujava les escales de la casa darrere d’en Daniel el cor li anava més de pressa que no hauria volgut. Semblaven unes altres escales, avui. És clar que aleshores ja feia temps que no havia tingut ocasió de pujar-les i baixar-les, amb els tips que se n’havia fet, però no les havia pas oblidades. Allí s’havien conegut tots dos, allí es trobaven més o menys furtivament durant els primers temps, abans de col·locar-se ella al despatx. Res d’això no privava que semblessin unes altres, hostils, perquè ara al capdamunt no hi havia el pis de la senyora Filomena, on posaria l’olla al foc o deixaria la minestra que ella havia dut de la plaça, sinó el pare i la mare del seu promès que encara no ho era oficialment, tots dos esperant-los, promptes a descobrir-li defectes més que no virtuts.

En Daniel tenia claus des de ja feia temps, però també ell devia estar nerviós, més que no volia reconèixer, perquè resultà que se les havia oblidat i van haver de trucar al timbre. Els anà a obrir la persona que menys hauria esperat, el pare. La incidència més aviat fou favorable, perquè en veure’ls l’home va somriure cordialment, un somrís ample i confortador, com les seves paraules:

—Hola, jovenalla! —I a ella, abans que en Daniel pogués procedir a les presentacions—: Ha arribat el moment de passar una mala estona, oi?

A ella li va sortir una ganyota en lloc del somrís que intentava, mentre en Daniel deia:

—És la Teresina…

—Sí, sí. Qui havia de ser?

Tots van riure una mica, es veia que l’home intentava de crear un clima agradable, potser per compensar el de la sogra, més aviat cerimoniosa, circumspecta.

—Apa, passeu cap al menjador…

La Neus no esperà que hi arribessin, sinó que sortí al pas de la porta. Ja la coneixia, però no l’hauria reconeguda, al cap i a la fi ara ja feia més de tres anys que ella havia deixat la bacallaneria i la noia aleshores era una criatura en la qual ben just si s’havia fixat per ser germana d’ell. Ara era força més alta, i s’havia fet més bonica, o potser l’afavoria aquell vestit blanc que portava i el pentinat que li deixava les orelles lliures, unes orelles fines, menudes. Impulsivament, es van fer un petó. Potser era el que s’esqueia.

—Ja gairebé no em recordava com eres —li va dir.

—És clar.

—Entreu, entreu —feia el pare.

En Francesc no hi era, no va venir fins al cap d’una estona. Només la mare, inclinada al costat de la ràdio que apagà en el moment que penetraven a l’habitació, la meitat de la qual, gran i tot com era, semblava ocupada per la taula, d’unes proporcions que trobà gairebé desusades. O potser no li ho van semblar fins després, quan tingué lleure i ànims de mirar-se-la, perquè en entrar només pensava en ella. En Daniel s’havia avançat una mica i digué de nou:

—És la Teresina… —I tot seguit, com si calgués—: La mare.

No va besar-la com havia fet la Neus, i ella mai no s’hauria atrevit a iniciar el gest, de manera que van donar-se les mans, com dos homes, i després van quedar-se dretes l’una al costat de l’altra, mentre la vella l’examinava sense preocupar-se de dissimular-ho. Darrere seu sentí la rialleta una mica enervada d’en Daniel, i els mots que deia sense reflexionar:

—És maca, oi?

Va ruboritzar-se, però la mare inclinà una mica el cap i assentí.

—Sí que ho és. —I després d’un segon de reflexió—: Tu sempre has tingut bon gust.

Va estar a punt de dir gràcies, i potser hauria acabat per dir-ho si no hagués estat per la Neus, que feia:

—Seu, Teresina. —I tot seguit—: Te l’has fet tu, aquest vestit?

—Ja està! —rigué el pare d’en Daniel—. Calia pensar-ho: la primera pregunta havia de ser pel vestit.

—Sí… És a dir, a mitges —féu ella—. A l’escala hi ha una modista i ella m’emprova.

—Jo ara n’aprenc. Vaig al taller de la Carmeta, aquí davant; ja la deus conèixer…

La devia conèixer de la botiga, però no se’n recordava. Havia conegut molta gent que no sabia qui eren.

—Però seieu, dones, no ens hem de quedar pas drets…

Es van instal·lar, tots recollits cap a un costat de taula, el pare a l’altre extrem, fora de joc, com en Daniel, perquè la mare havia pres peu del que acabava de dir i manifestà la seva opinió que totes les noies haurien de saber el tall. Ella acceptà el tema de bon grat i entre totes l’anaren allargant, esprimatxant-lo, fins que quedà esgotat.

Aleshores entrà en Francesc, el qual avançà directament cap a ella i li donà la mà.

—Ja et recordo, ja —va dir de seguida—. Una noia tota seriosa darrere el taulell però que més s’estimava córrer amunt i avall de les escales. Més de quatre vegades ens havíem ensopegat, oi?

—Sí. I què fa, la senyora Filomena?

Allò va ser un altre filó, però cal dir que no quedà gaire bé, ella, perquè va haver de confessar que només l’havia vista una vegada, després d’abandonar la bacallaneria, un vespre que es deixà caure a la botiga.

—Podeu pujar-hi després —digué la mare—. Li agradarà.

En Daniel assentí sense fer-se pregar mentre ella explicava:

—Hauria vingut altres vegades, però quan treballes…

—I festeges… —afegí intencionadament en Francesc.

El pare recolzà els braços sobre la taula.

—En Daniel ens ha dit que treballes en una casa d’electrodomèstics.

—Sí, a la secció de personal.

—Quan ens casem, ho deixarà —va puntualitzar en Daniel.

Ho deixaria, sí, perquè així ho havien convingut, ella no gaire convençuda, ja que li semblava que si més no durant els primers temps, mentre no tinguessin família…

—Naturalment —manifestà la vella—. El lloc d’una dona casada és a la llar, sobretot quan el seu marit es guanya la vida com cal.

No va voler contradir-la, no hauria servit de res i més valia no fer-se antipàtica des del primer moment, però li hauria agradat de saber per què la dona parlava com parlava i qui es pensava enganyar. Ara per ara, el sou d’en Daniel era més que just per a mantenir una família.

—És diferent quan tens un negoci teu, perquè no l’has pas d’abandonar.

Feia al·lusió a la promesa d’en Francesc, la qual tenia una botigueta d’articles de pell que li havia pagat el seu pare dos anys enrere, més que res perquè la noia s’entretingués; a ella no li hauria calgut treballar, l’home semblava guanyar-ne molts, era propietari de tres bars i en Daniel creia que també d’una casa de cites; en pocs anys havia fet una bufada inexplicable, perquè abans de la guerra era un senzill cambrer.

—Tu també treballes, oi? —preguntà a la Neus.

—Sí, a la Z. Però ara ho deixaré.

—Que no paguen bé?

—Més que molts altres, però amb una amiga ens n’anem de dependentes a una botiga de la Rambla. És més distret i, a més del sou, ens han dit que tindrem una comissió.

La mare intervingué:

—Jo deia a en Daniel d’entrar-hi, a la Z.

—No m’agraden aquestes empreses tan grans —digué ell—. Hi ha massa gent, costa molt de progressar. En una casa petita, o relativament petita, sembla que hi ha més oportunitats —va riure—. El límit és el cel, o sia la gerència. Però en una empresa com la Z…

—De totes maneres, tu vals —digué el pare, convençut—. Tots dos, valeu —afegí sense adonar-se que podia ser injust amb la Neus.

—No n’hi ha prou —féu en Daniel—. Cal també que els altres no valguin tant.

—No tens prou confiança en tu mateix —li va dir en Francesc.

—No és això. És que toco de peus a terra.

La mare, desinteressada d’aquell inici de discussió, se li girà:

—Beuràs alguna cosa, oi?

—No, no, per mi no es molesti!

La Neus saltà de la cadira.

—Ja ho portaré jo.

Però la mare també es va aixecar i el mateix Daniel va interrompre la conversa, les ajudà a dur els tovallonets de paper, el vi dolç, les pastes, i després la serví.

—Només dos dits.

—És fluixet…

Tots xarruparen, en Francesc encara dret, i el pare bromejà:

—Que potser vols créixer més, tu?

Les rialletes eren una mica forçades, però tot plegat resultava inevitable, no s’havia pas imaginat res més, també a casa seva havia passat si fa no fa el mateix quan en Daniel hi pujà per primera vegada, un diumenge. L’única diferència era que ell hi havia acudit després de dinar i va esperar-lo per a les postres, un braç de gitano de nata que ella imposà contra el criteri de la mare, que era partidària d’alguna rebosteria més elaborada. Va dir:

—Les coses, naturals.

Però això era impossible, tot tenia un deix de cerimònia a la qual es plegaven sense acabar-hi de creure. El més natural de tots va ser en Ramon, que començà bromejant:

—De manera que t’has deixat pescar, eh, noi?

Una brometa ximple que a ella va molestar-la tot i que rigué com els altres i a la qual d’altra banda en Daniel va contestar amb molta oportunitat:

—Exactament com tu, pel que tinc entès.

La mare va servir cafè, tot i que no en bevien mai o molt rarament, i tenia preparada una ampolla de conyac. Després ella va deixar-los sols per anar-se a empolainar, ja que precisament havien escollit aquella hora, i un diumenge, perquè la visita no s’allargués massa. Ho havia proposat en Daniel i ella s’hi mostrà totalment d’acord.

Des del dormitori sentia com la conversa progressava lentament, amb dificultats, però no distingia què deien, i quan tornà a sortir només enraonava en Ramon, que ara contava una excursió que havia fet temps enrere, quan encara no tenia relacions, perquè des que festejava amb la Maria havia deixat córrer la colla, a ella no li agradava de caminar ni passar males estones. Va estar a punt de dir: «I a tu et sembla que això pot interessar-li, a en Daniel?». Però ell escoltava amb molta atenció, com si mai no hagués sentit contar res de tan apassionant, cosa que la féu riure interiorment. En un moment donat, la mare comentà:

—Jo m’alegro que no surti, sempre em tenia amb l’ai al cor.

En Ramon plaguejà:

—Naturalment, el camp és ple de lleons, tigres i altres bèsties ferotges.

Però la mare es referia a les escalades que ell havia procurat d’amagar-li, sense gaire èxit, perquè una hora o altra tot acaba per respirar.

—Jo no hi he estat mai afeccionat —digué en Daniel—. Ara que trobo que ha de ser bonic.

—És el més bonic que hi ha. I sa. Surts de tot aquest fum de xemeneies de fàbrica, de les fortors dels cotxes…

—Però és perillós —insistí la mare.

—Tot n’és, de perillós. Treballar dalt d’una bastida…

Tenia raó, però la mare, com tothom, era un ser contradictori i aquell risc diari i continuat li semblava més acceptable que una sortida cada quinze dies, sovint sense altra intenció que fer quilòmetres.

—Sortosament, la nena no s’hi ha interessat mai.

—En això sóc com la Maria —va dir ella—. No veig quina gràcia té anar-se a cansar el diumenge després de passar tota la setmana dreta.

En Ramon es va posar una mica més de conyac, n’oferí a en Daniel, que denegà amb el cap.

—Dreta? Jo em pensava que al despatx treballàveu assegudes.

—Al despatx, sí. Però no tothom treballa en un despatx.

—Sortosament. Si no, qui faria la feina?

I ell mateix va riure del seu acudit. Ella digué:

—Jo ja estic. Quan vulguis…

En Daniel enretirà la cadira de la taula. La mare, per fórmula, preguntà:

—Ja us en aneu?

—Sí. Després es fa tard i ja no pots entrar al cine. O no pots seure.

En Ramon consultà el rellotge:

—També jo hauré de pirar, aquella ja em deu estar esperant.

Va aixecar-se, tots van anar-se desplaçant cap a la banda del corredor i en Daniel, que no devia saber ben bé com acomiadar-se, mormolà:

—Bé, ara ja ens anirem veient…

—És clar.

A casa d’ell va ser una mica diferent, perquè quan eren drets prop de la porta, on els acompanyaren tots, el pare del noi féu:

—Per què no véns a dinar, un diumenge? Quan vulgueu tu i en Daniel. Oi, Quimeta? —afegí de cara a la seva dona.

—Sí, quan vulguin.

Després, al carrer, perquè no van poder veure la senyora Filomena i el seu marit, que no hi eren, ell li preguntà:

—Què t’han semblat?

—Bé… Són amables.

La mateixa pregunta que ella havia fet el dia que en Daniel pujà a casa seva i a la qual el noi contestà:

—Són com la gent m’agraden, senzills.

Ni aleshores ni ara no havien parlat de matrimoni d’una manera explícita, no s’havia fet cap projecte, això ja vindria. D’altra banda tots sabien que en Daniel estava a punt d’entrar al servei, ja havia rebut l’ordre de presentar-se a la caixa de reclutament el dia dos d’abril. En tenien, doncs, encara per a dos anys pel cap baix i tot projecte circumstancial hauria estat fora de lloc. La mare no era ben bé d’aquest parer, hauria volgut deixar les coses lligades, que els pares d’en Daniel l’haguessin anada a demanar.

—Els sobrarà temps —va dir ella.

—Però així no ho ets, de promesa —objectà la dona.

—El nom no fa la cosa.

Tampoc no li agradava gaire que sortissin sols; quan ella li va dir que havia conegut un noi i festejava tot seguit parlà d’acompanyar-los, i després de la presentació oficial hi tornà, però ella no hi va voler saber res:

—No es fa, això, ara. Tothom surt sol.

Encara no havia acabat de dir-ho que ja sabia que ella objectaria l’exemple de la Roseta, la filla de la modista del pis de sobre que li emprovava els vestits. I ho va fer:

—Jo veig que la Lola sempre l’acompanya, la seva filla.

—No vol dir res, una flor no fa estiu —i aleshores va citar-li tot d’altres exemples del mateix veïnat.

En Ramon, que era davant, perquè la conversa tenia lloc a l’hora de sopar, va fer-li costat:

—Té raó, mare. No és com al seu temps. I molt em penso que ni aleshores no hi sortien totes, d’acompanyades, les noies que festejaven. Vull dir les de la nostra classe.

—A mi la mare sempre em va acompanyar.

—Potser sí. Això ha canviat.

—Però així sembla que abandonis les filles a la bona de Déu.

—No sigui ridícula! Nois i noies sempre han tingut ocasió de veure’s a soles, ara i abans, i si s’hi poden veure una vegada, s’hi poden veure sempre.

—Però al cap i a la fi no sabem res de les intencions d’aquest noi…

—Ha pujat a conèixer-nos. Què vol més?

—No vol dir res.

—La Teresina fa anys que el coneix, mare. No sigui tossuda.

Ella sospirà:

—Amb aquesta mena de costums no m’hi acabo d’avenir.

—També sortim sols la Maria i jo.

—És diferent —digué ella sense pensar-s’hi.

—Per què? Perquè sóc el seu fill? Tothom és fill d’algú o altre i això no demostra res. —Va riure i afegí—: Apa, mare, no sigui tan burgesa.

—Bé, si us ho preneu així, no he dit res.

—Ara m’agrada.

Però la dona encara no havia acabat del tot, després se li va acudir una altra cosa:

—Podríeu sortir tots quatre, les dues parelles…

En Ramon va dir, pacientment:

—Però, mare, no veu que un de vegades té ganes d’escapar-se una estona de la família?

—No. La veritat és que no us acabo d’entendre. No sé com podeu tenir tantes ganes d’escapar-vos de la família si mai no sou a casa… A les hores de menjar i para de comptar, perquè tu ni a dinar no véns.

Ell va mirar-se-la, mig arronsà les espatlles.

—Com li ho explico?

Aleshores ella va tenir unes paraules una mica agosarades:

—Als promesos els agrada una mica d’intimitat, mare.

—No sou promesos, encara —insistí la dona.

—Als qui festegen, doncs.

—Quina intimitat? —dreçava el cap, recelosa—. No vols pas dir…

—No, mare —va interrompre-la—. Vull dir la intimitat de parlar de les pròpies coses, d’acostumar-se l’un a l’altre…

—Abans també ens hi acostumàvem. Deuen haver canviat molt, la gent.

—Potser és això —digué ella, per acabar.

A casa d’en Daniel també s’havia al·ludit a aquell assumpte, perquè ell li contà que la seva mare li havia preguntat:

—No deu pas ser una d’aquestes noies que a casa seva deixen anar sempre soles, com gossos perduts?

Ell diu que va molestar-se i per això replicà una mica violentament:

—No ho sé, com la deixen anar. Poc podien fer-hi res, si sortíem sense saber-ho ells.

—Això és el que vull dir. Si teníeu ocasió de sortir d’amagat, senyal que li deixen fer el que vol.

—Que no hi surt, la Neus, amb amigues?

—No parlo d’amigues.

—Jo tampoc. Vull dir que potser t’ho penses, tu, que hi surt. Potser ho fa veure i a casa d’ell també es pregunten si és un gos sense collar.

—Si només té setze anys!

—I quants en teníem, ella i jo, en començar?

—Però jo sé amb qui surt, la Neus.

—T’ho penses.

—Vols dir que no és veritat?

—Jo què sé! No la segueixo.

Rient, va explicar-li les conseqüències d’aquella conversa:

—Hauries de veure a quins interrogatoris la sotmet, ara! Ella no s’ho explica, ja comença a estar atabalada.

—No ho havies d’haver dit, tot això —reflexionà ella.

—Ja ho sé. Però en aquell moment no se’m va acudir res més. És estúpid, això de creure que les filles dels altres, només perquè són filles dels altres, han de ser pitjors que les nostres. Em penso que la Neus surt amb les amigues que diu, però esperem-nos, ja veurem què farà quan trobi un xicot que li agradi. El mateix que ha fet tothom. També ho devia fer ella, quan va conèixer el pare. Un dia li ho he de fer contar —rigué. I, altre cop seriós—: No sé per què la gent, quan es fan grans, s’han de tornar tan desconfiats.

—Potser també ens hi tornarem nosaltres —féu ella, desitjosa de comprendre.

—Potser sí, però no ho voldria.

—I què més va dir?

—La mare? Res més. La possibilitat que la Neus podia no ser la santeta que ella s’imagina va preocupar-la massa perquè pogués pensar en res més.

Al cap d’una estona va comentar:

—El que passa és que està mal acostumada amb el festeig d’en Francesc.

—Hi surten, ells, amb la mare d’ella?

—Sí. No perquè la dona els vulgui vigilar, em penso, sinó perquè s’avorreix. Amb l’excusa dels bars, el seu marit ni els diumenges no és a casa. En fi, no en parlem més, perquè les famílies sempre són un desastre.

Ella, en canvi, no va dir-li res dels recels manifestats per la mare. Ben mirat, al principi, sempre li havia amagat més coses que no li amagava ell. És clar que eren coses al capdavall innocents, que no els afectaven. No com després, quan ell començà a mentir i ho destruí tot…

Parpelleja, el far d’un cotxe ha recollit un raig de sol i l’ha projectat contra la seva cara. Aleshores s’adona que ja ha recorregut més de la meitat del camí, que ha deixat la Gran Via enrere i, carrer de Calàbria amunt, ha arribat a la cantonada de Consell de Cent.

Per aquí encara no ha passat l’escombriaire, tot al llarg de la vorera és un mostrari de llaunes i de galledes de plàstic verdes, grogues, vermelles, en alguns llocs vigilades de prop per les porteres de les cases, o per grups de veïnes, moltes encara amb la bata d’estar per casa. Més amunt, un gos ha fet un escampall i el peu d’un arbre és tot ple de paperots, tries de verdura, peles de tomàquet i de taronja. L’atmosfera fumosa de gasos s’espesseeix amb tot de fortors persistents i nauseabundes que l’obliguen a pinçar els badius del nas. Després allarga la mà per tal d’evitar l’encontre forçat amb una criatura que surt disparada d’una botiga, perseguida per una nena una mica més gran. Darrere d’elles treu el cap una dona:

—Mariona!

Somriu per l’amoïnament de la mare i travessa cap a l’altra banda, sempre Calàbria amunt, per on baixen dos soldats de la vigilància amb el casc blanc i les dues inicials de la policia militar. Tots dos se la miren, un d’ells fins i tot s’inclina una mica per dir-li:

—Entre llençols m’agradaries, maca!

Són originals. Si es veiessin amb els seus ulls, més aviat procurarien passar desapercebuts, semblen dos penjats, amb els vestits que els vénen balders i els pantalons una mica curts. Com en Daniel aquell vespre que va comparèixer a casa seva. Va dir que havia corregut per tal d’arreplegar-la a la sortida del despatx, però així i tot havia fet tard i aleshores s’adreçà al pis, on ella acabava d’arribar.

—Daniel!

Semblava que no s’ho cregués, el dia abans encara havia rebut una carta seva des de la Seu d’Urgell, on l’havien destinat.

Ell, sense una paraula, llambregà pis endins, cap al corredor, i aleshores l’arrossegà una mica replà enfora, la premé contra seu i la besà. Però ella va refer-se ràpidament i es desféu de l’abraçada, gairebé escandalitzada.

—Tu!

Va fer santament, perquè la mare ja acudia.

—Qui és, nena?

—En Daniel.

—Quina sorpresa, oi? —va dir ell, entrant—. Poc devien pensar en mi.

—I tant! —féu la mare—. Que t’han donat permís?

—No; ens han traslladat aquí, a la caserna de Lepant.

Anaven entrant cap al menjador i, quan ella es girà, va posar-se a riure. Ho va comprendre immediatament, perquè giravoltà per tal que el veiessin bé de tots costats, i féu:

—Un figurí, oi?

La mare, però, ho devia trobar frívol, allò. Deia:

—Mira que bé! Deuen estar contents, a casa teva.

—Suposo. Encara no ho saben.

—Com?

—Encara no hi he anat. De primer he volgut veure la Teresina.

Ella continuava rient, però no era solament de l’uniforme, tot d’una s’havia posat molt nerviosa, encara no havia reaccionat de la besada. La mare la reptà:

—Filla!

—Deixi-la riure. Si jo mateix me’n faig, de gràcia. Semblo un soldadet de plom, no?

—Sortit de la capsa!

—Doncs m’hi hauràs de veure més d’una vegada. En principi, no ens podem treure l’uniforme.

—Ja m’hi deuré acostumar.

Però no va caldre, l’endemà mateix ja va presentar-se a esperar-la a la sortida del treball vestit com sempre. Aleshores es va poder adonar que aquells mesos de camp li havien provat, que se’l veia més home que abans, més mascle. Tenia el rostre colrat i els cabells curts l’afavorien.

Altres coses havien canviat, també, havia conegut un noi amb el qual intimà i que, quan es llicenciessin, seria el seu associat: es proposaven de fer negocis. Tot havia vingut d’un dia que, a la Seu, van entrar en una botiga a comprar pernil. El xicot, que era de Sòria, va quedar-se sorprès del preu que els cobraven, nou pessetes els cent grams; al seu poble es venia a vint-i-cinc pessetes el quilo, a la menuda, i a l’engròs potser a disset o divuit, no n’estava gaire segur. Van animar-se en un no res. Ell des de la seva localitat enviaria els pernils, i en Daniel els vendria a Barcelona.

—Això per començar —va dir-li—. Després ho aniré estenent, la diferència de preu és prou considerable perquè pugui llogar corredors que treballin les comarques.

—Però tu què hi entens, en tot això? —objectà ella.

—No cal entendre-hi. Només és qüestió d’anar visitant els comerciants del ram i, com que tampoc no són ximples, ben aviat veuran que val la pena d’estalviar-se deu o dotze pessetes per quilo.

—M’estranya que encara no se li hagi acudit a ningú. No deu pas ser un secret que a Sòria els venen tan bé de preu.

—Potser ho saben alguns majoristes i se n’aprofiten. Quins negocis deuen fer!

—Quan sàpiguen que els feu la competència també abaixaran els preus.

—Potser sí, però aleshores ja tindrem els nostres clients. I ja saps què diuen, que qui pega primer pega dos cops.

—Us caldran diners; per les compres, pels transports…

—No tants com sembla, començarem modestament, com qui diu amb una sabata i una espardenya.

No estava convençuda, i per això anava cercant altres objeccions.

—Et caldrà un permís…

—Quin permís?

—No ho sé. Però suposo que tots els qui venen…

—No, això és diferent —la tallà ell—. Més endavant, si tot surt com espero, sí, perquè bé caldrà muntar unes oficines, organitzar-ho tot… Ja hi pensarem, en tot això.

—I què hi diuen, a casa teva?

—No hi poden dir res. Per què?

—Per saber què en pensava el teu pare.

—Per ara, només ho saps tu —acabà ell.

Després, un diumenge, va conèixer el xicot de Sòria, però no perquè ell l’hi portés, sinó perquè van trobar-se per atzar quan travessaven la ronda de Sant Pere. No podia negar que era fill de pagesos, prou que se li veia, ni els mesos de caserna no li havien pogut fer perdre aquella habitud dels moviments lents, de la paraula pausada que ella associava, no sabia ben bé per què, amb la gent del camp. També era una mica tímid, si més no s’hi mostrà amb ella; no sabia què dir-li, gairebé no gosava mirar-la i aquella presentació inesperada més aviat l’atabalava. A ella, va semblar-li una mica justet i no li costà de convèncer-se que tot aquell negoci en herba era iniciativa d’en Daniel, al qual devia haver enlluernat la diferència de preus. L’altre s’hi devia haver avingut perquè la seva gasiveria pagesa se sentia temptada per un guany fàcil, però era possible que al capdavall no en sortís res, que quan el noi fos de nou al seu poble es fes enrere davant la feina d’organitzar les expedicions, de dur una comptabilitat rudimentària… Hàbilment interrogat, en Daniel acabà per concedir que el seu amic Méndez gairebé ni sabia de llegir.

—No és cap inconvenient, això —digué quan va veure per on anava ella—. Per a comprar pernils poca lletra es necessita. Més endavant, si tot surt bé, també ell haurà de llogar un local i agafar personal.

—Fareu una mena de societat o què?

—Després, si de cas.

—I ell quina garantia tindrà que tu compliràs? Ben mirat no et coneix de res, podries ser un aprofitat.

—Ja sap que no.

—Trobo que és de molt bona fe.

—Tots els negocis demanen un mínim de confiança.

—Tu l’hi faries, a ell?

—Per què no? Que no t’ha semblat bon xicot?

—Sí, però això no vol dir res.

—Ja veig que aquesta idea no t’acaba d’agradar —va fer aleshores.

Ella va moure les espatlles i va beure una mica d’orxata, perquè estaven asseguts en un tamboret del quiosc de la plaça de la Universitat.

—Ni m’agrada ni em desagrada.

—No hi creus…

—No, no gaire.

—Ja te’n convenceràs, doncs.

Se’n va convèncer. I ell també, perquè va esdevenir-se l’inesperat: quan els llicenciaren, en Méndez decidí de quedar-se a Barcelona, on un segon cosí que vivia cap a la barriada de la Trinitat va trobar-li una col·locació de mosso a l’empresa on treballava.

En Daniel va enfadar-se, es veu que va tractar-lo d’informal i en un moment d’obstinació fins i tot volia posar el negoci en marxa ell tot sol, fer un viatge al poble de Sòria per estudiar la situació, establir algun contacte. Però ni per a fer això no tenia diners i el seu pare, al qual els demanà, amb molt bon sentit va negar-los-hi.

Sobtadament, va produir-se una situació perillosa, ja que aquell fou l’instant que elegí en Fernàndez per fer la seva reaparició. També a ell l’acabaven de llicenciar, havia estat a l’Àfrica i en tornar es trobà que l’empresa on treballava obria un despatx a Barcelona; l’hi traslladaren. A en Daniel se li acudí d’interessar-lo en els seus projectes, però per sort de primer sol·licità la seva opinió. I ella fou taxativa:

—Amb en Fernàndez, res —va dir.

—Encara li tens bola?

—No. Però no tinc gens de ganes d’haver-m’hi de fregar.

Car aleshores ja havien decidit que es casarien aviat, a la primavera, i que anirien a viure a casa d’ell, on el pis s’havia buidat en pocs mesos. No sols s’havia casat en Francesc, com era d’esperar, sinó també la Neus, als dinou anys; ja feia mig any que vivia a Amèrica.

Ell rondinà:

—Una vegada que se’m presenta una oportunitat…

En el fons, però, potser no li dolia tant com feia veure, d’aquell assumpte n’havien parlat massa i durant massa temps i ja en devia estar cansat abans de començar-lo. Havia de ser així per força, del contrari no s’hauria avingut tan fàcilment a les seves raons, perquè no va pas avenir-s’hi després, quan als dos mesos de reintegrar-se al despatx, o més ben dit, de reintegrar-s’hi plenament, car durant la temporada de servei també hi anava quan podia, decidí seguir un dels socis de la casa que se separava i muntava una empresa independent a Cornellà.

—I cada dia has d’anar i venir?

—No és pas tanta molèstia com sembla, hi ha un cotxe cada mitja hora. I després, és ell mateix qui m’ho ha proposat.

Això l’afalagava una mica, era la confirmació que valia, que estaven contents d’ell, perquè el soci prou que havia tingut ocasió de veure’l treballar.

—Serà com si fessis una jornada de deu hores i no de vuit. Entre anar i venir…

—Són cinc-centes pessetes més de sou…

Ja li ho havia dit, però ella continuava trobant-ho lluny.

—I no sols això —prosseguí ell—. És l’oportunitat que significa.

—Quina oportunitat? I si el negoci no va bé?

—Per què no hi ha d’anar? Per què et penses que se’n separa, el senyor Gubern? És una empresa rutinària, que sempre té por d’abraçar massa… El senyor Gubern és més emprenedor.

—Així i tot, continua sent una aventura. I ara, a punt de casar-nos…

Ja només faltaven tres mesos, ella ja havia començat a preocupar-se i tot del vestit de núvia, el qual discutia interminablement amb la senyora Lola.

—Precisament —replicà ell—. Serà vida nova en tots sentits. —I una mica empipat—: Sempre poses peròs, tu!

—És que no veig que t’afavoreixin gaire, tants canvis. Si parlessis amb la casa potser també t’augmentarien, si estan tan contents com dius.

—Què? Demanar caritat?

—No ho veig pas així, jo.

—T’agrada portar la contrària, això és el que passa. Perquè tu no t’has mogut mai d’on ets… Guanyes gairebé el mateix que quan vas entrar-hi.

—Si també ho havia de deixar en casar-nos, no valia pas la pena que comencés en un lloc nou.

—Ja ho sé, no ho dic per això. Només perquè vegis que fer anys en una casa no serveix de res. T’ho he dit moltes vegades.

Sí, li ho havia dit. Pensaven molt diferent. I gairebé en tot, ara. Si hagués estat sincera, hauria hagut de confessar-se que aquell llarg festeig no els havia provat gaire. En lloc de sentir-se cada dia més compenetrats, s’allunyaven imperceptiblement l’un de l’altre. Ell no havia sabut formar-la a la seva manera, com havia manifestat un dia, a l’origen de llurs relacions, quan ella era prou bleda per a sentir-se més afalagada que molestada que algú cregués que s’havia de plegar a la manera de ser d’un altre. I més que no haver-ho sabut fer, no havia pogut, perquè ell mateix havia canviat massa. Si les circumstàncies haguessin estat unes altres potser encara haurien acabat renyint, però ara ella no s’ho podia permetre, s’imaginava que no s’ho podia permetre. Les coses havien arribat massa lluny, encara que fos contra la seva voluntat…

—Compte!

S’atura en sec, retornada a l’actualitat per l’avís de l’home espitregat que surt del magatzem de fustes amb un llarg tauló a l’espatlla. Darrere en ve un segon que sosté l’altre extrem. Els mira maniobrar per carregar-lo en una camioneta on ja n’hi ha potser mitja dotzena, i prossegueix carrer amunt, per on baixa el camió de l’escombrariaire, lentament, aturant-se ara i adés perquè els homes que el serveixen tinguin temps d’abocar-hi els grans cabassos nauseabunds. Les galledes rodolen per les voreres, ací i allà resten deixalles que no s’entretenen a recollir i que després s’endurà la brigada de l’escombra. Prop d’un portal hi ha una discussió, l’individu uniformat de blau assenyala unes andròmines que no es deu voler endur però la dona ja ho devia haver previst, perquè tot seguit s’avé a raons, i ella veu la mà que avança cap a la mà que s’obre; després, l’home s’inclina i recull allò que havia refusat.

Abandona la vorera i entre dos taxis, els conductors dels quals esmorzen al bar que hi ha davant, baixa a la calçada i travessa el carrer. Ara gairebé ja hi és, i per això precipita el pas, tot d’una adelerada, lliure de cabòries passades, atenta al futur immediat.

La porta de l’entrada és oberta i més endins la portera escampa tot de papers per terra, perquè acaba de fregar. Més s’hauria estimat no ensopegar-la, si la veu massa acabarà per saber on va, i no n’ha de fer res.

—Bon dia —mormola.

—Bon dia —diu la dona, girant-se.

No li fa cap pregunta, només vigila que passi pels papers, i ella els segueix curosament fins a l’ascensor, la llum del qual s’encén quan hi penetra. Tanca la porta i, una mica puerilment, prem el botó del sisè per si ella observa el progrés del llumet vermell. El darrer tram, fins a l’àtic, ja el pujarà a peu.