La una.

La portera, ara invisible, ja ha retirat els papers que cobrien els rajols, dues hores abans, i l’entrada resplendeix, immaculada, sota la reverberació del sol que s’atura al llindar de la reixa exterior, on comença una vorera regada de fa poc, però novament bruta i polsosa.

El sol llampegueja en els vidres dels aparadors, en els niquelats dels cotxes aparcats a totes dues bandes, i ella s’atura un moment, plega una mica el genoll per tal de reposar el portamonedes sobre la cuixa, l’obre i en treu les ulleres fosques. Tot seguit, el matí sembla apagar-se en tonalitats més dolces que s’esfumen cap als angles dels xamfrans.

Davalla mandrosament, gairebé gronxant-se, però esquerpa a les mirades dels homes que l’examinen sense insistir, sense dir-li res, com si endevinessin que el cos li descansa en un silenci satisfet i ara impertorbable. Entra i surt de les clapes d’ombra que dibuixen els arbres arrenglerats a la vorada, penetra en una zona més densa, feta de breus remolins de pols que la brisa aixeca del terra sense enllosar, de les pileres de maons reunits arran de tanca, de la camionada de sorra que han descarregat prop de la porteta on diu «Prohibit el pas».

Quan se separa cap a la calçada i alça els ulls, veu la casa tot just embastada, l’alta paret discontínua on s’obren tot de buits que seran finestres o balcons, l’engraellat de les bigues de ferro encara al descobert, la forma tot just insinuada d’unes habitacions, i l’home vestit de fosc que, a l’altura del primer pis, d’esquena, examina un paper en companyia d’un altre home que duu una camisa assamfainada i bruta de guix. Podrien ser en Daniel i en Ramon quan encara treballaven plegats, abans de les greus acusacions contra les quals en Daniel no acabava de trobar la manera de defensar-se.

S’havien discutit a l’obra, un matí, i ella va ensumar-se que no tot era com cada dia quan, després de rentar-se, en Daniel s’assegué a taula sense una paraula i s’inclinà sobre el plat com si vingués famolenc. No hi venia mai, sempre esmorzava copiosament. De més a més, aquell dia ella havia fet escudella, una menja que mai no havia gaudit de la seva predilecció, potser perquè a casa seva n’abusaven.

—Ha passat alguna cosa? —preguntà.

—Eh? —Va mirar-la, però sense esperar que ella repetís la pregunta tornà a abocar-se sobre el plat—. No, no… —va dir—. Què havia de passar?

—No ho sé. Es podia haver fet mal algú… Jo què sé!

—No.

Van acabar-se l’escudella, ella recollí els dos plats i se n’anà a la cuina a cercar la carn d’olla. No tenia criada, no n’havia volgut; només una dona, la Llúcia, que hi anava dues vegades cada setmana, a rentar la roba i a fer dissabte general. Aleshores es quedava a dinar amb ells, o més ben dit, a la casa, perquè es negava a seure a taula com ella volia, s’estimava més menjar a la cuina, sola.

—Vostès són els senyorets —va dir-li un dia que ella insistia.

—No sigui així, Llúcia. Som persones com vostè.

A la fi confessà:

—Jo estic acostumada a menjar a la meva manera. Al senyoret potser no li agradaria.

La va comprendre molt bé. Volia dir que a taula, amb ells, se sentiria cohibida, no gosaria servir-se dels dits o sucar al plat com li ho veia fer sovint.

—Com vulgui —acabà—. Per nosaltres, però, ja ho sap…

No se’n va parlar més i la Llúcia continuà menjant a la cuina, de vegades dreta i tot. Aquell dia, però, no hi era, no hi havia ningú llevat d’ells dos, i el silenci, que semblava una altra persona, car en Daniel persistí en el seu mutisme mentre menjaven la carn d’olla. De nou el va haver de trencar ella:

—Ja deuen estar avançades, les obres.

—Sí. Qüestió d’unes tres setmanes més.

—Quedaran bé, aquells pisets, amb tant de sol.

—Ara per ara, sí.

—Com vols dir, ara per ara?

—Mentre no es construeixi al costat.

Semblava haver-se animat una mica, però era una falsa impressió, les respostes eren mecàniques, es comprenia que alguna cosa li furgava el cervell. Més endavant, aprofitant que li va veure passar-se la mà pel front, s’interessà:

—No et trobes bé?

—Per què?

—T’has fregat els polsos. Podies tenir mal de cap.

—No; estic bé. —Ella li tenia la vista clavada damunt, i quan ell va esguardar-la devia comprendre que estava una mica preocupada, perquè afegí—: No en facis cas si de vegades semblo una mica abstret. La feina…

Va fer un gest evasiu i tots dos tornaren a menjar en silenci. Al vespre, però, ja semblava haver-li passat tot, es manifestà com de costum, van escoltar una estona la ràdio i després va voler que se n’anés a dormir amb ell, privilegi que reclamava un parell de cops cada setmana.

L’endemà passat, sense dir-li’n res, decidí portar un present al seu germà, perquè era el dia de sant Ramon. No li hauria calgut fer-ho, la festa ja havien convingut que la celebrarien diumenge i estaven convidats a dinar, però va semblar-li que, al xicot, li agradaria la sorpresa de trobar-se amb aquells botons dels punys a casa, quan plegués de la feina, a la nit.

Encara no feia cinc minuts que havia arribat quan la mare ja li preguntà:

—Què els ha passat, a en Ramon i al teu marit?

Es va admirar:

—Ah! Res. Que jo sàpiga, res.

—No van discutir-se?

Aleshores recordà el mutisme de dos dies abans, ho relacionà.

—Quan?

—Fa poc.

—Per què? Què ha dit, en Ramon?

La Maria, que havia estat fent dormir el nen, entrà al menjador i ajustà la porta tot queixant-se:

—No parleu tan fort.

—Li preguntava què els havia passat, a aquests dos —digué la mare.

—Ja ho he sentit.

—Què ha dit, en Ramon? —repetí ella.

—Gairebé res —féu la Maria, i va asseure’s al seu costat—. L’altre dia em va dir: «Aquest carall d’en Daniel…! Un dia tindrem un disgust». No li vaig poder treure res més, ja saps com és, ell… A la mare, que l’endemà insistí, va contestar-li: «No m’emprenyeu, vós, ara!».

—No en sabia ni una paraula —confessà ella—. Fins ara bé s’entenien.

—Potser no és res, tot plegat. Quan es treballa junts sempre hi ha motius de mal humor… —digué aleshores la mare.

—Ja li ho faré contar…

Però no va servir de res. A la nit, quan va dir-li que havia estat a casa seva a dur el present i que la mare semblava preocupada perquè es pensava que ells dos s’havien discutit, en Daniel gairebé s’enfadà:

—Que potser no podem tenir una diferència de criteri sense que es converteixi en un assumpte de família?

—Només t’ho preguntava —es picà ella.

—No ens discutim, tu i jo, de vegades?

—Com vulguis, noi.

—De tot en feu un castell, les dones.

Van fer-se mala cara fins l’endemà al matí, però quan tornà a dinar ja semblava haver-se asserenat, fins bromejà una mica, estava content perquè havien venut el darrer pis que els quedava.

De tota manera, la picabaralla amb en Ramon devia haver estat relativament seriosa; el diumenge, tot i que procuraren amagar-ho, es notava certa fredor entre ells i, com després se li acudí de reflexionar, tots dos havien eludit tota referència a les obres, cosa estranya quan en general ni l’un ni l’altre no sabien parlar de res més. També la mare i la cunyada ho havien observat, i la Maria, quan anà a veure-la amb el nen quatre o cinc dies després, li digué:

—Em penso que han tornat a tenir raons.

—En Ramon i en Daniel? —féu ella, com si l’altra pogués referir-se a algú més.

—Sí. Va ser ahir, la teva mare deia que a la propera casa que facin podien reservar-se dos pisos, un per cada família, i ell va contestar: «Prou que l’he de veure, aquell, només em faltaria tenir-lo per veí!». Ens vam quedar com unes mones.

—Potser encara és el mateix. Ja vas veure diumenge…

—Sí, va ser un funeral… I encara va dir una altra cosa, en Ramon: «Ja se’n guardarà prou, d’anar a viure en una casa construïda per ell…». Tu ho entens?

—No.

Ho va entendre un parell de setmanes més endavant, quan un migdia, com qui no diu res d’important, entre dues mossades de peix, en Daniel manifestà:

—Saps que en Ramon i jo ens separem?

Ella gairebé va aixecar-se de la cadira.

—Què us ha passat?

—No t’espantis —la tranquil·litzà ell amb el gest—. No ens ha passat res. Es veu que no veiem les coses de la mateixa manera, ell i jo. Però no ha passat res. Hem decidit separar-nos i prou.

—Però si semblava que us aveníeu…

—Potser ens necessitàvem l’un a l’altre, però ara sembla que cadascú ja pot volar amb les seves ales.

—Us heu discutit?

—Tant com discutir… Ja es veu que ell no ha de passar el maldecap de fer números! —exclamà aleshores—. Si li’n fes cas, treballaríem amb uns marges que més valdria plegar.

—No ho entenc —mormolà ella, aclaparada.

—No cal entendre res. Ell pensa d’una manera, jo penso d’una altra… Potser tots dos som una mica tossuts.

—T’ho ha demanat ell, de separar-vos?

—No m’ha demanat res, ja fa dies que tots dos ens adonem de com van les coses.

—No havies dit mai res…

—Per què ho havia de dir? Encara no estava decidit.

—Però…

Ell la tallà:

—No sé per què t’amoïnes. Puc continuar perfectament sol. De tècnics en trobaré tants com vulgui. I ara ja hi començo a entendre jo, també —sospirà—. Més val així, com més clars més amics. O a l’inrevés, com es digui.

—No ho entenc… —anava dient ella.

L’explicació, brutal, la hi va donar el mateix Ramon. De moment no volia sincerar-se, va dir les mateixes coses que en Daniel, una mica impacient perquè era un dia de festa al matí i volia sortir a passejar amb la dona i el petit.

—Què vols que et digui més? Ell per la seva i jo per la meva…

Va seguir-lo al rebedor, on es feia el nus de la corbata.

—Però en què no esteu d’acord?

—En res. Pregunta-li-ho a ell.

—Ara t’ho pregunto a tu.

En Ramon remugà:

—Potser és que li agrada de guanyar els diners més de pressa i més fàcilment que a mi.

—Què vols dir?

Ell es tombà, amb el nus encara a mig fer.

—Mira, les cases són per viure-hi, no perquè et caiguin al cap.

—Ha fet algun error de càlcul? —preguntà ella amb el cor encongit.

—No en podia fer cap. Els càlculs no són cosa d’ell.

—Doncs?

—Està bé, tossuda, ja t’ho diré! Són els materials.

I s’explicà. Ella no hi entenia gens, però de les seves paraules va quedar ben clar que en Daniel, encarregat de la gestió econòmica de la construcció i dels tractes amb els proveïdors, havia comprat materials defectuosos, i això repetidament.

—La primera vegada, davant d’una camionada de totxos mal cuits, em vaig creure que l’havien enredat —anà explicant en Ramon—, però quan la cosa es va repetir amb el ciment i amb l’arena, ja vaig veure que anava per fer estalvis. Tu no ho saps, però no és el mateix utilitzar sorra de platja o de riu… Només és un exemple. N’hi ha molts, ara, que construeixen així, de qualsevol manera. Per això passa el que passa. Vam tenir una discussió i em pensava que l’havia convençut tot i que ell es refugiava darrere l’aprovació de l’inspector de la comissió d’obres, un xicot que hi deu entendre tant com ell i el qual suposo que devia untar… Però et dic que sí! Ha continuat amb les seves mesquineses, com si res… Vine, un dia, si vols; t’ensenyaré la canonada de la conducció d’aigües. No cal entendre-hi gens per adonar-se que al més petit excés de pressió es rebentarà. I tot per l’estil! El mosaic mateix… Els enrajoladors es van veure negres per posar-lo sense que se’ls quedés als dits. És clar, ara, travat, és més sòlid, resistirà, però no es tracta d’això. Pretenem fer i vendre cases com cal, no apuntalades de qualsevol manera. A ell, però, tot això se li’n fot…

Ella no sabia què dir, només va poder balbucejar:

—Hi ha algun perill, doncs?

—Si no hi és, no és pas per mèrits d’ell. He fet tot el que he pogut, però en aquestes condicions jo no continuo treballant. Més m’estimo tornar a llogar-me, com abans.

—Si li fessis una mica de por…

Ell va tenir una rialla violenta, forçada i desagradable.

—Por! Si és un inconscient, dona! —I després, mentre avançava de nou cap al menjador, on la dona i el nen ja l’esperaven, tots dos mudats, afegí—: Ja has vist que no et volia dir res, sabia que no t’agradaria. Però tu m’hi has forçat. Si m’hagués cregut que ell era així… I estalvia’t de defensar-lo. D’ara endavant, cadascú pel seu compte.

Al vespre, abans de sopar, incapaç d’aguantar-se, li ho va abocar tot. Havia cregut en Ramon, sempre havia estat un noi ponderat, responsable; si ara havia decidit separar-se d’en Daniel no podia ser per caprici.

—Si li n’hagués fet cas, encara hi hauríem perdut diners —es defensà en Daniel—. Tu deixa’t entabanar. Naturalment, és el teu germà…

—Però si els materials eren dolents…

—No ho eren! Materials corrents, dels que usa tothom. Ell volia materials de primera qualitat, com si construíssim una casa de milionaris. Carall, no pot fer-se càrrec que són pisos de dues-centes mil, per obrers…?

—Però això d’aquestes canonades, i els totxos i la sorra…

Ell va concedir:

—Era en l’únic que tenia raó, en la camionada de totxos, però els de la bòbila van sorprendre la meva bona fe. De tota manera, per compensar la poca resistència, els vam barrejar amb els d’un altre carregament. Ell mateix hi va estar d’acord —repetí—. Són cases per obrers.

—Però també ells tenen dret a la seguretat; no hauries pas volgut que et paguessin amb diners falsos.

—I som-hi! Sembla mentida que et deixis omplir el cap d’aquesta manera. Hem fet una casa, la casa s’aguanta… Quina culpa hi tinc si el teu germà és un llepafils? Cony, estic content d’haver-me’n desfet! No em deixava ni respirar! N’hi ha que perquè saben posar un maó sobre l’altre ja es pensen que ho saben tot.

Va sentir-se obligada a defensar-lo:

—No és un paleta rutinari…

—Un carallot, és! —la tallà—. Ja m’agradarà de veure què fa, ara, tot sol!

—La qüestió no és aquesta.

—Ni aquesta ni cap! La construcció ha estat oficialment aprovada, oi? Doncs ja som al capdavall del carrer.

—Si t’ho agafes així…

—Exactament, m’ho agafo així. Com si no tingués prou preocupacions…!

«O mala consciència», pensa girada cap a la rasa del carrer d’Aragó, per on avança un tren. El fita un instant, gairebé darrere uns vells que s’han aturat, tots dos repenjats en un bastó. El comboi xiula, s’afua cap al baixador del passeig de Gràcia. També ella prossegueix, ara atenta a una gran taca d’oli que embruta la calçada, la contorneja i espera que passi l’autobús que baixa de les Corts, tan atapeït que la gent semblen vessar per les finestres.

Prop de la cantonada hi ha una altra construcció en marxa, més avançada que la que ha vist de primer, perquè ja té tota la façana llesta, a les finestres hi ha vidres i dins es veu tot blanc, llis, com eren els pisets quan els va anar a visitar, car hi volgué anar, ignorava per què. Dues famílies ja s’hi havien instal·lat i una dona li deixà donar un cop d’ull a l’interior, va dir que estava en tractes per comprar un altre pis de la mateixa empresa i que volia comprovar com ho feien. L’altra se’n va fer càrrec.

—També nosaltres vam comprar aquest quan encara no era acabat.

No hi va saber veure res de particular, com no fos que a la cuina hi havia ja dos rajols trencats, però la mestressa se’n donà la culpa, ho havien fet amb la nevera, un objecte immens que es menjava mitja habitació. Els envans eren molt prims, però ara ja els hi feia tothom; potser ho havien estat sempre i no s’hi havia fixat. Es recordà especialment de les canonades i examinà dissimuladament la de la comuna, sense trobar-hi res que li cridés l’atenció; exteriorment, era una canonada com una altra. Potser sí que en Ramon havia exagerat. Quan li ho va dir, un parell de setmanes més endavant, ell la mirà com si fos ximpleta:

—Què esperaves, veure les parets clivellades?

—No ho sé.

—D’aquí a un any, hi has d’anar. Aleshores veuràs coses i sentiràs queixes.

De tota manera ja n’havia sentit una, perquè la dona li va dir:

—No hi ha cap porta que ajusti bé. Van o massa fortes o massa balderes.

Però això era cosa del fuster.

—Ara, quan tot és nou i pintat —prosseguí en Ramon—, és natural que faci goig.

No hi havia tornat, és clar, altres preocupacions havia tingut, en Daniel…

—Puges, maca?

El veu sense tombar-se, un poca-solta grassó que seu darrere el volant d’un cotxe verd clar, llarg i ample com una nau. Té la porta mig oberta i un diari sobre els genolls que deu haver deixat caure per adreçar-li la paraula. Instintivament, accelera una mica el pas, però a l’acte torna a alentir, molesta amb ella mateixa. Darrere, sent la rialla grassa.

Tot de colles de nois i noies han envaït el carrer, és l’hora de sortir de les oficines i alguns, jovenots, s’empaiten i tot en una automàtica frisança de compensar la immobilitat de les hores de despatx. Les noies riuen, agafades de bracet, com ella mateixa quan sortia dels Electrodomèstics Comes amb la Marta, l’Anna i la Roser, cap de les quals no ha tornat a veure des que va casar-se. També elles deuen ser casades, ara. O la Roser potser no, era molt carregada d’espatlles i tenia un cul molt gros… Somriu. L’Anna hi tenia dues pigues, al cul, una a cada natja, ho va veure aquell cop que van anar a banyar-se, un diumenge que en Daniel estava de guàrdia a la caserna. També hi havia la Marta, que era la més bonica, i van despullar-se a la mateixa caseta.

—Tu! Què hi tens, aquí?

Es van fer un tip de riure, i la Marta les hi tocà i tot.

—Com dos ulls. Només t’hi falta un nas, noia, perquè sembli una cara de debò.

Hi va fer tanta broma que l’altra acabà per molestar-se.

—Et penses que les hi tinc per gust?

—Ja ho sap, el teu xicot?

—No sóc com tu, que ja li ho has deixat veure tot.

—Ben bé tot, no —rigué l’altra.

Era un tabalot, de vegades els contava coses que les feien enrojolar, sobretot la Roser, que era molt púdica, més i tot que ella. Un dia, quan va confessar que a en Daniel només li permetia que la besés, la noia va dir:

—Encara fas massa.

—Per què? —s’interessà la Marta—. No saps anar pel món, tu. Se’ls ha d’estimular una mica, els homes.

—No els estimulem prou com anem vestides?

En el fons, però, era una bona noia, la meitat de coses que contava es comprenia que eren mentides. Estava segura que l’hauria escandalitzat si s’hagués decidit a dir la veritat, que ella i en Daniel ja havien dormit junts, ni que només fos una vegada, i que després van tornar al règim estricte dels petons. Elles eren verges.

—I nosaltres també som de Déu —afegí aquell dia la Marta—. No em fareu creure que no en teniu tantes ganes com ells.

No acabaven de saber quin posat fer-hi i tot es resolia amb rialles més o menys hipòcrites.

Una veu la sobta:

—Teresina!

Esguarda amunt i avall, un peu sobre el passeig, l’altre encara a la calçada, veu el taxi que frena dos metres més enllà.

—Teresina! —insisteix la veu—. Aquí, dona!

La cara la mira, riallera, abocada a la finestreta. De moment no acaba de reconèixer-la, però tot seguit exclama:

—Oh, Gabriela!

Corre, inclina el cap i reposa una mà contra el vidre abaixat.

—No t’havia conegut!

—On vas?

—A casa.

Darrere pica un tramvia i el conductor del taxi es gira, diu:

—No ens podem quedar aturats, senyora.

—No, és clar… Puja!

—Si és a dos passos!

—No hi fa res, puja, dona.

Ella mateixa li obre la porteta i només li cal tombar-se d’esquena, repenjar les natges contra l’inici del seient i imprimir un moviment de rotació a les cames unides.

—Aquestes faldilles tan curtes són ben incòmodes, per certes coses…

—No m’ho diguis —riu la Gabriela—. Sempre has d’estar vigilant.

El vehicle engega i ella s’arrapa a la porta, acaba de tancar-la amb un cop ineficient, perquè el conductor diu:

—No ha quedat bé.

Alenteix i ell mateix estira la mà per tal de cloure-la amb un cop sec.

—T’acompanyaré a casa teva —fa la Gabriela—. A Floridablanca, oi?

—Sí. Baixi per Urgell —indica ella al xofer— i tombi cap a Floridablanca.

—Cap ençà o cap enllà?

—Cap a Villarroel.

—Baixaré per Villarroel, doncs. És direcció única.

—Com vulgui —diu la Gabriela. Se li gira—. D’on venies, ara?

Ella s’inclina endavant, es treu la sabata per fer una cosa o altra i evitar de mirar-la.

—He passejat una mica. I tu?

—De la plaça d’Espanya. L’Ermengol i jo ens hem fet treure el passaport, aquest estiu volem sortir, potser anirem a l’estranger… Encara no estem decidits, fins a les vacances falten dies… Estàs més prima, tu.

—No. Com sempre. I tu també.

—M’agradaria perdre tres o quatre quilos. L’Ermengol diu que no.

—Té raó. Estàs bé.

Ja deu fregar la quarantena, és molt més gran que en Daniel, però no ho sembla, es conserva, i sempre ha estat bonica. També sap vestir-se, ara mateix duu un vestit verd amb un escot molt discret, en forma de cor, i un plec a cada banda de faldilla que en trenca la monotonia.

—Així encara no t’has decidit a tornar amb la teva mare…?

—No.

—Continues amb la vella que em vas dir?

—Sí. Estic sola i no hi estic malament.

—No véns mai a veure’m —fa la Gabriela, precipitant el cos endavant per la frenada del taxista que s’ha aturat davant del llum vermell—. Es veu que si no ens trobem per casualitat, com l’altre dia, quan sorties del banc… Ja comprenc que no tinguis humor, però… —es redreça—. No t’ha escrit, encara?

—No.

—A casa seva tampoc. Abans-d’ahir precisament vaig veure la Quimeta…

Ella s’humiteja els llavis, torna a inclinar-se per tal de posar-se la sabata.

—Et devia dir mal de mi, és clar.

—No, per què?

—Està convençuda que tot és culpa meva.

—Però criatura! —protesta la Gabriela—. Si tu no hi havies intervingut mai, en el negoci. —I com per assegurar-se’n més bé—: Oi?

—No. Però ella es pensa que jo l’empenyia, que sense mi… M’ho va dir ben clar quan va passar tot això. I ja m’ho havia donat a comprendre quan els vam deixar per anar a viure sols.

La Gabriela s’arranja la faldilla que va remuntant-li, es mig tomba mentre el vehicle engega.

—Allò era diferent. És clar que si vau marxar és perquè tu volies.

—I ella també, encara que no ho digués. Però en això dels negocis, a en Daniel no l’he empès mai, més aviat al contrari, l’he frenat, o he procurat de frenar-lo, perquè pel cas que me n’ha fet…

—No et donen la culpa de res, en pots estar segura. Tot ha estat mala sort; podia passar-li a qualsevol.

Ella calla, mira finestreta enllà, segueix distretament amb l’esguard una noia a la qual penja una mitja i que no se’n deu haver adonat.

—L’equivocació —prossegueix la Gabriela— és haver-se’n anat. No és que no me’n faci càrrec, va atabalar-se.

—No ho sé…

—Ben cert que sí.

Torna a callar. La Gabriela diu:

—Fas alguna cosa, tu?

—No. A menys que esperar sigui fer alguna cosa… —I per tal de canviar de conversa—. I vosaltres com seguiu?

—Bé…, és a dir…, l’Ermengol va fer-se mal a la mà, ha estat uns dies de baixa, però ara ja torna a treballar. Vine’ns a veure, un dia.

—Sí, ja vindré.

—I els seus pares també… Sabies que en Francesc espera una altra criatura? —Riu, rectifica—: Vull dir la Dolors, és clar.

—No…

—Fa poc. Tot just està de tres mesos.

—No ho sabia —repeteix.

—No està bé separar-se tant de la família. —I amb una espontaneïtat no volguda—: És clar que tu sempre has estat una mica estranya…

—Estranya? Què vols dir?

—No ho sé, més aviat reservada. —I com per disculpar-la—. És la teva manera de fer, ves!

El taxi tomba cap a Villarroel.

—Potser sí.

—Ara mateix, això de viure sola. La Quimeta no ho comprèn, i a casa teva estic segura que tampoc no els deu agradar.

—No em sento d’humor gaire sociable, és veritat. I no vull imposar-me a ningú.

—Però per això és la família, per moments com aquest…

Gairebé distreta, replica:

—Tu ho has dit. Sóc així, jo.

—Mal fet. Sola, et deus passar tot el sant dia cavil·lant. La presència dels altres també serveix per distreure.

—Ja hi ha la senyora Carme —mig somriu ella.

—La senyora Carme?

—La mestressa del pis.

—Ah, però no és igual! Ho sap que el teu marit va haver de marxar?

—No.

La Gabriela es concedeix una pausa, i ella sent que l’observa de reüll, amb una mirada encuriosida i més aviat desconcertada. Fins que diu:

—A mi, no em faria gràcia viure sola amb una dona d’edat. Qualsevol dia pot passar-li alguna cosa i tu hauràs de córrer.

Somriu. És una observació molt pròpia de la cosina d’en Daniel, o més ben dit, de la Quimeta, perquè amb en Daniel el parentiu ja és més llunyà.

—No se m’havia acudit.

—I, després, la despesa… No vull ser indiscreta, però suposo que en Daniel no et podia deixar gran cosa, tot ho devia necessitar.

—Sí.

—Per això mateix. A casa teva o a casa dels teus sogres…

—No vull favors de ningú —contesta ella sense deixar-la acabar.

—Els favors els fan els estranys. En el fons, això és una mica d’orgull, Teresina.

—Potser sí —diu, desinteressada.

—És clar que sí.

—En tot cas, no hi puc fer més.

El xofer gira el cap, pregunta:

—A quin número és, això?

—La tercera casa.

Recorren els darrers metres en silenci, ella replega una mica les cames i engrapa el pom de la portella, disposada a saltar. Quan el vehicle alenteix, la Gabriela diu:

—No voldria haver-te molestat…

—No m’has molestat.

—Jo ho deia a fi de bé.

—Ja ho sé.

—A quin pis vius?

—Al segon. —I sense entusiasme—: Si vols pujar…

—No, ara no. Si he agafat el taxi és perquè se’m feia tard.

—No m’havies d’haver acompanyat, doncs.

—Tampoc no venia d’uns minuts.

Obre la portella, baixa amb precaució, els genolls novament units, es redreça en posar els peus a la calçada, perquè totes les voreres són plenes de cotxes i el taxi s’ha hagut d’aturar en doble fila. La Gabriela s’inclina cap a fora.

—I no t’amoïnis, eh? Tot s’arreglarà…

—Sí.

—I a veure si véns per casa. Ho has dit.

—Sí, una tarda.

—A mi sempre em trobaràs.

Tanca la porta, però continua abocada a la finestreta mentre el taxi engega de nou. Ella diu:

—Records al teu marit. I a l’Enriqueta.

—Fins aviat… Gràcies.

Es queda plantada entre dos cotxes, observant el vehicle que s’allunya, el cap i la mà que desapareixen però que encara la saluden per darrere del vidre posterior. La Gabriela sempre s’ha mostrat molt amical, quan en Daniel va dur-la a casa seva perquè la coneguessin la va acollir calorosament, com si ja fos de la família.

—En fotografia ja et coneixia —va dir-li—, però veig que encara ets més maca.

Avançaven pel corredor, va precedir-los cap al menjador, on hi havia el seu marit, ja que la visita tingué lloc un dissabte a la tarda, en Daniel els havia avisat que hi anirien.

—És l’Ermengol, el meu home.

Sempre deia el meu home. Un xicot ben plantat, al qual començava a aclarir-se el cabell.

—I aquesta és l’Enriqueta.

Una nena d’uns cinc anys que s’assemblava notablement al seu pare i que de primer els concedí ben poca atenció, perquè jugava amb fireta en un extrem i no volia que l’amoïnessin.

—No dius res al cosinet?

Però en Daniel era maldestre amb les criatures i la noieta no semblava recordar-lo; van haver de pregar-la una mica perquè li fes un petó.

—És clar que et veu poc… Però seieu. De manera que això va de veres, ara?

Tots dos van dir que sí i en Daniel féu:

—Sempre hi ha anat.

—Has tingut bon gust, noi. És clar que no cal que t’ho digui… Oi que és maca, Ermengol? —preguntà com si ella no hi fos.

—Molt —digué el marit, més conscient de la seva presència i, per tant, una mica cohibit.

Ella va ruboritzar-se, aleshores no sabia que aquesta era la manera de fer de la Gabriela, en general molt espontània, com va poder comprovar més endavant, quan ella i en Daniel ja eren casats i la noia de vegades els visitava, sempre a hores imprevistes, a mig matí, a punt de dinar… El seu marit no, només va anar-hi una vegada, no devia agradar-li de fer visites. També els va anar a veure dues vegades al pis, quan vivien sols; aprovà, criticà, s’entusiasmà amb algunes coses.

—Abans, no ho era, així —va dir-li en Daniel—. És darrerament, des que ha tingut la nena. Saps que van haver de fer-li una operació?

—No. De què?

—Es veu que no podia tenir fills, alguna deformació de naixença, suposo, ja pots pensar-te que a mi no m’ho ha contat mai en detall. El cas és que la cosa va anar bé.

—No em pensava que fóssiu tan amics, amb ella. Abans n’havies parlat ben poc.

—És clar, no la veia gaire. La relació més que res sempre ha estat amb la mare. I ara sembla que tu li has caigut simpàtica.

—No sé per què. Som molt diferents.

Sobretot aquell primer dia, perquè ella va dir ben poca cosa i en canvi la Gabriela xerrà molt, es va moure molt, els convidà a dinar per a un altre dia, més endavant, una invitació en l’aire que mai no es concretà. Va ensenyar-li el pis mentre en Daniel i l’Ermengol s’entretenien davant d’una taronjada i enraonaven lentament, amb abundants silencis, com dues persones que en el fons no tenen res a dir-se.

Aleshores la nena ja s’havia cansat de jugar tota sola i les va seguir cap a l’habitació, on semblava escoltar les explicacions de la seva mare amb més interès que no ella. Va preguntar:

—Qui és aquesta senyora, mamà?

Totes dues es van posar a riure i ella, sense haver-s’ho proposat, es trobà ajupida, fent-li un petó.

—Sóc una cosineta nova —va dir-li.

—Com la cosineta Dolors?

—Sí, igual. Ja és estrany que se’n recordi —féu la Gabriela—. L’ha vista dues vegades i una d’elles encara perquè vam anar a la botiga.

—Quantes cosinetes tinc, doncs? —preguntava la menuda.

—Tres, la Neus, la Dolors i ara la Teresina.

—Em farà un regal, també, el dia del sant?

La Gabriela va riure de nou.

—Ja veus si som interessats! Tenen cada sortida, les criatures…

Van tornar al menjador, on van seure encara una estona, bevent més taronjada, perquè la Gabriela n’havia fet tota una gerra. La petita també en volgué beure, es va embrutar tot el davantalet i va quedar-se mirant la seva mare amb uns ulls alhora innocents i plens de picardia que, a ella, li conquistaren el cor.

Potser la meva també hauria estat així, pensa, i s’adona que ha arribat a les escales, que comença a pujar cap al pis. Aleshores s’atura, fa mitja volta i taloneja de nou per l’entrada. Ha de comprar alguna cosa per a dinar.

«Compraré mongetes», es diu.

Surt al carrer i avança cap a Villarroel, on hi ha la conca i una noieta que la fa recordar d’ella mateixa, quan tenia catorze anys i treballava de dependenta a la bacallaneria; només que aquesta és la filla dels amos.

Hi ha gent i s’ha d’esperar mentre la noia i la seva mare van servint els clients sense pressa. Algú, una xicota, des del fons, la mira i després li somriu.

—Hola —fa.

És la del pis de sobre, la Maria-Cinta, tan afeccionada als nois.

—Bon dia —somriu ella al seu torn.

L’altra s’atansa una mica, pregunta:

—Està malalta, la senyora Carme?

—No, per què?

—Com que fa dos o tres dies que no l’he vist i ara vostè compra…

—És per mi.

—Ah, no li fa la dispesa…

—No, diu que és massa vella per això.

L’altra mou una mica el cap.

—Ja em coneix, vostè, oi? Visc al pis de sobre.

—Sí. La Maria-Cinta… De vista i de nom conec tots els veïns.

La noia somriu intencionadament amb els seus llavis massa vermells, mostra unes dents molts blanques i tan ben arrenglerades que no semblen seves.

—Ja m’ho penso. Amb la senyora Carme…

—D’una cosa o altra ha de parlar.

—Sí —fa la noia, una mica desconcertada, però tot seguit torna a somriure—. No és d’aquí, vostè?

No li cal contestar, perquè la mestressa, que desa uns diners al calaix, pregunta:

—Qui és, ara?

—Jo —diu la Maria-Cinta—. Volia olives i una lliura de llentilles.

S’ha avançat cap al taulell, prop del qual observa la pesada i afegeix:

—Les olives, de les trencades.

—Sí, ja sé que vostè sempre les hi compra.

Butxaqueja en el portamonedes, allarga una peça de vint-i-cinc pessetes i, girant-se, fa:

—L’esperaré.

Nomes hi ha una dona entre elles, perquè l’altra la despatxa la filla. La Maria-Cinta recorda les seves paraules i explica:

—Li he preguntat si no era d’aquí per això de viure rellogada…

—Tinc el marit fora i, mentre espero que em cridi, he aixecat el pis.

També ho devia saber per la senyora Carme, de la mateixa manera que li xafardeja les coses dels altres també deu contar les seves quan li ve a tomb.

—Ja veig… —diu la Maria-Cinta, però no sembla gaire convençuda.

La mestressa de la conca la mira:

—És vostè, ara?

—Sí. Quatre-cents grams de mongetes. De les rodones.

Totes dues, en silenci, contemplen com les aboca a la paperina que després col·loca a la balança.

—Bon pes —diu la dona.

Paga amb una moneda de cinc pessetes i després ella i la Maria-Cinta surten al carrer, caminen vorera avall sota l’ombra dels arbres ja fullats on se sent xiscladissa d’ocells quan el trànsit minva una mica.

—Quina sort, poder-se’n anar —fa la Maria-Cinta—. A França?

—Itàlia —diu ella, sense saber per què, potser perquè és l’únic lloc de l’estranger que coneix poc o molt.

—Diu que és tan bonic. Vaig festejar amb un noi italià, però a casa no els feia gràcia que me n’anés tan lluny. Ell tenia la feina allí, naturalment… No tenen fills, vostès?

—No.

—És clar, deu fer poc que són casats… No s’avorreix, ara, tota sola? No treballa, oi?

—No. Però sempre hi ha coses a fer.

—Jo vaig deixar el despatx on era, la setmana passada. He trobat una col·locació més bona, però encara m’han d’avisar. És com si fes vacances, ara —riu—. Llàstima que no duraran.

—Sí, tot s’acaba —contesta ella per dir una cosa o altra.

Han arribat a l’entrada, la noia la precedeix cap a les escales, a tocar de les quals s’atura un moment.

—Aquesta tarda pensava anar al cine… Per què no ve?

—Ja deu anar acompanyada, vostè.

—No. Vam dir d’anar-hi amb la mare, però aquest matí s’ha refredat. No li agrada gaire, a ella, el cine.

—No puc —diu—. He de fer una visita.

—Si és així, no he dit res.

Reprèn les escales, i ella observa el moviment de la faldilla massa ajustada, sota la qual es dibuixen les calces cada cop que avança una cama.

—Aquests dies ho aprofito —sent que diu encara—. Si fes més bo, me n’aniria a la platja, però encara fresqueja massa. A més, al meu promès potser no li agradaria que hi anés sola. Al cine li sembla que és diferent, no sé per què, de vegades trobes cada impertinent… —Torna a girar-se, somriu divertida—: Potser no ho hauria de dir, perquè a ell l’hi vaig conèixer.

—Es casen aviat?

—Fa poc que sortim junts, encara no hem concretat res. I jo no estic gaire animada, no es pensi. M’agrada, sí, però… Vostè l’ha vist?

—No, la veritat.

—És molt simpàtic, però una mica més baix que jo.

—Què hi fa, això, si s’estimen?

—Ja ho sé, però…

Han arribat al replà, s’atura, i ella cerca la clau en el portamonedes.

—Una estona que no tingui res a fer, pugi… S’estarà encara molts dies amb la senyora Carme?

—Uns quants…

—Ja tindrem ocasió de parlar, doncs. Pugi quan vulgui. I no tingui por d’amoïnar, sobretot.

—No.

—Més aviat l’amoïnaré jo —riu la Maria-Cinta.

Li correspon amb un somrís distret, es tomba cap a la porta i introdueix la clau al pany. L’altra avança cap al tram d’escales del fons.

—La mare ja em deu estar esperant.

—No s’entretingui, doncs. Bon dia.

I empeny la porta mentre la veïna desapareix en la penombra.