Piazza Barberini, tota la nit

Ja feia una estona que era al llit, sense dormir, quan va sentir passes a l’altra banda d’envà; després, la porta de la cambra que es tancava.

Una mà va prémer el dit contra el botó de llum del sostre i Achille va cloure els ulls, ferit per la resplendor; tot seguit, però, els va tornar a obrir prou per a veure qui havia entrat al dormitori. Espià entre el reixat de les seves pestanyes. El nouvingut era un home alt i prim, en aquell moment girat d’esquena, perquè s’encaminava al balcó.

«Més val que faci veure que dormo», es va dir el xicot mentre l’altre sortia fora, a la nit que planava sobre la Piazza Barberini, en aquella hora ja silenciosa. Però estava d’allò més estranyat. Ningú no li havia dit que hauria de compartir la cambra i, per tant, no s’explicava la presència de l’individu. És clar que li ho hauria pogut preguntar. Momentàniament, però, Achille no estava disposat a adreçar la paraula a ningú. Va continuar, doncs, espiant.

Al cap d’uns moments, l’home va tornar a penetrar a l’habitació, va ajustar el balcó sense tancar-lo del tot i, aleshores, en girar-se cap a l’interior, va adonar-se que no estava sol. Achille va sentir que proferia una exclamació mentre s’atansava al llit.

—Ei! —li va dir—. Ei, vós!

I el sacsejava. Achille, però, va creure oportú de continuar fent l’adormit. «Ara més que mai —va pensar—, perquè qui sap les intencions que té…».

De tota manera, l’home no va insistir gaire. En veure que no es bellugava, va arronsar les espatlles, es tornà a separar del llit i se n’anà a la taula que hi havia prop del balcó. Des d’allí el va contemplar de nou, com encuriosit, i després se li girà d’esquena. «Qualsevol diria que s’ha sorprès», va dir-se Achille, i el pensament el confortà una mica. Però no per això se’n fiava. «Més valdrà que no el perdi de vista», es va aconsellar.

Ara l’home havia encès una cigarreta i, inclinat sobre la taula, llegia uns papers. «No sé què n’ha de fer, dels meus apunts», va pensar Achille amb un cert desinterès. No tenien res de comprometedor; si li agradaven, podia llegir-los. I li devien agradar, perquè s’hi va passar una bona estona.

Després, però, quan va obrir l’únic calaix que tenia la taula, Achille fins i tot es redreçà sobre el coixí per tal de veure què feia. S’ajaçà de nou quan en va treure un llibre. Sense que li calgués cercar gaire, el va obrir per una pàgina que aparentment li era familiar i es posà a escriure unes paraules al marge. «Aquesta sí que es bona!», es va dir Achille. «Amb quin dret embruta els meus llibres?». Però ho va deixar córrer per tal de conservar la tranquil·litat.

D’altra banda, l’individu va enllestir aviat. Va deixar altre cop el llibre, ara sobre la taula, i, mentre començava a xiular una tonada americana, Don’t Fence Me In, s’encaminà de nou a la porta i, sempre xiulant, s’allunyà pel passadís. «Els despertarà tots», va pensar Achille, secretament satisfet.

Però o bé els altres dormien molt fort o bé l’home no xiulava tan alt com a ell li semblava, perquè tot va continuar quiet i silenciós, excepció feta d’aquella activitat musical a què es lliurava el desconegut. Achille, que el podia localitzar perfectament gràcies a aquest soroll, va concloure que s’havia posat al lavabo. En va sortir aviat, encara xiulant, i, després d’haver ensopegat amb una cadira, petit incident que l’obligà a interrompre’s per proferir una exclamació ofegada, va tornar a la cambra. Achille, fidel als seus propòsits, simulà un son normal, sense inquietuds.

L’individu, un cop dins, va avançar fins als peus del llit, on s’aturà a mirar-lo amb una expressió que a ell no li va agradar gens. «Sí —es va repetir—, caldrà que el vigili. És capaç de fer-ne alguna, aquesta nit».

De moment, però, el desconegut es va limitar a despullar-se. Era una persona ordenada, no hi havia dubte, tota vegada que es va anar traient la roba amb molta cura i la va deixar, perfectament plegada, sobre una cadira que desplaçà fins a l’altra, on hi havia les seves pròpies coses.

Achille va tancar els ulls, aquest cop sense fer trampa, perquè l’espectacle d’una altra persona que es despullava més aviat el molestava. Al cap d’una estona, però, la curiositat, al capdavall més forta que tot, els hi va fer obrir altre cop. L’home s’havia quedat en calçotets i, dret més enllà del breu passadís que formaven els dos llits bessons, davant l’armari de mirall, feia tot de moviments amb el tors. «Bona hora», es va dir Achille. «Això es fa al matí, en llevar-se…». Però en fi, no n’hi havia per posar-se pedres al fetge.

La gimnàstica, que aviat es va complicar amb tot de moviments de les cames, va durar deu minuts, passats els quals l’home es va treure els calçotets i enfilà un pijama que recollí de l’armari. La porta va xisclar una mica, perquè el moble era vell i mal centrat, i es va girar a veure com reaccionava Achille, però ell no va creure que el grinyol fos suficient per a simular que es despertava.

Després d’un seguit d’evolucions, el desconegut va apagar el llum i es colgà. «És estrany», va dir-se Achille, gairebé desil·lusionat. «Però em sorprendria que tot s’acabés aquí». Fos com fos, no estava disposat a donar-li cap oportunitat. Si convenia, fins i tot es passaria la nit en blanc.

L’altre no parava de girar-se i regirar-se, com si cerqués una positura més còmoda. També ell s’hauria volgut moure, però no gosava. Li semblava que, si ho feia, l’home endevinaria que estava despert. «I no vull tenir-hi cap mena d’explicació», es va dir. «Com més distants, millor». Ara, com que ja no tenia por que el desconegut el sorprengués, havia obert els ulls; en la fosca no li servia de res, és clar, però el tranquil·litzava. «Si es pensa usar-me a cop de paciència, s’erra de mig en mig», es va assegurar, conscient de la seva força de voluntat.

Al cap d’una estona, les parpelles van començar a pesar-li i, ara i adés, se li tancaven, però ell no cedí. «Que més voldria aquest!», va pensar. Prou que sentia la seva respiració feixuga, de persona que dorm de gust, però al capdavall també ho podia simular, oi? «No sé res de les seves intencions —va reflexionar—, però més val estar preparat per al pitjor».

L’home, de fet, no va tornar a donar senyals de vida fins a la matinada. Achille no sabia quina hora era, però va suposar que no devia faltar gaire per a les cinc, si és que no les eren. Tot d’una, va sentir que es bellugava d’una altra manera. S’havia ensopit lleugerament a despit dels seus esforços, però a l’acte es va retrobar tan lúcid, si bé molt més fatigat, com en els millors moments de la seva vida diürna. «Ara ho farà», es va dir triomfalment. «Prou que m’ho suposava!».

Pels moviments, va deduir que l’altre s’havia assegut al llit. Després va saltar a terra. Achille seguia aquelles activitats amb una atenció concentrada. «Cal que estigui a punt», es va dir, tens sota els llençols. El desconegut, a las palpentes, va recórrer l’espai entre els dos llits i obrí el llum. Era difícil de comprendre per què no l’havia obert des de la tauleta de nit, i les suspicàcies d’Achille encara van augmentar. «Estic segur que no fa res sense motiu», es va dir.

Però de seguida fou evident que les intencions de l’home, en aquella hora si més no, eren força humils. En el gran silenci matinal Achille el va sentir entrar a la comuna. «Bé», remugà, una mica decebut.

L’home va tornar al dormitori després d’ensopegar altre cop amb una cadira, probablement la mateixa que li havia obstaculitzat el pas de primer. Donna Francesca tenia el mal costum de deixar sempre una cadira en aquell sortint de la dreta, sense desanimar-se en veure que els hostes se n’oblidaven amb la mateixa constància. Aquesta vegada, però, el desconegut no es va prendre la molèstia de renegar. En canvi, quan entrà de nou a l’habitació, va badallar sorollosament. Achille va somriure. «Si es pensa que m’ensarrona…».

Va sentir el clic de l’interruptor i la lleu protesta del somier quan l’home es tornà a gitar. Al cap d’uns segons, ja dormia. «Que no es pensi que l’imitaré», va dir-se Achille. «Al capdavall, una nit és fàcil de passar, i demà ja ho aclariré tot». Fàcil o no, les parpelles se li feien tan feixugues que, sense adonar-se’n, cap allà a les set va claudicar. No pas per gaire estona, certament. I després, quan descobrí la traïció del seu cos, es va tractar de tot, indignat amb ell mateix. «Si que me’n puc fiar!», es va dir, queixós. «Per sort, res no ha canviat…». L’home, ara fins i tot roncava, una mica. «No es pot negar que és llest», va pensar amb un somrís interior.

A la plaça ja se sentia remor de passes, de potades d’animals, i fins i tot passaven els primers camions. Achille se’n va alegrar, ja que això l’ajudava a mantenir-se despert. Les parpelles li feien mal, sobretot després d’haver-se endormiscat, però confiava que un cop llevat i rentat aquella fatiga li passaria.

A quarts de vuit algú es va moure pel menjador i Achille va deduir que Donna Francesca ja havia abandonat el llit. La criada, una noia seca i eixuta que tenia la virtut de moure’s com una ombra, es llevava sempre abans, però mai no se la sentia. La mestressa, en canvi, era força sorollosa. Ordinàriament, si li trencava el son, Achille remugava, però avui la seva companyia invisible li agradà. «Sempre val més no estar sol, en una situació com aquesta».

La llum que penetrava per les portes mal ajustades del balcó li permetia d’estudiar l’individu ajaçat al llit veí. És a dir, no podia estudiar gran cosa, perquè s’havia tapat fins al nas i, per si fos poc, dormia de cara a la paret. Achille, doncs, només podia veure-li els cabells negres i el clatell pelut. «No hi fa res —es va dir—. La qüestió és no perdre’l de vista».

A quarts de nou, la seva hora habitual de llevar-se, es va començar a neguitejar; l’altre continuava dormint, i ell no el volia deixar sol de cap de les maneres. «Només faltaria, després d’haver-lo vigilat tota la nit!», es va dir. I va restar al llit, esperant.

Sortosament, no va haver d’esperar gaire. A un quart de deu, l’home donà senyals de vida. De primer es va fer un tip de regirar-se, exactament com la vetlla, en ficar-se al llit, però a la fi va treure un braç de sota els llençols, consultà el rellotge, va badallar llargament i acabà per asseure’s a la vora del llit.

S’hi va passar ben bé cinc minuts, badallant gairebé ininterrompudament amb gran desconcert d’Achille. Aleshores s’adreçà al balcó, el va obrir i tornà al bell mig de la cambra. Com havia fet de banda de nit, es va que dar mirant el seu company, però aviat s’arronsà d’espatlles. «No ho entén, és clar», es va dir Achille, satisfet. Tenia la impressió que l’havia frustrat d’alguna cosa, i això el feia exultar.

Mentrestant, l’altre es va treure la jaqueta del pijama i es lliurà a deu minuts de gimnàstica sueca. Achille s’ho mirava amb ironia. Quan va haver acabat, es tornà a posar la jaqueta i sortí del dormitori. Es devia anar a rentar, perquè va tardar força estona i, en entrar de nou a la cambra, duia els cabells humits. A partir d’aquell moment, ja no es va entretenir. Tot d’una, semblava que tingués molta pressa.

Es va vestir de cara al balcó, xiulant la mateixa tonada del dia abans, la qual cosa féu suposar a Achille que no en sabia cap més; va donar una ullada al carrer, es va contemplar més aviat llargament a l’espill i, després d’haver adreçat una llambregada encuriosida al llit que continuava ocupat, va abandonar definitivament l’habitació.

Achille esperà. Mig incorporat sobre el matalàs, espià les remors de fora. Però no se sentia res «Tothom se’n deu haver anat», va dir-se ell. En aquella hora, era normal.

Al cap de deu minuts, va decidir que ja es podia arriscar. Saltà del llit i va córrer al lavabo, sense trobar-se amb ningú. Davant del mirall, gairebé s’espantà. «Quina cara que faig, Déu meu!». Es va passar la mà per les galtes, però no es tractava del pèl, car gairebé no en tenia. Resignat, va rentar-se. «Hi ha coses que no les entendràs mai», va reflexionar.

De tornada al dormitori, es va vestir i es mirà encara a l’espill de l’armari. En aquella curta estona, el seu aspecte no havia pas millorat gens. Ben a l’inrevés: la llum del dia que entrava pel balcó obert subratllava encara la fatiga de la seva cara ullerosa.

Disgustat amb ell mateix, va sortir al menjador. Es va asseure sorollosament a taula, però no acudí ningú. Aleshores decidí cridar perquè li servissin l’esmorzar.

—Donna Francesca! Donna Francesca!

La mestressa va eixir del fons de tot de la casa, on tenia el dormitori, i avançà cap al menjador. Reprovativament, es va aturar al seu davant. D’instint, Achille acalà els ulls.

La dona va sacsejar el cap dues o tres vegades i, amb l’autoritat que li donaven els vint-i-cinc anys de diferència que hi havia entre ells, va dir:

—Li sembla que aquestes són hores de tornar a casa? Achille, que se sentia culpable, se la va mirar humilment. Seria qüestió de no repetir-ho.