Negocis a Clay Town

Mister Fedler va saltar de l’autobús encara en marxa, travessà l’ampla vorera i, amb cinc minuts de retard, cosa que no li havia passat ni una sola vegada en el transcurs dels darrers quinze anys, va entrar al building. Amb quatre gambades es va plantar davant l’ascensor que l’esperava amb les portes obertes.

—Hola, Buddy —va dir al noi que el manejava.

—Bon dia, mister Brant.

Van pujar sols. Aquells cinc minuts de retard li proporcionaven un luxe que encara no s’havia permès mai: que l’ascensor funcionés només per a ell.

—Com van, les coses? —va preguntar amablement al noi.

—Bé, mister Brant; com sempre.

—Més val així.

L’ascensor continuava enfilant-se. Quan a la fi s’aturà, a mister Fedler va semblar-li que mai no havia estat tan lent, però no va dir res, convençut que tot era culpa de la seva natural impaciència. Si la prosperitat general durava, aviat li hauria de deixar cada dia, el cotxe, a Drive Lane…

Dalt, va travessar el passadís fins al fons de tot i va empènyer la porta del despatx. Tots els empleats van alçar el cap de la feina o del que fos que feien, perquè un d’ells dissimulà ràpidament un diari, i, gairebé a l’uníson, exclamaren:

—Bon dia, mister Brant!

Ell, com de costum, va limitar-se a moure el cap silenciosament. La secretària va precipitar-se cap a la porta del despatx interior i, somrient, digué:

—No l’esperàvem, mister Brant…

Mister Fedler s’aturà en sec.

—Per què?

—Ens pensàvem que a hores d’ara ja seria a Chicago.

—A Chicago? —Va riure—. I què hi havia de fer?

—Ho va dir —féu la noia—. L’assumpte Malloy…

Mister Fedler brandà el cap.

—Vol dir que no llegeix massa novel·les, miss Helen? —i entrà al despatx.

Un cop dins, va tenir una petita sorpresa. Sobre la taula no hi havia el pitxer amb les flors que tenia ordenat que es renovessin cada dia. D’altra banda, algú s’havia pres la llibertat de canviar les butaques de lloc.

Sever, es va mirar la secretària que l’havia seguit.

—Qui ha mogut les butaques?

—Les butaques? —va repetir ella, estranyada.

—Sí, les butaques.

Ell mateix va ordenar-les com solien estar.

—I les flors… Com és que avui no hi ha flors?

—Quines flors? —digué la noia, cada cop més sorpresa.

—Quantes vegades he de dir que cada matí vull tres roses fresques sobre la taula?

—Jo…

Mister Fedler va fer un gest impacient.

—Ja sé, ja sé, es pensava que me n’havia anat a Chicago! No sé d’on la deu haver tret, aquesta idea —afegí.

—Però mister Brant…

Aleshores, per primer cop, va adonar-se que tothom, des que havia entrat al building, el tractava de mister Brant. Es va tombar novament cap a la noia.

—I ja està bé —va dir-li—. Si és una broma, passa. Però ara ja n’hi ha prou.

S’instal·là darrera la taula, on encara va haver de lliurar-se a diverses reformes de detall. Res no era al lloc que calia.

Quan ho va haver ordenat tot al seu gust sense preocupar-se gaire de l’esguard incrèdul de la noia, que avui semblava més estúpida que de costum, demanà:

—Digui a Smith que el vull veure.

Estava content de tenir Smith al despatx. No pas perquè fos una raresa; més aviat a l’inrevés. Totes les oficines de Clay Town tenien un Smith entre el personal. Però el seu era particularment treballador.

La noia va anar a cercar-lo i Smith es va presentar immediatament amb el seu etern somrís falaguer. Mister Fedler, de bones a primeres, preguntà:

—Què passa amb aquella reclamació dels Farrell?

—Els Farrell? Vol dir mistress Clarke…

Mister Fedler va estar a punt de protestar, però ja tenia la boca oberta quan decidí de deixar-ho córrer. Potser sí que era Clarke; al capdavall, el nom li resultava familiar. De tota manera, hauria jurat que era Farrell.

—Bé, Clarke o Farrell, tant li fa —va dir.

—Li he comunicat les condicions, però ella pretén que li vam prometre el canvi en ocupar el pis… I em sembla que té raó.

No us en preocupeu, d’això. Insistiu que la reforma porta aparellada una petita elevació de la renda.

—Però…

—No hi ha però, Smith. Insistiu amb fermesa i veureu com s’hi conforma. Sempre hi som a temps, de fer concessions.

Va acomiadar-lo amb un gest de la mà. En aquell moment el telèfon es disparava i mister Fedler es va apoderar de l’auricular.

—Sí…

—Mister Brant? —féu la veu.

—Sí —contestà ell, distret.

Fins després, quan l’home de l’altra banda ja començava a parlar, no va acudir-se-li que altre cop l’havien anomenat mister Brant. Què carall volia dir, tot allò? Sense miraments, va interrompre el seu interlocutor:

—Aquí mister Fedler.

—Mister Fedler? —va dir l’altre—. Volia parlar amb mister Brant, jo. No hi és, potser?

—No l’he vist mai.

La veu vacil·là.

—Com?

—Que es deu haver equivocat de número, home!

I va penjar. Si era algú que verament volia comunicar-se amb ell, ja tornaria a trucar. Una mica de broma estava bé, però ara començava a fer-se pesada. «Per bé que no comprenc com tots s’han pogut posar d’acord», es va dir, i arronsà les espatlles.

Va abastar la seva cartera i en va treure els plànols de la urbanització de Cap Tudela, curosament ordenats amb tots els papers que li permetrien d’establir un pressupost realista. Els va estendre al seu davant amb un gest no mancat de complaença i, llapis en mà, es submergí en l’estudi del projecte.

Durant mitja hora seguida no va parar d’anotar xifres i més xifres. Sovint, feia una pausa. Després tornava a anotar quantitats. Tot d’una, en mirar de nou el plànol de conjunt, s’adonà que l’indret assenyalat per l’emplaçament de la piscina no era el més indicat. Va fer una pausa en el seu treball i va encendre una cigarreta mentre hi reflexionava. I sí, tenia raó. La piscina calia situar-la a la dreta, precisament a l’extrem oposat d’on havia previst Lodge, el qual negligia l’existència d’aquell bosquet de pins tan aprofitable. Brandà el cap. Per sort, dinarien plegats.

Això va fer-li recordar que no podria trobar-se amb la seva muller, tal com havien convingut. Va allargar la mà cap al telèfon i discà un número.

—Mae? —digué quan li contestaren.

—Sí —féu la dona.

—James —va informar-la—. Em sembla que no ens podrem veure, aquest migdia. He de dinar amb en Lodge; ens cal discutir uns detalls de l’ordenació de Cap Tudela… Ho sento, estimada, me n’havia oblidat. Interfereix d’alguna manera amb els teus projectes, això?

—No… Llevat que necessitava el cotxe, aquesta tarda.

—És veritat. Mira: et deixaré les claus al despatx. Què et sembla?

—D’acord. Em va bé.

—Ah, caldrà que el vagis a buscar a l’aparcament de Drive Lane…

—Per què? —va inquietar-se ella—. Què ha passat?

—Res. Que cada dia es posa més malament, això. Al pas que anem, aviat serà més pràctic agafar l’autobús. Avui ho he hagut de fer… Ja saps quin aparcament vull dir, oi?

—Sí, sí. No t’amoïnis, James.

Encara no feia mig minut que havia penjat quan el telèfon va trucar de nou. Mister Fedler, que ja s’havia capmassat altre cop en l’examen del plànol per si hi descobria més defectes, agafà l’aparell amb un gest irritat.

—Mister Brant? —digué una veu d’home.

—Què li vol? —rondinà ell.

—Sóc Dickinson, de Clever Street, i…

Mister Fedler el va interrompre:

—Mister Dickinson, vostè deu ser una persona ocupada, oi?

—Naturalment, mister Brant! —es va sorprendre l’altre.

—Doncs bé, jo em trobo en el mateix cas. M’he de guanyar la vida, sap? No li sembla, doncs, que ja és hora de posar punt final a aquesta broma?

—No entenc…

Mister Fedler s’esforçà a dominar-se.

—Ho entenem tots dos, mister Dickinson. I ara permeti’m una pregunta: per què mister Brant, precisament? Hi ha alguna raó?

—Sempre demano per mister Brant —l’assabentà l’altre.

—Doncs si continua fent-ho, s’exposa que un dia li donin un raig de bufetades. I res més. Passi ho bé, molt senyor meu!

Més irritat que mai, retornà a les seves xifres «Ximples, més que ximples!», rondinava. I prosseguí amb la seva feina. Al cap de deu minuts havia descobert que tampoc la capella no era a l’indret més escaient. Per què no aprofitar aquella petita elevació natural del terreny? Era lògic que la capella es construís en un lloc més alt, visible… Féu una altra anotació, sobtadament disgustat amb el projecte sencer. «Caldrà que estiri les orelles a Lodge; aquesta vegada es tracta d’una urbanització de qualitat. No entenc com ha badat tant!».

Recollí tots els papers i va obrir el calaix superior de la dreta. A l’acte, el va sorprendre el seu desordre. És a dir, d’ordenat ja ho estava, però no pas com l’havia deixat ell el dia abans. «Això no pot ser!», es rebel·là. No hi ha res al seu lloc. Algú havia reordenat les coses capritxosament. «No pot ser!», es va repetir. «Si tothom comença a posar-hi els dits, no anirem enlloc». Va pensar que se’n queixaria a miss Helen, la qual, per cert, encara no s’havia preocupat de dur-Ii les roses…

La noia acudí al seu perllongat cop de timbre.

—Miss Helen —va fer—, em contestarà que no li ho havia dit mai, però és que em creia que era valor entès i, d’altra banda, és el primer cop que passa… Sigui com sigui, vull que sàpiga que els calaixos de la meva taula no els ha de tocar ningú.

—Però mister Brant!…

—Prou! Ja n’hi ha prou, li dic! Això ja ha durat massa. Faci com li mano. Els calaixos no vull que siguin ordenats sota cap excusa… I em sembla recordar que li havia parlat de les roses…

—Les roses… Jo em pensava que… Ara mateix les faré anar a comprar —afegí ràpidament, en veure la seva cara.

—Perfecte! Perfecte, miss Helen! —es va dominar mister Fedler—. Faci-les anar a comprar ja que, pel que comprenc, ens falten telèfons.

—Sí, senyor… No, senyor! —rectificà ella, atabalada.

—Perfecte —va repetir mister Fedler.

Quan la noia fou fora, es va posar les mans al cap. «No sé pas què els passa a tots. Perquè estic segur que la reclamació era dels Farrell. No conec cap mistress Clarke… I tan assenyat que semblava, Smith! No et pots fiar de ningú…». Mentre meditava el seu desengany, va alçar-se de darrera la taula i encengué una altra cigarreta. Va fer unes passes amunt i avall de l’habitació. De cop, havia perdut les ganes de treballar. Massa dificultats, aquell matí. I, després, les roses li eren verament imprescindibles. Prou estrany que era que hagués pogut concentrar-se amb tant de profit en l’afer de Cap Tudela. «Però ja em sentirà, aquest!», es va dir, pensant de nou en Lodge. «Que no es cregui que perquè ens coneixem com qui diu de tota la vida…».

Va retrocedir cap a la taula en sentir el senyal de l’aparell d’intercomunicació i miss Helen va dir:

—Hi ha mister Allott.

—Qui?

—Mister Allott.

—I qui és mister Allot?

—Mister Brant! —féu la noia, estupefacta—. És l’agent!

«No en volia saber d’altra!», va pensar mister Fedler. «Molt bé, a veure què carall s’han inventat, ara!».

—Que entri —ordenà.

La porta es va obrir tan de pressa com si l’home hagués esperat tota l’estona amb la mà al pom.

—Hola, James!

«Si més no, aquest parla amb sentit comú», es va dir mister Fedler en sentir que l’altre l’anomenava correctament. Però això no li evitava una sorpresa, perquè què redimoni s’embolicava miss Helen amb allò d’un tal mister Allott?

—Hola, Vitta!

L’home encaixà amb un somrís.

—Bromista!

Es van asseure l’un davant de l’altre. Mister Fedler va allargar-li una cigarreta mentre es preguntava què li veia de diferent. Però no va dir res. Potser tot era efecte del bigoti. En tot cas, era admirable que li hagués crescut amb tanta rapidesa; dos dies enrera anava estrictament rasurat…

L’altre va encendre amb parcimònia i després li féu l’ullet.

—Bé —va dir—. Ja està. Tenim l’opció.

—Quina opció?

—Home! No et recordes dels terrenys de Rock Bay?

«Està ben grillat!», es va dir mister Fedler. Però així eren els negocis. Encara que no n’hagués parlat amb Vitta, coneixia aquells terrenys. Secretament, els cobejava; sabia, però, que havia fet tard. Com no fos… com no fos… Digué:

—Rock Bay, sí.

L’altre va riure.

—Doncs ja els tenim a la butxaca. És a dir, les condicions…

S’instal·là més còmodament a la butaca i va començar a explicar-li l’afer en detall. Es va interrompre només una vegada, quan miss Helen va entrar amb les roses. No eren del color que ell les volia, però mister Fedler no protestà. Estava massa interessat en tot allò que l’agent li contava.

La conferència no va acabar fins a un quart d’una. «No ho entenc», pensava mister Fedler. «Sembla convençut que jo li vaig donar l’ordre, i no és així. De tota manera, és un error afortunat. Aquests terrenys són importants. Però quin dia tenen, la gent, Déu meu!».

En acomiadar-lo, va dir:

—Hauriem pogut dinar plegats, però m’he de trobar amb en Lodge…

—Lodge? —féu l’altre—. No el conec.

Mister Fedler va preferir callar tot i que sabia que ells dos havien anat a escola junts. «Quin farsant!», es va dir mentre l’acompanyava fins a la porta. Però ara, davant la perspectiva d’una bona adquisició, no estava disposat a immutar-se per tan poca cosa.

Al cap de mitja hora, prop de la una, va agafar la cartera i abandonà el despatx. Va lliurar les claus a miss Helen.

—La senyora Fedler les vindrà a recollir —digué.

—No són les del seu cotxe? —féu la noia.

—Exacte —va reconèixer ell, ara sense perdre l’humor—. Del seu, perquè de fet va a nom d’ella.

—No sabia que l’havia venut —mormolà miss Helen.

Mister Fedler s’enseriosí:

—Miss Helen, em sembla que tinc tanta corretja com qualsevol altre, però més val no abusar-ne. Probablement hi perdríem tots dos.

La noia el mirava, inexpressiva, i ell esperà un moment. En veure que no deia res més, es tombà cap a la porta i sortí.

Fora, l’ascensor era entretingut en un altre pis i no es va voler esperar. Començà a davallar a peu. Però en lloc dels tres pisos que li calia baixar, avui en va haver de fer sis. «Aquí hi ha alguna cosa que no rutlla…», es va dir, ja anguniejat.

Va travessar el vestíbul de baix i desembocà al carrer tot cordant-se l’americana amb la mà esquerra. I aleshores obrí la boca, admirat. El Palace, que ordinàriament quedava dues portes més amunt, a l’altra banda, ara era allí mateix, davant del building on s’havia passat el matí.

Va tancar la boca i la tornà a obrir, però aquesta vegada per esclafir la rialla. «Ara ho entenc tot!», es va dir, i pensà en el suposat viatge a Chicago, en el calaix desordenat, en la falta de roses, en les crides telefòniques de desconeguts que, com la secretària, s’entossudien a tractar-lo de mister Brant…

Va fer mitja volta i, de pressa, pujà al sisè pis a recuperar les claus.