IV. DESCOBRIMENT EN EL PASSAT

1

El seu rellotge assenyala prop de dos quarts de deu quan allarga la mà cap a la clau que surt del pany de la porta del pis, on la Natàlia deu haver-se-la oblidada, i la fa girar sense esforç. És una mica més tard que no es proposava, perquè no ha calculat bé la distància entre la torre del carrer de Castellnou, on s’ha acomiadat d’una Jordina emocionada i a l’expectativa, i aquesta casa de la Bordeta cap a la qual li ha calgut baixar a peu. En cap moment, durant el trajecte, no l’ha admirat que continués essent ell mateix, en Ricard Sureda, amb un record clar i precís, complet, de tota la seva vida, i potser per això té el cor tan alterat quan empeny la porta i penetra en un modest vestíbul desconegut, ben decidit, a desgrat de les seves aprensions, a encarar-se amb allò que li ofereixi la realitat.

Més endins, on de seguida veu que hi ha un menjador-cuina, crema un llum de petroli, però la casa, silenciosa, sembla abandonada. Sobre la taula, parada, una amanida, un crostó de pa, les setrilleres i una ampolla de vi deuen esperar algú, a ell, en Damià, la mateixa Natàlia si ha sortit…

Però no. Enllà d’una porta badada, en una cambra a les fosques, grinyola un somier, com si la persona que hi reposa hagués canviat de posició, i una veu jove pregunta:

—Ets tu?

S’hi avança, retallant-se en el llindar on s’atura un moment, escorcollant en l’obscuritat amb uns ulls que tot just distingeixen, per la magra claror de fora, l’embalum del llit, d’algú que s’hi mou, i s’escura la gargamella abans de contestar:

—Sí, sóc jo.

—Has fet molt tard… —diu la veu.

—No et trobes bé? —i ara camina cap al llit, d’on ella s’incorpora.

—Sí. Un mica feixuga, només…

Es redreça encara, esmunyint les cames cap a la vora, disposada a llevar-se, però en Ricard, que ja és prop seu, s’inclina a besar els llavis que se li ofereixen i, amb les mans contra les espatlles, la fa enrera.

—No et moguis, Natàlia… Ja has sopat?

—Sí. No sabia quan vindries.

—M’he entretingut —explica, recordant que fa una certa feina d’arxiver i que no sempre és gaire regular en el seu horari—. No et llevis, jeu.

Repenja una natja en el llit quan ella l’obeeix, i de seguida sent unes mans que subjecten les seves. Els ulls, més avesats ja a la penombra, perceben ara una cara una mica demacrada que emmarca la cabellera d’or, però sap que és una il·lusió que li sembli familiar. Correspon a la pressió dels dits, al petit somrís que la noia li adreça, i torna a besar-la quan la mirada li ho demana. Després diu:

—Més val que et despullis i t’acotxis, Natàlia. Agafaràs fred, així.

—Ara ho faré. Vés a sopar, tu. A la nevera hi ha ous i un tall de peix…

En sortir de nou al menjador veu que es tracta d’una nevera de gel, una mica escrostonada i de segur comprada de segona mà, però el fogonet de petroli, que completa el de terra, de carbó, sembla nou. Sense preguntar res, amb un xic de paciència, va trobant els estris que li calen i es bat una truita a la francesa abans de seure a taula, encarat a la porta del dormitori, des de l’interior del qual la Natàlia li conta que ha passat molt bon dia i que, una estona, l’ha vingut a veure la Maria, una noia que, pel que en Ricard entén, deu ser una companya de fàbrica.

Encara no ha acabat quan es lleva, però no pas per despullar-se, encara, car surt vestida per anar-se’n a la comuna, a l’eixida, i en entrar se li atansa, s’asseu. És ara quan pot veure bé, sota la llum que li dibuixa ombres al rostre, la seva expressió dolça, si bé una mica fatigada, potser perquè fa tantes ulleres. Amb un sotsobre que procura ocultar, se li acut que només té una setmana de vida i que ell no pot fer res per salvar-la. Potser és perquè ella confon l’esguard dolgut amb una mirada de tendresa o de preocupació pel seu estat, que li toca novament la mà, ara sense agafar-la-hi, i pregunta:

—M’estimes, Damià?

—I el noi l’acarona, li frega la galta amb el palmell contra el qual la Natàlia refugia un moment la cara mentre ell diu:

—Sí. I tu?

—Sempre.

És absurd que s’emocioni d’aquesta manera i que la senti de debò com algú que no vol perdre quan tot just l’acaba de conèixer, però no fa res per contrariar aquest sentiment que la presència de la noia provoca i que, d’altra banda, el deixa pensarós.

—I ara sigues bona noia; vés a descansar. Rentaré això i també vinc.

—Sí.

Quan es posa al llit, al cap d’una hora, ella ja dorm, i no li fa del tot estrany jeure prop seu, contra el cos que li comunica la seva escalfor, sentint, fins que també l’abat la son, la respiració pausada, lenta i tranquil·la. Més l’admira, però només un instant, abans no recuperi conscientment aquesta nova realitat, despertar-se amb un cap que, durant la nit, o potser a la matinada, ha vingut a refugiar-se entre el seu pit i el braç, ara empresonat. No gosa moure’s, però així i tot ja ha fet un gest i la testa també es belluga per alçar-se una mica.

—No dormia, ja —li diu.

—Et molesta el petit?

—No; es porta bé… Ara em llevo.

—Qui ho ha dit? —protesta ell.

—Jo —li somriu la noia—. Em trobo bé, de debò. I ja saps que el metge, si no vol que em cansi, també diu que no m’he d’endropir.

S’alzina més i, quan es besen, li acaricia l’espatlla, el braç. Un moment, sembla que els dits davallaran cap a l’estómac, cap al ventre, però s’aturen quan ja separa la boca i, de seguida, rebutja els llençols i va tombant-se per saltar del llit, on en Ricard s’asseu, mirant-la.

Sota la camisa blanca es nota la inflor de la panxa quan ella, dreta, es tomba i, amb el peu, busca una sabatilla que se li ha escapat.

—Què guaites?

—A tu… —i vacil·la uns segons abans de demanar—: Me’l deixes veure?

—Què?

—El ventre.

S’impulsa cap a la seva banda, sense esperar contesta, i la Natàlia, com si no fos el primer cop que s’hi avé, va alçant la camisa amb un moviment que no s’atura fins que la roba és arran de sina. El ventre, molt blanc i amb la pell que tiba, es projecta endavant, enfonsant l’ombra daurada del pubis, i ell el palpa, no segur que en aquella entranya hi creixi el seu fill, però tampoc no disposat a renunciar a aquesta idea quan tan clar és que la noia no dubta gens, ni ha dubtat en cap moment, que sigui en Damià.

—Que bonic és… —mormola, repenjant-hi la galta i afermant les mans en les anques.

—Bonic? —fa ella, però la veu és joiosa.

—Sí, molt —i alça el cap.

La noia s’ha acabat de treure la camisa de dormir, que deixa caure sobre el llit, i, al seu damunt, en Ricard veu la rodona dels pits turgents en la blancor dels quals s’encén, obscura més que vermella, la doble flama dels mugrons. Enllà, la cara sembla que pertanyi a una altra dona, una adolescent.

Torna a posar la cara en el ventre gràvid, hi obre els llavis que aleshores el recorren, i ella li toca el cap, li esbulla els cabells abans de dir:

—No em besis més, Damià.

—No —contesta en Ricard, que ho entén.

Però no és que la desitgi; té llàgrimes als ulls i es pregunta què pot fer per estalviar-li la mort.

Continua pensant-hi durant tot el matí, i a la tarda, quan ha de deixar casa perquè ella s’estranyaria que no acudís al treball. Ara s’adona que no sap exactament quines foren les causes de l’òbit, si li fallà el cor, si tingué una hemorràgia incontenible, si hi va haver infecció, i que ja és tard per esbrinar-ho. Pensa en possibles incompetències professionals, i li passa pel cap que potser al seu món, l’any setanta-tres, la noia s’hauria salvat. Sap, però, que no pot dur-la-hi, que la Natàlia no pot viatjar cap al seu futur i deslliurar en una època allunyada de vint anys…

Li és intolerable la idea de deixar morir algú tan dolç, tan misteriosament bell, i es pregunta si, eliminades altres solucions impracticables, no podria canviar les circumstàncies que presidiran l’infantament: posar-la en mans d’un altre tocòleg, d’una altra llevadora, ingressar-la en una altra clínica… Les despeses no són cap obstacle, atesa la facilitat amb què pot procurar-se diners si els necessita, però com justificar als seus ulls aquest canvi total de darrera hora, quan no té queixa de cap dels professionals que l’han anat visitant des que s’adonà que estava prenyada i que l’assistiran en parir? Una desconfiança en aparença gratuïta l’enquimeraria i, si expressava obertament temor, podia amargar-li els darrers dies de l’embaràs sense benefici per a ningú.

Li sembla totalment natural que es preocupi, que s’interessi tant per ella, i més després d’aquell episodi de primeres hores del matí, quan la seva nuesa, que trobava esplèndida i carnalment suggestiva a despit de la inflor del ventre, ha accentuat dins d’ell aquells sentiments que ja germinaven la vetlla o, potser més que això, en prolongaven, n’intensificaven uns de més vells, de quan va conèixer-la en un jutjat i aprengué a estimar-la. Puix que a hores d’ara, i bé que l’enigma perduri, ja no li queda més remei que creure que en un moment anterior fou en Damià.

Com posar-ho en quarantena quan ella, que l’ha conegut prou íntimament, no ha mostrat en cap instant la més petita vacil·lació i, ben a l’inrevés, l’ha identificat en alguns detalls del seu capteniment? Recorda, a tall d’exemple més determinant, la naturalitat amb què, en deixar el llit, ha accedit a mostrar-li el ventre. Que li ho demanés estava en concordança, doncs, amb els seus costums i amb el tarannà del noi que ella coneixia, amb el qual feia vida en comú.

No importa que ell no recordi, com una experiència personal, res d’aquella convivència, que dintre seu no hi hagi cap memòria ni de quelcom tan tendre i tan apassionant com deu haver estat penetrar en la seva carn, enfonsar-se en ella i sentir com l’acte d’amor l’estremia. En algun lloc del seu cos, molt soterrada, ha de subsistir la remembrança que ara, diria, enyora. I sap que això és possible tot i que, en la seva època, l’esperi la Jordina, tot i que estimi, també, aquesta Jordina que tant el vol. En Damià va passar per la mateixa situació. També això l’ha de convèncer que tots dos són una mateixa persona.

Sent que ha trobat, que trobà des del primer moment, quan anit la Natàlia li preguntava des del dormitori si era ell, allò que havia anat a buscar, que cap més prova no cal. Se’n podria tornar, doncs, si no fos per aquesta dèria de voler salvar la Natàlia i, si no li és possible, com ja tem, d’estar a la vora seu fins a la darrera hora, de donar-li el confort de la seva presència, de demanar-li novament que li ensenyi el ventre. Perquè sap que a ella li ha agradat, que l’acontentava àdhuc la idea que es feia d’inspirar-li desig.

Però si és en Damià, com ja no nega, com pot ser que hagi menat dues vides, una aquí, l’any cinquanta-u, company de la Natàlia, i una altra amb els seus pares, ignorant l’existència de la noia? Més que mai, li fan rodar el cap els pares morts i els pares vius, l’amnèsia que comparteix amb la Jordina, que el seu fill, quan neixi, sigui exactament el seu contemporani, que es giri cap a on es giri sempre hi hagi una contradicció…

Com solucionar-les?

2

És la tarda del seu tercer dia prop de la Natàlia quan se li acut la manera d’eliminar radicalment una d’aquelles impossibilitats que l’amoïnen i que ja discutí més d’un cop amb la Jordina: que als vint-i-dos anys trobés a les golfes uns papers escrits el cinquanta-u per un noi que aleshores encara havia de néixer i que no aniria al passat, a escriure’ls, fins després d’haver-los deixat al canterano.

Si tot ha anat com la noia pretén, en aquest instant i fent abstracció del darrer, escrit la vetlla de parir la Natàlia i que ell no pensa pas redactar, aquells papers ja són al calaix secret, indestorbats, perquè falta molt de temps fins que ella els descobreixi. I no els descobrirà mai, pensa, si ell, ara, entra a la casa i els retira i esquinça. Ignora com aquest acte pot afectar les seves relacions amb la Jordina, quan inevitablement torni a l’any setanta-tres, però en el pitjor dels casos hi ha les notes que els permetran de retrobar-se, tal com ha estat previst.

No ho vol ajornar i, com que la Natàlia, ho té observat de les dues nits anteriors, té una dormida profunda i prolongada que no s’interromp ni un sol cop, és aquella mateixa matinada, a dos quarts d’una, que emprèn el viatge fins al carrer de Castellnou, avui en un taxi que troba a la plaça d’Espanya i que el durà fins al carrer dels Vergós. Tanmateix, per salvar-se d’un imprevist i evitar enquimeraments a la noia si per atzar avui es despertava, abans de sortir li deixa una nota a la tauleta de nit, dient-li que estava una mica nerviós i és a fer una volta. Pot sorprendre-la aquesta captinença inhabitual, però els mots la tranquil·litzaran.

A Sarrià, fa a peu els cent metres i escaig que el separen de la torre, la tanca de la qual salta pel mateix indret que, en sentit invers, escalava dies enrere, avui perseguit pels lladrucs d’un ca relativament distant que, si bé no l’amoïnen, l’obliguen a fer una pausa al jardí, fins que s’apaivaguen.

La casa és fosca quan l’examina des de fora, i després, en obrir la porta sense cap pega, l’acullen la mateixa obscuritat, el mateix silenci. No encén cap llum, ni la pila que porta, però recorre molt a poc a poc el passadís i amb la mateixa lentitud puja les escales i tomba aleshores cap a la porta de les golfes, prop de la qual se serveix per primer cop de la lot. A l’altra banda, tot sembla exactament igual com quan l’hi acompanyà la Jordina, i tampoc no ha canviat res dalt, on només s’observa que hi ha més pols.

Aquí pot servir-se del llum sense por, però el torna a apagar quan les frontisses del moble grinyolen tènuement, no prou per despertar ningú però sí per enquimerar-lo fins que la quietud, persistent, el fa moure de nou i acabar d’abaixar la tapa que sostenia, sense deixar-la reposar en el braç de fusta, que no ha estirat. És amb l’altra mà, sense deixar la llanterna altra vegada encesa, que busca el calaix ocult i en palpa l’interior.

Els papers hi són, i s’assegura que els recull tots abans d’entaforar-los a la butxaca del pantalons, on després, quan ha tancat novament el canterano, els estreny entre els dits, com per evitar que li caiguin en davallar les escales, aturar-se uns moments a ran de porta, escoltant i, en no sentir res, obrir-la i tancar-la de pressa. Fora, pensa en aquell comentari que sembla fet en èpoques molt remotes, quan deia a la Jordina que potser entraria al seu dormitori de nena a veure com dormia.

Però no ho fa, ni ho podria fer; tot d’una, de sota una porta, un raig de claror es propaga pel terra i sent la remor d’una escurada de gargamella i, immediatament, unes passes. S’escorre cap baix tan ràpid com li ho permet la fosca que no gosa trencar i s’aplana contra la paret, darrere un moble vagament protector, quan algú surt del dormitori dels pares. Deu ser l’home, que després tanca una altra porta, la dels lavabos.

Dos minuts més i ja és al jardí, d’on salta al carrer en veure’l desert i, Milanesat enllà, s’allunya cap a la Via Augusta a la recerca d’un taxi que no troba fins prop de General Mitre.

Ja són dos quarts de tres quan, havent comprovat que la Natàlia continua adormida, recull la nota i, a la comuna de l’eixida, va esquinçant tots els papers a trossos petits que engega avall, cap al pou mort que hi ha sota; encuriosit, potser una mica desassossegat, es pregunta, ara, què deu haver passat, o què passarà amb la narració de la Jordina. Pot ser que, mentre en un moment hi ha hagut uns escrits que ara resulta que han estat destruïts en un temps anterior al que foren llegits, quedi encara una versió que sense els papers no pot existir? I si no queda, perquè mai no ha estat redactada, com s’explica que la conegui, ell?

En abandonar la comuna s’adona que, fet i fet, no és tan segur que hagi resolt una contradicció, i és amb aquest ànim inquiet que torna al costat de la noia, la qual, adormida i tot, sembla que noti la seva presència i es mou, arraulint-se contra seu. I a ell el conforta sentir-la tan pròxima, però encara es queda molta estona despert, ponderant si, en lloc de solucionar alguna cosa, no ho embolica tot.

Més ho enreda l’endemà, quan es veu obligat a sortir contra el seu grat, car la Natàlia avui se sent «una mica fluixa», com diu en despertar-se d’aquella llarga dormida que havia d’ésser reparadora, i ell li significa el seu propòsit de quedar-se a fer-li companyia.

—Se’n farà càrrec, que no hi vagi —contesta quan la noia s’enquimera, temorega que, si fa massa festes, el vell per al qual treballa pot decidir-se a prescindir dels seus serveis—. Sap que estàs embarassada i que se t’acaba el compte.

—Una estona, però, vés-hi. Que vegi el teu interès.

—No és com la fàbrica, això, Natàlia —li fa observar.

—Saps que patiré més si et quedes que si te’n vas. Si em trobava malament de debò seria una altra cosa.

—Faré com l’altre dia, doncs: hi aniré havent dinat. Però que consti que no està bé que em treguis del teu costat, i menys encara del llit.

Ella, que estava de panxa enlaire, s’aboca a la seva banda i l’abraça.

—No te’n trec, Damià. Si jo també t’hi voldria sempre…

—Al llit? —li somriu ell, intencionat.

—Ja m’has entès. Hi estic tan bé, amb tu! Si mai em passa res…

—Què t’ha de passar? —la interromp amb la veu gairebé escanyada per l’angúnia que li provoca aquell comentari.

—Sempre poden passar coses —diu ella, realista—. Si em passa res —reprèn—, vull que sàpigues que mai no m’hauria pensat que podia ser tan feliç. Per tot —recalca, i abaixa una mica la veu—. En aquest llit… Damià —s’ennuega—, fins i tot ara, tal com estic, et vull.

—I jo a tu, Natàlia —xiuxiueja sense mentir, profundament sorprès que pugui desitjar-la físicament mentre el glaça l’angoixa.

I tot d’una pensa: i si aleshores ho vam fer? I si un matí, com avui, a pocs dies del part, no ens vam saber dominar i per això es morí? En algun llibre, no recorda si escrit per algú prou competent, ha llegit que una dona pot copular, sense altres limitacions que la de la positura, fins al darrer moment; però és cert? No podria ser que els orgasmes, si són particularment intensos, la regiressin prou per afectar la criatura o les condicions orgàniques de la partera?

Es voldria convèncer, ara, que un coit de darrera hora fou l’origen del desastre, i engreixar així, a poc a poc, aquest petit punt d’esperança que acaba de néixer i que es va eixamplant durant tot el matí i les primeres hores de la tarda, fins que en sortir i anar pujant ciutat amunt per tal d’entretenir el temps fins al vespre, es troba a la carretera de Sarrià, cantonada a París, i, de cop i volta, temptat per la proximitat del carrer de Buenos Aires, té l’acudit de fer-hi una visita.

Hi falten, com veu de seguida, els grans magatzems i moltes cases que l’any setanta-tres ja fa temps que són construïdes i habitades, i aquella de la qual va anar-se’n no fa gaires dies amb la maleta a la mà i amb l’excusa que acompanyava la Jordina de vacances, sembla més nova, gairebé com acabada d’estrenar.

Mira enlaire, cap a les finestres buides del seu pis i cap a les del pis del costat, on hi ha un noi ja adolescent que no coneix, però no s’atura, sinó que prossegueix fins a la Diagonal, on vacil·la un moment abans de retrocedir, disposat ja a abandonar el barri… I llavors se’ls troba pràcticament cara a cara.

El seu pare i la seva mare, de bracet, ella amb un vestit de jaqueta fosc que la fa molt esvelta i elegant, somrient d’alguna cosa que li diu el seu marit, un xic inclinat i, bo i que parli, amb la cigarreta a la boca. Ni el miren, ni s’adonen de la seva presència, ja que res no els permet d’identificar el fill que ella tot just espera…

I ara sí que s’atura, bocabadat i amb la cara com extraviada, tan esbalaït que li costa de reprendre el moviment per tal d’avançar darrere d’ells, que ja s’allunyen xano-xano, sobrepassar-los i, més enllà, girar-se com qui repensa el seu camí i, en fer-ho, fitar el ventre de la dona.

És llis. Cap vestit, i menys encara una jaqueta cenyida com duu, no podria dissimular un embaràs; ni tan sols la més discreta de les inflors que, amb l’ajust de cotilles o faixes, possibilita a algunes noies solteres d’amagar que ja han folgat amb el mascle de l’espècie. No hi ha cap rodonesa en aquesta panxa de la dona que demà passat el parirà, l’hauria de parir, i l’ha parit de sobra l’any setanta-tres, quan conviu amb ella, vídua de l’home que l’acompanya i que presumptivament l’ha prenyada.

En algun lloc hi ha un frau, en algun moment algú ha fet trampa. O bé… L’estremeix la idea que en tornar al seu temps ja no serà potser en Ricard Sureda i Ribes, fill d’en Ricard i la Carme, sinó, de nou, en Damià Borràs, fill d’en Jeroni i l’Eulàlia, morts no fa gaire, assassinats, i sorprenentment resurrectes d’aquí a vint anys, quan conviurà amb ells i, una tarda, acorralat per la policia, tornarà al passat a matar-los.

No. Divaga. L’any setanta-tres no pot repetir-se allò que s’esdevingué l’any setanta-dos; ara ja forma part del seu propi passat i, segons la Jordina, no hi pot entrar. No importa, però. Importa més que, s’ho miri com s’ho miri, ni en Damià ni en Ricard no tenen pares, o són uns altres que van donar, alhora, un noi a cada parella, si no un mateix fill, successivament, a dos matrimonis, als Borràs quan ja eren difunts per obra d’un no nat i als Sureda perquè pogués viatjar al passat i prenyar-hi una noia que ja només té dos dies de vida quan fa més de vint anys que és morta…

Algú té la clau d’aquest misteri, o d’un fragment d’aquest misteri. La mare, naturalment… Caldrà que la interrogui de seguida que torni, si torna; que li digui d’on surt, en quin ventre fou engendrat, on són els pares autèntics que hi ha o hi ha hagut en algun lloc, i que els busqui. Però i si l’any setanta-tres ja no viuen?

Impulsivament penetra en la casa, disposat a fer l’encaix per parlar immediatament amb la mare, però llavors, ja a l’entrada, s’atura i retrocedeix. Què li avançaran, un parell de dies? I, a la Bordeta, la Natàlia l’espera.

En arribar a casa ja ha aconseguit d’asserenar-se prou perquè no se li noti res i, un cop ha sopat i ha rentat els plats, quan la noia ja és al llit i es queda una estona sol, fingint que vol llegir, àdhuc comença a admirar-se del desconcert amb què ha reaccionat quan les peces del joc anaven encaixant. Ara és clar, li sembla, que ni l’Eulàlia, esposa d’en Jeroni, ni la Carme, muller d’en Ricard, no han infantat en cap moment. Respectant encara el misteri del temps, que bé li caldrà atacar més endavant, amb la Jordina, li és fàcil, si no còmode, veure’s com un noi adoptat pels Borràs en la versió temporal en la qual viuen i pels Sureda en la versió que els vol difunts. Això explica que, un cop morta la parella, en Damià, que els tenia per pares, continués vivint. Procedia de l’any setanta-dos i no podia ésser liquidat fora del seu temps, en aquella època anterior a la seva naixença i a la qual havia viatjat sense fer res que posés en perill la seva existència. Però era una anomalia que calia corregir. Ho va fer la «llei» que no permet d’entrar en el temps propi, la qual fou aprofitada per situar-lo en la segona versió, com a fill dels Sureda que l’adoptaren quan els Borràs, que devien tenir precedència, no eren ja d’aquest món. A partir d’aquell instant desapareixia l’únic que restava de la primera versió, el seu record, car el noi que emergí de nou, ara l’any setanta-tres, havia hagut de viure per força la segona.

I, en referència a ell, l’havien viscut també totes aquelles persones amb les quals estava relacionat des del moment de la seva naixença o, més aviat, des que l’adoptaren els Sureda. Però quedaven les del període anterior al seu temps, corresponent al viatge, com la Mercè, la qual no el podia haver oblidat, segons la teoria esbossada per la Jordina, perquè el noi era una part de la seva vida d’aleshores, no afectada per cap de les circumstàncies posteriors. Exactament el mateix hauria passat amb la Natàlia en el cas de no morir en deslliurar. Era intel·ligible, ara, ni que fos tan inversemblant, que ell, Ricard, pogués ser contemporani del seu fill.

Consirós, pondera quantes històries tan estranyes com aquesta pot haver-hi, o haver-hi hagut, sense que ningú en sàpiga res, ni els mateixos protagonistes, si d’altra gent, en el transcurs del temps, han descobert el secret del viatge. Que la seva hagi «transcendit» pot agrair-ho a la previsió d’en Damià, a la seva pròpia previsió, doncs, quan decidí aprofitar una circumstància excepcional, l’existència del canterano, un calaixet ocult del qual no seria obert fins al cap d’anys, per deixar-hi els papers que la seva inseguretat li aconsellava d’escriure. Sense acudir-se-li, certament, que la destinatària d’aquells documents els llegiria en aquella versió temporal que li feia oblidar l’amant tan estimat en la versió des de la qual en Damià se li adreçava.

En aquest moment li dol haver destruït, amb la seva intenció de resoldre o d’eliminar allò que li semblava una paradoxa, unes notes que ja no en constitueixen cap, si dóna els seus raonaments actuals per bons. El material escrit no és una cosa que ha passat d’una versió a l’altra, contemporània i incompatible, sinó quelcom d’un temps que precedí l’existència de la versió alternativa i és, així, de quan només n’hi havia una. La seva presència al canterano de les golfes l’any seixanta-cinc, quan la noia trobà els papers, és tan natural com si els hi hagués posat, després d’escriure’ls, la Mercè o qualsevol altra persona que, l’any cinquanta-u, vivia en el seu temps normal. La paradoxa que hi veia la creava, únicament, el fet de pensar en una vida des d’una altra.

Ara, assegut al menjador-cuina del pis de la Bordeta, moments abans d’anar-se’n a dormir, no tem ja que la Jordina no el recordi ni que ell emergeixi en una tercera versió; a diferència d’en Damià, no ha alterat res de vital; s’ha limitat a informar-se. Sí que el preocupa, però, aquella destrucció feta a la lleugera, car és ara, passi el que passi, li sembla, que hi haurà una paradoxa real. Si la noia no sap res dels papers, no poden haver-se conegut, o reconegut, a la comuna de la clínica; si, en canvi, el coneix, caldrà preguntar-se com els pot haver llegit el seixanta-cinc quan avui, el cinquanta-u, han estats retirats d’on els havia de trobar.

Només hi ha una manera d’esmenar l’error.

Tot just són les deu del matí quan, ben proveït de paper que ha comprat en un establiment de la Creu Coberta, s’instal·la en un lloc discret i arrecerat de Montjuïc, darrere on es dreça el Museu d’Art de Catalunya, disposat a reconstruir tan bé com pugui les pàgines que esquinçà. Sap que no li cal enquimerar-se per la Natàlia fins a la nit, i li sembla que amb set o vuit hores pot fer un resum prou suficient, incloent-hi aquella darrera nota que, aquest cop, serà escrita abans no tinguin lloc els fets als quals es referirà.

No li importa ésser infidel en alguns detalls no essencials, puix que sap que no pot contradir-se, ni contradir la narració de la Jordina, la qual serà escrita no pas d’acord amb el que deia en Damià, sinó amb el text que ell redacta. Si hi ha lleugeres discrepàncies amb la que llegí dies enrere, al setanta-tres, ningú, fora d’ell, no pot notar-les.

Escriu seguit, amb relativa fluïdesa i amb l’esperit vagament irònic; ara tot el futur, del qual forma part el seu present actual i, doncs, el mateix fet d’escriure, reposarà sobre allò que, al capdavall, és una falsificació. Encara troba més irònic que calgui fer-la perquè res no canviï.

S’ha endut un entrepà de casa, el negligeix fins a quarts de quatre, quan es concedeix un repòs i s’aixeca a estirar les cames i a fer-se passar el fred que, a poc a poc, se li ha anat ficant als ossos. És un dia clar, assolellat, però des de bona hora circula una brisa fina que ara, amb la davallada del sol, s’accentua prou per començar a molestar-lo. Tot i el que ha treballat, li queden dues hores llargues de feina.

Enllestirà a tres quarts de set, a l’estació del metro de la plaça d’Espanya, on davalla a les cinc, quan els dits se li enrampen bo i que, sovint, hi projecti l’escalfor de l’alè. Assegut en un banc, a l’extrem de l’andana, lluny d’on s’apinya la gent i ara embolcallat per una humitat càlida, animal, que contrasta amb l’airet pur de fora, al capdamunt de la muntanya, repassa llavors la vintena llarga de planes que ha cobert de lletra menuda, sense esmenar-hi res.

Tindria temps, encara, d’atansar-se al carrer de Castellnou a deixar-hi el manuscrit, però s’estima més ajornar-ho fins l’endemà. Està cansat, li fa mal l’esquena de tenir-la tantes hores inclinada endavant, en una posició més incòmoda que quan treballa al seu estudi, on disposa d’una taula alta, de dibuix. Prolonga, doncs, la seva estada al soterrani, contemplant ara els viatgers que surten del metro i hi entren i dels quals el separa aquest secret del viatge que, si posseïen, instauraria un caos monumental fins i tot prescindint que, com temia el pare de la Jordina, hom podria servir-se’n amb finalitats bèl·liques, destructives.

Pensa en la Jordina, en la Natàlia, en aquests dos amors destinats, l’un a durar fins que sigui, potser anys, i l’altre a convertir-se en nostàlgia d’allò que hauria pogut ser. I recorda també la Mercè, amb la qual juga, de la qual secretament es burla, quan va acollir-lo llavors que era jove i, com sap ara, l’estimà molt més que no devia creure en Damià quan hi convivia. Ara és una dona madura, de quaranta-i-tants anys, però el vol encara, el torna a desitjar, i se li ofereix sense que gosi dir-ho amb franquesa per por de ser ridícula i sense adonar-se que, amb les seves provocacions, encara ho és més. En aquests instants hi pensa amb tendresa i li sembla que ha fet mal fet de no complaure-la.

I la mare… No, no és el moment, es diu. Ni el de la Mercè, o de la Jordina. És únicament el de la Natàlia, per la qual voldria tornar quan ja sigui morta per tal de fer que visqui sense ell.

3

Tot està previst, però no tot es repetirà amb fidelitat. Quan la noia sent els dolors que, com creu, anuncien el part i demana la llevadora, ell només corre fins a la porta i escales avall. Al carrer, s’ho pren amb calma. Sap que en Damià va precipitar-se, potser mig cregut que la Natàlia era capaç d’infantar tota sola, en la seva absència, però ell, que no té aquest temor, busca tranquil·lament un bar amb telèfon públic, des d’on truca a la dona, la qual, en lloc de dir-li que acudia de seguida, com s’imaginava, li fa tot de preguntes que contesta amb serenitat, sense impacientar-se, si bé, quan sembla que ella vacil·la, li recorda que, al capdavall, la partera ja ha acabat el seu compte.

—Molt bé —acaba la llevadora—. Porti-la a la clínica, on ja em trobaran.

Torna, doncs, al pis, on la Natàlia ara seu al caire del llit amb la bossa, ja preparada, als seus peus. Els dolors continuen i, mentre baixen les escales, s’ha d’aturar dues vegades i es queixa:

—No sé si hi arribaré…

Ell, que la té abraçada per tal d’evitar que caigui si entropessa, l’anima i, en ser a baix, la deixa asseguda al segon graó mentre surt a buscar un taxi en la desolació del carrer. Llambrega amunt i avall i, en no veure’n cap, se les emprèn amb lentitud cap a la plaça d’Espanya, girant, però, de tant en tant el cap per veure si en ve algun en direcció contrària.

A cent metres de la casa retrocedeix, per no allunyar-se’n massa i, en arribar a la porta, mira cap dins, on la noia continua al mateix lloc, ara amb els colzes repenjats contra els genolls i el cap entre les mans, quieta, com si ja no sofrís.

És que els dolors s’han apaivagat, li diu al cap d’uns minuts, quan a la fi ha distingit un taxi i ha estat a punt de perdre’l, car el taxista, obligat a frenar perquè el noi saltava a la calçada, li comunica que va de tancada a despit del llumet encès, que no pot apagar. Venturosament es repensa en saber que el passatger serà una dona a punt d’infantar, i és prou amable i tot per sortir del vehicle i mantenir la porta oberta, al peu de la qual, quan la Natàlia hi entra, fa un comentari que vol ser humorístic i potser és preocupat:

—No m’ho faci aquí, que no reuneix condicions…

És un home garlaire que, un cop ha engegat, els distreu amb la història d’un altre part ja vell de quinze anys, el de la seva dona, que, poc entrenada, comenta, va tenir la criatura gairebé al replà de casa, quan se n’anava a comprar al veïnat.

—És clar que li faltaven quinze dies… De comptar no n’ha sabut mai gaire.

Amb prou feines si l’escolten, la noia abatuda contra l’espatlla del xicot, que l’abraça novament i, amb l’altra mà, prem la seva quan ella té un altre esqueixament i s’ha de mossegar els llavis per no cridar. Però ja no es repeteix, i al cap d’un moment fins té ànims de somriure-li i de tornar-li la pressió dels dits, que continuen enllaçats.

Sembla més lleugera quan baixa del cotxe, de nou atesa per la sol·licitud del taxista, que, un cop ha cobrat, els desitja molta sort abans d’entrar a la clínica.

—I que sigui noi! —afegeix quan ja són a la porta.

La llevadora, que hi viu més a prop, ja els espera al despatx de l’administració, on cal formalitzar uns papers d’ingrés que la mateixa infermera de servei va emplenant amb lletra grossa, lenta i molt ben dibuixada. Però res no corre pressa, com demostra l’examen a què després és sotmesa la Natàlia i corroboren les respostes que fa a les preguntes de la dona, la qual els assegura que poden posar-se tranquils fins al matí pel cap baix; la noia encara no ha trencat aigües.

Tanmateix, abans d’anar-se’n, dóna instruccions a la infermera que l’ha assistit, una noia ja gran i d’aspecte competent, amb ulleres i una ombra de bigoti, el nom de la qual de seguida fa dreçar l’orella a en Ricard. Seria massa estrany que en aquella època, a la clínica, hi hagués dues Sares. Per força deu ser, doncs, la Nonell que ara, al setanta-tres, viu al carrer de Caponata.

Se n’acabarà de convèncer en el transcurs de la nit, quan, un cop adormida la Natàlia, prop de la qual ningú no li ha negat el dret de quedar-se, surt a fer una volta pel passadís, entra a orinar a la comuna on ja no es trobarà mai més amb la Jordina i, en abandonar-la, la veu sortir d’una habitació on deuen haver-la cridada i posar-se en una menuda cambreta que no tanca en asseure’s davant un llibre que té obert sobre la taula.

Se li adreça amb l’excusa de demanar-li’n un altre per entretenir-se mentre la seva companya, com recalca, dorm, i allarga la conversa per tal de reforçar la seva memòria i fer que recordi, doncs, quan l’any setanta-tres la Jordina acudirà a casa seva a interessar-se per aquell part i les seves conseqüències. I ella, que només disposa d’aquell llibre i és una xicota amable, el deixa parlar, contesta les seves preguntes sense sorprendre’s que se li adreci com a senyoreta Nonell, probablement perquè es pensa que la llevadora ha pronunciat el seu cognom, i li recomana que no es posi nerviós amb l’espera; tot anirà bé.

També ho diu el metge, a les vuit, quan ell ja fa hores que torna a ser al costat d’una Natàlia més preocupada per la nit que li ha fet passar, assegut a l’habitació i sense dormir, que no pas pel deslliurament que creia tan immediat i que l’home encara ajorna.

És un individu baix, carregat d’espatlles i de capteniment meticulós quan al seu torn examina la partera, l’ausculta, li toca repetidament el ventre amb les seves mans adiposes i d’ungles molt retallades, i acaba per concloure que la criatura s’ho pren amb més calma que ells.

—Ja sap el que es fa —diu, benhumorat—. Enlloc no estarà mai tan bé com on és ara.

Torna a abaixar la camisa de la Natàlia i la infermera, que ara és una altra, més jove i d’ulls esclarianats, li apuja la roba del llit. Girat cap a la llevadora, li pregunta, com si consultés un col·lega:

—Coincidim, senyora Alafara? —I quan ella afirma—: Entesos, doncs. Tots podem dinar sense presses.

Toca la galta de la noia, hi deixa reposar una estona el dors de la mà, com si amb aquest contacte cerqués una confirmació a allò que minut enrere ja li ha dit ben clar el termòmetre i, en separar-la, afegeix:

—Tot conforme.

La llevadora el segueix fora, amb la infermera, però als dos minuts entra de nou per dir-los que, un cop hagi enllestit una visita que té a les quatre, tornarà a la clínica per no moure’s fins que tot estigui llest.

És en sortir aquesta segona vegada, quan tanca la porta, que la Natàlia li proposa:

—No cal que et quedis, tampoc. Ja veus que n’hi ha per hores.

—On vols que vagi? —pregunta ell amb una hipocresia obligada que li fa mal.

—Has d’esmorzar. I sobretot et convindria dormir una mica. —Li busca la mà, li somriu—. De debò, Damià. Estic bé, i hi ha aquesta noia.

Sap que no la veurà més, perquè durant la nit, mentre vetllava el seu son, s’ha dit que, un cop fora, ja no hi tornaria, però ara dubta que pugui deixar-la, i el combat que té lloc en el seu esperit deu fer-se visible, car la noia comenta:

—Fas més mala cara que jo… Creu-me, Damià.

No és això el que el decideix, però, sinó que pensa en els papers que ha de desar al canterano i que avui es penedeix de no haver portat ahir, en enllestir-los. Si no hi va ara, no tindrà cap més ocasió de posar-los-hi… S’inclina, doncs, i la besa als llavis amb tanta força, tan càlidament, que, en redreçar-se, ella fa:

—Mummmm…

El cor se li escanya de pena, però d’algun lloc treu forces per bromejar:

—Hi ha res a dir?

La noia ho nega, i mormola:

—T’estimo.

—També jo, Natàlia…

I li cal girar-se de pressa, fugir, per no esguerrar-ho tot.

Com que no ha hagut d’escriure res, a dos quarts d’onze del seu temps ja ha acomplert la missió, i és llavors, quan baixa de les golfes en la nit del dia de juliol que ha escollit per entrar en una torre solitària, potser perquè els Artola fan vacances, que el record dels darrers mots bescanviats amb la Natàlia tornen a fer flaquejar el seu ànim. Es repeteix que no la pot assistir, que ni tan sols no presenciarà el desenllaç, posterior al moment en què, a punt d’entrar a la seva època, li caldrà abandonar l’habitació per tal de desaparèixer sense testimonis, i per això continua avançant i entra al salonet que la Jordina, a la mort dels seus pares, ha convertit en una cambra acollidora, on fa vida.

Obstinat a vèncer aquesta voluntat de retorn a la clínica, es diu encara que, si no s’erra, en un proper viatge la Natàlia l’espera en un jutjat, però no és prou. Ara és l’amant, la noia enamorada i gràvida d’ell que li somriurà amb tendresa; mai més, si ara se’n va, no ha de veure aquella mirada càlida ni ha de sentir aquella veu confiada que el subjuga, car no ha de repetir pas un encontre en aquella etapa, quan, amistançats, la condemna involuntàriament a morir…

A punt d’encaix, atura, doncs, el gest, la determinació, i, a grans gambades, surt de la peça, abandona la torre protegit per la fosca nocturna i, en traspassar la tanca del jardí, es trasllada novament al dia dinou de setembre del cinquanta-u, quan parpelleja, ferit pel raig de sol que, sobtadament, l’inunda.

Refet, no busca cap taxi que ara no necessita, sinó que corre cap a l’estació de les Tres Torres, a agafar el metro que, a dos quarts de dotze, el deixa prop de la clínica Barcino, on res no és com creia o s’imaginava, perquè a l’habitació hi ha un metge i una infermera que no coneix, tots dos abocats sobre la Natàlia, que crida i plora ensems, badada de cuixes i amb les mans com enrampades a un dels ferros travessers del capçal. Al fons del sexe, tan obert que sembla a punt d’esqueixar-se, s’hi distingeix una massa fosca que ella malda per expulsar. Els ulls semblen entelats i tenen una expressió fixa, sense parpellejar, que no s’altera quan el noi es mou ràpidament i, per darrere la infermera, s’atansa a l’espona del llit. Però ella, que conserva la lucidesa, el reconeix i crida:

—Que em moro, Damià!

—Natàlia…

La suor li xopa l’arrel dels cabells, el sota nas, el coll i la regatera entre els dos pits que exposa parcialment, i té la cara envermellida per l’esforç, que, intens i tot com sembla, no deu ser suficient, puix que el metge diu:

—Una mica més…

—No puc!

I el cul, que se sollevava, cau, les cuixes es tanquen vagament mentre separa una mà del barrot i, a les palpentes, busca la seva al moment que entra l’altra infermera, la que al matí substituïa la Sara Nonell. Deu venir de telefonar al tocòleg i la llevadora, perquè explica:

—No hi són ni l’un ni l’altre. Però la germana de la senyora Alafara diu que sap on és i que l’avisarà.

—Ha trucat a l’hospital?

—Sí, però ja havia sortit, i a casa no l’esperen fins a l’hora de dinar.

El metge torna a mirar cap a la partera, sobre un dels genolls de la qual reposa una mà la infermera que ell no coneix i, poc convençut, diu:

—Reposi una mica… Però quan el dolor torni no es planyi.

Sobre la tauleta hi ha una ampolla partida, una xeringa que fa pensar que deuen haver-li donat una injecció, però no ho comenta, sinó que pregunta:

—Què ha passat? El doctor Rems i la llevadora no l’esperaven tan aviat…

—Hauria d’haver parit, ja —rondina el metge—. La criatura…

L’interrompen els dolors de la Natàlia, que tornen. La mà s’escapa d’entre les seves i el cos, que un instant sembla que es recargoli, s’alça amb un gran impuls, els talons es claven en el llit i les cuixes se separen de nou, una d’elles dirigida per la infermera, mentre el doctor s’inclina sobre el ventre, reposa les mans a banda i banda, capbaix.

—Ara… Fort!

La noia serra les dents, que tot seguit obre per cridar, i la infermera, d’ulls esclarianats li eixuga la transpiració del front, de la cara que el dolor desencaixa.

—Més… una mica més —fa el doctor, i els artells de la Natàlia es posen blancs amb l’esforç que prolonga quan als cinc minuts de sofriment els dolors minven altra vegada i ella està tan cansada que tot just té esma de mirar-lo. Fins al cap d’una estona no mormola:

—No podré…

—És clar que sí!

—És el primer, senyora —diu el metge—. És el que costa més.

Costa tant, que la següent onada de dolors dura potser deu minuts, gairebé sense interrupcions, i el pitjor és que les forces de la pacient minven d’una manera visible; es nota en la seva cara, en el desmai de les mans que garfeixen blanament el barrot del capçal, en el sollevament del cos… El metge, inescrutable, aprofita un moment de calma per auscultar-la i, després, diu uns mots en veu baixa a la infermera. En Ricard se’l mira fins que els ulls coincideixen.

—No té prou espai.

—Espai? —repeteix, cellajunt.

—És el cap del petit. —Alça el braç i consulta el rellotge—. Potser caldrà treure-l’hi…

La Natàlia, que ara té els ulls tancats, no fa cap moviment, com si no l’hagués sentit, però en Ricard s’alarma:

—Com vol dir?

—Fòrceps —fa el metge, quasi adust—. L’esquinçarem una mica, és clar…

La noia plora, silenciosa, i només se n’adona per les llàgrimes que se li van esmunyint cap a la barbeta, obrint solcs humits en la humitat de les galtes encara entresuades, i és llavors que els dolors la reprenen de bell nou i, esmaperduda, se li abraça amb un gest desesperat en lloc d’agafar-se al ferro travesser. Barboteja:

—No puc… no puc…

El metge, que s’enfada, la renya:

—Hi ha de posar més energia! I vostè vingui, que també pot ajudar —afegeix, potser per arrencar-lo dels seus braços, que, d’altra banda, ja el deixen quan la infermera del matí la subjecta pels canells—. Posi les mans aquí —assenyala— i quan senti que fa força, premi. Cal ajudar-la —reitera—. Aquesta dona se’ns afebleix…

No pregunta com ho ha d’interpretar; oblidant que el temps vola, obeeix les ordres del metge, inclinat sobre el ventre, prop de l’altra infermera que eixarranca més la Natàlia, a menys de dos pams d’una vulva que és incapaç d’identificar, una mena de gola enrogida entre la claror dels pèls que, més avall, desapareixen sota el replec dels llavis que tiben contra la forca, exposant la dolcesa de la vagina que brilla tènuement tot i que sembla eixuta.

—Més… més… més… —va dient el doctor, que ara també sua, i la Natàlia crida, tot el cos tens i empenyent amb la força que encara li queda, alçant els seus dits que ja cedeixen quan continuen fent pressió a desgrat que el cap li roda i se sent com marejat per aquell sofriment que no minva, pels efluvis que li tapen l’esperit…

Al darrer moment, té encara prou consciència d’ell mateix per redreçar-se amb un gest brusc i fer-se enrere, mogut per un impuls de fugir, mentre la veu del metge, que canvia de to i de cop i volta sembla alegre, diu:

—Ara… així… una empenta més… Ah!