V. L’ORIGEN

1

L’habitació. Clara, blanca, deserta. Llit, taula, lavabo, cadira, radiador, finestra. L’oscil·lació de les parets, del terra, del sostre… Tanca els ulls, sacseja vagament el cap, els obre. El moviment s’accelera i hi entren els objectes, el propi cos que vacil·la i li cal apuntalar amb una mà que busca la paret mentre dintre seu parpellegen tot de llums que gairebé s’apaguen, estan a punt de fondre’s i brillen de nou, feblement. S’enfonsa amb la paret que s’allunya, s’arrapa al lavabo que en surt com disparat i l’altra mà frega la cadira, la fa relliscar fins que espetega en caure, ell damunt, el cap contra la porta… Ziga-zagues d’ombra li mutilen el gest quan en la plenamar del vaivé enfila els dits cap als tres poms que s’alternen, se substitueixen, simultaniegen en alçades diferents, i els anul·la al moment de garfir-los o els desplaça a distàncies mínimes i inassolibles… No. Ara. La solidesa. El moviment. La lenta ascensió pel badall, pel caire polit, la llum que cluqueja, una dilació interior, el martell que bat les temples massa tendres, el desdibuix d’unes cames terriblement blanques i el crit ofegat…

La Jordina i una altra noia, més jove, compactes, immòbils contra la llum que les silueteja amb fermesa.

—M’he desmaiat?

—Sí.

—Gaire estona?

—Uns minuts. Com et sents, ara?

—Bé.

Mira al seu entorn, l’habitació més petita amb una finestra estreta i dues vitrines plenes de flascons i objectes que brillen…

—Et sembla que et pots llevar?

—Sí —i es mou per tal de redreçar-se, però la mà de la noia el frena.

—A poc a poc —recomana, i l’altra infermera pregunta:

—Et crido el taxi?

—Sí. I gràcies, Maria.

Sols, es miren, ell incorporant-se sense violència, i la Jordina diu:

—Com m’has fet patir! Què t’ha passat?

—Vaig voler quedar-me amb la Natàlia fins al darrer moment, i llavors… Estava a punt de parir i no podia.

—Ja ho sé.

—Ja ho saps? —se sorprèn, assegut al caire del llit.

—He parlat amb la Nonell i amb una altra infermera d’aquell temps… Volia dir què t’havia passat a tu. T’has abatut als peus de la Maria.

En Ricard es passa la mà pel front.

—Suposo que tot és a causa del mareig. No pas del de l’encaix, sinó… No pots imaginar-te com era, amb ella que patia d’aquella manera i nosaltres, el metge i jo, que pitjàvem. Un mal moment per traslladar-se. Es deuen haver combinat totes dues coses, aquella angoixa que sentia per ella i el malestar de costum… —S’esforça a somriure-li—. Però ja veus que he arribat bé. Què li has dit, a la teva companya?

—La veritat, que eres el meu xicot. Entre totes dues t’hem portat aquí… Ah! —sospira—. Quina sort has tingut que no hi hagués ningú, a l’habitació. Aquest matí havíem donat d’alta el pacient. Per què les fas, aquestes imprudències? Quan era tan segur i tan senzill tornar a casa… M’has fet passar molts nervis, Ricard. Perquè ho sabia i no podia fer res per evitar-ho.

—També sabies, doncs, que tot aniria perfectament.

—No. Allí sí, perquè tot havia passat, però aquí encara havia de passar. Podies ensopegar amb algú —li recorda.

—Va ser més bonic quan ens vam trobar a la comuna, és cert —pondera—. No ho has oblidat, oi?

—No he oblidat res, aquest cop. Ni tu.

—No —i mou la mà cap a la seva cama enfundada de blanc, li toca els genolls, i per sota l’uniforme, enfila els dits per les mitges, fins a la carn.

Des del llindar de la porta, que acaba de badar-se, la Maria diu amb una malícia que no sembla que s’avingui gaire amb l’expressió ingènua de la seva cara:

—Ja veig que es recupera… El taxi de seguida serà aquí.

Porta un abric penjat al braç i l’allarga a la Jordina mentre ell, que ha enretirat la mà sense pressa, s’aixeca i, ben fermat sobre els peus, com si no li hagués passat res, la segueix cap a la porta i, llavors, pel corredor, pel qual avancen amb la Maria, que no els deixa fins al vestíbul-saleta del capdavall, on ell la regracia i s’excusa:

—Perdona si t’he espantat…

—No ha estat res. L’important és que ja estiguis bé… i en bones mans —afegeix ullant expressivament cap a la Jordina.

Tots tres riuen i, després, escales avall, en Ricard comenta:

—És més eixerida que no sembla…

—Més que no et penses.

—Com li has explicat que fos aquí, a la clínica?

—Quan ha sabut que eres el meu xicot, no ha calgut explicar-li res més. Més estranyada estava abans, en veure que ronsejava.

—Com, ronsejaves?

—Ja fa estona que hauria de ser fora, Ricard. Fa tres dies que em van canviar de torn, i avui m’he entretingut per esperar-te. Ja t’he dit que sabia que tornaries aquí… No t’imagines quin enrenou vas provocar, de moment. És clar que a l’últim tothom va acabar creient que havies deixat l’habitació sense que se n’adonessin. Ja t’ho contaré.

Li ho explica a la torre, on comença a parlar-li de la visita que va fer a la Sara Nonell, molt admirada que ara, al cap de tants anys, algú, o precisament ella, la Jordina, s’interessés per aquella criatura que personalment no havia vist néixer, si bé recordava l’ingrés de la mare i el xicot que l’acompanyava i que no era el seu marit. De com havia anat el part no se n’assabentà fins l’endemà, en reprendre el servei i quan tota la clínica anava plena de l’atac d’histerisme que tingué la Neus Bocana, la qual pretenia que el noi s’havia desmaterialitzat prop seu. És a dir, no ho va poder pretendre fins al cap d’una estona, quan ja s’havia recobrat, perquè de cop i volta va caure com morta als peus del llit.

—Sembla que de primer es van pensar que l’havien impressionat les circumstàncies del part, els crits de la Natàlia, que la noia s’esqueixés… Perquè es va esqueixar. El cap era massa gros, o potser ella tenia el pont una mica estret, no sé. El fet és que la Bocana va perdre el coneixement quan el nen sortia, i va caldre acudir a auxiliar-la sense desatendre ni la criatura ni la partera, que encara retenia la placenta. Tots anaven de bòlit i, de moment, ni van pensar en Damià, en tu, que eres allí, o hi hauries hagut de ser. Ningú no et dedicà un pensament fins que ella, en reviscolar-se, es va posar com frenètica, explicant un cop i un altre cop que t’havies fos… Els altres eren incapaços de recordar res amb precisió, tothom estava pendent de la Natàlia.

És clar, en saber que la Neus Bocana encara vivia, no n’havia tingut prou amb la contalla de segona mà i, com que la Nonell sabia on s’estava i s’avingué a donar-li l’adreça, s’hi presentà.

—Amb la Sara?

—No, sola. Elles dues, que s’havien relacionat força, després van renyir, i encara ho estan. Potser per això la Nonell em va advertir que no em fiés gaire del que contava, perquè era molt imaginativa. I la pobra dona no ho és gens.

—Devia voler saber per què li anaves a fer preguntes. Com l’altra…

—Sí. A totes dues els he dit que la noia aquella, la Natàlia, era parenta de casa, que al seu temps s’havia escapat amb un xicot i que jo ara havia conegut un noi que era o es feia passar pel seu fill. No sembla que hagin trobat estrany que aquest embolic m’intrigués, i la Neus menys que la Nonell, ja que és una ànima de càntir.

La va acollir molt bé en saber que treballava a la clínica Barcino, de la qual tenia molt bons records i que no hauria pas deixat, li assegurà, si el seu xicot, en casar-se, no l’hagués volguda a casa.

—De primer em va caldre empassar-me tota la seva història. Matrimoni sense fills, marit distret i volàtil a partir del segon any, viduïtat solitària des d’en fa tres, quan ell va deixar-la sense ni cinc, només amb una pensió que ben just si li arriba… Misèries.

No havia oblidat res del que succeí aquell dia perquè encara ara, va confessar-li abans d’acabar l’entrevista, no estava tan convençuda com va fer veure que tot fossin imaginacions seves. Com podia impressionar-la fins aquell extrem un part, per laboriós que fos, quan ja estava prou bregada en coses pitjors? No, el noi, que era al seu costat, prement el ventre de la Natàlia, s’havia redreçat una mica, fent-se enrere, i ella observà que estava molt pàl·lid en mirar-lo sense deixar la cama de la partera, que, nerviosa com s’havia posat, tendia a tancar-les, dificultant encara el deslliurament, i aleshores, de sobte, va veure que es feia invisible. No va tenir ni temps de dir ui!, quan ja no era a l’habitació, sinó en un altre llit, on van portar-la…

—Com a tu —comenta, i ell diu:

—I del que va passar després, què en sap, o què en recorda?

—De la Natàlia?

—D’ella i del nen.

—La Natàlia no es va morir de seguida, com ens pensàvem, sinó al cap de dos dies. Va tenir unes hemorràgies molt fortes que, segons la Bocana, res no justificava si, com van dir els metges, no se li havia quedat gens de placenta a dintre… Ella creu que encara hauria pogut salvar-se si n’hagués tingut la voluntat, però no la tenia. Es pensava que l’havies abandonada, Ricard. No et veia prop seu i potser li van arribar alguns rumors del que havia passat i ella els interpretà a la seva manera.

—Em costa de creure. Hi havia el nen… Què se’n va fer, d’ell? Va anar a parar a un orfenat?

—No; se’l va emportar la família.

—Quina família?

—La d’ella, és clar.

—Si no es veien! I ara ho puc assegurar perquè ho sé de primera mà. Durant aquesta setmana que hem conviscut, no ens hi hem referit ni un sol cop, a aquesta gent.

—Només et repeteixo el que m’ha dit la Neus, que no s’ho deu pas inventar. I fixa’t que coincideix amb el que et va contar la Mercè. —I raona—: No seria tan estrany que els fes avisar, en trobar-se tan sola…

—He estat a casa la madrastra, Jordina —li oposa el noi—. Ja saps com va reaccionar, quina mena de dona és… No, aquí hi ha un embolic, com amb tot el que es relaciona amb mi, perquè tu encara no saps el pitjor.

Ella se’l mira, alerta.

—El pitjor? Què has esbrinat?

—Doncs això, únicament: que els Sureda no són els meus veritables pares. Què et sembla?

Però no espera resposta, sinó que li ho aboca tot, contant-li fil per randa l’experiència viscuda, tan arrossegat pels seus sentiments que no li oculta ni la seva amor per la Natàlia ni allò que es proposava especialment de reservar-se: la segona redacció dels papers que ella trobà al canterano vuit anys enrere i que ara li fa treure d’on els guarda per tal de comprovar que existeixen verament.

La Jordina, tanmateix, conserva la calma fins i tot quan li confia, incapaç de contenir-se, la seva temptació de tornar al passat i establir amb la noia una mena de relació que li eviti de quedar prenyada per les seves obres i, doncs, la salvi de la mort. Tan sols després s’adona que pot haver-la ferida amb la seva vehemència, però ella ho nega.

—No, Ricard. Potser és perquè t’estimo que ho vaig entenent… Estic engelosida, sí, però al mateix temps m’agrada que siguis d’aquesta manera.

I ell, més tranquil·litzat, diu:

—És l’únic de positiu que n’hauré tret, de tota aquesta aventura: conèixer-te, estimar-te i que m’estimis.

—Ja ens coneixíem —li recorda la Jordina, i li agafa les mans—. En un moment o altre, potser quan tot just eres un adolescent, et vaig seduir.

—Llàstima que mai no sabrem com!

—Suposo que no… Hi ha d’altres coses, en canvi, que sí que les podem saber.

Però en Ricard, que continua mostrant-se pessimista, posa límits a aquella confiança:

—Només que sóc un noi adoptat, si de cas.

—I també què va passar amb el teu fill.

—No. Qui ens queda, per preguntar-li-ho? Potser la llevadora, si la trobàvem.

—Hi vaig pensar —fa la Jordina—. La pega és que la Bocana no recorda el seu nom ni on vivia.

—Alafara —la interromp ell.

—Com?

—La llevadora. Es diu Alafara. Recorda que hi he tingut tractes.

—Falta que sigui viva.

—Era relativament jove; cap als quaranta.

—Hi ha una altra manera, Ricard… Per què no vas a trobar la Mercè l’any cinquanta-u?

Ell es queda parat.

—Vols dir?

—És la cosa més segura, i la més ràpida. Si hi vas avui, en qüestió d’hores ho podem saber tot.

2

Aquí no hi ha la clau al pany, però la porta és ajustada i es limita a tustar amb els artells mentre ja l’empeny i entra als baixos submergits en la penombra; no hi ha prou llum fora ni crema l’electricitat, dins. Ha ensopegat un dia de restricció i la Mercè no s’ha preocupat d’encendre cap espelma, cap quinqué, potser perquè fa estona que ha sortit. La vella, en canvi, seu a l’altre extrem del menjador, tocant la porta de l’eixida, perfilada contra la mica de claror cap a la qual ell avança després d’haver cridat inútilment.

No el sorprèn cap impressió de familiaritat, però recorda allò que deia en Damià en els seus papers i, quan s’hi atansa, comprova que té uns ulls encara intel·ligents, l’expressió dels quals, en veure’l, li fa pensar que l’identifica sense esforç i que l’acull amicalment. És per això que, amb un gest afectuós, reposa uns segons la mà en la seva espatlla i li somriu en saludar-la:

—Hola, àvia!

Sap que no li pot respondre, però l’esguard sí que sembla que ho faci, i fins i tot diria que l’encoratja a parlar. Tanmateix, no té temps d’adreçar-li cap més paraula: les tres bombetes del llum que penja sobre la taula s’encenen i, simultàniament, se sent el cop de la porta del carrer.

És la Mercè, que entra precipitada amb una bossa de xarxa dins la qual hi ha quelcom embolicat.

—Era aquí davant i t’he vist… Quin sant s’ha penjat?

—Que jo sàpiga, el darrer va ser sant Judes —bromeja—. Per què?

—Fa temps que no em feies dues visites tan seguides…

Ha contornejat la taula, on deixa la bossa sense aturar-se, i el besa als llavis amb una boca fresca que té gust de menta, com si s’hagués menjat un caramel.

—Llaminejant, oi? —li diu.

I la noia treu la llengua, a la punta de la qual encara es pot veure la resta de la llepolia. Després enretira una cadira de la taula, s’asseu:

—Deixa que em tregui les sabates, que em maten. Com va tot? La Natàlia, el petit…

—Molt bé… Normal.

Observa com cavalca una cama sobre l’altra i s’inclina a llevar-se el calçat. Les mànegues de la brusa, fins sota el colze, se li enfilen, revelant els braços molsuts que tornen a quedar parcialment coberts quan redreça de nou el bust, ja descalça, i el mira:

—Si fossis un bon minyó em portaries les sandàlies… Són al bany.

Hi veu la bàscula on, segons en Damià, es pesa cada matí, i dues tovalloles molt matxucades, no gaire netes, una d’elles a punt de caure a terra, unes peces de roba interior al bidet i unes mitges que pengen del braç de la dutxa. Exactament com podia haver-s’ho imaginat.

Fora, ella continua en la mateixa actitud, els llavis vagament oberts en una mena de somriure reservat que li fa preguntar:

—Què penses?

—No res… —Però ho desmenteix de seguida, en dir—: Et quedes?

—Ja saps que no, Mercè —contesta, perquè és la resposta que hauria fet en Damià i, d’altra banda, no vol passar-se tota una nit al cinquanta-u.

Ella, acostumada, s’ho pren bé, amb un petit arronsament d’espatlles resignat, sense insistir. Li demana:

—Me les poses?

Flecta un genoll amb una de les sandàlies als dits i la noia hi introdueix el peu de la cama que cavalca, espera que la cordi i, canviant de posició, li ofereix l’altre peu mentre s’inclina més, prou per agafar-li delicadament les mans quan ell ja ha enllestit i fer-les-hi remuntar amb lentitud cap als genolls, on en Ricard, dòcil, les reposa, mirant-la, atret per aquella expressió falsament vergonyosa del rostre que tan bé coneix en la dona de quaranta-i-tants anys i que en la Mercè d’ara no és ni més ni menys espontània, bo i que sembli, paradoxalment, posseir una malícia més ingènua.

Sent la pressió dels dits que l’acuiten a seguir endavant, veu el lleu moviment de la cara que l’hi anima, però aleshores recorda la dona asseguda potser a dos metres de distància, al seu darrere, i mormola:

—L’àvia…

—Ja saps que li agrada que m’estimis.

Ho devia saber en Damià, però a ell, Ricard, el desconcerta i el fa vacil·lar a desgrat del desig que les disposicions de la noia li desperten, de com li resulta d’agradable el tacte de les cuixes molsudes i càlides, una emoció contra la qual prova de lluitar quan protesta feblement:

—Potser ens ho pensem…

La Mercè aprofita que tingui la cara alzinada per esclafar-li la boca amb els llavis, però després es redreça i li xiuxiueja:

—Anem al dormitori, doncs…

És potser al cap de tres quarts, quan encara la té abraçada i la sent terriblement entendrida pel goig que acaba de donar-li, que li diu:

—Mercè…

Ella el besa, com si respongués a una carícia més de les moltes que s’han fet, i en separar els llavis el toca, li recull la mà perquè li palpi les mamelles.

—T’agrada?

—Molt, Mercè. Sempre m’ha agradat.

—Encara que hi hagi la Natàlia?

—Sí. I el teu amic.

—Per què no et quedes, doncs?

—Potser un altre cop, més endavant… Et volia demanar una cosa, Mercè. Una cosa que només et puc demanar a tu, perquè et tinc tanta confiança…

La noia se separa una mica per mirar-se i ell continua tocant-la, ara, però, amb una expressió pensarosa, greu.

—És sobre el nen que espera la Natàlia… —diu.

—El nen? —i s’incorpora al seu costat, atribolada per aquella sortida que no podia esperar-se—. Què li passa?

—No res. Però més val preveure-ho tot. Pensa en la meva situació. Em podrien detenir i empresonar… Imagina’t que em tancaven i a la Natàlia, mentrestant, li passés alguna cosa. Ja sé que són poques, però encara hi ha dones que moren de part.

—No hi has de pensar, en això.

—Al contrari, hi he de pensar. Ja sé que és molt improbable que passin totes aquestes coses que he dit alhora, però tampoc no ho puc descartar. I, si així fos, podria ser que, en sortir, no sabés què s’ha fet de la criatura. En canvi, si hi havia algú que se’n preocupava…

La noia, que es mossegava una ungla, té un altre sobresalt:

—Què vols dir? Que l’adopti?

—No, no… No te’l donarien, a tu. Ets soltera, els teus mitjans de vida no són gaire clars, i de segur que tampoc no t’afavoririen els antecedents familiars.

—Què puc fer, doncs?

—Només una cosa; no perdre’l de vista. Entén, no vull dir que el vigilis, sinó que procuris saber què se’n fa perquè jo pugui retrobar-lo. Res més.

La Mercè, que ha acabat plegant les cames sota el cul, posa una cara capficada com rarament li ha vist posar i, com si s’ho digués a ella mateixa, reflexiona:

—I aleshores t’hauries de casar o d’amistançar amb una altra…

—No veig la relació.

—Doncs hi és. Què fa, un home, amb una criatura petita?

—Ah! —I aclareix—: Retrobar-lo no vol dir recuperar-lo. Ara, si no ho vols fer…

—Naturalment que sí! —protesta la Mercè—. Com si t’hagués negat mai res! Però em deixes enquimerada… Vols dir que no m’amagues alguna cosa?

—No, Mercè. Si hi havia res, t’ho diria. Ho faràs, doncs?

—No és que t’ho mereixis gaire —mormola la noia, assentint.

—Qui ho ha dit? —i allarga els braços, l’atreu al seu damunt.

Ja és més de mitja tarda quan torna emergir a la torre del carrer de Castellnou, prop d’una Jordina enquimerada que entreté l’espera davant la televisió. També deu haver provat de llegir perquè a terra, al seu costat, hi ha un llibre obert cap per avall.

—Ja era hora! —exclama, i tanca l’aparell.

—No he pogut evitar quedar-m’hi a passar la nit —confessa ell amb franquesa.

—Una nit una mica llarga…

Tanmateix, encara que el comentari i el gest siguin reprovadors, li somriu quan se li asseu a la vora i escolta amb interès les explicacions que el noi li dóna, prou abreujades perquè després comenti amb ironia:

—Versió expurgada.

—Jordina… —es queixa.

—No, si ho entenc… També jo tinc notícies, però les he pogudes obtenir sense… diguem sense fer cap sacrifici.

—Ja veig que estàs molestada.

—Doncs sí, i m’alegro que siguis tan perspicaç —fa, sarcàstica—. És tota la nit, Ricard!

Ell, un moment a punt d’excusar-se, alça la mà fins la seva cara i, com tants d’altres cops, li separa els cabells de la galta, la hi acaricia.

—T’estimo, Jordina.

—Quina barra! —protesta la noia, que no sap quin posat adoptar—. Et passes hores i hores al llit amb aquesta Mercè i…

—Sí. I t’estimo… Perquè t’estimo, és clar. Però saps per què més?

—No. I no sé si ho vull saber.

—Perquè tu també m’estimes —i, breument, li frega els llavis amb els seus, que no tenen temps de negar-se al contacte—. I encara per d’altres coses.

—Quines?

—Perquè em vas seduir d’adolescent, com dius, i no hi vas estalviar res.

La Jordina gairebé s’ennuega.

—Que no…

—No; res. Suposo que la Mercè és un bon jutge.

A ella la cara se li enfurrunya com si estigués a punt de plorar, de cridar, d’insultar-lo, però aleshores l’expressió se li metamorfoseja a través de frases ràpides que desemboquen en un llampec rialler dels ulls i dels llavis.

—Els altres, oi? Un o molts…

—Sí.

—I si ho vam aprendre junts, Ricard?

Però ell ho nega, torna a tocar-li la cara amb el gest tendre de primer.

—M’agrada més la idea de la seducció… —i li ressegueix la línia de la barbeta—. Quines notícies?

—Recordes que vaig parlar amb aquella amiga de l’administració… M’ha trobat el llibre registre del cinquanta-u.

—L’has vist?

—Sí. Assenyala l’ingrés de la Natàlia el dia divuit de setembre i la seva defunció el vint-i-u. No diu ni una paraula de la criatura tot i que a l’entrada hi posi que s’interna a la «secció maternal». Suposo, però, que l’omissió no és intencionada. És un registre molt descurat i he pogut comprovar, en resseguir-lo, que de molts altres pacients també falten dades. Fins n’he trobat un que sortia quan, segons el llibre, mai no hi havia ingressat.

—Bé. Ara ja no importa. Si la Mercè ha complert, demà ho sabrem tot.

—Demà?

—Sí, aquest vespre vull parlar amb la mare.

A les vuit, però, quan fa cap al carrer de Buenos Aires, al pis no hi ha ningú i la visita de la Mercè, que truca en veure llum des de l’eixida, l’obliga a modificar els seus plans. L’inquieta una mica tenir-la allí, al seu davant, madura i vestida, quan d’acord amb el seu temps subjectiu fa tot just unes hores que folgava amb la noia de vint-i-tants anys. Involuntàriament recorda paraules i gestos, i en la seva mirada hi deu haver quelcom de desacostumat, car la dona es torba i envermelleix sense coqueteria mentre li està dient, al peu de la porta, que ahir a la tarda la mare se’n va anar d’excursió amb uns amics.

—D’excursió?

—Sí; a Montserrat.

No se’n creu res i, de cop i volta, s’adona que precisament ara, quan ja sap que entre ells no hi ha cap parentiu de sang, el molesta que es faci amb en Víctor d’una manera tan descarada i aprofiti la seva absència per passar-hi un parell de dies amb les seves nits. Perquè només se’n pot haver anat amb ell.

—Em va dir que no tornaria fins demà a la tarda… I tu, ho has passat bé?

—Sí, molt bé.

Observa que es ruboritza un altre cop, com si associés aquells mots amb un vespre i una nit que van viure, des del seu punt de vista, tant de temps enrere. Àdhuc la veu sembla que li tremoli quan li proposa:

—Et puc fer el sopar, si vols…

—Entra —diu ell, i tanca la porta que tenia ajustada.

Acaba de preguntar-se si, a través dels anys, hi pot haver una coincidència precisa del pensament, encara que per a la Mercè aquella aventura fos viscuda amb un altre. Aquesta possibilitat l’excita, i no pot amagar-ho quan, un cop al menjador, la fa seure, s’instal·la al seu costat i li demana:

—Mercè… Seràs sincera, si et pregunto una cosa? Una cosa que pot ser molt íntima…

Ella, que el mirava, abaixa una mica el cap amb un gest que no és ben bé d’assentiment, perquè diu:

—No ho sé… Què és?

—Ara fa un moment, a la porta… En què pensaves?

—En això que et deia de la teva mare… En què podia pensar?

—No, Mercè. T’has ruboritzat tota… Digues-m’ho. En Damià, potser?

Sembla que ho vagi a negar, però aleshores afirma mudament, envermellint encara.

—En què, concretament?

—No ho puc dir, Ricard.

—Sí —fa ell i, decidit a tot, introdueix una mà entre els seus genolls i els hi separa per tocar-li les cuixes—. Sí, Mercè.

La dona es mira la mà que desapareix sota les faldilles i les arregussa cap a la forca, però tarda un moment a aturar-la-hi amb la seva, quan mormola:

—No…

—No què?

—Me’n dono vergonya, ara.

—Per què? Bé ho volies, dies enrere.

—Deixa’m, Ricard… —li demana, i s’aixeca com per fugir.

El noi avança l’altra mà, les enfila totes dues per la part de fora de les cuixes, cap als malucs, mentre, assegut encara, l’atreu contra seu i, en trobar la cintura de les calces, les hi estira avall des de darrere.

—Ricard! —protesta la Mercè—. Què fas?

—Et trec les calces, Mercè. Com devia fer en Damià.

Ella, desequilibrada, repenja les mans a la seva espatlla i alena:

—Llavors era jove…

—I ara hi pensaves. Hi has pensat en veure’m… Digues-m’ho.

La dona calla i, com si les cames se li afeblissin, s’aclofa al seu damunt, sobre la falda d’en Ricard, abraçant-se-li.

—Un vespre que va venir… —balbuceja—. Quan em va demanar allò del nen de la Natàlia…

A ell el cor li corre, posseït per una sensació de victòria, i ni s’adona que la mà que encara té sota les faldilles l’està palpant, o que ella es mou, encastant-se-li més, fregant-lo amb tot el cos, encesa per uns records que ara alimenta la seva proximitat…

—Què et va demanar?

Però la dona no l’escolta, no el sent, i va desgranant, amb una precisió esbalaïdora, com si tot fos d’ahir, les incidències d’aquell dia, des que el va veure entrar a casa des d’una botiga de davant fins que van separar-se, el matí següent, i ara l’identifica de ple amb aquell Damià, li diu «em vas fer», «et vaig besar», i en Ricard, fascinat per aquella resurrecció que té lloc dintre seu, es deixa arrossegar pel seu desfici, el comparteix, s’oblida i tot de la pregunta que no formula de nou ni després, quan la Mercè, en tornar de molt lluny, d’aquella pregonesa que li ha deixat els ulls agònics, l’abraça un cop més, fort, i llavors, sense una paraula, s’aixeca i, deixant-se caure les faldilles sobre les cuixes, corre cap a la porta abans no tingui temps de retenir-la, i abandona el pis.

Tanmateix, és ella qui el crida per telèfon a l’hora de sopar i la primera que, ja asseguts a taula, es refereix a allò que s’ha esdevingut en demanar-li, com va fer en una altra ocasió:

—No ho diràs a ningú, oi?

—No.

—No vull que se’n riguin.

—I per què se n’han de riure?

—Perquè sóc gran i estic tan grassa.

—Alguns m’envejarien —la consola—. Per què has fugit, ara fa una estona?

—Volia… —Vacil·la, abaixa els ulls—. M’havia de rentar.

—També a casa hi ha cambra de bany, Mercè. No és això, doncs. Per què?

—Havia de fer el sopar.

—Era d’hora, encara —objecta el noi, implacable—. Ho dius?

Ella calla, se’l mira, torna a desviar l’esguard i, amb un fil de veu, confessa…

—Tenia tantes ganes d’omplir-te de petons que m’he sentit ridícula. Ara ja ho saps.

—També t’hi senties, amb en Damià?

—No. Teníem, si fa no fa, la mateixa edat. Tu podries ser el meu fill.

—Però no el sóc. Per cert, m’has dit que et va demanar alguna cosa sobre el nen que esperava la Natàlia…

—Estava enquimerat per si els passava res… Quin pressentiment! Perquè va desaparèixer i ella es va morir. Va fer-me prometre que procuraria saber qui es feia càrrec del petit, si vivia. Ni ell ni jo no ens imaginàvem, aleshores, que en aquells moments seria a Madrid, de manera que no vaig poder-m’hi interessar fins al cap d’uns mesos, quan m’ho van dir tot.

—Tot què?

—Doncs això, que ella era morta i que d’en Damià no se’n sabia res. No em vaig fiar del que em contaven a la Bordeta, i me’n vaig anar a la clínica, on em van dir el mateix i que el nen se l’havien quedat els avis.

—Ho vas comprovar?

—Sí. Una infermera em va donar l’adreça, al Poble Sec, i vaig parlar amb l’àvia, la Sabina, si no recordo malament. Però em va dir que no, que no en sabia res, ni ganes, i gairebé em va tancar la porta a la cara… Fins després no vaig pensar en la llevadora, la senyora Alafara.

—Que la coneixies, potser?

—No. També m’ho van dir a la clínica, qui era. Però no en vaig treure res tot i que es va creure, em sembla, que havia estat una amiga de la Natàlia, com li vaig fer veure. Va ser molt amable, això sí, però amb l’excusa que aquestes coses eren confidencials només es va avenir a dir-me que el petit havia estat legalment adoptat per un matrimoni solvent… Què podia fer més?

—Res, Mercè —la tranquil·litza en Ricard—. Et vas portar molt bé. Poques persones s’haurien pres tantes molèsties per algú que, al capdavall, no t’era res.

La dona, però, protesta:

—És clar que m’era! Era fill d’en Damià.

—Però l’havia fet a una altra.

—No importa. Si hagués volgut, me l’hauria pogut fer a mi. Sinó que llavors no en volia, jo, de criatures. Si ara fos a fer…

—Encara hi ets a temps —li recorda en Ricard, i se la mira.

Ella s’emporpra com una rosella i les parpelles li baten sobre els ulls instantàniament torbats.

—Em faria tanta vergonya!…

3

Ja és de nit quan li comuniquen que la mare està greument ferida, però en sortir precipitadament de casa i aturar un taxi encara no sap que l’únic que podrà fer serà identificar-la. Com esbrina després, si bé encara no era morta en recollir-la l’ambulància, ja ingressà cadàver, com en Víctor, al qual el volant del cotxe va enfonsar les costelles quan, en tenir un atac de cor i perdre la direcció del vehicle, van topar violentament, de cara, amb un feixuc camió d’una empresa de transports de mobles. El motor va incendiar-se, però d’altres conductors van acudir-hi a temps, un d’ells amb un extintor portàtil, per treure’ls abans no es cremessin.

Cal omplir papers, fer diligències bo i rebutjant les llàgrimes que al primer moment no pot evitar, enfonsant malament, per retrobar-lo després, aquest dolor intolerable que li esquinça l’ànima tot i que tingui la certesa que aquella dona no és la seva mare. Com si ho fos s’ha captingut des que ho recorda, des de sempre l’ha estimat com un autèntic fill, i ell hi ha correspost. Un detall de sang no pot fer-ne ara una estranya, com tampoc no ho hauria estat si, sense aquell accident que el frustra, hagués aconseguit de fer-li confessar que no era un fruit del seu ventre.

Recorda la seva tendresa, com de menut li estalviava càstigs i el conhortava de les seves tristeses d’infant; com acollia amb comprensió les seves preguntes i li tranquil·litzava les inquietuds de pre-adolescent que arreu veu castells inescalables. I l’amistat, aquella amistat no tan habitual entre pares i fills que el feia còmplice de la seva vida de dona, d’aquella vida que l’ha menada a una mort estúpida, prematura…

Oblida els seus propis problemes, els viatges amunt i avall del temps, la Mercè, àdhuc la Jordina, en la qual no pensa quan torna a ser a casa i la noia, estranyada de no saber res d’ell, li truca i s’enquimera en sentir que, mentre li explica els fets, esclafeix el plor que s’ha vist obligat a reprimir hores enrere i que ara, a través de l’envà, també arriba a les orelles de la seva veïna, encara desperta.

És doncs allí que es troben totes dues, la noia que acut des del carrer de Castellnou i la dona que té tan a prop i que es trasbalsa tota, sorpresa per una mena de tremolor que obliga en Ricard a asserenar-se i a fer-li beure una mica de licor. No acaba de recobrar-se fins que arriba la Jordina, en la qual no sembla que vegi una rival tot i que entengui fàcilment, per com abraça el xicot, quina mena de relació els uneix. L’accepta sense cap desig de disputar-li el terreny i, més tard, quan se n’ha anat perquè entra de servei i ella encara es queda, diu:

—Que maca que és, Ricard!

El noi que, més que mai, es mostra propens a entendrir-se, estovat com està per la desgràcia, l’abraça, i és així, asseguts al sofà, com s’adormen i es desperten al cap de dues o tres hores, quan encara hi ha feina a fer i cal redactar l’esquela, comunicar la defunció als veïns i coneguts, buscar el títol de propietat del nínxol, al cementiri de les Corts…

Són elles dues que, en no haver-hi familiars que recordi, li faran costat durant les cerimònies religioses que precedeixen l’enterrament, car la mare, no practicant i tot com era, volia que en aquest darrer acte l’assistís l’Església. És amb totes dues, en un segon terme discret, que rebrà condols indiferents a la capella, i amb totes dues i ningú més que, al cementiri, veurà desaparèixer el bagul cap a l’interior del forat negre on, tot seguit, els paletes alcen tàpia.

És un matí clar i encara tebi d’autumne, i al pis, quan hi tornen, tenen la porta de l’eixida oberta perquè el sol avanci més pel terra. La Mercè, que es troba malament, car la mort la impressiona molt si s’encara amb les seves formes externes: cadàver, taüt, cotxe fúnebre, tomba, se’n va a estirar-se una estona al llit i ells dos seuen a l’estudi, on el noi, que no es resigna a veure frenada la curiositat que li inspira el seu origen, parla davant d’una Jordina una mica amoïnada quan li sent dir que, morta la mare, encara hi ha una solució: acudir novament al cinquanta-u i servir-se un altre cop de la Mercè.

—Si jo renunciava a anar-me’n amb la Natàlia i em quedava a viure amb ella, o bé li assegurava uns ingressos suficients, de segur que podria convèncer-la de no seguir el funcionari a Madrid, o fins i tot de renyir-hi abans. I, si es quedava, suposo que podria aconseguir que es fes amiga de la mare.

—No és tan senzill, Ricard —reflexiona la Jordina—. Com ho faries per donar-li entenent que vigili la naixença d’un noi del qual no pots dir-li res?

—A través de la mare, sabria d’on l’ha adoptat. Potser amb això n’hi hauria prou per orientar-nos.

—Molt bé. Però no sé si has pensat en una altra cosa: com reaccionarà davant la teva desaparició, quan hagis de tornar per no entrar en el teu temps?

—Caldria contar-li-ho —diu, i la noia se sobresalta:

—Series capaç de fer-ho?

—Si tu no ho vols, no, però a què ens exposem, Jordina? La Mercè no ho dirà a ningú, si li ho demano. I si feia alguna imprudència, tenint en compte que la seva vida serà una altra si es queda en lloc d’anar-se’n, tampoc no podria revelar el secret, que no cal que li confiï. N’hi haurà prou que sàpiga que existeix.

La Jordina, que seu a la butaca plàstica, encreua i desencreua les cames, una mica nerviosa.

—Falta que s’ho cregui.

—Puc fer-li una petita demostració.

—És clar… Però t’adones que en explicar-li tot això i demanar-li aquest servei, li concedeixes uns drets sobre teu? Quan us torneu a trobar, aquí, al nostre temps, voldrà continuar essent la teva amant. I què en fas, aleshores, de mi?

En Ricard, que no s’havia plantejat aquest problema, es passeja amunt i avall de l’estudi, s’atura, toca i canvia innecessàriament de lloc llapis i tintes que té sobre la taula, reprèn les anades i vingudes, es gira.

—Podríem fer una altra cosa. Perquè, a tu, no hi renuncio, Jordina… Li ho podríem explicar tot ara, deixar ben clar que tu i jo ens estimem…

—Ah, sí! I s’hi conformarà? —fa ella, amarga, i ell s’hi atansa.

—Si veiem que no s’hi conforma, ho deixarem estar. Però s’hi avindrà, ja ho veuràs. Al capdavall és una dona raonable.

Potser perquè ho és li costa tant d’acceptar que no li alcin la camisa quan, aquell mateix vespre, la fan seure entre tots dos, ja refeta de la desagradable impressió del matí, i la van posant en antecedents, corroborant-se mútuament les paraules quan ella mou la vista de l’un a l’altre, tan esbalaïda que, un moment, girada cap a en Ricard, es queixa:

—No entenc com pots ser capaç d’inventar-te aquestes històries quan tot just acabes d’enterrar la teva mare… No veus que no està bé?

—No és cap invenció, Mercè, i la prova és que et puc repetir moltes coses nostres o, si vols, de tu i en Damià. Coses íntimes…

—Si les pots repetir, és que va contar-te-les ell. Oi que no és veritat res del que em vas dir, que s’havia mort?

—Però Mercè —fa la Jordina—, si precisament això és el que t’estem dient. Perquè la veritat és aquesta altra, que en Ricard va fer un viatge en el temps, i llavors era en Damià.

—No sé per què li fas costat… No t’ho pots creure, tot això, tu. No té ni cap ni peus.

—Molt bé —vol fer-la reflexionar el noi—. Si és així, explica’m com és que en Damià va fer-se fonedís. Hagués desaparegut quan va deixar prenys la Natàlia… Però després, quan tant s’havia preocupat per ella, com tu saps perfectament! Apa, explica-m’ho això!

—No m’ho explico, però així i tot és més normal —es defensa la dona—. Qualsevol cosa és més normal que això altre.

—Però quin interès hauria de tenir a enganyar-te, Mercè?

—Cap, ja ho sé. Però una broma… Mira que creure que un es pot tornar jove!

—Joves no! No t’ho hem dit pas. A un altre temps hi vas amb els anys que tens. Si no fos així, si hi hagués una suspensió temporal, no podries retrocedir a una època anterior a la teva naixença.

—Ni d’aquesta manera tampoc —s’obstina ella, emparada en el sentit comú, i qui sap per quina raó s’estira les faldilles, que prou llargues són.

Com a darrer recurs, doncs, cal fer una pausa i convèncer-la que els acompanyi al carrer de Castellnou, l’únic indret, li asseguren amb por de pertorbar-la encara més, on poden demostrar-li amb fets la realitat del viatge sense córrer cap perill. I ella, abans de decidir-se, encara té una reflexió que mostra fins on arriba la seva desconfiança, car diu:

—Si no fos que et conec de tants anys, em pensaria que em vols fer algun mal… Oi que és una broma, Ricard?

—No és cap broma ni et vull fer cap mal. Com se’t pot acudir, Mercè? Si el que t’hem dit és veritat, no he de voler correspondre amb una acció que et perjudiqui la teva generositat d’aleshores, quan era en Damià. I si tot és mentida, ganes d’ensarronar-te, ja saps com m’he mostrat de complaent amb tu aquests darrers temps…

—Però és tot tan estrany, Ricard!

—Ben cert que ho és. També jo l’hi vaig trobar. I la Jordina, al seu moment. Confia en nosaltres…

Hi confia prou per pujar amb ells al taxi que criden, per entrar en una torre que en aquella hora, fosca i solitària com la veu, potser fins i tot li sembla tètrica; per seguir-los a l’estança predilecta de la Jordina, on la distreu un instant l’agençament; per seure no gaire lluny del divan al caire del qual es col·loca la noia després d’haver-li anunciat les seves intencions i per arrapar-se frenèticament a en Ricard, amb un xiscle, uns segons abans de perdre el coneixement com una heroïna de Stendhal.

Cal que el noi li fregui els polsos i li doni uns copets a les galtes per fer-la retornar al precís moment que ja torna la Jordina, de manera que ara, en veure-la de nou, creu que tot plegat deu ser una mala passada que li han jugat els sentits. Ni l’un ni l’altre no li ho discuteixen, però la noia, complaent, fa un segon viatge, una mica més llarg que el primer per si el desmai es repetia. Aquest cop, però, la dona pot resistir la impressió de veure com algú es volatilitza sense deixar rastre i, si bé s’abraça encara a en Ricard, conserva tota la lucidesa que cal per assistir al regrés.

Hi ha un silenci inevitable que provoquen els fets contra la raó, i ella respira feixugament, a batzegades d’asmàtic, com si hagués fet un gran esforç físic en lloc de seure confortablement entre dos coixins blancs; allarga la mà cap a la roba de la Jordina que se li atansa, li palpa l’anca, com per comprovar que no es tracta de cap fantasma, que és de debò una persona de carn i ossos, però quan el noi li proposa:

—Ara ho puc fer jo, si vols —replica:

—No.

S’ho fa contar tot de cap i de nou, i ara ho escolta amb una altra mena de concentració, gairebé es diria que amb recolliment, i no és fins després que branda el cap, no pas amb la incredulitat de primer, ans amb un posat d’estupefacció que encara l’acompanya en preguntar:

—Per què m’ho heu dit? Em sembla que més m’hauria estimat no saber res.

—És que et necessitem, Mercè —fa el noi—. Vull tornar altra vegada al passat, a viure amb tu al carrer Jordi de Sant Jordi, on tot serà una mica diferent, perquè et demanaré que no te’n vagis amb en Garriga Barón quan el destitueixin del seu càrrec, que et quedis per relacionar-te amb la mare… amb la meva mare adoptiva, Mercè, perquè no sóc fill d’ella.

—Ah! —i obre uns ulls rodons, gairebé espantats.

—Sí —diu ell—. Els Sureda em van adoptar, i voldré que tu esbrinis tot el que puguis saber d’on vinc, qui sóc. Perquè ells no me’n van dir mai res.

—D’on ho has tret, doncs?

—La darrera vegada que vaig anar al cinquanta-u vaig veure la mare, i no estava prenyada. T’adones de què vol dir, això?

—Sí —mormola ella, afectada per la revelació, però de seguida té una altra idea, per associació, i diu—: La Natàlia també hi serà?

—Sí; és natural.

I ella, a la qual el xoc experimentat sembla que vagi despertant una capacitat de veure la situació amb més justesa, ho nega:

—No tan natural. Si ho pots modificar tot, podria no ser-hi; no tens cap necessitat de conèixer-la o, si, la coneixes, d’anar-te’n amb ella i fer-li un fill. I encara seria millor així, perquè d’aquesta manera no es moriria.

En Ricard i la Jordina es miren, i la noia assenteix mudament abans que ell no reconegui:

—Exacte. Hi he pensat. De fet —afegeix honestament—, és com si volgués totes dues coses: estalviar-la a ella i, alhora, tenir el fill.

—Ja saps que no pot ser.

—No…

Abandona el coixí on seia, a terra i, com en d’altres moments de perplexitat, fa unes passes per l’estança mentre la Jordina li fa remarcar:

—Que no hi tinguis cap relació ho simplifica tot.

—No n’estic tan segur. Perquè ella ha estat prenyada, ha infantat i la criatura existeix. Viu entre nosaltres…

—Però si no t’hi relaciones —puntualitza la Jordina—, no hi haurà infantament, no hi haurà fill…

—D’acord, en un cert sentit. En un altre… Perquè em pregunto com la inacció pot anul·lar un acte.

—Sí, pot ser —creu la Jordina—. Si hom deixa les coses tal com estan, tot segueix el curs que tenien. A la pràctica, no fer res és també una acció.

—No t’ho discuteixo. Però això, que val per a la vida corrent, potser no és tan veritat quan et mous pel temps i crees alternatives. Cal pensar-hi. Potser un dia, després d’equivocar-nos moltes vegades, tindrem prou experiència per saber sempre què hem de fer o no hem de fer per obtenir un resultat determinat. Ara com ara… —i alça els braços, els torna a deixar caure, amb el gest d’algú no pas descoratjat, sinó que es resigna a l’espera.

—Diguis el que vulguis, no conèixer-la seria el millor per a tots —recalca la Mercè, menys especulativa—. Per a ella, que no mor, per a tu, que t’estalvies una mala estona i les preocupacions d’ara, i per a mi, que et tindré a casa… Ho vaig fer de bon cor, però em va doldre molt cedir-te, Damià… Ricard, perquè et volia d’allò més.

—Ja ho sé, Mercè.

—No, no ho pots saber, perquè encara que et sembli estrany, vaig ser molt púdica amb els meus sentiments. Potser era que ja m’adonava que tu no m’estimaves de la mateixa manera, i ara m’ho explico, perquè hi havia la Jordina.

En Ricard torna a seure al seu costat, li agafa una mà i la hi prem afectuosament.

—Ets una bona noia, Mercè. No tan sols en el sentit que t’hi tenia la mare, sinó en tots. Però estic segur que jo també et vaig estimar una mica… com podia. I també t’estimo ara. Però tens raó, hi havia la Jordina, i encara hi és. Ho entens, oi?

—Sí. La vas conèixer abans i no te n’havies pas de desenamorar per mi. És tan maca!

La noia, que seu amb les cames plegades sota el cul, li somriu quan ella alça la vista per esguardar-la i diu:

—També ho ets tu, Mercè.

Però en Ricard prossegueix:

—Per això, perquè estava convençut que ho entendries, hem volgut parlar-te, ser sincers amb tu… No calia que t’haguéssim dit res, ara. De tot això, d’aquesta conversa nostra, no en recordaràs ni una paraula, quan et torni a trobar l’any cinquanta, perquè aleshores encara no hauràs viscut aquest moment. Però després, en arribar a aquest d’avui, sí que recordaràs tot el passat, com ara recordes el que vas tenir. I, com que t’hauré dit qui sóc, sabràs, hauràs sabut sempre, que et tornaries a trobar amb mi, amb el mateix Damià que vas conèixer i estimar, i durant tot aquest temps que ho has sabut i hi has pensat pots haver-te fet la il·lusió que tot recomençaria allí on es va interrompre…

—No —contesta la dona, plàcida—. Sabré també, perquè no m’ho amagaràs, que la Jordina t’espera. I sabré, sobretot, que en veure’ns de nou seré vella, o gairebé vella, mentre tu continues essent jove… No —repeteix—, és natural que vagis amb ella, com ara, però algun cop, Damià… Jordina… algun cop, en record del passat… —diu amb els ulls baixos—, algun cop, potser…

I la noia s’inclina a besar-la.

És en havent sopat quan la Mercè surt amb una exigència que ningú no esperava d’ella i que hauria pogut ajornar el viatge del noi:

—Convindria, abans que te’n vagis, que un de vosaltres dos, i dic de vosaltres dos perquè jo me’n veig incapaç, ho escrivís tot una mica en detall. Si poden passar coses tan estranyes com algunes de les que m’heu contat… Sense la previsió d’en Ricard, que va tenir la idea de deixar-te aquells papers al canterano, mai no hauríeu sabut res del que va passar. Tu, Jordina, faries viatges en el temps, perquè el teu pare et va ensenyar com es feien, però seria com si mai no l’haguessis estimat, ni conegut, a ell. I tu, Ricard, que no sabries fer aquests viatges, continuaries essent un noi que s’assembla molt a en Damià, i prou… No hauria estat una llàstima? I també ho seria si ara, pel que sigui, tu no podies tornar com ets i ho oblidaves tot. La Jordina tindria aquells papers, sí, però continuaria esperant, esperant algú que no vindria mai.

—Tu, però —puntualitza la noia—, el recordaries, en Damià. L’has recordat sempre i no hi ha motiu perquè això canviï.

—No n’hi ha prou. És tot tan extraordinari, que em sabria greu…

—Opino exactament com tu —diu el xicot, que les ha deixades parlar amb un aire reticent que ara abandona, com qui ha pres una decisió—. I no pas des d’ara. La prova és que la relació ja està feta…

—Ah! —exclamen totes dues alhora, i ell assenteix.

—Sí. L’he anada fent sense dir res… No pas per por —vol aclarir— que passi alguna cosa. De pegues, ara, ja no n’hi pot haver. Les que hi va haver me les vaig buscar jo, i ara no he de tornar a matar cap pare adoptiu o natural. Per tant, no he de caure en cap altra versió. Però també vaig pensar… va ser l’endemà de llegir els papers del canterano i la teva narració, Jordina… que tot plegat era prou extraordinari per deixar-ne constància escrita. Bé, deixar-ne… No pas per a algú altre, sinó per a mi. Em podia convenir, en un moment determinat, recordar alguna de les coses que havien succeït, i com, i quan… Potser si es donava el cas que nosaltres dos discrepàvem en algun detall important. Si vols, demà, abans d’anar-me’n, et puc confiar el quadern, Mercè.

—No, a mi no, perquè ja saps com sóc de descurada, i la primera cosa que faria seria perdre’l. Dóna’l a la Jordina.

—Hi afegiré tot el que ha passat des de la mort de la mare, i el que hem dit i convingut avui. Així estarà al dia.

—Si ho fem, fem-ho bé —demana la Jordina—. Jo també estic segura que no ha de passar res, però si així i tot passava i tu deixaves de ser aquest que ets, en Ricard, des d’aquell moment el quadern ja no existiria.

La Mercè s’admira:

—Per què no? Va deixar d’ésser en Damià i els seus papers bé existien…

—Els va escriure en un moment anterior a la seva naixença. Tot el que va fer abans d’aquesta data perdura. Tu el recordes, i l’han recordat altres persones d’aleshores. Però jo, com hem dit, vaig oblidar-lo. És que l’havia conegut dintre del seu temps o, més ben dit, en el temps d’aquella versió que va quedar anul·lada en tornar. De manera —i ara s’adreça al xicot— que faré una còpia del que has escrit, com si fos una història que m’he inventat.

La dona, que ara sembla atuïda per aquella lògica, es pregunta, com d’altres vegades, i més d’un cop, ja s’han preguntat ells:

—Ho entendrem, algun dia?

En Ricard, que treu una cigarreta del paquet que ha deixat sobre la taula, es mostra poc optimista:

—Potser no. És fins i tot probable que no. Algunes coses potser les veuríem més clares, o simplement clares, si podíem entrar en el nostre temps. Com que no és així… En tot cas, de moment ens hem de conformar amb teories, i la de les versions és tan bona com una altra. Si manipules el passat, destrueixes la vella i en crees una de nova, que sempre és l’única. Però això, personalment, em complica les coses. —Deixa la cigarreta sobre el paquet, sense encendre-la, i recorda—: Ara, en algun lloc, hi ha un fill meu a canvi d’una dona morta… És, existeix, perquè consta que va néixer. És difícil…

—Sí —convé la Jordina, baixet—. Entenc que no t’acabis de fer l’ànim… Si la salves a ella, el mates a ell, i matar només és una manera de dir.

—I tots dos tenen vint anys… —pondera la Mercè—. Què faràs, al capdavall, Ricard?

Ell es masega la cara amb la mà, turmentat per un dilema que no té cap tercera solució.

—No ho sé. Res no em sembla prou just. A favor d’ella hi ha que l’he coneguda, i a favor d’ell que és el meu fill… No ho sé, Mercè. Potser tu m’ajudaràs a decidir en el passat, quan t’ho conti tot…