IMMA

El ritme atzarós de les onades va posar-nos de costat.

Tu venies de l’Illa dels Somnis en la barca blanca del teu cos:

les negres veles esquinçades pel vent amb prou feines amagaven

la pell més resplendent que mai s’és vista.

Wendy, Wendy, Wendy, què se n’ha fet

dels infants que dúiem dintre?

Ja no hi ha joc ni misteri si som dos exiliats

tancats en una bombolla de metall, fora del temps.

Un joc sense normes ho vol tot de nosaltres

perquè no en té prou amb el que sobra del Gran Amor.

Vol el dolor, també, l’aire i la sang quan es mesclen als pulmons,

i el cor que la projecta artèries enllà, fins als darrers racons

del cos. I vol l’alè amb què es diuen les paraules sol, lluna,

potser, illa i demà, les joguines amb què ompliríem l’univers.

Ara que has marxat seguiré, Wendy, el rastre a l’aigua del teu cos:

l’ombra blanca, estoig que guarda la nena petita

dels grans ulls de cel d’abril, la de les llargues trenes d’or,

la que als llavis somrients té, vermell, un petó.