1

EN NÈSTOR m’espera despert, malgrat l’hora que és. Ell sempre va en calçotets per casa, excepte les poques vegades que té fred; aleshores es posa un vell barnús blau, obert, que li dóna un aire de jove-vell, com si fos un d’aquells antics apotecaris que treballen amb guardapols i et miren per sobre d’unes ulleres brutes. Avui el porta posat. No em diu res, però tot ell crida però tu saps l’hora que és? La conversa és muda i perfectament intel·ligible: Ho sento (jo). No podies telefonar? (ell). No tenia cobertura (jo). T’he esperat despert (ell). Ja saps com va, això —i aquí un sospir— (jo). A la fi somriu, perquè ell també està pensant aquesta conversa que no tenim i la troba tan idiota com la trobo jo.

—Vols menjar alguna cosa?

—Ja he fet un mos, gràcies. No m’havies d’haver esperat. Em fa sentir incòmode.

—Nil, tu no saps què significa sentir-se incòmode.

De fet, em dic Ramon. Quan jo era petit, no sé per què, la família, que treu motius de vegades extravagants i sempre feridors, em deia Ramonil. Ell em va posar Nil, perquè així era un de la família i alhora no ho era. Les subtileses d’en Nèstor són pròpies d’un cervell tan intel·ligent i tan ingenu com el seu.

—Apa, vés a dormir. Em fas sentir com si fossis ma mare i jo arribés massa tard i la trobés amb els ulls plorosos, saps? Les mares tenen l’obligació de patir. Va en el pack de la maternitat. Si no pateixen, se senten negligents. És per això que és tan difícil ser fill.

—Hi ha un manament que obliga els fills: senyal que no és natural que els fills sentin cap mena d’amor, de devoció o de solidaritat envers els pares.

—De debò, Nèstor, creus que cal que ens estiguem al vestíbul de casa discutint sobre els manaments de Déu a les quatre de la matinada?

—Prefereixes que et canti la canya?

—Va, vés al llit. No em sento incòmode, tens raó, però sí que em sento una mica imbècil. I brut. Em sento brut. Necessito rentar-me.

—Vindràs de seguida?

—Mmm.

—O si no et diré el nom del porc i estavellaré la vaixella contra terra?

—Quin horror!

Se’n va anar amb aquell somriure seu que podria desglaçar un iceberg. En Nèstor és maleïdament guapo. És tan atractiu que les seves alumnes perden el fil quan ell parla i acaben la classe amb les calces mullades; els seus alumnes em tenen a mi una ràbia irracional (la terra per a qui la treballa, no?). Sempre penso que si un dia deixés el cotxe a la porta de la seva facultat, em posarien sucre a la benzina i m’apunyalarien els pneumàtics. Per això no hi vaig mai. I també perquè a en Nèstor no li agrada que ens vegin junts. Exclusivament a la seva facultat. La resta del món no li importa.

En Nèstor, a més de guapo, té un talent d’aquells que et fan sospitar si tu no tindràs alguna tara d’origen. És professor de matemàtiques i té un prestigi tan gran, malgrat que encara no ha fet els trenta-cinc, que no pots obrir Internet i picar el seu nom sense sentir-te atabalat. Li encanta la seva feina, tot i que defuig les responsabilitats acadèmiques. Mai no vol tenir càrrecs ni participar en cap consell directiu; fa equilibris per fer el que li dóna la gana sense ser cap de departament ni degà ni vicerector ni res de res. L’únic inconvenient són els recursos, que vol dir els quartos. Té massa necessitats a atendre en el seu equip, i té becaris, doctorands, gent ansiosa de marxar ben lluny a fer postdocs o fins i tot màsters —els «seus», diu amb orgull, passen dels Erasmus (altrament dits orgasmus); això, per a criatures que volen fer turisme de franc—, cosa que vol dir pidolar diners, i això el molesta molt. Però quan els té, els reparteix, com si li fessin nosa, i mai no els fa servir en benefici propi. Perquè a ell no li agrada viatjar, ni anar a congressos, ni tan sols publicar articles —tot i que no hi té cap més remei, i quan els fa són els millors de tots, segons diuen—, que és la dèria principal de tots els científics —i això que jo no estic segur si la matemàtica és una ciència. Li agrada la docència, i la investigació en solitari, cosa que ja no existeix. I li agrado jo.

Sobretot li agrado jo.

Vés a saber per què.

En Nèstor és d’aquelles persones que tard o d’hora guanyen un premi Nobel. Si no fos que els matemàtics no en tenen; ells tenen la medalla Field. Alfred Nobel no va voler que tinguessin el premi que porta el seu nom perquè la seva dona li va posar les banyes amb un matemàtic.

Al llit vaig mirar els ulls blavíssims d’en Nèstor, que continuava despert, i vaig somriure.

—S’està bé amb tu —va dir en veu baixa, i es va girar a dormir.

El contrast entre en Nèstor i jo és espaterrant. Ell és flexible i proporcionat, i jo sóc gras; vull creure que no sóc un gras fastigós, sinó un home alt a qui li ha crescut la panxa. Qui em coneix sap que m’agrada menjar i m’agrada beure, tot i que fora del whisky de malt trobo que tot són mariconades, dit sigui amb tot el respecte; però tinc la sensació que la meva panxa ha crescut al marge no tan sols de la meva voluntat sinó de les meves inclinacions. Jo hauria tingut panxa encara que fos lama i m’alimentés de tiges de soja. Sóc apersonat, ros, els ulls són grisos —no aquell blau intens, tipus Paul Newman, que té en Nèstor— i la pell tendeix a enrogir-se, com si el cinturó em tallés la respiració o com si no tingués mesura amb els condiments. De fet, hi ha gent que diu que m’assemblo a l’actor Philip Seymour Hoffman, i em penso que no m’ho diuen per afalagar-me. He de tenir cura a posar-me laca per no esvalotar els cabells, que tendeixen a enrinxolar-se: amb el meu físic i la meva candorosa vermellor de galtes, només em mancava un cap rinxolat d’àngel barroc. Una cosa tan trista que faria ganes de plorar a tots els que em miressin.

Ara que estic amb en Nèstor, la meva vida és ordenada i feliç, com la d’un hare krixna repartint flors i bons desitjos a tot arreu, i crec que se’m pot aguantar, metafòricament parlant, com si fos un xai d’aquells grossos que els creients guarden perquè el sacrifici sigui ben lluït. És a dir, un perfecte cabró. A ell, però, la meva feina no li agrada, i voldria fer-me canviar. Per ara, m’ha proposat unes alternatives que podrien ser engrescadores si no fossin irritants; m’ha trobat una apassionant feina en una companyia de transports —especialitzada sobretot en verdura—, com a gerent coordinador, que és un càrrec molt cobejat; també m’ha parlat amb entusiasme d’una immobiliària, d’una empresa que neteja vidres d’edificis, de cap d’impremta —una feina, diu, que té la fantàstica virtut que la puc fer des de casa, a través de l’ordinador—, de bibliotecari d’un convent —reconec que sóc un devorador de llibres, però, igual que els passa als elefants, em fan por els ratolins—, de subministrador d’aparells de laboratori —una societat que treballa per a la seva universitat i que no sé per què m’haurien d’admetre a mi, que no sé distingir entre una pipeta i una proveta, o potser, ai de mi, hauria de subministrar ratolins perquè en fessin xixines abans d’inventar una pastilla contra l’alopècia—, i d’unes quantes coses més. El que no vol és que faci el que faig. El meu Nèstor, com a bon matemàtic, és un visionari.

Jo he estat policia, una colla d’anys, a la brigada criminal, i me’n vaig anar perquè quan la merda m’arriba als genolls ja no sé caminar; després em vaig dedicar a la investigació privada, igual que Humphrey Bogart, però mai de la vida no va venir una noia preciosa a seure sobre la meva taula a ensenyar-me les cames, preguntant-me pel seu pare o el seu home, ni cap excèntric milionari em va citar a la seva mansió on el majordom tindria el gust de servir-me un xerès de bóta de roure. El meu despatx era sòrdid i la meva clientela volia una d’aquestes coses: que esbrinés quants diners guanyava el malparit d’un germà, un nebot o un avi; que trobés amb qui s’ho feia la seva dona —vés a saber per què volen saber-ho, sense preguntar-se prèviament si es mereixien o no les banyes—, o si podia escarmentar un soci, un fill de puta d’amo que acomiada els seus empleats o un que devia uns diners i no deixava anar la pasta.

Me’n vaig cansar.

Però la feina que faig ara és molt més elegant, i el nas arrufat d’en Nèstor no té cap raó d’ésser. Perquè ara treballo —tatxim!— per a una empresa asseguradora. La meva feina consisteix a evitar que els qui paguen puntualment la pòlissa d’assegurances cobrin ni un ral quan els pertoca. Si els qui paguen després cobressin, de què viurien les pobres asseguradores? És com demanar a un banc que no tingui beneficis a costa dels clients, o a una companyia telefònica que de debò faci els descomptes que anuncia per televisió. Per exemple, vet aquí una vídua que, després de cinquanta anys de deixar-se el fetge, l’esquena i les mans, ella i el seu home, per mantenir la pòlissa de vida, quan ve i diu ei, que el manso s’ha mort, hem de mirar com podem fer per no pagar-li. De vegades és fàcil perquè els assegurats són d’una candidesa endèmica, fins i tot els qui gasten fums en els àpats dels restaurants cars —jo els he sentit moltes vegades; els milhomes solen ser tan llestos, en opinió pròpia, que no entens per què treballen ni on amaguen la seva saviesa inversora—; d’altres vegades, hem d’amollar, quan no hi ha literalment on agafar-se, sobretot si el beneficiari té un bon advocat, que et posa un paper timbrat a sota el nas i et diu jo de tu pagaria, cabró de merda. En definitiva, la meva especialitat és cercar esquerdes, escletxes i fissures on encaixar el nostre «no» ofès i altiu. Només fa tres anys que hi treballo i ja sóc un home respectat al ram, ha! Si un dia algú m’empeny a la via quan passa el metro, podeu pujar-hi de peus que algú ho ha fet posant-hi ganes i il·lusió.

Doncs a en Nèstor no li agrada. Sobretot li reca el meu horari, que és un no-horari, perquè jo no sóc un dels que fitxen, sinó un que va amunt i avall amb el cotxe, pica portes, entra en registres, públics i privats, i fa preguntes a persones que tenen les respostes. En Nèstor m’espera sovint i fa cara de maruja-mestressa-de-casa-esposa quan em passo de la ratlla. D’altra banda, quan caic retut en alguna butaca de casa, ell, silenciós com un surfista, em posa al costat, al meu abast, una copa de malt, o un cafè amb dosis agressives de cafeïna, o una cervesa fresca i curulla d’escuma —res d’afaitar l’escuma de la cervesa!— o fins i tot un grapadet de cacauets o uns encenalls de pernil provinent d’un porc que devia tenir un tracte especial amb el seu amo.

Com que els envitricolls de la facultat em resulten incomprensibles —com poden, homes i dones adults, alguns d’ells intel·ligents i uns quants amb coneixements reals (no prefabricats en un currículum), perdre el temps en collonades majúscules que en una empresa privada serien només escarafalls de secretàries?— i a ell no li puc parlar més que de la meitat edulcorada de la meva feina, hem pres l’acord de no parlar de les nostres feines si no és que no hi ha cap més remei. També hem decidit que no ens demanarem disculpes contínuament (el que les demana sóc jo, i el del do del perdó és ell), perquè és humiliant. Ell arrufa les celles si la faig molt grossa i jo em pregunto si m’ha fet el salt quan està tan compungit. Ves què en faré, jo, de saber-ho. Doncs l’altre dia, que també vaig arribar tardíssim, m’esperava, vestit d’Armani —un Armani que jo li vaig regalar— i amb cara d’indi que acaba de veure un rostre pàl·lid, i em va dir si no em recordava que havíem quedat per anar al teatre, que era una obra de Strindberg, que només feien una representació i que havia hagut de matar-se per tenir entrades. I que això era perquè jo, no ell, havia expressat una enorme emoció en saber que feien a Barcelona la mítica Senyoreta Júlia per la companyia anglesa The Castle Theatre, i que jo havia assegurat que em moriria si no la veia. I ara havien quedat dues butaques lliures en un teatre atapeït i ell amb l’Armani arrugat i un humor més rebregat que el vestit.

Algun cop, això sí, ell em diu que ha de portar algú a casa a sopar. Són companys o caps d’ell o estrangers que saben molt d’alguna cosa absolutament inservible però molt valorada en ambients acadèmics, i aleshores jo mateix faig el sopar —sóc força bo amb les cassoles— i ell posa mariconades a la taula, com espelmes i floretes o uns aneguets que serveixen per descansar els coberts sense que es taquin les tovalles. A mi em commou, quan esdevé tan cursi.

A la meva empresa tinc un despatx per a mi sol i no tinc superiors, perquè sóc una mena d’extern que té antena directa amb il capo. No és que no em relacioni amb els altres, però senten per mi una amarga sensació d’estafa, com si desfés el que ells fan o com si servís per desenredar la madeixa que ells han cabdellat. No tinc conflictes, però, excepte amb un paio amb ulleres, raquític, d’uns quaranta tacos, que és una mena de subcap però sense jurisdicció sobre mi. I això el té amargat. Em consta que em deixa com una pelleringa quan parla amb il capo. Es diu Maties Güell. El cap, que no és l’amo sinó el gerent, ja que és una societat anònima, es diu, de debò, Simeó Mendelejev, tot i que ell no sap ni tan sols què és la taula periòdica dels elements. És gras, brusc, de celles negres i poblades i cabells esvalotats. És d’aquells tios que gasten tirants, de debò. Crec que la seva pinta de gàngster és l’actiu més valuós amb què compta (a part de tenir-me a mi), perquè tothom troba que per dirigir una empresa cal ser una mala bèstia. Encara que t’assemblis a Brad Pitt o hagis estudiat a Harvard. Ser un mala bèstia és imprescindible. Ja ho sé, que és una llegenda urbana, molt estesa: els mafiosos inspiren confiança i tothom els dóna els seus diners perquè els guardin, els facin créixer o els amaguin. I no s’hi pot fer res. Si ets bona persona, ningú no et dóna els seus diners. Mendelejev, que ningú no sap d’on procedeix, però de segur que d’algun tèrbol país de l’est europeu, ha pujat en aquest país a una velocitat d’esprintador. Suposo que ha fet servir tots els forats i totes les protuberàncies del seu cos, o bé ha pagat protuberàncies i forats apetitosos d’altres persones, a determinats jerarques.

La part millor de la meva feina és la meva secretària, la Rita. És una dona d’uns cinquanta anys, baixeta, amb els cabells que totes les perruqueries fan a totes les dones madures, i un aspecte maternal. Però té llengua d’escurçó i el seu cervell és àgil i inquiet com el d’una guineu. L’he heretada d’en Güell, i sembla que el traspàs ha alleujat a tots dos. Ella i jo ens entenem bé, tot i que té la necessitat de multiplicar els meus sarcasmes. Fa cosa, veure una senyora que hauria d’estar prenent te i fent ganxet dient coses com ara, Ramon, no em facis pagar a mi que no et vegis el pito a causa de la panxota que cries.

Ara mateix estic treballant en un cas que fa mala pinta. Crec que la clau és contestar una pregunta que no té fàcil resposta: per què una dona, separada del seu home de fa quatre anys, pagaria la prima de l’assegurança (una assegurança mútua, de vida, que podria haver-lo beneficiat a ell si fos ella la morta)? Doncs ho havia fet, i ara el seu home era mort i ella pretenia cobrar. Havia pagat tot aquest temps, de separats també, ella sola. A dreta llei, no hi ha objeccions, però fa pudor: la gent no les fa, aquestes coses. Si no fem nosa a algú, ens pot somriure, ens pot deixar el seu cotxe i fins i tot pot cuidar-nos el peix durant un viatge inesperat; però si fem nosa, i ens foten al carrer d’una puntada de peu al cul, no ens paguen l’assegurança. Si no és, és clar, que es tracti d’algú que estigui segur que la dinyarem abans. I això no ho saben ni els metges. Sobretot no ho saben els metges. Al despatx tothom s’inclina a creure que ella l’ha matat i que hi va haver premeditació. Però les circumstàncies no sustenten una conclusió tan alegre.

El cas fa mala olor, i a la nostra companyia les males olors ens agraden tant com a la terra li agrada la pudor de merda dels fems. Així, doncs, estàvem esperançats. Doncs la Rita se m’ha presentat al despatx i m’ha fet els seus resums, plens de pauses perquè té alguna afecció respiratòria que és millor no esmentar-li. Jo ho he provat.

—Ell vivia en un cotxe, un Passat familiar sèrie TDI, amb els vidres fumats. Fa quatre anys que es van separar, però no van fer papers. No tenen fills. Ella no ha tingut ni un amant passavolant, és casta del tot, i ell havia esdevingut un captaire, un sense sostre, sense domicili. Treballava quan volia i (pausa) en allò que trobava. Menjava en menjadors públics, de caritat, i dormia al cotxe. Per què ella va continuar pagant la pòlissa, que ja saps que no és barata? M’imagino que planificava matar-lo i cobrar la pasta, però no per un amant, com a la pel·lícula del carter aquell que no sé per què trucava dues vegades, quin títol més poca-solta (pausa). Ell va morir amb el cap badat per un objecte contundent. Ho tens a l’informe. No s’hi val a dir que una dona no podria matar-lo, perquè ell era entaforat al cotxe i, a més, segurament dormia. O estava borratxo. O drogat. O totes dues coses. Ella devia tenir un altre joc de claus del cotxe.

—Dormia al cotxe? Cada dia?

—Ets lent, Ramon. L’edat t’està matant.

—I no posava l’alarma? Jo ho faria.

—Podia tenir-la espatllada. Els polis deuen saber-ho. O podia sentir-se més segur sense, perquè si algú intentava entrar ell el sentiria i el de l’ensurt seria el lladre. No sé si ho saps, però una alarma serveix per donar ensurts.

—Em pensava que era per alertar la policia.

—Ha!

—Doncs qui el va matar no es va espantar gens.

—La policia l’ha interrogada. Es diu Elisenda Moura, la dona del finat i la beneficiària que es vol emportar els nostres quartos. També han escorcollat i investigat el cotxe. Diuen que si hi vas aquesta tarda, l’inspector Orozco (pausa) et rebrà i te’n donarà detalls.

—Rita, com ho veus, tu?

—Jo hi veig una estafa. Però serà difícil de demostrar. La policia ja no interroga senyores vídues com abans, quan feia servir tovalloles humides estavellant-se contra el cos. No deixen senyals, saps? (Pausa). Ara només ho fan amb els delinqüents antisocials, és a dir, amb els perdularis i, sobretot, amb els terroristes; si hi posessin l’afany que posen amb els terroristes, no hi hauria ni un delicte i els lladres es farien honrats i et saludarien pel carrer amb un somriure. Avui, si tens adreça, feina i vas a la perruqueria, et diuen senyora i s’aixequen quan tu marxes o arribes.

—Aquest Orozco és el mateix del cas d’aquell que va falsificar una pòlissa i n’hi va oferir un cinquanta per cent si aconseguia ensibornar-nos?

—Sí. I és llest, no tan sols honrat. Per això va dir que no. Per ser honrat. I llest. O això diuen.

—Tu no creus que sigui honrat?

—Els polis honrats no existeixen, tu deus saber-ho.

Sí, jo ho sabia.

—Tens un resum dels teus?

—Poca cosa. Obre l’ordinador i clica «Rita-a12». Et prepararé també una entrevista amb la senyora Moura i una altra amb el forense que va fer l’autòpsia al sonat del cotxe.

L’inspector Alejandro Orozco és cautelós i precís. Em va mirar com fan els qui es creuen superiors als interlocutors. Hi ha gent que se sent superior als altres, de debò. Ningú no sap per què. Costa poc imaginar què cobra el tal Orozco, que parla un català millor que el meu, fruit de l’estudi i la meditació i no del mugró maternal, i que és, per a tothom, el Rosco. Tenia una pila de dades. Per exemple la coartada de la dona, la Moura aquella, que era sòlida. És professora de tall i confecció i hi ha onze dones que la van tenir tota la tarda amb elles, fins a les 9 (la classe és fora de l’horari escolar i marital; de 6 a 9); totes diuen que no es va absentar ni per anar al vàter. I el forense diu que a en Fèlix —Fèlix Sort, el difunt— el van matar entre 7 i 8. Que dormia al cotxe i que algú va obrir sense forçar-lo. Bé, diu que potser no dormia, perquè tenia un bloc a les mans i estava escrivint. O bé qui va entrar era conegut o bé va actuar molt de pressa. Cap senyal de lluita. Va morir d’un cop de maça, que ara està de moda dir que és un pal de beisbol, però això és influència de les pel·lícules americanes. A dins d’un cotxe un pal de beisbol costa de manegar. El matalàs que tenia ficat a la part posterior del cotxe va quedar completament xop. De sang. No el van trobar fins l’endemà, quan un policia de trànsit es va acostar a veure si podia arrossegar aquell cotxe que impedia l’entrada d’un tràiler al seu garatge. La porta era oberta i el paio, mort. El de trànsit va dir que el tenia vist, que rondava pel barri. Que anava sempre polit i ben vestit i que no molestava ningú. Diu que hi havia gent del voltant d’on era el cotxe que sabien que hi dormia a dins. Això demostra que ell no ho amagava. Podia haver estat un lladre, però si menjava de caritat, què li volien robar?

—La dona podia haver encarregat la feina a un sicari.

—Ja ho hem investigat. Parli amb ella. És possible però no probable.

—Vol dir que és una fleuma?

—Més o menys.

—Semblava espantada?

—No. Estava furiosa. Amb vostès. Diu que li estan posant pegues per pagar. I que no n’hi posaven cap per cobrar.

—Li va preguntar per què va mantenir l’assegurança, un cop separada?

—Sí. Diu que ella sempre va pensar que ell tornaria. I que era una llàstima haver pagat dotze anys per no res.

L’Elisenda Moura em va convocar a les 9.30, a casa seva. Vaig trucar a en Nèstor per dir-li que arribaria tard.

—Defineix tard.

—L’hora a què habitualment arribo a casa?

—M’agrada la precisió. Ja no vols fer vida social, Nil? Mai més?

—No sóc tan simpàtic com tu.

—Per què t’aguanto?

—Perquè faig uns claus d’escàndol?

—Vés a parir mones!

—Goita, el matemàtic! Va, Nèstor: desitja’m sort i em deixaré explicar la diferència entre un subgraf i un arbre.

—Pots comprar llimones?

—Imagino que no és una metàfora ni un insult. Així doncs, compraré llimones. Et diria allò que només et dic a cau d’orella.

—Ara em vols posar calent? Crec que me n’aniré al vàter de l’estació d’autobusos a lligar.

—No oblidis la gometa.

Era, en efecte, una dona passablement bonica però gastada. Li sobraven deu quilos, i en aquest tema jo hi entenc. Té aquella cosa que se’ls posa a sobre a algunes dones que diu a crits: retirada de la vida sexual. I ningú no se li acosta. Algunes estan amargades i no en saben el motiu. Són la presa fàcil de les empreses de bellesa. El pis era modest però no hi havia el mal gust que m’esperava. Mobles de teca, resistents, sens dubte barats però agradables. Un sofà que et feia venir ganes de fer-hi la migdiada. A les parets, un sol quadre que era una làmina de Kandinsky. Déu n’hi do. Un sol prestatge amb llibres, meitat best-sellers meitat poesia, més o menys. Una tauleta de cafè venturosament gran i no aquelles cursilades que t’obliguen a ajupir-te i a doblegar la panxa si vols aferrar la nansa de la tassa. Terra imitant la fusta, però això és un mal tan estès que ja no fa mal als ulls. El llum del menjador era una simple esfera de vidre esmaltat, sense galindaines. I ella era fofa; els deu quilos eren no gens fibrosos, dels que pengen. Estava enfadada i va ser brusca amb mi. La meva pell, però, que sembla d’àngel barroc, és de debò d’elefant. Quan ja la tenia asserenada i començava a tolerar-me, vaig començar a interrogar-la. El resum és que el seu marit era un perfeccionista, que n’estava fins al capdamunt i que un dia li va dir ja no puc més. Diu que ell no va discutir, sinó que va agafar la porta i, ja al llindar, va dir tot per a tu. Excepte el cotxe. I que ella va assentir. Que no va agafar ni un clau del compte que compartien a La Caixa. I que ja no en va saber res. Em va confirmar el que m’havia dit la Rita. Havia de comprovar la seva coartada, tot i que la policia ja ho havia fet, i si havia continuat pagant és perquè estava segura que ell tornaria.

—Sé que no tenia cap amigueta, ni res d’això.

—Sabia que dormia al cotxe?

Va vacil·lar.

—No. Bé, m’ho vaig imaginar, perquè ell havia deixat la feina. Era una fàbrica de joguines i el meu pare n’és l’encarregat. No s’entenien gaire. Per això, que deixés la feina no em va sobtar. Vaig imaginar-me que havia buscat i trobat una altra feina. Era un perfeccionista, un bon treballador. Però no tenia cèntims i algun cop havia dit que en un cotxe es podia viure. Era un home estrany, sap? Però un bon home.

—Una perla.

—Doncs sí.

—I?

—Avorrit. Previsible. Sonso. Quan se’n va anar em vaig sentir de sobte alliberada, feliç. Eh, no és que m’alegri que s’hagi mort, i menys d’aquesta manera.

—Tan previsible que esperava que tornés?

—N’estava segura. Faria uns quants tombs pel món. Fins i tot vaig imaginar-me que s’ho muntaria bé al cotxe. Diu la policia que han trobat una mena de diari que feia però no me l’han donat. Diu que fins que acabin d’analitzar-lo no em pertoca.

—El cas és que continuava essent el seu marit, però la llei diu que passats quatre mesos sense convivència…

—Senyor Barral, no em marejarà! He anat a un advocat, i no són barats, i ens hem llegit junts la pòlissa. Una cosa són els meus drets d’herència, que és cert que no en tinc, però ell no tenia més que el cotxe i és pura ferralla, i una altra cosa és que dues persones es facin una assegurança mútua. Enlloc no diu que estiguin casats, amistançats o que siguin uns desconeguts, l’un per l’altre. Vostès no van posar-hi cap pega. Recordo que al meu home li va estranyar. Diu que estaven massa ansiosos perquè firméssim. Era una picossada cada mes, però si hi renunciava, tot el que havia pagat tants anys, se n’anava en orris. Va dir l’advocat que la causa de la mort no hi figura, a la pòlissa.

—Sí que hi figura, perdoni.

—No, senyor, no hi figura.

—Sí, apartat 91b: si un dels dos propicia la mort de l’altre per cobrar la prima.

—Vol dir que vostès estan interessats a demostrar que jo l’he matat per estalviar-se de pagar?

Tenia les aletes del nas obertes i se li havien fet unes lletges arrugues al front. Estava furiosa.

—Nosaltres no volem res. I tant que li pagarem, si tot és com sembla. Però ha de comprendre que ho hem d’investigar.

—Però investigar què? No ho fa ja la policia?

Quan m’acompanyava a la porta va dir:

—En el fons m’ha sabut greu que morís així. Crec que va tenir mala sort amb una dona com jo. Hauria necessitat una dona més independent, més moderna.

La vaig deixar formulant elucubracions sobre les seves limitacions, aquells negres pensaments que ens fan sentir culpables de la fam de Biafra i del càncer de nas del veí de davant. El cervell humà està ben fet, això qui ho dubta? Però està mal acabat, com si s’hagués fabricat precipitadament. Ves si les dones no haurien d’estar vint-i-dos mesos de gestació, com les elefantes, per acabar bé la feina.

L’inspector Orozco era meticulós, addicte a la seva feina i antipàtic. Jo, si fos inspector, també seria aquestes tres coses. Però l’Orozco no sabia distingir entre un chardonnay i un merlot i és probable que, tot i la seva vida morigerada, tingués colesterol i alguna afecció al fetge. Ningú no està tan groc si ha nascut lluny d’Àsia. Vol dir que, si m’afanyava, encara el podia trobar al seu despatx.

Com que el guàrdia de guàrdia, o sigui el guàrdia al quadrat, que feia una convincent cara d’imbècil, no em deixava passar, li vaig deixar caure ostres, tio, però si el Rosco m’està esperant, nen. El motiu el va convèncer, i em va dir, en to confidencial, que ara mateix acabava de sortir.

El garatge de la comissaria és el més lleig de la ciutat tot i que compten amb una xamba única: la impossibilitat d’un robatori. Cap lladre no estaria interessat no tan sols en els models vells de la pasma, on no podia haver-hi més que CD de Rocío Jurado o de Bisbal, sinó tampoc a assaltar una comissaria. La ràbia que faria això als seus propietaris no valia la pena.

Orozco encara estava traient-se la gavardina per embarcar al seu Ibiza de color verd figa quan el vaig abordar.

—Ara no, Barral. Me’n vaig a casa.

—Només vull el diari del cadàver.

—Creu de debò que m’emporto feina a casa i que el tinc al cotxe?

—Sí. L’admiro per això.

—Creu de debò que donant-me sabó seré servicial amb vostè?

—Sí. Tothom és sensible a l’afalac. Jo mateix, quan em diuen prim, m’engreixo de gust.

Va somriure. Es va inclinar i va agafar una carpeta de gomes que tenia al seient del copilot; tenia una màniga de la gavardina encara penjant, però l’aferrava amb la mateixa mà on havia d’enfundar-la, com si no la volgués deixar anar. És aquella reacció que tenim quan algú diu «foc»: t’aferres a la teva possessió més valuosa. Jo crec que jo m’aferraria a la titola, si més no perquè el seu contacte em resulta familiar.

Hi havia un plec de papers, DIN A4, doblegats per la meitat, escrits amb una lletreta atapeïda que no deixava marges. No era un bloc. Ni un diari com cal: quatre fulls doblegats i poca, molt poca informació.

El va agitar en l’aire, com si fos l’himen de la seva filla, i em va dir:

—Demà a les 9 del matí. No a les 10. Ni a les 9 i quart (el català de l’Orozco tenia encara alguns forats). A les 9. Ni un minut més.

Es va ficar al seu cotxe majestuós com un monarca i em va fer amb la mà el moviment aquell que vol dir «aparta’t, aparta’t», per indicar que li feia nosa. A mi també em feia nosa ell, però vaig somriure amb tot el meu encant i fins i tot vaig fer una reverència. Tinc les memòries del difunt, sense firmar ni un puto paper, i me les ha donades el Rosco: eh que tinc un prestigi que no me’l mereixo?

Quan vaig arribar a casa, ansiós per llegir aquells papers, vaig observar que encara no eren les onze, però vaig sentir xivarri. Vaig intentar escapolir-me cap al despatx (el nostre despatx, que és a l’entresolat, té dues bandes: la part informàtica, ordenada i jove, directa i fresca d’en Nèstor, i la meva, la que té un ordinador d’aquells que sembla que vagin amb manovella i hi ha papers estúpids pertot arreu, que ningú no sap què són —jo menys que ningú—; al bell mig, un arxivador foradat pels dos costats, que té tendència a inclinar-se cap a la meva banda, no sé per què; potser un desnivell del terra). Pel camí de retirada vaig ensopegar amb una paia, crec, que portava un vestit de punt i que estava mancada d’atributs femenins. Portava ulleres de pasta i tenia les celles per depilar. Els ulls eren, però, extremadament intel·ligents, com una compensació a la seva natura desmanyotada.

—Hola, anava al lavabo.

A mi em va semblar que la informació era excessiva. Jo no volia saber on anava aquella estranya criatura.

—Ets en Nil?

—Fins fa cinc minuts, crec que sí.

—Sóc la doctora Allister. No facis cas del cognom, sóc de la Barceloneta.

—T’han explicat que la Barceloneta ja no existeix?

—No. Però n’hauríem d’informar el pare i la mare, que encara hi viuen.

—No els agradarà saber-ho.

—Vols prendre una copa amb nosaltres?

Vaig renunciar a imaginar-me qui era nosaltres i quants altres éssers asexuats hi havia a la meva sala, però va aparèixer la cara riallera d’en Nèstor.

—Nil! Ja coneixes la Júlia Allister?

—Ja he tingut aquest plaer.

—Va, vine, que l’Andy ha fet mojitos per a tothom.

Jo sóc un enemic radical de les barreges. Crec que el tequila s’ha de prendre sol, beatíficament, i la menta s’ha de posar a les faves estofades, però tequila i menta alhora no és una bona idea. L’única barreja que no és vomitiva és el martini, però si em serveixen els ingredients separadament —i m’és igual si estan remenats, barrejats o deixats caure— em sé imaginar la barreja i no cal l’esforç de la coctelera. L’Andy, a més, era un col·lega d’en Nèstor que tenia l’estranya teoria que els homosexuals són gent que no ha tingut sort amb les dones. La seva dona estava d’acord amb ell, si ho havíem de jutjar per la intensitat amb què s’odiaven. Fins i tot jo ho sabia. Era un odi d’aquella mena que neix a les entranyes d’una parella i s’escampa per tota una ciutat com Barcelona fins a inundar les clavegueres i fer desgraciat l’alcalde de torn. Però en Nèstor em va picar l’ullet, que volia dir Nil, no siguis esquerp que fa tota una setmana que aguanto les teves excentricitats.

Hi havia el tal Andy i la seva dona, que era, per cert, una dona molt bonica, que es va posar a coquetejar amb mi segurament per curar-me de la meva malaltia homosexual; hi havia un nan, que feia bromes sobre la seva estatura, una vulgar forma d’autodefensa i que significava que estava més amargat del normal. Hi havia un altre tio amb cara de pallús que es va presentar com a representant d’una companyia telefònica i marit de l’espantall que ara pixava en el meu vàter.

Vaig fer bondat. Vaig seure en una butaca lliure. Vaig fer un glopet a un mojito que aquell desgraciat de l’Andy havia fet malbé: volia emborratxar-se i ho disfressava amb menta (per cert: d’on havien tret la menta?), i amb una elegància que porto de naixença vaig aconseguir un malt per a mi solet mentre els altres feien el mico al voltant de la taula dels diguem-ne mojitos, que, a sobre, estaven calents. La conversa girava al voltant d’un congrés al qual tothom, excepte el meu Nèstor i el pallús dels telèfons, volien assistir. Els matemàtics projectaven emportar-se els cònjuges, i els cònjuges feien un sí vigorós, amb el cap, insensibles al fet de ser contingents. Hi ha gent així. Quan vaig haver opinat sobre l’habilitat del perpetrador de mojitos i la niciesa dels congressos en general i en particular aquell que tenia lloc a Sydney —amb una mirada còmplice a en Nèstor dient-li a mi no em faràs això, eh, de marxar a Sydney amb aquesta tropa obscura i àvida?—, em vaig acomiadar. Vaig ser tan educat que en Nèstor em va mirar agraït.

Ja al meu tros de despatx, em vaig treure l’americana i vaig posar a sota del flexo el plec de papers que havia escrit el pobre jan de l’assegurança.

«[…] Mai tan feliç. No tenir res. No aspirar a res. No suportar cap lligam: és el paradís. La societat està equivocada, i em penso que a hores d’ara ja no canviarà. Aquest afany de diners, de posició social, de respecte… De què serveix el respecte dels desconeguts? Què deus —o què et deu— al cambrer del restaurant perquè valoris tant la seva inclinació de cap? Què hi guanyes si el recepcionista de l’hotel, que cobra una misèria, et reconeix i et fa la gara-gara? I els objectes? Quants n’acumules sense solta? Quant temps els fas servir? Deixaràs de saber l’hora que és si no tens un Rolex? L’iPhone de què estàs tan orgullós, de debò t’ha fet més feliç? Un quadre estupend a la paret? Tanta mandra et fa veure’n milers de més valuosos a la paret d’un museu? Un partit de futbol, en directe, al camp: no es veu millor al teu modest televisor, o encara millor, entre crits alegres al bar de la cantonada, pel preu d’un cafè? Cal netedat, això sí, però has provat les bugaderies públiques? Són molt més barates que la rentadora de casa, que gasta tant, que sempre està àvida de sabó i altres productes i que s’espatlla sovint, i cada cop que ve el tècnic, una clatellada. A les bugaderies públiques pots eixugar la roba: queda perfecta i no t’has de preocupar de res. Hi ha el menjar, sí. De debò tenim el paladar tan refinat que necessitem tots els estris que tenim a casa per fer un peix fregit? De debò mengem tan bé que cal ocupar tant de temps al supermercat i tantes hores a la cuina, primer guisant i després netejant? El menjador públic, d’acord, és una caritat i, en el meu cas, és una caritat voluntària, perquè tinc la capacitat de treballar en un munt de coses, però no ocupo el lloc dels altres (el pis, el pàrquing, el gimnàs…), i això, doncs, ho puc considerar com una compensació: faig tan poca nosa a la societat que em mereixo el plat de sopa i el tall de carn congelada que em donen al menjador públic. Després, passeigs meravellosos, plens de calma, descobrint una ciutat que creus que coneixies, alguns museus gratuïts o a un preu de riure, les venturoses biblioteques, completament de franc. Els banys públics, que valen una misèria i que són magnífics. Sí, has d’anar amb compte de no tocar les parets, pels fongs, però en quin gimnàs de pagament fins i tot ben pijo, no has d’anar amb compte? Dormir al cotxe. Una ventura. El matalàs és llis, fresc i net perquè el ventilo cada dia i canvio els llençols cada setmana. L’E els canviava un cop al mes, anant bé. Sí, cal treballar una mica, per les petites despeses: la gasolina, l’impost de circulació, la corretja del rellotge, la bugaderia, el concert de Sting de la setmana passada, que, tot i que em va tocar a la quinta forca, va ser car (però quin concert!)… Surto al matí amb el recompte dels diners fets. Em falten uns quants euros, i encara no m’ha fallat mai, els guanyo en un lloc o un altre. A més, ara ja em coneixen en alguns llocs. Per exemple, el senyor Pere, el del bar Caimán, que a l’hora de dinar va tan de bòlit, em lloga, si l’hi proposo, gairebé sempre. És divertit, perquè cap feina (aparcar cotxes, carrejar caixes del mercat, portar un cafè a l’Encarna, la de la botiga de regals, regar els arbres d’un veïnat on estan ben organitzats, fer favors, encàrrecs, tirar una mà…) no t’avorreix. Hi ha un escombriaire dropo, al parc de la Ciutadella, que si faig la seva feina em dóna la meitat de la seva paga. Però si és tan agradable de fer! Avui estic empiocat i per això em quedaré estirat fins al vespre. Si em pugés la febre, aniria a una farmàcia de guàrdia a comprar aspirines. Tinc diners de sobres. I, si vas net i polit com vaig jo, tothom et tracta bé. La llàstima és que no tinc ganes de llegir i no estic tan malament per estar immobilitzat al cotxe. He escoltat la ràdio, però em gasta molta bateria, i tot i que el cotxe l’he de moure cada matí, per no pagar aparcament, no voldria adormir-me i despertar-me amb la desagradable sorpresa de no tenir bateria. Mira, aprofito per escriure. Llàstima que he perdut el meu bloc. Només pot estar en un lloc, però ara estic massa cansat per anar-hi. He d’intentar dormir fins que es faci fosc. I demà sens falta, a primera hora, mouré el cotxe. Potser és un refredat de no res. Sigui com sigui, els hospitals públics tenen l’obligació d’acollir-me. I crec que és de franc, si em declaro indigent. Si no tens domicili fix, ja està: ets un homeless i et tracten amb miraments (mala consciència?). Jo creia que tothom em tractaria a puntades de peu i és a l’inrevés».

S’acabava així. No sé si s’havia adormit i va ser el moment en què el van matar. Al plec de papers no hi havia cap taca de sang. Però podia haver lliscat cap al terra. Ho preguntaré a l’Orozco. Com podria trobar la resta, el bloc, de què el manso aquell parla?

I una altra pregunta: com respirava, a dins del cotxe? Deixava una escletxa de finestra? Arriscat, no?

Entra en Nèstor i deixa al cantonet de la taula on ho fa sempre un plat amb rosbif i una patata al forn. Deixa els coberts amb cura per no fer soroll. De la butxaca, en treu una ampolla d’un rioja barat, que compra al súper, i una copa. Seu al braç de la butaca i fa anar una cama, en silenci.

—Com saps que no havia sopat?

—Com sé que tenies alguna cosa a fer aquí, al despatx, prou important per abandonar els meus convidats?

Hi havia una punta de ressentiment en la paraula abandonar.

—Teníem un pacte, tu i jo. Les teves coses són teves, i les meves, meves.

—Amb l’excepció dels convidats, recorda-te’n. Fins i tot et vas oferir a guisar, quan porto gent a casa.

Li acaricio el genoll i ell deixa de fer anar la cama.

—Estàs enfadat, Nèstor? Em pensava que amb els teus companys no volies que m’hi barregés gaire.

—A la facultat és on no vull que ens barregem gaire. Pels alumnes. Són massa llestos per a mi.

—Havia de llegir aquests papers.

—Ho comprenc.

—On són, ara?

—Han marxat.

—Ja?

—Sí, els ha traumatitzat la teva desaparició.

—I jo? Com podria desaparèixer ara amb el cor fet a miques?

—Tu? Val. Però no em privis almenys de fer-te una mica la punyeta.

—Em pots fer la punyeta tot despullat, estirat al llit?

—Serà la millor punyeta de ta vida.

—No et mereixo.

—Ja ho sé.