3

SÓC A LA SALETA d’Elisenda Moura, la vídua del rodamón cool, i ara prepara un cafè per a ella i per a mi, ha dit, tot i la mala cara que m’ha fet. Aprofito per escorcollar. El pis és petit, però, així a la vista, no hi ha rastre de cap ordinador. Només em falta la cuina —on és ella— i el dormitori. Entro al dormitori atent als sorollets que vénen de la cuina. No vull que m’enxampin però tampoc no en faig una qüestió d’honor. Hi ha gent que es posa nerviosa en coses com aquesta; a mi m’han enxampat de tantes maneres i en llocs tan poc convenients que no em fa res fer una mica el ridícul. La llista d’excuses que tinc per a aquestes ocasions és òbvia i migrada. Si em veu, l’Elisenda, diré que buscava el vàter. No s’ho creurà però és exactament el que diré. Al dormitori hi ha penombra. Encenc el llum de la paret i allà el veig: un ordinador gros, antiquat, d’una marca que no conec de res.

Ja sóc a la saleta, a temps per al cafè. L’Elisenda treballa de professora a casa seva mateix, de tall i confecció. Diu que es guanya la vida prou bé per anar fent. La casa és modesta, però aquesta feina li permet tenir el dia lliure. Em fa l’efecte que, tot i la ràbia que li faig, la meva presència trenca la monotonia de cada dia. Deu acabar les seves tasques domèstiques a mig matí i la resta… Fins a les sis no té la primera tongada d’alumnes, totes elles dones casades ansioses de fer els vestidets de les seves dissortades filles, que deuen estar horroritzades amb la idea. No sé si heu provat mai roba confeccionada a casa, però jo tenia un amic que tenia tots els jerseis tricotats per una mare amatent. Estava amargat, pobre noi.

El cafè és infame i l’Elisenda és una dona malhumorada i escassa de paraules. Se m’acudeixen milers de coses més divertides que estar-me aquí a veure què en trec.

—No puc entendre, senyor Barral, què més vol de mi. Entenc que la seva companyia faci els possibles per estalviar-se un pagament important, com és aquest, però no creu que ara ja és tot prou clar?

Es referia al fet que la policia l’havia descartada del tot com a sospitosa i que estava lliure de càrrecs. Era el moment de cobrar la pòlissa. I ella ja veia que jo no havia anat a casa seva a pagar-li. El mal és que no tenia una teoria lligada. Ni proves de cap mena. Estava, doncs, disparant al buit, a veure si algú arrenca a córrer. Ho feia quan era poli: estàs en un cul-de-sac, posem en una fàbrica, en un vaixell, o en qualsevol lloc estret i fosc, i no saps si hi ha ningú. Però si dispares a l’aire, i hi ha algú, aquest algú es mourà. Com fan els ratolins.

Primer tret:

—Nosaltres no tenim cap inconvenient a pagar-li la seva pòlissa, senyora Moura. És clar que ens hem d’esperar que les investigacions s’acabin…

—Encara que no tinguin res a veure amb mi?

—Oh, és per seguretat. No tan sols per seguretat nostra, sinó seva també. El problema és que no sabem qui va matar el seu home. Però el més greu és que tampoc no sabem per què. Nosaltres estem atents a la seva seguretat, senyora Moura.

Aleshores va fer un bot al seient i la tassa de cafè que aguantava va trontollar i li va esquitxar una mica el pit.

No era exagerada, la seva alarma?

—Vol dir que estic en perill?

—Oh, no. No ho crec. Vaja, que esperem que no.

—Però vostè a què ha vingut? Si és que em permet que l’hi pregunti.

Segon tret:

—Veurà, senyora Moura: tenim la teoria que vostè va continuar pagant la pòlissa perquè continuava tenint relacions amb el seu marit, Fèlix Sort.

Va quedar tan lívida que em vaig veure a mi mateix atenent aquella dona tan poc atractiva i tan vulgar amb un boca a boca. Déu me’n guard. Era un tret a l’aire, i algú havia saltat. I això era molt bo per a mi. M’estava acostant al nucli de la qüestió. Que encara no sé quin collons de nucli és.

—Vagi-se’n.

Es va posar dreta i literalment m’empenyé cap a la porta quan jo m’aixecava també.

—I no torni. Per què ha de molestar persones honrades, que han pagat puntualment? No el vull veure més per aquí. Vagi-se’n.

Vaig optar per obeir. Però la seva reacció em donava una pista molt bona. Necessitava el seu ordinador. I no el podia obtenir a través de l’Orozco, que no tenia cap excusa per demanar una ordre judicial, ni jo el podia obtenir per cap conducte que no fos el simple furt.

Em vaig ficar en un cafè a escriure un petit resum a la meva llibreta, com si fos la Rita en persona.

En arribar al despatx, la Rita hi va entrar d’una revolada. Portava un portàtil i me’l va plantar davant del nas.

—Mira.

—Què?

—Això és un portàtil.

—Gràcies, Rita. No sé què faria sense tu. Creia que era un camell assedegat travessant el desert.

—Tu mira els cantells. És prim. Molt prim. Els cantells quadrats, que podrien fer pensar a algú en alguna mena de bastó, ja no es fabriquen. Saps què fa un bastó de criquet?

—Un bat.

—Un bat de criquet? Fa de llarg uns 97 cm. I consisteix en un agafador i una pala. La pala fa uns deu centímetres d’ample. Ho diu el Google. De gruix en fa poc (pausa). La ferida del senyor Sort s’assembla com un ou a una figa…

—Rita…!

—… com un ou a una castanya al cantell d’un ordinador portàtil. Però no a aquest que t’ensenyo. Que és del senyor Güell…

—No?

—No. Massa modern. Massa prim.

—Vols dir que el possible ordinador del nostre Fèlix tenia els seus anys?

—I qui no té els seus anys? He parlat amb un representant de Microsoft. Diu que no (pausa) existeixen els ordinadors anomenats Windows.

—Bufa!

—Excepte els d’una promoció, quan van treure el Windows XP. Van fer una partida d’ordinadors de propaganda i els van regalar.

—A qui?

—A col·legis. A grans superfícies. A empreses (pausa). Eren només una mostra. Molt simples.

—Què fan amb els ordinadors quan es fan vells o són, com dius tu, molt simples?

—Els llencen a reciclatge. O poden donar-los a escoles pobres. A caritat.

—Oi que és maca, la caritat? Com aquell ministre que deia que les vaques boges podrien distribuir-se a Àfrica, perquè hi ha molta gana…

—Ara estic (pausa) buscant quines empreses de caritat podien tenir-ne i com els van distribuir.

Després d’aquesta esperançadora conversa, jo vaig anar a veure el senyor Pere, el del bar Caimán, que de vegades llogava el meu Fèlix. Llàstima que aquells fulls que vaig llegir fossin antiquats. A la guia de Barcelona hi ha set bars que es diuen Caimán, us ho podeu creure? Però només dos eren a la zona on es bellugava en Fèlix l’informàtic. En un d’ells no sabien res del senyor Pere. Vaig aprofitar per dinar-hi, perquè tenien ous a la flamenca i a mi m’encanten. La cuina andalusa és curta i contundent, però molt saborosa. Després vaig anar al darrer bar de la llista. Allà no sols coneixien el senyor Pere, sinó que ell mateix em va atendre.

—Ja ho crec, que el coneixia, el pobre Fèlix! Feia anys que venia a ajudar. Molt bon treballador. Veges per què un home que té bones mans i que no és un dropo viuria en un cotxe i menjaria de caritat?

El senyor Pere tenia un fill al seu bar que portava el negoci, però d’això només feia dos anys. Abans el fill feia de soldat. El van expulsar (ell va dir que «se’n va cansar», però jo estava mirant el seu fill, a la barra, amb aquella cara de goril·la i aquella única cella. La cara de bèstia no és cap obstacle en cap exèrcit del món, però la mandra amb què movia el drap per netejar deu centímetres quadrats de barra deia molt sobre la personalitat del fill del pobre Pere).

Sabia que en Fèlix havia mort de manera violenta —la televisió fa molt de mal a la gent— i vaig haver d’aguantar ben bé mitja hora —els jubilats tenen tant de temps— les exclamacions de rigor.

—Vostè sap si tenia un ordinador?

—Un ordinador?

—Sí.

Es va rascar el cap.

—Sé que la seva dona se’n va comprar un, abans de separar-se, quan va fer per Internet el curs de tall i confecció. Abans era perruquera i no guanyava una merda. En canvi, en Fèlix tenia ofici, i pujava bé, a l’empresa del pare. Del pare d’ella. Algú li va ficar al cap, a la seva dona, això del tall i confecció. En Fèlix m’havia dit que es volia establir com a modista. Deia, la seva dona, que com que quasi no queden modistes, les que hi ha tenen molta feina. Però la quota d’autònoma se la menjava viva i va acabar per fer classes. Va ser aleshores quan es van separar.

—Sap per què es van separar?

—Home, Barral, una cosa així no l’hi podia preguntar. Li diré una cosa: a en Fèlix, fer això de l’anticonsum li agradava molt. En parlava sovint. Tot i que era un home taciturn.

Òndia, el Pere! Taciturn, anticonsum! I és que el món es perd cada filòsof…!

—Però sap si encara es veien, després de separats?

—Jo, senyor Barral, faig la meva feina. Visc i deixo viure. Amb en Fèlix ens havíem vist, sí, però fa una pila de temps que no el veia. I sé com ha acabat, el pobre. Crec que era un bon home. Però no en sé res de res, entén?

Coi, Ramon, encara no saps ni portar un interrogatori com cal?

Tot deprimit, me’n vaig anar a casa. M’estiraré al sofà i esperaré en Nèstor, perquè em faci moixaines. I miraré de no pensar. Bé, pensaré en en Nèstor, no en aquesta merda de cas que put pertot arreu però que no mena enlloc.

A casa hi havia en Nèstor. Vaig veure la llum del seu despatx des de l’entrada. Tenia posada Catalunya Música. Crec que era una peça de Max Bruch. Pujant l’escala podia sentir el suau aleteig de les tecles del seu ordinador.

—Et molesto?

—Hola, bonic! —em va fer un somriure d’aquells tan seus que desfarien els cors glaçats dels poderosos—. Què fas aquí?

—Venia a fer el gandul. Fa dies que no paro.

—Goita, doncs no ho havia notat —i el seu somriure va esdevenir mofeta.

—Estàs ocupat.

—De fet, no. És un pamflet.

—Nèstor: tu escrius pamflets?

—Va, no et quedis aquí, a mitja escala. Seu al meu costat i digue’m què te’n sembla.

Vaig pujar i caminar amb pesantor, com si tingués mil anys —és un truc que tinc perquè en Nèstor em cuidi.

—I no facis comèdia. Sembles una dona, nen!

—Per què serà, Nèstor, que els heteros creuen que no som virils?

—Creuen que els homosexuals som com dones. Pensa-ho bé: la seva memòria biològica, antiquíssima, consisteix a creure que follar una dona és un acte d’humiliació i de poder envers ella. Mira, si no, el llenguatge: està fotut, a aquell el fotré; o les malediccions: que et follin. Per tant, si follem un home és que aquest ha de ser dona, entens la contradicció?

—Estan guillats. Sempre ho he dit: la humanitat és homosexual. Per culpa de Hollywood, però, tothom es vol enamorar de la noia bonica que a la fi ens partirà el cor en dos.

—Parlo seriosament, però amb tu és impossible.

—Què escrius?

—La setmana vinent és el Dia de l’Orgull Gai…

—Ecccsss!

—M’han encarregat que faci el parlament d’obertura.

—Però no el llegiràs tu? —la meva veu sonava tan escandalitzada com la d’una dama victoriana a qui el metge li demanés de despullar-se.

—Nooo. Ho farà en Víctor. Ja saps, Víctor Valdés, el cantant.

—Però això és exhibicionisme, Nèstor! El Dia de l’Orgull Gai és el nostre fracàs! És acceptar que no som normals!

—Romanços. No som normals. No per a la majoria de la gent. Nosaltres sabem que som normals, però la majoria creu que no. És com ser negre: un negre i un blanc no tenen diferències ni intel·lectuals ni morals, però molta gent creu que sí. Dissimular no serveix de res. Una festa així ens fa visibles.

—Jo detesto l’exhibicionisme de qualsevol tipus.

—Tanmateix, llegiràs el meu manifest i em diràs què te’n sembla.

—A canvi de què?

—Vols guerra?

Em va fer un petó, un d’aquells tan seus: bonics, lluminosos i tendres, però alhora encesos i fragants. A mi en Nèstor em mareja físicament. Té un poder eròtic que és tan profund perquè ell mateix no sap que el té. Hi ha en ell un fons d’innocència que el fa una persona profundament decent.

Em vaig adormir tot i que era tan aviat. Per què fa son, fer l’amor? Però va ser un son curt, ja que tot de sobte em vaig despertar amb una idea al cap. Rodona i llisa, com una esfera. Com una bola de billar, intacta, perfecta. Un somni geomètric. L’esfera. La divinitat.

Elisenda Moura estava en perill! En Fèlix li estava enviant un correu electrònic quan el van matar. I si s’havien pres la molèstia de mirar-ho, és a dir, si no havien tirat a una paperera el coi d’ordinador, ho veurien a «elements enviats». Encara que ella ho hagués esborrat, els qui l’havien pelat a ell, ara anaven per ella.

Per què no l’havien pelada ja? Perquè primer hi havia la policia pel mig i ara hi era jo. Esperaven que les coses es calmessin i…

—Quina hora és? Quin collons d’hora és?

Ho vaig dir bramant. Jo, quan em despullo, em trec el rellotge, i ara no el trobava. Però en Nèstor devia haver sortit perquè no em va contestar ningú. Rondinant, vaig anar al lavabo, i després vaig inspeccionar el dormitori. El meu rellotge era a sota del llit. I el despertador era a dins del calaix de la tauleta de nit en companyia del mòbil per no sentir-los quan no vols saber que existeix el món exterior. Eren les vuit.

Si m’afanyava, encara trobaria l’Orozco al seu despatx.

Que estrany, tot el cansament i tot el desànim m’havien fugit del tot. Que els déus beneeixin el meu Nèstor. Encara que s’hagués ficat en aquella poca-soltada del Dia de l’Orgull Gai. Ha!

Sí que hi era, l’Orozco. I fins i tot em va semblar més amable. És aquella sensació que tens amb determinades persones que els fas nosa i tot de sobte la sensació desapareix. Et preguntes quina de les teves qualitats ho ha aconseguit.

—Ah, senyor Barral! Volia trucar-li.

—Ho pot fer, però no em trobarà a casa.

Em va mirar amb cara de retret. El meu humor és diferent del seu. Posant que ell en tingui, d’humor. Els seus homes li diuen Rosco, i no és nom que inspiri alegria.

—El cas està tancat.

Ara el mut vaig ser jo. Oi que si fos un dirigent polític o el president d’una entitat bancària no l’haurien tancat? Al pobre Fèlix Sort l’havien escombrat en un parell de setmanes. La moralitat és evident: si ets un desgraciat, més val que no et matin.

—Tinc dades noves.

—La seva companyia estarà contenta de vostè.

—No li interessa ni tan sols saber-les?

—Per a què? El cas està tancat.

—Ni tan sols té curiositat?

—Senyor Barral: què n’ha de fer vostè, del meu estat d’ànim?

Directe al fetge, sí, senyor, Rosquet meu, que dur que ets i com em menysprees. Ramon: fes-te l’humil o no en trauràs res.

—Perdoni si l’he molestat. Però jo no l’he tancat, el cas, comprèn? El meu cap em mataria si em donés tan aviat.

Això també deu fer mal, no?

—Fa molt que no passa per la seva oficina? El senyor Méndez…

—Mendelejev.

—… Mendelejev també ho ha deixat córrer. No ho sabia?

—Perdoni: què passa amb les lletres del suposat pal de criquet?

—Ho vam resoldre: hi havia un fragment de la paraula MUNDO, segurament COPA DEL MUNDO, o quelcom de semblant. Es veu que els jugadors de vegades hi graven aquesta mena de coses.

I un rave, Rosquet.

Ara entenia la primera sensació d’afecte que havia notat: era l’afecte d’una hiena quan et troba agonitzant a terra amb les entranyes rebentades.

—D’això, Orozco, deixem-nos de romanços. Vostè em contestaria unes preguntes?

—Serà un plaer.

I va somriure, el molt podrit.

—Per què va arribar a la conclusió que l’arma assassina era un pal de criquet?

—Perquè la ferida la va causar un objecte que tenia un cantell quadrat i gruixut. Vam veure que les mides coincidien. Tenim recursos, comprèn?

—I no han trobat el pal?

—No.

—Ni l’agressor o agressors?

—No.

—Quina teoria tenen?

—Botellón, robatori frustrat d’un cotxe, un albanokosovar que s’empipa. Passa cada dia.

—Què em diria si jo li aclarís que tinc motius per creure que la vídua està en perill?

—No és la seva vídua. Estaven divorciats.

—Però està en perill.

—Per quin motiu?

—Perquè en Fèlix sabia coses perilloses.

—Vostè somia! Era un sense sostre, un que vivia de la caritat, no un cap de màfia amb contactes al món de…

—I això que sabia és molt probable que ho contés a la seva dona. I ells…

—Ells?

—Sí, ells, els assassins.

—O sigui que ara són una secta, o un exèrcit.

—Orozco, estic parlant seriosament. Faci el refotut favor d’escoltar-me!

—Val: Fèlix Sort tenia informació i la va passar a la seva dona, de qui estava divorciat. Per cert, com ho va fer? Per coloms missatgers?

—La mataran, Rosco.

—Bé, la mataran. Per què, però? La seva teoria és pura fantasia i el cas està tancat.

—Si maten la senyora Moura no se sentirà malament?

—Jo, no: el cas l’han tancat els meus superiors.

—Per indicació seva.

—Encara que no s’ho cregui, per indicació d’ells mateixos. Jo em limito a obeir ordres.

Vaig sortir arrossegant els peus i dient-me que això és el que contestaven els jerarques nazis al judici de Nüremberg: jo em limitava a obeir.

Anava caminant fins al pàrquing i vaig passar per davant de l’FNAC. El meu Nèstor feia anys d’aquí a deu dies i encara ni havia pensat cap mena de regal. I li agraden, els regals, més que una llaminadura a un infant. Vaig entrar a fer una volta, a veure si veia alguna cosa que no fos prohibitiva i que li escaigués. Llibres, no: m’he equivocat massa vegades; discos, sí, podria provar. I alguna pel·lícula? Però les baixa per Internet. Hi havia tants estris electrònics que no sé si té: té una videocàmera? No m’hi he fixat. Com a parella sóc un desastre. En tots els sentits. Bé, excepte en un.

L’FNAC era lluminós, modern, lluent, dinàmic. Un aparador d’opulència i de consumisme. És agradable saber que vius en el tros de planeta en què hi ha aquestes coses, i piles d’instruments inútils i bonics, i biblioteques i teatres d’òpera i restaurants més cars que el salari mínim d’una família, i coses prodigioses que et fan la vida tan fàcil que de vegades penses si val la pena viure-la: que visqui sola!

I tot de sobte ho vaig veure: això li agradaria. Era una Wii, connectada a una pantalla i on es podia veure com era de divertit. Vaig provar de jugar-hi jo, al golf, i vaig fer una tirada sensacional. Ell, que té tan bons músculs (i aleshores, porc de mi, vaig imaginar-los, els seus músculs, turgents i brillants de suor després un partit d’esquaix, i em va venir una onada, dura i intensa, de plaer). El meu Nèstor, però, feia mil·lennis que no feia partides d’esquaix; ni tan sols anava al tennis de la seva facultat, que el té de franc: l’estic influint malament? Jo vull veure aquells músculs lluents. I si pot ser al menjador de casa, millor. De segur que s’ho passaria molt bé en un joc en què has de fer servir no sols la traça sinó la força.

Se’m va acostar una dependenta —a l’FNAC, els dependents te’ls has de buscar; es veu que era el meu dia—: era baixa, rossa i expeditiva. Em va dir, riallera, que era l’esport més agradable del món, però que tot i això acabes suat. Devia pensar que era per a mi, per rebaixar panxa.

—Millor que les bicicletes estàtiques, que cansen de seguida, o que les taules de musculació, que acaben arraconades a sota del llit. Cregui’m, s’ho passarà molt bé. I si fa partides amb algú, té la diversió garantida. Compte amb els veïns! Ho dic perquè tothom acaba cridant d’eufòria…

El seu somriure era encomanadís i vaig gaudir de la seva professionalitat. Per què els policies no eren com aquella noia que es deia —segons el rètol de la butxaca— Vanessa Llopis? Ja ho sé, que no sóc un home atractiu, però es veu que tinc cara de ric. Sempre he viscut passablement però mai no he estat ric. Tot i això, de vegades se’m volen lligar noies com la Vanessa Llopis. Em sagnava el cor quan li vaig dir:

—No és per a mi, sap? És per al meu nòvio.

—Fantàstic! Un regal ben triat. I vostè també podrà jugar-hi.

Però la brillantor dels ulls se li havia apagat. Ai, Ramon, que dur que és ser dur!

La Wii era més cara, molt més cara, del que tenia previst, però m’imaginava la seva sorpresa i després la seva alegria i em venien ganes de viure-ho. Tots tenim un costat infantil, no? Per què no l’havia de tenir jo? Perquè faig panxa? I ara! Vivim en un món ple de criatures panxudes que a sobre tenen grans i porten els cabells greixosos i els calçotets a l’aire. Esperava no trobar a casa en Nèstor, o trobar-lo fora del meu abast secret, en arribar a casa.

Demà a primera hora he d’anar a veure la senyora Moura. Em rebrà fatal. Però ho he de fer. I allargar la trobada, tant com pugui, amb el fotut Mendelejev, per no sentir allò de «cas tancat» una vegada més.

El mal és que necessitava unes coses del despatx. De fet, necessitava la Rita. I és així com Mendelejev em va enxampar.

—Rita, reina, tu podries trobar-me la llista de les alumnes de tall i confecció d’Elisenda Moura?

—Primer es diu bon dia.

—Bon dia, Rita.

—Crec que sí. Em poso a l’ordinador i ho tindré en una mitja hora. Però el cas està tancat.

—Tu també, fill meu?

—Sóc el teu fill? (Pausa). I jo sense saber-ho.

—Ho diu Juli Cèsar a Brutus. Com ho has sabut, que està tancat?

Però tot just formulada la pregunta, empenyia la porta del despatx Mendelejev en persona. Ell no ve mai al meu despatx. Jo vaig al seu. Qüestió de jerarquia. I tu a ell no el pots fotre fora. M’agradaria saber qui és el graciós que diu que les classes socials ja no existeixen.

—Ramon, a vostè el volia veure. He ordenat a comptabilitat que faci el taló de la senyora aquella del manso del cotxe.

—Elisenda Moura.

—Aquesta.

—Hem tancat el cas?

—Sí.

—Per què?

—Perquè no tenia sentit continuar anant a cegues.

—La policia l’ha convençut?

—Ramon: si té alguna cosa per a mi, una cosa de debò, sòlida, amb pes gravitatori, amb consistència, digui-m’ho ara mateix; si no, envio aquest matí mateix el taló.

Pes gravitatori?

—Mendelejev: puc portar-li el taló jo mateix. Com fem sempre.

Va callar, calibrant si es podia fiar de mi o no.

—Bé, si això el fa feliç.

—L’ànec amb naps, el Concert en mi menor de Mozart i la pel·lícula Fargo em produeixen felicitat. Portar el taló a la senyora Moura em produeix només satisfacció.

—Satisfacció per haver perdut?

—No vaig enviar les meves naus contra els elements.

—Que el bombi qui l’entengui! Passi avui mateix per comptabilitat, val?

La Rita, mentrestant, m’havia imprès els noms d’onze alumnes de tall i confecció de la propera víctima d’aquell error descomunal.

—N’hi havia dotze, però una es va donar de baixa fa un parell de mesos, i no l’he transcrita.

—No saps que el cas està tancat?

—Jo rebo ordres teves. I tu (pausa) m’has demanat aquesta llista.

—Com t’ho fas, Rita, per saber-ho tot de tot i trobar-ho tot sempre?

L’afalac li va produir un lleig gest de rebuig.

—Buf, detesto els matins sentimentals. I les tardes i les nits, també.

—Una dona dura, eh?

—Que et folli un peix!

La llista abastava els carrers del veïnat de l’Elisenda. Volia parlar amb elles un momentet. Trigaria un dia sencer, però el taló el podia donar demà, no? No era més que un petit retard.

I si al Mendelejev dels collons l’havien amenaçat?

I si jo tenia massa imaginació?

Imaginació, no, però tinc nas (massa nas, per al meu gust), i sabia que estava en el bon camí. Com que el barri on anava té un dèficit esgarrifós d’aparcaments, vaig anar-hi amb metro. A mi el metro m’agrada. Excepte que em costa passar pel torniquet de l’accés i excepte que no goso seure mai i excepte que hi ha gent que fa pudor (tu has vist mai, desgraciat, les rengleres de desodorants i gels de bany en qualsevol supermercat?) i excepte que et deixa sempre lluny del teu objectiu. La resta, m’encanta.

La primera de la llista es deia Iolanda Pérez. Però no hi era, a casa. La segona es deia Palmira Oller, i no em va voler obrir la porta perquè el seu fill li havia dit que ningú, ningú de ningú, podia entrar a casa, que el món és ple de lladres. Una simple ullada al vestíbul que s’endevinava rere la cadena de la porta em va fer adonar que, a menys que es trastornés, cap lladre voldria robar res d’aquella casa i encara menys violar aquella dona. La tercera es deia Annabel Soler. I em va rebre encantada.

L’Annabel em va inspeccionar seriosament, però el resultat devia ser satisfactori perquè em va fer passar. Fins i tot em va oferir un cafè que vaig acceptar. Un error: era infecte. Ella era una dona voluminosa i lletja; a la seva perruquera un dia l’haurien de deportar a Guantánamo; i la seva modista, que sospitava que era ella mateixa —no anava a classe de tall i confecció?—, devia odiar-la molt. Autoodi, se’n diu.

Però tenia un avantatge: era totxa. I xerrava. I era tafanera. Una benedicció, quan vols saber coses dels altres.

Aguantar la seva xerrameca va ser una de les proves de la fortalesa del meu caràcter. Me’n sento orgullós. Em va explicar la seva vida i la dels seus familiars propers. Era literalment impossible ficar-hi cullerada: quan ho intentava, aixecava la veu i repetia la frase que acabava de dir, amb més èmfasi, una cosa així com si estigués explicant-me els secrets de la física quàntica, i tanmateix feia servir les paraules: «La mama sempre va ser molt neta, sap què vull dir-li?». Esgarrifós. He de dir, en honor a la veritat, que d’homosexuals vells i pesats n’hi ha un fotimer. De fet, de pesats i rucs n’hi ha en tots els col·lectius socials. Només que una vella reinona que has aguantat anys i panys no té els drets sobre tu que té una esposa, amb un anell al dit i un certificat tancat a dins del calaix de les mitges.

Vaig optar per fer mmmm, i gestos d’assentiment fins que arribàrem als motius pels quals s’havia apuntat a tall i confecció —i que eren tan previsibles que si ho contava a algú no em creuria: era massa fàcil per entendre-ho. Aquí em vaig incorporar un xic i vaig fer una finta sensacional deixant caure:

—Parli’m de la senyora Moura.

—L’Elisenda?

Heu observat que quan algú vol remarcar que té amistat amb un altre repeteix el seu nom de fonts entre interrogants només perquè tu t’adonis de la intimitat que hi té? Sol passar amb els famosos. Recordo un paio, que ara he perdut de vista, que era periodista, segons deia, i que quan sortia el nom de l’escriptor Vázquez Montalbán, deia, invariablement: «El Manolo?».

—Sí, senyora, si és tan amable.

—I què vol que li digui? En sap molt i cobra molt poc.

Vaig fer el càlcul mental: aquella dona no podia viure de les alumnes. De cap manera. Quasi no li arribava ni per pagar-nos la pòlissa a nosaltres.

—Va començar a fer classes tard, suposo…

—Sí, quan es va separar. Bé, quan es va divorciar. Quina mania de divorciar-se que té la gent! Jo no dic que estigui malament, perquè de vegades hi ha situacions que no es poden aguantar. Però és que veus una nena de poc més de vint anys que ja s’ha divorciat. Com si el matrimoni fos xauxa!

—Ja té raó, ja —vaig dir maquinalment, per animar-la a seguir. Però vaig ficar el rem, perquè va saltar com una vespa adelerada de sang humana:

—No deu estar divorciat, vostè?

—No, senyora. Sóc vidu.

Va fer una cara compungida i em va agafar la mà per consolar-me. El seu contacte era summament desagradable, i no per ser dona —jo tinc moltes amigues i no em sap gens de greu que em toquin— sinó per ser voraç amb la gent. És a dir: per estar avorrida i ser maldient. La pell ho registra, tot això. Té a veure amb les emocions i els processos químics de la suor.

A la fi vaig marxar, marejat i esgotat. La vídua era evident que donava classes per aconseguir uns pocs quartos i per entreteniment. Ara bé, en què es guanyava la vida?

Aleshores vaig sentir com la meva intuïció saltava a dins meu, assenyalant-me alguna cosa que no acabava de veure. La meva intuïció, que potser és la meva part femenina, que els déus em beneeixin, sol ser infal·lible.

Un cop al despatx i després de fer la meva famosa llista —només és famosa entre la Rita i jo: a mi m’aclareix les idees posar per escrit l’estat de la qüestió i ella se’n fot—, la vaig cridar.

—Ja et recordes que el cas està tancat i que li has de pagar, a la nostra vídua predilecta, una bona queixalada?

—Rita, bonica.

—No sóc bonica (pausa). Si vols alguna cosa, fes com sempre: mana-m’ho.

—Rita, lletja…

Va iniciar un somriure:

—No aconseguiràs res amb afalacs.

—De què viuries tu si la teva font d’ingressos vingués de la caritat pública i tot el que guanyessis fossin quatre xavos fent cosir unes marujas desvagades?

—Vols dir si em dedicaria a fer de camell o a cosir virgos per a marits exigents?

—Si fossis totxa i previsible.

Va rumiar una estona.

—Miraria de viure de l’Administració. Mig país viu de l’Administració.

—Amb quina excusa?

Però no va caldre que la Rita plantegés cap hipòtesi. La meva desorientada intuïció homosexual (per què collons ha de ser femenina o masculina?) es va consolidar i em va aparèixer un rètol rutilant al bell mig del cervell:

—Era una comèdia!

—El què?

—El divorci, Rita! Pots esbrinar si rebia quartos en no tenir ingressos?

—Un subsidi?

—Exacte.

—Dóna’m uns minuts.

I va desaparèixer.

Vaig aprofitar per completar la meva llista —i subratllar-hi que aquesta idea l’havia tinguda de bell començament—, per donar voltes a la meva teoria, que no tenia cap pega, i per fer un solitari a l’ordinador. Els minuts de la Rita no solen allargar-se mai. Però, tot i ser curts, van ser suficients per a una visita: el poca-solta d’en Güell va empènyer la porta del meu despatx, sense trucar.

—D’això, Barral, ja has pagat a la vídua Sort?

—Demà.

—M’han dit a comptabilitat que no has anat a recollir el taló.

—Fas bé de dir-m’ho. Creia que li pagàvem per transferència bancària. El mateix Simeó (fot-te pel nom de fonts, en comptes de Mendelejev; a més, jo sé que, en privat, ell li diu el Mende, i es pensa que jo no ho sé) em va donar el número de compte de la beneficiària.

—Que estrany —va acabar d’entrar i va tancar la porta darrere seu—. La nostra política és portar als beneficiaris el taló en mà, per veure la seva cara de satisfacció i per explicar la solidesa de la nostra empresa.

—Ah, tu t’hi dediques? Jo no ho he fet mai. Jo només investigo. Els encàrrecs no són cosa meva.

Em va mirar amb odi i se’n va anar. No va fer petar la porta perquè darrere seu venia la Rita.

—Bingo.

—Prefereixo que diguis eureka.

—Jo no sóc tan pedant com tu, Ramon! He mirat a l’ordinador i…

—Em pensava que la teva font eren les altres secretàries.

—No quan es tracta de l’Administració pública. Posen llistes pertot arreu. Roben més que ningú però dissimulen tan bé que fa goig. Doncs apareix com a beneficiària d’una quantitat mensual (pausa). Va haver de demostrar que no tenia altra font d’ingressos que el seu home, del qual s’havia divorciat.

—Què més tens?

—Ell estava fins al capdamunt de l’empresa on treballava el sogre, i volia viure mirant la posta de sol i tot això (pausa). Aleshores tenen una idea. Fingirem un divorci, es diuen.

—Tot això tens a l’ordinador?

—Faig deduccions millors que les del meu ordinador.

—Ella no té res a veure amb la mort d’ell?

—No, home, no. Pots pujar-hi de peus que es veien alguna nit i feien les seves coses matrimonials.

Vaig estar a punt de deixar anar un sarcasme, però l’edat de la Rita m’ho impedia. Un és un senyor.

—I per això van continuar pagant-nos?

—Home, si no, tiraven a les escombraries una pila de mensualitats ja pagades.

—Rita: ets un geni. Un puto geni.

—Sóc un geni, a seques.