2

DINER CALENT

Com el fonamentalisme del lliure mercat ha ajudat a sobreescalfar el planeta

Sempre teníem l’esperança que l’any següent seria millor. I fins i tot aquest any havia de ser millor. Apreníem a poc a poc, i si alguna cosa no funcionava, la propera vegada hi posàvem encara més esforç. No provàvem res de diferent. Hi posàvem més esforç, en allò que no funcionava.

WAYNE LEWIS, supervivent de les tempestes de pols conegudes com a Dust Bowl, 2012^[1]

Com a dirigents tenim la responsabilitat d’expressar detalladament els riscos a què s’enfronta la nostra gent. Si la política no és propícia per parlar amb franquesa, llavors és evident que hem d’esmerçar més energia a canviar la política.

MARLENE MOSES, ambaixadora per Nauru a les Nacions Unides, 2012^[2]

Durant les batalles de la globalització de finals dels noranta i principis de la dècada del 2000, solia seguir la legislació comercial internacional de ben a prop. Però reconec que quan em vaig submergir en la ciència i la política del canvi climàtic, vaig deixar de fixar-me en el comerç. Em deia que hi havia un límit per a l’abstracte argot burocràtic que pot pair una persona, i la meva quota ja estava plena fins dalt amb objectius de mitigació d’emissions, tarifes d’injecció a la xarxa i la sopa de lletres de CMNUCC i GIECC de les Nacions Unides.

I deu fer uns tres anys, em vaig començar a adonar que els programes d’energies verdes —els consistents, necessaris per disminuir les emissions mundials ràpidament— perillaven cada vegada més sota els acords comercials internacionals, sobretot les regles de l’Organització Mundial del Comerç.

El 2010, per exemple, els Estats Units van posar objeccions a un dels programes de subvencions a l’energia eòlica de la Xina adduint que contenia ajudes a la indústria local considerades proteccionistes. La Xina, per la seva banda, va presentar una queixa el 2012 adreçada a diversos programes d’energies renovables a la Unió Europea, sobretot a Itàlia i Grècia (també ha amenaçat d’emprendre accions contra les subvencions a les renovables en cinc estats nord-americans). Washington, per la seva banda, ha llançat una ofensiva de l’Organització Mundial del Comerç a l’ambiciosa Jawaharlal Nehru National Solar Mission de l’Índia, un ampli programa de suport solar amb múltiples fases, altra vegada per contenir clàusules adreçades a activar la indústria local, ja que es consideren proteccionistes. Com a conseqüència, fàbriques noves de trinca que haurien d’estar produint panells solars ara es plantegen plegar. Per no ser menys, l’Índia ha assenyalat que caldria posar el punt de mira en els programes estatals d’energies renovables als Estats Units.^[3]

Aquest és un comportament clarament estrafolari enmig d’una emergència climàtica. Sobretot perquè aquests mateixos governs segur que es denunciaran iradament a les cimeres del clima de les Nacions Unides per no fer prou per reduir les emissions, i faran recaure la culpa dels seus propis fracassos en la manca de compromís dels altres. Però en comptes de competir per obtenir les millors ajudes, les ajudes més efectives per a l’energia verda, els màxims emissors del món corren cap a l’OMC per abatre’s mútuament els molins de vent.

Quan els casos s’amuntegaven un damunt de l’altre, em va semblar que havia arribat l’hora d’aprofundir en les guerres comercials. I quan analitzava la qüestió amb més deteniment, vaig descobrir que un dels exemples que establia precedents enfrontant el «lliure comerç» amb l’acció climàtica es donava a Ontario, Canadà, a la meva pròpia terra. De sobte, la legislació comercial va esdevenir molt menys abstracta.

Assegut a la llarga taula de reunions des de la qual té una vista de la seva planta de producció, Paolo Maccario, un elegant home de negocis italià que es va traslladar a Toronto per obrir una fàbrica de mòduls solars, té l’aire orgullós i resignat d’un capità decidit a enfonsar-se amb el seu vaixell. S’esforça a fer cara de valentia: és veritat, «el mercat d’Ontario gairebé ha desaparegut», però l’empresa trobarà nous clients per als seus panells solars, em diu, potser a Europa, o als Estats Units. Els seus productes són bons, els millors del mercat, i «el cost és prou competitiu».^[4]

Com a director general de Silfab Ontario, Maccario ho ha de dir, això; qualsevol altra cosa seria un incompliment del deure fiduciari. Però també és sincer en afirmar que els últims mesos han estat dolents de manera gairebé il·lògica. Els antics clients estan convençuts que la fàbrica tancarà i no podrà complir amb la garantia dels vint-i-cinc anys que tenen les plaques solars que van adquirir. Els clients nous no fan comandes per la mateixa preocupació, i opten per recórrer a empreses xineses que venen mòduls menys eficients però més barats.^[*] Els proveïdors que havien planejat instal·lar les seves fàbriques a prop per reduir en costos de transport ara són més cautelosos.

Fins i tot el seu propi consell a Itàlia (Silfab és propietat de Silfab SpA, el fundador del qual va ser pioner en la indústria fotovoltaica italiana) sembla que estigui abandonant el vaixell. L’empresa matriu s’havia compromès a invertir al voltant de set milions de dòlars en una màquina feta a mida que, segons Maccario, hauria produït mòduls solars amb «una eficiència a què no ha arribat cap fabricant a la Xina ni al món occidental». Però en l’últim minut, i quan tota la recerca i el disseny de la màquina ja estaven enllestits, «es va decidir que no ens podem gastar els diners per portar la tecnologia aquí», explica Maccario. Ens posem gorres i bates i m’ensenya un rectangle buit al mig de la planta, l’espai que s’havia reservat a l’equipament que ja no arribarà.

Li pregunto quines són les probabilitats que hagués triat d’instal·lar la fàbrica aquí avui dia, ell, tenint en compte tot el que ha passat. Davant la pregunta, desapareix tot intent de salvaguardar la imatge i contesta: «Diria que menys que zero, si és que existeix aquest nombre».

Amb un conjunt de pantalons i americana de llana de confecció excel·lent i una cuidada barbeta grisenca, és com si Maccario hagués d’estar prenent un espresso en una piazza de Torí, treballant per a Fiat potser, i no pas enclaustrat en aquest bloc de ciment amb un iogurt sense obrir damunt l’escriptori, a la vorera del davant d’un local d’Imperial Chilled Juice i prop de la part del darrere d’un multicine AMC.

Però el 2010, la decisió d’ubicar la primera planta de producció de plaques solars d’Amèrica del Nord a Ontario semblava tenir tota la lògica del món. En aquella època, es vivia un ambient d’autèntic vertigen en el sector de les renovables a Ontario. Un any abans, al punt àlgid de la crisi financera de Wall Street, la província havia donat a conèixer el seu pla d’acció climàtica, la Green Energy and Green Economy Act, focalitzat a complir un agosarat compromís d’alliberar del tot la província més poblada del Canadà del carbó abans del 2014.^[5]

El pla va ser lloat per experts en energies de tot el món, especialment dels Estats Units, on l’aspiració no arribava tan lluny. Durant una visita a Toronto, Al Gore hi va mostrar la seva màxima aprovació, i el va qualificar com «el [programa] d’energia verda considerat avui en dia com el millor del continent nord-americà». I Michael T. Eckhart, l’aleshores president de l’American Council on Renewable Energy, el va descriure com «la política d’energies renovables més exhaustiva iniciada mai al món».^[6]

La legislació va crear el que se’n diu un programa de tarifes d’injecció a la xarxa, una iniciativa perquè els productors d’energia renovable venguessin electricitat a la xarxa amb contractes a llarg termini que garantien preus elevats. També preveia una varietat de condicions per assegurar que els productors no fossin tots especuladors, sinó que administracions locals, cooperatives i comunitats indígenes poguessin entrar al mercat de l’energia renovable i beneficiar-se d’aquests preus elevats. La contrapartida era que, per tal que hi poguessin accedir la majoria de productors d’energia, havien de garantir que un percentatge mínim de la mà d’obra i els materials eren d’Ontario mateix. I la província va marcar un llistó alt: els productors d’energia solar s’havien de proveir com a mínim en el 40-60 per cent a dins de la província.^[7]

La condició estipulada va ser un intent de revifar el moribund sector industrial d’Ontario, que s’havia focalitzat en els tres grans grups automobilístics nord-americans (Chrysler, Ford i General Motors) i, en aquella època, trontollava per la pràctica fallida de General Motors i Chrysler. Per acabar-ho d’adobar, el boom del petroli de les arenes bituminoses d’Alberta havia dut el dòlar canadenc a l’alça, de manera que Ontario es convertia en un lloc molt car per construir-hi res.^[8]

En els anys posteriors a l’anunci, els intents d’Ontario per alliberar-se del carbó van estar farcits d’errors polítics colossals. Grans productors de gas natural i energia eòlica no van tenir cap mena de consideració amb les comunitats locals, mentre el govern es gastava centenars de milions (pel cap baix) per arranjar els innecessaris nyaps. Però fins i tot amb aquestes pífies, l’essència del programa va ser un èxit innegable. El 2012, Ontario era el màxim productor solar del Canadà, i el 2013, només tenia una central elèctrica de carbó en funcionament. Els requisits d’abastiment local —les estipulacions de «comprar localment» i «contractar localment»— també van demostrar ser un incentiu notable per al malaltís sector industrial: el 2014, es van crear més de 31.000 llocs de treball i s’havien establert un seguit de fabricants de l’àmbit de l’energia solar i eòlica.^[9]

Silfab és un magnífic exemple de com va anar tot plegat. Els propietaris italians ja havien decidit obrir una planta de fabricació de plaques solars a Amèrica del Nord. La companyia havia considerat l’opció de Mèxic però s’inclinava pels Estats Units. Les opcions més òbvies, em va comentar Maccario, eren Califòrnia, Hawaii i Texas, ja que totes oferien molta llum solar i incentius empresarials, així com mercats amplis i en creixement per al seu producte. Ontario —ennuvolat i fred bona part de l’any— no figurava entre les opcions, va reconèixer. La cosa va canviar quan la província va introduir el pla d’energia verda amb les seves condicions d’abastiment local, que Maccario va qualificar de «programa molt valent i amb molt bones intencions». Les clàusules implicaven que, en aquelles localitats en què es fes el canvi cap a les energies renovables, empreses com la seva podrien comptar amb un mercat estable, un mercat que no hauria de competir directament amb plaques solars més barates de la Xina. De manera que Silfab va triar Toronto per instal·lar-hi la seva primera planta de producció de plaques solars a Amèrica del Nord.

Als polítics d’Ontario els encantava Silfab. Hi va ajudar que l’edifici que l’empresa va adquirir per produir els panells fos una fàbrica abandonada de components d’automòbil, en aquells moments fora de servei, com tantes altres. I molts dels treballadors que va contractar l’empresa també provenien del sector automobilístic, homes i dones de Chrysler i el gegant dels components per a vehicles Magna que comptaven amb anys d’experiència treballant amb el tipus de braços robòtics que s’utilitzen per muntar els panells d’alta tecnologia de Silfab. Quan es va obrir la planta, Wayne Wright, un treballador de l’automòbil acomiadat que va aconseguir feina com a operari de producció a Silfab, parlava amb emoció del seu fill de disset anys, que li va dir que «finalment» la nova feina del seu pare seria «crear un futur millor per a tots els joves».^[10]

I llavors les coses es van començar a tòrcer. Tal com els Estats Units han actuat en contra dels ajuts a les renovables locals a la Xina i l’Índia, el Japó i després la Unió Europea van fer saber que consideraven que el requisit d’abastiment local d’Ontario era una infracció de les normes de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). En concret, asseguraven que la condició que un percentatge fix de l’equipament per a les energies renovables estigués fet a Ontario seria «un greuge comparatiu per a l’equipament per a instal·lacions de generació d’energies renovables produïdes fora d’Ontario».^[11]

L’OMC va dictaminar en contra del Canadà, ja que va determinar que les condicions d’Ontario de comprar localment eren il·legals. I la província no va trigar gens a rebutjar la normativa d’abastiment local que havia estat tan decisiva en el seu programa.^[12] Va ser això, va dir Maccario, el que va dur els seus inversors estrangers a retirar el suport a l’expansió de la fàbrica. «Veure tots aquells, per dir-ho d’alguna manera, missatges ambivalents […] va ser la gota que va fer vessar el got».

Va ser també el motiu pel qual moltes plantes com la seva haguessin de tancar, i d’altres ja van decidir no obrir d’entrada.

EL COMERÇ GUANYA EL CLIMA

Des d’una perspectiva climàtica, la resolució de l’OMC va ser un escàndol: si hi ha d’haver cap esperança de complir l’objectiu consensuat de 2 graus Celsius, les economies riques com el Canadà han de tenir com a màxima prioritat l’abandonament dels combustibles fòssils. És un deure moral, un deure que el govern federal va assumir quan va signar el Protocol de Kyoto el 1997. Ontario estava desenvolupant polítiques reals per complir aquest compromís (a diferència del govern canadenc en conjunt, que havia permès que les emissions s’enfilessin i, com a conseqüència, es va retirar del Protocol de Kyoto per no haver d’enfrontar-se a la censura internacional). Més important encara, el programa funcionava. Que absurd, doncs, que l’OMC interferís en aquell èxit, que permetés que el comerç guanyés el planeta.

Però des d’un punt de vista estrictament legal, el Japó i la Unió Europea tenien tota la raó. Una de les estipulacions bàsiques en gairebé tots els acords de lliure mercat té a veure amb el que se’n diu «tractament nacional», que exigeix que els governs no facin distincions entre els béns produïts per empreses locals i els béns produïts per firmes estrangeres fora de les seves fronteres. O sigui, afavorir la indústria local constitueix una «discriminació» il·legal. Aquest va ser un focus de tensió en les guerres comercials de la dècada del 1990, precisament perquè aquestes restriccions impedien eficaçment que els governs fessin el que provava de fer Ontario: crear llocs de treball exigint l’abastiment amb béns de producció local com a condició per rebre les ajudes del govern. Va ser una de les moltes fatídiques batalles que els progressistes van perdre durant aquests anys.

Els defensors d’aquests tractats comercials al·leguen que les proteccions com les clàusules d’Ontario de comprar béns locals distorsionen el lliure mercat i s’haurien d’eliminar. Alguns empresaris del sector de l’energia verda (generalment aquells que compren els seus productes a la Xina) han expressat argumentacions similars, i insisteixen que tant se val on es produeixin les plaques solars i els aerogeneradors; l’objectiu hauria de ser obtenir els productes més barats per al consumidor perquè la transició verda es pugui fer tan de pressa com sigui possible.

El principal problema amb aquests arguments és la concepció que hi hagi algun lliure mercat en l’energia que cal protegir de la distorsió. No només les companyies dels combustibles fòssils reben de 775.000 milions a un bilió de dòlars en subvencions anuals globals, sinó que no paguen res pel privilegi de tractar la nostra atmosfera compartida com un abocador lliure, un fet que l’Stern Review on the Economics of Climate Change ha descrit com «el màxim fracàs del mercat que ha vist mai el món». Aquest regal és l’autèntica distorsió; aquest robatori del cel, l’autèntica subvenció.^[13]

Per tal de solucionar aquestes distorsions (que l’OMC no ha intentat corregir), els governs han de fer unes quantes passes agressives —aportant des de garanties sobre els preus fins a subvencions directes— perquè l’energia verda tingui opcions justes de competir. Sabem per experiència que funciona: Dinamarca té un dels programes per a les energies renovables més reeixits del món, ja que el 40 per cent de la seva electricitat prové de les renovables, bàsicament l’eòlica. Però és significatiu que el programa es desplegués en la dècada del 1980, abans que comencés l’era del lliure mercat, quan ningú no podia qüestionar les generoses subvencions del govern danès als projectes de gestió col·lectiva per instal·lar aerogeneradors (el 1980, les noves instal·lacions se subvencionaven fins al 30 per cent).^[14]

Tal com ha assenyalat Scott Sinclair, del Canadian Centre for Policy Alternatives, «moltes de les polítiques a què Dinamarca va recórrer per impulsar la seva indústria d’energies renovables haurien estat incompatibles amb […] els acords internacionals de comerç i inversions», ja que afavorir «les cooperatives locals hauria entrat en conflicte amb les normes de no-discriminació que exigeixen que a les empreses estrangeres no se les tracti menys favorablement que als proveïdors nacionals».^[15]

I Aaron Cosbey, economista del desenvolupament i expert en comerç i clima que en general dóna suport a l’OMC, assenyala encertadament que la promesa de crear llocs de treball locals ha estat clau per a l’èxit polític dels programes d’energies renovables. «En molts casos, l’argument de llocs de treball verds és el factor decisiu que convenç els governs a donar ajudes. I aquests requisits, si estan lligats a subvencions o privilegis d’inversió, infringeixen les obligacions de l’OMC».^[16]

Motiu pel qual els governs que adopten aquestes polítiques provades i comprovades —de les quals n’hi ha hagut massa poques— són els que acaben en tribunals de comerç, ja sigui la Xina, l’Índia, Ontario o la Unió Europea.

Encara pitjor, no són només els necessaris ajuts a l’energia renovable que són susceptibles de rebre aquests atacs. Tot intent d’un govern de regular la venda o l’extracció de combustibles fòssils especialment contaminants també és susceptible de rebre objeccions comercials similars. La Unió Europea, per exemple, està sospesant nous estàndards de qualitat per al combustible que limitarien força les vendes del petroli obtingut de fonts d’alt contingut en carboni com les arenes bituminoses d’Alberta. És una política climàtica excel·lent, de la mena que necessitem encara més, però l’intent s’ha alentit a causa de les poc subtils amenaces llançades pel Canadà d’emprendre represàlies comercials. Mentrestant, la Unió Europea recorre a converses comercials bilaterals per intentar esquivar les antigues restriccions dels Estats Units sobre les exportacions de petroli i gas, incloent-hi una prohibició amb dècades d’antiguitat d’exportar cru. El juliol del 2014, un document filtrat sobre les negociacions revelava que Europa està pressionant per assolir un «compromís de compliment obligat» que garantís la seva capacitat per importar petroli i gas obtinguts per fracking de la formació de Bakken de Dakota del Nord i d’on fos.^[17]

Fa gairebé una dècada, un funcionari de l’OMC va afirmar que l’organització permet obstaculitzar «gairebé qualsevol mesura per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle»; hi va haver poca reacció pública en aquell moment, però és evident que n’hi hauria d’haver hagut. I l’OMC no és pas l’única arma comercial que es pot utilitzar en batalles així; també hi ha els innombrables acords bilaterals i regionals de lliure comerç i inversió.^[18]

Com veurem més endavant, aquests tractats comercials fins i tot podrien donar a les multinacionals el poder d’invalidar victòries bàsiques que van suposar una fita contra activitats extractives molt controvertides, com ara el fracking per obtenir gas natural: el 2012, una companyia petroliera va fer passes per utilitzar el NAFTA per impugnar la moratòria del Quebec —aconseguida amb tant d’esforç— sobre el fracking, afirmant que privava la companyia del seu dret a perforar per obtenir gas a la província.^[19] (El cas segueix en curs.) Com més victòries activistes hi hagi, cal esperar que més impugnacions legals com aquestes hi haurà.

En alguns d’aquests casos, els governs podrien defensar amb èxit les seves activitats de reducció d’emissions als tribunals de comerç. Però en molts d’altres, podem estar segurs que cediran a la primera, ja que no voldran aparèixer com a anti-lliure mercat (que probablement és el que hi ha darrere la callada acceptació d’Ontario de la resolució de l’OMC contra el seu pla d’energia verda). Aquestes impugnacions no estan posant fi a l’energia renovable; als Estats Units i a la Xina, per exemple, el mercat de l’energia solar continua creixent de manera imparable. Però no prou de pressa. I la incertesa legal que ara envolta alguns dels programes d’energies verdes més importants del món ens bloqueja exactament en el mateix moment en què la ciència ens diu que hem de fer un salt endavant. Permetre que la misteriosa legislació comercial, que ha estat negociada amb escàs examen públic, tingui aquest poder sobre una qüestió tan crucial per al futur de la humanitat és una bogeria. Com diu l’economista condecorat amb el premi Nobel Joseph Stiglitz, «deixaríeu que un grup d’advocats imprudents, que fan plans abans d’entendre aquestes qüestions, interferissin en la salvació del planeta?»^[20]

Evidentment no. Steven Shrybman, un advocat especialista en comerç internacional i interès públic que ha treballat amb un ampli ventall de grups de la societat civil en la defensa contra aquestes impugnacions comercials, diu que el problema és estructural. «Si la legislació sobre el comerç no permet tot tipus de mesures importants per lluitar contra el canvi climàtic —i no les permet— llavors és evident que s’ha de refer aquesta legislació. Perquè és impossible que puguem tenir una economia sostenible i mantenir la legislació internacional sobre el comerç tal com està. És del tot impossible».^[21]

Aquesta és justament la mena de conclusió lògica sobre el canvi climàtic que té tan atemorits els seguidors del Heartland. Perquè quan la gent obri els ulls davant del fet que els nostres governs ens han ficat en desenes d’acords que il·legalitzen bona part d’una resposta enèrgica contra el canvi climàtic, tindrà un argument terriblement poderós per oposar-se a qualsevol nou tractat fins que aquest petit detall de l’habitabilitat del nostre planeta estigui resolt satisfactòriament.

El mateix val per a tota mena d’ortodòxies del lliure mercat que amenacen la nostra capacitat de resposta a la crisi amb valentia, des de l’asfixiant lògica de l’austeritat —que impedeix que els governs facin les inversions necessàries en infraestructures baixes en carboni (per no parlar de la resposta en extinció d’incendis i inundacions)— fins a la venda en subhasta de les companyies elèctriques a empreses privades que, en molts casos, es neguen a canviar a les energies renovables, ja que són menys rendibles.

De fet, els tres pilars polítics de l’era neoliberal —privatització del sector públic, desregulació del sector empresarial i baixada de salaris i d’impostos a les empreses, pagada amb reducció de la despesa pública— són tots tres incompatibles amb moltes de les accions que hem d’emprendre per disminuir les emissions a nivells segurs. I junts, aquests pilars formen un mur ideològic que ha obstaculitzat durant dècades una resposta seriosa al canvi climàtic. Abans d’analitzar amb més profunditat com la crisi climàtica requereix ensorrar aquest mur, serà útil mirar una mica més de prop l’excepcional cas de mala sincronització, d’inoportunitat temporal, que ens ha dut on som avui.

UN MUR S’ENSORRA, LES EMISSIONS S’ENFILEN

Si el moviment que lluita contra el canvi climàtic tingués un aniversari, un moment en què la qüestió hagués impactat en la consciència pública i ja no es pogués ignorar més, hauria de ser el 23 de juny de 1988. L’escalfament global ja havia suscitat l’interès de l’àmbit polític i científic molt abans, però. L’enfocament i la comprensió bàsics que vertebra la nostra interpretació actual data del començament de la segona meitat del segle XIX, i el primer gran avenç científic que demostrava que cremar carboni podria estar escalfant el planeta es va fer a finals de la dècada del 1950. El 1965, el concepte tenia tanta acceptació entre els especialistes que el president dels Estats Units, Lyndon B. Johnson, va rebre del seu Science Advisory Committee un informe que advertia que «a través de la civilització industrial mundial, l’home està portant a terme, sense ser-ne conscient, un immens experiment geofísic […] Els canvis climàtics que es podrien produir pel creixent contingut de CO₂ podria ser perjudicial des del punt de vista dels éssers humans».^[22]

Però no va ser fins que James Hansen, l’aleshores director del Goddard Institute for Space Studies de la NASA, va declarar davant d’una multitudinària audiència al Congrés el 23 de juny de 1988, que l’escalfament global no es convertiria en el tema central dels programes televisius d’entrevistes i els discursos polítics. Amb una xafogosa temperatura a Washington, D.C., de 36,6 graus Celsius (un rècord encara per a aquell dia), i amb el sistema d’aire condicionat de l’edifici espatllat, Hansen va dir a una sala plena de responsables de polítiques suats que estava un «99 per cent segur» que es donava «una tendència real a l’escalfament» lligada a l’activitat humana. En un comentari a The New York Times va afegir que havia arribat «l’hora de deixar de divagar» sobre la ciència. Aquell mateix mes, centenars de científics i responsables de polítiques van celebrar la històrica Conferència Mundial sobre els Canvis Atmosfèrics a Toronto, on es va parlar de les primeres reduccions de les emissions. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC) de les Nacions Unides, el principal organisme científic que assessora els governs sobre l’amenaça climàtica, va celebrar la primera sessió aquell novembre. L’any següent, el 79 per cent de nord-americans havien sentit a parlar de l’efecte hivernacle, tot un salt des del 38 per cent del 1981.^[23]

El tema era tan destacat que, quan els directors del magazine del Time van anunciar el seu «Personatge de l’Any» del 1988, van optar per una tria gens convencional: «Planeta de l’Any: la Terra en perill», deia el titular de la portada de la revista; hi apareixia una imatge del globus terraqüi amb un cordill que l’envoltava per mantenir-lo unit, i el sol es ponia inquietantment al fons. «Cap individu, cap esdeveniment, cap moviment ha suscitat més interès o ha ocupat més titulars», va explicar el periodista Thomas Sancton, «que la massa de roca, terra, aigua i aire que és la nostra llar comuna».^[24]

Més impactant que la imatge va ser l’assaig que aportava Sancton. «Aquest any la Terra ha parlat, com Déu advertint Noè del diluvi. El seu missatge ha estat alt i clar, i tot d’un plegat la gent ha començat a escoltar, a reflexionar sobre l’auguri que transmetia el missatge». Aquell missatge era tan profund, tan fonamental, va concloure, que qüestionava els mites fundacionals de la cultura occidental moderna. Aquí val la pena citar Sancton amb extensió quan descriu l’arrel de la crisi:

En moltes societats paganes, la Terra era vista com una mare, una fèrtil donadora de vida. La natura —la terra, el bosc, el mar— estava dotada de divinitat, i els mortals hi estaven subordinats. La tradició judeocristiana va introduir un concepte radicalment diferent. La Terra era la creació d’un Déu monoteista, que, després de formar-la, va ordenar als seus habitants, en paraules del Gènesi: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra». La idea de dominació es podria haver interpretat com una invitació per utilitzar la Terra a conveniència.^[25]

El diagnòstic no era original; de fet era una síntesi dels principis fundacionals del pensament ecològic. Però llegir aquestes paraules en la revista més intencionadament centrista dels Estats Units era molt més que sorprenent. Per aquesta i altres raons, l’inici del 1989 va ser, per a molts implicats en el moviment mediambiental, un moment transcendental, com si el desglaç de la Guerra Freda i l’escalfament del planeta ajudessin conjuntament al naixement d’una nova consciència, una consciència en què la cooperació triomfaria per sobre de la dominació, i la humilitat davant la complexitat de la natura qüestionaria el desmesurat orgull tecnològic.

Quan els governs es van reunir per debatre com calia reaccionar davant del canvi climàtic, veus cabdals dels països en vies de desenvolupament van prendre la paraula, i van emfasitzar que el nucli del problema era l’estil de vida tan consumista que imperava a Occident. En un discurs del 1989, per exemple, el president de l’Índia, R. Venkataraman, va argumentar que la crisi mediambiental global era resultat de «l’excessiu consum de tota mena de materials a través d’una industrialització d’ampli abast dirigida a sostenir l’estil de vida» que es donava als països desenvolupats.^[26] Si els països rics consumissin menys, llavors tothom estaria més segur.

Però si era així com començava el 1989, l’any acabaria d’una manera molt diferent. Els mesos següents, s’estendrien revoltes populars arreu del bloc de l’Est sota control soviètic, des de Polònia fins a Hongria i finalment Alemanya de l’Est, on, el novembre del 1989, es va ensorrar el Mur de Berlín. Sota l’eslògan «el final de la Història», ideòlegs de dretes de Washington van aprofitar aquest moment de fluctuació mundial per esmicolar tota competència política, ja fos el socialisme, el keynesianisme o l’ecologia profunda. Van entaular un atac frontal a l’experimentació política, a la idea que hi podia haver formes viables d’organitzar les societats a banda del capitalisme desregulat.

Al cap d’una dècada, tot el que en quedaria seria la seva ideologia profundament proempresarial. No només l’estil de vida del consumidor occidental es mantindria intacte, sinó que es faria notablement més malgastador, i el deute de les targetes de crèdit de les llars dels Estats Units es multiplicaria per quatre entre el 1980 i el 2010.^[27] Al mateix temps, aquest insaciable estil de vida s’exportaria a les classes mitjanes i altes d’arreu del món, incloent-hi, malgrat algunes protestes inicials, l’Índia, on provocaria uns perjudicis mediambientals a un abast difícil d’entendre. Les victòries en la nova era serien més ràpides i àmplies del que gairebé ningú preveia; i legions de perjudicats no tindrien altra opció que regirar les creixents muntanyes de deixalles vomitadores de metà.

COMERÇ I CLIMA: DUES SOLITUDS

Al llarg d’aquest període de canvi veloç, les negociacions sobre el clima i sobre el comerç van recórrer camins molt paral·lels, ja que tots dos àmbits van obtenir acords cabdals de l’altra banda al cap d’un parell d’anys. El 1992, els governs es van reunir en la primera Cimera de la Terra de les Nacions Unides a Rio, on van signar el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), el document que va crear les bases de totes les futures negociacions climàtiques. Aquell mateix any, es va signar el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA, per les sigles en anglès), que va entrar en vigor dos anys després. També el 1994, es van acabar les negociacions que fundarien l’Organització Mundial del Comerç, i el nou organisme del comerç global va fer el seu debut l’any següent. El 1997, es va aprovar el Protocol de Kyoto, que contenia els primers objectius vinculants de reducció de les emissions. El 2001, la Xina va passar a ser membre de ple dret de l’OMC, com a culminació d’un procés de liberalització del comerç i les inversions que havia començat dècades abans.

El més significatiu d’aquests processos paral·lels —el comerç d’una banda, i el clima, de l’altra— és fins a quin punt han funcionat com dues solituds. De fet, era com si cadascuna fes mans i mànigues per simular que l’altra no existia, ignorant les qüestions més evidents sobre com afectava l’una a l’altra. Com per exemple: quin efecte tindria l’espectacular augment de les distàncies que ara recorrerien els béns bàsics —a través de vaixells portacontenidors i avions de gran fuselatge, que són autèntics dolls de carboni, així com camions dièsel— en les emissions de carboni que les negociacions climàtiques aspiraven a reduir? Quin efecte tindria l’agressiva protecció a les patents tecnològiques consagrada sota l’OMC en la sol·licitud feta pels països en vies de desenvolupament durant les negociacions climàtiques de transferència gratuïta de tecnologies verdes com una ajuda al desenvolupament per una via baixa en carboni? I potser el més important, fins a quin punt les estipulacions que permetien a les companyies privades demandar els governs en relació a lleis que vulneraven els seus beneficis dissuadirien aquests governs d’adoptar normatives severes contra la contaminació, per por que els demandessin?

Els negociadors dels governs no van debatre aquestes qüestions, ni tampoc es va fer cap intent de resoldre les evidents contradiccions. Tampoc no és que hi hagués mai cap dubte sobre quin bàndol guanyaria, en cas que cap de les diverses promeses per reduir les emissions i per enderrocar les barreres comercials entressin en conflicte, ja que els compromisos presos durant les negociacions climàtiques es basaven tots en la presumpció de l’honradesa, i tenien un mecanisme dèbil i gens amenaçador per penalitzar els països que no complissin les seves promeses. Els compromisos presos en els acords comercials, en canvi, s’havien de respectar amb un sistema de resolució de diferències realment seriós, el no compliment del qual duia els governs davant d’un tribunal del comerç, i sovint havien de fer front a penes severes.

De fet, la jerarquia estava tan clara que les negociacions climàtiques van declarar oficialment des del començament la subordinació al sistema comercial. Quan el 1992 a la Cimera de la Terra de Rio es va signar el tractat climàtic de les Nacions Unides, es va deixar clar que «les mesures preses per combatre el canvi climàtic, incloent-hi les unilaterals, no haurien de constituir […] una restricció soterrada del comerç internacional». (Un llenguatge semblant apareix al Protocol de Kyoto.) Tal com el científic polític Robyn Eckersley assenyala, va ser «el moment cabdal que va establir el caire de les relacions entre els règims del comerç i del clima», perquè «en comptes de pressionar per recalibrar les regles del comerç internacional amb l’objectiu d’ajustar-les a les necessitats de la protecció del clima […] les parts del règim del clima han garantit que el comerç liberalitzat i una economia global en expansió s’hagin protegit davant de polítiques climàtiques restrictives amb el comerç». Això gairebé garantia que al procés de negociació li fos impossible tenir en compte l’opció de polítiques agosarades però «restrictives amb el comerç» que s’haurien pogut coordinar internacionalment, des de programes d’energies renovables basats en el «comprar localment» fins a restriccions al comerç de béns produïts amb petjades de carboni especialment altes.^[28]

Algunes veus aïllades eren ben conscients que els modestos guanys que s’havien aconseguit a les negociacions sobre «desenvolupament sostenible» s’estaven desfent de manera activa en mans de la nova arquitectura del comerç i la inversió. Una d’aquestes veus va ser la de Martin Khor, aleshores director de Third World Network, que ha estat un assessor clau per als governs dels països en vies de desenvolupament, tant en les converses sobre el comerç com sobre el clima. A final de la Cimera de la Terra de Rio del 1992, Khor va advertir que hi havia una «sensació generalitzada entre els delegats dels països del Sud […] que els esdeveniments de fora el procés [de la cimera] amenaçaven de despertar més el Sud i de posar en perill aquells elements positius que hi hagués» a l’agenda de Rio. Els exemples que citava eren les polítiques d’austeritat imposades a l’època pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, així com les negociacions comercials que aviat desembocarien en la creació de l’OMC.^[29]

Un altre avís prematur va sorgir de Steven Shrybman, que va observar fa una dècada i mitja que l’exportació global de l’agricultura industrial ja havia assestat un cop devastador a tot possible progrés pel que fa a les emissions. En un treball publicat el 2000, Shrybman adduïa que «la globalització dels sistemes agrícoles de les últimes dècades podria haver estat una de les causes més importants dels augments totals de les emissions de gasos d’efecte hivernacle».^[30]

Aquest fet tenia molt menys a veure amb els debats actuals sobre el «quilometratge alimentari» en relació amb els productes importats versus els locals i molt més a veure amb la manera com el sistema comercial, en garantir a companyies com Monsanto i Cargill la seva llista dels desitjos reguladors —des d’un accés il·limitat al mercat passant per una forta protecció de les patents fins al manteniment de les seves generoses subvencions—, ha ajudat a consolidar i expandir arreu del món un model d’agricultura industrial basat en un ús intensiu de l’energia i en una alta taxa d’emissions. Això, alhora, és una explicació clau per entendre per què el sistema alimentari mundial ara representa entre el 19 i el 29 per cent de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle. «La legislació i la política comercial en el fons impulsen el canvi climàtic d’una manera molt estructural pel que fa als sistemes alimentaris», emfasitzava Shrybman en una entrevista.^[31]

L’hàbit d’esborrar deliberadament la crisi climàtica dels acords comercials continua avui dia. Per exemple, a principi del 2014, diversos documents de les negociacions per a la proposada Associació Transpacífica (TPP, per les sigles en anglès) —un nou tractat comercial controvertit estil NAFTA que abasta dotze països— van sortir a la llum pública a través de WikiLeaks i el grup de drets humans peruà RedGE. Un esborrany del capítol del medi ambient contenia un redactat que deia que els països «admeten que el canvi climàtic és una preocupació global que requereix una actuació col·lectiva i reconeixen la importància de posar en pràctica els seus compromisos respectius en el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC)». El redactat era vague i no vinculant, però com a mínim era una eina que els governs podien utilitzar per defensar-se si les seves polítiques climàtiques eren impugnades en un tribunal del comerç, tal com planejava Ontario. Però un document posterior mostrava que els negociadors dels Estats Units havien proposat una esmena: treure tot el que tenia a veure amb el canvi climàtic i els compromisos del CMNUCC. En altres paraules, mentre que s’ha permès una vegada i una altra que el comerç guanyi el clima, en cap circumstància es permetria que el clima guanyés el comerç.^[32]

Tampoc van ser només els negociadors del bàndol del comerç els que van congelar la crisi climàtica quan negociaven acords que farien enfilar les emissions i aconseguirien que les solucions a aquest problema es consideressin il·legals. Les negociacions climàtiques van exposar una forma particular de negació. A començament i a mitjan dècada del 1990, quan es redactava l’esborrany del primer protocol sobre el clima, aquests negociadors, juntament amb el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, van discutir els detalls de quins països exactament haurien de mesurar i controlar el carboni que emetien, un procediment necessari ja que els governs estaven a punt de comprometre’s a la primera ronda de reduccions de les emissions, que haurien de ser comunicades i se n’hauria de fer el seguiment.

El sistema de càlcul de les emissions en què es basaven era una estranya relíquia de l’era pre-lliure mercat que no tenia gens ni mica en compte els canvis revolucionaris que ells mateixos podien constatar davant seu: els que tenien a veure amb com (i on) es produïen els béns mundials. Per exemple, les emissions provinents del transport de béns a través de les fronteres —tots aquells portacontenidors, el trànsit dels quals ha augmentat prop d’un 400 per cent durant els últims vint anys— no s’atribueixen oficialment a cap nació-estat i per tant cap país és responsable de reduir-ne l’efecte contaminant. (I no queda gaire empenta a les Nacions Unides per canviar-ho, això, malgrat que es preveu que les emissions del transport es duplicaran o triplicaran fins al 2050.)^[33]

I per desgràcia, els països són responsables només de la contaminació que provoquen a dins de les seves fronteres, no pas de la contaminació creada en la fabricació de béns que arriben en vaixell fins a les seves costes; aquesta s’atribueix als països on s’han produït els béns.^[34] Això vol dir que les emissions alliberades en el procés de producció del televisor que tinc a la sala d’estar, posem per cas, no apareixen en el recompte d’emissions del Canadà, sinó que s’atribueixen totes al registre comptable de la Xina, perquè és on es va fabricar l’aparell. I les emissions internacionals del portacontenidors que va transportar el meu televisor per mar (i llavors va fer el camí de tornada) no entren a cap llibre de comptabilitat de ningú.

Aquest sistema tan defectuós ha creat una imatge molt distorsionada dels causants de les emissions globals. Ha permès que els països rics que s’han desindustrialitzat ràpidament reivindiquin que les seves emissions s’han estabilitzat o fins i tot han disminuït quan, en realitat, les emissions integrades en el seu consum s’han incrementat durant l’era del lliure comerç. Per exemple, el 2011, el Proceedings of the National Academy of Sciences va publicar un estudi de les emissions de països industrialitzats que van signar el Protocol de Kyoto. Va descobrir que, mentre que les seves emissions havien deixat de créixer, en part era perquè el comerç internacional havia permès a aquests països traslladar la seva producció bruta a l’estranger. Els investigadors van arribar a la conclusió que l’increment de les emissions de béns produïts en països en vies de desenvolupament però consumits als industrialitzats era sis vegades superior que l’estalvi de les emissions dels països industrialitzats.^[35]

MÀ D’OBRA BARATA, ENERGIA BRUTA: UN «TOT INCLÒS»

Quan es va implementar el sistema de lliure comerç i produir a l’estranger es va convertir en la norma, les emissions van fer més que modificar-se; es van multiplicar. Com s’ha comentat més amunt, abans de l’era neoliberal, el creixement de les emissions s’havia anat alentint, des d’increments anuals del 4,5 per cent durant la dècada del 1960 fins al voltant de l’1 per cent anual en la del 1990. Però el nou mil·lenni va marcar un abans i un després: entre el 2000 i el 2008, l’índex de creixement va arribar al 3,4 per cent l’any, cosa que disparava els pronòstics més alts del GIECC. El 2009, va baixar a causa de la crisi financera, però va compensar el temps perdut amb l’històric 5,9 per cent d’augment el 2010 que va deixar els observadors climàtics tremolant. (A mitjan 2014, dues dècades després de la creació de l’OMC, el GIECC va admetre per fi la realitat de la globalització i va anotar al seu Cinquè Informe d’Avaluació: «Una part creixent de les emissions totals de CO₂ antropocèntric s’allibera en la fabricació de productes que es comercien a través de les fronteres internacionals».)^[36]

La raó per al que Andreas Malm —expert suec en la història del carbó— descriu com «l’explosió en les emissions de principi del segle XXI» és prou clara. Quan la Xina es va convertir en «el taller del món» també es va convertir en la «xemeneia del món» que no parava d’escopir carbó. El 2007, la Xina era la responsable dels dos terços de l’increment anual en les emissions globals. En part va ser resultat del desenvolupament intern de la Xina, en portar l’electricitat a zones rurals i construir carreteres. Però la major part va estar directament lligada al comerç estranger: segons un estudi, entre el 2002 i el 2008, el 48 per cent de les emissions totals de la Xina estaven relacionades amb la producció de béns per a l’exportació.^[37]

«Una de les raons per les quals estem en la crisi climàtica és per aquest model de globalització», diu Margrete Strand Rangnes, vicepresidenta executiva de Public Citizen, un institut de política amb seu a Washington que ha estat al capdavant de la lluita contra el lliure comerç. I això, diu, és un problema que requereix «una bona reforma fonamental de la nostra economia, si volem fer les coses bé».^[38]

Els tractats internacionals de comerç van ser només una de les raons que els governs acceptessin aquest model particular de desenvolupament ràpid, brut i regit per l’exportació, i cada país va tenir les seves peculiaritats. En molts casos (tot i que no a la Xina), les condicions imposades en els crèdits del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial en van ser un factor principal, així com l’ortodòxia econòmica impartida als selectes alumnes de centres com Harvard i la Universitat de Chicago. Aquests i altres factors van tenir un paper a configurar el que es va anomenar (no pas amb ironia) Consens de Washington. El que hi subjau és el desig constant de creixement econòmic infinit, un desig que, com serà analitzat més endavant, té unes arrels més profundes que les de la història del comerç de les darreres dècades. Però no hi ha dubte que l’arquitectura comercial i la ideologia econòmica inherent van tenir un paper central a l’hora de disparar les emissions.

Això és així perquè una de les forces impulsores primordials del particular sistema comercial dissenyat en la dècada del 1980 i del 1990 va ser sempre permetre a les multinacionals la llibertat de rastrejar el planeta a la cerca de la mà d’obra més barata i més explotable. Era un viatge que passava per les explotadores maquiladoras de Mèxic i l’Amèrica Central i feia una parada llarga a Corea del Sud. Però a finals de la dècada del 1990, gairebé tots els camins duien a la Xina, un país on els salaris eren extraordinàriament baixos, els sindicats es reprimien brutalment i l’estat estava disposat a gastar fons aparentment il·limitats en colossals projectes d’infraestructura —ports moderns, xarxes de carreteres que creixien ràpidament, innombrables centrals elèctriques de carbó, embassaments gegantins—, tot per assegurar que la llum no s’apagava a les fàbriques i els béns sortien de les cadenes de muntatge i arribaven als portacontenidors a temps. El somni de tot partidari del lliure comerç, en altres paraules, i un malson per al clima.

Un malson perquè hi ha una correlació estreta entre salaris baixos i emissions altes, o tal com diu Malm, «una connexió causal entre la cerca de mà d’obra barata i disciplinada i l’augment de les emissions de CO₂». I per què no hi hauria de ser, aquesta connexió? La mateixa lògica que està disposada a explotar els peons per xavalla al dia consumirà muntanyes de carbó no processat i no es gastarà pràcticament res a controlar la contaminació perquè és la manera més barata de produir. De manera que quan les fàbriques es van traslladar a la Xina, també es van fer notablement més brutes. Tal com assenyala Malm, l’ús del carbó xinès va disminuir lleugerament entre el 1995 i el 2000, però l’esclat de la fabricació en va incrementar moltíssim l’ús altra vegada. No és que les empreses que van traslladar la producció a la Xina volguessin incrementar les emissions; el que buscaven era mà d’obra barata, però treballadors explotats i un planeta explotat resulta que són un paquet, un «tot inclòs». Un clima desestabilitzat és el cost del capitalisme desregulat i global, la conseqüència no buscada però sí inevitable.^[39]

Aquesta connexió entre contaminació i explotació laboral s’ha donat des dels primers dies de la Revolució Industrial. Però en el passat, quan els treballadors es van organitzar per exigir millores salarials, i quan els habitants de les ciutats es van organitzar per exigir un aire més net, les empreses es van veure més o menys obligades a millorar tant els estàndards laborals com mediambientals. Això va canviar amb l’arribada del lliure comerç: gràcies a l’eliminació de gairebé totes les barreres als fluxos de capital, les empreses podien optar per marxar cada vegada que els costos laborals tornaven a pujar. Aquest és el motiu pel qual grans fabricants van deixar Corea del Sud per la Xina a finals de la dècada del 1990, i és el motiu pel qual ara molts estan abandonant la Xina, on els salaris s’estan enfilant, per anar a Bangladesh, on són notablement més baixos. De manera que mentre que la nostra roba, aparells electrònics i mobles potser sí que estan fets a la Xina, el model econòmic es va fer bàsicament als Estats Units.

Però quan es comença a discutir la qüestió del canvi climàtic als països rics i industrialitzats, la resposta immediata, molt sovint, és que tot és culpa de la Xina (i culpa de l’Índia, i culpa del Brasil i etcètera). Per què ens hem de preocupar de reduir les nostres emissions quan tothom sap que l’autèntic problema són les economies de desenvolupament ràpid, que cada mes obren més centrals de carbó de les que podríem arribar a tancar mai?^[40] Es fa aquesta argumentació com si nosaltres, a Occident, fóssim simples espectadors d’aquest model de creixement econòmic irresponsable i brut. Com si no fossin els nostres governs i les nostres multinacionals els que imposessin el model de desenvolupament regit per l’exportació que ha propiciat tot això. Es diu com si no fossin les nostres empreses les que, amb una determinació inquebrantable (i amb total participació dels autocràtics governants de la Xina), convertissin el delta del riu de les Perles en la seva zona econòmica especial supergeneradora d’emissions, on les mercaderies van directament als portacontenidors per arribar després als nostres hipermercats. Tot en nom d’alimentar el déu del creixement econòmic (a través de l’altar de l’hiperconsum) a tots els països del món.

Les víctimes de tot plegat són la gent del carrer: els treballadors que perden la feina a les fàbriques de Juárez i Windsor; els treballadors que troben feina en una fàbrica a Shenzhen i Dhaka, llocs de treball que en aquest moment estan tan degradats que alguns propietaris instal·len xarxes al perímetre de les teulades per atrapar els empleats quan s’hi llancen, o on les mesures de seguretat són tan laxes que els treballadors moren a centenars quan s’ensorren els edificis. Les víctimes també en són les criatures que es fiquen les joguines farcides de plom a la boca; l’empleat de Walmart de qui s’espera que treballi els festius del Dia d’Acció de Gràcies per ser trepitjat per una estampida de clients desenfrenats, tot i que no guanya un sou suficient per viure. I els habitants de pobles xinesos en què una d’aquelles centrals de carbó que utilitzem com a excusa per a la inacció els ha contaminat l’aigua, així com les classes mitjanes de Pequín i Xangai que veuen com els seus fills no poden sortir a jugar a fora perquè l’aire és pèssim.^[41]

UN MOVIMENT CAVA LA SEVA PRÒPIA TOMBA

La pitjor tragèdia de tot plegat és que bona part era perfectament evitable. Teníem constància de la crisi climàtica quan es redactaven les normes del nou sistema comercial. Al capdavall, el NAFTA es va signar just un any després que els governs, incloent-hi el dels Estats Units, signessin el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic a Rio. I no era ni molt menys inevitable que s’aprovessin aquests tractats. Una coalició forta de grups obrers i mediambientals nord-americans es van oposar al NAFTA justament perquè sabien que faria disminuir estàndards laborals i mediambientals. Durant una època fins i tot semblava que havien de guanyar.

L’opinió pública dels tres països estava profundament dividida, tant que quan Bill Clinton es va presentar com a president el 1992, va prometre que no signaria el NAFTA fins que no reflectís plenament aquestes preocupacions. Al Canadà, Jean Chrétien va fer campanya per ser primer ministre a les eleccions del 1993 posicionant-se en contra del tractat. Quan tots dos van ocupar el càrrec, però, el tractat es va deixar intacte i s’hi van afegir dos acords secundaris i sense poder efectiu, un per als estàndards laborals i un per als mediambientals. El moviment obrer sabia que no havien de caure en aquesta trampa i van continuar oposant-se activament al tractat, igual que molts demòcrates dels Estats Units. Però per un complex cúmul de motius que analitzarem més endavant i que tenen a veure amb una combinació de centrisme polític i creixent influència de «partenaires» i donants corporatius, la direcció de moltes organitzacions mediambientals importants van optar per cooperar. «Un rere l’altre, els antics escèptics opositors al NAFTA es van convertir en partidaris entusiastes, i així ho afirmaven públicament», escriu el periodista Mark Dowie en la seva història crítica del moviment mediambiental dels Estats Units, Losing Ground. Aquests grups ecologistes dominants fins i tot van crear la seva pròpia organització pro-NAFTA, l’Environmental Coalition for NAFTA —que incloïa la National Wildlife Federation, l’Environmental Defense Fund, la Conservation International, la National Audubon Society, el Natural Resources Defense Council i la World Wildlife Fund— que, segons Dowie, donaven un «inequívoc suport a l’acord». Jay Hair, l’aleshores cap de la National Wildlife Federation, fins i tot va volar a Mèxic en una missió comercial oficial dels Estats Units per pressionar els seus homòlegs mexicans, mentre atacava els seus detractors per «posar les seves polèmiques proteccionistes per davant de la preocupació pel medi ambient».^[42]

No tothom que militava en l’ecologisme es va enfilar al carro pro comerç; Greenpeace, Friends of the Earth i el Sierra Club, així com moltes altres organitzacions petites, es van continuar oposant al NAFTA. Però això no importava a l’administració Clinton, que tenia el que volia: la possibilitat de dir a un públic escèptic que «grups que representen el 80 per cent dels afiliats nacionals [ecologistes] han ratificat el NAFTA». I era important, perquè Clinton s’enfrontava a una batalla costeruda per aprovar el NAFTA al Congrés, ja que molts del seu propi partit prometien votar-hi en contra. John Adams, l’aleshores director del Natural Resources Defense Council, va descriure en molt poques paraules el paper extraordinàriament útil jugat per grups com el seu: «Vam reduir l’oposició ecologista al NAFTA. Un cop vam haver establert la nostra postura, Clinton només havia de batallar amb els treballadors. Li vam fer un gran favor».^[43]

De fet, quan el president va ratificar el NAFTA amb la seva signatura el 1993, va donar especialment les gràcies a «els ecologistes que s’han destacat i han treballat en aquesta qüestió, molts d’ells enmig de grans crítiques, especialment del moviment ecologista». Clinton també va deixar clar que aquesta victòria anava més enllà d’un acord. «Avui tenim l’oportunitat de fer el que van fer els nostres pares abans que nosaltres. Tenim l’oportunitat de canviar el món». Va explicar que «som a les portes d’una expansió econòmica global […] La confiança que hem demostrat ratificant el NAFTA ha començat a donar fruits. Estem fent avenços reals cap a un acord comercial mundial tan cabdal que, en comparació, podria semblar que els guanys materials del NAFTA per al nostre país són petits». Es referia a l’Organització Mundial del Comerç. I per si de cas encara hi havia algú amoïnat sobre les conseqüències mediambientals, Clinton va exposar la seva convicció personal. «Buscarem acords institucionals per garantir que el comerç deixa el món més net que abans».^[44]

Fent costat al president hi havia el seu vicepresident, Al Gore, un dels màxims responsables de situar molts dels grups ecologistes principals al seu bàndol. Tenint en compte aquests antecedents, no hauria d’estranyar que el moviment ecologista majoritari no tingués pressa d’atraure l’atenció vers els devastadors efectes sobre el clima en l’era del lliure comerç. Fer-ho hauria equivalgut a posar en relleu el seu paper actiu a l’hora d’ajudar el govern dels Estats Units, en paraules de Clinton, «a canviar el món». Era molt millor, com veurem més endavant, parlar de bombetes i eficiència dels combustibles.

La importància de la signatura del NAFTA de fet va ser històrica, tràgicament històrica. Perquè si el moviment ecologista no hagués estat tan complaent, el NAFTA s’hauria congelat o renegociat per establir una altra mena de jurisprudència. S’hauria pogut construir una nova arquitectura comercial que no sabotegés intensament el fràgil consens global sobre el canvi climàtic. Tal com havia estat la promesa i l’esperança de la Cimera de la Terra de Rio del 1992, aquesta nova arquitectura s’hauria pogut basar en la necessitat de combatre la pobresa i alhora reduir les emissions. Així per exemple, l’accés comercial a països en vies de desenvolupament hauria pogut estar associat a transferències de recursos i tecnologia verda perquè les noves infraestructures bàsiques d’electricitat i transport fossin baixes en carboni des de bon començament. I els acords s’haurien pogut redactar per garantir que no es penalitzaria cap mesura de suport a les energies renovables, sinó que, de fet, es podrien recompensar. Potser l’economia global no hauria crescut tan de pressa com ha crescut, però tampoc no s’acostaria veloçment cap al precipici climàtic.

Els errors d’aquest període no es poden desfer, però no és massa tard perquè un nou tipus de moviment climàtic reprengui la lluita contra l’anomenat lliure comerç i construeixi ara aquesta nova arquitectura tan necessària. Això no significa —i no ha significat mai— la fi de l’intercanvi econòmic entre països. El que significa, en canvi, és plantejar-se d’una manera molt més reflexiva i prudent per què comerciem i a qui beneficia. Estimular el consum desenfrenat i indiscriminat de gairebé només productes d’un sol ús no pot continuar sent l’objectiu del sistema. Els béns s’han de fabricar perquè durin, i s’haurà de racionar l’ús d’un transport de llarg recorregut i gran consumidor d’energia, que s’haurà de reservar per a aquells casos en què els productes no es poden fabricar localment o en què la producció local emet més carboni. (Per exemple, cultivar aliments en hivernacles a les zones fredes dels Estats Units sovint consumeix més energia que cultivar-los en zones més càlides i després transportar-los en tren lleuger.)^[45]

Segons Ilana Solomon, analista de comerç del Sierra Club, el moviment climàtic no pot eludir aquesta lluita. «Per tal de combatre el canvi climàtic, hi ha la necessitat real de començar a localitzar les nostres economies altra vegada, i reflexionar sobre com i què estem comprant i com s’ha fabricat. I la norma més bàsica de la legislació comercial és que no es poden afavorir els productes interiors en detriment dels estrangers. Llavors com s’aborda la idea d’haver d’incentivar les economies locals, relacionar les polítiques de creació de llocs de treball verds amb les polítiques a favor de les energies netes, quan justament això és terreny prohibit en la política comercial? […] Si no reflexionem sobre com està estructurada l’economia, llavors no arribarem mai a l’autèntica arrel del problema».^[46]

Aquest tipus de reformes econòmiques serien una notícia excel·lent, per als treballadors aturats, per als agricultors que no poden competir amb les importacions barates, per a les localitats que han vist com els seus fabricants es traslladaven a l’estranger i els seus negocis de proximitat eren substituïts per grans superfícies comercials. I tots aquests electors haurien de lluitar per polítiques així, ja que representen capgirar la tendència dels últims trenta anys d’eliminar tot possible límit al poder corporatiu.

DE L’EXPANSIÓ DESENFRENADA ALS ESTATS ESTABLES

Qüestionar l’ortodòxia del lliure comerç és una tasca feixuga en la nostra cultura política; tot el que ha estat vigent durant tant de temps adquireix un aire d’inevitabilitat. Però, per més crucials que siguin aquests canvis, no són suficients per reduir les emissions a temps. Per aconseguir-ho, ens haurem d’enfrontar a una lògica encara més arrelada que la del lliure comerç: la lògica del creixement econòmic indiscriminat. Aquesta idea, com era esperable, ha provocat molta resistència entre els observadors climàtics més liberals, que insisteixen que el que s’ha de fer és senzillament pintar de color verd el nostre actual model econòmic basat en el creixement; per això val la pena analitzar les xifres que hi ha darrere aquesta afirmació.

És Kevin Anderson del Tyndall Centre for Climate Change Research, un dels màxims experts britànics sobre el clima, qui ha argumentat de manera més convincent que la nostra lògica econòmica basada en el creixement entra ara en conflicte directe amb els límits atmosfèrics. Adreçant-se a tothom, des del Departament per al Desenvolupament Internacional del Regne Unit fins a l’ajuntament de Manchester, Anderson s’ha passat més de deu anys explicant pacientment les implicacions de la ciència climàtica més moderna a polítics, economistes i activistes. En un llenguatge clar i entenedor, aquest antic enginyer mecànic de cabells en punta (que havia treballat al sector petroquímic) traça un rigorós full de ruta per reduir les emissions fins a un nivell fiable per mantenir l’increment de la temperatura global per sota dels 2 graus Celsius.

Però aquests últims anys, els treballs i diaporames d’Anderson s’han fet més alarmants. Sota títols com «Canvi climàtic: Més enllà del perill […] Xifres contundents i esperança feble», assenyala que les probabilitats que ens quedem a dins del que es podrien considerar nivells segurs de temperatura disminueixen ràpidament. Amb la seva col·lega Alice Bows-Larkin, física de l’atmosfera i experta en mitigació del canvi climàtic al Tyndall Centre, Anderson argumenta que hem perdut tant de temps per culpa de dilacions polítiques i mesures climàtiques febles —mentre les emissions es disparaven— que ara ens enfrontem a reduccions tan dràstiques que representen un repte a l’essència de la lògica expansionista que és el nucli del nostre sistema econòmic.^[47]

Defensen que, si els governs dels països desenvolupats volen un 50 per cent de probabilitats d’arribar a l’objectiu internacional de mantenir l’escalfament per sota dels 2 graus Celsius, i si les reduccions han de respectar el principi d’equitat entre països rics i pobres, aleshores els països rics han de començar a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle al voltant d’un 8 a un 10 per cent l’any, i s’hi han de posar immediatament. La idea que són necessàries aquestes reduccions tan dràstiques havia estat controvertida en la comunitat climàtica dominant, que considerava que els terminis màxims per aplicar reduccions tan intenses eren molt llunyans (un 80 per cent de reducció abans del 2050, per exemple). Però quan les emissions s’han enfilat i sorgeix l’amenaça dels punts d’inflexió, la cosa ha canviat ràpidament. Fins i tot Yvo de Boer, que va ocupar el càrrec amb més responsabilitats sobre el clima a les Nacions Unides fins al 2009, va apuntar fa poc que «l’única manera que els» negociadors «assoleixin un objectiu de 2 graus és clausurar tota l’economia global».^[48]

Això és una gran exageració, però subratlla el plantejament d’Anderson i Bows-Larkin segons el qual no podem arribar a reduccions del 8 al 10 per cent anuals amb les modestes solucions de fixar preus per al carboni o de tecnologia verda habitualment proposades pels moviments ecologistes convencionals. Aquestes mesures hi ajudaran, sens dubte, però són clarament insuficients. Això és així perquè un 8 a 10 per cent de caiguda en les emissions, any rere any, és gairebé insòlit des que vam començar a basar les nostres economies en el carbó. De fet, les reduccions per sobre de l’1 per cent l’any «s’han relacionat històricament només amb una recessió econòmica o inestabilitat», tal com indica l’economista Nicholas Stern en el seu informe del 2006 per al govern britànic.^[49]

Fins i tot després del col·lapse de la Unió Soviètica, no s’han produït reduccions d’aquesta durada i profunditat (els antics països soviètics van experimentar reduccions mitjanes anuals al voltant d’un 5 per cent durant un període de deu anys). Aquest nivell de reducció tampoc ha superat l’escàs espai de temps d’un sol any després que Wall Street s’enfonsés el 2008. Només en el període immediatament posterior al gran crac de la borsa del 1929, els Estats Units van veure com les emissions queien uns quants anys consecutius més d’un 10 per cent anualment, però també ha estat la pitjor crisi econòmica de l’època contemporània.^[50]

Si hem d’evitar aquesta carnisseria i alhora assolir els objectius científicament contrastats pel que fa a les emissions, la reducció del carboni s’ha de gestionar curosament a través del que Anderson i Bows-Larkin descriuen com a «estratègies de decreixement radical i immediates als Estats Units, la Unió Europea i altres països rics».^[*][51]

M’adono ara que tot això pot sonar apocalíptic, com si per reduir les emissions calguessin crisis econòmiques que produeixen un patiment generalitzat. Però ho sembla només perquè tenim un sistema econòmic que idolatra el creixement del PIB per damunt de tot, sense importar-li les conseqüències humanes o ecològiques, mentre és incapaç de valorar tot allò que la majoria de nosaltres apreciem per damunt de tot: un nivell de vida decent, una certa seguretat futura i les relacions amb els altres. De manera que el que diuen realment Anderson i Bows-Larkin és que encara som a temps d’evitar un escalfament de conseqüències catastròfiques, però no a dins de les normes del capitalisme tal com estan elaborades avui en dia. Que de ben segur és el millor argument que hi ha hagut mai per canviar aquestes normes.^[52]

En comptes de pretendre que podem solucionar la crisi climàtica sense despentinar els cabells econòmics, Anderson i Bows-Larkin argumenten que ha arribat l’hora de dir la veritat, d’«alliberar la ciència de l’economia, les finances i l’astrologia, mantenir les conclusions encara que siguin incòmodes […] Cal que tinguem l’audàcia de pensar de manera diferent i concebre futurs alternatius».^[53]

Curiosament, Anderson diu que quan presenta les seves conclusions tan radicals en cercles climàtics, poques vegades li discuteixen les dades bàsiques. El que sent més habitualment són confessions de col·legues que diuen que han abandonat l’esperança d’arribar a l’objectiu dels 2 graus, justament perquè assolir-lo suposaria un profund desafiament al creixement econòmic. «Aquesta postura la comparteixen molts dels científics i economistes assessors del govern», informa Anderson.^[54]

En altres paraules, és més fàcil acceptar que el clima de la Terra canvia en una dimensió que serà caòtica i catastròfica que la possibilitat de canviar la lògica essencial del capitalisme, basada en el creixement i l’interès lucratiu. Segurament no ens hauria de sorprendre que alguns científics climàtics estiguin una mica espantats per les implicacions tan radicals que presenta la seva pròpia recerca. Molts d’ells estaven tan tranquils mesurant testimonis de gel, fent models climàtics globals i estudiant l’acidificació dels oceans, i llavors van descobrir, tal com assenyala l’expert climàtic i escriptor australià Clive Hamilton, que en anunciar la profunditat del nostre fracàs col·lectiu pel que fa al clima, «sense adonar-se’n estaven desestabilitzant l’ordre polític i social».^[55]

De tota manera, ara aquest ordre s’ha desestabilitzat, cosa que significa que la resta haurem de trobar ràpidament la manera que «el decreixement planificat» s’assembli molt menys a la Gran Depressió i molt més al que alguns pensadors econòmics innovadors han anomenat «la Gran Transició».^[56]

Durant la darrera dècada, mols impulsors del capitalisme verd han provat de minimitzar els conflictes entre la lògica del mercat i els límits ecològics cantant les excel·lències de la tecnologia verda o la «desvinculació» dels efectes mediambientals de l’activitat econòmica. Dibuixen una imatge d’un món que pot continuar funcionant més o menys com ara, però on només tindrem energies renovables i tots els nostres ginys i vehicles seran tan eficients energèticament que podrem consumir indefinidament sense amoïnar-nos per les conseqüències.

Tant de bo la relació de la humanitat amb els recursos naturals fos tan senzilla. Mentre que és cert que les tecnologies renovables són immensament prometedores per disminuir les emissions, el tipus de mesures que ho permetrien en l’escala que necessitem implica construir extenses xarxes d’electricitat i sistemes de transport nous, sovint partint de zero. Encara que comencéssim a construir-ho demà, és una realitat que trigaria molts anys, potser dècades, abans no s’enllestissin i entressin en funcionament els nous sistemes. A més, com que encara no tenim economies basades en energia neta, mentrestant tota aquesta construcció verda hauria de consumir un munt de combustibles fòssils, un procés necessari, però que no reduiria prou ràpidament les emissions. Les reduccions dràstiques als països rics han de començar de seguida. Això vol dir que si esperem que el que Bows-Larkin descriu com les «tecnologies meravelloses» estiguin disponibles, «serà poca ajuda i tardana».^[57]

Així doncs, què fem mentrestant? Bé, el que puguem. I el que podem fer —que no necessita una revolució tecnològica ni de les infraestructures— és consumir menys, de seguida. A la nostra classe política actual li costa molt més adoptar mesures basades a conscienciar la gent perquè consumeixi menys que adoptar mesures adreçades a animar la gent a consumir de manera ecològica. Consumir de manera ecològica només vol dir substituir una font d’energia per una altra, o un model de béns de consum per un altre de més eficient. La raó per la qual hem desat tots els ous al cistell de la tecnologia verda i l’eficiència verda és justament perquè aquests canvis són segurs al si de la lògica del mercat; de fet, ens esperonen a comprar més cotxes i màquines de rentar nous, més eficients i ecològics.

Consumir menys, però, implica canviar la quantitat d’energia que utilitzem: si conduïm molt, si viatgem molt en avió, si els nostres aliments s’han de transportar en avió, si els productes que comprem es fabriquen perquè durin o s’han de substituir al cap de dos anys, si tenim cases grans. I aquestes són la mena de polítiques que no s’han tingut en compte fins ara. Per exemple, tal com argumenten els investigadors Rebecca Willis i Nick Eyre en un informe per a la britànica Green Alliance, malgrat que els comestibles representen aproximadament el 12 per cent de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la Gran Bretanya, «gairebé no hi ha cap mesura del govern dirigida a canviar la manera de produir, incentivant els pagesos a seguir una agricultura que consumeixi poca energia, o la manera de consumir, incentivant el consum d’aliments de proximitat i de temporada». Així mateix, «hi ha incentius per conduir cotxes més eficients, però no es fa gairebé res per dissuadir de models de poblament massa dependents del vehicle».^[58]

Molta gent intenta adoptar hàbits diaris per consumir menys, i són efectius. Però si aquestes reduccions de les emissions des del punt de vista de la demanda s’han de produir a l’escala necessària, no es poden deixar a les decisions que els urbanites conscienciats prenguin sobre el seu estil de vida, ja sigui si els agrada anar a mercats de pagesos els dissabtes a la tarda o portar roba confeccionada amb tela reciclada. Ens caldran polítiques i programes de conjunt en què l’opció «baix en carboni» sigui fàcil i pràctica per a tothom. Més important encara, aquestes polítiques han de ser justes, perquè les persones que ja tenen problemes per cobrir les necessitats bàsiques no es vegin obligades a fer sacrificis addicionals per compensar el consum excessiu dels rics. Això vol dir transport públic barat i trens lleugers nets accessibles per a tothom; habitatge accessible i energèticament eficient al llarg d’aquestes vies de transport; ciutats planificades per al poblament concentrat; carrils bici on els ciclistes no es juguin la pell per anar a treballar; una gestió territorial que desincentivi l’extensió i encoratgi l’agricultura local i de baix consum energètic; planificació urbana que concentri els serveis bàsics com l’ensenyament i la sanitat al llarg de vies de transport i en zones de fàcil accés a peu; programes que exigeixin als fabricants que es responsabilitzin dels residus electrònics que produeixen i que redueixin radicalment obsolescències i duplicitats programades.^[*][59]

I mentre centenars de milions de persones accedeixen a l’energia moderna per primera vegada, les que consumeixen molta més energia de la que necessiten haurien de consumir-ne menys. Menys en quina mesura? Als negadors del canvi climàtic els agrada dir que els ecologistes ens volen fer tornar a l’Edat de Pedra. La veritat és que si volem viure a dins dels límits ecològics, hauríem de tornar a un estil de vida semblant al que teníem en la dècada del 1970, abans que embogissin els nivells de consum en la dècada del 1980. No són precisament les diverses formes de dificultats i privacions evocades a les conferències del Heartland. Com explica Kevin Anderson: «Hem de donar als països que s’estan industrialitzant recentment l’espai per desenvolupar i millorar el benestar de la seva gent. Això implica que el món desenvolupat redueixi més l’ús de l’energia. També vol dir canvis en l’estil de vida que tindran el màxim impacte en els rics […] Ja ho hem fet en el passat. En la dècada del 1960 i el 1970 vam gaudir d’un estil de vida sa i moderat i hi hem de tornar per mantenir les emissions sota control. És qüestió que l’acomodat 20 per cent d’una població assumeixi les reduccions més intenses. En sortirà una societat més equilibrada i de ben segur que ens beneficiarem d’un estil de vida baix en carboni i més sostenible».^[60]

Sense cap mena de dubte, aquest tipus de polítiques tenen innombrables avantatges a banda de disminuir les emissions. Fomenten l’espai cívic, l’activitat física, el sentiment de pertinença a una comunitat així com un aire i una aigua més nets. També contribueixen en gran mesura a reduir la desigualtat, ja que són les persones amb menys ingressos, sovint persones de color, no blanques, les que es beneficien més de les millores en l’habitatge i el transport públics. I si els plans de la transició incloguessin salaris mínims dignes i requisits de contractar mà d’obra local, també serien les que es beneficiarien més de la creació de llocs de treball i l’ampliació de serveis, i alhora dependrien menys dels llocs de treball de les indústries contaminants, que s’han concentrat de manera desproporcionada en localitats amb població de color i ingressos baixos.

Com assenyala Phaedra Ellis-Lamkins, de l’organització de justícia mediambiental Green for All, «les eines que fem servir per combatre el canvi climàtic són les mateixes que podem fer servir per canviar la situació dels nord-americans amb baixos ingressos i de la gent de color […] Cal que el Congrés faci les inversions necessàries per ampliar i arreglar les nostres malmeses infraestructures, des de construir murs costaners per protegir la gent que viu en localitats a la costa fins a arreglar els sistemes de tractament d’aigües pluvials. Així es crearan llocs de treball locals i prou remunerats per cobrir les necessitats d’una família. Només millorant les infraestructures d’aigües pluvials ja es posaria dos milions de nord-americans a treballar. Hem d’assegurar que les persones de color formen part de la comunitat empresarial i laboral que construeix aquests nous sistemes».^[61]

Una altra manera d’enfocar-ho tot plegat és pensar que cal reorganitzar profundament els components del producte interior brut. Tradicionalment el PIB s’entén com consum més inversió més despesa pública més exportacions netes. El capitalisme de lliure mercat de les tres últimes dècades ha posat un èmfasi especial en el consum i el comerç. Però en refer les nostres economies per mantenir-nos en el pressupost de carboni global, hem d’intentar reduir el consum (excepte els pobres), reduir el comerç (i relocalitzar les nostres economies) i reduir la inversió privada destinada a la producció per a un consum excessiu. Aquestes reduccions quedaran compensades per l’augment de la despesa pública, i l’increment de la inversió pública i privada en les infraestructures i alternatives necessàries per reduir les emissions a zero. De manera implícita, es produeix molta més redistribució, i així molts més podem viure perfectament dintre de la capacitat del planeta.

I és justament per això que, quan els que neguen el canvi climàtic asseguren que l’escalfament global és un complot per redistribuir la riquesa, no ho diuen (només) perquè estiguin obsessionats. Ho diuen també perquè hi paren atenció.

FER CRÉIXER L’ECONOMIA CUROSA, REDUIR LA DESCONSIDERADA

Una bona part del pensament dels últims anys ha examinat a fons la idea que la reducció en l’ús de recursos materials es podria gestionar de manera que millorés la qualitat de vida en general, el que els francesos en diuen «decreixement selectiu».^[*] Es podrien posar en pràctica polítiques com aplicar impostos al luxe per desincentivar el consum malgastador. Els diners recaptats es podrien destinar a donar suport a aquells segments de les nostres economies que ja són baixos en carboni i per tant no s’han de contraure. Òbviament es crearien molts llocs de treball als sectors que formen part de la transició verda: transport públic, energies renovables, protecció davant dels elements climàtics i restauració de l’ecosistema. I aquells sectors que no estan regits per l’objectiu de l’augment anual dels beneficis (el sector públic, les cooperatives, els negocis locals, les entitats sense ànim de lucre) ampliarien la seva contribució al conjunt de l’activitat econòmica, igual que els sectors amb un mínim impacte ecològic (com ara professions d’atenció a les persones, que solen ocupar les dones i gent de color i, per tant, estan mal pagades). «Ampliar l’economia en aquestes direccions comporta tota mena d’avantatges», ha escrit Tim Jackson, economista a la Universitat de Surrey i autor de Prosperity without growth. «Per començar, el temps invertit en l’exercici d’aquestes professions millora directament la nostra qualitat de vida. Fer-les més eficients, més enllà de cert punt, no és desitjable. Quin sentit té demanar als mestres que ensenyin en classes cada vegada més grans? I als metges que tractin més pacients l’hora?»^[62]

També hi podria haver altres avantatges, com per exemple menys hores de feina; en part per crear nous llocs de treball, però també perquè les persones que treballen massa hores tenen menys temps per participar en activitats que impliquin un consum baix, com la jardineria i la cuina (perquè estan massa enfeinades). De fet, uns quants investigadors han analitzat els beneficis climàtics concrets de treballar menys. John Stutz, membre destacat del Tellus Institute de Boston, preveu que «hores de treball remunerat i ingressos podrien convergir arreu del món a uns nivells molt més baixos del que es concep avui dia als països desenvolupats». Si els països aspiressin a anar cap als tres o quatre dies la setmana, arribant-hi gradualment al llarg d’un període de dècades, argumenta, es podria compensar bona part del creixement de les emissions pronosticat fins al 2030 alhora que es milloraria la qualitat de vida.^[63]

Molts pensadors del decreixement i la justícia econòmica també propugnen la introducció d’uns ingressos bàsics anuals, un salari donat a cada persona, independentment dels ingressos, com a reconeixement que el sistema no pot proporcionar ocupació per a tothom i que és contraproduent obligar la gent a treballar en llocs de treball que només incentiven el consum. Com apunta Alyssa Battistoni, redactora de la revista Jacobin, «mentre que obligar la gent a treballar en feines merdoses per ‘guanyar-se’ la vida sempre ha estat una maldat, ara comença a semblar suïcida».^[64]

Uns ingressos bàsics que posessin fre a les feines merdoses (i al consum malbaratador) també tindrien l’avantatge de proporcionar la tan necessària seguretat econòmica a les comunitats que estan a la línia de front, als quals s’exigeix que sacrifiquin la salut perquè les petrolieres puguin refinar el petroli de les arenes bituminoses o les companyies gasístiques puguin perforar un altre pou per al fracking. Ningú vol que li contaminin l’aigua o que els seus fills tinguin asma. Però es dóna per fet que les persones desesperades fan coses desesperades, i per això a tots ens interessa especialment tenir cura els uns dels altres perquè molt pocs col·lectius s’hagin d’enfrontar a aquestes decisions impossibles. Això significa rescatar la idea d’una xarxa de seguretat que garanteixi que tothom té les necessitats bàsiques cobertes: assistència mèdica, educació, alimentació i aigua potable. De fet, combatre la desigualtat en tots els fronts i a través de múltiples mitjans hauria de ser entès com l’estratègia central en la lluita contra el canvi climàtic.

Aquesta economia planificada amb cura possibilita arribar a estils de vida molt més humanitaris i enriquidors dels que tenim la majoria en el sistema actual; per això, totes aquestes demandes fan que la idea que sorgeixi un moviment massiu esdingui una possibilitat real. Però aquestes mesures són també les més desafiadores políticament.

A diferència del que passa amb el foment de l’eficiència energètica, les mesures que hem de prendre per garantir una transició justa, equitativa i estimulant d’abandonament dels combustibles fòssils entra en conflicte directe amb l’ortodòxia econòmica dominant a tots nivells. Com veurem més endavant, un canvi d’aquestes característiques infringeix totes les regles: requereix planificació a llarg termini i amb visió de futur, dura reglamentació dels negocis, càrregues fiscals més altes per als acabalats, gran despesa del sector públic i, en molts casos, revocació de les privatitzacions de serveis bàsics per tal de dotar la població de la capacitat d’aplicar-hi els canvis que vulguin. En poques paraules, vol dir canviar-ho tot sobre la manera com concebem l’economia perquè la contaminació no ho canviï tot sobre el món físic.