No hi ha lloc per a la democràcia local
Febrer de 2001
Si algú encara no veu clar per què la policia ha de construir una Bastilla moderna al voltant de la ciutat de Quebec abans de la reunió de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques, només cal que pensi en el plet que està examinant el Tribunal Suprem de la província de la Colúmbia Britànica. L’any 1991, Metalclad, una empresa nord-americana de gestió de residus, va comprar una instal·lació tancada de tractaments tòxics a Guadalcazar, Mèxic. L’empresa hi volia construir un gran abocador i va prometre que netejaria els residus que hi havien deixat els antics propietaris. Però durant els anys següents l’empresa va expandir les seves operacions sense buscar l’aprovació dels habitants de Guadalcazar, entre els quals no es va guanyar gaires amics.
Els habitants es van adonar que Metalclad no tenia cap intenció de netejar res i, tement que es produís una contaminació continuada de les aigües subterrànies, van decidir que aquella empresa estrangera no era benvinguda. L’any 1995, quan l’abocador estava a punt d’obrir, la ciutat i l’Estat van intervenir-hi fent servir els poders legislatius que tenien a l’abast: la ciutat va denegar a Metalclad un permís de construcció i l’Estat va declarar que la zona que envoltava la instal·lació formava part d’una reserva ecològica.
En aquell moment, l’Acord de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (amb la polèmica clàusula del capítol 11, que permet que els inversors demandin els governs) ja havia entrat en vigor. Metalclad va posar a prova el capítol 11 i va afirmar que l’Estat mexicà «expropiava» la seva inversió. La reclamació va ser examinada l’agost passat a Washington per un panel d’arbitratge format per tres persones. Metalclad demanava 90 milions de dòlars nord-americans i n’hi van concedir 16,7. Però l’Estat mexicà va decidir utilitzar un mecanisme d’apel·lació a tercers poc comú i recórrer aquesta sentència davant del Tribunal Suprem de la Colúmbia Britànica.
El cas Metalclad és un clar exemple de per què els crítics es queixen que els acords de lliure comerç són com «una declaració de drets de les multinacionals». Metalclad ha fet amb èxit el paper de víctima oprimida pel que ara la NAFTA anomena «intervenció» però que abans s’anomenava «democràcia».
Com demostra el cas Metalclad, de vegades la democràcia esclata quan menys t’ho esperes. Pot sorgir en un poble ensopit o en una ciutat tranquil·la, on de cop els habitants decideixen que els seus polítics no han fet la seva feina i que és hora d’intervenir-hi. Aleshores formen grups dintre de la comunitat i assalten les reunions de l’ajuntament. I de vegades aconsegueixen una victòria: una mina perillosa que no s’arriba a construir, un pla per privatitzar el sistema d’aigües local que es tira per terra o la construcció d’un abocador d’escombraries que es bloqueja.
Sovint, aquesta intervenció de la comunitat té lloc quan el procés ja està força avançat i moltes decisions són revocades. Aquests esclats d’intervenció popular són desorganitzats, incòmodes i difícils de preveure, però la democràcia, malgrat els plans més ben dissenyats, de vegades explota fora de les reunions de l’ajuntament i dels comitès a porta tancada.
I, justament, el panell de Metalclad va considerar que aquest tipus de democràcia és «arbitrària», i és per això que hem d’anar molt amb compte. Amb l’excusa del lliure comerç, els governs estan perdent la capacitat de correspondre als interessos dels electors, d’aprendre dels errors i de corregir-los abans no sigui massa tard. La posició de Metalclad defensa que el govern estatal senzillament hauria hagut d’ignorar les objeccions locals. No hi ha dubte que, des del punt de vista dels inversors, sempre és més fàcil negociar amb un sol nivell governamental que no pas amb tres.
Però el problema és que les nostres democràcies no funcionen d’aquesta manera: els temes com l’eliminació de residus superen els nivells governamentals i no tan sols afecten el comerç, sinó també l’aigua potable, la salut, l’ecologia i el turisme. A més a més, són les comunitats locals les que pateixen més profundament l’impacte de les polítiques de lliure comerç.
Les ciutats han d’absorbir la gent que es veu obligada a abandonar les seves terres a causa de l’agricultura industrial o les persones que han de marxar de les províncies a causa de les retallades en els programes d’ocupació estatals. Les ciutats mitjanes i grans han de trobar un sostre per a aquells que s’han quedat sense casa per culpa dels mercats d’arrendament desregularitzats, i els municipis han de solucionar el problemes creats pels experiments de privatització fallits (tots amb una base imposable reduïda). Els acords comercials potser es negocien a nivell internacional, però les comunitats locals són les que han de conviure amb els problemes.
Per això, actualment hi ha una tendència entre els polítics municipals a reivindicar més poders per poder donar resposta a aquesta càrrega addicional. Per exemple, tornant a la sentència de Washington sobre Metalclad, el mes passat l’ajuntament de la ciutat de Vancouver va aprovar una moció per demanar «al govern de l’Estat que es negui a signar cap altre acord de comerç i inversió que, com […] el de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques, inclogui estipulacions sobre els inversors i l’Estat semblants a les que inclou la NAFTA». D’altra banda, dilluns passat, els alcaldes de les ciutats més grans del Canadà van iniciar una campanya per demanar més poders constitucionals. «[Les ciutats] apareixen a la constitució de final del segle XIX entre els bars i els asils, i d’aquí és d’on provenen els nostres poders; ens poden treure [i] donar competències», va explicar Joanne Monaghan, presidenta de la Federació de Municipis del Canadà.
Les ciutats i els pobles necessiten prou poders per prendre decisions proporcionals a les seves responsabilitats cada cop més importants; si no els obtenen, es convertiran en abocadors per a les deixalles tòxiques del lliure mercat. De vegades, com a Guadalcazar, l’abocador es veu clarament, però gairebé sempre està molt més ben amagat.
[El maig de 2001, el Tribunal Suprem de la Colúmbia Britànica va confirmar la decisió del panel de la NAFTA, i a l’octubre de 2001 l’Estat de Mèxic va pagar a Metalclad més de 16 milions de dòlars nord-americans].