Els centres socials d’Itàlia
Juny de 2001
Una noia amb els cabells castanys i llargs i una veu rogallosa pel tabac em vol fer una pregunta: «Què et sembla aquest lloc?», em demana amb l’ajuda d’una intèrpret. «Un gueto o una cosa que potser és bonica?».
Era una pregunta difícil. Sèiem en una atrotinada casa ocupada en un dels barris menys pintorescos dels afores de Roma. Les parets de l’edifici eren plenes de grafits, el terra estava enfangat i estàvem envoltats d’edificis de protecció social enormes i amenaçadors. Si algun dels vint milions de turistes que van venir a Roma l’any passat s’hagués perdut i hagués anat a parar aquí, hauria agafat desesperadament la seva guia Fodor’s i hauria fugit corrents buscant qualsevol edifici amb el sostre amb forma de volta, fonts i frescos. Però, mentre les restes d’un dels imperis més poderosos i centralitzats de la història estan perfectament conservades al centre de Roma, és aquí, als afores pobres de la ciutat, on es pot entreveure una política nova i viva.
Aquesta casa ocupada s’anomena Corto Ciccuito i és un dels molts centri sociali d’Itàlia. Els centres socials són edificis abandonats (magatzems, fàbriques, casernes de l’exèrcit, escoles) que han estat ocupats i transformats en centres polítics i culturals, explícitament lliures tant del mercat com del control de l’Estat. Segons alguns càlculs aproximats, a Itàlia hi ha cent cinquanta centres socials.
El més gran i més antic (el de Leoncavallo, a Milà) és pràcticament com una ciutat, amb diversos restaurants, jardins, una llibreria, un cinema, una rampa coberta per a monopatins i una discoteca tan gran que s’hi va poder fer un concert de Public Enemy quan aquest grup de rap va venir a la ciutat. Es tracta de rars espais bohemis en un món que s’està aburgesant ràpidament, un fet que va fer que el diari Le Monde els descrivís com «la joia cultural d’Itàlia».
Però els centres socials no són només el millor lloc on anar un dissabte a la nit. També són el terreny abonat per a una creixent militància política a Itàlia. Als centres, la cultura i la política es barregen fàcilment: un debat sobre l’acció directa es converteix en una gran festa a l’aire lliure, o se celebra una rave just al costat d’una reunió per sindicar els treballadors dels restaurants de menjar ràpid.
A Itàlia, aquesta cultura s’ha desenvolupat per necessitat. Tant amb els polítics d’esquerres com amb els de dretes involucrats en escàndols de corrupció, molts joves italians han arribat comprensiblement a la conclusió que el que corromp és el poder en si. La xarxa de centres socials és una esfera política paral·lela que, més que intentar obtenir poder estatal, proporciona serveis estatals alternatius (com ara guarderies infantils i defensa legal per als refugiats) al mateix temps que s’enfronta a l’Estat a través de l’acció directa.
Per exemple, la nit que vaig passar al Corto Ciccuito de Roma, el sopar comú de lasanya i amanida caprese va ser rebut amb un entusiasme especial perquè l’havia preparat un cuiner que acabava de sortir de la presó després que el detinguessin en una concentració antifeixista. I el dia abans, al centre Leoncavallo de Milà em vaig trobar amb diversos membres del grup Tute Bianche (granotes blanques) estudiant minuciosament mapes digitals de Gènova per preparar la reunió del G-8 de Gènova del juliol de 2001: aquest grup d’acció directa, que s’anomena així per l’uniforme que els seus membres porten a les manifestacions, acabava de fer una «declaració de guerra» contra la reunió de Gènova.
Però aquestes declaracions no són les coses més sorprenents que passen als centres socials. Encara és molt més sorprenent el fet que aquests militants antiautoritaris, que es defineixen pel seu rebuig de la política de partits, hagin començat a presentar-se a les eleccions (i hagin començat a guanyar). A Venècia, a Roma i a Milà, activistes destacats dels centres socials, incloent-hi líders de Tute Bianche, ara són regidors de l’Ajuntament.
Amb el partit de dretes Forza Italia, de Silvio Berlusconi, al govern, s’han de protegir d’aquells que voldrien tancar els centres socials. Però Beppe Caccia, membre de Tute Bianche i regidor de l’Ajuntament de Venècia, també diu que el pas cap a la política municipal és l’evolució natural de la teoria dels centres socials. Assegura que l’estat-nació està en crisi, debilitat pels poders globals i corromput pels poders corporatius. Mentrestant, a Itàlia, com en altres països industrialitzats, la dreta s’ha apoderat dels sentiments regionals forts a favor de més descentralització. En aquest clima, Caccia proposa una estratègia de dos flancs consistent a fer front als poders irresponsables i no representatius a nivell global (per exemple, al G-8) i al mateix temps a reconstruir localment una política més responsable i participativa (on el centre social col·labora amb l’Ajuntament).
La qual cosa em fa tornar a la pregunta que aquella noia em va fer als afores d’aquell imperi momificat de Roma. Tot i que al principi potser costa de veure, els centres socials no són guetos, sinó finestres que no donen tan sols a una altra manera de viure deslligada de l’Estat, sinó a una nova política del compromís. I sí, potser és una cosa bonica.