1957

El conte del carrer i de la cambra

32

L’Alliance al qual vaig tornar el 17 de gener de 1957 ja no em semblava un refugi. Però si bé anava perdent l’aire protector, va continuar sent, i potser més encara, una finestra que em permetia entreveure el que passava a fora, al país i al món, i també un filtre amb el qual podia desxifrar el significat del que veia. I feia aquests papers de finestra i filtre per mitjà dels marcs editorials de l’assemblea escolar, les aules i el Saturday Evening Paper (SEP).

El Saturday Evening Paper va ser fundat el 1943 per omplir el buit que va deixar la suspensió de la revista oficial de l’institut, a causa de les restriccions de paper d’impremta en temps de guerra. Els estudiants encarregats de la redacció del SEP ho escrivien tot a mà i ho llegien a l’assemblea. Quan es va tornar a editar la revista oficial, després de la guerra, el SEP ja s’havia convertit en una part integrant del programa setmanal.

Sempre recordaré la meva primera experiència amb el SEP. Ens havíem trobat al menjador havent sopat, esperant amb ànsia que comencessin els famosos espectacles del dissabte, quan el representant de l’institut, en Manasseh Kegode, es va plantar damunt de la tarima del fons del menjador i va demanar a tothom silenci i atenció al butlletí de notícies del Regne del Cèsar, unes paraules que van ser rebudes amb aplaudiments de part dels qui sabien que el regne feia referència a l’Alliance. Llavors un estudiant, un dels dos redactors d’aquell moment, es va col·locar vora la tarima amb un dossier a les mans i va llegir en veu alta: Saturday Evening Post; fundadors: M. E. Mugwanja i B. M. Gecaga. Aquest, com vaig saber més tard, era el ritual preliminar i indefectible de l’informatiu.

La qualitat del diari depenia de la selecció de material que havien fet els redactors, de les seves habilitats per escriure i llegir i de la seguretat o la falta de seguretat que expressaven amb el seu llenguatge corporal. L’equip de 1957, format per l’Allan Ngũgĩ i en Lucas Ritho, va infondre en el SEP un cert grau de dignitat i d’autoritat. El 1958 els meus companys de classe George Ong’ute i Joab Onyango van saber mantenir l’elevat nivell de claredat en l’oratòria i conservar la prodigiosa i tradicional varietat dels temes que s’oferien, el sensat equilibri entre trivialitats i qüestions serioses.

Les trivialitats comprenien des d’articles en bona part satírics sobre successos del campus fins a algunes columnes regulars molt populars, com ara una que repassava la lògica de l’ortografia i la gramàtica angleses fins a límits absurds. Si dels adjectius tall i long es poden formar els comparatius i superlatius taller, tallest i longer, longest, per què dels adjectius good i bad no es podien crear les formes gooder i goodest o badder i baddest? Si el passat de go era went, per què el passat de do, gairebé idèntic que go, no era dwent? Hi havia articles que tractaven amb ironia de l’impacte que tenien les nostres diferents llengües africanes d’origen en la pronunciació de l’anglès. Molt sovint, entre les trivialitats, hi havia comentaris sobre nois, sense dir-ne el nom, és clar, que algú havia vist amb noies a la vall; o anècdotes crítiques però humorístiques dels nous, de qui s’havia observat una conducta tan indecorosa com escopir a terra o xarrupar les farinetes del matí fent molt soroll. Però també hi podia haver anècdotes relacionades amb aventures i desventures fora de l’institut, sobretot durant les excursions a la gran ciutat.

Els articles seriosos, els meus preferits i seleccionats de l’East African Standard, tractaven qüestions territorials i internacionals. El meu interès pel que passava a fora en la mesura que afectava Kenya va començar amb Ngandi, i encara mirava qualsevol notícia a través de la visió del món que m’havia anat creant a partir de les converses amb ell, generalment a favor dels sentiments nacionalistes. A la seva manera, el SEP sabia plasmar, almenys tal com ho veia jo, l’estat d’ànim predominant al país i al món. Així va ser en el cas de la cobertura que va fer del conflicte del canal de Suez.

33

De resultes de la disputa pel canal de Suez, hi havia la sensació que al món hi començava a passar alguna cosa, un canvi. A la Gran Bretanya la crisi, o més ben dit, el fracàs de la trobada dels tres països havia portat a un canvi de lideratge. El 9 de gener de 1957, Anthony Eden va dimitir com a primer ministre britànic i el va substituir Harold Macmillan. Al cap de tres mesos Macmillan rebia la notícia d’un dels fets més espectaculars que canviaria el mapa del poder de l’Àfrica i les relacions d’aquest continent amb el món. La independència de Ghana respecte de la Gran Bretanya, el 6 de març de 1957, va eclipsar la de Líbia, que s’havia emancipat d’Itàlia al desembre de 1951; Tunísia i el Marroc s’havien alliberat de França el 1956 i fins i tot el Sudan s’havia independitzat de la Gran Bretanya el 1956. D’aquells primers casos d’independència, tot i ser prou nombrosos, pràcticament no en sabíem res. En canvi, el SEP es va fer ressò de l’èxit de Ghana, un fet que ens va entusiasmar més que cap altre esdeveniment recent a l’Àfrica.

No em va passar per alt que les primeres eleccions directes de membres africans per al Consell Legislatiu, l’organisme que elaborava les lleis de la colònia de Kenya i que era conegut amb l’acrònim de Legco, es van fer el 10 de març, quatre dies després de la independència de Ghana. Les eleccions van ser històriques, malgrat l’exclusió de la Província Central i el fet que el nombre de membres elegits africans va ser molt inferior al dels europeus i asiàtics. Tres dies més tard, els vuit membres van formar l’Organització dels Membres Elegits Africans (AEMO) i van rebutjar com a nul i sense efectes el Pla Lyttelton pel qual havien estat elegits. L’expressió nul i sense efectes de seguida va formar part del vocabulari dels estudiants.

Va sortir a la llum a poc a poc, però la captura de Kĩmathi el 1956 i la seva execució a la forca al febrer de 1957 va marcar el començament d’un canvi crucial a l’escenari polític, que va passar de les muntanyes als carrers de Nairobi i a les cambres imperials de Londres. Abans del Mau-Mau, el carrer era una base popular des de la qual es desafiaven obertament les cambres imperials, però a causa de l’estat d’excepció declarat el 1952, s’havia prohibit l’ús dels carrers com a escenari d’accions socials i polítiques. Després de les eleccions del 1957, els carrers van recuperar el paper que havien tingut abans i van tornar a ser un escenari viu en el qual es desplegava el drama d’escenes i actors inesperats.

Els actors polítics sempre m’havien semblat personatges de ficció. Quan era més jove i em relacionava amb Ngandi, l’elenc nacionalista d’abans del Mau-Mau em semblava extraordinari. Les seves lluites contra el gegantí ogre blanc de l’altre costat del mar eren batalles èpiques amb espases ardents que il·luminaven la foscor. De vegades veia els herois lliurant batalla entre les ombres, corrent com rinoceronts salvatges i rugint com lleons. Ara, confinats com estaven a l’exili, a les presons i als camps de concentració, aquells personatges s’havien desdibuixat, però que potser els herois èpics no acabaven sempre encadenats entre les roques del temps o tancats dins de les masmorres més amagades?

Els nous personatges nacionalistes després de Ngandi i del Mau-Mau semblaven normals, actors accessibles sobre un escenari. Potser això passava perquè érem testimonis de les seves entrades a escena i de vegades de les seves sortides, o perquè patien l’evident desavantatge de no poder formar partits polítics d’àmbit més gran que un districte. Els africans van recórrer a l’enginy per superar aquesta restricció i el confinament local agrupant-se sota el paraigua de l’Organització dels Membres Elegits Africans (AEMO). Així i tot, continuava sent un cas de massa bous en un mateix kraal. Jo ja no tenia la mateixa necessitat que abans de veure aquells actors. Però els seus conflictes amb els adversaris colonials i les aliances canviants amb els seus homòlegs indis afegien emoció al drama d’aquells moments. De vegades canviaven l’escenari dels carrers de Nairobi pels de Londres, on s’encaraven amb el tron imperial, però sempre tornaven a Kenya per presentar-se davant de les masses que omplien els carrers i, a l’instant, es convertien en poetes i els seus discursos, en poesia. Davant la multitud pacífica, amant de la diversió i dels cants, dels barris baixos, els habitants dels barris residencials exclusius tremolaven de por del desconegut i es tancaven en els seus palaus amb les pistoles i els telèfons a l’abast.

La confrontació de Tom Mboya amb Michael Blundell, el líder dels colons, en els debats al Consell Legislatiu feia saltar guspires que sempre semblaven que ho havien d’encendre tot, però que finalment eren controlades dins les elegants cambres del cos legislatiu, seguint la tradició del Parlament britànic. Aquells senyors, sempre mudats amb vestit europeu, tret d’alguna vegada que es posaven roba africana, exigien poder, a diferència dels guerrillers peluts, armats i vestits amb una barreja de parracs bruts, pells d’animals i botes espellifades, que amenaçaven d’agafar el poder esbotzant els murs on estaven encadenats els antics herois èpics.

Els de l’Alliance érem incapaços d’apartar la mirada del drama dels carrers. Cada dia hi havia alguna cosa nova que influïa en la nostra visió del país, del continent i del món. Les nostres activitats dins del recinte escolar estaven marcades pel rerefons de l’escenari polític que es desplegava tot l’any als carrers. De vegades el recinte escolar i el carrer s’enfrontaven cara a cara. Vaig sentir profundament aquesta interacció durant una excursió amb els escoltes.

34

El campament escolta, com la capella, el camp d’esports i l’aula, pretenia inculcar en els nois l’ideal de servei. Fer-se escolta era voluntari, però tenia tots els elements interessants de disciplina mental i física, lleialtat, companyonia i obediència a l’autoritat, una mena de religió seglar sense els ritus de cap orde espiritual concret. Com va dir un dia la meva mare, tota esgarrifada, la paraula «escolta» en kikuiu sonava com thika hiti,^[14] que vol dir enterrador professional de hienes, una interpretació que sempre em va fer mirar-me el moviment amb recel. Però el 1955 observava amb admiració les colles que tornaven del campament explicant aventures al bosc, on feien gala dels seus coneixements de la vida a l’aire lliure. Les insígnies que duien a les mànigues, butxaques i muscleres de les camises, i els seus mocadors de coll de colors vius eren irresistibles. Els escoltes s’encarregaven de la cafeteria, un negoci molt ben portat on es podia comprar llesques de pa untades amb mantega. La majoria dels encarregats dels dormitoris estaven implicats en activitats d’escoltisme. Fins i tot Carey Francis, encara que no participava en les colles de l’institut, havia estat cap d’escoltes a Cambridge.

Escoltes: James Mathenge (esquerra) i Ngũgĩ (dreta).

Però tenint en compte la seva acolorida presència a l’Alliance, era fàcil oblidar que l’escoltisme va néixer durant la defensa de l’Imperi britànic a l’Àfrica. El moviment va arribar a Kenya el 1910, tres anys després que Lord Baden-Powell el fundés a l’illa de Brownsea, a prop de Dorset, Anglaterra. Primer només era per als europeus i els indis, però el 1929, la seu de Nairobi va reconèixer oficialment la primera colla d’escoltes africans.

Jo em vaig afegir al moviment escolta el 1956 i vaig jurar que m’esforçaria al màxim per complir el meu deure envers Déu i la reina, ajudar sempre els altres i obeir les normes dels escoltes. Vaig aprendre que un escolta era lleial, que era útil i ajudava els altres, que era un germà per a tots els altres escoltes, que era amic de tothom i també dels animals, que era net i endreçat de pensament, paraula i fet, que somreia i xiulava malgrat les dificultats i que obeïa les ordres de l’autoritat sense qüestionar-les. Per a un escolta l’honor principal era ser digne de confiança. Encara que costava una mica d’empassar-se allò de servir la reina, les promeses no s’allunyaven gaire de l’esperit de l’Alliance, del meu compromís religiós ni de l’educació que havia rebut. M’atreien els valors d’austeritat, fer el màxim amb el mínim i no desesperar-se en situacions difícils, sinó mirar de trobar la manera de sortir-se’n. Entre les nombroses tècniques de supervivència que vam aprendre, la més important era la dels nusos. En coneixia alguns amb el nom kikuiu, però els noms en anglès bowline («nus as de guia»), square knot («nus pla») i sheet bend («nus de teixidor»), feien que els nusos semblessin molt difícils de dominar. Paradoxalment, això em va ajudar a no donar per segur el que sabia i a no pensar que coneixia tots els nusos que existien.

A banda d’instructiu, ser escolta era divertit. M’agradava molt d’anar al campament de Rowallan, Nairobi, de fer excursions als turons Ngong per la magnífica vista de la gran vall del Rift i d’anar a la zona del Hell’s Gate per l’increïble espectacle de les cascades i fonts d’aigua calenta que brolla de les entranyes de la terra. A l’octubre de 1956 la princesa Margarita va venir a Kenya, una visita que va donar peu a una memorable experiència amb els escoltes. Jo formava part d’una colla de cinquanta nois i vint escoltes que vam anar a Nairobi a omplir els carrers, fent onejar petites banderes del Regne Unit mentre els cotxes oficials a poc a poc feien la volta a l’estadi. Com a escoltes, estàvem en una posició més bona per veure passar la princesa. Però el que em va impressionar més va ser la munió de criatures fent onejar les banderes.

35

L’experiència més memorable que vaig tenir com a escolta, però, va ser la trobada multitudinària, o jamboree, que va tenir lloc al peu de la tomba de Lord Baden-Powell per celebrar el centenari del seu naixement. Acompanyats de tres professors, l’Omondi, l’Ogutu i l’Smith, i també de la dona de l’Smith, vint-i-quatre escoltes vam sortir de l’Alliance el divendres 22 de febrer a les set del matí amb el camió del centre. Un cop vam haver deixat enrere Nairobi, cada nom de lloc nou —Ruiru, Juja, Mag’u, Thika— em semblava màgic. A l’hotel Blue Post vam travessar el pont damunt del Chania. Era el riu més gran que havia vist mai. Encara era més impressionant la fressa del saltant d’aigua que teníem a la dreta, però això només era el començament d’un seguit de meravelles. Mentre amb el camió travessàvem Murang’a i després Fort Hall, contemplava bocabadat el paisatge captivador de serrats i valls fondes que s’estenien paral·lelament. S’albiraven persones caminant als pendents amb dues o tres vaques per senders polsegosos a la recerca d’herba, mentre que d’altres treballaven als camps de blat de moro.

Fent ziga-zagues pujàvem i baixàvem costes, d’un serrat a l’altre, fins que vam arribar a una petita plana que resseguia sinuosament el riu Thagana, que diuen que neix al mont Kenya i que, juntament amb altres rius, forma el Tana, que va a desembocar a l’oceà Índic. Després va venir una altra pujada en direcció a Karatina, coneguda per la producció agrícola durant la guerra, que va contribuir a l’economia britànica, però on, després de la guerra, les avançades plantes processadores van ser arrasades per impedir que els africans fessin la competència als colons blancs. Al cap de tres o quatre quilòmetres vam arribar a la ciutat de Nyeri, la capital de la Província Central. Sempre m’he sentit atret pels boscos espessos, les roques abruptes i altres escultures naturals, però el paisatge entre Murang’a i Nyeri em va deixar una impressió inesborrable, i anys més tard va ser el paisatge fictici de la meva primera novel·la, The River Between. Les imatges que en el futur m’impulsarien a escriure novel·les van ser, doncs, les que es van formar quan em dirigia a una trobada en honor a Baden-Powell.

Johana Mwalwala (esquerra) amb Ngũgĩ (dreta) als turons de Ngong, 1956. A sota s’estén la gran vall del Rift.

Ngũgĩ a Hell’s Gate, Naivasha, 1956. Al darrere, cascades naturals d’aigua calenta.

A la tarda, vam prendre part en el que van anomenar aplec Asante, un acte d’agraïment a la memòria de Baden-Powell en el qual es va concentrar una quantitat increïble de nois de totes les races d’arreu del país i del món. Tota aquella munió de devots seglars d’aquella figura icònica oferia una imatge digna d’admiració i de ser recordada que convidava a la reflexió, una visió de pau i cooperació entre les races enmig de la carnisseria d’una altra guerra colonial.

Per a mi, l’acte de Nyeri no tenia a veure només amb Baden-Powell; per dins, també el relacionava amb Dedan Kĩmathi, Stanley Mathenge i altres guerrillers extraordinaris oriünds de Nyeri que ara lluitaven per sobreviure en un bosc de veritat, a diferència d’aquells de nosaltres que per gust apreníem estratègies de supervivència només per confirmar la nostra lleialtat a Déu, a la reina i a l’autoritat colonial.

Una vegada, mentre intentava obrir-me pas entre la multitud sense perdre de vista el contingent de l’Alliance, vaig topar amb en Kenneth Mbũgua, el meu amic d’infantesa de Limuru. Quina coincidència! Vam passar una estona junts i fins i tot vam posar per a unes quantes fotografies amb el ganivet d’explorador penjat al cinturó. Vam parlar de tot, des de les nostres experiències en l’escoltisme fins a llibres que havíem llegit. Sempre era un plaer enraonar amb en Kenneth de llibres, perquè ens obligava a afinar al màxim la interpretació del que deia l’altre i a buscar frenèticament arguments per defensar la nostra versió.

Era inevitable que en Kenneth i jo reprenguéssim la nostra eterna discussió sobre el permís per escriure. Aquest cop no vaig ser tan agressiu en les meves rèpliques; sentia curiositat per saber com anava el seu llibre. Ell va apreciar els comentaris que jo havia fet sobre la necessitat de frases simples i sobre les virtuts del lèxic anglosaxó. Amb bona voluntat, vaig provar d’aprofitar l’ocasió per aconseguir el meu primer convers. Sabia massa bé que era molt tossut i que per tant no podia abordar el tema directament. Havia de ser circumspecte a l’hora de deixar-li anar allò de «Jesús és el meu salvador personal» amb la intenció d’atrapar la meva primera presa. A la Bíblia, li vaig dir, hi trobaria moltes més coses, a part d’un llenguatge senzill. Però en Kenneth es mostrava escèptic i no va caure en els meus intents astuts de passar de l’estructura de la llengua anglesa a la reestructuració de l’ànima. La seva, d’ànima, continuava atrapada en el seu cos pecador de la mateixa manera que els seus personatges estaven atrapats a la ciutat, probablement víctimes de batudes de la policia i dels seus propis pecats.

Finalment la nostra conversa es va desviar dels llibres i la salvació, sobre la qual no hi havia manera de posar-se d’acord, i es va centrar en la vida al poble nou. Estàvem perplexos perquè, vivint al mateix poble abarrotat de gent, no ens trobàvem tan sovint com abans. Des que havia perdut el nostre antic recinte familiar, em turmentava la sensació de melancolia que em feia el nou. Vivíem al mateix poble, però érem una colla de desconeguts, de persones que se sentien soles. Potser aquell sentiment era degut a l’anhel d’alguna cosa nova, qualsevol cosa que em fes sentir bé en aquella nova llar, però com més anava, més torbat em sentia per la falta d’alguna mena d’activitat social que servís de punt de trobada del jovent del poble nou. En Kenneth va dir que a ell també li passava. Potser nosaltres, que havíem tingut el privilegi de rebre una educació secundària i formació per ser mestres, podríem ser capdavanters i aportar alguna cosa que ajudés la comunitat a descobrir la seva ànima. En Kenneth va mostrar més entusiasme per la idea de contribuir a la recerca de l’ànima de la comunitat que el que havia mostrat per salvar la seva pròpia.

Trobada de escoltes (Jamboree) de Kenya al ferial de Nyeri, 1957: Ngũgĩ (esquerra); Kenneth Mbũgua (dreta), a l’aplec Asante del 23 de febrer en honor a Baden-Powell.

36

Se m’havia ficat el cap que calia forjar un sentit d’unió en el jovent dels pobles nous. Quan més endavant, el 18 d’abril, vaig tornar a Kamĩrĩthũ per a les primeres vacances de l’any, vaig començar a contactar amb nois i noies de Limuru que ja feien la secundària i amb els que feien l’últim curs de primària per explorar maneres en què poguéssim treballar junts. Això em va portar a veure moltes cases en parts diverses de Kamĩrĩthũ i dels pobles de la vora. Vaig posar-me en contacte amb les diferents famílies de l’antic assentament, alhora que feia la coneixença de les noves. En comptes de la malenconia que havia vist reflectida en la capa de fum que s’estenia sobre el poble, vaig començar a percebre un esperit optimista de joventut que s’alçava, expressat en nombrosos detalls petits. Passejades per carrers estrets; trobades informals a les cantonades; de tant en tant, balls a les cases particulars.

Quan vaig tornar a l’Alliance per al segon trimestre, estava una mica més en pau amb el poble nou. El següent dissabte de Nairobi vaig convidar l’Allan Ngũgĩ, el famós redactor de l’SEP, a acompanyar-me a casa i li va encantar el canvi i el repte de recórrer setze quilòmetres a peu. La mare era a casa quan hi vam arribar. Ens va escalivar patates i després l’Allan va confessar que eren de les millors que havia menjat mai. El seu reconeixement va ser com si s’identifiqués amb una de les imatges més constants de la meva vida. Les patates escalivades de la meva mare s’havien convertit en el símbol de la continuïtat, tot i els nombrosos canvis que hi havia hagut a la meva vida. Aquelles últimes patates que la mare havia escalivat al peu de la figuera Mugumo i el que després em va dir sobre aportar la teva versió a una història que s’ha anat transmetent de generació en generació, les duria gravades al cervell durant molts anys: m’havia canviat la manera de veure el poble.

No hi va haver ni un sol contratemps; era la primera vegada que tornava al poble i no em passava cap desgràcia. A la tornada, vaig poder gaudir de la joia de caminar i xerrar, sense pensar amb ànsia i terror que arribaria tard a l’institut. Mentre parlàvem de diferents futurs, immersos en molts temes, se’m va acudir una idea per fer realitat l’esperit Baden-Powell a Kamĩrĩthũ: en comptes de crear una colla d’escoltes, per què no fèiem un club de debat on els joves del poble poguessin rebre la història i aportar-hi la seva part?

37

El cercle de debat de l’Alliance, fundat el 1939, era un dels clubs estudiantils més antics. El primer tema proposat, Gran Bretanya hauria d’acceptar les pretensions colonials d’Alemanya?, va ser un cas paradoxal en què els colonitzats debatien sobre els mèrits d’imperialismes rivals i probablement prenien partit per l’un o l’altre. Però aquell va ser l’inici d’una tradició del cercle en què s’abordaven temes polítics. Els bons oradors es convertien a l’instant en herois, sobretot quan es tractava de debats entre escoles. Aquest va ser el cas d’en Kĩmani Nyoike, de quart, i el seu homòleg de Kagumo, en Paul Mwema. Era el meu primer any a l’Alliance, i em trobava entre el públic que va anar a veure el combat de dos gegants obstinats que s’atacaven amb assalts verbals implacables per acaparar la nostra atenció i fidelitat. Parlaven sense apunts, amb fluïdesa. D’on treien alguns el coratge de plantar-se davant d’una multitud i esbombar els seus punts de vista?, em preguntava, hipnotitzat, una vegada i una altra.

Quan finalment, un altre dia, vaig participar en un debat, no em vaig plantejar la qüestió del coratge. L’educació occidental ha fet més mal que bé a l’Àfrica era el tema proposat. Mentre els qui hi estaven a favor i els qui hi estaven en contra continuaven enraonant, vaig notar que la frivolitat s’imposava per damunt de la seriositat que exigia el tema. Em vaig recordar de totes les converses que havia tingut amb Ngandi sobre l’educació, la terra i la religió. Vaig alçar la mà. Com que aleshores els qui portaven la veu cantant en els debats eren els de tercer i quart, la intervenció d’un de primer va generar perplexitat i curiositat. Jo no tenia l’eloqüència de la paraula ni fluïdesa de discurs, però tenia la claredat de la passió. Vaig alçar un llapis. Tothom em mirava fixament. Aleshores vaig explicar una història. Una persona ve a casa vostra. Us pren la terra. A canvi, us dóna un llapis. És un bescanvi just, això? Jo m’hauria estimat més que ell es quedés el seu llapis i jo la meva terra. Va ser un gran esforç. Em vaig asseure respirant amb dificultat. Els aplaudiments que van esclatar a continuació em van fer saber que l’analogia havia fet efecte. Potser fins i tot va ajudar a decantar el debat a favor de l’enunciat del tema proposat. Evidentment hi havia una contradicció òbvia: tots nosaltres, tant els favorables com els contraris a l’enunciat del tema, érem a l’Alliance per rebre l’educació occidental que havíem censurat. Així i tot, vaig adonar-me del poder de les imatges per aclarir relacions complexes. A més a més, la meva intervenció va impressionar els qui portaven el cercle.

Em vaig convertir en un àvid participant dels debats, encara que no d’una forma tan impactant. Amb el pas dels anys, però, uns quants companys i jo ens vam anar tornant cada vegada més crítics respecte de l’estructura del debat. Veia que entre el públic hi havia massa passivitat; alguna cosa fallava. Quan vaig formar part de la direcció del cercle, vam parlar de la manera com podíem injectar entusiasme a les sessions. Jo volia que el debat s’encengués de debò o que almenys fes saltar guspires, i això només es podia aconseguir si el públic s’hi implicava. La inspiració ens va venir del Consell Legislatiu.

Establert el 1907, el Legco estava compost exclusivament per blancs i s’hi debatien qüestions com la referent als ous i les plomes dels estruços: havien prohibit a la gent d’agafar ous dels nius d’aquests ocells i capturar-los en el seu hàbitat natural, per tal de protegir els grangers que tenien llicència per criar-ne. També s’hi debatien qüestions més sinistres per fer lleis que havien de consolidar Kenya com un país de blancs.

L’Alliance tenia contacte amb aquesta augusta institució des de feia molt de temps. Abans de la fundació del centre d’ensenyament, els seus promotors ja hi tenien una estreta relació. El doctor John W. Arthur, missioner i protagonista cabdal de l’Aliança de Missions Protestants que havia construït l’institut, va ser nomenat representant dels interessos africans. Arthur va defensar gelosament el seu estatus com a portaveu dels africans i l’horroritzava que nacionalistes com Harry Thuku i Jomo Kenyatta volguessin crear les seves pròpies organitzacions polítiques en comptes de formar part de les associacions lleials que ell dirigia. Era una persona afable i dedicada plenament a la seva missió, però actuava com si conegués els africans més bé que ells mateixos. No va ser fins al 1944 que el Govern va nomenar el primer representant negre dels interessos africans, Eliud Mathu, que era de la promoció del 1928 de l’Alliance i que més endavant va ser professor d’aquesta institució. Els estudiants també participaven en el cos colonial: sempre que se celebrava una nova sessió del Consell Legislatiu, l’institut hi enviava dos nois com a uixers. El 1955, van ser en Peter Mburu, del cercle de debat, i en Bethuel A. Kiplagat, el prefecte del nostre Dormitori Dos.

El 1957 l’Mburu i en Kiplagat ja no eren a l’Alliance i, per tant, no hi havia ningú a la comissió que tingués experiència personal en el procediment legislatiu. Sabíem, però, que s’inspirava en el model de les cambres del Parlament britànic, que havíem estudiat a classe, i vam decidir canviar el format dels debats i transformar-los en la nostra interpretació del sistema parlamentari. El menjador es va convertir en el nostre parlament. El qui presidia el debat, armat amb una maça a la mà, va convertir-se en el president de la Cambra. El públic serien els membres ordinaris del parlament i es repartirien a parts iguals entre el govern i l’oposició. Un cop els defensors i els opositors haguessin parlat, seria el torn dels assistents. Però no podrien fer cap declaració directament. Només podrien fer preguntes per deixar al descobert els buits de la posició del defensor o de l’oposició o contribuir a reforçar qualsevol de les respostes anteriors. Amb preguntes i rèpliques hàbils, es podien posar en evidència contradiccions en les posicions dels oradors. Si un membre ordinari de la cambra estava en profund desacord amb la posició d’un costat, ho demostraria passant a l’altre bàndol. Tant si parlava com si no, tothom participava. L’anar i venir constant pel passadís creava expectació, els qui passaven a l’altre bàndol sovint eren rebuts amb crits oposats de condemna i d’aprovació i el president de la cambra no parava de fer anar la maça.

Aviat la divisió que feia Carey Francis dels actors polítics entre estadistes i brètols va entrar a formar part del lèxic dels debats. Al començament les paraules van provocar rialles perquè tothom sabia que era una broma que feia al·lusió a Carey Francis, però aviat van adquirir vida pròpia i van servir per descriure les posicions radicals en oposició a les conservadores. Els brètols eren més populars que els estadistes, perquè aportaven dramatisme amb les seves preguntes extremes, però sovint frívoles, que suscitaven aplaudiments, xiulets i esbroncades dels assistents. El president llavors cridava «ordre, ordre», sermonejava els assistents sobre el decòrum parlamentari i amenaçava que faria expulsar pel sergent d’armes a qui no fes cas. Un orador sempre prologava les serves respostes amb una frase churchilliana: Com deia abans que fos interromput d’una manera tan grollera. I en algun altre moment deia: Us adoneu, senyor, que la vostra resposta és una endevinalla, envoltada de misteri, dins d’un enigma? I després els oradors competien a veure qui repetia més frases d’altres polítics de dins i de fora del país.

En aquest nou format hi va haver dos debats que van destacar especialment. Si voleu pau, prepareu-vos per a la guerra era l’enunciat que jo havia de defensar. Tot i que no creia gaire en la proposta, la retòrica era més important que la meva convicció personal. La meva tesi principal va ser que si un poble no es prepara per a la guerra, es converteix en un blanc fàcil per als bel·licosos, mentre que els qui s’hi preparen tenen mitjans per defensar-se. Llavors es podria negociar la pau des d’una posició de força. Armar-se era un mètode de dissuasió, com a la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Per acabar, vaig citar una màxima de Maquiavel: Tots els profetes armats han vençut, i els desarmats s’han enfonsat; una frase semblant a Dawa ya moto ni moto (el foc es combat amb foc). Com que cada vegada n’hi havia més que passaven al nostre bàndol, era clar que guanyàvem. Es veu que el defensor de la guerra despertava més admiració i respecte que el defensor de la pau.

Però un defensor de la pau va intervenir en un moment estratègic. Collim el que plantem. Si plantem patates, no esperem collir blat de moro. Si voleu guerra, prepareu-vos per a la guerra. Si voleu pau, prepareu-vos per a la pau. Quan em va tocar fer un resum no vaig poder contradir aquella imatge tan gràfica.

En general, la nostra interpretació del sistema parlamentari ens va servir per donar més vida als debats. Poc sabia que uns quants anys després, aquell format es repetiria en la meva vida de les maneres més inesperades.

38

Les vacances d’agost, que va començar el 31 de juliol, van portar bones notícies a la nostra família. Van deixar anar la dona del meu germà, la Charity Wanjiki, de la presó de màxima seguretat de Kamĩtĩ i va poder tornar a casa, i també vam saber que havien traslladat en Good Wallace a l’últim post de la cadena, literalment a tocar del nostre poble.

La cadena era el sistema ideat per l’estat colonial per regular l’alliberament dels qui estaven tancats en camps de concentració. Els qui es negaven a cooperar amb els interrogadors, a pesar dels intents d’ensorrar-los amb paraules o tortura, continuaven tancats als camps més durs; els que mostraven un cert grau de cooperació eren traslladats per etapes, fins que els deixaven al camp més proper a casa seva abans de poder tornar als pobles de concentració. El meu germà va ser considerat un cooperador quan va declarar que havia acceptat Jesús com el guia de la seva vida. En Good Wallace no havia vist mai cap contradicció entre els valors cristians i els de l’alliberament. Segons el record més llunyà que en tinc, llegia àvidament la Bíblia i anava regularment als oficis dominicals a l’Església ortodoxa africana abans que fos prohibida.

No l’havia vist des d’aquell dia que, sent un guerriller armat, va baixar de les muntanyes de nit per desitjar-me sort als exàmens que marcaven la fi de l’ensenyament primari. Em vaig posar l’uniforme de l’Alliance per demostrar-li que les seves pregàries i els seus desitjos s’havien fet realitat. Estava amb altres presoners, però el van deixar acostar-se al mur de filferro espinós. Ngenia no era una presó gaire fortificada: qui planejaria fugir de la presó a l’última fase abans que el deixessin en llibertat? Així i tot, l’estat volia assegurar-se que els combatents per la llibertat fossin vistos com uns captius o uns delinqüents comuns i no com uns herois polítics en la imaginació de la gent. Però a mi en Good Wallace sempre em semblaria un heroi. Havia de fer esforços per no deixar anar llàgrimes d’alegria tenyides per la tristor de veure’l tancat allà dins. Ell de seguida es va fixar en els pantalons curts, la camisa de color caqui i la corbata blava que m’havia posat. La seva mirada i el seu somriure expressaven gratitud i satisfacció, com si per aquell uniforme valgués la pena tant de sofriment. Quan ens vam separar, li va sortir l’instint de germà gran i em va recordar que m’havia de treure l’uniforme i posar-me roba normal perquè no se m’embrutés i arrugués. Aquesta frase m’ho va dir tot. Havia sobreviscut a les persecucions policials, a les muntanyes i als camps de concentració. Estava viu i bé.

Després de la trobada amb en Good Wallace van venir unes altres vacances sense cap contratemps. Em vaig reunir amb el grup de nois i noies que intentava organitzar. Després de parlar-ne molta estona, vam descartar la idea d’un cercle de debat; volíem una activitat que també pogués atraure els pares. Vam decidir que buscaríem cançons per a una possible funció per al desembre. Com que durant el trimestre no ens podíem trobar tots alhora, ens vam dividir en grups segons la proximitat: els que eren de la mateixa escola assajarien junts. Un cop tothom s’hagués après les cançons, seria més fàcil fer encaixar les veus quan tinguéssim l’oportunitat de trobar-nos tots junts.

Quan vaig tornar a l’Alliance per al tercer trimestre, el 5 de setembre de 1957, em sentia satisfet d’haver organitzat una actuació de grup per millorar la vida social al poble nou. Però la satisfacció més gran venia del record de la breu trobada amb el meu germà, malgrat el filferro espinós que ens separava.

39

El 4 d’octubre, quan ja feia un mes que havia començat el trimestre, els soviètics, o els russos com els dèiem, van llançar l’Sputnik I a l’espai, el primer satèl·lit artificial que l’home va posar en òrbita al voltant de la Terra. No sé per què, aquesta notícia no va causar gaire renou. Però el 4 de novembre tot va canviar. A Kenya, com a la resta del món, va arribar la notícia que aquesta vegada els russos havien llançat l’Sputnik II, i que a dins hi anava una gossa que es deia Laika. Això va generar alarma entre els blancs de tots els racons de la colònia: els russos havien enviat un gos a l’espai.

Durant una assemblea escolar d’emergència Carey Francis va condemnar aquesta crueltat premeditada. Alguns estudiants no entenien per què la mort d’un gos provocava tanta ràbia i dolor. Per a mi, Laika rimava amb Malaika, i em semblava com si haguessin enviat un àngel a l’espai, però els àngels vivien al cel, més enllà dels núvols. Havien enviat un àngel a morir al cel?

Després vaig saber que la Laika era en realitat un gos de carrer de Moscou. En kikuiu, dels gossos de carrer en diem ngui cia njangiri o senzillament njangiri, que és la mateixa paraula per designar algú sense llar i irresponsable. Els nens llançaven rocs als gossos de carrer. A pesar que una vegada em van mossegar uns gossos, mai no vaig poder suportar els seus crits; em feien angúnia perquè em recordaven els crits dels humans quan pateixen.

Al nostre poble nou, els gossos sense amo formaven colles, rondaven pels carrers i sovint es barallaven entre ells per les sobres. Els gossos que tenien gana eren més atrevits i de vegades grunyien i arrencaven el menjar de les mans dels nens i dels vells. L’estat colonial devia rebre l’ordre de reduir-ne la població, perquè va arribar un dia que, en comptes de ser els nens qui empaitaven els gossos per divertir-se, els perseguien i mataven membres armats de la Home Guard. Caçar gossos es va convertir en un esport colonial oficial. De vegades tres o quatre agents de policia empaitaven gossos pels turons i les valls, competint entre ells per veure qui en podia pelar més. Però els gossos, fent ziga-zagues a tot drap, esquivaven la seva punteria.

Durant tota la campanya contra els gossos de carrer no vaig sentir mai que s’alcessin veus de protesta. I ara aquell enrenou per la Laika! Tenint en compte tots els gossos que es van matar al nostre poble, em semblava paradoxal que un gos de carrer de Moscou hagués fet una cosa que no havia fet mai cap humà; que, per obligació, un njangiri hagués estat l’instrument escollit per representar el naixement d’una nova era. Altre cop el carrer havia demostrat el seu poder.

40

Com a mostra de dol, membres de la resistència anticolonial cantaven, afligits però en secret, que quan va morir el patriota Kĩmathi, la lluna i les estrelles van vessar sang. La lluna era un símbol crucial en l’obra de Shakespeare d’aquell any, El somni d’una nit d’estiu, que em va revelar la veritable màgia del teatre. L’estructura d’una obra dins d’una altra; l’atmosfera general de fades, on la fantasia i la realitat s’intercanvien en una disbauxa de passions i una confusió d’identitats equivocades, i l’ús de pocions amoroses per embolicar i aclarir afers del cor em resultaven familiars, em feien pensar en la màgia dels contes orals africans, en els quals les metamorfosis eren un tret comú.

No vaig escriure, dirigir o interpretar un paper important en cap obra de l’Alliance, però les produccions que s’hi feien van ser les que, al capdavall, em van servir de model per treballar amb el grup de joves de Limuru. Faríem un espectacle en dues parts relacionades entre si i que acabarien en forma de representació nadalenca. La primera part, una mena de concert musical que inclouria molts dels espirituals que havia après d’en Joseph Kariuki a l’Alliance, se centrava en el tema de la vida nova. De fet, era una preparació de la segona part, que era una recreació del viatge dels reis mags. Quan els tres reis carregats amb mirra i encens entraven a l’església de Kamandũra i avançaven per la nau central cap a l’altar, el grup del concert s’afegia als cants:

La sublim claror venia d’un pessebre que hi havia a prop de l’altar. Al tradicional viatge dels tres reis jo hi havia afegit un toc còmic: una escena paral·lela en la qual uns pastors locals buscaven una ovella prenyada que s’havia perdut i tenien una gran alegria en veure el pessebre. Es pensaven que hi trobarien l’ovella perduda que, havent parit, alletava la seva cria dins del pessebre. Aleshores quedaven parats de veure-hi una figura humana de qui tothom parlava com si fos un anyell. Però quan els deien que el nadó era el fill de Déu, s’afegien als de l’altra part amb cançons que celebraven la nova vida. Aquest esquema permetia unir espirituals, nadales i algunes cançons basades en melodies tradicionals kikuius.

A Kamandũra no s’havia vist mai res de semblant. Es va convertir en el tema de conversa de l’església i del poble. Amb Edward Matumbi al capdavant, els ancians em van venir a veure uns dies més tard perquè volien que el grup fos la base d’un cor regular de l’església. La invitació era temptadora, però organitzar un grup tan dispar hauria estat difícil i m’hauria calgut molt de temps; per això no vam poder continuar.

La representació em va ajudar a sentir-me més unit amb Kamĩrĩthũ.^[15] Però a molts d’altres, la visió d’una vida nova enmig de la guerra anticolonial potser els va impactar d’una manera que, conscientment, no havia pretès: els espirituals i les nadales encarnaven l’esperança d’una vida nova, un tema amb el qual els habitants del poble es podien identificar, tant si eren en un bàndol o en l’altre de la lluita política.