LA CONCILIACIÓ MAI ÉS UN PROBLEMA

Amb el pas dels anys les treballadores han aconseguit millorar, en certa manera, la conciliació de la vida laboral i la familiar. Ha costat molt d’esforç arribar on som ara, tot i que encara queda molt per aconseguir. Estem en el camí.

La reducció de jornada és un dret que actualment tenen les treballadores, per poder consolidar la família i la feina, ja sigui per un infantament, per cuidar d’un malalt o per qualsevol altre problemàtica que pugui sorgir a l’entorn familiar.

Quan s’agafa una reducció sovint es creen moltes angoixes. En alguna ocasió hem hagut de sentir que a l’escola la dedicació ha de ser la totalitat de l’horari, que quantes més hores hi dediquem més bones mestres serem, que les jornades partides van en detriment de l’alumne, que l’escola en surt malparada. En definitiva, sembla sobrevolar la idea de que si no treballes tot el dia no ets una bona mestra.

Tenir una vida familiar conciliada amb la dedicació docent és un dret. No ha de repercutir a l’escola ni en els companys, com tampoc ha de suposar cap problema pel equips directius.

Quan una mestra redueix la seva jornada cal reestructurar el marc escolar, cal que hi hagi un bon traspàs amb la mestra que fa l’altre part de l’horari, cal el temps suficient per organitzar-se les reunions, per preparar-se les classes, per poder atendre els pares adequadament… Ha de haver-hi la mateixa exigència que a la resta del claustre, amb la diferència que una determinada feina es fa entre dues persones.

Per quin motiu dóna la sensació que, en ocasions, a alguns equips directius no els agrada tenir en el claustre professionals amb jornada reduïda. S’involucren menys en el dia a dia de l’escola aquestes mestres? És cert que sovint estan més desconnectades que la resta, que a vegades els hi costa més assumir reptes o portar endavant nous projectes, circumstàncies que poden estar causades per la inseguretat que els hi crea el fet de no sentir-se totalment recolzades.

Hauríem d’entendre que aquesta situació temporal no significa un inconvenient a l’escola, doncs es disposa d’una mestra feliç.

No es pot negar que es redueixen hores de la dedicació presencial d’una mestra, és a dir que hi ha una jornada laboral més curta, però la seva implicació a l’escola i les ganes de tirar endavant han de ser les mateixes. No hi ha cap reducció en el compromís d’una mestra amb les seves tasques.

En el context laboral, els equips directius són com la resta del claustre, per tant, excepte la directora, són també susceptibles de gaudir d’aquest dret. Inexcusablement l’escola ha de recolzar aquestes diferents dedicacions perquè tothom pugui compatibilitzar millor la seva vida personal amb la laboral. D’aquesta manera l’escola en sortirà reforçada, el claustre estarà menys tensionat i la feina es durà a terme millor.

Fer menys hores no vol dir renunciar a l’aspiració de portar endavant nous projectes, o d’optar a noves escoles. Hauria de ser normal sentir que la reducció no és cap impediment per l’actual i futura vida laboral de la docent.

És un dret, no hauria d’interferir en cap de les nostres decisions dins del marc laboral, doncs no es pot discriminar a ningú per aquest motiu. Com s’ha exposat ja, es redueixen hores, no intensitat a la feina.

Sembla que anem cap a una societat molt més flexible en els seus horaris laborals. Potser l’escola ha de seguir el mateix camí i ajudar, potenciar i consolidar la vida familiar i l’escolar de les mestres, de la mateixa manera com ho veuen els alumnes a casa seva en els seus pares.

La flexibilitat en les organitzacions, en aquests cas les escoles, tant en horaris com en la participació en les tasques, fomenta una major motivació i compromís en tothom, i això sempre va en benefici de la qualitat educativa.