Capítol 7. EL JURAMENT COM A SUCCESSOR

«Don Juan ya no sirve»

El mal del franquisme no volia gaire soroll als anys seixanta. Les lluites obreres començaven a adoptar l’actitud d’un moviment social d’àmbit estatal i permanent, amb una empenta en dues direccions: ja no estaven compromeses només amb la consecució de salaris més alts i millors condicions de treball, ara també volien llibertats democràtiques. I això el Règim no ho podia tolerar. En aquestes qüestions s’hi unien els moviments estudiantils i els nacionalistes de Catalunya i Euskadi. La societat en general estava massa agitada, quan el 1966 les Comissions (origen de CCOO) van decidir sortir a la llum. Només van durar un any abans que el Tribunal Suprem les declarés il·legals, cosa que va obrir una onada de repressió que tan sols va servir per crear més inestabilitat social.

Amb aquests afers bregava el Règim de Franco, quan els coquetejos de Don Joan amb l’esquerra —malgrat tots els esforços que va fer, amb cartes que pretenien apagar incendis— van portar Franco a exclamar «Don Juan ya no sirve». L’única carta segura era Joan Carles. El desenllaç es va produir abans de la designació oficial com a successor, encara que el comte de Barcelona no es volgués donar per assabentat. La cosa havia quedat prou clara quan, a finals de 1965, l’Agència EFE va difondre unes declaracions del que aleshores era ministre d’Informació, Manuel Fraga Iribarne, al prestigiós Times, en què assegurava que, si algun dia la monarquia tornava a Espanya, seria amb Joan Carles. La notícia va agafar Don Joan a Suïssa, on passava uns dies amb la seva mare, i la seva irritació va recórrer totes les fronteres fins a arribar a Estoril, on tot el seu equip, aleshores constituït per 62 consellers, es va sentir solitàriament molest. La primera cosa que van fer va ser exigir una nota de repulsa i una reacció del príncep que, per descomptat, no van aconseguir. Joan Carles es va limitar a visitar Franco per explicar-li que Fraga l’havia posat en un compromís, a causa del qual resultava difícil poder mantenir el seu paper de bon fill. El Caudillo no li va fer gaire cas: «Pero ¿por qué tanta preocupación? Si eso lo ha dicho un ministro…». En realitat tots dos eren perfectament conscients que Fraga no improvisava, que estava orientat.

«Tu hijo te quiere arrebatar el trono», li van dir les persones més properes a Don Joan. I per compensar la seva consternació, el consell privat proposà celebrar un acte públic de lleialtat al comte, amb un document signat per tots els consellers i encapçalat per Joan Carles. A això sí que s’hi va avenir el príncep, en principi. Es va fixar com a data el 5 de març de 1966.

Per assegurar-se que Joan Carles hi aniria, que era el que verdaderament tenia rellevància de l’esdeveniment, Pemán i el duc d’Alba el van visitar a La Zarzuela el divendres 4. No hi havia dubte. El príncep fins i tot els ensenyà el bitllet d’avió. Però el dia següent, quan tot ja estava preparat per al dinar a l’Hotel Palacio, cap a les 12 del matí va sonar el telèfon a Villa Giralda. Era Joan Carles, que a l’últim moment al·legava una afecció al ventre per excusar la seva presencia. En aquell moment hi havia diversos consellers, que van poder seguir perfectament la conversa entre pare i fill des del saló, gràcies a l’elevat to de veu amb que Don Joan, al despatx i amb la porta oberta, li respongué: «No tienes ningún derecho a ponerte enfermo. Y menos hoy… El día que me casé con tu madre yo también estaba hecho una mierda y aguanté hasta el discurso de Pemán sin desmayarme. Tuve que joderme y por la noche cumplir, a pesar de todo, con tu madre».

Va ser un discurs memorable que totes les persones presents, entre les quals hi havia el mateix Pemán, van recordar durant anys. Don Joan no es va creure mai que la cagarel·la del seu fill fos real, almenys abans d’haver aguantat la pentinada paterna. I això que mai no va saber que aquell dia mateix havia tingut la barra de visitar Franco acompanyat de la princesa, per dir-li que no li agradava assistir a aquella reunió política, tot i que el seu pare hi tenia un interès especial, episodi que el dictador va explicar alguns dies després a un dels seus col·laboradors més fidels, Pacón. Tampoc no va saber que al cap de pocs mesos el príncep va assistir a una reunió amb polítics reformistes a casa de Joaquín Garrigues Walker (la finestreta dels Estats Units), per presentar-se com a alternativa a la incompatibilitat entre el seu pare i Franco.

Dominant la seva ira, sense donar més explicacions, Don Joan i els seus consellers van decidir continuar com si res l’acte que tenien previst, fent el cor fort, sobretot Pemán, que va pronunciar, malgrat tot, un discurs florit. Arribada la nit, de manera reservada, el comte de Barcelona es va reunir a Villa Giralda per sopar amb un grup de consellers: el mateix Pemán, Yanguas, Sainz Rodríguez, Gamero, Andes, Martínez Almeida, Fanjul i Ansón. I després de fer el cafè al saló, els anuncià solemnement: «El príncipe ha salido hoy de mi autoridad. La unidad de la Dinastía, queridos míos, está rota». Sainz Rodríguez, que ja nedava entre dues aigües (que amb anterioritat havia escrit una carta a Franco, en què li demanava tornar a Madrid, amb l’objectiu de col·laborar en el nomenament del príncep com a successor), li va explicar a Don Joan que allò era una cosa que tots, menys ell, havien vist venir des de l’entrevista de l’Azor. «Don Juanito tiene que jugar su papel en España y lo que ha hecho hoy era inevitable». També li va dir que ell veia molt clar que l’única oportunitat que el comte de Barcelona tenia de ser rei d’Espanya des de 1946 era que Franco es morís, en un accident o en un atemptat. I Don Joan es va quedar d’una manera molt especial amb aquella part del discurs, que va ressonar al seu cap un any després, en què va tenir notícies que el Generalísimo acabava de patir una lipotímia mentre caçava a Cazorla.

«Su bajeza»

El mes d’octubre de 1967, durant el transcurs d’una cacera a la serra de Cazorla, Franco es va posar malalt de manera sobtada. Una lipotímia. Els mecanismes del Règim van actuar immediatament perquè la notícia no transcendís, però així i tot, Don Joan va aconseguir assabentar-se’n a través d’un amic anglès, un marí que estava participant en la munteria. Don Joan va tenir una visió d’ell mateix amb la corona posada. Si Franco es moria de sobte, com havia dit Sainz Rodríguez, aquesta era la seva oportunitat. Calia moure’s ràpid i discretament i va pensar que el millor era trucar a Antonio García Trevijano, que era a Madrid, perquè fes per ell les gestions oportunes. I, naturalment, Trevijano les va fer. Un cop assabentat de l’assumpte, la primera cosa va ser entrar en contacte, a través de mitjancers de la banca, amb el director general de seguretat de Franco, el coronel Blanco, que es va quedar una mica sorprès que Trevijano n’estigués al cas: «¿Quién más lo sabe?», va preguntar espantat. Intercanviaren dades i van parlar del tema. La veritat era que allò de Franco no havia estat res. Una falsa alarma. Però de totes maneres van pensar que el millor era posar-se a treballar en la hipòtesi, amb vista al futur. «Y si a Franco le pasa algo algún día… ¿qué hacemos?, ¿cómo nos organizamos?». El pla de Trevijano consistia a enviar un avió militar a Lisboa que portés Don Joan per presidir els funerals. Si en vida a Franco no se li acudia fer cap pas cap a la via successòria, tal com estaven les coses això seria el més lògic i el més natural. Així li va semblar també al coronel Blanco i, d’aquesta manera, el projecte va quedar establert. Però no solament entre ells dos. Com cal suposar, no ho van consultar a Franco però, en canvi, els mesos següents sí que van posar a l’olla, a través de converses secretes, banquers com Valls Taberner i Alfonso Escámez, comandaments militars, representants de l’oposició… Quan Don Joan va arribar a Madrid per al bateig de Felip, un any després, Trevijano li va facilitar trobades, algunes al seu despatx de la plaça de Cristo Rey i d’altres al mateix palau de La Zarzuela, amb Díez Alegría, amb Escámez, amb gent de Comissions Obreres, amb capellans, amb militants de partits clandestins… De tot una mica. El qui no hi va intervenir en absolut va ser el príncep Joan Carles. No s’hi va comptar per a res de res, en principi perquè es portava molt en secret, però també perquè la seva participació, en cas que els plans es duguessin a terme, seria nul·la.

Amb el que no comptaven era que Joan Carles a aquelles hores ja estava treballant en els seus propis projectes, reclutant també adeptes, molt tremendament propers al grup de Don Joan. Fins i tot de dintre. El mateix Valls Taberner no se sap ben bé exactament quan es va passar del bàndol joanista al joancarlista. No cal dir que s’ocupava de l’economia de Joan Carles des de 1962, és a dir, des de la seva boda amb Sofia. Però com a bon banquer, procurava estar bé amb tothom. Alhora que ajudava Trevijano a fer les primeres gestions per contactar amb el coronel Blanco, també ajudava Pedro Sainz Rodríguez a aconseguir un passaport especial per viatjar a Madrid a entrevistar-se en secret amb Joan Carles i dir-li que, si li proposaven ser el successor, havia d’acceptar-ho sense dubtar.

El príncep no va tenir fortuna del tot en alguns dels moviments que va fer. Sobretot, quan se li va acudir recórrer al mateix Trevijano perquè a Estoril sondegés algú que no sabia si estava amb ell o amb el seu pare. El príncep estava deixant veure massa clar i net que hi havia una diferencia d’interessos entre tots dos, precisament davant de qui, malgrat haver-hi compartit tantes noies en els temps de Saragossa, estava certament amb el comte. Trevijano va anar a Estoril i ràpidament va avisar Don Joan per explicar-l’hi. Fou Sainz Rodríguez el qui, cínicament, es va mostrar més escandalitzat pel que sentia. «Si esto es así, yo dejo de llamarle al príncipe su alteza y a partir de hoy le llamaré su bajeza», va dir.

Però Don Joan tampoc no arribava a fer diana amb les seves iniciatives. El novembre de 1968, els joanistes van aconseguir colar, a la revista francesa Point de Vue, especialitzada en famílies reials, una entrevista en què el príncep declarava rotundament: «Mai no acceptaré la Corona mentre el meu pare sigui viu». En realitat es tractava d’una frase que Joan Carles havia pronunciar anys abans, en una altra entrevista realitzada el 1965 i publicada el gener de 1966 a la revista nord-americana Times. Els adlàters de Don Joan pretenien que Joan Carles es veiés obligat a confirmar-la. Però no els va sortir bé. La commoció que aquelles declaracions van causar a El Pardo van provocar una reacció contrària en el príncep. Després de múltiples desmentiments per part dels seus col·laboradors més propers (López Rodó, Mondéjar i Armada), ell mateix va demanar visitar Franco per explicar-li la veritat de la història. Franco li va aconsellar que no rectifiqués: «Las familias reales no pueden discutir en la prensa. Hay que salir al paso indirectamente». Se’ls va acudir treure ràpidament una altra entrevista per a la premsa espanyola. Resultar tan brillant que avui es barallen per tenir-ne la paternitat Manuel Fraga (que sosté que l’ajudà a redactar-la de manera definitiva Gabriel Elorriaga, cap del seu gabinet que després la va portar a La Zarzuela, on el príncep l’aprovà i hi afegí dues línies de pròpia mà i Alfonso Armada (que diu que la va escriure ell mateix a partir d’unes notes concises que li havia donat el príncep)). El cas és que el director de l’Agència EFE, Carlos Mendo, va ser designat per signar l’entrevista i distribuir-la a la premsa. La posició del príncep quedava clara: ho acceptava tot i, si Franco el nomenava, seria successor a títol de rei després de jurar els Principis del Movimiento Nacional i les Lleis Fonamentals. Es va publicar a diverses revistes i al diari Pueblo, en portada i amb grans titulars: «Declaraciones a tumba abierta». A La Zarzuela es van rebre més de 20.000 felicitacions.

La designació

Tot ja estava més que disposat per quan Franco volgués donar el pas últim i definitiu. A penes quedaven quatre cosetes, quatre condicions prèvies, que no van trigar més d’un any a complir-se. El 5 de gener de 1968, el que encara era considerat príncep d’Espanya (en tant que hereu de Don Joan) complia 30 anys, l’edat fixada per la Llei de 1947 per poder ser designat successor a títol de rei. Pocs dies després va visitar Franco, que li va recomanar: «Tenga mucha tranquilidad, alteza. No se deje atraer por nada. Todo está hecho». Abans que acabés el mes, el dia 30, va néixer el seu primer fill baró, Felip. Ja hi havia hereu. Segon problema resolt.

Però encara quedaven un parell de detalls. Franco temia tant la intransigència de l’exreina com la del frustrat rei que mal no ho va ser, sobretot amb vista a l’exterior, si es negaven a assumir la irregularitat que es produiria en la línia successòria, i no volia deixar caps per lligar. Havia de garantir que tindrien una reacció raonable per la via que fos.

El cas de Victòria Eugènia es va resoldre a penes uns mesos després de la manera més natural. Es va morir el 15 d’abril de 1969. Quan passejava amb els seus gossets pels voltants de Vielle Fontaine, la seva casa a Lausana, va caure i es va fer una ferida al cap. Tenia 81 anys. Don Joan es va adonar de seguida de les repercussions que podia tenir allò i va adoptar una actitud obertament esquerpa cap al seu fill. No li va trucar per dir-l’hi fins tres dies més tard, després de l’enterrament; i quan finalment es van veure, l’única cosa que van fer va ser discutir. El cert era que tenien poca cosa a dir-se després de les declaracions de l’Agència EFE. Joan Carles va insistir en el fet que, si era a Espanya, era per acceptar el que hi havia. I Don Joan li replicà categòric: «Sí, pero no para suplantar-me a mí». El príncep va tornar a Madrid el dia següent, per assistir juntament amb Franco a un altre funeral per l’exreina. Se celebrà a San Francisco el Grande, es va cantar la Missa de Perosi i Franco entra al temple sota pal·li, com a privilegi seu atorgat per l’Església espanyola al Caudillo de la Cruzada Nacional Católica.

De totes maneres, les coses no podien quedar així amb el seu pare. La missió de Joan Carles era aconseguir, en la mesura que fos possible, el seu suport i amb aquest objectiu li va demanar a Alfonso Armada que l’acompanyés a Estoril —mai no se les havia arreglat bé sol—, per explicar al comte de Barcelona com estaven les coses una vegada més. Armada li va parlar de l’Espanya oficial, del punt de vista de l’Exèrcit, de les pressions d’un grup important de ministres (Carrero, López Rodó, Alonso Vega, López Bravo, etc.)… I va acabar dient-li que tenia el convenciment personal que Franco nomenaria successor el seu fill. Però Don Joan no se’l va creure. «Juanito», li va dir el comte de Barcelona, «si te nombran, puedes aceptar; pero puedes estar seguro de que esto no sucederá». En la mateixa línia, el 8 de maig, Don Joan, incaut al màxim, va enviar una carta a Franco en què li proposava una reunió, «sobre aquellos puntos en donde convergen nuestros desvelos por España. Y con esta mira tan alta, ¿no parece evidente, mi General, la conveniencia nacional de que hablemos con sosiego y corazón abierto?». No hi va haver resposta.

No se sap exactament amb quina anticipació va començar a treballar l’equip de Joan Carles per tractar d’aconseguir sense problemes l’aprovació del seu nomenament per part de les Corts. Però des del mes de novembre tenien preparada la «Documenta», una espècie de currículum, resum de les activitats del príncep, que el dia del jurament distribuirien als procuradors i a la premsa. També amb mesos de temps, amb el propòsit d’assegurar-se el vot de la Falange, Joan Carles es va reunir amb el seu representant més destacat, Antonio Girón de Velasco, en un dinar al restaurant Mayte Comodoro. Joan Carles va intentar ser simpàtic i li va preguntar si el podia tractar de tu. «Mientras no me insulte, usted me puede llamar como quiera». Girón es va esplaiar explicant-li les escenes del Movimiento Nacional i, quan va acabar, el príncep soldat també va fer el seu paràgraf: ell era un militar i com a militar assumia la pàtria i molts dels postulats de Girón. Això sí, com que ell no era el Generalísimo Franco, va dir fent una mica de broma, havia d’anar a pixar. I és que la continència de Franco, que no es movia de la taula del Consell de Ministres durant tot un matí, va ser un dels tòpics de Règim. En definitiva, la reunió va ser un èxit. Joan Carles li havia caigut francament bé i Girón va decidir donar-li suport. Al final va ser fonamental el «sí» rotund del primer falangista d’Espanya, com a motor que va arrossegar tots els altres. A mitjan juny, Joan Carles va viatjar de nou a Portugal per passar uns dies en família. Abans d’anar-se-n’hi, havia passat per El Pardo a acomiadar-se del Generalísimo. «Venid a verme en cuanto regreséis, porque tengo algo importante que deciros», li havia anunciat. I, encara abans, havia parlar amb López Rodó, que, per la seva banda, li havia avançat que estigués preparar. Però a Estoril no va dir res d’aquestes converses. Ben al contrari, li va assegurar a Don Joan que encara no sabia absolutament res de la successió, i que, si volia, se n’anava a Portugal amb Sofia i els nens, apuntant, això sí, que si seguia a Espanya i Franco el proposava com a successor, no li quedaria un altre remei que acceptar-ho, perquè si no, Franco nomenaria Alfons de Borbó i Dampierre.

És clar que, en tot cas, no va ser prou rotund perquè, una vegada a Madrid, Joan Carles li va dir a López Rodó que no havia pogut endevinar quina seria l’actitud del seu pare quan es produís el fet. El problema va seguir així fins que, al juliol, Sainz Rodríguez va tenir la transcendental i decisiva entrevista secreta amb Joan Carles a Madrid, en que li va assegurar: «No se preocupe por su padre. De su buena reacción me encargo yo».

A penes uns dies després, el 12 de juliol de 1969, Joan Carles va rebre l’esperada trucada de Franco. Durant la cita, després de dinar a El Pardo, el dictador li va comunicar finalment la seva decisió de designar-lo successor, així com les dates previstes amb aquesta finalitat. «De acuerdo, mi general, acepto». Franco va somriure imperceptiblement i li va fer una abraçada. Quan el príncep va sortir del despatx, va poder veure que ja era allà l’ambaixador d’Espanya a Lisboa, a qui tot seguit Franco lliuraria una carta que ja tenia preparada per a Don Joan, perquè la portés immediatament a Estoril.

Així que Joan Carles va arribar a La Zarzuela, va trucar a Villa Giralda, però no es va atrevir a dir res, ni tan sols a la seva mare, i es va limitar a anunciar que Nicolás Mondéjar sortia aquella nit per portar-li una carta al seu pare.

La carta de Franco per a Don Joan, encapçalada per «Mi querido Infante», li anunciava la decisió i hi afegia: «Quiero comunicároslo y expresaros mis sentimientos por la desilusión que pueda causaros, y mi confianza de que sabréis aceptarlo, con la grandeza de ánimo heredada de vuestro augusto padre D. Alfonso XIII». I, a part, es permetia prevenir-lo «contra el consejo de aquellos seguidores que ven defraudadas sus ambiciones políticas». Quan la va llegir, Don Joan va exclamar: «¡Qué cabrón!». I ràpidament, igual que per a totes les missions sensibles, pràcticament en secret, a l’esquena dels seus consellers oficials, va trucar a Trevijano per dir-li: «Lo peor ha sucedido».

Trevijano va sortir amb el seu propi cotxe a tota velocitat i al cap de poques hores es va presentar a Villa Giralda. Quan hi va arribar, Don Joan li va ensenyar la carta de Franco, que li va provocar encara més indignació que a Don Joan. Sentenciar que era necessari respondre-hi. Don Joan li va encarregar que redactés ell mateix la resposta.

El dia següent, amb Trevijano encara clandestinament a Villa Giralda, a Don Joan li va arribar una carta del seu fill: «Como por teléfono no se puede hablar, me apresuro a escribirte esta líneas […]». Amb el record dels últims enfrontaments encara viu, en aquell acte d’adhesió a què no havia anat, quan va morir l’àvia… no s’atrevia a parlar-hi personalment. «Rogando a Dios que mantenga por encima de todo la unidad de la Familia», li deia a la carta, mentre esperava la reacció a una distància més que prudent, «quiero pedirte tu bendición». Aquesta carta encara va sentar pitjor a Don Joan que la de Franco. I també a Trevijano, que, ple de còlera, li va dir que, a banda de les raons familiars, havia de salvar la seva posició davant de la història: «Esta carta tiene que ser contestada con un documento que conste». I Don Joan ho va acceptar: «Paso a limpio la carta de Franco para que salga ahora mismo, y prepárame otra para mi hijo». El text que va escriure Trevijano deia: «¿Qué Monarquía salvas? ¿Una Monarquía contra tu padre? No has salvado nada. ¿Quieres salvar una Monarquía franquista?… Ni estoy de acuerdo, ni daré mi acuerdo nunca, ni aceptaré jamás que tú puedas ser rey de España sin el consentimiento de la Monarquía, sin pasar a través de la dinastía». Quan va estar acabada, Don Joan la firmà i la lacrà, i va assegurar que, juntament amb la que anava destinada al dictador, sortiria de seguida cap a Madrid.

Però amb uns altres consellers (en concret, Areilza i Sainz Rodríguez), Don Joan va redactar un altre document, un manifest bastant més suau que les cartes, que fou el que es va donar a conèixer a l’opinió pública: «[…] Para llevar a cabo esta operación no se ha contado conmigo, ni con la voluntad libremente manifestada del pueblo español. Soy, pues, un espectador de las decisiones que se hayan de tomar en la materia y ninguna responsabilidad me cabe en esta instauración», deia. Quedava clar que no pensava abdicar, però tampoc no s’enfrontava obertament amb el seu fill. Els consellers li havien recomanat que no ho donés tot per perdut i que es mantingués com a candidat de l’oposició al Règim, com a alternativa.

Quan va creure que el temporal havia passat, Joan Carles va trucar insistentment, però Don Joan no s’hi va voler posar. Segurament ho va fer la seva mare, Doña Maria, i més d’una vegada. Es diu que durant aquests dies va intervenir a favor del seu fill tant com va poder, calmant els ànims i intentant evitar que es produís una situació de ruptura irreversible. Entre ella, Sainz Rodríguez i els altres consellers, van aconseguir que Don Joan pràcticament es retirés, i li arrencaren el compromís: «Yo contra mi hijo no voy a hacer una guerra civil, no voy a enfrentarme. Yo eso no lo hago». Això sí, va prohibir als membres de la família reial assistir a l’acte de jurament a les Corts i va exigir al seu fill que tornés la plaqueta de príncep d’Astúries. En vigílies de la designació, el príncep s’havia quedat sense títol. López Rodó amb Carrero Blanco, d’una banda, i Joan Carles, amb Sofia i el marquès de Mondéjar, a La Zarzuela, de l’altra, es van haver de posar a pensar de pressa i corrents en el que podria tenir a partir d’aleshores. Pel que sembla, va ser Sofia la qui, inspirant-se en el seu propi cognom, va suggerir el de «príncep d’Espanya», del qual no hi havia cap precedent històric. I a tots els va semblar bé. Quina altra cosa podien fer?

El jurament a les Corts

Uns quants dies abans, amb la col·laboració dels seus ajudants Mondéjar i Armada, amb la de Torcuato Fernández Miranda, que no s’ho va voler perdre, i amb l’assessorament de Carrero Blanco i López Rodó, Joan Carles va enllestir el seu discurs. Després el va llegir dues vegades al dictador perquè l’aprovés definitivament.

Tot estava preparat per al gran moment del qui, a partir d’aleshores, seria proclamat príncep d’Espanya: la cerimònia del jurament, un esdeveniment d’una rellevància històrica enorme, tot i que la falta de previsió (o la premeditació, no se sap) del mateix Franco en fixar la data va fer que coincidís, ni més ni menys, amb l’allunatge d’Armstrong, Collins i Aldrin, esdeveniment que, és clar, va restar una mica de protagonisme al del príncep als mitjans de comunicació.

El 23 de juliol de 1969, Joan Carles de Borbó i Borbó va jurar en una cerimònia solemne, com a successor a títol de rei del Generalísimo Franco, els Principis del Movimiento Nacional i les Lleis Fonamentals, una espècie de compendi, a la manera d’una constitució, de totes les disposicions legals del franquisme. «Mi pulso no temblará para hacer cuanto fuera preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar», declarava en el discurs posterior, que va ser molt ben acollit per l’audiència franquista. Només hi van mostrar el seu desacord els carlistes absentant-se de la sala, així com alguns joanistes, que van votar un «no» sonor al príncep. En total van ser quatre minuts de discurs i dotze d’aplaudiments. «Ya hay un estado monárquico decidido: la Monarquía del Movimiento», publicava exultant el diari Informaciones en portada dos dies després.

Don Joan aquell dia navegava per aigües portugueses amb el Sahilla. Els historiadors no es posen d’acord sobre si havia anat cap al nord (rumba Figueira da Foz), o cap al sud (a l’Algarve). Però el que importa és que va aconseguir desembarcar a temps per buscar un lloc per poder seguir la retransmissió de la televisió espanyola: «Qué bien ha leído Juan Carlos», va dir en acabar la cerimònia. A la nit, en aquella data ja llegendària, els nouestrenats «prínceps d’Espanya» van sopar a La Zarzuela amb els seus col·laboradors més propers. Hi havia una joia generalitzada. Es respirava a l’ambient quan en un moment d’eufòria, sense poder reprimir-se, Sofia va alçar la copa i dirigint-se a Armada digué: «Hoy tomamos el mejor vino y yo brindo por usted, Alfonso».

A partir d’aleshores, les visites de Joan Carles a El Pardo van passar de mensuals a setmanals. Tots els dilluns, a les cinc de la tarda, s’asseia amb el dictador per comentar els temes que Armada li havia preparat prèviament en unes notes i que, en tornar a La Zarzuela, tractava amb ell una altra vegada.

La soferta ciutadania anys després va haver d’aguantar molt, quan als pares de la Transició els va donar per voler convèncer-nos amb estudis sensats que tot allò no havia estat, en realitat, res més que una broma pesada. Joan Carles, el defensor de la democràcia, en aquell temps ja tenia absolutament decidit liquidar el Règim de Franco, segons ells. Vaja, que havia jurat els Principis del Movimiento i les Lleis Fonamentals amb els dits creuats. I fins i tot després que, el 1993, el mateix Joan Carles hagués declarat públicament: «No lo comprenderá todo el mundo… Pero si uno lo piensa bien… A menudo me he preguntado si la democratización de España hubiera sido posible al finalizar la guerra civil». I a continuació assegurava que la victòria de Franco havia estat «una paz que me transmitió unas estructuras en las que me pude apoyar».