Capítol 21. I DESPRÉS DE JOAN CARLES, QUÈ?

L’enrevessada llista d’hereus

En una guia d’organitzacions no governamentals, fundacions, associacions, col·lectius, etc., editada a Madrid el 1999, «por un error tipográfico», segons han assegurat els seus autors, se situava la Fundación Institucional Española (FIES) a l’apartat d’«ecologistas», com a entitat especialitzada en la «protección de especies en extinción». Fou un error curiós, tenint en compte que la FIES en realitat és una fundació cultural privada, creada el 1976, que té com a objectiu «la difusión de las ventajas de la Institución Monárquica» (és a dir, que tampoc no té res que veure amb els presos del fitxer d’especial seguiment). La seva feina es materialitza en projectes d’«educació ciutadana», en què col·laboren econòmicament, entre altres, entitats com el Banco Herrero, el Club Internacional del Libro, Falomir Juegos, Uniarte, El Corte Inglés, Marks & Spencer, o el grup de negocis immobiliaris Masa.

Editen una revista, organitzen el concurs infantil anual «¿Què és un rey para ti?» i, a més, donen premis de periodisme als qui han destacat per la seva tasca de suport a la monarquia. Fins ara els guardonats han estat Fernando Ónega, Antonio Burgos, José María García Escudero, Baltasar Porcel, Pilar Cernuda, Francisco Umbral, Sabino Fernández Campo (periodista?), la revista Hola, Alfonso Ussía, Manuel Hidalgo i Carmen Henríquez (aquesta última, en representació dels serveis informatius de TVE que cobreixen la familia reial). Aquest any segur que la fundació de propaganda monàrquica no li dóna el premi ni a Jaime Peñafiel, ni a Juan Balansó, ni a Pedro J. Ramírez, persones declarades no grates «off the record» pel fet de publicar coses que no els agraden (tot i que cal aclarir que l’última de les persones esmentades, el director d’El Mundo, ja va viure millors èpoques amb la FIES, quan als vuitanta va treballar amb Ramón Pi i Pilar Cemuda en el llibre d’encàrrec per a ells, que sortiria al mercat amb el títol Todo un rey).

Actualment la preocupació més lògica de la FIES hauria de ser començar a «promocionar» el successor, ja que els estudis d’opinió que manegen els han advertit que, per bé que el «joancarlisme» està consolidat, no hi ha res ferm quant al suport popular als seus continuadors. Espanya segueix sense ser monàrquica. Però, curiosament, aquest és un tema tabú. Han rebut la consigna de la Casa Reial que qualsevol cosa que es publiqui sobre l’assumpte dels hereus, sigui el que sigui, és dolenta. I com menys es parli del príncep Felip, millor… almenys mentre no es casi.

I és que la qüestió successòria, que amb el naixement de Felip el 1968 semblava definitivament solucionada, podria entrar de nou en un període d’incerteses si el príncep, que ja té 32 anys, no garanteix la continuïtat amb un fill. Aquesta és la seva funció més vital, no ho oblidem. Cap problema no seria més seriós. Vegem l’exemple de Carles d’Anglaterra, que ha passat pels escàndols del seu divorci i infidelitats mútues; converses esbombades, com la famosa del tàmpax amb la seva amant; la mort en estranyes circumstàncies de Lady Di, i fins ha hagut que suportar que es publiqui que el segon fill de la seva exesposa no és seu. La monarquia britànica ho pot resistir tot perquè sap que, en última instància, Carles podria abdicar en el seu fill i Anglaterra, fins i tot, hi sortiria guanyant. Aquí, en canvi, si Felip fallés, què?

Després de l’anòmal accés al tron de Joan Carles com a successor de Franco i no del seu pare, de les renúncies poc clares dels germans grans de Don Joan, de l’exclusió de les germanes d’aquest en funció de les seves bodes amb homes que no eren de sang reial, de la postergació de les dones en favor dels homes…, ja ningú sap del cert a qui correspondria heretar el tron si no fos Felip el tocat pel dit de Déu. Fem un breu repàs de les que se suposen que són normes vigents per regular els drets successoris dels Borbó.

Felip V, el primer Borbó, promulgà el 1713 la llei sàlica espanyola, en què establia que a Espanya no podrien regnar dones. Però com que a banda d’aquesta norma la llei a més en contenia d’altres que no li convenien, Carles III la va abolir el 1789 i establí, convocant les Corts i aprovant-la sense debat, la Pragmàtica Sanció, que és semisàlica, ja que estableix que els hereus masculins només tenen preferència. Però no la publicà ni es va aplicar fins que el 1830, Fernando VII, casat per quarta vegada amb Maria Cristina de Nàpols, va pensar en el que podria passar si només tenia descendència femenina. Això va permetre que, en morir ell, heretés el tron la seva filla de només tres anys, Isabel II. El seu germà Carles mai no la va acceptar i s’alçà en armes, s’autoproclamà Carles V i, així, va començar la primera guerra carlina.

En la Convenció Internacional de Nova York del 18 de desembre de 1979 s’establí l’«eliminació de totes les formes de discriminació de la dona». Però el tractat es va signar un any després de ser promulgada la Constitució de 1978, en què es consagrava la preferència dinàstica de l’home. Quan l’Estat espanyol ratifica la Convenció, el 1983, es va fer l’expressa excepció que les seves disposicions no afectarien les constitucionals en matèria de successió a la Corona.

Ara bé, si es respecta la Pragmàtica Sanció de Carles III pel que fa a donar prioritat als homes, caldria respectar també el principi que estableix que els seus prínceps o princeses s’han de casar amb algú de sang reial. Una norma que sempre ha coexistit amb les distintes constitucions espanyoles. Teòricament Felip de Borbó pot elegir entre una trentena de princeses (que ja és bastant; Joan Carles només en tenia deu per escollir). Però mai a una plebea, o quedaria exclòs del tron. Si aquesta norma es trenqués amb ell, llavors caldria tornar enrere en el temps perquè les germanes d’Alfons XIII també recuperessin els seus drets dinàstics i els seus descendents passarien a ocupar un lloc en la llista de possibles successors. Ara com ara, tampoc no està clar si les infantes, casades totes dues amb plebeus, han desaparegut d’aquesta llista o no. Dels fills de la infanta Helena, i d’ella mateixa, se’n sol parlar com de possibles hereus, malgrat el seu matrimoni morganàtic amb Jaime de Marichalar.

En fi, que és un caos del qual ningú no aconsegueix treure l’aigua clara. Si Felip de Borbó morís sense tenir un descendent, la successora de Joan Carles seria, en principi, la infanta Helena, i el següent en la llista seria el seu fill Froilà i després la seva filla Victòria Frederica. La següent en l’ordre successori seria la infanta Cristina, i el seu fill Joan i el que vingui.

Després seguirien les seves tietes, tot i que tampoc no es van casar amb prínceps, Pilar de Borbó i la seva descendència (els Gómez-Acebo, Joan, Bru, Beltran, Ferran, Simoneta i els seus fills…), i la germana petita de Joan Carles, Margarida (i els seus fills, els Zurita, Alfons, Maria, etc.).

Després vindrien els descendents dels germans d’Alfons XIII. Per una banda, la dubtosa línia de Jaume, el sordmut, que es va retractar de la seva renúncia al tron, aniria a parar al besnét de Franco, Lluís Alfons de Borbó-Dampierre Martínez-Bordiú. I per l’altra, la de la infanta Beatriu, casada amb Alessandro Torlonia, a través de la seva primogènita, Sandra, acaba en Alessandro Lecquio i els seus descendents: el fill que té amb Antonia Dell’Atte i el que té amb Ana Obregón si, segons la legislació vigent, s’equipara els fills nascuts dins i fora del matrimoni.

Això últim ens portaria, a més, a tenir en consideració la línia del germà il·legítim de Don Joan, Leandre Ruiz de Moraga, fill d’Alfons XIII i l’actriu Carmen Ruiz Moraga i, per tant, oncle del rei Joan Carles I, amb prioritat a la línia femenina de la infanta Beatriu. I, per altra banda, caldria introduir en una posició immediatament anterior a la que ocupa la infanta Helena, és a dir, immediatament després del príncep Felip, Paola de Robiland, la presumpta filla il·legítima del rei Joan Carles, si se’n demostrés la paternitat, ja que és la més gran. Com qualsevol persona pot suposar, davant d’aquest caos, és millor no pensar ni tan sols en la possibilitat que el príncep Felip pogués renunciar al tron, no tenir fills o morir prematurament. En aquest capítol, no obstant això, ens centrarem en els tres fills reconeguts del rei Joan Carles, com a descendents més possibles i immediats.

Helena, més acudits que Lepe

Només la premsa estrangera gosa parlar de la malaltia de la primera filla dels reis. I ho fa amb certa naturalitat: «La infanta Helena va néixer malalta, com molts dels seus avantpassats, i encara avui s’ha de sotmetre a contínues teràpies», publicava la monàrquica revista italiana Oggi el 1988. A Espanya, és un tema tabú i, quan se’n parla, és en l’estricta intimitat i en veu baixa. És clar que, per compensar-ho, la crueltat popular s’ha proveït d’infinitat de bromes. Això és el que la Casa Reial ha aconseguit amb el seu secretisme que la infanta Helena compti ara com ara amb més acudits que Lepe, l’antologia dels quals —suposem— no es podrà publicar en menys de 100 anys. El conegut col·laborador de televisió català Quim Monzó ja va sofrir en el seu moment la censura per aquest motiu, arran d’un programa emès amb motiu de la boda de la seva germana a Barcelona.

La «infanta amazona», com l’anomena la premsa, sent en efecte una gran passió pels cavalls, encara que no és gaire destra. Des del seu primer embaràs, però, ja no se la veu practicar com abans. Fa anys ho feia amb freqüència, per a la qual cosa acudia a les cavallerisses de la Guardia Reial a El Pardo. Una vegada, davant de multitud de testimonis, va mostrar el seu geni amb la fusta sobre els lloms d’un jove corser, en un dels atacs d’ira a què té acostumades les persones més pròximes. La irascibilitat colèrica, combinada a estones amb una gran cordialitat i familiaritat, és un tret característic que molts historiadors han detectat en el temperament borbònic. I pel que sembla, la infanta l’ha heretat del seu pare, a jutjar pel què alguns autors han escrit sobre les ires domèstiques del monarca, de les quals es diu que va ser testimoni, i moltes vegades fins i tot víctima propiciatòria, el seu ajudant de cambra, Blas Leyva Moreno, i que van ser motiu que més d’una donzella de la reina abandonés el servei a La Zarzuela, sense que la Casa Reial ho hagi desmentit fins ara.

Tot i que sempre ha estat sota l’atenta mirada d’una psicòloga argentina (i del mateix Sabino Fernández Campo, que acudia a la seva consulta per encàrrec reial per monitoritzar els progressos de la jove princesa), Helena va fer Magisteri, estudis que va finalitzar amb titulació oficial. Fins i tot després va fer algunes pràctiques al col·legi privat Santa María del Camino, situat a Puerta de Hierro (Madrid), en l’època en què n’era directora Isabel Carvajal Urquijo (germana de Jaime, l’excompany d’estudis del rei des dels seus primers anys a Espanya i el seu col·laborador polític els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició).

Finalitzada la seva etapa de formació, Helena es dedicà, com la infanta Cristina, a col·laborar en acres oficials que requerien la presència d’algun representant de La Zarzuela. Els assumptes culturals els va deixar a la seva germana i ella s’especialitzà en temes d’educació i en nens discapacitats, tot i que amb algunes reserves. El 1991, Helena, amb la seva millor intenció, acceptà de motu propio la presidència dels Jocs Paralímpics espanyols. Però quan la Casa Reial se’n va assabentar, no ho va trobar gens oportú. Segons la versió oficial, hi havia diversos grups de poder introduïts en aquest organisme i no era aconsellable que un membre de la família reial s’hi barregés. Sembla que l’aleshores president del Consell Superior d’Esports, Javier Gómez Navarro, va haver d’intervenir personalment per desfer l’embolic. Sabino Fenández Campo va exigir que, a partir d’aquell moment, la Casa Reial tingués constància de tota mena d’activitats del príncep i les infantes. I que no s’acceptés res sense consultar.

El 1994 s’anuncià el compromís oficial de la infanta amb Jaime de Marichalar y Sáenz de Tejada, un xicot de casa bona, el fill més lleig del comte de Ripalda, sense cap mena de titulació universitària només el batxillerat, i empleat de banca a París. La boda de la infanta, que es va celebrar a Sevilla el 18 de març de 1995, va ser tot un esdeveniment a les revistes del cor, que va disparar de nou la popularitat de la família reial en les enquestes d’opinió pública, després d’haver passat per moments molt baixos. Per això no li tingueren en compte al poble sevillà ni que rebategessin popularment el seu Hospital Infanta Elena com «La Tonta», ni que fessin broma sobre si el rei dubtava entre atorgar-li el títol de duquessa de Lugo o el de comtessa de Formentera. Coses de la grasia andalusa. Fins i tot van passar per alt que, a Madrid, determinats barris Populars com Las Ventas s’omplissin de pintades, signades per un tal «Comando Mateo Morral», que deien: «Basta de experimentos genéticos. No a las bodas reales».

Després d’una breu estada a París, Marichalar i Helena s’instal·laren a Madrid, on viuen actualment. I ja tenen dos fills: Felip Joan Froilà, que amb certa precocitat ja ha estat admès en una antiga institució historiconobiliària de la Rioja, i la nounada Victòria Frederica.

Cristina, la infanta llesta

Des que va néixer, Cristina va tenir poc protagonisme en la vida pública. «Ay que rica… es niña. Bueno, ya llegará el niño, ya llegará», va dir Sofia, aleshores princesa, amb molta tranquil·litat quan l’hi van portar. Don Joan ni tan sols va anar al seu bateig.

Segons alguns historiadors, és «la infanta más lista de los Borbones». Gaudeix d’òptima salut i va ser una estudiant poc problemàtica, que complementava els seus estudis amb classes de piano a casa i la pràctica d’esports, sobretot la vela, a la qual és una gran aficionada. Va estudiar al col·legi de Los Rosales, i després al de Santa María del Camino. Més endavant va fer la carrera de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, sense plans d’estudis especials ni cap altre privilegi que poder escollir els professors que li agradessin més.

Com la d’Helena, la seva vida pública d’infanta es basa a assistir a diversos actes i, en el seu cas particular, a apadrinar des de Regiments de Ferrocarrils fins a avions d’Iberia i corbetes de l’Armada.

La premsa rosa no va deixar d’atribuir-li nòvios que, a excepció de l’empresari Pepe Barroso, eren tots de sang reial, o gairebé: Felip de Bèlgica, Caietà d’Alba, el príncep de Noruega, Demetri de Iugoslàvia… Però aquests suposats festejos, si és que mai van existir, no cristal·litzaren. I tal vegada hi va tenir alguna cosa a veure la maledicció de l’hemofília, que afecta la línia femenina de la seva família, com a possibles transmissores, des que la va introduir la seva besàvia Victòria Eugènia de Battenberg, que des d’aleshores les ha convertit totes en «mals partits» per a l’aristocràcia. Sigui com sigui, Cristina va acabar escollint per casar-se tot un atleta, capaç de regenerar ell sol tota la sang de la família: Iñaki Urdangarín, plebeu, tot i que amb un avantpassat bisbe i màrtir a mans dels mandarins (San Valentín de Berriotxoa, canonitzat el 1988 i avui patró de Bizkaia), i una estrella de l’esport malgrat els seus problemes d’oïda, que l’incapacitaren per fer el servei militar obligatori.

Es va casar el 4 d’octubre de 1997 a Barcelona, ciutat on ella ja residia abans per la seva feina a la Caixa. Com a parella, ostenten el títol de ducs de Palma i ja van pel segon fill. El primer, a qui pretenien posar un nom senzill, per qüestions de protocol el van haver d’anomenar Felip Joan Alfons Pau de Tots els Sants Urdangarín de Borbó. Va oficiar l’acte religiós el cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco, amb aigua portada expressament del riu Jordà, com es fa per a tots els batejos de la Casa Reial.

Felip, el príncep solter

El príncep Felip no compta amb l’arsenal d’acudits i facècies de la seva germana Helena. En canvi, n’hi va haver prou amb un perquè la Casa Reial mostrés el seu profund desgrat, cosa que oblidà el director del diari en què va aparèixer, Pedro J. Ramírez a donar explicacions i demanar disculpes públicament. En la vinyeta d’El Mundo, signada per Ricardo i Nacho, que a Palau va fer coissor, el príncep sortia anunciant al rei, el seu pare: «Papá, ahora que está a punto de casarse Cristina quiero darte dos noticias, una buena y una mala… La buena es que he encontrado pareja… Y la mala es que es Alberto de Mónaco». Tot i que el príncep acabava fent l’ullet al seu pare —«¡Que era broma, hombre!»—, l’única cosa que li faltava al solter d’or era que la cort es comencés a burlar d’ell en el mateix to en què es parla del seu col·lega, l’hereu de Mònaco, sempre envoltat de models espaterrants i de rumors incessants sobre la seva homosexualitat, una condició absolutament respectable però complicada i fins i tot perillosa per a algú que té com a objectiu a la vida garantir la continuïtat de la dinastia.

El problema del príncep Felip és que passen els anys i se segueix resistint a trobar una companya. I això que la revista nord-americana People el va seleccionar el 1993 com un dels 10 homes més atractius del món, i a pesar de la multitud de nuvies que se li atribueixen, per dissipar qualsevol rumor. Entre les aristòcrates se l’ha relacionat ja pràcticament amb totes les possibles, incloent-hi algunes cosines o parentes pròximes com Maria Pilar d’Orleans-Borbó, Carolina de Borbó Parma, Alèxia de Grècia o Victòria de Borbó de les Dues Sicílies. En la llista de les plebees hi ha una mica de tot. Noies de bona família, com Vicky Carvajal o Gabriela Sebastián d’Erice; i d’altres de dubtosa reputació, com la model noruega Eva Sannum o la cambrera Alice Krejlova. Però les dues úniques amb les quals ha estat fotografiat en actitud carinyosa, sense l’espai entre ells que ho pogués posar en dubte, van ser Isabel Sartorius i Gigi Howard. Amb totes dues cal destacar l’embolic d’intrigues i pressions a la premsa que va envoltar les aventures, al més pur estil de les peripècies protagonitzades pel seu pare en diferents moments de la vida del monarca, amb algunes de les seves conegudes examants, i amb Sabino Fenández Campo d’«apagafocs» reial.

Isabel Sartorius, filla dels marquesos de Mariño, va ser el més pròxim a una nuvia oficial de Felip de Borbó. La seva relació es desenvolupà entre 1989 i 1991, encara que algunes fonts asseguren que es van seguir veient en secret uns quants anys més. La jove es va guanyar de seguida el cor de la premsa rosa espanyola, que la va batejar com «la novia de España». No era de sang reial. Encara més, era la neboda del conegut excomunista Nicolás Sartorius, el mateix que, quan l’octubre de 1960 l’aleshores príncep Joan Carles intentava acudir «d’incògnit» a les seves classes a la Facultat de Dret, participava en els aldarulls perquè se’n tornés per on havia vingut, a la seva Casita d’El Escorial. Però tot allò ja només era aigua passada. Quan va ser rei, Joan Carles es va voler relacionar amb els seus condeixebles, incloent-hi els díscols, en uns sopars mensuals que s’encarregà d’organitzar un dels seus amics més discrets, el consultor Antonio Alvarez Couceiro. I Sartorius, ja en una altra línia, va ser assidu a aquelles trobades; i a altres a casa del seu oncle, l’ambaixador Manuel Bermúdez de Castro, en les quals els reis confraternitzaven amb un grup de militants d’esquerra, entre els quals hi havia, a part de Nicolás Sartorius, Antonio Gutiérrez, Cristina Almeida, Diego López Garrido i Antonio Elorza.

Però per altres motius, La Zarzuela no va acceptar Isabel. Com ja comentem en un altre moment, a la reina i a Sabino Femández Campo se’ls atribueix el fet d’haver trencat la parella, el 1992. En aquell mes de juny en què el rei estava desaparegut a Suïssa i no es presentava a les seves obligacions oficials, tampoc no estava disponible el príncep Felip, que, segons es va dir, estava massa afectat amb el gran disgust que li havia provocat la ruptura amb la Sartorius, encara que l’explicació oficial de la seva absència va ser que estava entrenant amb l’equip olímpic de vela. Després Sabino, el mes d’agost del mateix any, va haver de treballar amb els temes del fill com ja tantes vegades ho havia fet amb els del pare, per aconseguir evitar que el diari Claro tragués l’historial amb les drogues de la mare i el germà d’Isabel Sartorius, motiu pel qual, presumptament, la reina havia impedit que el compromís de la parella prosperés.

La discreta Isabel Sartorius va plorar en silenci les seves penes d’amor, i el 1995 es traslladà a Londres. Des d’allà es va informar un dia que estava embarassada, encara que la premsa, que mai no havia deixat d’assetjar-la, no li coneixia cap nuvi. Mesos després es va casar amb l’aristòcrata Javier Soto, un matrimoni que tots els mitjans van interpretar com «de conveniència» i del qual mai no es va arribar a tenir documentació legal. El 1997 va tornar a Espanya per donar a llum la seva filla Mencía. Uns dies després va anunciar la seva separació matrimonial.

Un altre embolic grotesc del príncep Felip va ser el que va protagonitzar amb la seva nòvia nord-americana, la multimilionària Gigi Howard, amb la qual l’havien sorprès en actitud carinyosa en una idíl·lica platja de l’illa de Saint Martin, al Carib. S’havien conegut mentre el príncep estudiava un màster als Estats Units, no prou lluny dels paparazzi de la premsa rosa espanyola. Després d’haver-los caçat a Saint Martin, Hugo Arriazu (el mateix reporter que havia descobert la infanta Helena en la seva secretíssima lluna de mel) va continuar el seguiment de la parella, cosa que va acabar provocant el seu ingrés a la presó, el juny de 1995, en un embolic a l’estil del cine negre americà. Acusaren el periodista d’espionatge telefònic per haver punxat suposadament, les línies de la Howard, acció que, en canvi, havia efectuat un confident de la Policia nord-americana que no va resultar acusat de res. En el judici, l’acusació contra Arriazu es va basar en el testimoni de l’agent Hunker de la Policia ianqui. Però va estar envoltat de contradiccions i zones obscures. Per exemple, el jutge va interrompre la declaració de Hunker quan els advocats d’Arriazu intentaven esbrinar qui li havia ordenat controlar els moviments del periodista, fins i tot el seu compte corrent, abans dels fets que se li imputaven L’únic que al final va quedar clar va ser que, a instàncies de no se sap qui, la Policia nord-americana havia col·laborat activament en l’assetjament al reporter, que al final va haver de ser absolt. I així estan les coses al començament del nou segle, mentre el «campechano» rei d’Espanya continua assegurant com si res que el seu nen es casarà «cuando le dé la gana».

Aventures sentimentals a banda, altres dades interessants en la seva biografia passen per la promulgació del decret que el proclamava príncep hereu, set mesos després de les primeres eleccions generals, el gener de 1978, quan estava a punt de complir deu anys. El setembre de 1987, Joan Carles va esmentar per primera vegada, en una entrevista amb Jim Hoagland, del Washington Post, que arribaria el dia en què cediria el tron al príncep d’Astúries. I uns anys després, pels volts del 1992, vindrien les tensions sorgides en la parella reial que, presumptament, portaren la reina a pensar en l’abdicació del rei en favor del seu fill, com una manera d’alliberar el seu marit de les servituds que imposa la institució. Els rumors es van difondre just en els moments previs a la sortida de Sabino de la Casa Reial, coincidint també amb la cèlebre conjura «republicana», més endavant revelada per José María Ansón en la seva famosa «ansonada».

Però és dubtós que el príncep tingués ni tan sols coneixement de tot això al seu dia. Al llarg de tots aquests anys, la seva activitat se centrava en la seva formació acadèmica i militar. A l’Escola Naval de Galícia, seguint la tradició del centre, compartia habitació amb tres camarades que canviaven regularment, cosa que permetia que tots els 280 alumnes de la Marina es coneguessin entre ells. Després va donar la volta al món amb el Juan Sebastián Elcano, com ja havia fet el seu pare, i encara s’ho va passar millor… d’escàndol. Va ser el seu segon any de formació militar i era el benjamí de la seva promoció. Amb 72 companys de promoció, va fer una travessia de cinc mesos de durada, passant per les Canàries, Rio de Janeiro, Buenos Aires, Montevideo, El Salvador, Santo Domingo i Baltimore, fins a acabar el seu recorregut a Cadis.

La preparació acadèmica de Felip —sota l’atenta mirada del seu tutor, càrrec que va ocupar el general Alcina durant deu anys (de 1984 a 1994), al qual molts coneixien familiarment com «la niñera»— va passar primer per un col·legi de la burgesia madrilenya i, després, per la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Madrid, amb un pla d’estudis especial. A continuació es va considerar convenient que completés la seva formació amb períodes d’estudis en universitats estrangeres. Primer va convalidar el COU a Lakefield (Canadà) i després va fer un màster de Relacions Internacionals a la Universitat de Georgetown (Washington), centre regentat per jesuites on es prepara la classe dirigent nord-americana i la dels principals països desenvolupats. Allà hi van estudiar, per exemple, l’expresident Bill Clinton i diversos membres de la familia Kennedy. A part del seu gosset Puskis, el diplomàtic Enrique Pastor com a tutor i els escortes (que van aprofitar per fer un curs d’anglès i van rebre els seus diplomes al mateix temps que el príncep), el va acompanyar el seu cosí Pau de Grècia, que va conèixer allà la seva actual esposa, la rica hereva Marie Chantal Miller, íntima amiga de Gigi Howard, per cert.

A més d’estudiar, Felip va practicar la vela, i el 1992 va ser designat membre de l’equip espanyol que va representar Espanya en els Jocs Olímpics de Barcelona, i va provocar tendres llàgrimes d’emoció a la seva germana Helena quan es va passejar com a portabandera en la cerimònia inaugural. I a mes sent passió per l’ ecologia, que avui en dia ven molt i el va dur a protagonitzar la sèrie La España salvaje de TVE, que, malgrat la seva presència, va ser un fracàs rotund d’audiència.

Actualment, en la seva professió d’hereu, per a la qual des de 1995 va fixar la seva residència a Madrid, compta amb l’ajuda de la Secretaria del Príncep, organisme oficial que depèn de la Casa del Rei. El secretari general és Jaime Alfonsín Alfonso (abans soci en el bufet d’Aurelio Menéndez i Rodrigo Uría, casat amb Mónica Prado y Colón de Carvajal, neboda de Manuel Prado). I té tres «ajudants de camp», els comandants de Terra, Mar i Aire, Emilio Tomé de la Vega, Juan Ruiz Casas y Francisco López Sillero; i diversos administratius assignats.

Entre les activitats a què dedica el dia, Felipe, pel que sembla, gasta molta tinta en els seus discursos, i els retoca una vegada i una altra fins que queden al seu gust. La Constitució no determina un paper oficial per a l’hereu i, per resoldre-ho, el Ministeri d’Afers Estrangers va firmar després de l’estiu de 1995 un acord amb la Casa Reial pel qual se li assigna a la pràctica el paper d’una cosa així com un ambaixador de luxe, a qui correspon de manera permanent la representació de l’Estat en les preses de possessió de caps d’Estat d’Iberoamèrica i Portugal.

En l’àmbit empresarial li va millor. Felip de Borbó i Grècia és el president de l’empresa «Sociedad Española de Estudios para la comunicación fija a través de Estrecho de Gibraltar SA». D’aquesta mateixa companyia, n’eren consellers el seu avi Joan de Borbó i Battenberg i altres il·lustres personatges, com Muhammad Kabbaj, Alí Benbouchta, Azeddine Guessous (ambaixador del Marroc) o Antonio de Oyarzabal Marchesi (ambaixador d’Espanya a Dinamarca, a Quito, exdirector general de Cooperación Técnica Internacional, governador de Gipuzkoa, de Tenerife, i director de I’OID).