Vaig tornar de la guerra el setembre del 1918. Amb el cor ple de joia i una condecoració penjada a la pitrera. M’havien concedit la màxima medalla al mèrit en combat arran de la proposta dels meus soldats, que em consideraven el seu líder a les trinxeres de França.

Just abans de desembarcar al port de Nova York, entre confeti i banderetes, vaig intuir que la meva vida no podia ser altra cosa que una extensió del meu èxit al camp de batalla. Tenia vint-i-dos anys i el futur se’m presentava gloriós.

Un cop incorporat a la vida civil, em sentia tan fort que, en un temps rècord, em vaig treure el títol d’agent d’inversió en borsa. I això tan sols va ser l’inici: el primer any d’exercici a Wall Street vaig guanyar la increïble suma de cent mil dòlars en comissions. Cent mil dòlars de l’any 1919! Tota una fortuna! Les meves recomanacions d’inversió eren encertades. Havia caigut a les urpes de l’atraient remolí de Wall Street i m’encantava.

Però en aquells dies es va produir un episodi en el qual no vaig prendre gaire esment, encara que sens dubte va ser premonitori. Va ser el dia que tenia l’examen per ampliar la llicència de corredor a tot el país. Me l’havia preparat a consciència durant tres mesos i vaig estar a punt de suspendre’l perquè estava malalt; si és que se’n pot dir malaltia d’una ressaca monumental.

Després de tres mesos d’estudiar de valent, la nit abans de l’examen me n’havia anat de copes amb el meu cunyat i, sense adonar-me’n, havia tornat a altes hores de la nit en un estat deplorable. Un cop davant de l’examen, em sabia les respostes, però tenia tant mal de cap que no podia escriure en línia recta. Finalment, vaig aprovar pels pèls. Però, sens dubte, aquell va ser un primer avís. Llavors ja bevia massa.

Malgrat tot, durant alguns anys més, la fortuna només em va oferir aplaudiments. La bonança dels alegres anys vint semblava que era tan sòlida i esplendorosa com l’imperi persa de Nabucodonosor. Em vaig comprar un pis de 150 metres quadrats a Manhattan i el cotxe més car del mercat. Però la beguda ocupava cada dia un lloc més important a la meva vida. Una vida trepidant on cada dia hi havia dinars distingits, festes luxoses i dones guapes ballant al ritme del jazz.

En un moment determinat d’aquest període, no sé exactament quan, la meva manera de beure es va transformar en una cosa seriosa: bevia cada nit i bona part del dia, i m’hi posava tan bon punt havia esmorzat. Alguns amics van intentar prevenir-me, però eren converses que sempre acabaven en discussions agres. La relació amb la meva dona es va començar a deteriorar.

A partir d’aquí, en un període de tres o quatre anys, em sembla, ho vaig perdre tot: feina, casa, amics, salut, respecte per mi mateix, i gairebé la meva dona. Quan tenia ressaca perdia les forces per aconseguir informació per a les inversions, i quan estava borratxo, la sobreexcitació em portava a fer apostes ruïnoses. Del pis luxós que teníem a Manhattan vam passar a una habitació a cals sogres i d’allí, al carrer, perquè ni tan sols ells no van poder suportar la pesta d’alcohol que m’envoltava sempre.

Aleshores vam llogar un pisot miserable a la pitjor zona del Bronx i la meva dona es va posar a treballar de dependenta dotze hores al dia. Quan arribava a casa, rendida de treballar, sempre em trobava torrat, delirant amb alguna de les meves paranoies. Em despertava els matins tan tremolós que m’havia de beure un got de ginebra i mitja dotzena de cerveses per poder esmorzar alguna cosa.

Tot d’una, un antic col·lega de feina em va venir a veure a casa.

—Bill, has de deixar l’alcohol o et matarà —em va dir—. Vine a treballar amb mi. Tu eres un gran agent: el millor que he conegut. T’espero demà a les nou. Junts ho farem.

Aquella era l’oportunitat que calia! Després d’anys sense treballar, a la fi podia tornar a ser jo mateix. Vaig prendre la determinació de no beure mai més. I ho vaig aconseguir! Ja havia tingut prou infern en aquesta vida. Però al final d’aquella setmana, el mateix dia de la paga, m’ho vaig gastar tot en una tremenda borratxera. Vaig tornar a casa al cap de quatre dies, amb el vestit i la camisa bruts, amb una ferum d’alcohol terrible i sense saber on havia passat les últimes cent hores.

Què dimonis em passava? M’havia tornat boig? On era la meva forta resolució? Simplement no ho sabia. Algú m’havia posat una copa al davant i me l’havia pres.

Tots els intents que feia de deixar la beguda acabaven sempre amb fracassos d’aquest tipus. El remordiment, el terror i la desesperació que sentia després eren indescriptibles.

El cos humà és un mecanisme sorprenent, perquè jo vaig aguantar aquest càstig diari durant uns quants anys. Me’n vaig passar més de set bevent quantitats ingents d’alcohol, sense treballar, anant d’una borratxera a una ressaca brutal. Després em venien uns atacs de desesperació que em feien desitjar la mort. Quan, al matí, el terror i l’agonia s’apoderaven de mi, em quedava ben bé una hora abocat a la finestra intentant reunir forces per llançar-m’hi de cap i acabar-ho tot, i després el que feia era odiar-me a mi mateix per ser tan covard.

Vaig ingressar un parell de vegades en clíniques de rehabilitació, però, pel que semblava, era un cas perdut. Un expert em va arribar a dir que jo era probablement un d’aquells casos d’alcoholisme impossibles de curar. El meu cervell tenia una reacció especial amb l’alcohol que no podia controlar.

Quan vaig deixar l’última clínica i vaig tornar a caure en mans de l’ampolla em vaig adonar que em quedava poc temps de vida i gairebé ho vaig agrair. Em vaig acomiadar mentalment de la meva dona: l’estimava. Però no podia més. Estava enfonsat. L’alcohol era el meu amo.

I poc després, en la celebració del Dia de l’Armistici del 1934, va passar una cosa que m’havia de canviar la vida per sempre més. Una cosa que m’havia de catapultar cap a això que ara n’anomeno la Quarta Dimensió de l’Existència. Arribaria a saber què són la tranquil·litat i la felicitat: un estil de vida que es va fent més meravellós a mesura que transcorre el temps.

Un bon dia va sonar el timbre del telèfon. A l’altre costat, la veu d’un antic company de gresques. Ho vaig notar de seguida: estava serè! No recordava cap ocasió en què el meu amic hagués arribat a Nova York sense anar completament gat. Em va sorprendre perquè havia sentit a dir que l’havien internat per demència alcohòlica. Va dir que em vindria a veure a casa.

Vaig obrir la porta i allà el tenia, amb el cutis fresc, radiant. Hi havia alguna cosa als seus ulls. Era inexplicablement diferent. Què li havia passat?