15. Superar la por de la mort i altres neures existencials

En una ocasió, va venir a la meva consulta un pacient anomenat Raúl, que em va explicar el següent:

—De vegades em fa por el fet que estiguem en aquest planeta girant, perduts en la immensitat de la galàxia. Si m’aturo a pensar-ho, m’omplo d’ansietat.

En Raúl no era cap ximplet. De fet, era un home de negocis important, fet a si mateix. Però quan, d’adolescent, va deixar de creure en Déu, va agafar una mena d’angoixa existencial. També tenia por de la seva pròpia mort i, per tant, era força hipocondríac.

La meva intervenció amb ell va incloure escoltar una cançó. Em vaig acostar a l’equip de música que tinc a la consulta i vaig posar «¿Quiénes somos? ¿De dónde venimos?» d’un dels meus grups preferits de tots els temps: Siniestro Total.

Aquest tema rocker diu així:

Els més joves no coneixen Siniestro Total, una banda gallega fenomenal dels vuitanta de punk rock, però no hi ha millor presentació que un altre tema d’ells: «Somos Siniestro Total», en què es defineixen com «els que fan balanç dels danys».

Siniestro Total és un grup amb molta força, amb lletres encomanadisses, paraules demolidores i molt d’humor. La seva música transmet amor per la vida, plaer i despreocupació. Just el que necessitem els éssers humans.

Després de sentir el tema, en Raúl va dir:

—Entesos, ho capto. Prou de fer-me preguntes ximples sobre el sentit de l’univers, oi?

Efectivament, tot el que s’ha de saber sobre el sentit de la vida és que nosaltres en formem part. Som fills de la natura. Sempre que hi estem en harmonia ens trobem molt bé. Quan anem a fer una passejada per la muntanya, la visió dels boscos i els seus sons harmoniosos ens omplen de pau. L’aigua que cau per una cascada o una gran praderia verda ens proporcionen una important sensació de plenitud. Perquè el nostre cervell està íntimament connectat a tot el que ens envolta. Les coses boniques del món ens encenen les neurones i ens fan sentir genial.

Tal com diuen els meus amics de Siniestro Total, no sabem d’on venim ni a on anem, però tant se val: sabem que procedim de llocs benèfics i també que hi anirem a parar. Més ben dit, és molt millor desconèixer el sentit de la vida perquè això vol dir que pertanyem a una cosa tan enorme, tan immensa que no la podem comprendre.

Els científics no han fet res més que esgarrapar algun coneixement de l’univers, molt poca cosa, però ja ens avancen que es tracta d’una cosa al·lucinantment complexa i gran. M’estimo més pertànyer a un tot d’una entitat així —encara que no la comprengui— que no pas a una cosa petita i avorrida.

Fa un temps, vaig llegir que és probable que hi hagi centenars de dimensions de la realitat, però que nosaltres no les puguem copsar. Segons els físics, això faria possible que hi hagués universos paral·lels, realitats simultànies… Ostres, això és inimaginable fins i tot per als investigadors més saberuts! Els surt a les fórmules matemàtiques, però ningú no és capaç de visualitzar una cosa com aquesta! Fins a aquest punt és immensa la cosa a què pertanyem! I això, per la seva banda, ens fa grans a nosaltres.

Tal com podria haver dit Siniestro Total, «La inintel·ligibilitat de la natura mola!» perquè ens diu que pertanyem a una cosa extraordinària de dimensions enormes.

SÓC UNA MOSCA

La mort continua sent un dels temes que produeix més neures. Com que no l’acceptem, patim massa quan se’ns mor un ésser estimat i patim de mala manera quan ens diagnostiquen una malaltia greu. Totes aquestes pors i aquestes penes tenen a veure amb una dolentíssima comprensió de la vida i de la mort.

Jo sé que les persones podem tenir una altra actitud davant de la mort —molt més receptiva, menys temorosa— perquè molts grups humans al llarg de la història l’han acceptat amb naturalitat.

Els indis americans, un dels pobles més ecològics que han existit mai, sentien respecte i simpatia per la «germana mort». Quan un avi ho decidia, reunia els seus éssers estimats per anunciar-los el següent: «Ja he viscut prou, fills meus. Demà me n’aniré a l’encontre del Gran Esperit». I sense més històries, se n’anava sol cap a les muntanyes, sense menjar, a morir. I això no és una mitificació de pel·lícules d’indis i vaquers. Realment s’ho prenien així.

Ja fa un temps que afirmo en conferències i mitjans de comunicació que la mort és bona i bella. De la mateixa manera que ho és la vida. I també qualsevol manifestació de la natura. Els éssers vius naixem, creixem, fem l’amor i passem a l’altre barri. I sort que és així, perquè, en cas contrari, la immortalitat provocaria uns problemes immensos. Per començar, en poc temps hi hauria una superpoblació insostenible; a més, no suportaríem la idea de viure per sempre més: seria massa avorrit.

Als meus pacients hipocondríacs, que tenen una por «malaltissa» de posar-se malalts, els explico que som com mosques que viuen set dies.

—Fixa-t’hi bé, les mosques neixen, creixen, copulen, volen, imperials, pel cel i, en poc més d’una setmana, plaf!, es moren. Una vida fulgurant!

Nosaltres també som així: meravellosament fulgurants i vitals. Aquí, hi estem de pas, com la resta dels campions de la natura.

La mort és bona i bella, com ho són els mars, les platges paradisíaques, les muntanyes verdes i tots els éssers vius. Els indis americans no seccionaven la natura entre el que és «políticament correcte o incorrecte»; per a ells, tota manifestació natural tenia el seu sentit, encara que ells no el comprenguessin.

AI, PAQUITA, QUE MALAMENT QUE T’HO PASSARÀS!

En una ocasió, em van convidar a un programa de ràdio molt famós i, en un moment determinat de l’entrevista, vaig expressar la meva opinió sobre la mort. De seguida va trucar una oient i va entrar en directe a l’emissió. Va dir una cosa així com:

—No entenc com permeten que aquest psicòleg digui barbaritats així! És una manca de respecte! La mort no és gens bonica. El meu marit és mort i no deixo de plorar-lo ni un dia. És molt dur per a mi!

Em va semblar que havia entès que el seu marit feia tres mesos que era mort. Per tant, li vaig dir:

—Vejam, si fa tan poc que va perdre el seu marit, entenc la seva aflicció. Li cal un cert temps per recuperar-se.

I ella em va replicar, en el mateix to irat del començament:

—Com, tres mesos? Si fa catorze anys que es va morir el meu marit!

Tots els presents ens vam mirar i vam aixecar les celles en senyal de sorpresa. Aquella senyora de seixanta anys llargs feia tot aquest temps que estava blocada en el dolor del dol. Així doncs, vaig intentar ajudar-la dient-li:

—Miri, si el seu marit la veiés des del cel, què li diria? No l’animaria perquè deixés de plorar i gaudís dels seus últims anys?

Ella va respondre:

—Ni de broma! Les seves últimes paraules al llit de mort van ser: «Ai, Paquita, que malament que t’ho passaràs sense mi».

Tots els que érem a l’emissora vam mostrar sorpresa davant d’aquella filosofia de la mort. La Paquita s’havia pres com un manament les paraules del seu marit! Quan, segurament, ell no havia volgut «ordenar-li» que estigués deprimida, sinó que es lamentava d’aquella nociva dependència.

I és que pensar malament sobre la mort, tenir-li mania, no acceptar-la, és un passaport cap a la neurosi.

D’AQUÍ A POC, EL SEGUIRÀS TU

Fa molt de temps que, als enterraments, dic als meus amics que han perdut un ésser estimat: «Aprofita la vida perquè tu hi vas de pressa al darrere».

Jo no acompanyo en el sentiment ni em lamento de la mort de ningú perquè crec que amb això no fem cap favor als altres. Si expressem tristesa, transmetem que el que ha succeït és dolent, que el finat no hauria d’haver mort, i aquest és el missatge que copsa la persona que està en dol. Així, trigarà més a superar-ho.

Tota mort és lògica: la gent es mor i aquest és un procés natural de l’ésser humà.

Molt a prop de la meva consulta, al carrer de Còrsega de Barcelona, es reuneixen grups de dol. Hi ha un gran local amb moltes sales dedicades a això. Jo estic en contra d’aquest mètode de treball: no hi ha res pitjor que reunir-se periòdicament per parlar dels decessos de les persones estimades.

He tingut més d’un pacient que ha participat en aquests grups i que, temps després, ha vingut a trobar-me a la consulta perquè l’ajudés de debò a superar la mort de l’espòs o el fill.

El fet de reunir-se per parlar de la mort d’algú és nociu perquè el que fem és lamentar-nos, reforçar-nos els uns als altres en la nostra depressió.

Per entendre aquest fenomen, solc posar als pacients l’exemple següent:

—T’imagines que les persones ens reuníssim per processar el dol per la pèrdua dels cabells?

—No m’ho imagino! —diuen, rient.

—Sí, ens ajuntaríem cinc o sis per explicar la nostra experiència amb les entrades, quan veiem els cabells damunt el coixí, com ens fixem en les cabelleres sanes d’alguns amics i els envegem secretament… —faig broma.

—Sí! I tots plorant… —s’animen a dir.

Tots ens adonem que això d’organitzar un grup de dol per l’alopècia seria friqui i contraproduent, perquè és normal que als homes ens caiguin els cabells! Sí, fins i tot prematurament! Unes persones que es reunissin per processar això, en realitat, estarien donant massa importància al tema.

De la mateixa manera, estic segur que els indis americans d’aquell temps tampoc no entendrien per què els «blancs» es reuneixen durant mesos i anys per continuar processant la mort d’algú. Perquè la mort no té res de dolent: ben al contrari, és un procés natural importantíssim per al funcionament correcte de l’univers.

La meva intervenció en els casos de pèrdues consisteix a fer entendre a la persona que:

• No ha passat res estrany ni dolent.
• La vida és molt curta i no hi ha temps per a queixes.
• Si hi ha una cosa que podríem fer en honor del difunt és gaudir de la vida, ja que és això el que ell o ella desitjaria.

SIGMUND FREUD I EL MEU AVI

Quan faig conferències sobre la hipocondria i la mort, sempre hi ha algú entre el públic que em fa l’observació següent:

—El que dius està bé, Rafael, però el que no es pot superar és la mort d’un fill. Això no és natural.

I la meva rèplica sempre és la següent:

—Amic meu, no hi ha res més natural que la mort, fins i tot la prematura. A més, d’altra banda, obre la ment! I tant que hi ha gent que ho supera! Ara pregunta’t quin tipus de persona vols ser. Dels que finalment ho fan o dels que s’arruïnen la vida entre laments?

Jo no crec en la psicoanàlisi i tinc raons poderoses per criticar-la. Tanmateix, a la meva biblioteca, el nombre més gran de llibres que atresoro continua sent els que estan dedicats a Freud. Les seves obres completes i una pila de biografies.

Llegint els relats sobre la seva vida, m’ha cridat l’atenció el fet que Sigmund Freud tingués molts fills, dels quals van morir quasi la meitat. I això que era ric i metge! El cas és que no fa tant de temps, al principi del segle XX, en qualsevol família europea es morien gairebé la meitat de les criatures.

A l’època dels nostres avis i rebesavis, la mortalitat infantil era alta i pràcticament tots els pares ho superaven. En aquell temps, ningú no hauria dit que la mort d’un fill és insuperable. El que passa és que ha canviat la nostra filosofia quant a la mort.

En aquella època no havia arribat la moda de la ficció de la immortalitat en què vivim ara. Ens hem apartat tant de la realitat de la mort, que vivim com si ningú no s’hagués de morir, i això és fals i nociu. Aviat ens morirem tots i no passa res. L’única cosa certa és que la vida és fulgurant i això la fa més bonica.