Capítol 2
Si en Salim s’hagués escoltat son pare, hauria esdevingut un mercader o un artesà feliç com tots els seus cinc germans; però de totes passades ell volia ser cotxer. Aquest ofici aleshores tenia molt mala fama. Els cotxers, hom els tenia per beverris, fanfarrons i amics de la brega. Curiosament, en Salim sempre havia estat orgullós de ser cotxer.
Si Salim hagués estat només un narrador fascinant, hauria gaudit de la reputació, bona però insignificant, d’un narrador. Però el vell cotxer posseïa una segona qualitat. Sabia fer tornar a volar les orenetes que havien caigut del niu; i això sí que no tenia res de normal. Els veïns es discutien sovint i feien apostes sobre les seves relacions amb les orenetes. Alguns li atribuïen aquesta qualitat simplement pel fet que tenia unes mans beneïdes; d’altres explicaven, amb les prevencions del cas, que posseïa un encanteri amb el qual podia entendre’s amb les orenetes. Gràcies a aquest encanteri —així manifestaven les seves sospites en veu baixa i no sense temor—, només a ell era permès de tornar a fer volar les orenetes que queien a terra. Però la majoria de les persones adultes creien que tot això no era més que una ensarronada.
Aquests voladors magnífics, que ornamenten el cel de Damasc amb els seus xisclets i els seus vols airosos, feien niu sota les nostres teulades. Constantment trobàvem orenetes que, pel motiu que fos, havien caigut del niu i que aletejaven per terra desesperadament i totalment desvalgudes. Les orenetes refusen qualsevol aliment si no poden volar. Si no hi hagués hagut el cotxer Salim, s’haurien mort de gana. La mainada li dúiem les orenetes a ell, realment només a ell, i el cotxer Salim ho deixava estar tot, agafava l’ocell tremolós amb la seva mà grossa i pujava al terrat. El que deia allí a l’oreneta a cau d’orella, i per què li feia un petó, era el seu secret. Ningú no el sabia imitar. Només ell retornava al cel les seves millors acròbates. L’oreneta s’envolava rabent, i de vegades agraïa al vell amb una volta elegantíssima damunt del seu cap.
La gent no sabia gaires coses de Salim. Molt poques vegades parlava d’ell mateix. I si ho feia, aleshores era tot tan ple de fantasia que ningú no sabia exactament si parlava d’ell mateix o bé d’un dels seus herois. Tothom parlava de Salim el cotxer, però molts no sabien ni tan solament que es deia Bussard de cognom.
La família Bussard pertanyia als nòmades del desert d’Aràbia. Després d’una revolta fracassada contra el soldà otomà, el segle XVIII, el seu llinatge fou desfet i desterrat. L’avi del cotxer visqué retingut en presó a Damasc fins que va morir. Després de la seva mort, la família romangué a Damasc: fou obligada a no abandonar Damasc. El pare de Salim aprengué l’ofici de blanquer i aconseguí un cert nivell de benestar econòmic. El seu petit obrador de blanquer l’heretà el fill gran. Dos fills més mercadejaven amb articles de pell. Un altre es va fer sastre. Un més orfebre, però morí molt jove de la verola. A Salim, el més petit, li van posar el nom del seu rebesavi. Des de la infantesa fou un belluguet en persona, i donava més maldecaps als pares ell tot sol que els cinc germans plegats. De vegades desapareixia del mapa durant setmanes senceres o mesos, i tornava tot espellifat i es feia un tip de riure amb els càstigs que li imposaven els pares. En comptes d’aprendre un ofici, s’havia llogat com a vailet als fadrins de cotxers. D’un caravanserrall en un altre, no parà de rodar món per tot Aràbia, Turquia i Pèrsia. Fins i tot corria la veu pel carreró, que durant un any ben llarg va fer d’aprenent d’un mestre nigromant del Marroc. Si li ho preguntaven reia sorneguerament, però coneixia fil per randa, millor que qualsevol mestre de geografia, tot el que hom es pogués imaginar sobre els llogarrets i la vida dels berbers del Marroc.
Durant trenta anys llargs Salim va guanyar-se el pa d’ell i de la seva família amb el cotxe. Quan més tard el seu fill va emigrar a Amèrica i la seva filla se n’anà a viure al nord del país amb el seu marit, un home ric, Salim visqué amb la seva dona en una estança petita. Els cotxers no cobraven cap pensió. I, ben al contrari del seu fill estimat, que només li enviava cartes, però ni un sol dòlar, la filla li feia arribar una renda petita per a ell i la muller Zaida, la muller de Salim, era una persona reposada. Vivia silenciosament. Només després de la seva mort els veïns van assabentar-se del caràcter fogós i valent d’aquella dona. El cotxer arribà a contar que una vegada, disfressada de cavaller negre, l’havia salvat de les mans de set soldats armats que l’havien fet presoner per deserció. De cert, només se sabia que el cotxer no havia complert el servei militar, però que la petita Zaida hagués fet fugir els soldats, ningú del carreró no podia acabar-s’ho d’empassar.
Cada vespre, set amics visitaven el vell vidu. Tots ells eren de la mateixa lleva; tots rondaven la setantena. El colós de la colla, que ell sol ocupava gairebé tot el sofà, era un manyà anomenat Alí. El mestre de geografia, Mehdi, era el darrer que s’havia afegit a la colla de vells, i malgrat que d’aquest fet ja havien passat vuit anys, els altres encara continuaven anomenant-lo «el nostre passerell». Musa, un barber una mica gras i petit, era l’únic de la colla que s’esforçava sempre a amagar els seus setanta anys tenyint-se els cabells. El més distingit de la colla era l’exministre Faris. Ell presidí, poc temps després de la independència del país, el ministeri d’economia, i a causa de les seves reformes radicals, entre la gent del poble, se l’anomenava d’aleshores ençà «el paixà roig». A Tuma, el cinquè de la colla, li deien «l’emigrant», tot i que ja feia més de deu anys que havia tornat d’Amèrica. Junis, l’amo del cafè, era l’únic d’aquesta colla de senyors vells a qui tots plegats havien d’estar agraïts. S’havien conegut tots ells, al llarg dels anys, al seu cafè. Només Salim i el manyà Alí vivien al mateix carreró, i durant molts anys el cafè havia estat el punt comú de reunió. A deu llegües a la rodona era l’únic cafè on et servien un moca iemenita autèntic i un narguil decent. Però d’ençà que el fill de Junis havia transformat el vell cafè oriental en una cafeteria resplendent i moderna, cap d’ells no hi havia volgut tornar a posar els peus mai més.
El setè de la colla era un homenet anomenat Isam, que havia segut entre reixes durant vint-i-quatre anys per un assassinat horrorós que no havia comès. Un any abans de la seva posada en llibertat fou detingut per casualitat l’assassí veritable. Malgrat els seus setanta anys era desficiós de mena, com si en el temps que li restava de vida, volgués recuperar tot el que no havia pogut fer a la presó. De dilluns a divendres, cada dia a la tarda arrossegava un carret amb verdura pels barris més apartats de la ciutat. Al mercat de cada divendres tenia una parada d’ocells cantadors. I dissabte i diumenge venia cigrons calents davant els cinemes.
Alí era el preferit de Salim. El manyà parlava molt poc, però li agradava molt escoltar. Potser era el complement del cotxer loquaç. Però aquest no n’era l’únic motiu. Salim lloava el manyà perquè era l’home més valent del carrer. Era molt callat, però no res el feia riure. Al principi dels anys quaranta diuen que va bufetejar un general francès al mig del carrer. Aleshores els francesos tenien ocupat el país. Hom deia que ho va fer perquè el general anava borratxo i que s’havia burlat del profeta Mahoma, que havia prohibit l’alcohol. A l’Alí no li agradava de parlar-ne. Però malgrat això, el cotxer contava que el general s’havia venjat d’una manera brutal. Va fer agafar Alí i el dugué en una caserna prop de Damasc. Allí, amb l’ajuda d’un embut i un tub de goma, li féu ficar a l’estómac tres litres de vi negre, i després el féu lligar en un pal sota un sol implacable. Quan Alí es desmaià, els soldats el tragueren de la caserna arrossegant-lo i el llançaren a la vora d’una carretera qualsevol. Alí fou recollit per una família pagesa que passava per allí. No sabien què li passava, és clar, perquè no havien sentit mai parlar d’una intoxicació d’alcohol. La vella pagesa, així i tot, el va fer vomitar amb oli d’oliva, iogurt i vinagre, i d’aquesta manera li va salvar la vida. Però es va veure obligat a fer repòs molts dies amb ells per poder recuperar les forces. La seva família es va assabentar de la detenció i va anar a la caserna per informar-se’n. I només va rebre aquesta resposta cínica:
—Ací no hi és. Potser és amb el profeta!
Quan Alí es tornà a sentir bé, tenia vergonya de tornar a casa. Va estar a l’aguait del general durant molt de temps davant un local nocturn, i el va estossinar. Fou un miracle que el general sobrevisqués a les ferides. Alí va haver d’amagar-se a les muntanyes. I s’hi va estar fins que els francesos van abandonar el país quatre anys després. Només el cotxer Salim sabia l’amagatall, i cada setmana d’amagat li duia menjar, roba i les notícies més recents.
Els set amics venien cada vespre. Tant si plovia com si l’exèrcit havia fet un altre cop d’estat, els teníem allí poc abans de les vuit, i sempre se n’anaven cap a casa ja passada mitjanit. Si mai algú d’ells es posava malalt i no es presentava, sia la muller, algun dels seus néts o el fill d’algun veí els duia una explicació detallada. Refredats i menudències semblants no valien.
Jo era l’únic menut del veïnat a qui el cotxer permetia de quedar-se quan els vells amics venien. Però a canvi d’això, sovint havia de fer de vailet de tots ells. I això no era sempre agradable, tractant-se d’aquells vells desmemoriats. L’emigrant s’oblidava sovint de les seves píndoles, i algun cop de les ulleres. L’amo del cafè, del rapè, i el ministre no poques vegades dels seus mocadors elegants: no en volia d’altres. De tant en tant, jo havia de córrer sota la pluja fins a les seves cases bastant llunyanes i distants entre elles per complir aquests encàrrecs tan empipadors. El cotxer Salim era l’únic que no em feia anar enlloc. Però abans li vaig haver de prometre per tots els sants que no faria córrer cap paraula que hagués sentit mai en aquella cambra. Li vaig prometre per l’ànima de la meva àvia, Nadjla, a qui estimava més que tots els sants plegats, que em mossegaria sempre la llengua i que no diria mai res d’allò que es deia allí. Però, vaja, tret d’Afifa, la veïna xafarderota, gairebé ningú no s’interessava pel que aquells vells poguessin discutir, i a l’Afifa, una emissora de ràdio amb dues cames, tampoc no li hauria explicat res sense aquell jurament, encara que m’ho hagués recompensat amb xocolata.
De vegades, em feia la impressió que aquells vells m’encarregaven qualsevol feina a fora per poder parlar una estoneta amb més llibertat. Jo feia veure que no entenia per què l’un em feia anar a buscar tabac per tercera vegada el mateix dia, o per què l’altre necessitava una altra píndola si una hora abans ja li n’havia anat a buscar una. El pitjor de tots era el ministre. Sempre que volia, i sota comandament, podia esternudar i omplir el mocador de mocs. Aleshores, jo, a fora, m’arrupia sota la finestra i escoltava històries secretes, que generalment començaven amb la frase: «Ara que el vailet se n’ha anat…».
Els set amics venien diàriament. Aquesta visita, amb els anys, va esdevenir un dels mil costums del nostre carreró. Ningú, realment ningú, no es fixava en el seu pas cap a cal cotxer Salim. Ja pertanyia a la vida de cada dia, exactament igual com els crits de la mainada i els xiscles de les orenetes que cada dia omplien el cel del carreró. Això va canviar de sobte quan el cotxer Salim va perdre la veu. El cotxer, la petita cambra del qual es transformava constantment en un mar, un desert o una selva verge gràcies a la màgia de les seves paraules, de la nit al dia es tornà mut.
Mut, el cotxer va convertir-se en l’única conversa important del carreró. El pas dels vellards era seguit amb un interès tafaner; un foraster hauria arribat a dir amb veneració. Tanmateix, com que conec molt bé el meu carreró, dubto que els seus habitants hagin sentit mai veneració per ningú.
Però tafaners sí que ho eren, en tot cas. Breument, tot el carrer feia barrinar el cervell per l’estrany emmudiment de Salim. A mi em va preocupar molt. A partir d’aleshores anava a ca seva cada dia i no permetia que em fes anar a fer encàrrecs ningú fora d’ell.