Capítol 10
Isam, l’expresoner, no tenia necessitat de dedicar el seu temps venent verdures i ocells cantaires de baratilli. Els dos fills, que havien crescut sota la custòdia severa de la seva dona, quan el van posar en llibertat ja eren uns mecànics de cotxes acreditats en tota la ciutat. El seu taller era dels més coneguts de Damasc. Vivien en una casa gran amb jardí a la Salihiia, un barri distingit. Isam i la seva dona vivien en una ala d’aquesta casa. Una caramasera tenia cura de tots dos amb tant d’amor com si hagués estat la pròpia filla. Els dos nois els duien com en safata. I suplicaren a Isam que, després del desgastament dels anys passats a la presó, descansés i es divertís. Però ell va fer cas omís de tots aquells precs. El seu negoci no l’hauria deixat per res del món. Tanmateix, per amor als fills treballava només en barris allunyats per tal que ningú no pogués malparlar d’ells.
Si com a verdulaire Isam tenia bona fama i una mà generosa, al mercat d’ocells gaudia d’una reputació no gaire bona, precisament. Els entesos del ram l’anomenaven el «tintorer». En efecte, Isam tenyia els ocells cantors perquè semblessin més nobles. Als ocells barats els donava un bany de color groc o taronja de manera que semblaven parents miserables dels canaris. A d’altres els tenyia amb una varietat tan exòtica de colors que només uns noms fantàstics podien ser dignes d’aquells vestits policroms. Príncep del Brasil, Rei del Cap Vermell o Ocell de l’Arc de Sant Martí eren alguns del seus noms preferits. Això sí: quan plovia no s’acostava al mercat.
La major part del negoci el feia amb caderneres, molt apreciades pels damasquins. Les caderneres joves no tenien cap valor, perquè mengen durant tot un any, fan molta porqueria i només saben piular miserablement quan tenen gana. Només a partir del moment en què se’ls fa un cercle vermell al bec, es poden considerar adults i són cars. Aleshores canten amb molta gràcia. Isam agafava caderneres joves, els pintava un cercle vermell al voltant del bec i les venia avantatjosament a principiants que el tenien per una persona idiota. Pensant que l’havien enganyat, tocaven el dos tan de pressa com podien. I a casa esperaven, esperaven i es cansaven d’esperar, i s’estranyaven que el cercle al voltant del bec s’anés descolorint i l’aigua de beure a la tasseta cada vegada fos més vermellosa.
Aquell dia va venir amb una gàbia esplèndida a la mà. En entrar a la cambra va esclatar la riallada general.
—Aquesta és autèntica! —s’esgargamellava—. Una peça extraordinària. El meu fill la volia, aquesta cadernera, però jo la porto al Salim. Perquè torni a parlar tan bé com canta aquest ocell tan preciós. Que Déu el protegeixi de tots els envejosos!
Els amics no sabien si havien de riure o bé si havien de plorar d’emoció. Aquell ocellet cantaire no va fer esperar molta estona els seus refilets. Tot just Isam havia penjat la gàbia en un ganxo de la paret, que la cadernera ja refilava com una boja.
Salim va somriure satisfet i va oferir un got de te a Isam.
L’expresoner s’assegué al sofà i va restar callat una estona. Salim es fregà les mans, i en comptes d’asseure’s en una cadira lliure prop del sofà s’assegué a terra als peus dels convidats, i es mirà Isam impacient.
—Saps? —va dir-li aquest—. Dotze anys vaig estar incomunicat. La cel·la era fosca fins i tot en els dies més clars. A qui volies explicar coses, allí? Si hagués tingut paper almenys les hauria pogudes explicar al paper, però què vols explicar a unes parets humides i brutes? I aleshores jo tampoc no sabia llegir ni escriure. Anit passada gairebé no he dormit. Saps? Volia saber quant de temps he viscut. Avui tinc seixanta-vuit anys, però en realitat només en tinc cinquanta-sis, perquè els dotze anys que vaig passar a la cel·la incomunicat no van ser cap vida.
Isam es va aturar, però Salim, amb amor, va posar la mà al genoll del seu amic.
—Salim, ets un home meravellós. Saps? Les teves mans parlen encara que la teva llengua no pugui dir res. Sí, a la garjola també en vaig conèixer un, que era mut, però li enteníem el que volia dir a través de les mans… Però ara us parlaré de mi! Quan era petit m’agradava cantar. A la gent li agradava la meva veu, de manera que sempre em demanaven de cantar a la mesquita i als casaments, i quan cantava, la gent plorava i deia que un dia jo seria un cantant famós. Però un bon dia tot es va enfonsar. Qui hauria pogut creure’m després d’haver-me vist amb un ganivet a la mà al costat del meu cosí mort?
«Jo no li he perdonat mai que m’hagués ofès i humiliat al basar davant de tota la gent. La meva dona, tanmateix, deia que no era correcte que dos cosins estiguessin tan enemistats, i com que jo era el més jove, havia d’anar-lo a trobar i parlar-li d’aquell malentès. Saps? El meu cosí es creia que jo l’havia enredat intencionadament. Cert, aleshores jo era més murri que una guineu».
—I encara ho ets avui! —plaguejà Musa.
—Bé, bé. Només al mercat de divendres, mentre que aleshores ho era cada dia. Però no el vaig enredar.
—Com va anar la cosa? —preguntà Junis.
«El meu cosí, un home que es deia Ismaïl i era d’Alep i jo havíem trobat un tresor. L’home havia llegit en els seus llibres secrets que al pati del meu cosí hi havia enterrada una gerra gran plena de monedes d’or. La hi havia amagada un oficial otomà abans de la seva fugida. Saps? L’oficial esperava poder tornar posteriorment amb tota discreció i desenterrar l’or. Però en la fugida, el còlera se l’endugué a la tomba juntament amb tota la seva família prop d’Alep. Ismaïl devia haver estat el seu criat; però, fos el que fos, avui sé que era el dimoni en persona. Si no fos així, com hauria pogut reconèixer-me entre milers de damasquins? Saps? Avui encara se’m posa la pell de gallina quan pronuncio el seu nom. Mira’m ací, ja la hi tinc. Era el diable en persona. Em va trobar al costat de la Takiia Sideimaniia. Jo hauria hagut de sospitar que la cosa aniria malament, però aleshores era massa jove i beneit. Jo estava al lloc on l’arquitecte d’aquesta mesquita tingué una caiguda mortal. En aquell racó impregnat d’enveja i de mala sang ens vam trobar amb aquell diable».
—Quin diable? Quina sang? —preguntà una mica confós l’emigrant.
—No saps la història de la mesquita? —I com que l’emigrant va fer que no amb el cap, Isam continuà: «El gran soldà otomà Suleiman va encarregar a un arquitecte famós anomenat Sinan la construcció d’una mesquita i els habitatges per als dervissos pelegrins. Aquest arquitecte va consumir molts dies i moltes nits en la construcció, fins que al cap d’anys de fatics va aconseguir aquesta mesquita tan bonica. Satisfet, el soldà va visitar la mesquita amb el seu seguici. No va estalviar els elogis, sobretot referents al minaret tan esvelt. L’arquitecte va remarcar en veu alta el martiri que havia hagut de patir fins que no li reeixí aquella obra d’art. Els convidats aplaudiren amb entusiasme i van proferir visques al soldà i al seu arquitecte. Però de sobte un home vell es féu endavant i en veu baixa digué: “Però si això era més fàcil que bufar i fer ampolles!”. El soldà va manar fer-lo venir davant seu. Era un vell fadrí, fràgil, del dimoni.
»“Bufar i fer ampolles?”, cridà el soldà. “Quina insolència! Ai de tu, vell desgraciat! Et dono un any de temps perquè construeixis un minaret semblant. Si no ho aconsegueixes, rodarà el teu cap!”.
»“Amb un mes en tinc prou!”, contestà el vell fadrí. “Endueu-vos mestre Sinan. Que no ho vegi, i al cap d’un mes el torneu a portar ací amb els ulls tapats. Que em matin ací mateix si endevina quin és el seu minaret”.
»“L’arquitecte serà convidat meu durant un mes. Ai de tu, oh ancià, si l’enveja t’ha seduït”, digué el soldà, i se n’anà amb l’arquitecte al seu palau del nord.
»Al cap d’un mes just el soldà cavalcava amb els seus convidats i l’arquitecte una altra vegada cap a Damasc. Com un eixam d’abelles, els damasquins s’aplegaren encuriosits a la plaça. Heu de saber que la gent estava tan apinyada que si algú hagués llançat una agulla petitíssima des de dalt del minaret, aquell dia no hauria pogut arribar a terra, sinó en un d’aquells milers i milers de caps que s’hi havien aglomerat.
»El soldà Suleiman era famós pel seu sentit de la justícia. Va respectar les condicions de la juguesca i no va manar que desembenessin els ulls del mestre arquitecte fins que no va arribar amb els convidats al peu del cadafal disposat davant la mesquita. El mestre va restar esbalaït, perquè els dos minarets s’assemblaven com dues gotes d’aigua. Es fregà els ulls, però no va poder reconèixer el que havia construït ell.
»“Hauria de pujar fins a dalt de tot, perquè des d’allí ho podré saber millor”, va dir l’arquitecte, i s’enfilà escales amunt per un dels minarets. Estava convençut que allí dalt trobaria algun dels seus senyals secrets. Saps? En unes pedres concretes hi havia incisions i unes rajoles de València que havia pintat ell amb les seves pròpies mans. Arribat a dalt, va veure les incisions i les rajoles i ja estava a punt de dir que aquell era el seu minaret quan, de sobte, descobrí les mateixes rajoles i incisions al minaret bessó que tenia prop. Va baixar de pressa i pujà al segon. I allí també va ensopegar amb la seva cal·ligrafia. El mestre era dalt de tot i veia aquella multitud a baix que ja començava a flagel·lar-lo amb rialles burletes. Va fer un crit tan fort que tota la terra tremolà, maleí els fadrins que hi havien treballat i es precipità cap a la mort».
—No és veritat —va interrompre el ministre—. El gran mestre Sinan encara va construir moltes altres mesquites meravelloses, petites i grans a Damasc després de la mesquita de què parles, i encara la mesquita d’Edirna a Turquia. Una vegada hi vaig anar amb el pare. Un somni en pedra i colors, d’ombres i de llums. El que va ser trobat assassinat sota els minarets l’endemà de la seva inauguració era un dervix que s’havia enamorat de la filla del governador de Damasc i la visitava en secret cada nit al jardí de la mesquita. Una història molt trista. Jo la vaig…
«És igual, féu Isam reprenent el fil. En aquest mateix lloc em vaig trobar aquell diable. Sabia de mi més coses que els meus pares. Em va dir que les nostres estrelles s’havien trobat al cel. Saps? Les paraules et pessigollegen d’una forma més penetrant que no pas els dits. Parlava tan assenyadament i dolçament que hauria fet volar un hipopòtam! Assegurava que el meu cosí tenia una mala estrella, i que per això havia d’abandonar la casa el dia que s’hagués de treure el tresor, si no el tresor es transformaria en serps. Així i tot, la seva tercera part la tindria. Però el meu cosí havia estat sempre un tipus molt desconfiat. Tenia por que Ismaïl ens volgués enredar, però finalment el vaig poder convèncer que juntament amb la dona i el fill deixés la casa. Fet això, aquell diable i jo vam cavar des de punta d’alba fins a migdia un clot molt gran al lloc assenyalat, al mig del pati de la casa. Però no hi vam trobar res. A migdia vam menjar pa i formatge amb olives, i encara ho recordo avui. Vaig preparar un te. I després vaig haver d’anar a la comuna. Quan vaig tornar, aquell diable estava assegut tranquil·lament bevent-se el te i em parlà dels seus viatges. Em vaig asseure sota un taronger i sense sospitar res vaig beure’m aquell te tan bo. De sobte em va venir un cansament molt estrany. Vaig arrossegar-me fins a la cuina i vaig remullar-me el cap amb aigua freda, però ja no vaig poder fer ni un pas més ni vaig poder sortir de la cuina. Em va cobrir una foscor, però encara vaig sentir com aquell diable reia sorollosament.
»Quan vaig tornar en mi l’home s’havia esfumat. Damunt la pila de terra hi havia escampats els trossos d’una gerra gran de terrissa. Damunt d’una pedra plana hi havia dues lliures d’or otomanes. Me les vaig ficar a la butxaca.
»Quan el cosí va arribar, jo encara tenia el cap enterbolit.
»“On és la meva part?”, em preguntà quan veié els fragments de terrissa.
»“Ismaïl m’ha donat un somnífer i ha fugit amb l’or”, vaig respondre desfet. El cosí em va engrapar i m’arrencà la camisa i els pantalons del damunt. I va trobar-me les dues lliures d’or. A partir d’aquí ja ningú no l’hauria pogut convèncer que jo també, tal com ell, havia caigut en la trampa que ens havia parat aquell bergant. Les lliures d’or per a ell eren una prova suficient. Sense pietat va començar a apallissar-me, i si no haguessin vingut els veïns a ajudar-me, m’hauria matat. Però no en va tenir prou! Pertot arreu malparlava de mi i la gent m’esquivava com si fos la pesta.
»Després, un divendres, vaig anar a la mesquita. En sortir-ne, em va apallissar una altra vegada davant de tots els creients, i aquesta vegada no va venir ningú a ajudar-me. El vaig maleir i vaig prometre matar-lo. Tres mesos es van escolar sense parlar-hi. Però aleshores ve i s’acosta la Festa del sacrifici; la dona m’insistia que no estava bé que celebréssim aquests dies sants amb aquest odi. Així, doncs, vaig encaminar-me cap a ca seva.
»En empènyer la porta, que era ajustada, no em va venir a rebre ningú de la família. El vaig cridar, però tot era silenci. Vaig tornar a cridar-lo i aleshores vaig sentir el seu panteix a la cuina. Vaig córrer-hi i el vaig trobar estirat a terra, bocaterrosa, enmig d’un horrible bassal de sang. El vaig tombar, però era massa tard. Va morir als meus braços sense dir ni un mot. El ganivet era allí, al seu costat. Quan volia treure’l al pati i demanar ajuda als veïns, de sobte em veig palplantats, com petrificats a la porta de la cuina, la seva dona i el fill més petit. Acabaven d’arribar d’una visita. La dona va mirar-me la mà i la roba embrutades de sang i es posà a cridar com una boja. Encara avui no sé per què havia agafat el ganivet a la mà, i vaig quequejar: “Amb… el ganivet…”. Això fou tot. Per als jutges era més clar que l’aigua que jo era el culpable».
—I l’assassí, per què ho havia fet? —preguntà Faris.
—Ni el dimoni ho sap! El meu cosí sempre se les tenia amb tothom. Era un tipus desagradable. Segons he sabut, l’assassí, per encàrrec del meu cosí, havia apallissat una persona molt distingida. Era un pinxo i venia a cobrar la paga. El cosí se’l volgué treure del damunt. Sempre havia atiat gentussa així contra els seus enemics, però els prohibia que vinguessin a casa seva, per tal de no aixecar sospites a ningú.
—Com es va acabar tot plegat? —volia saber Alí.
—No, no. Explica’ns d’una vegada una història —intervingué el mestre.
—Història? Sí, és clar. Us volia parlar d’un company de presó que no volia fer mai cap juguesca.
—Un moment, si et plau! —interrompé Alí.
—La nit és llarga. Ja tindrem temps per explicar la història, però ara jo voldria saber com et va anar després. Et coneixem des de fa molts anys i mai no ens n’has parlat. En aquesta nit benaurada ens has obert el teu cor. Continua, doncs. Això ens interessa molt més que qualsevol altra història —suplicà Musa.
Isam es mirà Salim.
—No us cansen totes aquestes ximpleries que us explico de mi?
Salim somrigué, estrenyé la mà del seu amic i féu un senyal com volent dir «ara silenci!».
«Saps? Aleshores se’m van obrir les portes de l’infern. Dotze anys em va tenir tancat el director de la presó, que Déu el maleeixi, en una cel·la, mentre vaig assemblar-me al retrat del monstre que ell duia de feia temps gravat al seu cor. No va ser fins després de la seva mort, que la seva ànima es vagi consumint i rostint de viu en viu a l’infern, que el nou director em dugué a la cel·la comuna. Allí, hi vaig passar la segona meitat de la reclusió. Va ser molt més lleu que no pas l’infern de la solitud. Saps? Quan no parles durant anys, arriben a emmudir fins i tot els teus somnis. Se’t panseixen les paraules i se’t podreixen a la boca. En aquell pou havia conviscut només amb les rates. Més d’una vegada havia arribat a desitjar que em saltessin al damunt i posessin fi als meus mals, però eren més clements que les persones i em deixaven viure. No us podeu arribar a imaginar com em torturava que només jo conegués la meva innocència. És cert que la meva dona s’ho creia i va romandre sempre fidel al meu costat, però saber-ho, no ho sabia ningú tret de mi».
—I els amics? —preguntà Faris.
Isam somrigué amargament. «Els amics primer em creien a mi i després cregueren el jutge, i ells també van girar-se d’esquena a la meva dona. Dos fills va haver de pujar tota sola, i em torturava el pensament que ella, a fora, patís per mi. Vaig arribar a odiar fins i tot la seva fidelitat. Sovint sentia un foc dins el cap, saps? Un foc que volia eixir-se’n. Però em cremava sense parar, fins i tot quan m’adormia, ja esgotat. Em despertava de sobte i començava a llançar-me contra les parets i a cridar com un animal salvatge fins que el foc s’apagava. Només a la cel·la comunitària vaig tornar a viure. És cert que era una vida dura, en aquesta cel·la, però el foc ja no tomà a cremar-me mai més l’esperit. Aleshores ens apallissaven sovint, però, així i tot, quan a algun l’havien deixat mig mort, el posàvem, li fèiem rotllana, li oferíem cigarrets i te i cantàvem, i a poc a poc un somriure sorgia de la seva ferida, i tots sabíem que, ell també, havia vençut els carcellers.
»Un poeta que va estar amb nosaltres cinc anys per una cançó, em va ensenyar a llegir i escriure. Ens vam fer molt amics. Havia llegit milers de llibres i jo n’estava assedegat com una esponja. Però també li vaig poder oferir alguna cosa. Pensava massa, i només s’adonava dels seus drets a través de la compassió dels altres. Li vaig ensenyar la manera d’aconseguir cigarretes, te i fins i tot arrak. Fou un bon alumne. Primer observava el que jo feia i com ho feia, i després actuava. De mica en mica es guanyà el respecte àdhuc entre els pinxos més perillosos: aquests també necessitaven el seu consell. Tenia més experiència que un advocat qualsevol, i en tota la garjola només un de cada cent sabia confegir les lletres. Durant molts anys, després del seu alliberament, em visità cada setmana, fins que hagué de fugir del país.
»I ara prou de xerrameques sobre les meves coses. Ara us vull contar una història verídica. Déu és testimoni que jo només diré el que he sentit d’Ahmad.
»A la garjola, als presoners els agrada molt fer juguesques. Sabeu? D’aquesta forma maten el temps i intenten guanyar cigarretes, te o un tros de pa. Només hi havia un presoner que no apostava mai. Es deia Ahmad. Una vegada li vaig preguntar per què no jugava mai amb els altres. Jo no em ficava en les seves coses, però sempre que fèiem una aposta amb molt d’apassionament, ell seia callat com una pedra en un racó. Era un pobre diable, i sempre que jo guanyava alguna cosa li’n donava una part. Bé, doncs. Com he dit, li vaig preguntar: “Per què no fas mai juguesques?”. Jo em pensava que era un garrepa. Però resultà que era molt generós. Una vegada vaig perdre molt: tenia unes cartes massa dolentes. Al cap de dues rondes vaig quedar escurat, però quan em vaig asseure al seu costat en un racó, sense gastar ni una paraula es tragué la camisa nova i me la regalà. Vaig baratar aquella camisa per tres paquets de cigarrets i amb això vaig poder tornar a recuperar el diner perdut. Però ell no jugava mai.
»Per qualsevol cosa fèiem juguesques. De vegades, quan no trobàvem res interessant per què apostar, saltava algú: “Què us hi jugueu que aquesta mosca es posa damunt meu?”. I tot seguit ens llançàvem tots en una nova juguesca. Es feien trampes. Fins i tot una mosca podia ser manipulada. En efecte, quan algú fa fugir una mosca d’un lloc qualsevol, si no fa ni massa vent ni massa poc, la mosca torna tossuda al mateix lloc».
—Les conec, aquestes maleïdes bestioles. Sí. Només que n’hi hagi una que s’afeccioni al meu nas, em destrossa la becaina de la migdiada —va afegir Musa rient.
«Us puc ben dir, continuà Isam, que hom entra a la garjola amb un ofici i en surt amb més de mil. Hi pots aprendre de tot. Jo hi vaig aprendre, ja us ho he dit, de llegir. No solament pots fer-t’hi flequer, carnisser o manyà, sinó que a més a més pots aprendre-hi a clavar ganivetades, falsificar moneda, fer contraban o explicar acudits. Voleu sentir-ne un? Sí?».
—Oi tant. Digues, digues! —va animar-lo Tuma.
«És un acudit polític que parla d’un president de la república. Me’l va contar el poeta de qui ja us he parlat. En aquell temps només explicava acudits polítics, saps? Vet aquí l’acudit: dos homes volen fer un atemptat i estan a l’aguait davant el palau presidencial: Tenen enganxats els dits a la funda de la pistola. Esperen un dia, dos dies, tres dies, però el president no surt del palau.
»“On deu ser?”, pregunta l’un impacient.
»“Esperem que no li hagi passat res!”, fa l’altre preocupat.
»No paràvem d’explicar acudits. Per poder riure, saps? Ens tractaven com bèsties, però així i tot ens rèiem dels carcellers. Voleu que us n’expliqui un altre? Aquest va de carcellers».
—No, no. Val més que ens parlis d’aquell home que no volia fer juguesques —demanà el ministre impacient. Havia estat l’únic de la colla que no havia rigut amb l’acudit.
«Sí, és clar. Es deia Ahmad. Li vaig preguntar per què no volia fer apostes. I em va explicar una història increïble, com les històries de molts presoners. Saps? A la garjola s’expliquen moltes coses. Un cinquanta per cent el pots llençar a la mar, i un trenta per cent l’has de donar als duaners. El que resta continua essent increïble. Bé, doncs, un armeni va entrar a la presó per un any. Es deia Mehran. Un individu petit, petit i prim com un clau. Quan li van preguntar què havia fet, va dir només: “He fet malbé un ós molt gros!”. Gairebé no sabia parlar àrab. Fins al cap d’un mes no vam entendre la seva història: havia trencat un parell d’ossos a un gegant veí seu. Saps? Devia ser tan corpulent i fort com el nostre Alí. Mehran havia dit a aquest veí que no apallissés els seus fills durant tot el migdia, perquè ell, Mehran, volia dormir tranquil·lament la migdiada, i no podia sofrir que pegués a la mainada. El veí va respondre bramant que a partir d’ara, cada dia a l’hora de la migdiada no solament apallissaria els seus fills, sinó que l’apallissaria a ell també. I dient això el va agredir. Aleshores Mehran el va agafar amb la mà dreta i el va llançar un parell de metres més enllà. Van haver de dur el gegant a l’hospital.
»El legislador no en tenia la més punyetera idea. El colós hauria hagut d’anar a la garjola i no l’armeni. Però, què dic de nou, ara? M’han robat tants anys de la meva vida! Però, vaja, no ens posem tristos. On ens havíem aturat?».
—Deies de l’armeni valent… —recordà Alí, el manyà.
—Quan volies explicar per què Ahmed no volia fer apostes —rondinà el ministre impacient.
Isam es va mirar Faris una mica desconcertat. «Sí, l’Ahmad, però abans deixeu-me dir unes paraules de l’armeni. Com ja us he dit, Mehran era molt prim. Quan vam arribar a entendre la seva història vam riure tots i vam considerar que era un carterista. Els carteristes, precisament, no eren ben vistos a la garjola, i, doncs, intentaven causar bona impressió amb històries i anècdotes. Així les coses, un bon dia que érem al pati, dos individus corpulents van voler burlar-se’n. Així, sense motiu, perquè Mehran mai no havia fet mal a ningú. Mehran no havia començat mai cap baralla. Però si algú li feia una injustícia mai no li ho perdonava. Era més rancuniós que un camell. Fos com fos, dos tipus corpulents, que per dir-ho així, se l’haurien pogut cruspir sencer per esmorzar sense necessitat d’acompanyar-ho de cap glopet de te, el van agredir. Ell es mantingué ferm com una roca. Més llest que un llampec es va carregar a coll-i-bé el primer i el va llançar contra l’altre com si fos un pèsol. Els dos gegants van coixejar unes quantes setmanes i tots nosaltres ens en vam burlar. Mehran no volia fer-se l’amo de la cel·la. El més fort de tots era un home d’Homs. Després d’aquella exhibició va oferir a Mehran el seu lloc al costat de la finestra, però aquell mussol de reguerot no li ho va acceptar».
—Segurament que la seva mare li devia haver donat llet de lleona per esmorzar —comentà el barber.
—Els armenis són molt valents —confirmà Junis, el cafeter—. En vaig conèixer un que es deia Karabet. Venia cada dia al cafè. Parlava malament l’àrab, però quan deia una paraula, era tota una història. Un dia… —Junis volia continuar, però el ministre ja havia acabat la paciència.
—I Ahmed? On ha anat a parar aquest carai d’Ahmed? —va clamar queixós.
«Tens raó. En definitiva és d’Ahmed que he de parlar. Quan Ahmed era jove el seu nas era molt famós per a les apostes, i tenia una llengua molt afinada. Amb el nas guanyava molts diners dels seus pobres veïns, que es deixaven engatussar en qualsevol juguesca amb ell. Sabia parlar tan bé, que fins i tot el president de la república d’aquell temps el convidava a les seves festes perquè entretingués els convidats. A la garjola també era un mestre en l’art d’explicar acudits. Però la seva llengua no solament era bona per als acudits, sinó que era tan esmolada com un ganivet d’acer damasquí. Una llengua semblant potser només l’havia tinguda Abu Nuvas al seu temps. Sabeu la història de les gallines i el califa?».
—No. Quina? —volia saber Tuma, tot i que el ministre va girar els ulls.
—Si us plau, per última vegada —digué el ministre amb energia— la història d’Abu Nuvas la podeu comprar per un parell de piastres. Oi que volies explicar-nos la història de la maleïda ànima del teu company de presó? Sí o no?
«Sí, perdona’m. Ara et juro per l’ànima de la meva mare que no m’interrompré fins que no hagi acabat la història d’Ahmad. Un dia el president i la seva muller organitzaren una festa, els beneficis de la qual s’havien de dedicar als nens orfes pobres. Els diaris parlaren setmanes senceres de la festa que s’estava preparant, en què hi havien d’assistir tots els caps de les famílies més conegudes, els mercaders de més crèdit, els terratinents més rics, escriptors, artistes i convidats estrangers.
»El menjar va ser de somni. A les taules hi havia gaseles rostides, fetge de paó i rotllets de festucs, i els convidats pogueren aplaudir dansarines, cantants i prestidigitadors. Aquella vetllada el president l’aprofità per beure molt, i aviat es va emborratxar. Quan el president s’emborratxava era molt perillós d’acostar-s’hi, saps? Era imprevisible. Es deia que un dia el convidaren a anar a Malula…».
—Beneïda sigui l’ànima de la teva mare! —li recordà Faris.
«Sí, tens raó, això és una altra història. Bé, quan el president ja estava com una sopa, va recordar-se d’Ahmad. El va fer venir i li va dir, furiós: “Els convidats són unes llagostes avares. Buiden les taules i només aplaudeixen! Una vergonya per als nostres costums àrabs davant els ambaixadors estrangers. Procura, amb la teva llengua, de treure’ls fins a l’última piastra. Si no ho aconsegueixes t’envio al desert, xarlatà”.
»Ahmad somrigué, s’enfilà a la tribuna i es dirigí al públic generós: “Distingides senyores, distingits senyors. Els donatius són magres. Per això el nostre estimadíssim vol oferir per als orfes allò que és més car a un home: un pèl del seu bigoti”.
»El president de la república s’alçà i aplaudí aquella idea genial. Una senyora vestida de blanc, amb un coixí petit i vermell a la mà, s’acostà al president. Aquest s’inclinà i ella li arrencà un pèl del bigoti. Tothom pogué veure com la cara de sa Excel·lència es contreia un instant, i la gent va aplaudir sense sospitar que havien caigut en una trampa.
»“Sa Excel·lència voldria saber fins on l’estimen els distingits presents, i posa a subhasta aquest pèl del seu bigoti. Té una gran curiositat per saber fins on arribaran les ofertes pel seu honorable pèl. Cada persona que alci la mà pagarà una peça d’or per la seva participació, i després només caldrà esperar una mica de sort per aconseguir en propietat el més noble de tots els pèls del món”.
»Els presents van fer silenci. Es miraven perplexos, però de seguida s’apuntà un que oferí cent lliures d’or. Va estar de pega, perquè el seu veí en va oferir cent cinquanta. El primer va pagar una peça d’or i tomà al seu lloc. Però la subhasta no s’aturà a cent cinquanta. Ben aviat se sentí mil, tres mil, sis mil. Un estol de jovenetes i nois anaven recollint les lliures d’or dels participants, mentre la puja continuava. Aviat s’arribà a vint mil, àdhuc a cent mil. Els crits cada vegada eren més forts i rabiüts, perquè tothom volia demostrar que era qui més estimava el president. Al cap de tres hores es pogué sentir Ahmad com cridava: tres-centes mil a la una, tres-centes mil, a les dues i… tres-centes mil a les tres. Senyor, felicitats! Heu guanyat el noble pèl. I quin premi!”. La gent estirava el coll per veure l’home que Ahmad havia felicitat. Era un gran negociant de material metàl·lic de Damasc. Va avançar-se i, una mica insegur, va acceptar el coixinet. Els presents aplaudiren, però més d’un compadí el comerciant.
»Els convidats encara no s’havien refet del joc, que Ahmad tornà a la tribuna i féu ressonar per tota la sala: “Sa Excel·lència està molt content del públic que omple la sala. Per això voldria divertir-lo amb un parell de juguesques. A sa Excel·lència li agrada fer juguesques. Què us hi jugueu que ningú dels presents s’atreveix a donar-li una bufetada? Qui gosi fer-ho guanyarà cent lliures d’or. Tots els altres perdran, cada un, una altra lliura d’or!”. A ben segur que molts dels presents haurien volgut bufetejar el president, no una, sinó tres-centes vegades per aquesta idea infame, però ningú no gosà fer-ho. Així, doncs, tothom va haver de pagar, tot maleint, però, en el fons del seu cor, l’ànima del seu pare per la bona educació que els havia donat.
»“Què us hi jugueu”, va cridar Ahmad amb l’aprovació del seu president, “que us poso un problema que ningú no sap solucionar? Sa Excel·lència m’ha permès d’oferir mig milió de lliures d’or del tresor públic a aquell que el resolgui”.
»“Mig milió? Quin problema? Però, és que l’Estat té tant d’or?”.
»Tothom va veure com el president responia afirmativament amb un moviment de cap i somrient.
»“Senyores i senyors. Si no solucioneu el problema, cadascú de vosaltres haurà de pagar deu lliures d’or a la caixa del orfes”.
»“Quin és aquest maleït problema?”, cridà un des de les últimes files. La gent rigué i admirà el seu coratge.
»“Qui de vosaltres es pot mossegar el seu propi ull?”, cridà Ahmad. Només el president va riure sorollosament, i, de l’entusiasme, es va donar un cop a la cuixa.
»“No us poseu tristos! Ningú no guanyarà aquesta juguesca, però amb el vostre òbol podreu assegurar-vos l’amor dels infants orfes”, digué Ahmad per consolar el públic enrabiat.
»“Jo puc fer-ho. Oi tant que sí!”, se sentí cridar una veu. Es va fer un silenci de mort. El negociant de material metàl·lic d’abans es va alçar.
»“Senyor, ningú no pot fer-ho!”, va replicar Ahmad rient sorollosament.
»“Doncs jo us dic que sí. Jo puc mossegar-me l’ull dret i l’ull esquerre!”, respongué bramant aquell home.
»“Bé, bé. Veniu cap ací al davant i ensenyeu-nos, si us plau, com us ho feu per mossegar-vos els vostres propis ulls”, va esgargamellar-se Ahmad tot compassiu.
»El negociant pujà a la tribuna. Es girà de cara al públic. “Heus ací el meu ull!”, digué traient-se l’ull dret i aguantant-lo amb dos dits. Després se’l dugué a la boca. Els espectadors es van esglaiar, i més d’una dama va girar la vista amb fàstic.
»“Bé sí. Però això no s’hi val. Això és un ull de vidre”, digué triomfant Ahmad. Només ara alguns començaren a riure. La majoria, tanmateix, estava desconcertada.
»“Vaja. Si voleu també puc mossegar-me l’altre ull”, aclarí el comerciant, i traient-se de la boca la dentadura postissa li féu clavar un parell de dentegades a l’ull esquerre. El públic xisclava d’alegria. Ahmad empal·lidí. El president havia de pagar, perquè a la sala hi havia alguns ambaixadors estrangers. I per la idea, va decretar cadena perpètua per al pobre Ahmad.
»Quan el president, com per un miracle, va sobreviure el primer atemptat, va indultar tothom, fins i tot els infanticides, tret d’Ahmad.
»Un individu magnífic, aquell Ahmad, amb una llengua incorregible.
»Un dia que el vigilant ens va obligar a netejar la cel·la abans de la matinada, de manera que quedés més neta que una patena, si no ens forçaria a acabar de netejar-la amb la llengua, vaig preguntar-li per què ens ho feia fer.
»“El nou president de la república ve demà a les deu del matí”, respongué el carceller.
»Ahmad va cridar, sorprès: “Com? Per fi també heu enxampat aquell bergant?”.
»Vet aquí la meva història. Tant de bo que us hagi entretingut una mica».
Salim s’aixecà i va fer un petó al bigoti d’Isarn.
—Estimat amic —digué enmig d’un badall el ministre— més que una han estat mil i una històries. —I somrigué satisfet.
—Estigues content —va punxar-lo Musa—. Si fossis Xehrazada, tantes històries només t’haurien servit per a una sola nit.
Isam va riure. Va agafar dues cartes de la baralla i les va ensenyar al ministre i al manyà.
—Tinc molta curiositat per saber quin dels dos senyors serà la nostra Xehrazada demà.
—Demà et tocarà a tu, Excel·lència —va dir content Alí, quan el ministre va treure un as.