QUATRE

Els dies següents, el despatx d’Emili Espinosa, una petita dependència del primer pis de la comissaria, al final d’un passadís, auster com una cel·la de convent, amb les parets blanques i nues, només amb un petit prestatge, una taula, un ordinador i tres cadires, es converteix en una mena de confessionari. El primer que hi fa sojorn és un Noè Rovirosa molt desmillorat, a parer del sotsinspector. Se li han accentuat encara més les bosses de sota els ulls i se’l veu més pàl·lid del compte. Després d’explicar-li la conversa amb Trinitat Coma, Noè exposa alguns dubtes sobre la seva veracitat, tot insinuant obscures finalitats per part del presentador.

—I la seua col·lega Maite, que n’opina? Perquè he quedat demà per parlar amb ella.

—No li puc dir què en pensa, no ho hem comentat a fons —confessa, una mica descol·locat—, la veritat és que pràcticament ni ens veiem. La Maite té un caràcter molt difícil i ja li vaig dir que darrerament hem tingut moltes diferències. Prefereixo no tenir-hi gaires tractes, de moment.

—Com és açò, home? Feien vostès un bon tàndem. Encara recorde aquella vetllada tan agradable a Mas dels Frares… amb aquell vi blanc tan bo de beure.

—Si li he de ser sincer —respon Noè—, no tinc gai­res ganes de parlar-ne, d’aquest tema. Es barregen coses personals i de la feina, que potser una a una no tindrien importància, però que en conjunt fan la convivència molt difícil. És… com li diria…, com el got que s’ha anat omplint i que al final ha vessat.

Tot i que Espinosa sap perfectament que Noè i Maite són només col·legues de claustre a la universitat, aquestes paraules li suggereixen la imatge d’un matrimoni en procés de ruptura. En qualsevol cas, se’n guarda la impressió.

La conversa deriva de nou cap a Trinitat Coma i, a partir de les preguntes del policia, Noè ha de reconèixer, malgrat tot, que semblava sincer quan va explicar-li aquella història.

—La veritat és que no veig per què se l’havia d’inventar, una cosa així. I si fos certa potser obre noves perspectives al voltant de la mort de l’Armand. A veure si serà veritat que es va suïcidar!

—Per què ho suposa, ara? —inquireix Espinosa, descol·locat.

—Home… pel càrrec de consciència que havia de representar en una persona com ell aquesta doble vida que sembla que portava, amb l’esforç d’haver-ho d’amagar a tothom. I el fet mateix d’adonar-se que s’havia convertit en un degenerat, en un immoral… Són coses que qualsevol persona com cal trobaria molt difícils de suportar. No creu?

Emili Espinosa s’escapoleix de contestar perquè ara mateix no té ganes d’encetar un debat sobre moralitats i immoralitats. Per tal de canviar de tema demana a Noè si li pot concertar una reunió amb Trinitat Coma.

—Miri, això preferiria que li ho demanés a la Maite, que també el coneix.

Noè no explica el motiu de la negativa, i Espinosa, comprensiu, tampoc no li ho demana. A partir d’aquest moment la conversa no dóna gaire més de si i finalment s’acomiaden amb el compromís de continuar en contacte.

Quan l’endemà arriba Maite Villa, força més tard de l’hora convinguda, Espinosa ja començava a impacientar-se. Ella sembla que vol donar una impressió diferent de l’habitual. Generalment porta pantalons o vestits còmodes i no gens cridaners, i avui, en canvi, sembla com si hagués passat per una boutique de disseny oriental, ja que porta una mena de túnica de colors. Ha preparat també el seu millor somriure i el primer que fa és excusar-se pel retard:

—M’he trobat un embús de trànsit tot venint de la Conca de Barberà. Hi ha hagut un accident a l’alçada de Vallmoll. Aquella carretera és molt perillosa… no troba? Haurien d’acabar les obres d’una vegada. És clar que l’hauria pogut avisar, però no duia a sobre el seu número de telèfon i amb tot l’enrenou tampoc no se m’ha passat pel cap de trucar al 112 i demanar per vostè.

Té moltes ganes de xerrar. La conversa durarà ben bé dues hores i es parlarà una mica de tot. Malgrat que a Espinosa no li interessa gaire el tema, escoltarà amb educació les explicacions d’ella sobre la necessitat d’acabar radicalment amb els adobs químics i els pesticides en el conreu de les vinyes, a fi de retardar els efectes del canvi climàtic. També li parla de la importància de l’observació interior d’un mateix a través de la meditació per aconseguir «la il·luminació a la manera del Buda». Ho posa com a exemple de recerca de la veritat amb majúscula, tot comparant-ho amb les pràctiques catòliques les quals, afirma, no li arriben ni a la sola de la sabata.

Ella s’ha pres aquesta trobada, i tot el dia d’avui, com una teràpia després que ahir, a última hora, va aconseguir parlar amb Noè i l’únic que en va treure va ser més sensació de malestar. Tot i que li va demanar repetidament que li expliqués les raons del seu comportament, no va haver-hi manera. Ell continuava igual de fred i distant, amb excuses idiotes, opina ara Maite.

—Se li notava en tot moment que només tenia ganes d’acabar la conversa, i aquesta és una actitud que no suporto! Em posa malalta que em tractin així! —interromp Espinosa amb vehemència quan l’home ha volgut canviar d’assumpte i parlar del cas Sala. Al policia li queda ara el dubte de saber a qui es refereix, si a Noè o a ell. Sigui com sigui, la dona insisteix:

—Jo no sé si aquell home, en Coma, li devia dir alguna cosa més que ens amaga, però des d’aleshores li ha canviat el caràcter, li ho ben asseguro. Malgrat que darrerament les nostres diferències professionals s’han accentuat, la relació sempre havia estat cordial, fins ara. Hi ha d’haver algun altre motiu que desconec. És que no m’ho puc creure. Una amistat d’anys, que sempre dèiem que tenia arrels fortes que resistirien qualsevol atac, i que s’acabi així! O potser no era veritat, potser tot era hipocresia. Perquè, d’en Noè, te’n pots esperar qualsevol cosa. Tan assenyat que sembla, tan pietós, fins i tot, però no deixa de ser un caragirat! Tot falsedat i simulació, que me’ls conec molt bé, jo, els de la seva mena… ja vaig haver de suportar-ne prous de petita, a casa i a les monges… Molt anar a missa, però quan poden, te la foten!

El sotsinspector es dóna per vençut i ara intenta posar pau:

—Potser seria millor que deixaren de burxar-se mútuament. No veig que les diferències siguen tant greus i amb un poquet de bona voluntat per les dues parts…

—Jo hi estic disposada —protesta Maite—, però li recordo que qui s’està comportant de manera desagradable és ell.

Més tard deixarà anar fins i tot alguna llàgrima escadussera en tornar a rememorar l’època de les reu­nions conspiratòries dels quatre col·legues i amics, quan semblava que aquella entranyable complicitat ecologista havia de durar per sempre i la compara amb la situació d’ara.

—Hi havia en aquelles trobades moments molt bonics, que ens feien retornar a les il·lusions de la joventut, del temps d’estudiants i fins i tot abans, quan de molt joves cantàvem allò que els temps estan can­viant i quan estàvem convençuts que tot estava per fer i tot era possible. I ja veu com hem acabat… Sembla que, ara, l’únic que està canviant és el temps… i perdoni l’acudit fàcil.

I ja finalment, amb relació a l’homosexualitat d’Armand, no afegeix res que Espinosa no sabés:

—Se’m fa estrany, això sí, sobretot tenint en compte que aquestes coses s’acostumen a notar. I també és ben curiós que, sent d’aquesta manera, s’hagués casat amb una dona. Però és clar, qui som nosaltres per jutjar certes coses, certes actituds… Jo, però, la veritat és no el coneixia gaire, només de les reunions temàtiques, i no n’estava al corrent, de la seva vida privada. En canvi, en Noè i en Peter sí que hi tenien força més amistat.

Finalment, acorden també que ella parlarà amb Trinitat Coma per concertar una trobada del presentador amb el policia. Per no crear més mala maror, Espinosa no li ha comentat el fet que Noè es va negar a fer-ho.

Quan Maite se’n va de la comissaria se sent alleugerida, com si s’hagués tret de sobre una càrrega feixuga. Pensa que el fet de poder parlar i treure’s les dèries que un porta dins és sempre un gran consol, encara que sigui amb algú tan primari com el sotsinspector, el qual, ben al contrari, com que ha hagut d’entomar-les, ara només té ganes de sortir una estona a prendre la fresca. Però no ho fa perquè avui l’aire està contaminat per la proximitat de la refineria de petroli i les condicions meteorològiques adverses, que arrosseguen els fums cap a ciutat.

I tot i que pensa que en pot sortir escaldat, ara mateix considera que té el deure de fer alguna cosa per recompondre les bones relacions entre els dos col·legues enòlegs.

* * *

L’endemà, Cesca Olivé es presenta a comissaria sense cita prèvia i pregunta pel sotsinspector, que casualment torna a ser al seu despatx. S’ha mostrat sorpresa quan l’ha vist amb bigoti. Assegura que sempre li han agradat els homes que no dissimulen la vellositat i Espinosa queda un xic desconcertat per l’excés de confian­ça, però ho dissimula amb un ample somriure. També li pregunta per Cinta i li prega que li’n doni records.

—Em va agradar molt de conèixer-la. Si visquéssim més a prop, segur que seríem bones amigues.

El policia no s’estranya quan li diu que ha vingut per parlar del seu exmarit. Tot i que ja comença a estar fart que tot el que li expliquin siguin només impres­sions subjectives, que no aporten res que serveixi per aclarir el misteri d’aquella mort, es disposa a escoltar-la amb la millor disposició: cada vegada li agrada més la veu d’aquesta dona.

—Quan en Noè m’ha trucat a l’institut per explicar-me el que li va dir aquell home —comença ella mentre encén una cigarreta sense haver demanat si es pot fumar—, m’he quedat tan sorpresa que si em punxen no em treuen sang. Però després he estat pensant com van anar les coses amb l’Armand, i si li he de ser sincera m’adono que no m’ha vingut de nou, perquè ja intuïa alguna cosa rara. No ho vaig comentar mai amb ningú, ni tan sols ho havia parlat amb ell, però la relació que darrerament mantenia amb alguns amics, amb Peter Blumen en especial, era una mica estranya. Entre altres coses perquè en Peter sempre m’ha semblat una persona diferent, no sé si m’entén… Recordo moltes tardes de diumenge que se n’anaven tots dos junts, sols, aparentment per fer algun treball de camp, però, en realitat, vagi a saber què feien. Ho dic perquè una vegada vaig anar a buscar-los i no eren on ell m’havia dit que serien tota la tarda. Quan va arribar a casa, l’excusa que va haver d’improvisar em va semblar patètica i molt rebuscada. Ara ho he entès tot. El que no entenc, en canvi, és per què no me’n va dir res, d’aquestes tendències seves. Si m’hagués dit que li agradaven els homes ho hauria entès, no sóc ni he estat mai una carca, jo.

—No en tinc cap dubte —contesta Espinosa, mentre li allarga un got com a cendrer improvisat—, però comprendrà que dir-li una cosa aixina a la pròpia muller ha de ser difícil. Més que res per com s’ho pot prendre…

—Sí, és clar… —fa ella com distreta, mirant al buit. Espinosa, que intueix que alguna altra cosa li bull pel cap, no es pot estar de comentar-li:

—Me pareix que no ha vingut ací només per explicar-me estes coses, m’equivoque?

—Se n’ha adonat, eh? Doncs sí, té raó. El cas és que fins fa poc encara estava preocupada per la imatge que vostè devia tenir de mi, després de la nostra primera trobada. I a l’hospital no li ho vaig gosar dir. Al Vendrell em va agafar en un mal moment, la baixa per depressió… la mort recent de l’Armand… i amb un aspecte horrible. Però últimament he reflexionat molt sobre això i altres coses, i em sembla que estic aprenent a prendre’m la vida d’una altra manera. Fins i tot notícies com aquesta d’ara, encara m’ho fan veure més clar. Veig que massa sovint he donat molta importància a coses que en realitat no en tenien tanta i que, en canvi, m’amargaven la vida. Jo fins no fa gaire era una persona que, per no ofendre, per no fer mala impressió als interlocutors, era capaç d’empassar-me la fel, i tot i que mai no m’ha agradat combregar amb rodes de molí ho havia de fer sovint, a la feina i a la vida. A partir d’ara, però, això s’ha acabat i no penso deixar-ne passar ni una. Sempre amb el millor somriure, això sí, però ni una! I sap com he arribat a aquesta conclusió? Doncs no ha estat arran de conèixer la vida secreta del meu ex, sinó que ja ve de fa més temps, tot reflexionant sobre una cosa molt significativa que observo cada dia a l’institut: que les noies són molt millors estudiants que els nois. I em pregunto per què, si són millors, han de fer quasi sempre un paper subordinat per tal que triomfin ells, els mascles. Alguna cosa no funciona bé en aquesta societat. M’entén per on vaig, oi?

Espinosa es troba bé escoltant-la, tot i que no li fa gens de gràcia que sigui una fumadora compulsiva. La sent parlar, es recrea en la veu ben entonada i melodiosa, però fa una estona que no para gaire atenció al que diu. Ella, que no s’ha adonat de la distracció, interpreta el silenci del policia com un assentiment i continua explicant-se:

—El futur passa per nosaltres, les dones. Li ho dic amb tota confiança, a vostè, que em sembla que ho pot entendre. I té mèrit, no es pensi. Perquè la majoria dels del seu sexe encara estan a mig fer, com a persones. Si no, fixi’s en la violència masclista, en el militarisme, en totes aquestes actituds típicament masculines… M’estic plantejant formar part activa d’algun moviment que defensi com cal els interessos de les dones, tot i que ara mateix no trobo grups feministes que em facin el pes. Estaria bé que n’aparegués algun, potser del Vendrell estant, perquè he detectat, per la sensibilitat de moltes dones joves que conec, que hi ha possibilitats que una cosa així tirés endavant i s’estengués per Catalunya. També estic convençuda, i ho vull demostrar públicament, que la majoria dels polítics mascles són uns manipuladors. Manipulen subtilment, de tal manera que van introduint en la gent, homes i dones, idees contràries als nostres interessos reals, unes idees que un cop implantades ens mouen més que no pas les dades objectives i els fets clars i provats. I, això, ho fan sempre per ànsia de poder o per enriquir-se. O per les dues coses alhora. Contra el sistema que permet tot aquest desgavell hauríem de lluitar les dones, per tal de feminitzar la política i que sigui una activitat de la qual no ens haguem d’avergonyir.

Emili, que entona internament un mea culpa pel fet d’haver-se capficat una estona amb fantasies que no sap a on el podrien portar, procura ara parar més atenció al que li diu Cesca. Pensa que la dona té probablement un empatx de lectures mal païdes, tot i que podria estar d’acord amb algunes de les coses que diu, especialment quan parla dels polítics professionals, que sempre ha considerat una colla d’ineptes. Ella continua amb els seus raonaments:

—M’he adonat, no ara, sinó de fa temps, que els homes no tenen sensibilitat o la tenen molt atrofiada, ni tan sols els gais, qui ho havia de dir! En tots aquests anys potser només he trobat un home que sí que ho era, de sensible, però resulta que el pobre no estava gaire bé del cap. Quin sarcasme! L’únic amb sensibilitat i era mig boig! Era un rodamón amb barba espessa, molt prim i alt com un sant Pau. Tenia un somriure que et desarmava i una conversa deliciosa, però a estones força esquizofrènica. Quan em parlava ho feia amb tant de sentiment que sovint li queien les llàgrimes. No m’hauria fet res d’adoptar-lo i emportar-me’l a casa, però quan m’havia mig decidit i el vaig voler retrobar, ja havia desaparegut, suposo que havia seguit la seva ruta i vés a saber on era. Afortunadament, penso ara. Perquè va ser un moment de debilitat. Ja no vull mai més compromisos estables, si de cas alguna relació esporàdica, però sense conseqüències posteriors. Certament, també m’hauria agradat tenir un fill, però aquest desig ja forma part del passat i d’ara endavant la meva vida vull dedicar-la de ple a la causa de les dones. Ja no deixaré que ningú més s’interposi en el meu camí!

—Però vostè encara és jove… i de bon veure! No veig per què s’ha de sacrificar d’eixa forma —fa un Espinosa sincerament preocupat, mentre pensa que en altres circumstàncies potser li hauria agradat de fer-li un fill, a aquesta dona.

—Sacrificar-me? Vostè no ha entès res del que li he dit! —ara ella sembla com si comencés a enfadar-se.

El sotsinspector s’adona que s’ha ficat fins al coll en terrenys relliscosos, com li passa sovint quan s’ha d’enfrontar amb dones de caràcter. Per no complicar-ho més, de manera amable i excusant-se amb la feina que l’espera, dóna per acabada la conversa. En el moment d’acomiadar-se, Cesca li pregunta si no li importaria que un dia anés a visitar Cinta.

—Naturalment que no! —diu ell amb vehemència exagerada, que només intenta amagar un cert recel. No li faria cap gràcia que, a aquestes alçades, fiquessin al cap de la seva dona idees massa feministes.

Malgrat tot, no s’atura gaire estona més en aquestes reflexions, perquè mentalment, tot i les distraccions acumulades, havia pres bona nota de la primera part de la conversa i ara, altre cop sol al seu despatx, no para de pensar en Peter Blumen. Ahir Noè li va comentar que era de viatge i ara Cesca ha insinuat, amb força claredat, que també podria ser gai. Li sembla com si alguna cosa comencés a encaixar, tot i que no sap ben bé què, ni de quina manera.

«Hauré de buscar més informació d’eixe llepaplàtans, i estar atent per parlar-hi quan torne d’Alemanya, si és que torna…», decideix, incorregible.

Més tard, Maite Villa truca per dir-li, amb un to encara amable, que ha parlat per telèfon amb Trinitat Coma i que el presentador ja ha tornat a Barcelona.

—M’ha dit que si vol parlar personalment amb ell haurà d’anar a veure’l allí, perquè ell, de moment, no pensa tornar per Tarragona. No sé pas què pensar, d’aquest home… ni tan sols m’ha preguntat si Noè m’havia comentat alguna cosa.

Espinosa no ha pogut dissimular una certa incomoditat quan li ha donat les gràcies, després que ella li hagués passat el número de telèfon. No li fa gens de gràcia haver de desplaçar-se precisament ara, però ho haurà de fer. Troba que amb l’evolució que està experimentant el cas, Coma pot ser un testimoni important, o potser alguna cosa més…

Quan anava a organitzar-se l’agenda per trobar-hi un forat, l’interromp un gran rebombori pels passadissos de comissaria. S’acaba de produir un fet que portarà tothom de corcoll.

Ha estat a la planta baixa. Mentre un agent conduïa un detingut al calabós procedent d’un interrogatori, l’home, tot i portar les manilles posades, amb un moviment ràpid s’ha desfet del vigilant, ha corregut amb quatre gambades fins a una finestra que donava a l’exterior i, com una exhalació, s’ha llançat contra el vidre, que ha quedat fet miques.

Costarà déu i ajuda convèncer tothom que l’home, amb algun problema a la vista i que ha resultat ferit greu, no ha estat maltractat, sinó que s’ho ha fet tot sol, potser creient que la finestra era oberta. La família, assessorada per un advocat, es querellarà contra els Mossos per no haver aplicat els protocols exigits en casos de trasllat i vigilància de detinguts. L’intendent Cabana, a qui tot plegat havia agafat en una convenció fora de Tarragona, ha tornat urgentment traient foc pels queixals.

Finalment la cosa quedarà en no res perquè el jutge arxivarà la denúncia, però en l’imaginari popular la comissaria de Tarragona ja no es traurà de sobre durant força temps la mala fama de ser un lloc poc de fiar, on malgrat els darrers esforços de les autoritats per millorar-ne la imatge, encara es maltracta els detinguts.

* * *

Al vespre, quan arriba a casa, Espinosa ha d’a­guantar de nou els retrets d’Empar, la petita, que, arran de la transcendència que ha tingut l’incident de la comissaria, l’acusa directament de practicar la violència amb els detinguts:

—No m’ho neguis! —fa, tota alterada—. Algunes vegades t’he sentit dir que un cert grau de violència és necessari per part de la policia! Si acceptes això, estàs acceptant la tortura! Perquè la tortura comença amb la primera empenta al detingut, amb l’insult que ve a continuació o amb la por que provoca en els interrogatoris aquell desconegut, alt i musculós, que en lloc de generar confiança només crea terror! Tot això també són tortures! I després arriben els cops de peu, els cops de puny, els canells retorçats, les costelles trencades…! No t’atreveixis a negar-m’ho perquè he parlat amb gent que ho ha viscut, això! Sou tots uns torturadors!

Emili se sent agredit per aquestes paraules i per uns moments no pot evitar el gest d’aixecar la mà, com si li anés a pegar, però s’atura a temps. Ella, en veure la seva reacció, ha quedat també com paralitzada. Mai, fins ara, el seu pare no havia estat tan a prop de… Durant una estona cap dels dos no es mou ni diu res.

Ell s’adona que la filla se li està escapant, que s’està radicalitzant una mica més cada dia que passa, però no vol violentar-s’hi més perquè sap que encara empitjoraria les coses. Només dóna gràcies que l’enrabiada hagi tingut lloc quan Cinta i Núria encara no han tornat de la visita periòdica a la residència on hi ha l’àvia. No sap com hauria acabat la cosa si arriben a ser-hi.

L’únic que intenta ara és fer-li veure això mateix a Empar, quan la noia també s’ha calmat una mica…

Pels mateixos fets que han provocat el conflicte familiar, Emili Espinosa haurà d’ajornar el viatge previst a Barcelona, perquè li tocarà fer el paper de mitjancer en un conflicte intern que s’ha generat a comissaria. Li ho demanen els companys després que manifestés unes opinions més assenyades que de costum, potser influït per la forta topada amb la filla.