CINC
Les acusacions de maltractaments a detinguts han comportat una situació tensa quan l’intendent ha comunicat que, a semblança d’altres llocs, es posaran càmeres de vigilància a les diferents dependències de la comissaria per tal que quedi enregistrada qualsevol estada d’arrestats o sospitosos. Cabana diu que vol evitar de totes totes que la policia catalana sigui equiparada a l’espanyola pel que fa al tracte a detinguts. És una obsessió, aquesta, que li ve de jove, quan a les darreries del franquisme va haver de patir-ho en pròpia carn: militant barceloní de les joventuts nacionalistes, el van agafar penjant una bandera catalana a prop de l’Arc de Triomf i va haver de passar pels durs interrogatoris de la comissaria central de Via Laietana. El seu ideal de com hauria de ser el cos de Mossos d’Esquadra és encara el que compartia amb alguns dels que van engegar el projecte cap al 1980, és a dir, un cos prestigiós que no s’embrutés les mans amb tasques repressives, que disposés d’un bon servei d’informació, que fos molt efectiu en el combat contra el delicte comú i que deixés la lluita antiterrorista i la repressió dels moviments contestataris, alternatius i antisistema en mans d’altres policies. Són punts de vista que no s’atreveix a esbombar gaire perquè s’ha adonat que actualment no són ben rebuts. Fins i tot pensa que poden haver estat la causa que encara no l’hagin ascendit a comissari.
Espinosa, tot i algunes reticències inicials, s’ha responsabilitzat, en nom dels companys, de parlar amb l’intendent per expressar-li el malestar col·lectiu:
—No estem d’acord que se’ns controle d’esta manera, com si fórem sospitosos o inútils —li diu, només entrar—. Tenim prou sentit de la responsabilitat per saber com hem d’actuar i per parar els peus i denunciar el company que s’excedisca. Per tant, no cal que ens espien com si foren el Gran Hermano. Allò de «podrida una pera, podrida la panera» no sempre és cert, si la pera podrida es lleva a temps. Però ha de tenir en compte, en qualsevol cas, que som policies, no una ONG ni uns boy scouts, i que una de les responsabilitats de la policia és fer d’autoritat. I que per exercir eixa autoritat, per poder mantindre l’ordre i que es respecte l’estat de dret, hem de començar fent-nos respectar nosaltres, si cal amb certes dosis de violència. Institucional, si vol dir-ne aixina, però violència. No podem anar pel món fent el figa molla.
—Vostè no m’ha de donar lliçons de com fer de policia en democràcia! —fa Cabana, fora de si—. A aquestes alçades… I precisament vostè!
—Què té contra mi, si es pot saber? —ara Espinosa s’ha enfadat de veritat—. Ja n’estic fins als ous d’insinuacions i comentaris maliciosos, hòstia! Si no està conforme amb la meua faena m’ho diu clarament! I si només és pel meu passat a la Guàrdia Civil, ja se’n pot anar a fer la mà, perquè me la porta fluixa! Si vaig triar fer-me mosso d’esquadra no va ser per aguantar estes cabronades!
Aquest rampell d’Espinosa l’ha agafat tan de sorpresa que l’intendent no sap com reaccionar.
—Bé, tampoc no cal posar-se així… —fa, mentre intenta guanyar temps—, tornem a parlar com a persones civilitzades, si li sembla… Ja portem temps treballant junts i deu saber que per a mi el prestigi del cos està per damunt de tot. Jo aviat em jubilaré i el que més greu em sap és que el model de policia que vam crear, molt diferent del que coneixíem fins aleshores, s’està deteriorant i cada cop s’assembla més al que tant criticàvem.
—No sé quin model era eixe! —ara Espinosa està llançat—, però li assegure que pel fet de ser policies catalans no som ni millors ni pitjors que els altres. Pretendre una altra cosa és somniar truites, o conformar-nos a ser una mena de Guàrdia Vaticana, que només servix per a fer bonic. No serà açò, el que vol vostè? Deixar que la faena de veritat, la que pot embrutar, la facen la Guàrdia Civil o la Policia Nacional? Espere que no, perquè açò és el que volen els espanyols i vostè és un nacionalista català. O m’equivoque?
—No hi tornem, Espinosa. Ja n’hi ha prou d’aquest color! Ha de saber, tornant a l’assumpte que ens ocupa, que si posem càmeres a les comissaries no és només per garantir la integritat dels detinguts, sinó també la de la pròpia policia, ja que si un pres s’autolesiona i després denuncia que li han pegat, podrem demostrar la falsedat de l’acusació.
—Me pareix un argument molt rebuscat, què vol que li diga. No sé si els companys ho entendran… Perquè el problema de fons, i vostè ho sap, no són les càmeres, que només demostren certa desconfiança, sinó el poc suport de la gent, començant pels mateixos polítics, cap a la policia. Un agent que ix a patrullar o a investigar un delicte necessita saber que té la gent al seu costat i açò no acostuma a passar ací. Vivim en un país on moltes persones veuen amb malfiança tot el que representen els uniformats, perquè encara s’identifiquen uniformes i policia amb repressió, amb l’enemic. I no m’ho negue, que jo ho visc en ma pròpia casa.
—Vaja —diu Cabana amb un somriure comprensiu—, sí que em sap greu. Però sàpiga que el respecte i la comprensió no s’aconsegueixen a canvi de res. Com tot, s’ha de guanyar, i no ho obtindrem apallissant detinguts. D’acord que els que fan això són una minoria molt petita d’elements indesitjables, però com que perjudiquen la imatge de tot el cos, se’ls ha de localitzar i anul·lar. I les coses com són: ni la Policia Nacional ni la Guàrdia Civil fan públiques les seves cintes ni denuncien un agent propi per haver maltractat un detingut. Nosaltres sí que ho hem fet i en canvi semblem els més torturadors, segons la imatge que en dóna la premsa. Per això li dic que hem de ser més curosos que ningú, perquè som a l’ull de l’huracà. Ara mateix tenim un doble enemic: l’autoodi d’una part dels mateixos catalans, que fa blasme de la policia pròpia, i els aparells de l’Estat, que fan el possible perquè fracassem.
—Collons! Que complicat m’ho pinta! I jo que pensava que només ens havíem d’enfrontar a lladres, mafiosos i criminals…