3

M’agradaria poder dir que els meus pares, en sentir la proposta de la Kitty, em van prohibir de tornar-m’hi a referir, que quan hi vaig insistir van renegar i cridar, que la mare va plorar i el pare em va colpejar, que finalment em vaig veure obligada a saltar per la finestra a l’alba, amb un farcell de roba i els ulls plorosos, i que vaig deixar una nota sobre el coixí que deia «No proveu de seguir-me». Però si deia tot això, mentiria. Els meus pares eren persones raonables i no pas passionals; m’estimaven i temien per mi. La idea de veure la filla més jove marxar a la ciutat més perversa i sinistra de tot Anglaterra amb una actriu i un representant de teatre era, certament, esbojarrada, i cap pare amb seny no hi hauria pensat més d’un segon. Però m’estimaven tant que no em volien veure patir. Tothom podia veure que el meu cor era ara amb la Kitty Butler, i que després d’haver rebut l’oferta d’un futur al seu costat, i d’haver-la haguda de rebutjar, mai no podria tornar a la cuina del meu pare i ser-hi feliç, com ho havia estat abans.

De manera que, aproximadament una hora després que la Kitty va haver marxat, vaig exposar les nostres intencions als pares i vaig argumentar-les i pregar-los la seva benedicció; ells em miraven amb sorpresa però també parant molta atenció. L’endemà, quan baixava cap a la cuina, el pare em va aturar i em va fer entrar al restaurant, que era més tranquil; la seva cara era trista i seriosa, però amable. Primer, em va preguntar si no havia canviat de parer. Vaig negar amb el cap i va fer un sospir. Va dir que si jo m’havia decidit aleshores la mare i ell no em retindrien pas, que ja era gairebé tota una dona i que hauria de saber què era el millor per mi. Em va explicar que ell i la mare sempre havien pensat que em casaria amb un noi de Whitstable i viuria prop d’ells, i així podrien compartir les meves penes i alegries. Ara segurament em casaria amb algú de Londres que no entendria en absolut la seva manera de fer.

La canalla, però, va concloure, no ha de complaure pas els pares, i cap pare no hauria de pretendre tenir la filla al costat per sempre.

—En resum, Nancy, que encara que te n’anessis amb el dimoni en persona, la mare i jo preferiríem veure’t marxar feliç que no pas romandre aquí en pena, potser fins i tot acabaries odiant-nos per haver-te apartat del teu destí.

Jo mai no l’havia vist tan seriós, ni tan eloqüent. Tampoc mai no l’havia vist plorar, però ara mentre parlava, li brillaven els ulls, va parpellejar un parell de cops per tal de no vessar les llàgrimes i va abaixar la veu. Vaig reclinar el cap a la seva espatlla i vaig deixar que les meves llàgrimes caiguessin lliurement. Em va envoltar amb el braç i em va donar uns copets a l’espatlla.

—Ens trenca el cor perdre’t, ja ho saps. Ens has de prometre que no ens oblidaràs del tot, que ens escriuràs i ens vindràs a veure. I que si les coses no surten com te les hauries imaginades, no seràs massa orgullosa i tornaràs a casa, amb els qui t’estimem.

Se li va trencar la veu i es va estremir, vaig assentir amb el cap contra el seu coll.

—Ho faré, de debò, ho prometo.

Però, dura de cor com era, tan bon punt va marxar se’m van eixugar les llàgrimes i vaig sentir tota la felicitat de la nit anterior. Em vaig abraçar, contenta, i vaig fer unes passes de ball al restaurant, de puntetes, delicadament, però, per tal que no em sentissin des del menjador. Aleshores, ràpidament, abans no em trobessin a faltar, vaig córrer cap a l’oficina de correus i vaig enviar una postal a la Kitty, al Palace. Era una foto d’un vaixell de Whitstable, a la vela hi vaig escriure «a Londres», i al pont hi vaig dibuixar dues noies amb bosses i baguls i un gran somriure.

«Puc venir!», vaig escriure al revers. Vaig afegir que se n’hauria de sortir, sense ajudant, durant els propers espectacles, mentre jo acabava d’organitzar-me, en acabar vaig escriure «amb afecte», i vaig signar «la teva Nan».

Només vaig poder gaudir de la meva felicitat a estones, aquell dia, ja que l’escena que havia tingut amb el pare després de l’esmorzar es va repetir amb la mare, que em va abraçar fort, plorant, dient que havien d’estar bojos per deixar-me marxar; i en Davy, que va comentar absurdament que era massa petita per anar a Londres, i que m’atropellaria un tramvia a Trafalgar Square tan bon punt hi posés el peu. L’Alice, però, en sentir la notícia no va dir res, sinó que va marxar de la cuina plorant i va refusar de dur a terme les seves tasques al restaurant fins a l’hora de dinar. Només els meus cosins van semblar alegrar-se’n, eren més gelosos que no pas feliços. Estaven convençuts que hi faria fortuna, a la ciutat, i els oblidaria, o bé que em malmetrien i m’arrossegaria fins a casa, en vergonya.

Aquella setmana va passar de pressa. A les nits anava a trobar amics i família per acomiadar-me; rentava, cosia i endreçava els vestits, i destriava les coses que em volia endur, i les que deixaria. Vaig anar al Palace un sol cop, en companyia dels pares, que es volien assegurar que la senyoreta Butler era bona i assenyada, i demanar més detalls del misteriós senyor Bliss.

No vaig poder estar sola amb la Kitty tret d’un minut, mentre el pare xerrava amb en Tony i en Tricky, després de l’espectacle. Durant tota la setmana havia temut que m’havia imaginat tot el que m’havia dit el diumenge, o que ho havia interpretat del tot malament. Gairebé cada nit m’havia despertat suant d’algun somni. De vegades somiava que em presentava a la seva porta amb les bosses i un barret sobre el cap, i ella em mirava, sorpresa, i arrugava el front, o bé esclatava a riure amb menyspreu; altres cops somiava que arribava massa tard a l’estació i havia de córrer darrere el tren, mentre la Kitty i el senyor Bliss em miraven des de la finestra del seu vagó però no s’hi abocaven per tal d’ajudar-me a pujar. Aquella nit al Palace, però, em va portar en un racó i em va estrènyer la mà i va ser tan amable i estava tan emocionada com ho havia estat diumenge.

—He rebut una carta del senyor Bliss —em va explicar—. Ens ha trobat habitació en una casa, a Brixton. Diu que és tan ple d’actors i de cantants que li diuen «l’avinguda del maquillatge».

L’avinguda del maquillatge! Me la vaig imaginar de seguida i era fantàstica: una avinguda en forma de capsa de maquillatge, amb cases petites i daurades, cadascuna amb el terrat d’un color diferent; la nostra seria la número tres i tindria una xemeneia del color carmí dels llavis de la Kitty!

—Hem d’agafar el tren de les dues en punt, diumenge —va continuar—. El senyor Bliss ens vindrà a trobar a l’estació, en carruatge. I jo començaré l’endemà a l’Star Músic Hall, a Bermondsey.

—Star Músic Hall, el teatre de l’estrella! —vaig repetir—. Potser ens durà sort.

—Tant de bo —va somriure—. Oh, Nan, tant de bo!

El meu últim matí a casa va ser trist, com tots els últims matins del món, suposo. Vam esmorzar plegats, tots cinc, i estàvem de força bon humor, però se sentia un aire d’espera dens que feia que tot, tret de sospirar i passar sense esma d’una tasca a una altra, semblés impossible. Cap a les onze em sentia tan tancada i ofegada com una rata en una capsa, i vaig demanar a l’Alice que m’acompanyés a la platja, i que em tingués les sabates i les mitges mentre m’apropava a l’aigua per últim cop. Però fins i tot aquest petit ritual em va decebre. Em vaig dur la mà al front i vaig passejar la vista per la brillant badia, els camps i els arbres de Sheppey, en la distància, les cases baixes del poble, els pals i les grues del port i les drassanes. M’ho coneixia tot com les línies del palmell de la mà, però ara, com si ho veiés a través d’un vidre, em semblava fascinant i insuls alhora. Tant feia que ho mirés amb tota l’atenció, que pensés insistentment «no hi tornaré durant mesos i mesos»; tot continuava com sempre, i finalment vaig apartar la mirada i vaig tornar a casa, trista.

A casa, però, em vaig sentir de la mateixa manera. No hi havia res que pogués mirar o tocar que em semblés especial, o que canviés d’alguna manera pel meu comiat. No res, tret de les cares de la meva família, tan serioses, o tan falsament alegres i tenses que ni tan sols podia suportar de mirar-les.

Gairebé me’n vaig alegrar, quan va ser hora d’acomiadar-me’n. El pare no va permetre que agafés el tren a Canterbury, deia que hi havia d’anar en carruatge. Va llogar una calessa al palafrener de l’hotel Duc de Cumberland per portar-m’hi ell mateix. Vaig besar la mare i l’Alice; en Davy em va ajudar a pujar al meu seient, al costat del pare, i em va col·locar l’equipatge als peus. Hi havia una maleta vella de cuir amb una corretja que la subjectava, per la roba, una capsa per als barrets i un bagul per a tota la resta de coses. El bagul havia estat un regal de comiat d’en Davy. L’havia comprat nou, tenia les meves inicials pintades en groc pàl·lid a la tapa. A dins hi havia enganxat un mapa de Kent i hi havia assenyalat Whitstable amb una fletxa, per tal de recordar-me on era casa meva si per cas me n’oblidava.

El pare i jo no vam parlar gaire, en el trajecte a Canterbury. A l’estació hi vam trobar el tren a punt de sortir, i la Kitty, amb les seves bosses i cabassos al costat, que mirava el rellotge i arrugava el front. No era com en els meus malsons: ens va saludar efusivament amb la mà en veure’ns i va fer un somriure.

—Creia que potser havies canviat de parer a l’últim moment —va cridar.

Vaig negar amb el cap, em sorprenia que encara pogués pensar això, després de tot allò que li havia dit.

El pare va ser molt amable. Va saludar la Kitty amb gentilesa, i quan es va acomiadar de mi amb un petó, també li’n va fer un, a ella, i li va desitjar sort i felicitat. En l’últim moment, quan em vaig abocar del vagó per abraçar-lo, es va treure una petita bossa de camussa de la butxaca, me la va posar a mà i va fer-me tancar els dits al seu voltant. Hi havia monedes, lliures d’or; sis, en total, molt més, n’estava convençuda, que no es podia pas permetre de donar-me, però quan vaig haver-la obert, i vaig haver vist la brillantor de l’or, el tren ja havia començat a avançar i ja era massa tard per llençar-les-hi. Li ho vaig agrair a crits, vaig besar-me la punta dels dits per enviar-li un petó i el vaig veure treure’s el barret i saludar. Vaig acostar la galta al vidre de la finestra quan el vaig deixar de veure i em vaig preguntar quan ens tornaríem a trobar.

Em sap greu dir que no m’hi vaig entretenir gaire, amb aquest pensament; l’emoció de ser amb la Kitty, i de sentir-la parlar sobre l’habitació que havíem de compartir i la vida que duríem a la ciutat, on hi havia de fer fortuna, ben aviat va vèncer la meva aflicció. De segur que la meva família hauria pensat que era molt cruel, en veure’m riure mentre ells eren tristos a casa, sense mi, però aquella tarda m’hauria resultat tan difícil deixar de somriure com deixar de respirar, o de suar.

I molt aviat em vaig poder delir amb Londres, ja que en una hora havíem arribat a Charing Cross. La Kitty va trobar un mosso per a les nostres bosses i capses, i mentre les carregava en un carro vam mirar al nostre voltant per tal de trobar el senyor Bliss.

—És allà! —va cridar la Kitty, finalment, assenyalant una figura que caminava per l’andana, amb els bigotis i l’abric voleiant i la cara vermella.

—Senyoreta Butler! —va exclamar, en veure’ns—. Quin gran plaer, de debò! Em feia por arribar tard, però ja és aquí, tal com havíem planejat, i més bonica que mai —es va girar cap a mi i es va treure el barret, de seda un altre cop, i em va fer una reverència teatral—. Em trec el barret davant el malson de les ostres —va dir, gairebé cridant—. Vostè deu ser la senyoreta Astley, que fins fa poc vivia a Whitstable, oi?

Em va prendre la mà i la va estrènyer suaument. Va fer un senyal al mosso i ens va oferir un braç a cadascuna.

Tenia un cotxe esperant-nos a Strand; el cotxer es va dur el fuet al barret per saludar-nos quan hi vam arribar i va saltar a terra per posar l’equipatge al sostre. Vaig fer una ullada al meu voltant. Era diumenge i Strand era força tranquil. Llavors, però, jo no ho sabia: podia haver estat al bell mig del circuit del Derby, de tan ensordidor i marejant com era el trànsit, i de la velocitat amb què passaven els cavalls. Em vaig sentir més segura dins del cotxe, tot i que un xic estranya, pel fet d’haver-me d’asseure tan a prop d’un senyor que no coneixia de res, de no saber on anava i de trobar-me en una ciutat que era més gran, bruta i alarmant que no pas m’hauria semblat possible.

Hi havia moltes coses per veure. El senyor Bliss havia suggerit que anéssim a veure els llocs d’interès abans d’arribar a Brixton, de manera que vam entrar a Trafalgar Square i vam passar per davant de l’estàtua de Nelson sobre el seu pilar, les fonts i la bonica façana de color marfil de la National Gallery; des de Whitehall vam poder veure les cases del Parlament.

—El meu germà —vaig dir, amb la cara aixafada contra la finestra per tal de poder-ho veure tot— em va dir que si mai venia a Londres m’atropellaria un tramvia a Trafalgar Square.

El senyor Bliss em va respondre, seriosament:

—El seu germà va fer molt bé d’advertir-la, senyoreta Astley, però malauradament estava un xic desinformat. No hi ha tramvies, a Trafalgar Square, només autobusos, cotxes i cupès com el nostre. Els tramvies són per a gent més senzilla, hauria d’anar fins a Kilburn o Camden Town, em temo, per tal que l’atropellés un.

Vaig somriure sense gaire esma. No sabia què pensar-ne, del senyor Bliss, a qui havia confiat el meu futur i la meva felicitat de manera tan inesperada. Mentre parlava amb la Kitty i ens cridava l’atenció sobre alguna escena o personatge del carrer, el vaig observar. Era una mica més jove de com el recordava. Aquella nit, al camerino de la Kitty, em va semblar que era un home madur; ara, en canvi, li’n posava trenta-un o trenta-dos, com a màxim. Era un home impressionant més que no pas atractiu, però malgrat la seva fatxenderia i els seus discursos, semblava molt casolà. Vaig pensar que potser tindria una esposa que se l’estimava i un nen petit, i que si no en tenia, que era el cas, que potser els hauria de tenir. Llavors no en sabia res, de la seva història, sinó que vaig saber més tard que venia d’una família d’antiga i respectada tradició teatral (evidentment, el seu nom real no era Bliss, com tampoc Butler era el de la Kitty). Havia deixat l’escenari quan encara era un noi per treballar a les sales com a cantant còmic. Ara, representava una desena d’artistes, però de tant en tant encara pujava a l’escenari com a «Walter Wàters, baríton», de tant com s’estimava la professió. Aquell dia, a l’interior del cupè, no en sabia res, de tot això, però ho vaig començar a esbrinar. Ara havíem arribat a Pall Mall i havíem girat per Haymarket, on començaven els teatres i les sales, i en passar per davant va alçar la mà i es va inclinar la vora del barret, com a salutació. Jo havia vist, de vegades, les dones irlandeses que feien un gest similar en passar per davant d’una església.

—Aquí hi ha el Majesty —va dir, assenyalant un bonic edifici que hi havia a l’esquerra—. El meu pare hi va veure la Jenny Lind, el rossinyol de Suècia, en el seu debut. Allà hi ha el Haymarket, el seu representant és el senyor BeerbohmTree. El Criterion, o Cri: una meravella de teatre, però completament soterrat —teatre rere teatre, sala rere sala, se’n sabia les històries—. Allà davant, el Pavilion; i allà —va assenyalar cap a Great Windmill Street—, el Trocadero Palace —vam entrar a Leicester Square i va aguantar la respiració—. I finalment —i aquí es va treure el barret del tot i se’l va posar a la falda—, l’Empire i l’Alhambra, les sales més boniques de tot Anglaterra, on els artistes són estrelles, el públic és distingit i fins i tot les noies lleugeres de l’amfiteatre, i perdonin el meu llenguatge, duen abrics de pells, perles i diamants.

Va picar al sostre del carruatge i el cotxer es va aturar a prop d’un petit jardí que hi havia enmig de la plaça. El senyor Bliss va obrir la porta del cotxe i ens va dur cap al centre. Aquí, amb l’estàtua de William Shakespeare sobre el seu pedestal de marbre al darrere, tots tres vam mirar-nos les glorioses façanes de l’Empire i l’Alhambra, la primera amb columnes i torxes brillants, la segona amb una cúpula, minarets i una font. Mai no hauria imaginat que hi podia haver teatres com aquests. Tampoc mai no hauria pensat que podia existir un lloc com aquest, tan sòrdid i tan esplèndid, tan lleig i alhora tan meravellós, on s’hi passejaven o s’hi estaven tots els tipus imaginables de persones.

Hi havia senyores i senyors baixant dels seus cotxes.

Hi havia noies amb safates de flors i fruites, venedors de cafè, de sorbets i de sopa.

Hi havia soldats amb jaquetes de color vermell i venedors en el seu dia lliure que duien bombí o canotier i pantalons de quadres. Hi havia dones amb xals i dones amb corbatí, i dones amb faldilles curtes que ensenyaven els turmells.

Hi havia homes negres, xinesos, italians i grecs. Hi havia gent que acabava d’arribar a la ciutat i que mirava al seu voltant, confosos i atordits com jo; d’altres s’estaven recargolats sobre els graons o els bancs. Hi havia gent que duia la roba arrugada o tacada, i que semblava que havien passat aquí totes les hores del dia, i també les de la nit.

Vaig mirar la Kitty. La meva cara, suposo, deuria reflectir la meva sorpresa, ja que va riure, i em va acariciar la galta, em va agafar la mà i me la va estrènyer.

—Som al bell mig de Londres —va dir el senyor Bliss—, al cor de la ciutat. Aquí —va assenyalar cap a l’Alhambra—, i al voltant nostre —i aquí va assenyalar amb el barret tota la plaça—, poden veure què és el que el fa bategar: la varietat! La varietat, senyoreta Astley, que no es panseix amb el temps ni es torna un costum —ara es va girar cap a la Kitty—. Som davant del més gran temple de la varietat de tot el país. Demà, senyoreta Butler, demà, o potser la setmana vinent, o el mes vinent, però aviat, li ho prometo, hi serà dins, de peu sobre l’escenari. Serà vostè qui farà batre el cor de Londres! Serà per vostè que les veus d’aquesta ciutat cridaran «Brava!».

Mentre parlava s’havia tret el barret i l’havia alçat a l’aire; una o dos persones que passaven per allà ens van mirar, però van continuar caminant, indiferents. Les seves paraules em van semblar meravelloses, i sé que també a la Kitty, ja que m’havia estret la mà en sentir-les; tenia les galtes vermelles, com les meves, i els seus ulls eren, com els meus, molt oberts i brillants.

No vam passar gaire més estona a Leicester Square. El senyor Bliss va cridar un noi i li va donar un xíling perquè ens portés tres gots escumosos del venedor de sorbets. Ens vam asseure un minut a l’ombra de Shakespeare, xarrupant les begudes i mirant la gent que ens passava pel davant, i els cartells de l’Empire, on el nom de la Kitty, n’estàvem convençuts, apareixeria aviat en lletres de mig metre. Quan vam haver buidat els gots, el senyor Bliss va picar de mans i va dir que havíem de marxar, ja que Brixton i la senyora Dendy, la mestressa de la nostra nova casa, ens esperaven. Ens va acompanyar al cotxe i ens hi va ajudar a pujar. Vaig notar que els meus ulls, que havia tingut tan oberts i meravellats, es feien petits un altre cop en la foscor del cupè i em vaig començar a sentir un xic nerviosa en comptes d’emocionada. Em preguntava quin tipus d’habitacions ens hauria procurat i com seria la senyora Dendy. Desitjava que no fossin massa solemnes.

No m’havia pas de preocupar. Un cop vam haver deixat el West End i vam haver creuat el riu, els carrers es van fer més grisos i foscos. Les cases i la gent eren elegants, però uniformes, com si els hagués fet una mateixa mà imaginària: no hi havia rastre d’aquell glamour, d’aquella fantàstica i estranya varietat de Leicester Square. Ben aviat, els carrers van deixar de ser elegants i es feien pobres; cada cantonada, cada bar, cada filera de botigues i cases era més lúgubre que l’anterior. La Kitty i el senyor Bliss xerraven sobre teatres, contractes, vestits i cançons. Jo romania amb la cara enganxada a la finestra i em preguntava quan deixaríem enrere aquells barris depriments i arribaríem a l’avinguda del maquillatge, a casa nostra.

Finalment, quan vam girar per un carrer de cases altes amb les teulades planes, que tenien unes tanques metàl·liques i persianes i cortines ensutjades a les finestres, el senyor Bliss va interrompre la conversa per anunciar que ja gairebé hi érem. Vaig haver d’apartar la vista de la seva cara amable i somrient per tal d’amagar la meva decepció. Sabia que la idea que m’havia fet de Brixton, amb fileres de barres de maquillatge daurades, i les cases amb la teulada de color carmesí era ben ximple, però aquest carrer em semblava gris i pobre. Suposo que no era gaire diferent dels carrers que havia deixat enrere, a Whitstable, simplement era estrany, i això el feia més sinistre.

En baixar del cotxe vaig mirar la Kitty per veure si també ella tenia alguna punxada de desànim; però el seu color era el mateix que abans i els ulls eren igual de brillants. Només va mirar cap a la casa on ens duia el nostre acompanyant i va fer un petit somriure de satisfacció. Vaig comprendre, sobtadament, allò que fins ara només havia intuït: que s’havia passat la vida en cases senzilles i anònimes com aquesta, i que no coneixia res de millor. Aquesta idea em va omplir de valor i em va fer sentir, com sempre, una punxada de compassió i d’amor.

A dins, la casa era més alegre. La senyora Dendy ens va venir a trobar a la porta. Era una senyora força grossa, de cabells blancs, que va saludar el senyor Bliss amablement, parant-li la galta perquè li fes un petó. Ens va dur cap al vestíbul, ens va fer treure el barret i ens va demanar que ens poséssim còmodes. Va cridar una noia i li va demanar que portés tasses i ens fes un te.

Quan la porta es va haver tancat, la senyora Dendy ens va somriure.

—Benvingudes, estimades —va dir. Tenia la veu tan dolça com la mel—. Benvingudes a Ginevra Road. Espero que la seva estança aquí sigui feliç i els porti sort —ara va fer un gest amb el cap a la Kitty—. El senyor Bliss m’ha dit que tindré una estrella brillant sota el meu sostre, senyoreta Butler.

La Kitty va dir modestament que ella allò no ho sabia i la senyora Dendy va fer espetegar la llengua, cosa que es va convertir en un atac de tos. Per un moment semblava que la tos l’ofegaria, i la Kitty i jo ens vam incorporar, intercanviant mirades d’alarma i desànim. Quan li va haver passat l’atac, semblava estar tan tranquil·la i alegre com abans. Es va treure un mocador de la màniga i es va eixugar els llavis i els ulls. Després, va agafar un paquet de Woodbines de la taula, ens va oferir una cigarreta a cada una i en va treure una altra per a ella mateixa. Tenia els dits, ara ho veia, grocs, amb taques de tabac.

Després d’una estona va aparèixer la noia amb el te, i mentre la Kitty i la senyora Dendy s’afanyaven amb la safata, jo vaig fer un cop d’ull al meu voltant. Les catifes i els mobles eren força senzills, però les parets eren extraordinàries. Estaven totes cobertes amb pintures i fotografies, tan plenes que gairebé no hi havia espai entre els marcs que deixés veure quin era el color del paper.

—Veig que està encantada amb la meva petita col·lecció —em va dir la senyora Dendy mentre em passava la tassa de te.

Em vaig enrojolar en veure que tothom em mirava. Em va somriure i va alçar els dits per joguinejar amb la gota de cristall que li penjava, d’un fil de llautó, de l’orella.

—Tots antics llogaters meus, estimada —va dir—. Com veurà, n’hi ha de força famosos.

Vaig tornar a mirar les fotografies. Ara veia que tots eren retrats, la majoria signats, d’artistes de teatre. Hi havia, com havia dit la senyora Dendy, algunes cares que coneixia. Sobre la xemeneia, hi havia el gran Vance, per exemple, amb en Jolly John Nash al seu costat. Sobre el sofà hi havia una partitura emmarcada, amb una dedicatòria de cal·ligrafia irregular: «A l’estimada senyora Dendy, amb els millors desitjos. Bessie Bellwood». Però n’hi havia moltes d’altres que no coneixia, d’homes i dones amb cares somrients, amb posats alegres i professionals, i amb vestits i noms tan anodins, exòtics o obscurs (Jennie West, Capità Largo, Shinkaboo Lee) que em resultava impossible d’esbrinar quin tipus d’espectacle feien. Em meravellava pensar que tots s’havien estat aquí, a Ginevra Road, amb l’atractiva senyora Dendy com a mestressa.

Vam xerrar fins que ens vam acabar el te, i la senyora Dendy es va haver fumat dues o tres cigarretes més, aleshores es va picar de mans als genolls i es va alçar lentament.

—Diria que voldran veure la seva habitació i rentar-se una mica la cara —va dir, amablement. Es va girar cap al senyor Bliss, que també s’havia alçat educadament—. I ara, sigues servicial i pren les capses i les coses de les senyoretes, Wal…

La vam seguir fora del vestíbul, escales amunt. Vam pujar tres pisos, l’escala es feia més fosca a mesura que pujàvem, i, finalment, més lluminosa: l’últim tram d’escales no tenia moqueta i era estret, i tenia una petita claraboia bruta de sutge i d’excrements de colom, des d’on es veia el cel blau de setembre, inesperadament blau i clar; com si el cel fóra el sostre i ens hi haguéssim acostat en pujar les escales.

Al final d’aquest tram d’escales hi havia una porta que duia a una petita habitació, no un dormitori, com jo m’esperava, sinó un petit vestíbul amb un parell de butaques antigues i bombades davant una xemeneia i un recambró poc profund. Al costat del recambró hi havia una altra porta que duia a una segona habitació de sostre inclinat, encara més petita que la primera. La Kitty i jo ens vam acostar al llindar, juntes, per veure el que hi havia: un lavabo, una cadira amb el respatller en forma de lira, una alcova amb una cortina i un llit amb un matalàs alt i gruixut i una capçalera de ferro, amb un bací a sota. Era un llit encara més estret que el que compartia amb la meva germana, a casa.

—Espero que no els faci res haver de compartir —va dir la senyora Dendy, que ens havia seguit fins a l’habitació—. Em temo que potser hi estaran una mica estretes, però no tant com els nois que s’estan a baix, que només tenen l’habitació de dormir. El senyor Bliss em va insistir que els procurés un espai decent —em va somriure i vaig apartar la mirada.

La Kitty, però, va respondre, alegrement:

—És perfecta, senyora Dendy. La senyoreta Astley i jo hi estarem ben còmodes, oi, Nan?

Vaig veure que s’havia enrojolat una mica, però podia ser d’haver pujat les escales.

—Sí, i tant —vaig dir.

Vaig tornar a abaixar la mirada i vaig fer per agafar una de les capses que duia el senyor Bliss.

No s’hi va estar gaire estona més, com si li semblés indecorós de romandre a la cambra d’una senyora. Va intercanviar unes paraules amb la Kitty sobre la cita de l’endemà al Berdmonsey Star, on hi havia de veure el representant i assajar amb l’orquestra, al matí, per preparar la seva primera aparició, aquell vespre. Aleshores li va estrènyer la mà i després la meva, i es va acomiadar. De sobte, em vaig sentir tan intranquil·la de veure’l marxar com feia unes hores, quan l’anàvem a trobar.

Quan va haver marxat, i quan la senyora Dendy va haver tancat la porta i la vam haver sentit baixar les escales, estossegant i esbufegant, em vaig deixar caure en una de les butaques i vaig tancar els ulls. Vaig sentir una punxada de plaer i d’alleujament en estar sola, finalment, amb qui per mi era molt més que un estrany. Vaig sentir la Kitty que passava per entre l’equipatge, i en obrir els ulls la vaig veure al meu costat; havia alçat la mà per enretirar-me un rínxol que se m’havia escapat de la trena i em queia sobre el front. Em vaig enrigidir: encara no m’havia avesat a les carícies despreocupades, al donar-se la mà i acaronar-se de la nostra amistat, i cadascun d’aquests gestos em feien estremir i enrojolar, presa del desig i de la confusió.

Em va somriure i va començar a estirar les corretges de la cistella que hi havia als seus peus. Després de mandrejar una estona més a la butaca, veient-la remenar vestits, llibres i bonets, em vaig alçar per ajudar-la.

Vam trigar una hora a desfer l’equipatge. Els meus vestits pobres, les sabates i la roba interior no ocupaven gaire espai i en un moment van ser a lloc. La Kitty, però, no només havia d’endreçar, raspallar i allisar els seus vestits de diari, sinó també els vestits d’home i els barrets. Quan va començar amb aquests, em vaig acostar per agafar-los-hi.

—Ara m’has de deixar encarregar-me del teu vestuari —vaig dir—. Mira aquests colls, s’han d’emblanquir bé. I les mitges! Haurem de tenir un calaix per a les que són netes i un altre per a les que s’han d’apedaçar. Haurem de posar aquests botons en una capsa si no volem que es perdin.

Es va apartar i em va deixar remenar els botons, els guants i les pitreres, i durant un parell de minuts vaig treballar en silenci, absorta. Finalment vaig alçar la vista i la vaig trobar mirant-me, em va fer l’ullet i es va enrojolar alhora.

—De segur que no t’imagines com em sento —va dir—. Qualsevol artista de segona categoria moriria per tenir una ajudant de camerino, Nan. Les actrius plenes d’esperança que posen el peu per primer cop sobre un escenari de províncies somien d’actuar a Londres, de tenir dues habitacions boniques en comptes d’una sola de miserable, de tenir un cotxe que les dugui al teatre, a la nit, i a casa en acabar, en comptes d’haver d’agafar el tramvia com altres actrius pobres —s’estava sota sostre inclinat, amb la cara en penombra i els ulls foscos i grans—. I ara, de sobte, tinc totes aquestes coses que feia tant de temps que somiava! Saps què se sent, Nan, quan tens el que el teu cor desitja, d’aquesta manera?

Sí que ho sabia. Era meravellós, però temible alhora: semblava que no mereixies la teva pròpia bona sort, que potser l’havies rebuda per error, en lloc d’algú altre, i que potser te la prendrien tan bon punt n’apartessis la vista. No hi havia res que no faries, res que no sacrificaries, per tal de mantenir aquests desitjos un cop te’ls havien concedit. Sabia que la Kitty i jo sentíem el mateix, només que sobre coses diferents.

Me n’hauria de recordar, d’això, més endavant.

Vam trigar una hora, com ja he dit, a desfer l’equipatge, i mentre ho fèiem vaig sentir crits i moviment a la casa. Eren les sis en punt, aproximadament; es va sentir el grinyol de passes al pis de sota i un crit: «Senyoreta Butler! Senyoreta Astley!». Era la senyora Dendy, que ens venia a avisar que teníem alguna cosa per sopar, si volíem, al vestíbul, i que hi havia algunes persones que ens voldrien conèixer.

Tenia gana, però també estava cansada i tipa d’estrènyer la mà i somriure a persones estranyes. La Kitty, però, va mormolar que seria millor si baixàvem, si no volíem que els altres inquilins ens prenguessin per orgulloses. Vam dir a la senyora Dendy que de seguida baixaríem, i mentre la Kitty es canviava el vestit jo em vaig pentinar i em vaig tornar a fer la trena, em vaig espolsar la vora de la faldilla i em vaig rentar les mans. Després, vam baixar.

El vestíbul era molt diferent a com l’havíem trobat en arribar, quan hi havíem pres el te. La taula era oberta i l’havien portada al centre de l’habitació, estava parada per sopar; a més, estava envoltada de cares que ens van mirar en entrar i ens van fer un somriure: el mateix somriure ràpid i ben practicat d’algun dels retrats que hi havia a la paret. Era com si uns quants d’aquests retrats s’haguessin materialitzat i haguessin abandonat els seus vidres polsegosos per tal de sopar amb la senyora Dendy.

La taula era parada per a vuit persones, hi havia dos seients buits, evidentment per a mi i per a la Kitty, però la resta eren ocupats. La senyora Dendy s’asseia a la capçalera de la taula i estava tallant llesques de carn d’una safata quan ens va veure, es va alçar una mica i ens va demanar que féssim com si fóssim a casa nostra. Després va assenyalar la resta d’hostes amb la forquilla, començant per un senyor gran que duia una armilla porpra, assegut a l’altra banda.

—El professor Emery —va dir, sense timidesa—. Un extraordinari endevinador.

El professor es va alçar, també, per fer-nos una petita reverència.

—Ah, ho era, abans —va dir, mirant la nostra amfitriona—. La senyora Dendy és molt amable. Ara fa molts anys, de l’últim cop que vaig ser davant d’un públic silenciós i expectant i endevinava el contingut de les bosses de les senyores.

Va somriure i es va tornar a asseure pesadament. La Kitty li va dir que era un plaer conèixer-lo. Després, la senyora Dendy va assenyalar un noi pèl-roig que s’asseia a la dreta del professor.

—Sims Willis —ens va dir—. Trobador.

—Un trobador extraordinari i actual! —va dir ràpidament, mentre s’inclinava per estrènyer-nos la mà—. I aquest —va assenyalar un altre noi, davant seu—, aquest és el meu germà, en Percy. Toca la tralla, i també és extraordinari.

Mentre ho deia, en Percy ens va fer l’ullet i, com si volgués demostrar el que s’havia dit, va prendre un parell de culleres i va començar a picar alegrement sobre les tovalles.

La senyora Dendy va aprofitar l’enrenou per aclarir-se la veu i després va assenyalar una noia bonica, de llavis rosats, que s’asseia al costat d’en Sims.

—Oh, i no ens descuidem la senyoreta Flyte, la nostra ballarina.

La noia va fer un somriure.

—M’heu de dir Lydia —va dir, oferint-nos la mà—, que és com em coneixen a… Oh, Percy, prou, n’estic farta! Com us deia, és com em coneixen al Pavillion. O si ho preferiu, Mònica, que és el meu nom real.

—O Tootsie —va afegir en Sims—, que és com li diuen tots els seus amics. A més, si heu vist els dibuixos d’Ally Sloper^[1] ja sabreu per què. Només cal que li digui, senyoreta Butler, que gairebé va tenir un atac de pànic quan en Walter ens va dir que venia, per si resultava ser una corista matussera d’aquelles amb cintura de vespa. Però quan es va assabentar que era una cantant galant, oh, es va sentir alleujada.

La Tootsie li va donar una empenta.

—Oh, no li facin cas —ens va dir—, sempre està de broma. Estic molt contenta de tenir una altra noia aquí… bé, dues noies, hauria de dir, tant si són matusseres com si no —mentre parlava em va mirar de reüll i em va deixar clar què en pensava, de mi. Després, com que la Kitty se li va asseure al costat i em va deixar al costat d’en Percy, va continuar—. En Walter diu que serà molt famosa, senyoreta Butler. He sentit que començarà demà, a l’Star. És una sala molt elegant.

—Sí, això he sentit… Si us plau, digui’m Kitty.

—I vostè, senyoreta Astley? —em va preguntar en Percy mentre xerraven—. Que fa gaire que és ajudant de camerino? Sembla molt jove.

—Oh, encara no ho sóc, la Kitty me n’està ensenyant.

—L’està ensenyant? —va fer la Tootsie—. Oh, accepti un consell, Kitty: no l’ensenyi gaire bé, si no vol que l’hi prengui algun altre artista. Ja ho he vist altres cops, això.

—Que me la prenguin? —va fer la Kitty, somrient—. Oh, no ho podria pas permetre; la Nan em porta bona sort!

Vaig mirar el meu plat i em vaig sentir enrojolar, fins que la senyora Dendy, que encara estava servint, em va apropar un tros de carn tremolosa i, estossegant, em va preguntar:

—Un trosset de llengua, senyoreta Astley, estimada?

Durant el sopar, la conversa va ser sobre xafarderies del món del teatre, terriblement densa i estranya per a mi. No hi havia ningú a la casa que no tingués alguna cosa a veure amb la professió. Fins i tot la petita Minnie, la vuitena comensal, que ens havia servit el te en arribar i que ajudava ara la senyora Dendy a servir i recollir la taula, era part d’un grup de ballet, i tenia un contracte en una sala de concerts de Lambeth. Fins i tot el gos, Bransby, que de seguida va entrar al vestíbul cercant les restes del sopar i va recolzar el morro ple de baba als genolls del professor Emery, també era un artista i havia fet una gira per la costa del sud amb un espectacle de gossos ballarins: el seu nom artístic era Archie.

Era diumenge a la nit i ningú no tenia pressa per arribar a cap espectacle després de sopar. No semblava que ningú tingués altra cosa a fer que seure, fumar i tafanejar. A les set algú va picar a la porta. Va entrar una noia saludant a crits des del passadís; duia un vestit de tul i setí i una diadema daurada. Era una amiga de la Tootsie, del ballet del Pavillion, que havia vingut a demanar a la senyora Dendy el seu parer sobre el seu nou vestit. Mentre estenien el vestit sobre l’estora del vestíbul, es van enretirar els estris del sopar; i quan la taula va ser recollida, el professor es va asseure i va treure un joc de cartes. En Percy s’hi va unir, xiulant. En Sims va continuar amb la melodia i va alçar la tapa del piano de la senyora Dendy i la va començar a tocar. El piano era terrible.

—Maleït sigui aquest tros de fusta! —va exclamar en Sims—. Ja hi podria tocar Wagner, que semblaria una havanera, o una tonada!

La cançó, però, era alegre i va fer somriure la Kitty.

—Aquesta la conec —em va dir; i com que la coneixia no se’n va poder estar de cantar-la, i en un no-res va haver travessat el vestíbul, per sobre del vestit brillant, per cantar la tornada al costat d’en Sims.

Jo em vaig asseure al sofà amb en Bransby i vaig escriure una postal a la meva família.

«Sóc en el vestíbul més estrany que mai hauríeu pogut imaginar», vaig escriure. «Tothom és molt amable. Hi ha un gos que té nom artístic! La senyora Dendy em demana que us doni les gràcies per les ostres…».

S’hi estava molt bé, al sofà, i tothom al meu voltant semblava molt alegre. A dos quarts d’onze, aproximadament, vaig veure badallar la Kitty. Jo em vaig alçar com un llampec i vaig anunciar que me n’anava a dormir. Vaig fer una ràpida visita al servei que hi havia a la part del darrere, vaig córrer escales amunt i em vaig posar la camisa de dormir en un no-res. Diríeu que no havia dormit en tota la setmana i que estava a punt de morir del cansament: però no en tenia gens, de son. Era només que volia estar-me ben tranquil·la, al llit, abans no aparegués la Kitty; tranquil·la i serena, i preparada pel moment que havia d’arribar de seguida, en què la tindria al meu costat, en la foscor, i no hi hauria res més entre nosaltres que les nostres lleugeres camises de dormir, per separar les seves extremitats calentes de les meves.

Va arribar una mitja hora més tard. No la vaig mirar, ni vaig dir el seu nom, i ella no em va saludar; només es movia en silenci per l’habitació. De segur es pensava que dormia, ja que jeia molt quieta al meu costat del llit i tenia els ulls tancats. Hi va haver una mica de soroll a baix: una rialla, una porta que es tancava, la remor de l’aigua a les canonades. Després, es va tornar a fer el silenci, i només se sentia la remor suau de la Kitty en desvestir-se, el so sord dels botons del cosset en obrir-se, el cruixit de la faldilla i dels enagos, el sospir de la blonda en passar per les barnilles. Finalment, vaig sentir el so dels seus peus sobre el terra i vaig imaginar que estava despullada.

Havia apagat el llum però havia deixat una espelma encesa. Sabia que si obria els ulls la trobaria coberta d’ombres i de la resplendor ambre de la flama.

No em vaig girar i ben aviat es va sentir un altre fru-fru: s’estava posant la camisa de dormir. De seguida la llum es va amortir, el llit va grinyolar i es va enfonsar, i ella va jeure al meu costat; estava molt calenta i era terriblement real.

Va fer un sospir. Vaig notar el seu alè sobre el coll, sabia que em mirava. Vaig sentir la seva respiració un cop més, i encara un altre.

—Dorms? —va mormolar.

—No —vaig respondre, ja que no podia fingir més estona.

Em vaig girar; el moviment ens va fer acostar encara més, el llit era realment molt estret. Apressadament, em vaig enretirar cap a l’esquerra tant com podia sense caure. Ara tenia el seu alè sobre la galta, més calent que abans.

—Trobes a faltar casa teva i l’Alice? —va preguntar. Vaig negar amb el cap—. Ni una miqueta? —Bé…

Vaig notar que somreia. Suaument, però amb tota naturalitat, em va prendre pel canell, va estirar del meu braç per sobre el cobrellit i va enfonsar el cap per sota, la seva templa sobre la meva clavícula, el meu braç al voltant del seu coll. Va agafar i estrènyer la meva mà, que penjava a l’alçada del seu coll. La seva galta, que descansava sobre el meu pit, em semblava més calenta que una planxa de ferro.

—Oh, com et batega el cor! —va dir, de manera que em va començar a batre encara més fort.

Va tornar a sospirar; aquest cop, la seva boca era sobre l’obertura de la meva camisa de dormir i vaig sentir el seu alè sobre la meva pell nua.

—Quants cops no hauré jagut en aquella trista habitació de la senyora Pugh pensant en tu i l’Alice en el vostre llit, vora el mar. Era així, dormir amb ella?

No li vaig respondre. Jo també estava pensant en aquell llit. Com havia estat, de difícil, jeure al costat d’una Alice adormida profundament, amb la Kitty al cap i al cor. Encara seria més difícil tenir-hi a la Kitty, al costat, tan a prop i sense saber res. Seria una tortura. Vaig pensar que l’endemà refaria l’equipatge, em llevaria d’hora i agafaria el primer tren cap a casa.

La Kitty va tornar a parlar, sense preocupar-se del meu silenci.

—Tu i l’Alice… saps, Nan, com n’estava, de gelosa?

Vaig empassar saliva.

—Gelosa? —la paraula sonava terrible, en la foscor.

—Sí, jo… —va semblar que dubtava—, bé, jo no he tingut mai una germana, com les altres noies —va deixar anar la meva mà i va passar el braç sobre la meva cintura, els dits sobre la corba del meu maluc—. Però ara som com germanes, oi, Nan? Ara seràs una germana per a mi, veritat?

Li vaig fer uns copets a l’espatlla, fredament. Aleshores, vaig girar la cara, atordida, amb un sentiment d’alleujament però també de decepció.

—Oh, sí, Kitty —vaig dir, i ella em va estrènyer encara més fort.

Aleshores, es va adormir, el seu cap i el seu braç es van tornar flonjos i pesats. Jo, en canvi, jeia, desperta, de la mateixa manera que ho havia fet amb l’Alice. Ara, però, no somiava, sinó que parlava amb mi mateixa, durament.

Sabia que no faria l’equipatge al matí i deixaria la Kitty; sabia que, un cop arribada tan lluny, no ho podia fer. Però si m’havia d’estar amb ella, havia de ser com ella volia. Havia d’aprendre a empassar-me els meus estranys i poc escaients desitjos, i dir-li «germana». Ser la germana de la Kitty era millor que no ser-ne res, ni ningú. I si el meu cap, el meu cor i el meu centre calent i tremolós s’hi rebel·laven, aleshores els sufocaria. Havia d’aprendre a estimar la Kitty com ella m’estimava a mi, o bé renunciar a estimar-la per sempre.

I això, ho sabia, seria terrible.