11

El seu nom era Diana: Diana Lethaby. Era vídua, sense fills, rica i audaç, i així, encara que en una escala considerablement més gran, tan consumada en els hàbits del plaer propi com jo mateixa, i també tan dura. A l’estiu de 1892 ella devia de tenir trenta-vuit anys, més jove del que jo sóc ara, encara que a mi em semblava terriblement gran, amb els meus vint-i-dos anys. El seu matrimoni havia estat, crec, sense amor, perquè ella no portava anell de matrimoni ni de vídua, ni hi havia cap quadre del senyor Lethaby a cap habitació de l’enorme i preciosa casa. No vaig preguntar mai per ell, i ella no em va preguntar mai pel meu passat. Ella m’havia creat de nou: els meus obscurs dies anteriors no l’importaven res.

I no m’havien d’importar tampoc a mi, naturalment, ara que havíem fet un tracte. Aquell primer i ferotge matí de la meva estada a la casa, m’havia fet besar-la de nou, banyar-me i tornar-me a posar l’uniforme de soldat; i quan vaig estar llesta, es va quedat dempeus al costat meu, estudiant-me.

—Haurem de comprar-te alguns vestits nous. Aquest, amb tot el seu encant, no durarà gaire. Li diré a la senyora Hooper que porti els modistes.

Em vaig botonar els pantalons i posar els tirants.

—Tinc altres vestits —vaig dir—, a casa.

—Però millor que siguin uns de nous.

Vaig arrufar el nas.

—És clar, però he d’anar a buscar les meves coses. No ho puc deixar tot allà.

—Puc enviar un mosso a buscar-les.

Em vaig posar la jaqueta.

—Li dec a la mestressa un mes de renda.

—Li enviaré els diners. Quant hi hauria d’enviar? Una lliura? Dues?

No vaig contestar. Les seves paraules em van fer entendre de nou com de gran era el canvi que havia sofert; i vaig pensar, per primer cop, en la visita que hauria de fer a la senyora Milne i la Gracie. No podia eludir la meva responsabilitat amb elles enviant un mosso, amb una carta i una moneda. Sabia que no ho podia fer.

—Hi he d’anar jo mateixa —vaig dir al final—. M’agradaria, ja sap, dir adéu a les meves amigues.

Ella va apujar una cella.

—Com vulguis. Faré que en Shilling porti el cotxe, aquesta tarda.

—Podria agafar el tramvia…

—Enviaré en Shilling.

Se’m va apropar, em va posar la gorra de soldat al cap i va raspallar les meves espatlles escarlates.

—Ets molt dolenta, volent marxar del meu costat. Hauré d’assegurar-me, almenys, que tornis a casa ràpidament!

La meva visita a Green Street va ser tota ella tan depriment com m’havia pensat. No podia ni pensar, d’alguna manera, de parar amb el cupè davant de la portà de la senyora Milne, així que vaig demanar al senyor Shilling (el conductor taciturn de la Diana) que em deixés a Percy Circus i que m’esperés allà. Quan hi vaig entrar, amb la meva clau, era com si hagués tornat de comprar, o d’una passejada, com havia fet molts dies; no hi havia res, excepte la durada de la meva absència, que alertés la senyora Milne o la Gracie del meu enorme canvi de sort. Vaig tancar la porta suaument, encara que la fina oïda de la Gracie devia captar el soroll, perquè la vaig sentir, des del saló, fer un crit de «Nance!», i un segon després baixava feixugament les escales i em feia una ferotge abraçada, capaç de trencar el coll a qualsevol. De seguida, la seva mare arribava al replà, seguint-la.

—Estimada! —va dir—, ja ets a casa, gràcies a Déu! Estàvem patint, veritat, amor, pensant on podies haver anat. La Gracie estava a punt de tenir un infart, pobreta, però jo li deia: «No et preocupis per la Nancy, nena; la Nancy es deu haver quedat a casa d’alguna amiga, o deu haver perdut l’últim cotxe i es deu haver estat en una pensió. Tornarà demà sencera, ja ho veuràs».

Parlava mentre baixava les escales fins al nostre nivell. Em va mirar amb un afecte sincer; però hi havia una mica de retret, vaig pensar, a les seves paraules. Em va fer sentir encara més culpable pel que havia de dir, però també una mica ressentida. Jo no era la seva filla, ni l’amant de la Gracie. No els devia res, a part de la renda.

Llavors em vaig separar a poc a poc de la Grace i vaig assentir a la seva mare.

—Té raó, vaig trobar una amiga. Una vella amiga que no havia vist en un munt de temps. Va ser una gran sorpresa, trobar-la! Té habitacions a Kilburn. I era massa lluny per tornar a casa tan tard.

La història em va semblar buida, però la senyora Milne semblava complaguda.

—Veus, Gracie —va dir—, no t’ho havia dit? Au, vés a baix i engega la tetera. Segur que la Nancy vol una mica de te —em va somriure, mentre la Gracie marxava obedient amb passos d’elefant; llavors va girar cua cap a dalt i jo la vaig seguir.

—La cosa és, senyora Milne —vaig començar—, que aquesta amiga meva té un problema. La seva companya de pis va tocar el dos de sobte la setmana passada —la senyora Milne va girar el cap breument i va continuar pujant— i no pot trobar ningú més; i no pot pagar la renda ella sola, només té una feina de mitja jornada a casa d’un barretaire, pobreta… —vam arribar al saló. La senyora Milne es va girar per mirar-me i feia ulls de preocupada.

—És una pena —va dir sentidament—. Un bon llogater és difícil de trobar aquests dies, ho sé del cert. Aquesta és la raó, i ja t’ho he dit, saps que sí, perquè la Grace i jo estem tan contentes de tenir-te amb nosaltres. Perquè, si algun dia ens has de deixar, Nance —aquesta semblava la pitjor manera possible de dir-li, però li havia de dir.

—Oh, no digui això, senyora M! —li vaig dir suaument—. Perquè sento dir-li que he de marxar. Aquesta amiga meva m’ho va demanar, bé, i li vaig dir que reemplaçaria l’altra noia, només per ajudar-la, ja sap… —la meva veu era més tova. La senyora Milne semblava trista. Es va desplomar en una cadira i es va posar una mà a la gola.

—Oh, Nance…

—No —vaig dir en un intent de jovialitat—, no es posi així, si us plau! No sóc tan especial com a hostessa, Déu ho sap; i aviat trobarà una altra bona noia al meu lloc.

—Però no és per mi, per qui em preocupo —va dir—, sinó per la Grace. Has estat tan bona amb ella, Nance; no hi ha gaire gent que la pugui entendre com ho fas tu, ni que pugui fer-se càrrec de les seves manies, com tu.

—Però vindré a visitar-les —vaig dir raonadament—. I la Grace —vaig empassar saliva, ja que sabia que no seria benvinguda a la calmada, rica i elegant mansió de la Diana—, la Grace pot venir a visitar-me. No serà pas tan dolent.

—És pels diners, Nance? —va dir—. Ja sé que no en tens gaires.

—No, i tant que no és pels diners —vaig dir—. De fet… —vaig recordar la moneda a la butxaca: una lliura que la Diana havia posat allà amb els seus dits. Cobria de llarg la renda que devia i els quinze dies de marge que hauria d’haver donat. Li vaig allargar; però ella només la va mirar, ombrívola, i no es va moure per agafar-la. Vaig anar, incòmoda, cap a la xemeneia i la vaig deixar suaument a la lleixa.

Hi va haver un silenci, trencat només pels sospirs de la senyora Milne. Vaig tossir.

—Bé —vaig dir—, crec que val més que me’n vagi a agafar les meves coses…

—Què? No ens deixes pas avui mateix, oi? No tan aviat!

—Li vaig prometre a la meva amiga que ho faria —vaig dir, tractant de suggerir pel to de veu que la culpa era tota de la meva amiga.

—Però t’estaràs prou temps per prendre un te, com a mínim?

Em vaig consternar només de pensar en la idea de fer un te amb elles, la senyora Milne tan lívida i decebuda, i la Gracie de ben segur entre llàgrimes, o pitjor. Em vaig mossegar el llavi.

—Val més que no —vaig dir.

La senyora Milne es va incorporar i va arronsar els llavis. Va moure el cap lentament.

—Això li trencarà el cor a la meva petita.

Hi havia una mica d’insensibilitat al seu to, que va ser més espantosa, més vergonyosa, que la tristesa que havia mostrat; però em vaig adonar, de nou, que em coïa. Havia obert la boca per pronunciar quelcom afalagador quan es va sentir una corredissa a la porta i la Grace va aparèixer.

—El te ja és calent! —va cantar, sense sospitar res.

No ho vaig poder suportar. Li vaig somriure, vaig saludar amb el cap cegament a la seva mare i vaig sortir cames ajudeu-me. La seva veu, «Oh, mare, què passa?», em va perseguir escales amunt, seguida de murmuris de la senyora Milne. En un moment, era a la meva habitació, amb la porta ben tancada darrere meu.

Les quatre coses que posseïa, és clar, estarien empaquetades en un segon, dins la meva bossa de mariner, i una bossa de teixit de catifa que la senyora Milne m’havia donat temps enrere. Vaig doblegar la roba de llit i la vaig deixar ben posada al final del matalàs, i vaig espolsar la catifa per la finestra; vaig despenjar les poques fotos que tenia i les vaig cremar a la llar de foc. Les meves coses del bany (una pastilla de sabó groga esquerdada, mig pot de crema de dents i un tub de crema facial amb aroma de violeta) les vaig llençar a la brossa. Vaig conservar només el raspall de dents i l’oli per als cabells, i juntament amb una capsa de cigarretes i una rajola de xocolata, les vaig posar a la bossa, encara que, després de vacil·lar un segon, vaig treure la xocolata i la vaig deixar a la lleixa de la xemeneia, on suposava que la Grace la trobaria. Al cap de mitja hora l’habitació s’assemblava bastant a la manera com estava quan hi vaig entrar. No hi havia res que delatés la meva estada allà exceptuant el grapat de foradets al paper de la paret on havien estat clavades les fotos, i una marca de socarrat a la tauleta de nit on, una vegada, va caure l’espelma mentre dormitava fullejant una revista. Encara que semblés miserable, no estava trista. No vaig anar a la finestra, per fer una última ullada sentimental a les vistes. No vaig mirar als calaixos, ni vaig treure els coixins de la butaca. Si em deixava quelcom, sabia que la Diana ho reemplaçaria amb alguna cosa millor.

A baix, tot semblava esfereïdorament tranquil, i quan vaig arribar al saló, va ser per trobar-me la porta tancant-se corrent als meus nassos. Vaig picar i girar la maneta, amb el cor bategant. La senyora Milne estava jaguda a la taula, on l’havia deixat. Estava menys lívida que abans, però encara feia mala cara. La tetera estava refredant-se a la safata, encara plena; les tasses apinyades amb un niu de platets al seu costat. La Gracie estava asseguda al sofà, testa i dreta, amb la cara girada d’una manera forçada i la mirada fixa, encara que vaig pensar que perduda, en alguna cosa més enllà de la finestra. Pensava que ploraria en assabentar-se de les notícies; en comptes d’això, semblava enrabiada. Tenia els llavis estrets i gairebé sense color.

La senyora Milne, al final, semblava que havia fet les paus amb la meva partença, ja que es va adreçar a mi amb un mig somriure.

—Em temo que la Gracie no és ella mateixa —va dir—. Les noves l’han pertorbat bastant. Li he dit que tu vindràs a visitar-nos, però, bé, ella és una mica caparruda.

—Caparruda? —vaig dir com estranyada—. La Gracie?

M’hi vaig acostar i li vaig agafar la mà. Amb una mena de crit em va apartar bruscament i es va arrossegar fins a l’altra punta del sofà, amb el cap test tota l’estona, en un angle poc natural. Mai abans no m’havia mostrat tal desagraïment; quan li vaig parlar va ser amb molt de sentiment.

—Ah, no siguis així, Gracie, si us plau. No em diràs ni una paraula, o em faràs un petó, abans de marxar? Ni tan sols em donaràs la mà? Et trobaré a faltar; i odiaria haver de marxar d’aquesta manera, després de tota la festa que hem fet plegades.

I vaig continuar d’aquesta manera, mig pregant, mig ressentida, fins que la senyora Milne es va aixecar i em va agafar de l’espatlla, dient suaument:

—Crec que val més que la deixis, Nance, i vagis passant. Torna a veure-la un altre dia; ja li haurà passat, no en dubto pas.

Així que vaig haver de marxar, al final, sense el petó de comiat de la Grace. La seva mare em va acompanyar fins a la porta, on ens vam aturar sota el quadre de La llum del món i el déu blau efeminat, ella amb els braços creuats, jo carregada amb les bosses, i encara vestint els draps de color escarlata.

—Ho sento, senyora M, que això sigui tan sobtat —vaig dir; però ella em va fer callar.

—No et preocupis, estimada. Tu has de mirar per tu.

Era massa afectuosa per aguantar sencera gaire temps. Li vaig dir que havia deixat l’habitació endreçada; que li enviaria la nova adreça (no ho vaig fer mai, no ho vaig fer mai!); i finalment que era la millor mestressa de la ciutat, i que si la pròxima noia no l’apreciava prou, m’encarregaria personalment d’esbrinar per què.

Llavors, va somriure sincerament i ens vam abraçar. Encara que, quan ens separàvem, vaig poder notar que alguna cosa la preocupava; i quan anava a acomiadar-me definitivament, va parlar.

—Nance —va dir—, espero que no et molesti que et pregunti, però, aquesta amiga: és una noia, oi?

Vaig bufar.

—Oh, senyora Milne! De veritat es pensa que…? De veritat es pensa que jo…?

Que jo me n’aniria a viure amb un home, era el que volia dir: jo, amb els meus pantalons i el cabell curt. Ella va enrogir.

—Només pensava que —va dir—, avui en dia, una noia es pot enredar amb un home més ràpidament que això. I que tu, marxant tan de sobte, estava mig convençuda que havies deixat algun senyor fer-te una pila de promeses. Ho hauria d’haver sabut.

La meva rialla va semblar una mica buida, llavors, quan vaig pensar com de prop estaven els seus pensaments de la veritat i, alhora, tan allunyats.

Vaig agafar bé les bosses. Li vaig dir que anava cap a la parada de cotxes de King’s Cross Road, ja que aquella era la direcció que havia de prendre per trobar el conductor de la Diana. Els seus ulls, que havien restat prou secs durant el primer moment en sentir les notícies, ara començaven a refulgir. Es va quedar a l’esglaó de la porta, mentre jo seguia el meu camí, lentament i pesada, per Green Street. «No ens oblidis, reina!», va cridar, i jo em vaig girar a saludar. A la finestra del saló havia aparegut una figura. La Grace! S’havia llevat prou per veure’m marxar. Vaig fer més gran l’arc de la meva salutació i llavors vaig agafar el barret i el vaig agitar. Dos nois que feien giravoltes van parar el seu joc per saludar-me, juganers: m’havien pres per un soldat, suposo, a qui se li havia acabat la llicència, i a la senyora Milne per la meva plorosa i canosa mare, i a la Gracie, sens dubte, per la meva germana o la meva dona. Però per més que vaig saludar i llençar petons, ella no va fer cap moviment, simplement s’estava dempeus, amb el cap i les mans recolzades al vidre, formant cercles blanquinosos al front i al final de cada dit. Al final vaig deixar que el braç s’alentís i caigués.

«No t’estima gaire», va dir un dels nois; i quan vaig tornar a mirar cap a la casa, la senyora Milne havia marxat. La Gracie, tanmateix, encara era allà mirant. La seva mirada, freda i dura com l’alabastre, penetrant con una agulla, em va perseguir fins a la cantonada de King’s Cross Road. Fins i tot a la costeruda pujada cap a Percy Circus, on les finestres de Green Street gairebé ja no eren a la vista, semblava cremar i lamentar-se sobre la carn de la meva esquena. Només quan vaig estar asseguda al fosc interior del cotxe de la Diana, amb el pestell corregut, em vaig sentir lliure d’ella, i segura, camí de la meva nova vida.

Però fins i tot allà hi havia una altra cosa que em recordava que tenia deutes amb la meva antiga vida. Perquè en el camí per Euston Road vam passar al costat de la cantonada de Judd Street, i de cop vaig recordar que havia quedat allà per trobar-me amb la meva nova amiga Florence. Era per divendres: que, em vaig adonar, era aquell mateix dia. Li havia dit que la veuria a l’entrada del pub a les sis en punt, i devia ser una mica més tard de les sis… Fins i tot mentre ho pensava, el cotxe va abaixar la marxa pel trànsit i la vaig veure allà dreta, una mica més endavant al carrer, esperant-me. El cupè es va alentir encara més; des de darrere de les cortinetes de les finestres la vaig poder veure perfectament, mirant a banda i banda i després acotxant el cap per mirar el seu rellotge al pit, i després posant-se un rínxol a lloc. La seva cara, vaig pensar, era molt senzilla i agradable. Vaig tenir un impuls sobtat de tirar de la maneta de la porta i córrer pel carrer al seu costat; podia, almenys, haver avisat el conductor perquè parés el cavall i així poder-li cridar una disculpa…

Però mentre jeia, ansiosa i indecisa, el trànsit es va alleugerir, el cotxe va grinyolar, i, en un moment, Judd Street, i la senzilla i agradable Florence van quedar enrere. No volia ni pensar a demanar-li a l’adust senyor Shilling que fes la volta, encara que jo era la seva mestressa aquella tarda. I a més, què li hauria dit, a ella? No seria mai, suposava, lliure de quedar amb ella de nou; i difícilment podia esperar que ella vingués a visitar-me a casa de la Diana. Ella estaria sorpresa, suposava, i empipada, quan no m’hi presentés: la tercera dona que decebia aquell dia. Ho sentia, però pensant-ho bé, no pas gaire. No ho sentia gaire, no.

Quan vaig arribar a Felicity Place (va ser llavors que em vaig adonar que era el nom de la plaça on la meva mestressa tenia la casa) vaig ser rebuda amb regals. Vaig trobar la Diana al saló del pis de dalt, banyada i vestida per fi, i amb els seus cabells amb trenes i agafats laboriosament. Estava molt maca, amb un vestit gris i carmesí, molt estret a la cintura i d’esquena recta. Vaig recordar aquells cordills i nusos que havia palpat la nit anterior: ara no hi havia cap rastre d’ells sota la suau tela de la cotilla. Pensar en la cotilla i aquella roba invisible, que una criada de dits segurs havia lligat i amagat, i que les meves mans tremoloses, suposava, revelarien i desfarien més tard, era bastant emocionant. M’hi vaig apropar, la vaig estrènyer i la vaig besar amb força a la boca, fins que es va posar a riure. M’havia aixecat cansada i adolorida; havia passat una mala estona a Green Street; però ara no m’hi sentia pas així, sinó àgil i calenta. Si hagués tingut polla, s’estaria remenant.

Ens vam abraçar un parell de minuts; després, es va apartar i em va agafar la mà.

—Vine amb mi —va dir—. He preparat una habitació per a tu.

Al principi em vaig quedar una mica consternada quan vaig esbrinar que no compartiria l’habitació de la Diana; però no em va durar gaire estona. L’habitació on em va dur, una mica més enllà pel passadís, era gairebé igual d’imponent que la seva, i més o menys igual de gran. Les parets estaven nues i eren de color blanc cremós, les catifes daurades, la mampara i el llit de bambú; el tocador, a més a més, estava ple de coses: una capsa de cigarretes de carei, un parell de raspalls i una pinta, un botonador d’ivori, i diverses gerres i pots d’olis i perfums. Una porta al costat del llit portava a un armari llarg, de sostre baix: allà, col·locat en un parell d’espatlles de fusta, hi havia un vestit de seda carmesí, que feia joc amb el verd de la Diana; i allà, també, hi havia el vestit que m’havia promès: d’estam gris, increïblement pesat, increïblement elegant. A més d’això hi havia uns calaixos, etiquetats com botons, corbates i colls. I eren tots plens; i en un enfilall de prestatges, etiquetats amb fil, plecs i plecs de camises blanques de batista.

Vaig observar tot allò, llavors vaig besar la Diana, de fet, molt fort, en part, he de confessar, amb l’esperança que tanqués els ulls, i que així no s’adonés de com n’estava, d’intimidada. Però quan va marxar, de veritat que vaig ballar de plaer pel terra daurat. Vaig agafar el vestit, una camisa, un coll i una corbata, i els vaig deixar, en ordre, a sobre el llit. I vaig continuar ballant. Les bosses que havia portat de casa la senyora Milne les vaig portar cap a l’armari i les vaig llençar, sense obrir, al racó més amagat.

Em vaig posar el vestit per sopar; em quedava, i jo ho sabia, molt bé. La Diana, tanmateix, pensava que el tall no era el més correcte, i que l’endemà la senyora Hooper em mesuraria bé i enviaria els detalls al sastre. Vaig pensar que la confiança que tenia en la discreció de la seva majordoma era extraordinària; i quan ella es va retirar (perquè, com al dinar, ens va servir el menjar i el beure, i va restar seriosa, i, creia jo, incòmodament atenta, fins que la va dispensar) li vaig dir a la Diana. Ella va riure.

—Hi ha un secret per això —va dir—. El pots endevinar?

—Li pagues una fortuna, suposo.

—Bé, potser. Però no t’has adonat de com et mirava quan t’ha servit la sopa? Perquè estava pràcticament bavejant dins el teu plat!

—No vols dir que… no pots voler dir… que ella és… com nosaltres?

—I tant! I també la Blake; la vaig treure, pobra nena, de la cel·la d’un reformatori. L’havien enviat allà per pervertir una criada…

Va riure de nou, mentre jo m’embadalia, meravellada. Llavors es va acostar per netejar-me amb el tovalló una taca de salsa de la meva galta.

Ens van servir costelles i lletons, ambdós excel·lents. Jo vaig menjar sense parar, igual que a l’esmorzar. Però la Diana va beure més que no va menjar i va fumar més que no pas va beure; i encara més em va aguaitar que no va fumar. Després del comentari sobre les criades, hi va haver silenci: vaig trobar que moltes de les coses que jo deia produïen una mena de tic als seus llavis i al front, com si les meves paraules, prou sensibles per a mi, la divertissin; així que vaig callar i ella també, fins que els únics sorolls que se sentien eren el xiulet del quinqué, el tic-tac constant del rellotge sobre la xemeneia i la dringadissa del ganivet i la forquilla al meu plat. Em vaig recordar involuntàriament dels animats sopars a Green Street, amb la Grace i la senyora Milne; i també del sopar que podria estar gaudint amb la Florence, al pub de Judd Street. Però llavors vaig acabar l’àpat i la Diana em va llençar un dels seus cigarrets roses; i quan em vaig entonar una mica, es va apropar i em va besar. I llavors vaig recordar que no era per donar conversa a taula, que m’havia portat allà.

Aquella nit, el nostre aparellament va ser més pausat del que havia estat fins llavors, gairebé tendre. Però després em va sorprendre en agafar-me per l’espatlla quan estava al límit de la son —el meu cos saciat i els braços i les cames entrellaçades amb les seves—, per portar-me a la vigília. El dia havia estat ple de lliçons; i ara arribava l’última de totes.

—Hauries d’anar-te’n, Nancy —va dir, exactament en el mateix to que havia fet servir amb la criada i la senyora Hooper—. Vull dormir sola aquesta nit.

Era la primera vegada que m’havia parlat com a una criada i les seves paraules es van emportar la prolongada escalfor de la son lluny del meu abast. Tot i així vaig marxar sense remugar i vaig anar fins a l’habitació pàl·lida seguint el passadís, on m’esperava, fred, el meu propi llit. M’havien agradat els seus petons; i encara més els seus regals; i si per conservar-los havia d’obeir-la, doncs, perfecte. Estava acostumada a satisfer senyors al Soho a lliura la mamada; l’obediència a aquesta senyora, en aquell escenari, semblava una feina insignificant.