Final de crònica

El crit d’alarma els havia fet baixar a tots precipitadament cap a la porta de llevant. Dintre la muralla, uns quants guàrdies del castell i jo lluitàvem cos a cos amb una vintena de soldats francesos, comandats pel sergent Felip. Un dels meus soldats, que forcejava amb un dels assaltants, en notar l’arribada de Pau i Oliver, es tombà cap a ells amb un crit desesperat:

—Ha estat una traïció! Algú de dins ha obert la porta de llevant durant la nit!

Foren les seves últimes paraules. August, que acabava d’irrompre per darrere seu, el travessà amb una espasa. Oliver amollà un crit de ràbia i desembeinà la seva espasa curta, mentre Pau, enfurismat, assenyalava el vell croat.

—Ha estat ell! —exclamà—. Vam advertir que no deixéssiu de vigilar aquest fill del dimoni! —En fer el gest acostumat d’anar a desembeinar, com tantes vegades ho havia fet anys enrere, s’adonà horroritzat que anava desarmat. Ja feia molt de temps que havia rebutjat dur armes. I ara se n’hauria de lamentar.

L’atac per sorpresa ens havia causat força baixes. Els francesos maldaven per accedir a les escales que menaven a una de les torres cantoneres, amb la intenció de prendre’n el control i fer-s’hi forts. Oliver es llançà al mig de la lluita brandant l’espasa, amb l’objectiu d’arribar fins on era Felip. Quan finalment ho aconseguí, el vell sergent acabava de matar un altre guàrdia. Encegat d’ira, Oliver l’envestí. La seva escomesa, però, fou aturada per un contundent cop d’espasa que el féu trontollar. Malgrat els anys i l’obesitat, Felip conservava gairebé intacta la seva força. Amollà una riallada estrident:

—Mira-te’l! El merda de l’Oliver! Quan m’ho has dit no m’ho podia creure, August! I el monjo dels collons també! Tots aplegats de nou, com en els bons temps! Això em rejoveneix, diantre!

August, per la seva banda, s’havia adonat que a poques passes d’ell, Bernat d’Alió, amb l’espasa desembeinada, gesticulava desesperadament intentant convèncer la seva muller i el desarmat Pau que marxessin d’allí i es refugiessin dins el castell. Al capità croat, se li il·luminà el semblant i va veure que se li obria el cel. Tota la informació que havia aconseguit aplegar coincidia: aquella dama posseïa la clau de tots els seus somnis. Si aconseguia fer-la la seva ostatge, hauria assolit la part més difícil del seu pla. Enarborà l’espasa i es féu seguir per quatre soldats francesos tot assenyalant Esclarmonda.

—Vosaltres tres, agafeu-la i porteu-la a la torre! —Es tombà cap al quart soldat i li assenyalà Pau—: Tu, envia a l’infern aquest més alt, que està desarmat, i després m’ajudes a acabar amb l’altre! Vinga, ràpid! Abans que no vingui tota la guarnició del castell.

August s’encarà en una lluita cos a cos amb Bernat d’Alió, que renegà d’impotència en no poder impedir que els soldats francesos agafessin Esclarmonda i l’arrosseguessin escales amunt. Pau, per la seva banda havia aturat amb l’avantbraç el cop d’espasa del seu agressor, que li havia obert un tall considerable del qual començà a rajar sang abundant. Furibund i udolant de dolor, engrapà l’astorat soldat pel coll i l’esclafà amb totes les seves forces contra la roca cantelluda de la muralla. Torbat pel seu rampell, deixà anar el cos del desgraciat que, amb el crani esberlat, es desplomà al terra, sense vida.

Bernat, mentrestant, semblava sortir-se’n prou bé contra August, però, en fer un desplaçament lateral, ensopegà amb un dels cadàvers i caigué a terra. El croat no ho desaprofità i deixà caure un cop demolidor. L’instint de supervivència, però, féu que el d’Alió es regirés immediatament rodolant per terra, de manera que aconseguí eludir el cop directe que, això sí, el ferí de gairell a l’espatlla. Tanmateix, la caiguda i el tomb violent per a evitar la descàrrega mortal li havien fet perdre l’arma. August amollà una blasfèmia i tornà a alçar la pesant espasa amb les dues mans, per sentenciar una vegada per totes aquell desigual enfrontament. Pau, que havia presenciat la lluita i havia dubtat entre intervenir-hi o encalçar els soldats que arrossegaven Esclarmonda, s’interposà irreflexivament entre l’arma del croat i Bernat, estès al terra.

El seu moviment salvà el d’Alió d’una mort segura, però l’espasa el colpejà a ell de biaix i el ferí greument, aquest cop en un costat de l’esquena.

Esclarmonda, mentrestant, havia estat forcejant a mitja escala i havia aconseguit desempallegar-se de dos dels tres soldats que la subjectaven. De seguida, però, i obeint els crits i les ordres peremptòries del capità croat, hi acudiren dos homes més de reforç que, juntament amb els altres tres, aconseguiren finalment reduir i arrossegar la indòmita dama escales amunt.

Pau, mentrestant, i malgrat les ferides a l’avantbraç i a l’esquena que sagnaven profusament, havia subjectat amb la mà ensangonada la fulla de l’espasa d’August, tot immobilitzant-la. El vell capità, astorat i colèric, forcejava inútilment intentant alliberar l’arma.

—Maleït monjo del dimoni! Deixa-la anar! T’hauria d’haver fet matar a Muret!

Tot d’una, però, recordà el coltell que duia al cinturó i ràpidament el desembeinà amb l’altra mà. Es disposava a clavar-lo al coll de Pau, quan Beatriu irrompé inesperadament al mig de la batalla, enarborant amb les dues mans la maça d’un dels guàrdies caiguts. La descarregà amb totes les seves forces damunt el cap d’August. El vell croat caigué a plom i rodó a terra.

Uns quants homes meus i jo continuàvem la cruenta lluita contra els assaltants, que protegien amb ferocitat la retirada dels seus companys escales amunt, amb Esclarmonda.

Felip i Oliver encara es batien sense treva, a mig pujar les escales, quan un brutal cop d’espasa del croat aconseguí fer volar l’arma dels dits del seu contrincant. El fort impacte, a més, l’havia fet caure d’esquena amb tan mala fortuna que el cap li rebotí contra els graons de pedra. Felip amollà una riallada triomfal en veure el seu enemic indefens i mig estabornit als seus peus.

—Amb les armes també continues essent un merda, Oliver! I això que durant tants anys vas tenir l’oportunitat d’aprendre’n de mi!

Dirigí la punta de l’espasa al ventre del caigut i, agafant el pom amb les dues mans, era a punt d’enfonsar-hi la fulla amb tot el pes del seu cos, quan Beatriu, que ho havia vist des de baix, grimpà horroritzada uns quants graons amunt mentre etzibava un crit desesperat.

—Quiet, Felip! Sóc la Beatriu!

El croat, estupefacte, restà paralitzat.

Era ella. No hi havia cap dubte. El destí feia que es retrobés de nou amb el seu únic i veritable tresor a la vida. Un tresor que li havia estat arrabassat.

I ara la tornava a trobar, plantada allí a baix, mirant-lo…

Finalment aconseguí barbotejar:

—Beatriu! Tu també, aquí? Però, què diantre…?

Oliver, reviscolat, aprofità aquell estupor momentani per a esmunyir-se rodolant per terra i escapolir-se escales avall. Felip deixà anar un renec i anava a iniciar la persecució quan s’adonà que estava sol. Mirà endavant i endarrere. Era l’últim assaltant que restava fora de la torre cantonera. Atrinxerats a dins, els seus soldats el reclamaven a crits, fent-li saber que August acabava de caure presoner a les nostres mans, però que ells tenien Esclarmonda com a ostatge.

I tanmateix, ell, allà a baix, hi tenia Beatriu. La «seva» Beatriu…, que ja es trobava al meu costat i d’un munt de soldats de Montsegur que, alarmats, havien anat acudint i ja començaven a pujar la costeruda escala.

Entre renec i renec, el croat salvà esbufegant els graons que restaven per a arribar al replà del camí de ronda i s’escolà dins la torre cantonera, tancant i barrant la portella de fusta al seu darrere.

Improvisàrem un hospital a la sala de cavallers. En els nombrosos jaços arrenglerats, hi reposaven els ferits del setge i els del recent combat dintre muralles. Bertran en Martí revisava amb cura les nafres Bernat d’Alió i de Pau, ambdós conscients, mentre darrere seu tots ens ho miràvem preocupats.

—La ferida d’en Bernat no és greu —el mestre ens tranquil·litzà—, i les d’en Pau sí que ho serien, si no fos per la seva corpulència, que l’ha salvat.

—I al cop de maça de Beatriu! —afegí Oliver, amb un sospir.

Compungit vaig assenyalar August que, amb les mans lligades i escortat per dos guàrdies, jeia dos llits més enllà, amb el cap embenat i encara atordit.

—M’haig de disculpar per haver cregut en el penediment d’aquest home —em vaig adreçar als soldats que el vigilaven—. Aquest ja està prou bé! Endueu-vos-el i tanqueu-lo!

—No sou l’únic que us vau equivocar —observà el castlà Perella, abatut.

—Ara els retrets són inútils —advertí Bernat, visiblement angoixat—. Hem d’alliberar immediatament Esclarmonda de les mans dels francesos!

Oliver l’intentà tranquil·litzar:

—L’objectiu d’aquesta gent és el tresor. I Esclarmonda els hi ha de conduir. No li faran cap mal. —Es girà cap a August, que era arrossegat a fora pels soldats—. Aquest ho tenia tot organitzat. Es va enrolar a la croada amb aquesta finalitat. Dubto que el senescal i els oficials de l’exèrcit francès sàpiguen res de la presència de l’escamot de l’August aquí a dalt.

Pau no estava del tot d’acord amb el seu amic. Tenia tot el tors i les mans embenats i, en voler incorporar-se, féu una ganyota de dolor.

—Esclarmonda corre perill. Felip no es delia tant pel tresor.

—Però sense l’August no gosarà prendre cap iniciativa —raonà Oliver.

Ramon de Perella intentà asserenar els ànims:

—D’entrada no els provocarem, i farem que, als tancats a la torre, no els hi falti menjar ni beure.

—Me cago en Déu i en tots els sants mil vegades! Qui em manà ficar-me en aquesta ratera! I ara què diantre haig de fer, jo!

A cobert dins la torre, mitja dotzena de soldats asseguts a terra seguien desconcertats el nerviós anar i venir de Felip, que no parava de renegar i maleir, mentre Esclarmonda romania en silenci arraulida en un racó.

El vell sergent es tombà bruscament cap a ella:

—Si et bescanvio per l’August, aquest em matarà per deixar escapar qui ens pot conduir al tresor. Si et poso les mans al damunt, els teus se’m menjaran viu abans que no acabi aquest maleït setge…, i sí et lliuro a canvi de la meva llibertat, quan arribi a baix, m’executaran per desertor! I ja els puc anar dient que tot ho ha ordit el maleït fill de puta de l’August! —Alçà els braços amb impotència—. Què diables haig de fer?

Esclarmonda el mirà fredament sense badar boca. Mentre durés aquell captiveri no pensava fer ni dir res que pogués trasbalsar més, encara, aquell home tan pertorbat i perillós.

Passava el temps, i els nostres recursos a Montsegur anaven minvant. El poderós exèrcit francès, en canvi, no parava de rebre reforços. Algunes ofensives llançades pels assetjants des del Roc de la Torre ja havien arribat fins al peu mateix de les nostres muralles externes. Les catapultes del senescal esfondraven sostres i escrostonaven parets de les cabanes, alhora que obrien nombroses escletxes a les muralles de la fortalesa. I pels esvorancs, s’hi escolaven, a més d’un vent glacial, onades mortíferes de sagetes que anaven delmant les nostres forces.

L’aigua i els queviures estaven molt racionats, i si bé les ferides de Bernat i de Pau s’anaven curant, la moral de tots nosaltres s’afeblia dia adia.

El primer dia de març del 1244, el pati d’armes del castell era ple de cadàvers que, estesos entre rocs i runes, ja no teníem esma de recollir. Els supervivents ens amagàvem arraulits on podíem. Les innombrables bretxes obertes a les muralles ja no eren reparades, i els francesos no paraven de catapultar pedres i més pedres…

Nafrats i desesperançats, Perella i jo ens parapetàvem, asseguts a terra, amb l’esquena recolzada contra un mur, per protegir-nos dels mortals projectils.

—Això s’acaba, amic meu —vaig fer, mirant amb tristesa el castlà—. Els nostres ballesters catalans ja no poden contrarestar els núvols de sagetes franceses. L’aïllament, ara, ja és complet. El nombre de morts i ferits augmenta de dia en dia.

Ramon de Perella assentí. Només un foll podia albirar alguna esperança.

—Sí. Gairebé no ens queden queviures…, i cada dia que passa Esclarmonda corre més perill tancada amb aquells brètols —respirà profundament—. Perllongar més aquesta agonia no beneficiarà ningú.

Em vaig alçar amb dificultat, entumit com estava.

—Teniu raó. Enviaré un missatger al senescal francès. M’oferiré per a parlamentar i miraré de negociar amb ell una rendició tan digna com pugui.

El senescal acceptà el meu oferiment i ordenà aturar el setge, mentre jo abandonava la fortalesa acompanyat de dos soldats. Em consolava constatar que, si més no, la infernal pluja de pedres s’havia interromput.

L’estranya quietud de la treva, però, aviat es trencaria —pel que m’explicaren després— per una insòlita i tensa discussió que es desfermà al pati d’armes, en la qual Oliver, Pau i Bernat d’Alió s’enfrontaren a Ramon de Perella.

—Si aquest Felip s’assabenta que ens rendim, matarà Esclarmonda! —insistia Bernat, que ja havia decidit, tant sí com no, passar a l’acció per rescatar la seva muller.

—Però, per què? Què en traurien? —preguntava el castlà.

—En Bernat té raó —sentencià Oliver, amb gravetat—. En Felip només l’ha mantinguda viva perquè es troba assetjat i és la seva assegurança de vida.

—Jo també ho penso —afirmà Pau—. Quan sàpiga que el castell passa a les mans franceses, sigui per despit, sigui per fer mèrits, acabarà amb Esclarmonda. L’hem de treure d’allí urgentment abans que la rendició sigui un fet —conclogué, disposat a seguir les passes de Bernat que, decidit, ja abandonava el grup.

—Atureu-vos! —Ramon Perella temia que allò acabés amb un bany de sang innecessari—. Si aquell animal es veu acorralat pot ser pitjor!

—Jo ho aconseguiré.

La sobtada intervenció de Beatriu havia agafat tothom per sorpresa. Abans que ningú no pogués reaccionar, ella ja s’havia encaminat lleugera cap a les escales escantonades que donaven accés al camí de ronda. Mentre pujava els graons s’espitregà el vestit, tot deixant al descobert bona part dels seus formosos pits, que tremolaven turgents al seu pas enèrgic i decidit. Superada l’estupefacció inicial, Pau fou el primer de reaccionar.

—T’has…, t’has begut l’enteniment, Beatriu? Torna! —cridà.

Ramon de Perella també havia saltat alarmat.

—Atureu-la! En comptes d’un ostatge, en tindran dos!

Oliver, en canvi, els retingué tots dos subjectant-los per l’avantbraç. Es mostrava estranyament serè.

—No. Deixeu-la. Em sembla que sap molt bé el que vol fer. Malauradament, coneix en Felip millor que ningú…

Enmig del desconcert, Beatriu ja s’havia dirigit cap a la porta barrada de la torre cantonera fins a plantar-s’hi al davant. Un soldat francès l’observava per l’espiell. Ella s’hi adreçà en un to de veu autoritari i amb una seguretat inusual.

—Sóc la Beatriu. Vull parlar amb el sergent.

Passats uns instants, endevinà el rostre embotornat i guenyo de Felip per la finestreta.

—Beatriu! —mormolà ell, amb el cor encongit.

Des de baix, tothom seguia l’escena amb gran expectació.

—Escolta’m bé, Felip —l’actitud decidida d’ella semblava la d’una gran senyora dirigint-se a un humil vassall—. El senyor del castell està disposat a deixar lliures els teus homes, ara mateix.

—I jo? —preguntà ell, alarmat.

—Després jo em bescanviaré per Esclarmonda i t’ajudaré a sortir d’aquí.

—Si deixo anar Esclarmonda, August em matarà! —gemegà Felip.

—August no et pot matar, perquè és mort. Va ser executat pel cap militar de Montsegur després del vostre assalt frustrat.

El vell sergent amollà un gemec de dolor gairebé infantil.

—Valga’m Déu! August…, mort! Valga’m Déu!

Beatriu continuà impertèrrita:

—Escolta’m bé, Felip. L’obsessió d’August pel tresor i el Sant Grial no eren pas cap fantasia. Però fa temps, ja, que els van evacuar. Ja no en queda cap, aquí, de tresor. Ara bé, quan marxem portaré una bossa plena de monedes d’or per facilitar la nostra fuga. Sempre que tu em vulguis bescanviar per Esclarmonda.

—Maleït sia —la torbació i confusió del croat eren absolutes—. Deixa’m pensar… A veure. L’August, executat… I com sé que no és una ensarronada, tot això?

Ella decidí jugar-se el tot pel tot.

—Ets ben lliure de creure el que et sembli. Tanmateix, com a ostatge tant et serveixo jo com ella. Si no és que, com a dona, la prefereixis a ella…

Seguiren uns moments de silenci carregats de tensió. Sabia que Felip tenia la mirada clavada en el seu pit mig nu i panteixant. Desafiant, encara l’inflà més.

—Saps perfectament que no, per tots els diables! —remugà ell, trasbalsat, mentre contemplava aquella dona embriagadora, l’única que al llarg de la seva vida li havia arribat a desvetllar algun sentiment proper a la tendresa—. Però…, no em pots fer creure que ho fas de bon grat, això. Beatriu, has de saber que… —dubtà i empassà saliva—, vull que sàpigues que, quan a Carcassona, ebri, et vaig obligar a allitar-te amb tres homes alhora davant meu, després, quan vas marxar, no ho vaig poder suportar i els vaig matar l’un darrere l’altre.

Ella tancà els ulls, esfereïda, però sabia que estava guanyant la partida:

—Haver-me retingut tant de temps a Carcassona fa que coneguis els meus sentiments. Aquest és l’avantatge que ara tens. —La seva veu era més convincent que mai, i l’enèrgica personalitat que exhibia era absolutament desconeguda per als qui, a peu de l’escala de pedra, seguien amb estupefacció la dramàtica escena. Beatriu esperà uns moments abans de continuar. Calia que aquell home anés assimilant tot el que li deia—. Si acceptes el tracte, et prometo que et trauré d’aquí, siguin quins siguin aquests sentiments meus. No tens gaire temps per a pensar-t’ho, però.

Felip restà uns moments en silenci, encara.

—D’acord…, d’acord, mecagondéu! Ja no tinc res més a perdre!

Se sentí com, a dins, el sergent repartia ordres amb uns quants crits. Després d’una breu però tensa estona s’entreobrí la portella de fusta, i a poc a poc sortiren, temorencs, els soldats francesos, l’un darrere l’altre. Desorientats, romangueren palplantats en el pas de ronda sense saber què fer ni cap a on anar. Ramon de Perella s’hi adreçà amb veu autoritària. Calia no perdre temps i evitar que s’ho repensessin.

—Podeu marxar d’aquí amb les vostres armes! Teniu la porta de la muralla oberta! —Com que els soldats dubtaven, el castlà decidí pressionar-los—: Si trigueu gaire, la tornarem a tancar!

L’advertiment féu el seu efecte. Els soldats es precipitaren escales avall i no deixaren de córrer ni després d’haver sortit fora muralles. L’atenció de tothom es tornà a centrar en la porta de la torre cantonera. Felip, visiblement nerviós, n’acabava de sortir. Subjectava Esclarmonda davant seu, fent-la servir d’escut i sense deixar anar l’espasa. Beatriu s’hi acostà i abraçà la seva amiga, sense que en cap moment, però, el croat deixés anar la seva ostatge, que subjectava amb força.

Esclarmonda la mirà als ulls.

—No ho accepto. No vull que et bescanviïs per mi.

Beatriu, però, l’apartà de Felip sense contemplacions, alhora que, per tal de tranquil·litzar el segrestador, la reemplaçava.

—Ho sento, Esclarmonda. No pots triar.

La fins aleshores presonera es resistia a ser substituïda.

—Per què ho fas?

Beatriu empenyia Felip cap a la torre. Abans d’entrar-hi, però, es tombà cap a la seva amiga:

—Perquè ell em prefereix a mi…, i tota la bona gent et necessita més a tu.

La porta es tancà i barrà. Després d’uns moments de desconcert, Esclarmonda, profundament cansada i amb els ulls negats, anà baixant a poc a poc els graons escrostonats. Bernat s’hi aproximà lentament i, emocionat, abraçà la seva muller amb tendresa. Ramon de Perella romania immòbil i perplex, mentre Pau, aclaparat, mirava desorientat el seu amic Oliver.

—Déu meu. I ara…, ara què hem de fer?

Oliver conservava la seva estranya serenitat.

—Esperar. Només podem esperar i, si vols, resar.

Quan, a hora foscant, un sentinella anuncià la meva arribada, s’adonaren que gairebé havien oblidat la meva absència per anar a negociar amb els francesos. Esbufegant, els vaig deixar anar les condicions de la rendició:

—El senescal ens dóna una treva de quinze dies. Després, els cavallers i els soldats ens podrem retirar. Tanmateix, i per exigència de l’arquebisbe de Narbona, tots aquells qui no abjurin de la seva fe càtara…, aniran a la foguera. I Montsegur passarà sota domini del rei de França.

Afligit i cansat, em vaig asseure en el pedrís del pati d’armes. Ramon de Perella em tustà l’espatlla.

—Heu fet tot el que heu pogut, Mirapeis.

Jo, derrotat, vaig assenyalar la torre cantonera.

—Hi ha cap novetat, allí dalt?

Perella assentí amb el cap, incòmode.

—Hem alliberat els soldats francesos, però a dins hi queda el sergent…, amb Beatriu, que s’ha bescanviat per Esclarmonda.

El vaig mirar amb els ulls esbatanats d’incomprensió, i ell encongí les espatlles amb un gest d’impotència.

Aquella nit, tot i que els francesos havien aturat la devastadora pluja de roques, molt poca gent aconseguí dormir, a Montsegur. Jo havia intentat, en va, aixecar la moral enfonsada de Pau. Amb ell, Oliver i Dolça férem guàrdia tota la nit al peu de l’escala que duia a la torre. Abans de trencar l’alba, Esclarmonda —desconsolada— i Bernat s’afegiren al grup. Un silenci dens ho amarava tot. Pau, desolat, romania assegut en un graó subjectant-se el cap amb les mans.

Quan la porta de la torre grinyolà, semblà com si de cop una palanca descomunal ens hagués fet posar a tots dempeus. La portella s’anà obrint sigil·losament, al mateix temps que el cor se’ns encongia. Tot d’una, el llindar i el marc fosc de l’entrada foren travessats per la figura de Felip que, espasa en mà, donà unes quantes passes vacil·lants cap enfora. Duia l’arma i la roba ensangonades. Pau amollà un esgarip d’animal salvatge i es llançà escales amunt.

—Aquest fill del diable ha mort Beatriu!

A mig camí, però, s’aturà en sec, desconcertat. El vell sergent acabava de treure una gran glopada de sang deixant caure l’espasa al terra. Després d’un estremiment, s’agafà amb les mans la punta d’una llança que, travessant-li el cos, li sortia a l’altura del ventre. Al seu darrere, i obligant-lo a caminar, aparegué Beatriu tot subjectant i empenyent amb força la llança. El seu rostre era inexpressiu, i no feia cas del gran esquinç frontal del vestit que ensenyava la nuesa dels seus pits trèmuls.

Al peu de les escales, semblava que tots ens havíem convertit en estàtues de pedra. La captiva forçà Felip a fer unes passes pel camí de ronda. El croat no parava de vomitar sang, mentre s’aferrava a la llança mortal com qui s’aferra a la vida.

—M’has…, enganyat, Beatriu —barbotejà, i encara afegí amb un fil de veu—. La teva abraçada…, no ha estat d’amor…, sinó de mort.

Ella respongué amb veu aspra i gèlida:

—T’he abraçat amb l’únic llenguatge que coneixes: el de la mort. I no t’he enganyat pas. —L’empenyé sense contemplacions fins a arribar al límit del mur, protegit abans per dos merlets i on ara s’obria un enorme esvoranc dels molts que foradaven la castigada muralla. Repetí—: No t’he enganyat…, perquè t’he promès que et trauria d’aquest castell. I les promeses són per a acomplir-les.

Només calgué un darrer impuls per a estimbar-lo. Felip caigué daltabaix amollant un crit esgarrifós. L’esgarip s’estroncà en sec alhora que s’escoltà el cop sord d’un cos estampint-se contra el terra rocós de fora muralles.

Beatriu restà amb la mirada perduda, a una passa només del forat per on acabava d’espenyar el seu carceller. Mentrestant, nosaltres havíem anat pujant lentament les escales, llevat d’Esclarmonda, que ho féu corrent. En arribar on era la noia, s’hi abalançà per enretirar-la de l’abisme, i després l’abraçà. El contacte amb el cos d’Esclarmonda féu tornar Beatriu a la realitat i aleshores s’adonà que no tenia forces ni per a restar dempeus.

Quan hi arribàrem, ambdues romanien de genolls a terra, plorant agafades, tot alliberant l’enorme tensió que havien viscut al llarg dels darrers dies i les darreres hores.

Les dues setmanes de treva es visqueren de manera ben diferent a dalt i a baix del pog de Montsegur. Al campament francès, amb la victòria a la mà, i després d’un setge de gairebé un any, hi regnava la disbauxa més desfermada, amb el permís tàcit del senescal i el disgust corresponent de l’arquebisbe. El vi i l’aiguardent corrien a dojo, mentre els homes —embriagats permanentment—, ballaven, cantaven i perseguien les nombroses prostitutes que, com els músics i els firaires, es guanyaven la vida amb escreix aquells dies, tot aprofitant la gresca sense límit que havia provocat la celebració anticipada de la victòria.

A Montsegur, en canvi, hi regnava el silenci. Un silenci presidit per la reflexió i la preparació per al darrer comiat dels qui ja sabien que moririen a la foguera. Amb serenitat corprenedora, a la llum de la lluna, tant els purs com els simples creients —i també molts simpatitzants— seien tots barrejats mentre escoltaven Bertran en Martí. Els deu mesos que havia durat el setge havia creat vincles d’afecte, amistat i respecte entre tots ells: homes i dones, nobles i gent senzilla. Fins i tot alguns soldats havien abraçat la fe dels bons homes després d’escoltar-los durant tants dies.

No tothom, però, compartia la resignació i la serenitat davant la decisió del sacrifici.

Oliver feia dies que, per primera vegada d’ençà que es conegueren, mantenia doloroses discussions amb la seva companya.

—No puc acceptar el teu sacrifici inútil, Dolça —li digué un dia, en un racó del camí de ronda, mentre negava desesperat amb el cap—. Jo t’estimo i et necessito. Si tu també m’estimes, no puc entendre en nom de què, o de qui, et vols lliurar al botxí que acabarà amb la teva vida i, de retruc, amb la meva.

Dolça estava sumida en una gran confusió. La torturava un dilema que ni la seva germana, ni Bertran en Martí no l’havien pogut ajudar a resoldre.

—Ho hem parlat tantes vegades, això, Oliver.

—Sí, i sempre hem coincidit en la necessitat de retrobar l’esperit primigeni del cristianisme. I, tanmateix, insisteixo que serem més fidels a l’autèntica fe cristiana fugint d’aquesta autoimmolació i educant els fills en aquest esperit pur i net que ha de regenerar les persones i els pobles.

—Quins fills? —féu ella, amb el rostre plorós.

Oliver li agafà les mans i les hi besà amb tendresa.

—Els que confio que algun dia Déu ens ha de donar.

—Però…, quan sento parlar Bertran en Martí… —féu ella, entre sanglots.

—Ja sé que els bons cristians afirmen que els cossos són les presons materials de l’ànima —digué ell, i continuà—, i que en morir i ser cremats, aquests esperits seran alliberats. Però jo m’estimo més poder explicar algun dia als nostres fills que aquí hi va viure una civilització amable, educada i tolerant. I fer-los saber que aquesta civilització va ser arrasada per la brutalitat, la intolerància i l’ambició. D’altra banda… —Oliver li alçà la barbeta amb delicadesa, mirant-la als ulls negats de llàgrimes, i repetí—, d’altra banda, tu saps que la teva mare, tot i creure en els bons cristians, no volia pas morir a la foguera. Per què rebutges el cant radical a l’amor i a la vida que ella encarnava millor que ningú? Si ella fos aquí, ara, amb nosaltres, què creus que t’aconsellaria?

Ella s’hi abalançà i l’abraçà arravatadament.

—L’or i les monedes de la nostra església ja són a les coves d’Ornolac, al Sabartès, per cobrir les necessitats dels nostres refugiats. Però el tresor de veritat…, encara és aquí. —Bertran en Martí ens havia convocat a reunió urgent i, sense preàmbuls, ens posà al corrent de la situació—: No podem esperar al final de la treva per a treure d’aquí tots els lligalls i pergamins. Encara queda un passadís subterrani, sota el penya-segat, que eludeix l’encerclament i el control de l’exèrcit francès. Dos dels nostres creients coneixen bé el camí, però la càrrega exigeix un mínim de quatre persones. Ens calen dos voluntaris més amb prou coratge.

Tots ens miràrem, però ningú no badà boca.

Bernat d’Alió prengué finalment la paraula:

—Crec que Esclarmonda ha d’acompanyar el tresor. Ella és símbol i esperança per a molta gent. Qui millor que ella per a custodiar el Sant Grial i per a administrar l’ajut a tots els qui pateixen persecució?

Bertran en Martí assentí.

—Em sembla que ningú no en dubta, que ella ha de ser un dels dos escàpols i custodis dels lligalls. A més, ha de completar una crònica que Esclarmonda de Foix li pregà d’escriure.

—I pel que fa al segon candidat —continuà Bernat d’Alió—, per a traginar el feixuc bagatge en un trajecte tan difícil, no hi ha ningú millor que… —posà la mà a l’espatlla de Pau, gest que deixà tothom desconcertat—, el nostre amic Pau, a qui, a més, vull agrair públicament haver-me salvat la vida posant en risc la seva. També li demano perdó per totes les ofenses de què ha estat víctima, durant molts anys, per culpa de la meva gelosia infantil.

Tots sabíem que allò significava la sentència de mort per a Bernat d’Alió, acusat d’heretgia per un tribunal de la Inquisició. Superada la perplexitat inicial, però, Pau es tombà cap a Bernat.

—Jo…, agraeixo les teves paraules, però rebutjo la proposta. Ets tu qui ha d’acompanyar Esclarmonda en aquesta fugida. Ara s’obrirà una dura i llarga etapa en la qual els vostres cavallers proscrits i tots els creients perseguits necessitaran ajut. Un ajut que només vosaltres dos, des dels vostres castells de So i de Llo, podreu oferir.

—Estic totalment d’acord amb Pau —vaig reblar jo, convençut i commogut per la noble actitud dels dos vells rivals.

Bernat d’Alió, però, no es donava per vençut.

—Insisteixo que és Pau qui, per la seva fortalesa, millor podrà…

Pau l’interrompé decidit, posant-li una mà amistosa a l’espatlla.

—La fortalesa d’esperit sempre prevaldrà damunt la fortalesa física, Bernat. Crec que la tria dels dos fugitius que han de custodiar el tresor i el Sant Grial ja està feta per unanimitat.

Tots assentírem amb el cap i la discussió es donà per acabada.

La nit era esplèndida i invitava a resseguir els puntets brillants que formava la celístia. Tot era a punt per a la marxa d’Esclarmonda i Bernat d’Alió, amb els dos creients que els havien d’acompanyar. Pergamins i farcells havien estat relligats i col·locats en cistells, que de seguida iniciaren un descens vertical pel penya-segat invisible i inaccessible des de la plana. De primer s’hi havien despenjat amb precaució els dos creients, vigilant i controlant de molt a prop la càrrega.

Esclarmonda s’havia acomiadat de Ramon de Perella i ara ho feia de mi.

—Amic Mirapeis —féu ella, amb veu càlida.

Li vaig besar la mà i després vaig abraçar Bernat amb energia.

—Si me’n surto, us aniré a veure al castell de So. Hi haurà molta feina per fer.

Aleshores ella s’atansà a Bertran en Martí. Ambdós s’agafaren les mans.

—Mestre —Esclarmonda, amb ulls plorosos, no sabia què dir a aquell home que era bondat pura i que mai més no tornaria a veure.

Ell somrigué i aixecà un dit, sense deixar de transmetre la pau i la serenitat de sempre.

—Si arribeu bé i amb la càrrega sencera…, aviseu-nos com ja sabeu.

Ella féu el cor fort i es girà per abraçar Oliver i Dolça, agafats de les mans, inseparables com sempre. Els mirà amb tendresa.

—Ho teniu ben decidit?

—Sí. Tornarem a terres catalanes —respongué Oliver—. A Bagà, sota la protecció dels barons de Pinós. Ja saps que el bon amic que hem fet aquí, en Bretós de Berga, ens n’ha parlat molt bé, del senyor Galceran de Pinós.

—Cuideu-vos força —recomanà Esclarmonda, sense abandonar el seu somriure i la lluïssor humida als ulls. Es tombà cap a Beatriu, al seu costat. Ambdues amigues s’abraçaren commogudes—. Promet-me que, si en sortir d’aquí no saps on anar, vindràs al castell de So, amb nosaltres.

Beatriu, emocionada i amb els ulls aigualits, assentí amb el cap.

Ja només restava acomiadar-se de Pau. Esclarmonda mirà de fit a fit aquell home tan entranyable amb el qual, a més d’afecte, compartia un intens sentiment de complicitat. Les paraules d’ell traspuaven resignació i melangia:

—No cal que em diguis res. Sóc un home molt afortunat d’haver pogut conèixer personalment l’esperit d’Esclarmonda encarnat en dues grans dames.

Ella s’hi atansà, l’abraçà amb delicadesa i li féu un petó a la galta.

—Si no trobes el teu camí, Pau, vine amb nosaltres.

Quan, situada entre els dos merlets, ja era a punt d’iniciar el descens amb les cordes, un rampell la féu tombar de nou cap a Pau. Semblava com si hagués recordat quelcom oblidat, però important, que li havia de dir.

—Si l’Església de Roma hagués estat regida per catòlics com tu…, l’església dels bons cristians ja no hauria estat necessària.

La resposta d’ell fou tan ràpida com espontània:

—Si regnes i comtats haguessin estat regits per Esclarmundes, mai ningú no hauria gosat començar cap guerra ni croada.

Amb el dors de la mà ella s’eixugà les llàgrimes i, amb el cor encongit, després d’acaronar amb la mirada tots els qui ens quedàvem, inicià la davallada.

Quan Bernat d’Alió, al seu torn, anava a baixar darrere la seva dama, s’aturà i s’adreçà a Pau, que ajudava a fer lliscar les cordes per la politja.

—Et dec la vida i alguna cosa més.

Pau el mirà de fit a fit.

—Doncs si ho creus així, et demanaré, a canvi, un favor molt especial.

—Endavant —féu sol·lícit el d’Alió.

—Fes que la llum de la nostra Esclarmonda mai no deixi d’il·luminar el món…

Commogut, i amb un nus a la gola, Bernat li féu una brusca abraçada i emprengué un ràpid descens.

De dalt del camí de ronda estant, Oliver i Dolça miraven, immòbils i corpresos, com Bertran en Martí oferia el consolament a tots els qui estaven disposats al sacrifici. El pati d’armes era ple de gom a gom. Els dos-cents quinze bons cristians i creients atenien amb devoció, asseguts al terra i en silenci, la senzilla cerimònia del seu mestre.

L’endemà, el 16 de març de l’any del Senyor 1244, començà l’evacuació de la fortalesa per ordre del senescal de Carcassona. De les portes obertes del recinte emmurallat començaren a sortir-ne en fila els creients i els bons homes i les bones dones, amb Bertran en Martí. Darrere, hi marxàvem els homes d’armes, cavallers i soldats, amb Ramon de Perella i jo mateix al capdavant. Com a responsable militar de Montsegur jo duia August, amb els canells fermats, al meu costat. El croat romania expectant i amb els ulls més enfollits que mai.

En anar a iniciar el descens, però, Oliver i Pau se m’atansaren.

—Amic Mirapeis, deixeu que aquest baixi amb nosaltres, darrere vostre —demanà Oliver.

Vaig dubtar uns moments i vaig mirar August amb menyspreu.

—Tant és amb qui baixi. Ha de ser lliurat als oficials francesos.

—Serà lliurat sa i estalvi. Et donem la nostra paraula —em digué en Pau.

No em calia res més. Vaig deduir que l’estranya petició obeïa al reguitzell de retrets que guardaven i necessitaven vomitar contra el vell croat.

Tots els qui havíem resistit el setge al llarg de prop d’un any abandonàvem finalment la castigada i quasi esbucada fortificació. Montsegur restava completament buit de gent, però ple de roques, runes i cadàvers.

El darrer grup d’abandonar-lo era el que formaven Pau amb Beatriu, i Oliver amb Dolça; August anava al seu davant, ben lligat de mans. Després de superar el seu inicial i perllongat desconcert, el presoner trencà el silenci que fins aleshores havia presidit la marxa. El seu rostre, amb una cella alçada, reflectia sentiments mal dissimulats de complaença i condescendència.

—Com podeu comprovar, el final d’aquesta llarguíssima partida…, la guanyo jo. Em feu llàstima, però. Us ho dic de debò. Escolteu: ja sigui perquè ens fem vells o perquè fa molt de temps que ens coneixem i n’hem viscudes, junts, de tots colors, estic disposat a ajudar-vos. —Guaità de reüll els dos homes, els quals, a més de no respondre, no s’havien dignat ni a mirar-lo. August decidí continuar. Aquella era la darrera oportunitat d’una cursa macabra que havia durat massa anys i que corria el risc d’acabar de la pitjor manera possible. La resolució final, tanmateix, encara restava del tot oberta, segons l’encert amb què aconseguís fer els moviments immediats. Adoptà un to de veu commiseratiu—: No sé com han anat les condicions de la rendició, però suposo que a tots us espera la foguera —alçà els punys fermats—. Si em deslligueu ara mateix, i us aveniu a negociar amb mi sobre el tresor de Montsegur, que deveu haver amagat en algun lloc…, encara intercediré a favor vostre. Altrament, seria ben trist que, tard o d’hora, se l’hagués de quedar tot sencer el rei de França! No us sembla?

—No crec que un desertor de l’exèrcit reial francès pugui intercedir gaire a favor nostre —observà Oliver, rude.

August s’aturà i es tombà furibund.

—Qui sou vosaltres, miserables, per acusar-me de desertor? També vau desertar de la host de Montfort! —Immediatament s’adonà, però, que no era ni el moment ni el lloc més oportuns, precisament, per a perdre els estreps. No podia permetre que tota la seva estratègia de tants anys se n’anés en orris per culpa d’aquells perdedors desgraciats que eren a punt d’esdevenir carn de foguera. S’assossegà—. A veure…, no ens hem de posar nerviosos. Escolteu, encara hi som a temps. Si ens poséssim d’acord, ens podríem ajudar força els uns als altres. Tots hi podem sortir guanyant, si…

Aturà la marxa, com ho havia fet tothom, després d’un abrupte desnivell enmig del bosc. A poques passes d’un tombant del camí, dos gossos famèlics devoraven i es disputaven alhora els trossos d’una menja. Dolça, esborronada, es tombà d’esquena cobrint-se el rostre amb les dues mans. Esverada, Beatriu també desvià la mirada. August, amb els ulls esbatanats d’horror, obria i tancava la boca sense emetre cap so. Els gossos asilvestrats es barallaven pel cadàver de Felip, que havien arrossegat i ja mig devorat. Les seves entranyes sobresortien d’un abdomen rebentat per la caiguda que encara conservava clavat un tros de llança. El cap, però, romania intacte, i el rostre servava una ganyota petrificada d’espant. La seva mirada guenya i la boca badada, de la qual penjava la llengua inflada, semblaven estar esperant la resposta d’un darrer i tràgic interrogant. August començà a quequejar com si hagués perdut el senderi.

—Déu meu… Felip… És en Felip. Déu meu… Què hi fa aquí, en Felip?

La resta de la baixada fou ràpida. En arribar al límit del bosc, continuava el talús natural, que s’aplanava fins a arribar al prat on ens esperava l’exèrcit francès en formació. L’arquebisbe de Narbona hi havia fet bastir una cleda amb troncs d’arbre, al costat de la qual una immensa pila de llenya començava tot just a ser encesa. Un primer escamot de soldats, comandat per un jove i arrogant oficial, romania més avançat, talús amunt, tot seleccionant els refugiats que anaven apareixent pel camí que sortia de la boscúria.

Tal com s’havia pactat, tots els càtars que no abjuraven de la seva fe —la gran majoria— foren conduïts a la cleda. Els meus soldats i jo fórem deixats en llibertat. Cap de nosaltres, però, no gosà tombar el cap per a mirar els condemnats a morir cremats, i marxàrem capcots i derrotats camí avall.

Jo plorava a llàgrima viva, igual que el dia que em notificaren l’execució de la Lloba. I tant m’era que els meus homes ho veiessin.

Just en anar a sortir del bosc, i a poca distància del primer escamot de control, Oliver tallà la corda que encara lligava els canells d’August, el qual es precipità, esverat i tremolós, cap al jove oficial francès.

—Capità! Suposo que em reconeixes, tot i anar vestit amb aquests parracs! Sóc el capità August, l’heroi que va aconseguir guiar els mercenaris bascos en el primer ascens al Roc de la Torre! —Assenyalà acusadorament els seus acompanyants que s’acostaven—. Fins ara mateix aquests fills de puta m’han tingut presoner i…!

Sense immutar-se, i amb la parsimònia pròpia d’un funcionari, l’oficial, de primer, havia observat amb curiositat les dues parelles que se li atansaven. Pensà amb recança que les dues dones, malgrat anar esparracades i ja no ser de la primera volada, feien infinitament més goig que tota la catèrvola de prostitutes amb les quals s’havia hagut d’esbravar al llarg d’aquell interminable setge. Tot seguit, i amb indissimulada hostilitat, es tombà cap a August, tallant-li en sec el discurs.

—I com puc saber que no ets un heretge covard que es vol escapolir de la foguera? —Inesperadament s’adreçà a Pau i a Oliver—. Qui sou, vosaltres, i què hi teniu a dir?

Oliver havia pensat molt en les paraules que havia d’emprar, segons el caràcter que prenguessin els esdeveniments. S’encomanà a Déu implorant-li que li conservés la capacitat d’improvisació.

—La veritat és que…, l’únic que sabem d’aquest home és que en començar el setge va desertar del vostre exèrcit, i que va insistir a fer-se càtar. El cap de la seva església, Bertran en Martí, ho pot corroborar. I pel que fa a nosaltres —Oliver premé la mà de Dolça que tenia agafada, mentre amb l’altra mà l’assenyalava a ella i a Beatriu—, nosaltres tres, com a catòlics francesos residents a París, juntament amb el monjo benedictí —assenyalà Pau—, del monestir de Sant Pere de Rodes, hem de reconèixer el nostre fracàs més rotund, com a voluntaris croats, en la conversió i redempció dels heretges de Montsegur.

August, amb el rostre desencaixat, començà a balbucejar i a proferir esgarips:

—Però…, què s’empesquen, aquests! Què és tota aquesta comèdia? Crida altres companys meus! Crida el senescal ara mateix! Ells m’identificaran!

Tanmateix, l’actitud d’aquell oficial francès arrogant havia encoratjat Oliver, que continuà, mentre assenyalava August.

—De fet, aquest desertor no es perdia cap pregària dels càtars. I semblava molt interessat en el tresor de Montsegur i en el Sant Grial.

L’oficial tornà a repassar de dalt a baix aquelles dues malaguanyades i atractives dames i després donà una ràpida llambregada als dos guillats que les acompanyaven. No tenia cap intenció de complicar-se la vida. Les instruccions rebudes eren prou clares i concises. Els termes del pacte, també i, al capdavall, si aquells quatre no es reconeixien com a càtars, ell no havia pas de fer d’inquisidor. No en tenia la vocació ni l’obligació. Escopí al terra.

—Molt bé. Vosaltres quatre podeu marxar, tot i que… —arrufà el front i, recelós, es tornà a mirar les dones de reüll—, si tinguéssim temps m’agradaria esbrinar si la follia que us va fer venir a Montsegur buscava realment convertir tots aquests desgraciats.

Després s’adreçà sorneguer i amb menyspreu a l’estupefacte August:

—I tu…, o bé ets un heretge reconsagrat, o ets el miserable desertor i ambiciós mercenari del qual he sentit a parlar, protector d’assassins i de violadors de dones i criatures indefenses durant tota la croada. I tant si ets una cosa com l’altra et mereixeries el mateix càstig!

El vell croat sentí com el terra se li esfondrava sota els peus. Forassenyat, s’abalançà sobre l’oficial tot etzibant-li un cop de puny desmanyotat al rostre que li partí el llavi.

—Malparit! Crida el senescal, et dic!

L’atac havia agafat per sorpresa tot l’escamot. Ràpidament els soldats reduïren l’agressor i l’obligaren a posar-se de genolls en terra. L’oficial, estupefacte, comprovà que el llavi li sagnava amb abundància i, colèric, li clavà un cop sec i contundent al cap amb el mànec de la seva espasa. August caigué de bocaterrosa mig estabornit.

El jove capità francès recordava perfectament aquell traïdor menyspreable. El seu full de serveis militars a la croada, al costat de Montfort, era ben conegut. Com també era unànime el rebuig que provocava el record de les malvestats que els seus homes i ell havien prodigat per les terres d’oc. Un home com aquell no es mereixia cap mena de commiseració. A més, durant el setge, des del senescal fins als mercenaris basconavarresos n’havien dit penjaments, fins al punt de mostrar obertament llur satisfacció en pensar que se n’havien desempallegat.

—Porteu aquest infecte desertor amb els càtars i assegureu-vos que sigui el primer de cremar de cap a peus! —ordenà irritat, mentre intentava debades estroncar la sagnia del llavi.

Els soldats arrossegaren August, encara estabornit, fins a la foguera, que creixia amb vigor per moments, i el llençaren a dins sense contemplacions.

Les flames l’eixoriviren i intentà desesperadament de sortir-ne mentre udolava com un animal salvatge. Però una violenta puntada de peu d’un dels soldats el retornà al centre de la pira. Uns quants troncs s’esfondraren sota el seu pes i el deixaren immobilitzat fins arran de cintura, tot impedint-li cap altre intent de fugida.

A la cleda del costat, mentrestant, els creients i els bons homes i les bones dones s’abraçaven amb resignació i serenitat. Tot d’una Bertran en Martí assenyalà el cim llunyà de Sant Bartomeu i tots hi dirigiren una mirada plena de consol i esperança. Allà a dalt, algú acabava d’encendre una foguera que resplendia enmig del ja avançat capvespre. Era el senyal.

Ells també aturaren la seva marxa camí avall per contemplar, emocionats, el foc de Sant Bartomeu. Dolça plorava en silenci abraçada a Oliver.

—Esclarmonda i en Bernat han salvat el tresor…, i el Sant Grial —féu Pau, amb la veu trencada.

Oliver assentí amb el cap. Consternat, es girà d’esquena i observà com els creients —homes i dones amb criatures als braços— havien començat a entrar pel seu propi peu dins la foguera sense interrompre els seus cants. La vibració de l’aire calent al voltant de la pira enterbolia el paisatge i desfigurava el perfil de Montsegur. Els ulls se li negaren.

—Si més no, podran afrontar el seu sacrifici amb els esperits en pau…

Arribaren a una cruïlla de camins on el desnivell del terreny feia que la visió de Montsegur estigués a punt de ser engolida per l’horitzó.

S’adonaren que havia arribat l’hora del comiat.

Pau abraçà Dolça, i Oliver, Beatriu.

Després, els dos homes restaren uns moments immòbils, l’un davant de l’altre i, tot seguit, es fongueren en una sentida abraçada.

—No sé pas si ens tornarem a veure —aconseguí dir Oliver—, Pau, vull que sàpigues…, que de primer vas ser el pare que no vaig tenir i després has estat el millor germà i amic… —la veu se li trencà i no pogué acabar.

Pau, commogut fins al fons de l’ànima, era conscient que no el tornaria a veure mai més, i no sabia com expressar-li la profunda estimació que li tenia.

—Amb Dolça encara podeu tenir fills, Oliver. Expliqueu-los tot el que hem viscut junts…, i que ells ho expliquin als seus fills. I ensenyeu-los a viure en la llibertat i la tolerància que regnaven aquí abans de la croada. I procureu, sobretot, que mantinguin viva la fe i l’esperança en el Sant Grial.

Oliver i Dolça s’allunyaren lentament, ben agafats. De tant en tant s’aturaven i, girant-se, feien adéu amb la mà.

Finalment Pau i Beatriu restaren sols. Intercanviaren una mirada plena d’afecte i timidesa alhora, i també d’interrogants. Beatriu es tapava amb el vell mocador blau que li havia donat Pau per cobrir el seu vestit estripat.

Començaren a caminar junts i amb lentitud, l’un al costat de l’altre.

Finalment fou ella qui, amb un fil de veu, decidí trencar el silenci, sense aixecar la mirada del terra.

—Pau… On aniràs a cercar el teu destí, ara? El teu Sant Grial?

Ell sospirà. Li vingueren a la memòria tot un seguit d’imatges de diferents moments viscuts al llarg de tots aquells anys. Moments de goig i exaltació, i també d’horror, por i desolació. Quan marxà de Sant Pere de Rodes, a Besiers, a Carcassona, a Foix, amb Esclarmonda…, abans d’entrar en batalla, a Muret… Tanmateix, s’adonava que cap d’aquelles vivències tan colpidores superava el feix d’emocions que ara l’embargava. També sabia que la resta de la seva vida depenia del que digués a continuació.

S’estremí sense deixar de caminar. No gosava mirar Beatriu.

—El Sant Grial… —somrigué amb tristesa—, el meu Sant Grial el tenia al costat, jo. Però no el veia. Els meus pobres ulls cecs eren incapaços de copsar la seva presència serena i harmoniosa. I si ni el fet de salvar-me la vida no ha servit perquè me n’adonés, em fa molta basarda que, ara que finalment l’he descobert, no sigui massa tard. —S’aturà i finalment la mirà al fons dels ulls. Mai no els havia vist tan verds, tan càlids i profunds. Ella també s’havia aturat i no s’adonà que el vell mocador d’Esclarmonda li havia lliscat un pam avall, deixant al descobert el bell naixement de la sina—. Tu què hi dius? —li preguntà Pau, amb un nus a la gola. L’embolcallaven sentiments d’admiració i d’infinita tendresa envers aquella dona que irradiava, ara ja sense inhibicions, una força interior i una capacitat d’estimació il·limitades.

Beatriu el mirava com mai no havia gosat fer-ho. S’hi atansà a poc a poc i, sense dir res, l’abraçà, de primer amb timidesa, però de seguida amb la força creixent d’una passió que es veia incapaç de reprimir més. Acabava de decidir que no deixaria marxar mai més del seu costat aquell home que estimava tant i que desitjava des del primer dia que el va veure, ja feia un munt d’anys, en el setge croat de Besiers.

Ell, profundament trasbalsat, l’embolcallà amb els seus braços. Després, abraçats, reemprengueren la marxa, lentament i en silenci.

Mentre s’allunyaven, les flames més vives de la foguera de Montsegur semblaven fregar el cel. Des de dalt la torre de l’homenatge del castell, enrunada, sortí volant un colom blanc en direcció a Orient.