10

Havia anat d’aquesta manera: en Làrbia Corresta li havia parlat de la Misra-Misra i, astuciosament, o amb tota la pretesa astúcia que es podia esgrimir davant en Rol Barstenidobi, garneu per definició, li havia deixat entreveure com si la noia fos una mica d’aventura seva. Intencionadament havia posat molta vehemència en els elogis de la Misra-Misra, amb clar desig d’ultrapassar la mesura sensata per tal que en Rol Barstenidobi s’endugués la impressió d’enamorament —potser pressentida, perquè al cap de dues setmanes ja no era cap mecanisme artificiós del joc—, i havia manifestat el seu afany d’ajudar-la professionalment en la seva carrera de presentadora de programes de televisió. Un ajut que no podia anar més enllà de circumscriure’s a demanar-ne a en Rol perquè ell, senzill empleat de Vestuari i Mobiliari del Cinquè, no tenia cap mena d’influència enlloc del Canal. En Barstenidobi li va dir que tampoc ell no ho podia resoldre de seguida, que n’hauria de parlar amb persones idònies de més amunt —totes les situacions que sorgien al Canal es resolien parlant-ne amb persones de més amunt— i que li deixés un parell de dies de temps per a trobar-hi un desllorigador. Abans de fer cap gestió, però, va voler conèixer personalment la Misra-Misra i xerrar-hi una estona, informalment, en una conversa que semblés tramada per la casualitat, i la noia li va fer molt bona impressió, en tots els ordres. No cal dir que el parell de dies d’ajornament eren els que en Rol necessitava per a mobilitzar la seva gent i posar-la a investigar els antecedents de la noia i els seus pares. Va fer examinar els expedients de l’institut on havia cursat el batxillerat, va fer furgar entre aquells que havien estat els seus millors companys i, així mateix, els antecedents de tots plegats. Com que la inquisició no posava de manifest ni el més lleu indici desfavorable, al cap de dos dies va comunicar a en Làrbia que ja podia dur la noia a la propera reunió. Va ser l’endemà mateix quan va fer que l’acompanyés a Puig Menarc i quan la va convèncer d’entrar a treballar per al Trajecte. En Làrbia havia fet tres anys d’arquitectura en una universitat llunyana i, des de molt jovenet, pertanyia a un grup activista de l’organització. El seu pare travessava una època de crua penúria i va haver d’abandonar la universitat i posar-se a treballar de qualsevol cosa, per tal d’ajudar en el salvament de casa seva. Se’l va quedar com a aprenent el mateix sastre que fins aleshores els vestia, a ell i son pare. Mai no havia perdut el contacte amb el Trajecte ni havia estat detingut ni fitxat, i, en aquest sentit, se sentia molt tranquil. L’encadenament de fets que se succeïren a partir d’aquell moment ja era previst per en Làrbia Cor-resta: hauria assegurat que ja estava enamoriscat de la Misra-Misra a Puig Menarc mateix. Cada vegada que repassava la seva conversa amb la noia en aquella ocasió, el seu aplom suficient, saturat de ganes d’impressionar, l’amabilitat displicent amb què la tractava, eren indicis segurs d’aquell enamorament latent. No el va sorprendre gota que la seva mateixa impressió dominés els assistents d’aquella reunió de la gent del Canal vinculada a l’enquesta. La bellesa, la gràcia i l’enginy de la noia havien seduït tothom.

En la reunió d’ara, en Rol Barstenidobi els havia presentat en Bax-Bax Mapoquel, un jove agent de Publicitat i Vendes, l’organització senyora i majora del Setè Pis. Cap d’ells no s’havia assabentat que en Mapoquel substituïa l’advocat Lorri Broqueno. Ni cap dels entrevistadors més experimentats no havia manifestat sorpresa per la seva absència; de fet eren set, com sempre. Però la Misra-Misra, menys versada en les característiques del Catorzè, i tanmateix ben plena de candor va preguntar a en Rol:

—Què se n’ha fet, d’en Broqueno?

Tots van fer una lleu contracció d’estupor. L’immutable Barstenidobi va dir:

—En aquest pis, aquesta mena de coses mai no es pregunten. Excepcionalment, perquè ets nova en la feina, et diré que per qüestions personals se n’ha anat a fora, a l’estranger, a veure un germà malalt. Gravíssim.

Alguns dels agents van comprendre que la paraula gravíssim, aplicada a un hipotètic germà, era l’única que s’ajustava realment a la situació d’en Broqueno. La Misra-Misra va dir:

—Perdó.

Era un perdó càndid, gairebé infantil, al qual solament mancava un no hi tornaré mai més.

L’equip actual, doncs, quedava format per en Làrbia Corresta, en Dàsia Senwur, en Somàs Claofellèn, la Misra-Misra, en Bax-Bax Mapoquel, en Su Fidracs i en Jorcen Querèn.

El cap de tots ells, en Barstenidobi, va efectuar l’habitual repartiment de targetes verdes. A en Su Fidracs, li va tocar l’Enduà Blaperta, un coordinador de l’Estudi C, fitxa 28-280, Pp371/42bB73.

El va anar a trobar al seu lloc de treball, durant el tediós assaig d’un grup musical jove —tremendament influït per un sextet que, anys ha, havia fet furor i reviscolava l’antiga modalitat, que ara provocava una tendresa idèntica a la del xarleston els anys setanta—. Com que en Fidracs no tenia cap altra feina a fer en aquell moment, es va esperar que s’acabés l’assaig, interessat en una mecànica que ignorava. Ell, que en el Canal treballava a Publicitat i Vendes (amb en Mapoquel eren els únics entrevistadors que alternaven aquella feina amb la del departament de Publicitat), havia trobat en l’assaig, al qual assistia en representació de l’agència on treballava, el seu company d’escola Minàs Brelest. Van xerrar en veu baixa durant una bella estona, asseguts en unes butaques de l’auditori aleshores buit d’espectadors, mentre no acabava el laboriós assaig.

Quan en Blaperta va haver enllestit la tasca se’n va anar a seure al costat d’en Fidracs i en Brelest, però en Brelest de seguida es va acomiadar d’ambdós. Van mirar una estona com l’estudi s’anava buidant, com cadascun dels empleats recollia o enfundava les seves coses i, mentre la brigada de dones uniformades de color blau —que havia fet una sobtada, gairebé màgica aparició— escombrava, fregava el sòl i netejava els cendrers, van conversar llargament. El coordinador d’estudi era un jove al qual en Fi-dracs no feia gaire més de vint anys i parlava lentament, en treballosa recerca de les paraules —les quals, això no obstant, mai no eren cap prodigi de selecció— i entre unes pauses sorprenents, com si de sobte hagués oblidat de què parlava. Semblava mancat de la indispensable agilitat mental que la seva feina requeria, i en Fidracs n’estava tot sorprès. Llavors, a l’entrevistador, li va arribar als narius una flaire molt característica, l’origen de la qual fàcilment va localitzar en el cigarret que el seu entrevistat fumava. El qual havia seguit el curs de la mirada d’en Fidracs i va fer, sense embuts:

—En vols?

—No, gràcies. No en gasto.

—Tot això et perds.

En Fidracs se sentia incòmode. No pas perquè fes escarnís pel fet que el jove coordinador fumés cannabis —en aquells temps ja tothom la fumava públicament, com en altres èpoques el tabac—, sinó per una certa actitud com de menyspreu, o potser d’indiferència amb fons d’agressivitat. Per altra part li havia descobert un tènue no sé què, poca cosa semblant a una limitació de moviments, com uns gestos que quedaven a mig aire, prova de quelcom que tampoc en aquells temps no es dissimulava. Va preguntar simplement:

—Ets pederasta?

—Sí. Per servir-te.

—Prefereixo que no m’hagis de servir mai.

—Tot això et perds.

En Fidracs va decidir que a partir d’aquell moment ja no es podia perdre res més i va engegar el magnetòfon que allí dalt, al Catorzè, esperava amb el cap magnètic a punt d’omplir d’espaiades i sistemàtiques imantacions la llarga cinta de color de xocolata.

—Parla’m de la teva feina, de la gent que t’envolta una mica de tot això d’aquí dintre. T’agrada ser-hi?

—Hi he de ser. Cal que hi sigui; no puc escollir. —Va canviar el registre de veu i va preguntar—: No faràs anotacions d’allò que et digui?

—S’enregistra.

Va mirar en Fidracs, dretament als ulls, després va guaitar la seva falda i més tard el seient buit que l’entrevistador tenia a la seva dreta, evidentment a la recerca del magnetòfon tradicional. Va dir:

—Tens un magnetòfon al cervell?

—Més o menys. Au, parla.

S’havia acabat el cigarret i l’havia llençat a terra i apagat amb la punta del peu. L’aire encara estava fortament saturat amb l’olor de palla rostida de la cannabis.

—No sé per on començar. Ajuda’m.

—Per què fumes l’herba?

—Això, m’ho preguntes de cara a l’enquesta? La nota que vaig rebre no m’ho presentava pas com una d’aquestes qüestions.

—M’has demanat que t’ajudés. I he pensat que potser fóra un bon principi enfocar els teus problemes personals. M’he pres la llibertat de deduir que si fumaves la cannabis indica era pel desig d’evadir-te d’alguna cosa. Això és tot. Vull dir que, si no acceptes la pregunta, si no et serveix per a engegar allò que m’has de dir, dóna-la per no formulada.

—L’herbeta ens fa hipersensibles! Potser en el fons tens raó. És evident que qualsevol droga és una fórmula d’escapisme. S’ha dit tantes vegades! Ja sé que no et faig cap revelació inusitada. Però, si ara t’havia de dir de què m’escapo, no sabria per on començar.

Havia iniciat un to més vivaç. En Fidracs va dir:

—Doncs comença parlant-me de la feina, de la gent que treballa amb tu.

—Tampoc no sé com posar-m’hi per parlar d’aquest manicomi. Deus estar d’acord amb mi que això és un manicomi, oi?

—Del tot. Sobretot a partir de l’altre dia, que ens van llegir una divertida historieta que tractava, justament, d’aquest tema: l’estudi de televisió com a casa d’orats.

—De qui era?

—D’autor desconegut. Estranger, tinc entès.

—Es veu que a fora passa el mateix! M’havia fet la il·lusió que era un problema nostre, exclusivament local.

—Mai no hi ha circumstàncies exclusives.

—Qui sap! Ara tu has vist un tros de l’assaig. Coneixes bé el medi? Has vist programes sencers, i complicats, des de dintre de l’estudi?

—No, mai. Jo treballo en la cosa publicitària i solem estar confinats al Setè Pis. No em diguis que tot això em perdo!

—M’ho has tret de la boca!

L’Enduà Blaperta va somriure per primera vegada i en Fidracs es va alegrar de comprovar que, tanmateix, sabia somriure. Li va dir:

—Era previsible.

—A vegades passem setmanes assajant un programa que quan surt a l’aire dura escassament mitja hora. Treballem amb el material més efímer del món! Perquè després, un cop ha passat pels televisors, ja no en queda res per mai més. Qualsevol altre art té més permanència. I no dic l’escultura o la pintura, que almenys poden tenir l’esperança d’anar a parar en un museu.

—Hi ha les videocassettes.

—Aigua en un cistell! Ni tan sols no tenim la compensació que posseeixen els del teatre. També treballen per a l’immediat, és cert, però els queda la glòria del triomf, els aplaudiments. Aquí, no: és com si declaressis reiteradament el teu amor a un sac de patates. Si mai surt algun comentari a la premsa, parla, naturalment, del director del programa i dels intèrprets excepcionalment (en parlen molt més quan es tracta de rebentar-los), però mai no deus haver llegit ni una ratlla que parli d’aquells que veritablement ens trenquem el cap per tal que el programa surti sense batzegades. No hi ha altre estímul que el de la feina per si sola, que fas de bon grat si t’agrada/

—És clar.

—No m’has deixat temps de rectificar el bunyol, el pleonasme, em sembla que se’n diu. Però ja m’has comprès. I l’altra compensació, l’econòmica. Fora d’això, estàs ben llest!

—Els amics, la relació humana…

—Tòpics! La relació humana lírica no existeix. El desinterès i la generositat són creacions literàries, que mai no trobes en la vida real.

—Ets massa jove i encara no has tingut temps de trobar-ho.

—No cal que afegeixis llenya al foc: tenim la vida condicionada per un sol fet, aquest que en diem interès. Mai no has trobat ningú que sigui capaç d’apropar-se’t generosament, ple d’altruisme. Almenys jo, no. I fa vint-i-sis anys que ho intento.

—No te’n feia ni vint!

—Com a afalac no em serveix.

En Fidracs constatava en el seu entrevistat l’ús freqüent de les frases fetes, la vulgaritat dominant. No semblava posseïdor de cap talent singular, ni tan sols el mínim de saber-se explicar bé, i es preguntava per què devien haver triat en Blaperta per respondre a l’enquesta. Potser per això mateix, per la seva grisor? Aleshores havia de deixar-ho consignat en la imaginària agenda dels records personals com un cas de dissort. Ja era totalment immergit en la cursa —això no obstant, no plantejada ni amb dret a l’homologació— entre els entrevistadors, que era llur pugna per obtenir les millors respostes a l’enquesta. Lluir-se en la cinta magnetofònica volia dir saber treure partit de l’entrevistat, encerclar-lo amb preguntes enginyoses i fer-li dir, simplement, allò que hom desitjava d’escoltar. I a ell li havia tocat aquell tanoca, invertit i afecte a les drogues, que per a entrar en calor havia necessitat l’estímul d’un cigarret de marihuana, i n’havia de fer un personatge justament per això, perquè era el seu personatge! No sabia pas com manegar-s’ho. A aquesta sensació de fracàs se n’afegia una altra, la d’haver comès una indiscreció: involuntàriament se li havia escapat de referir-se a la declaració escrita d’aquell microfonista dels boigs i, més o menys, ho havia pogut endegar fent veure que es tractava d’un conte estranger. Però estava enregistrat, implacablement enregistrat, en la cinta que es descabdellava allí dalt. Li’n va pervenir un intens descoratjament i durant una bella estona va deixar monologar el coordinador d’estudi predestinat —cada cop ho veia més clar— a la declaració més poca-solta de totes les que fins aleshores havien aconseguit els entrevistadors. Mentre el jove coordinador monologava, en Fidracs pensava que Túnica espurna de l’entrevista havia estat preguntar-li agosaradament si era pederasta. Pretesa espurna que no resistia ni una anàlisi, perquè era evidentíssim que la seva pregunta indiscreta no corresponia a cap dels requeriments de l’enquesta.

En Blaperta deia:

—Dels vint-i-sis anys, en fa vuit que treballo en aquest Canal Quatre. Vuit anys llargs i estèrils. He après l’ofici, és clar. Però és una feina d’escarràs que no pot satisfer ningú. Sense futur. O amb un futur idiota, condemnat a fer cada dia de la meva vida exactament el mateix que el dia anterior. Aspiro a alguna cosa més important, més creadora. On em guanyés el dret a una mica de posteritat, a transcendir d’una manera o altra. Aquí, res! Fer de bas-v taix del programa, i això és tot. Quan vaig entrar, ja t’ho pots imaginar, tenia unes altres idees. M’interessava la feina de fer de coordinador provisionalment, com un obre-portes: entrar al medi, conèixer-lo a fons, dominar la tècnica de la televisió com a mitjà expressiu. I, després, tirar cap a una banda més profitosa. Dirigir programes era la meva ambició, i vaig creure que això de fer de coordinador d’estudi era el primer esglaó de l’escala que pujava fins a la direcció. Però mentida. Mai no n’he dirigit cap, ni mai en dirigiré. Mentre sigui aquí, és clar. Per què? Perquè ara ja sé que per a ser director no cal haver passat per la misèria, per les deixalles de l’estudi. Ells comencen de dalt estant. I fan la pinya més compacta del món. La pinya? Ells, el parell de dotzenes de directors! Tenen el baluard del sindicat i no hi pot entrar, ni hi entra, ningú més. S’arrapen ferotgement als avantatges que han aconseguit i no deixen que ningú més en participi. Des de fa temps podia haver entrat a la categoria d’ajudant de director, que teòricament és l’esglaó anterior, però m’hauria hagut de quedar estancat per tot això que et dic. Hi ha xicots que fa més de deu anys que s’arrosseguen per les cabines de control, sense gens d’esperança d’ascens. Un de sol de tots ells, aquell que a darrera hora dictaminarien com a més qualificat, podria entrar com a director quan se’n morís algun dels que ara hi ha. T’ajuden tant com poden a fer-te coordinador i se’t disputen quan ja ho ets, si saps fer amb eficàcia la feina. Però d’aquí no es passa! Més endavant ja series competència, m’entens? Per això et dic que aquesta és una feina estèril que no et duu enlloc. És una frustració permanent, eterna, gosaria dir. L’egoisme i el sindicat, que el dóna per bo, en són els culpables. Quina és la missió d’un sindicat? Quin ha de ser el seu afany, fora de servir amb eficàcia els treballadors que l’han fet viure? Un sindicat autèntic mai no es fa gran quan es tanca: s’empetiteix ell i empetiteix la indústria. S’ha d’obrir a tothom, cal que obtingui la màxima projecció exterior renovant-se, donant oportunitats a tots aquells que en són mereixedors. Malament, quan queden resclosits dintre seu! El nostre sindicat és calamitós perquè fomenta la creació i l’existència dels clans tancats.

En Blaperta havia deixat anar tot aquell devessall de paraules sense cap pausa, en clara manifestació d’exposar idees que tenia molt meditades, una sínia on havia voltat sense parar durant vuit anys. L’entrevistador encara no acabava d’entendre com la reticència inicial s’havia transformat de cop i volta en aquell atac de vèrbola fluida. Que continuava:

—Aquest, el problema direcció-sindicat, és el més greu dels que afrontem els treballadors de l’estudi i pretenem una condició més bona. No et creguis que és un problema exclusiu de la nostra branca: qualsevol ajudant del que sigui ha de fer d’ajudant per sempre més. Perquè, si tens bones palanques per a moure’t en aquest ambient, mai no comences com a ajudant, sinó directament en la categoria superior. I, si has arribat a la d’ajudant, t’hi quedaràs eternament. N’hi ha d’enllumenador, d’escenògraf, de projeccionista, de maquilladora i de microfonista que fa anys i panys que s’arrosseguen traient les castanyes del foc per als seus caps, sense altra compensació que l’allau d’invectives que els esperen quan cometen el més petit error. Abans et deia que aquí ningú no fa res generosament. Veiessis què fan, en canvi, per egoisme! Potser com a publicista coneixes això que et vull explicar. No em sents?

En Su Fidracs, entretingut en les seves cogitacions, pràcticament no l’escoltava. Va tenir un sobresalt i va fer:

—Sí, sí, digues.

—Potser com a empleat de Publicitat i Vendes ja saps què passa amb la qüestió de les compensacions.

—No, no sé de què va. Quines compensacions?

—Les agències de publicitat concedeixen unes compensacions econòmiques a aquells treballadors de l’estudi que els fan bé les feines. De fet trien el personal millor i el recompensen a part, elles directament. Abans no existien, aquestes primes. En mala hora les van implantar! Perquè a partir d’aleshores l’estudi es va convertir en un toll d’enveges i maledicència. Fatalment he de recordar els primers temps (jo no hi era, naturalment) quan tots haurien treballat de franc pel goig d’aprendre la nova tècnica. Molts hi treballaven, tanmateix. Hi va haver actors que ho van fer durant els dos o tres primers anys. I els locutors anaven a empentes per plantar-se davant les càmeres i els micròfons! Ara, no. Ara tots són supervedettes i només s’hi claven quan la compensació de l’agència equival a deu o vint vegades al sou que com a locutors els paga el Canal. I les agències publicitàries se’ls disputen, tu! I cada cop els paguen més. Diu que aquells primers temps la relació entre els empleats era de primer ordre. Mai més no hi ha hagut tant companyonatge. Tots eren amics i quan disputaven era pel privilegi de fer una feina. Però els diners són capaços d’empastifar-ho tot! Creus que avui en dia trobaries un locutor que (ja no dic ser-ne amic) fos capaç de xerrar una estona amb una dona de fer feines? No fóra insòlit?

—No ho sé. Ja t’he dit que no conec l’ambient.

I això era igual cada matinada i va durar innombrables mesos. Ella, l’enginyer Fèrnia, representava Vespertí del grup. No era pas que tinguessin necessitat d’un dirigent; tots eren prou conscients de la tasca que els havia estat encomanada.

—Si avui vèiem un locutor conversant amb un ordenança ens semblaria que somiàvem!

Qui semblava somiar era en Fidracs!

A partir d’aquella vegada que en Blaperta li havia cridat l’atenció s’havia posat a escoltar-lo amb tot l’interès. I ara ja no es perdia una sola paraula de la narració. No gosava anticipar judicis, però tenia la impressió que el testimoniatge del coordinador d’estudi havia adquirit gruix, interès i consistència.

—No m’excedeixo?

—No, home! Digues tot el que has de dir.

—Dubto de l’eficàcia de l’enquesta, comprens? Però per mi no quedarà per no haver parlat. Doncs quan et deia que l’estudi és una baralla permanent de rivalitats i enveges ho feia en termes generals. Perquè on és més enverinada, més crua i ferotge és en els nuclis petits. Vejam si m’explico. Vull dir que l’odi és més accentuat en els grups de gent que fa una mateixa feina. Puc explicar (amb una certa esperança de compartició) els meus problemes a un ajudant d’enllumenador o de càmera. Però no em puc apropar a un coordinador d’estudi que, com jo, hagi aspirat a l’ascens. És un enemic mortal meu! Ni diàleg, tu! Ni mai m’hi aproparé, és clar. Perquè abans ja ha creat la barrera del malparlar: ja ha dit a tothom que sóc un invertit, els ha fet la llista dels meus amants (inventada, generalment; què saben ells!), els ha explicat que em drogo i que, com a mínim, he assassinat el meu pare. I que el detergent Tal em dóna tant encara que digui que em dóna menys, i que ells saben la quantitat justa. Que… què sé jo! Comprendràs que em faci fàstic de passar per aquest camí. Però et confesso que jo, que no sóc cap sant, em defenso i caic en el mateix vici que ara recrimino. O sigui que qualsevol altre coordinador està tip de sentir a dir que he explicat d’ell això o allò altre.

Va fer silenci com si contemplés la llargada de la cinta enregistrada. Més tard va afegir:

—Si et feia por que no parlaria, suposo que ara ja t’has adonat que xerro pels descosits! Però ja no vull parlar més. No m’he cansat del fet físic de xerrar, sinó de rebolcar-me en el llot. Si tot el que t’he dit almenys ha servit per a entendre la necessitat d’evasió que m’atabuixa/ Per cert —va butxaquejar un segon i va treure un paquet rodó, de paper blanc no imprès, amb els cigarrets de cannabis—, ja en torno a tenir ganes. Encara no en vols?

—No, encara no, Blaperta.

Mentre encenia la cigarreta i la xuclava afanyosament, en Su Fidracs li va demanar:

—Vols dir alguna cosa més, Blaperta?

—No. Vés-te’n! Deixa’m fumar tot sol el meu conhort.