25

S’havia captingut molt hostilment i destriava la dosi d’injustícia sense penedir-se’n del tot. No pas pel desig d’alliçonar-lo sinó, més aviat, per un afany, potser no típicament femení però molt de la Misra-Misra, de fer-li veure que a partir de l’abominable diumenge a la platja era ella qui servava les regnes. Es delia de ganes de reconciliar-s’hi, d’engegar de bursada l’amor propi al botavant i dir-li: «Ens estimem i prou comèdia!», però uns tènues mecanismes la retenien ancorada en la badia de fortuna que ja volia haver abandonat. No es veia amb cor de menar l’anàlisi fins al final, perquè temia que l’aprofundiment li faria veure allò que confusament pressentia, arrecerat al fons del barranc.

El Trajecte, que estava pel damunt d’aquelles petites oscil·lacions particulars, la lligava de nou amb en Làrbia. De moment, sorgia l’obligació d’aquell informe diari. De primer havia pensat si no fóra un estratagema d’en Làrbia, però l’associació de la Trènia Sen, i la notificació que pertanyia al Trajecte desfeien la possibilitat sospitada. Tampoc no tenia consistència que en Làrbia fos capaç de servir-se del nom del Trajecte per a una finalitat íntimament seva. Però això no era tot: encara quedava l’altre punt, el que més li repugnava, de constituir-se en espia d’en Rol, pel qual, feia algunes setmanes que sentia una tendresa com més anava més gran. Estava segura d’haver penetrat l’espessa capa que rodejava en Rol Barstenidobi i d’haver-hi trobat un home intel·ligent —probablement cruel—, però menys que la llegenda no l’hi presentava, susceptible de delicades tendreses que, fatalment, desmitificaven la tenebrosa imatge. Les ordres que provenien de dalt no tothora eren justes, pensava la Misra-Misra. També el Trajecte es podia equivocar, mancat de l’oportunitat de conèixer íntimament l’home dels Serveis Especials. Pensava que, posada a fer l’informe diari, podria ajudar sense dir cap mentida a donar a la figura d’en Rol la dimensió escaient. No podia comprendre per què en Barstenidobi havia hagut de tancar l’Arnec-Arnec, i la manca d’elements de judici —agreujada per l’aquiescència del guionista— enfosquia els seus raonaments. Se n’havia anat a meditar a la Cafeteria i havia escollit, fos amb intenció o per atzar, el racó habitual de l’Arnec-Arnec. Allí la va trobar en Brints, l’insòlit Brints, que quan no estava adherit a en Rol semblava una esquella sense la vaca. L’ombra d’en Barstenidobi li va dir:

—El Cap et vol veure ara mateix, Misra-Misra.

Van pujar plegats al Catorzè. En Rol feia un posat molt seriós, com si alguna cosa certament greu el neguitegés —va ser molt més tard quan la Misra-Misra va saber que feia comèdia, per tal d’impressionar-la—, i de seguida que la va tenir al seu despatx li va dir:

—Hem de parlar de coses grosses, urgentment. Però no pot ser aquí, en el Canal. Què fas, aquesta nit?

—Què vols dir, què faig?

—Si no tens cap compromís. Ens hauríem de veure en privat, sense telèfons, recepcionistes ni Brints.

—Tanca la porta amb l’assegurador i digues a la recepcionista que no et passi cap trucada fins que tu li ho diràs. Sempre es fa d’aquesta manera.

—No, aquí no pot ser. Tinc un parell de juntes i encara he de rebre algunes persones fins a darrera hora.

—Vegem-nos quan hauràs acabat del tot, doncs.

—Algú ens podria veure, i no convé.

—Què proposes, doncs?

—Que vinguis al meu estudi. T’hi durà en Brints. Quan haurem acabat de parlar jo et duré a casa teva. Diré a en Brints que et passi a recollir a la Cafeteria a les deu.

—És una ordre o un prec?

—Pren-t’ho com vulguis, noia. Hem de parlar del Trajecte, i aquest indret no em sembla el més adequat.

—D’altres vegades n’hem parlat aquí mateix.

—Tanmateix ets ben antipàtica, quan t’ho proposes. A què treu cap tota aquesta desconfiança?

La Misra-Misra, en actitud defensiva, immediatament advertida per en Rol, pressentia que l’home que li parlava no era l’element del Trajecte ni el Cap dels Serveis Especials, sinó això, l’home, en Rol Barstenidobi a seques, emparat darrera el prestigi i la força coercitiva del Trajecte, de la qual se servia com d’una arma nova de trinca. Però les seves especulacions no tenien cap validesa argumental mentre poguessin ser titllades de temeràries. Hi va accedir:

—Molt bé. Soparé aviat i a les deu seré a la Cafeteria.

—No cal que sopis abans. Ho podem fer al meu estudi.

—Amb llum d’espelmes? —va preguntar sarcàsticament, amb una causticitat que en Rol va fer veure que no advertia.

—Si t’agrada, per què no?

A les deu en punt en Brints s’estava a peu dret, al costat de la seva taula, damunt la qual la Misra-Misra havia fet una gran escampadissa de papers que revisava i dels quals feia breus anotacions en una llibreta. Ràpidament ho va entaforar tot a la seva bossa de cuir, va pagar el cafè i es va aixecar.

—Estic llesta.

Van baixar plegats al garatge de l’Alfa, i el guardaespatlles d’en Rol va obrir la portella d’un Grutx de color carmí descapotable i la va fer pujar.

—És el del patró. Ell se n’ha anat amb el del Canal.

La qual cosa, evidentment, deixava indiferent la Misra-Misra. Llevat del petit detall revelador —de què, ultra la incongruència?— que ell se n’hagués anat amb el vehicle de la’ casa i hagués deixat el seu, de segur que més espectacular, a en Brints.

Tenia l’estudi (acceptat el mot «estudi» per a designar l’estança que normalment s’anomena amb un mot molt més cru) en una barriada moderna, als afores de la ciutat, dita la Urbanització Sunàdia. En Brints, que durant tot el camí no havia desclòs els llavis, va deturar el cotxe davant un edifici nou de deu o dotze pisos. De dins estant va obrir la portella del costat d’ella.

—És aquí —va dir-li.

Va separar d’un clauer-cartera que duia a la butxaca la clau que obria la porta del carrer i va fer passar la noia. Ni en Brints ni ella no es van adonar que una mica més amunt, a la vorera del davant, hi havia estacionat un Grutx negre amb en Fleràs Funt al volant, amagat darrera unes ulleres fosques. Feia més de mitja hora que vigilava l’entrada, ple del tenebrós desig de sorprendre la Binda Polivèn. Quan va veure i identificar de seguida el cotxe de color carmí es va encongir una miqueta, espiant a través del mirallet lateral. No hi venia en Barstenidobi, sinó en Brints, i tampoc la Binda, sinó una joveneta que no reconeixia. Estava segur del trist paper d’en Brints, que feia d’alcavota i proveïa en Rol de vianda fresca, i allò era una dada a retenir, amb la qual podria especular un dia o altre. El contrariava de no haver enxampat la Binda —amb la qual havia reprès una relació intensa i plena de turbulència— i pressentia que un dia o altre ho aconseguiria. Perquè la natura humana es complau a complicar les coses: semblava que, si en Fleràs Funt havia reaconseguit l’exclusivitat de la Binda, amb això n’havia de tenir prou; doncs no: el xofer desitjava amb ferocitat sorprendre-la traint-lo. Ell mateix n’era prou conscient. Perquè el fet de no trobar-la, en comptes de quedar dins seu com un motiu d’orgull (l’afalac que la Binda fos completament seva), el revoltava absurdament.

Van pujar amb l’ascensor i en Brints va obrir una de les dues portes del replà del sobreàtic. Hi havia un petit rebedor del qual sortia un breu passadís que desembocava en una sala —la Misra-Misra només en veia un angle— suaument il·luminada. Des del rebedor en Brints va fer un crit humiliant:

—Rol! Aquí la tens!

A la Misra-Misra li’n va pervenir una forta esgarrifança. Del fons del corredor va arribar en Rol, embolicat en una bata de seda artificial d’un color verd truculent i amb plan-tofes als peus.

—Hola, nena. Gràcies, Brints. Emporta’t el cotxe i deixa’l al Canal. Fins demà, Brints.

En Rol li va obrir la porta i la va tancar darrera seu sense gens de fressa.

No va dir res, a l’expectativa, com una anemone, amb tots els tentacles sensibilitzadíssims. El va seguir pel corredor i van arribar a la sala, fidel estampa de l’estança de solter benestant: bones catifes, xemeneia, algunes pintures, seients espectaculars, un tocadiscos que estereofònica-ment murmurejava Albinoni i, en un angle, la taula parada per a dues persones, amb un parell de canelobres argentats on lentament es consumien mitja dotzena d’espelmes vermelles que semblaven de plàstic.

La Misra-Misra s’ho va mirar tot lentament en un detingut esguard circular, com si fes acumulació de defenses mentre esperava que en Rol prengués la iniciativa.

—Afluixa els músculs, criatura. Sembla que duguis cotilla. Ets a casa teva.

Es va deturar davant un Greff superbament emmarcat, insegura de si era un original o una reproducció o, simplement, el que més abundava, una falsificació. En Rol hi va insistir:

—Treu-te coses. Posa’t ben còmoda.

Les coses que es podia treure eren ben poques: la bossa de cuir i el suèter de color de lilà que duia damunt el vestit. En Rol les va recollir amb sol·licitud i les va deixar en una peça contigua. Havia demanat a la noia que afluixés la tensió, però ell mateix se sentia garratibat com mai.

—Què vols, com a aperitiu?

—No res. No bec.

—Per principi o per regeneració?

—Ni una cosa ni l’altra. No bec perquè no em diu res l’alcohol. Habitualment trobo dins meu aquelles coses que certa gent cerca en la beguda, sense necessitat d’estimulants.

—Però em permetràs que jo, que dintre meu no tinc un panorama tan commovedor, m’animi amb una miqueta de whisky, oi?

—Si et cal animar-te, endavant. Fes el teu fet sense inhibicions. També ets a casa teva.

Es va asseure en una butaca —va deduir que ho era, malgrat que de primer va sospitar si no fóra un cadell d’elefant— i li va recar que la minifaldilla que duia fos tan mini. Perquè el plançó elefantí es va enfonsar miserablement i la va deixar asseguda gairebé arran de terra. Va dir:

—Enginyosa broma! Et va dissenyar la butaca aquell Cla-Clo de les ensarronades?

—És una de les creacions més reexides de la marca Re-lax nipona.

—La hi deuen trobar ells, avesats a seure de cul a terra.

—Seu en aquest sofà. I jo al teu costat.

Va deixar el got de whisky en una tauleta immediata i va pujar el colze al respatller del sofà. La Misra-Misra havia tingut la impressió que anava a agafar-la pel muscle, i es va enretirar un xic.

—M’agrada de tenir-te aquí, sense l’encarcarament de l’oficina.

—Em sento molt més encarcarada aquí que a l’oficina.

—Ja et passarà.

—No cal que t’escarrassis; així estic bé.

La va mirar de dalt a baix, cruament:

—De debò que estàs molt bé.

La vulgaritat de l’atac la va fer reaccionar bruscament:

—M’has fet venir per parlar del Trajecte. Què me n’has de dir?

—Ui, quanta pressa! Parlem-ne en havent sopat, o tot sopant.

—Doncs sopem. Són tres quarts d’onze, i, generalment, en aquesta hora ja dormo. Anem per feina i evita’m que t’hagi de donar l’espectacle de famolenca i endormiscada.

Se’n va anar cap a la cuina i va tornar amb una plàtera de llagosta, guarnida amb ociosa i efímera simetria.

—Ho havia d’haver previst, que fora de la feina eres un home d’imaginació curta! Llagosta, és clar! Ja has pensat en el xampany ben fred?

Li va assenyalar la galleda, a l’altre costat de la taula, amb l’ampolla i la seva bufanda de tovalló, com un senyor vellet que hagués de travessar descalç un riu però sense treure’s ni el barret ni l’abric.

—Et felicito, Rol.

—No em molesta la teva ironia, Misra-Misra. Al contrari: me la prenc bé perquè vol dir que perds la rigidesa que duies quan has entrat.

—És la teva tercera al·lusió: has parlat d’encarcarament, d’encotillament i ara de rigidesa. Et preocupa molt. M’has dit profèticament que ja em passaria. Et cal imprescindiblement que em passi?

En lloc de contestar, va fer un altre viatge a la cuina i va tornar amb un munt de coses que gairebé sobreeixien de la safata.

—Seu aquí, bufona.

—Gràcies, bufó.

La va servir pulcrament, amb un vague tint professional com de cambrer d’alta escola. Va destapar el xampany, se’n va posar un rajolí a la seva copa, va omplir la d’ella fins a dalt i a continuació la seva. Va aixecar-la a l’alçada dels ulls i va dir:

—Salut, bufona. I no em diguis bufó.

—Salut, pallasso.

Si la Misra-Misra l’hagués conegut més a fons, mai no s’hauria atrevit a dir-li-ho. No se’n va adonar, ni mai no ho va saber, però havia menat en Rol exactament damunt la temuda zona fronterera, on ell perdia el seny. Va trigar una minúscula fracció de segon a reaccionar, aquell fugisser instant que hi ha entre l’encesa del llum verd del semàfor i el so del clàxon del cotxe del darrera, i potser per això, per haver estat tan ràpid, la Misra-Misra no es va assabentar de res. Perquè en Rol somreia seductorament. I, embolcallat amb el fal·laciós somriure, va dir pausadament:

—Ets bonica de debò. Llàstima que no sàpigues vendre la teva mercaderia.

—Quina mercaderia? —va preguntar, absolutament convençuda de quina fóra la resposta.

—La teva bellesa. Et vesteixes de qualsevol manera i sembla que la fiquis dins un sac. No tens ni la més petita astúcia femenina.

—No és aquest el gènere de mercaderia que vull vendre.

—Amb què vols negociar, doncs? Amb el talent? És una bona idea, però duu a extrems perillosos. Recorda tot el que s’ha dit de la Trènia Sen.

—No la conec ni l’he vista mai. No és probable que la faci servir de patró. Sóc com sóc, Rol, i això és suficient.

—I, tanmateix, vols ser presentadora de televisió. Però amb el talent no en tindràs prou. N’és la prova el fet que no hi posin catedràtics. Et caldrà aprendre de fer destacar els teus atractius personals, que són un bon munt. Perquè no tothom és imaginatiu i, si no ho veu, ho ignora.

—Quin tema de conversa més bèstia, Rol. Per què no parlem de coses més interessants?

—El teu futur de presentadora en podria ser un d’interessant, de tema.

—Ja me’n preocuparé algun dia. Avui per avui, només m’interessa el meu present com a entrevistadora.

—Però l’enquesta ja s’acaba. I m’inquieta de pensar què farem amb tu. O què farem de tu, vull dir.

—Despreocupa-te’n. Jo m’encarregaré de resoldre-ho quan en serà l’hora. Per quins set sous hauria de ser un problema teu?

—Ets cega o què, Misra-Misra? —li va preguntar en Rol, en un to i amb un posat eloqüents com el sistema Braille, per si la noia era efectivament cega.

—Malviatge! —va exclamar la Misra-Misra—. Ara faràs de cavaller enamorat?

—Ho estic d’ençà del dia que et va dur el sapastre d’en Corresta.

—Doncs sóc la seva xicota.

—Sóc incapaç de prendre’m seriosament en Làrbia com a obstacle! Ni en qüestió de personalitat, ni com a home, ni en res. No em facis l’ofensa de comparar-m’hi.

—M’has fet venir per parlar del Trajecte. No m’avindria que haguessis fet servir el nom del Trajecte com a esquer per a dur-me al teu pis. Perquè, si ha estat així, la conversa s’ha acabat en aquest mateix moment!

Es va aixecar arravatadament, plena d’una fúria que en Rol no sospitava, i va començar a caminar cap al passadís. En Rol —un Rol també desconegut, ofuscat pel paroxisme de la ira— se li va interposar i la va subjectar fortament pels muscles. La Misra-Misra va sentir les mans roents damunt seu i es va jurar que aquell era un combat que mai no perdria, passés el que passés. Ell, obcecat, va cridar:

—A fer punyetes, el Trajecte! N’estic fins al capdamunt! Trajecte, Trajecte i Trajecte! No sento res més que Trajecte! Ja en parlarem, del Trajecte. Però més tard, si encara te’n queda l’esma!

Agafada com la tenia, va acotar el cap per tal d’aclofar-se entre els pits de la noia. Ella li va ventar un cop de genoll mentre cridava:

—Fora, porc!

La va deixar anar perquè necessitava ambdues mans per a calmar l’intens dolor del triangle genital.

—Imbècil! M’has fet mal!

La Misra-Misra jo corria altre cop cap a la porta. Novament en Rol li va barrar el pas, palplantat davant.

—Perds el temps, minyona! La porta de baix és tancada.

—Miserable! Cridaré, despertaré tots els veïns!

En Rol li va clavar una bufetada i, damunt la galta esquerra de la Misra-Misra, hi va quedar com una estrella de mar vermella.

—Calma’t si no vols que t’esmicoli!

La noia es va quedar amb els braços pengim-penjam, panteixant, amb els ulls centrats en els d’en Rol. No li podia escopir a la cara perquè sentia la boca completament seca. Però li va esputar l’insult:

—Ets un pinxo! Res més que un pobre pinxo!

—Seu i tranquil·litza’t. Estigues segura que no et tornaré a posar les mans damunt. Ets una tinyosa antiquada, perfecta per a en Corresta. Has tingut a la punta dels dits l’oportunitat de convertir-te en la meva mestressa i, de retop, en la del Canal. Tu t’ho perds! Enfonsa’t amb el teu Làrbia, i l’enquesta, i el Trajecte! Tot sentenciat a mort, com tu mateixa! Si no et necessito per a res, no sé com no te n’has adonat. Les noies es disputen el privilegi de jeure amb mi. Era amb ganes de fer-te un bon favor que et volia amanyagar. Però ja m’han passat del tot i definitivament.

La Misra-Misra, asseguda en el sofà i girada cap al respatller, s’aguantava el front amb la mà esquerra. Amb uns ulls erràtics observava les anades i vingudes d’en Rol, davant seu, empresonat en el desvari que el feia monologar irreflexivament, amuntegant davant la Misra-Misra les frases que li arribaven per mera associació d’idees. Allí, als peus de la noia, queia la pila d’escombraries, nauseabundes per definició, les quals llançaven una terrible bafarada que només ella advertia. En Rol continuava:

—Volia parlar del Trajecte, la noia. Oh, sí, el Trajecte! No em toqueu el Trajecte! El fotré a la merda, el Trajecte. Fins ara només m’ha reportat contratemps. Què vol, el Trajecte? Qui m’ho pot explicar? Ningú. Ho hem d’endevinar i gràcies. Liquidar el Canal, és clar. Per què? Què els ha fet, el Canal? No res. Ningú no ho sap, tampoc. Però cal liquidar-lo, perquè és un símbol. Un símbol de què? Històries, només històries! Us tinc tots dins el puny i us faré miques. Abans us liquidaré jo, i no pas com a símbol, sinó com a autèntics escurçons. Corre, vés a xerrar-ho! Ja t’obro la porta de baix i vés al Trajecte i explica’ls que sí, que en Rol és un bandarra, que fins i tot t’ha volgut violar. Els farà molta impressió. Aquestes coses estremeixen els bons notaris conspiradors! Au, corre a explicar-los les teves grans veritats! De desagraïts/

Es va deixar caure, abatut, damunt una de les butaques. Va romandre en silenci una llarga estona i després es va omplir un got de whisky fins al capdamunt, sense aigua ni gel, i se’l va empassar d’un glop. Se’n va anar lentament cap al finestral, va enretirar una mica la cortina i va obrir una persiana de vidre articulada, amb totes les seccions, que es van moure alhora, com les plomes del paó que fa la roda. Va deixar que la mirada vagabundegés per la ciutat, golafre de l’aire fresc que entrava per les obertures, com si hagués oblidat la Misra-Misra i tot allò que li acabava de dir. Ella, immòbil, al·lucinada, no s’havia mogut del sofà ni havia deixat de prémer-se el front amb la mà esquerra, absolutament indefensa i incapaç de raonar, de saber què dir o com sortiria d’aquell esgarrifós pou on havia caigut de la manera més idiota, íntegrament depenedora d’aquell Rol arrauxat que no abandonava la finestra. De primer va veure una desfilada de noms com si no cor-responguessin a cap persona; solament noms que giraven davant els seus ulls: Làrbia, Rol, Trènia, Arnec-Arnec, Clac Baurell, Bren, Fleràs, Ramal Tres, Claofellèn… Passaven lentament, com en un zoòtrop que arrenca i a poc a poc agafaven velocitat, i aleshores ja no eren noms, sinó persones que giraven vertiginosament davant seu: la Binda, en Tran-Tran, el notari Guenalles, en Virdàs, en Fi-dracs, en Blaperta, en Broqueno… Ara era a la platja i contemplava extasiada un ingràvid Làrbia Corresta, que no s’assemblava gens al veritable Làrbia de la platja. En canvi, ara sorgia un altre Làrbia ferotge, idèntic a en Rol, que sota el pins de Puig Menarc cridava fora de si: «N’estic tip, del Trajecte! A la merda el Trajecte, i tu, i tots!». Estava segura que tenia febre, se sentida envaïda de suor freda, però no podia comprovar la temperatura del seu cos, aquell cos que ara menyspreava amb tota la força, culpable com era de totes les seves malvestats. Per l’entreoberta persiana de vidre en Rol havia llançat al carrer l’arrencada salvatge. Es va apropar a la Misra-Misra abatut, gairebé desfet, i li va dir amb veu trencada:

—He perdut el cap, Misra-Misra. No sé ni com demanar-te perdó, ni tinc la més petita idea de si el mereixo. Tinc un caràcter bestial, Misra-Misra. Ho sé per la feina que em dóna controlar-lo. M’avergonyeix la quantitat d’incoherències que t’he pogut dir, ofuscat per les ganes de posseir-te. M’agrades molt i et desitjo obsessivament. M’ha semblat que t’aconseguiria amb afalacs, i he vist aviat que no podria ser: eres massa llunyana del poc que et podia oferir en aquest sentit. No ho he premeditat, Misra-Misra, i no et coacciono: ho pots creure o no, perquè res no ho modifica, però la violència m’ha arribat tota sola. No la necessitava ni la volia. Sóc una criatura malcriada i estic avesat a tenir tot allò que em passa pel cap. La teva resistència m’ha excitat. No pas la resistència física, que hauria pogut vèncer sense esforç, malgrat els teus cops de genoll; l’altra, la que et feia inabastable. I l’excitació m’ha fet desbarrar. He dit monstruositats del Trajecte, i les he dites pel despit que em produïa de saber que no t’aconseguiria. T’ho repeteixo: creu-me o no, ara m’és indiferent. Però no menteixo. M’ha fet ràbia que condescendissis amb ximples com l’Arnec-Arnec o en Làrbia, perdona’m altra vegada!/ no tinc cap dret a qualificar-los, i que t’entossudissis a mantenir-me a distància. M’ofega la meva mateixa llegenda, Misra-Misra. Ni jo no puc discernir quin és el veritable Rol Barstenidobi. Si veiessis amb quin menyspreu em contemplo en moments com aquests, em comprendries millor. No dic que t’apiadaries de mi; em comprendries millor. T’he dit una veritat, i era que m’agrades. Molt, amb massa fúria. La resta, voler-te fer creure que estava enamorat de tu, era una nova temptativa, l’afany de trobar un camí que et deixés fer de bracet amb mi la curta distància que hi ha d’aquí a la cambra. No podia ser, i he desbarrat contra tot: el Trajecte, tu, els teus amics. I era ràbia pura, Misra-Misra. També he parlat d’enfonsar-ho tot. Si jo fos al teu lloc, tampoc ara no et creuria. Ho accepto com a inevitable. M’agrades, i em revolta la teva indiferència, perquè em fa sentir impotent. També t’he dit una altra veritat: les dones em vénen al darrera (en el fons dec ser tan ximple com en Baurell!) i he acabat per trobar-me irresistible. T’oferia una onada de masculinitat que mai no hauries retrobat, en tota la teva vida. I d’amanyagar-te infinitament. M’has clavat un cop de genoll que m’ha fet més mal moral que físic i, si ho vols saber, et diré que el físic m’ha fet estremir. Et defenses bé, Misra-Misra, i m’he sentit vexat, i la gent que té el meu temperament no ho pot suportar. He comès un munt d’errors. —Assegut amb les mans entrellaçades, cap-cot, desgranava l’inacabable rosari, la severa autocatilinària—. M’has fet veure immensament ridícul amb la teva ironia pel sopar i l’escenificació. Tot m’ho feies veure brutalment, Misra-Misra, sense plànyer res que fos feridor, i gairebé ho has dit sense paraules. No sé si era pitjor. Perquè ho he sabut aviat, que la seducció no podia consistir en un sopar amb llagosta o en la pretensió d’embriagar-te amb xampany. T’has revoltat contra el parany, i no em treia de polleguera el refús, sinó el teu descobriment de la trampa. Ara, ja ho veus, et demano perdó i a continuació em faig una pila de retrets. Me n’adono perfectament, comprenc la meva incongruència. A bona hora, podries dir! Però no ho diràs. Ni això ni res més. Però, malgrat això, hi torno: perdona’m. No faig sinó cercar arguments que atenuïn el meu paper, i no trobo pas tots els que em calen. Perquè no n’hi ha, perquè sóc un pobre diable disfressat de bestiota. No pas el pinxo que m’has dit (quina ràbia fa, Misra-Misra, que una noia et qualifiqui de pinxo!), perquè sóc molt més complicat. Tenebrosament, gratuïtament complicat. No t’ho dic a tu: és un soliloqui, penso en veu alta. Vés-te’n, Misra-Misra. En aquell cendrer que hi ha damunt el moble de l’entrada trobaràs la clau de baix. És l’única sense clauer.

A l’altra banda van tornar a pujar verticalment, fins que van atènyer el nivell horitzontal anterior. Però les dues seccions verticals destorbaven Pobra excavadora, i aleshores van obrir un nou ramal de galeria, que baixava en pendent suau fins dessota l’obstacle i tornava a pujar quan entroncava amb l’horitzontal del túnel.

La noia es va aixecar, va travessar la sala passant davant mateix d’en Rol, i si ell hagués alçat els ulls hauria vist l’immens dolor de la Misra-Misra. Ara hauria descobert una Misra-Misra assolible, absolutament oposada a la feréstega noia de feia una estona, que es delia per saltar-li al coll i besar-lo mil vegades. Perquè, per al seu judici, aquell no era un Rol-parany. Estava completament segura d’haver trobat el veritable home que hi havia darrera la tèrbola façana. I sabia que valia molt més que en Rol continués amb la mirada clavada a terra.

Va sentir la porta que es tancava i va reaccionar amb sobresalt, com si ho hagués oblidat tot. Va caminar com un somnàmbul cap a la seva cambra i quan s’anava a deixar caure damunt el llit va veure unes coses que li feien nosa, no identificades en el primer moment. Les va deixar damunt l’entapissada cadira de vestir-se i despullar-se i aleshores va endevinar de què es tractava: la cartera de cuir i el suèter lilà de la Misra-Misra. Ho va recollir de la cadira i ho va posar novament damunt el llit, al seu costat, amb un gest suau de manyac com els que hauria volgut fer a la noia. Va agafar el suèter i el va tenir una estoneta entre les mans, conscient d’una estranya tendresa que repercutia fisiològicament, en un racó molt ben localitzat. Després va treure les menudències de la bossa de cuir: la cartereta-portamonedes, amb tres o quatre bitllets de curta denominació, i un cap-i-cua d’autobús, i unes claus, i un paquet de tabac gairebé a les acaballes. Va tafanejar —ara sí, deliberadament tafanejar, perquè sobtadament s’havia desvetllat en Rol Barstenidobi Cap dels Serveis Especials— una agenda farcida d’anotacions d’una escriptura dolçament corbada. En aquell moment va sonar suaument el timbre de la porta. Va entaforar ràpidament les coses dins la bossa, va recollir el suèter i se’n va anar a obrir.

—Ara me n’he adonat. Aquí ho tens.

La Misra-Misra li ho va prendre, sense dir un mot, sabedora que aquella segona oportunitat d’en Rol tampoc no fóra aprofitada. Se’n va anar de seguida cap a l’ascensor, les portes del qual havia deixat obertes. Quan es tancaven, en Rol ho feia amb la de casa seva.

La Misra-Misra va córrer dues o tres travessies, indiferent a la direcció que havia pres, i després es va posar a caminar lentament. Mitja travessia més enllà pujava una colla de mitja dotzena de minyons tabolejadors, probablement embriacs, i la noia va canviar de voravia. Tot just travessat el carrer, va veure un taxi que s’apropava amb el llum de lliure encès, i el va deturar, quan els galifardeus ja havien creuat el carrer darrera la peça de caça major que ara els fugia.

—Com s’encén, aquest llum?

El xofer ho va fer. Va apropar al plafó l’agenda —aquella que en Rol tafanejava— i va cercar l’adreça d’en Làrbia.

—Al carrer de Clitemnestra, número set-cents dotze.

—Entre quins carrers cau, aquest número?

—No ho sé. No hi he estat mai.

Va deturar el cotxe davant un altíssim edifici-rusc.

—És aquí.

Va pagar i va abandonar el cotxe. En un costat de la porta tancada hi havia un rectangle de timbres amb unes petites plaques amb els noms dels estadants. Va pitjar el del tres-cents onze, corresponent a «Corresta». Al cap d’una llarga estona de silenci es va decidir a trucar altra vegada. Es va mirar el rellotge i eren dos quarts d’una. «Pèssima hora d’anar a fer visites», va pensar. Al cap de poc una veu femenina rogallosa va eixir de la botzina interfònica:

—Qui hi ha?

—He de veure urgentment en Làrbia. Per una cosa del Canal.

—Dorm.

—No hi fa res. Desperteu-lo! És molt urgent!

—Sóc la seva mare. No m’ho podeu dir a mi?

—No senyora. És personal. I molt urgent —va recalcar per tercer cop.

Va haver d’esperar deu minuts més. Finalment, l’ensonyada veu d’en Làrbia:

—Qui és? Què passa?

—Sóc la Misra-Misra, Làrbia. Cal que parli amb tu ara mateix.

—T’obro. L’ascensor és al fons, a la dreta. Puja al tercer pis.

Va sonar un timbre opac, i la Misra-Misra va empènyer la porta. S’havien encès els llums de l’escala, i al fons, a la dreta, hi havia la porta de l’ascensor. En Làrbia l’esperava al replà del tercer pis. Duia una bata escandalosa, exacta a la d’en Rol!

—Què passa? M’has alarmat!

—Disculpa’m. Vinc a parlar amb tu. I cal que sigui ara mateix, Làrbia.

Hi havia un passadís al fons del qual la Misra-Misra va veure com una ombra embolcallada de blanc.

—Mare: és la Misra-Misra Tadersasqui, companya meva de la feina. Vés-te’n a dormir tranquil·la. No passa res que sigui greu. Però m’ha de dir alguna cosa que corre molta pressa.

—Quines hores de dir coses urgents! —va remugar la dama, com si tingués un horari per a aquests quefers, mentre desapareixia per la porta de la seva cambra.

Hi havia una petita sala-menjador, atapeïda de mobles vells que encara no havien creuat la frontera de l’antigor, plens de drapets amb randes al voltant i serrelets, i peixos de vidre de color vermell que feien de cendrer, i uns llums de peu amb prestatge circular amb tot de capsetes cobertes de petxines i coses d’aquestes. El sofà i les butaques, de vellut ratllat, d’un color entre cafè i carmí, també tenien el complement dels drapets brodats, però en aquell cas amb una funció específicament piadosa: la de cobrir els braços i respatllers massa deteriorats. La Misra-Misra s’havia deixat caure en una de les butaques i en Làrbia es va asseure en el sofà que hi feia angle, completament desconcertat per l’aparició de la Misra-Misra. La qual va fer:

—Dóna’m una mica de cafè, vols? —dit en veu molt baixa.

En Làrbia se’n va anar cap a la cuina. La Misra-Misra va escoltar el seu atabalat feinejar, obrir i tancar calaixos metàl·lics i la domèstica i triomfal explosió del gas que s’encenia finalment, i altra vegada el soroll de calaixos i armaris, apte per a despertar com la diana d’un regiment de cosacs.

—Què passa, ara? —va cridar des de la seva cambra la mare d’en Làrbia, inquieta pel tràfec incompetent del seu fill a la cuina. En Làrbia va anat fins a la porta de la cambra, que donava a la sala-menjador, i sense obrir-la va dir en un murmuri amb el qual volia compensar el terrabastall anterior:

—No res, mare. Faig una mica de cafè.

—Quines hores de prendre cafè! —va remugar encara—. Espereu una estona i feu-vos l’esmorzar!

Passats uns instants, en Làrbia va tornar de la cuina amb l’aurèola dels vencedors i una safata damunt la qual s’equilibraven un parell de tasses de cafè xerraires, que no havien sabut silenciar llur contingut als platets, i amb les culleretes i la sucrera.

La Misra-Misra va explicar fil per randa tot el que s’havia esdevingut a can Rol, a partir de la imperiosa cita transmesa per en Brints a la Cafeteria i fins al taxi providencial. Va fer el relat sense exageracions i va reproduir fins on va poder l’arrencada turbulenta d’en Rol i el subsegüent penediment, expressat en el llarg soliloqui. En Làrbia s’havia pres d’un glop una primera tassa de cafè i ara xarrupava lentament la segona, atent a les paraules de la Misra-Misra, i encara sense entendre per què la noia havia sentit l’irreprimible afany de fer-lo sabedor, immediatament, d’allò que s’havia esdevingut.

Acabada la relació, la noia va restar en silenci, en espera del comentari d’en Làrbia. El qual, sense pressa, perquè volia demostrar la seva serenitat en l’adversitat, com a resum de l’extensa meditació que havia fet mentre parlava la seva amiga, va dir:

—Estic al teu costat i pots comptar amb mi. Gairebé no cal que t’ho digui, perquè has vingut espontàniament i demostres que em tens confiança. Gràcies per refiar-te de mi, Misra-Misra. Tot això que m’expliques és molt gros i ho hem d’amidar amb molta cura, separant-ne els diversos elements. Posem en una banda l’actitud d’en Rol respecte a tu, físicament parlant (un dia vaig estar a punt que diguessis el mateix de mi!), i en una altra tot el que fa referència al Trajecte —parlava amb veu cada cop més baixa—. I en una més, encara, les amenaces de desfer-lo, amb l’anunci que el té ficat dins el puny. I, a més a més, aclarim abans si el seu penediment és sincer o era, senzillament, un altre cop de teatre per a aconseguir d’una vegada allò que s’esvaïa. Estudiem-ho. I, si arribem a una conclusió, la durem fins al final.

La Misra-Misra va somriure per primer cop des de feia moltes hores. Es va quedar mirant tendrament en Làrbia —amb aquells ulls inflats i roents— i va dir, amb una veu tan baixa com la del xicot:

—Ets un àngel, Làrbia. Un àngel-estrateg! Deixa-m’ho dir ara mateix, abans que me n’oblidi: t’estimo.

En Làrbia li va fer un petó al bell mig de l’estrella de mar vermella. I ella li va cercar els llavis amb els seus. Llavors van sentir la veu fantasmal de la mare, que s’havia aixecat i era a la porta de la sala-menjador.

—Em pensava que us havíeu adormit! Quines hores de fer-se petons! Això és el que era tan urgentíssim, noia? Per això ens has despertat i fet anar de corcoll?

—Mare: la Misra-Misra és la meva promesa.

—I tu creus que les promeses es presenten a la mare a la matinada? Com hi ha món! —I va tornar a tancar la porta de la seva cambra.