15

El telèfon 575-33-16 repicava directament damunt la taula d’en Rol Barstenidobi i les persones que coneixien el número no feien ni una dotzena. Com a telèfon privat, no constava en cap guia i les trucades que venien per aquell conducte, doncs, sempre eren molt importants.

—Senyor Rol Barstenidobi?

—Jo mateix. Digueu.

—Aquí, estudi del notari Milè-Milè Guenalles. Us passo el senyor notari.

—Barstenidobi?

—Sí. Digueu, Guenalles.

—Tinc llestes les escriptures dels dos terrenys de Caixents. Caldria que passéssiu demà, a les vuit del vespre. Cal signar uns papers. Hi haurà la gent de la part venedora.

—D’acord.

—Fins demà, doncs.

—Sí. Fins demà.

Va sortir del seu despatx del Canal a dos quarts de vuit. Havia escoltat els darrers enregistraments de l’enquesta i havia apressat, un cop més, la seva gent a treballar. I en sortir del seu despatx havia fet una cosa insòlita en ell: havia fet passar primer la Misra-Misra i amb el polze i l’índex de la mà dreta li havia premut el mentó, com a comiat afectuós.

La gent que mai no l’havia vist personalment tenia tendència a imaginar-lo com un personatge tenebrós, perquè la influència del cinema, la televisió i les historietes era terriblement deformadora i havia subjugat l’esperit, el qual tenia fixada una estampa ben definida dels dolents. Tots havien d’aplegar unes característiques plenes de sordidesa, per tal que el públic, d’una sensibilitat cada vegada més atrofiada, reconegués de seguida el personatge malvat. En aquest sentit s’havien aconseguit uns guanys de primer ordre, simplificadors per excel·lència, i ningú no podia confondre càndids o tanoques, o bons i dolents. Perquè el sistema operava amb la mateixa eficàcia d’aquells estímuls condicionats que, anys ha, havia descobert el senyor Pavlov i el seu equip. Experimentats amb gossos i conills i rates, aviat s’havia de saber que funcionava amb idèntica esplendidesa en l’home. Això era abans de l’alta especialització, quan encara no hi havia biòlegs que basaven íntegrament tota la seva carrera en la respiració dels bacteris, per exemple. Després havien sorgit els estudiosos singularitzats en la freqüència dels proparoxítons en la llengua xantuana, o en els esfàcels per congelació en llur primera fase. I, en aquells temps ara llunyans, grups molts selectes de diverses universitats havien emprès la tasca d’establir una caracterologia fonamental, amb tots els individus ben exemplificats, i, de seguida que havien estatuït els fonaments de la nova ciència, els havien fet conèixer en les revistes universitàries i, immediatament, els havien fet seus tots els sistemes difusors.

El públic, doncs, imbuït de la magistral simplificació, mai no hauria pogut identificar en Rol Barstenidobi amb aquell tipus esportiu, que ara duia una americana de tweed de color de mantega i uns pantalons tirant a cafè, ambdues peces molt ben tallades, i amb una camisa groga de coll obert que deixava veure el nus d’un mocador de seda sota, i menys, encara, amb la nota vuitcentista d’un clavell vermell al trau, absolutament inusitada i que —misteris del seu ofici!— el singularitzava, justament quan era un home que, sovint, havia de passar inadvertit.

Com també hauria sorprès el seu somriure, pròdiga-ment esclatant i, generalment, pròleg d’una sorollosa —i contagiosa— riallada. S’assemblava més a un playboy old fashion que a un cap de policia, o al director dels Serveis de Custòdia i Afins de WERTV-Canal Quatre, per dir-ho d’acord amb l’exacta definició del seu càrrec. Posat a vendre eficaçment la seva extraordinària mercaderia, encara era un home diabòlicament enginyós, d’aguda visió i acuïtat en els comentaris. Solia guanyar-se fàcilment la simpatia dels concurrents, llevat dels que veien en el seu art com la subjugació que el serpent fa a la víctima abans de devorar-la.

El notari Guenalles, en canvi, s’ajustava perfectament al patró establert: era un notari clavat als que sortien a les pel·lícules i a les historietes. Sempre vestit de negre, coll rígidament emmidonat —una mica balder en aquelles temporades de forta calor, perquè, altrament, no l’hauria suportat per notari que fos—, i l’únic toc de coqueteria heterodoxa era la corbata que duia, d’un to magenta tornassolat. Les parts venedores eren els senyors Virdàs i Soübell, dos altres dirigents del Trajecte, advocat l’un i obrer l’altre, ells deliberadament grisos en llur aspecte personal. Parlava en Somalisol Virdàs:

—Estem descontents de com meneu els resultats de l’enquesta, Barstenidobi. Ens feu arribar molt espaiada-ment còpies mecanografiades, i havíem quedat que ens donaríeu el duplicat dels enregistraments directes. Necessitem la versió original de les declaracions, sense marge per a suspicàcies de cap mena.

—Em desagrada que parleu de suspicàcies.

—I a nosaltres ens desplau de tenir-les. En el vostre treball no hi pot haver resquícies que permet/

—N’estic assabentat, amic Virdàs. Jo mateix vaig fer el tracte amb vosaltres.

—Potser també esteu assabentat que és de mal gust interrompre un company en ús de la paraula.

—Ni quan repapieja? Vaig badar en no fer incloure una clàusula en aquest sentit.

En Somalisol Virdàs, visiblement alterat, va dir:

—No accepto aquest desafiament vostre, Barstenidobi! Al Canal, serviu-vos de tota la vostra autoritat i exerciu-la a pler. Però ara som en el Trajecte i l’autoritat individual no compta per a res.

Aleshores hi va intervenir el notari Guenalles:

—Té raó en Virdàs, Barstenidobi. Faig impetració a la disciplina, senyora i majora del capteniment en el Trajecte. No ens és fàcil de veure-us fer alhora el paper de jutge i part.

—Però. Però deixeu-me dir que sembla que no cregueu en les bivalències, en els desdoblaments de la personalitat. —Va somriure amplament i va afegir—: Aquí, en el Trajecte, sóc en Barstenidobi o en Rol a seques, i hi sóc voluntàriament i volenterosament. Però un i altre Barstenidobi, el del Trajecte i el del Canal, reaccionen d’una mateixa manera quan hom els fa víctimes de la injustícia. I fer entrar el mot suspicàcia en una conversa respecte a l’enquesta és una forta irregularitat. Això volia dir a l’amic Virdàs. I demano perdó altra vegada perquè res no és més allunyat del meu pensament que no captenir-me com cal en el Trajecte.

L’Inàs Soübell va entrar per primer cop a la conversa:

—Sembleu massa llest, Barstenidobi. Però no us adoneu de quan creeu inconfortabilitat.

—La meva agressivitat era perfectament deliberada i defensiva i ja me n’he excusat. Però no em menystingueu, amic Soübell; sóc, efectivament, un home llest. Altrament, voleu dir-me què hi faria, al Catorzè?

—Ignorem què feu exactament al Pis Catorzè del Canal. I, com que vós mateix heu suscitat el tema, ho aprofitaré per a demanar-vos que, d’una vegada, ens digueu quina és la vostra feina. Hi ha massa versions contradictòries i fan com un llast a l’hora d’atorgar-vos tota la nostra confiança.

—Benvingut el dubte, si ens fa encarrilar la qüestió! La missió del Catorzè és, simplement, de vetllar pels interessos morals i materials de la gent que, d’una manera o altra, representa WERTV-Canal Quatre. Protegim físicament les persones físiques. I, fins allà on podem, també els estenem una protecció moral.

—D’on procedeixen, les normes de protecció moral? —va preguntar l’advocat Somalisol Virdàs.

—A mi m’ho pregunteu, companys del Trajecte? Vosaltres mateixos en sou un exponent. Hi ha uns codis d’ètica que deveu conèixer. Hi ha unes lleis que no es poden transgredir sense fer mal a la societat, a l’entesa col·lectiva. Vós, Virdàs, com a advocat, en el vostre exercici normal deveu reprimir aquestes transgressions. Nosaltres, al Catorzè, maldem per evitar que es produeixin. A vegades reeixim a estalviar-vos feina. A vós i a tot el gremi jurídic.

—I no suplanteu aquest gremi, alguna vegada? —va preguntar l’Inàs Soübell.

—Voleu dir que si fem justícia directa? O, potser, feu referència a la xeca que és fama que tenim al Catorzè? El cert és qui hi ha unes Cambres de Separació Provisional, perfectament innòcues. Si les imagineu com una tètrica presó és excés d’imaginació vostra. Perquè us aproparíeu molt més a la veritat si les veiéssiu com són, assolellades i airejades. No són ergàstuls immunds, com pensa la gent (és clar que no amb aquestes paraules), sinó endreçades cel·les conventuals, propiciatòries de la meditació. Els tractaments mèdics exigeixen asèpsia; certs tractaments morals demanen asèpsia espiritual. Els la donem en unes cel·les còmodes, sense reixes. No, no fem cap mal a la gent que hi tenim separada. Al contrari: evitem positivament que ells cometin algun dany a la comunitat.

—Teniu les cel·les tancades per fora? —va demanar el notari.

—Evidentment, amic Guenalles. Si llurs estadants necessiten solitud i allunyament per tal de concentrar-se en la reflexió, per què els hauríem de defraudar? Però quan volen sortir, quan creuen que han aconseguit el suficient grau de maduresa, ens ho fan saber i queden en llibertat.

—I les finestres sense reixes, també estan tancades amb clau?

—No: amb un forrellat que es manipula de dins estant, com els que vós mateix deveu tenir a casa vostra.

—Si els reclusos/ perdó: els separats/ volguessin escapar-se per la finestra, ho podrien fer? —va preguntar en Soübell.

—Fóra un xic arriscat. No oblideu que són al Catorzè pis. Un lleuger error de càlcul, i podrien prendre molt de mal.

En Guenalles, en Soübell i en Virdàs tenien molta feina a dissimular llur estupor i la sorpresa retrospectiva que els produïa llur lleugeresa: havien anat massa de pressa, massa irreflexivament, a comprometre en Barstenidobi, el qual, cínicament, revelava actituds i mètodes que el Trajecte, fonamentalment, havia de destruir. Subjugats per la idea de tenir en els rengles del Trajecte un dels dirigents del Canal Quatre, ells mateixos havien obert la porta a un enemic típic. El qual, lògicament, devia veure en el Trajecte la seva destrucció i la del seu sistema. Havien comès un error de neòfits i, tènuement, en començaven a tocar les conseqüències. Comprenien que, d’una vegada, calia atènyer una definició decisiva, i el notari, assumint una representació no conferida verbalment, va preguntar:

—Us agrada la vostra feina, Barstenidobi?

—I a vós la vostra de dirigent del Trajecte?

—Evidentment. Però amb una pregunta no es respon.

—Era una pregunta perfectament ociosa, que no té cap mena de relació ni amb el Trajecte ni l’enquesta. Abans us he dit que havíeu d’acceptar el desdoblament de personalitat. No té cap mena de relació el Barstenidobi del Canal amb el del Trajecte. Puc fer la feina del Canal en sacrifici de conviccions, compensat per la del Trajecte. Heu d’entendre que no puc interrompre res d’allò que hi ha establert al Canal sense comprometre la meva vinculació al Trajecte. Allò és la feina i això un manament sagrat. Un abisme separa ambdós conceptes, ho comprenc. Però heu d’acceptar un Barstenidobi cap de pont del Trajecte en el Canal en el seu paper íntegre, malgrat que el Barstenidobi del Canal sigui, en aparença, un dels objectius del rigor del Trajecte. Però el Trajecte ha de saber, ha d’estar convençut, que el veritable Rol Barstenidobi és amb ell. I que el doble joc que mena (arriscadíssim) és la prova de la seva fidelitat al Trajecte. No em feu retret, doncs, de la meva exposició crua de la feina que faig allí (feina amb la qual, vaig estar un quant temps identificat, ho confesso), però que ara trobo menyspreable. Vosaltres no podeu creure en cap altre Barstenidobi que el que teniu davant.

—Voleu continuar el vostre informe? —va demanar el notari.

—Jo també trobo que ja n’és hora, amic meu. La nostra obligació de vetllar per la salut dels disset pisos del Canal Quatre (comprès el nostre, lògicament) ens obliga a posseir un sistema ramificat, enormement complex, el qual, contemplat desapassionadament, és una miserable paròdia al costat del del Trajecte. Treballem amb distintes comissions, cadascuna encarregada d’una feina específica, sense interferències amb les altres. Cadascun dels nostres departaments és, si em perdoneu l’expressió, una mena de república autònoma. I confederada, naturalment. Jo, modestament, només sóc el coordinador de tot aquest treball d’equip. No cal que us maregi amb massa detalls. Però comprendreu que una empresa com aquella, on dansen milions de búrries diàriament, exigeix una vetlla permanent. Un cop hem estat nomenats curadors d’aquells múltiples interessos (no solament crematístics) hem d’evitar les situacions que ens farien perdre el control. L’empresa, personalment, no podria vetllar per la salut de les cinc mil persones i escaig que hi treballen si no fos a través d’un mecanisme adequat: el Servei de Custòdia i Afins, la direcció del qual exerceixo. No cregueu en la llegenda, amics meus del Trajecte, que ens pinta com un ramat de sòrdids botxins, infiltrats en allò més íntim del personal de WERTV, espiant-lo i preparats a endur-nos-el i sotmetre’l a turments de seguida que haurà comès mancament. Tot al contrari: la nostra és una oficina pulcrament organitzada, amb personal molt selecte i especialitzat, que realitza amb eficiència la feina que hom li confia. Com ara és la de l’enquesta. Ho he dit abans, ignoro si prou explícitament, però nosaltres no volem aplicar sancions, sinó evitar les circumstàncies que les podrien acreditar. La gent (oh, el dir de la gent!) ens veu com una mena de braç armat del patró, temut principalment per ignorància, per desconeixement de la seva persona. Però nosaltres no el podem deixar anar lliurement amunt i avall sense vigilància, perquè en la seva condició de patró és massa vulnerable a qualsevol gest incontrolat, d’enveja o de venjança transferida. La gent hauria d’entendre una cosa ben senzilla: que protegint-lo a ell defensem tots els qui ens guanyem la vida en l’empresa.

—El patró, us dóna ordres directes respecte a la vostra feina?

—Per què feu, amic meu, les preguntes que sol formular la gent més vulgar? Per què us entossudiu a tractar-me agressivament, com si això fos un procés i no una reunió del Trajecte? I justament un procés contra mi, que sóc el promotor de l’enquesta per tal de posar-la al vostre servei.

—Al nostre —va rectificar el notari Guenalles, mentre amb l’índex de la mà dreta feia un moviment circular que encloïa els quatre allí reunits. L’Inàs Soübell va dir:

—El Trajecte creu que, si podíem establir l’exacte grau de relació entre el patró i els Serveis de Custòdia, se simplificaria la nostra tasca.

—El Trajecte, no. Voleu dir el senyor Inàs Soübell, que, personalment (deixeu-m’ho dir), trobo massa tafaner. I excessivament desconfiat respecte a mi.

En Virdàs va sortir a defensar en Soübell:

—Tinc la impressió, amic Barstenidobi, que encara no heu trobat el punt just d’aquella dissociació de la vostra personalitat de cap del Servei i simple membre del Trajecte. Parleu més com a Cap de Custòdia, i tot allò, que com a ciutadà particular vinculat a una noble causa comuna.

—En canvi, jo tinc la impressió que parleu més pel goig de parlar que per dur a bon terme allò que m’havíeu de dir. Tan lícita és la meva apreciació com la vostra. Amb la diferència que vós, amic Virdàs, em podeu recusar com a testimoni i jo us he d’acceptar com a dirigent del Trajecte.

—Teniu massa facilitat a trobar les paraules entrebancadores de la bona relació, amic meu —va dir el notari Guenalles.

—Hem caigut en el diàleg personal —va afegir en Soübell.

—Hem caigut és un plural que inclou massa gent, amic Soübell. Hi heu caigut vós i m’hi arrossegueu.

—Diverses vegades us hem fet preguntes concretes i heu respost amb altres preguntes.

—Heu fet diverses preguntes indiscretes, que manifestaven dubte de la meva lleialtat per al Trajecte. I m’he defensat instintivament i admeto que la meva vehemència destorba la bona entesa. Ara respondré totes les preguntes indiscretes amb una altra indiscreció. Fa algunes setmanes, quan acabava d’aterrar l’helicòpter del patró, i el Cos de Guàrdia estàvem formats en actitud de ferms (perquè la nostra organització té color militar), ell, l’Amo, en lloc d’anar-se’n directament cap a la seva oficina, va fer una cosa inesperada. Se’m va plantar davant i em va dir: «Ets molt fort en mitologia, Barstenidobi?». «No senyor», vaig respondre. «Quina llàstima! Potser no coneixes la llegenda d’Acteó i els seus cinquanta gossos?». «En absolut, senyor». I va entrar cap a la seva feina. Ara us faig a vosaltres la mateixa pregunta: què sabeu d’Acteó i els seus cinquanta gossos? Us diré allò que vaig trobar en una enciclopèdia: els cinquanta gossos acabaven devorant el seu amo, Acteó. ¿Heu arribat a la mateixa conclusió que jo? Ell, el patró, tem que nosaltres el devorarem. Qui som, aquests cinquanta gossos? Els del servei que jo dirigeixo? Tots els qui treballem a WERTV-Canal Quatre? O gent de fora o que té notícies del Trajecte? No sigueu massa crus amb mi; si sóc alguna cosa, dec ser un dels miserables cinquanta mastins.

Va somriure extensament, com si hagués explicat un acudit. Tot seguit va esclafir una forta riallada, perfectament extemporània. Va dir:

—Em retiro, amics meus del Trajecte. Us reafirmo la meva absoluta lleialtat a la nostra causa. I, al marge, torno a allò que ha iniciat la nostra conversa; d’ara endavant tindreu els duplicats de les cintes magnetofòniques. Una pregunta final, abans d’anar-me’n: hi ha algú més vinculat al Trajecte, dins el Canal? Voldria saber amb qui puc comptar en determinats moments.

—Dins l’enquesta mateixa, podeu confiar totalment en la Misra-Misra Tadersasqui i en Làrbia Corresta —va aclarir el notari Guenalles. En Barstenidobi, generalment amo absolut dels seus reflexos, ara no va saber dissimular un petit gest de sorpresa, amb prou feines insinuat pels ulls i els llavis. Va preguntar:

—I no hi ha ningú més en tot el Canal?

—Menysteniu el Trajecte, Barstenidobi! Hi ha d’altra gent, és clar. I us n’assabentarem a mesura que calgui.

—Jo també us volia preguntar una cosa, amic Barstenidobi: un Ramal del Trajecte vol conèixer la situació actual d’un advocat que es diu Lorri Broqueno, que treballava en l’enquesta fins ara fa algunes setmanes —va demanar en Somalisol Virdàs.

—Reposa en una de les cel·les del Catorzè.

—Cal que aquesta nit mateix surti a fora. Interpreteu-ho com una ordre que us dóna el Trajecte, Barstenidobi —va dir el notari Guenalles.

—Ho intentaré. Però no sé si tinc prou autoritat.

—En vau tenir prou per a tancar-lo!

—Pertany al Trajecte?

—No hi té res a veure. En absolut. Però la seva clausura inquieta alguna gent del Trajecte. Excuseu-me, Barstenidobi, si no us puc donar més detalls.

—Faré tot el que podré.