LA «MARIMORENA» NACIONAL
«Els esdeveniments de Catalunya són mirats a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria».
JOSEP PLA
El 5 de maig del 1931, tot parlant de l’Estatut
Quan es va signar l’acord de legislatura entre CiU i ERC, aquell pacte que van anomenar de la Llibertat, l’astorament va ser notable en la mad-press. Feia més de quatre anys que tots els seus pronòstics sobre la política catalana anaven errats, i la impossibilitat d’acord entre les formacions sobiranistes va ser l’últim de la sèrie. Als informatius d’Hilario Pino a Tele5, el migdia del 19 de desembre del 2012, van fer un finíssim exemple del que es coneix com a escola analítica d’afers catalans. Deia el titular: «CiU y ERC han armado la marimorena».
Jo no hi veig la gràcia. Bé. Una mica sí, però és plausible que en l’ànim del periodista el que bullís fos l’enèsima encarnació d’aquella secular incomprensió, no ja pel fet polític català, sinó per l’existència mateixa d’un fet català sobre el qual reflexionar. No és aquest un text sobre el victimisme. Es tracta d’una pietosa commiseració cap als pobres no catalans que es veuen obligats a donar explicacions sobre nosaltres.
Ja ho veurem una mica més endavant, però no existeix, crec, cap animadversió, diguem-ne, natural o inevitable dirigida a l’existència dels catalans. Molta gent, d’aquella que es deia progre i que encara viu entre nosaltres, recorda com en aquells anys gloriosos del pacte amb els franquistes anomenat Transició la cultura catalana era molt ben vista. Una munió de catalans treballen en la indústria de producció d’imaginari de la Marcaspaña amb moltíssim èxit. Tot i que trobarem documents d’espontània catalanofòbia de segles remots i en abundosa quantitat, l’Espanya democràtica no tenia entre els seus plans el de crear un enemic interior. La culpa ha estat nostra.
Els catalans, una vegada més, no hem sabut entendre que la llibertat i les concessions se’ns donaven no per aconseguir-ne més, sinó com a contrapartida a una adhesió espontània i, sobretot, estàtica. Ja us deixem parlar català, teniu policies, Parlament i més competències que «molts estats federals». I doncs, per què no ens hem rendit? Per què no ens hem calmat? Per què, si ja som peculiars, insistim a ser diferents?
Al segle XIX, Leopoldo Alas Clarín manifestava la mateixa perplexitat que avui persisteix: «En Cataluña, una de las rarezas, de las originalidades que tenían que aparecer, era esa de negar la patria común». La percepció del catalanisme polític com un exotisme, «una rareza», com una part anòmala d’una personalitat d’altra banda laboriosa i assenyada, ha estat majoritària. Clarín acabava admetent: «El separatismo literario, que existe, es una lamentable calamidad; pero yo no sé cómo puede remediarse». Es descriuen els símptomes, s’ignoren les causes, es desconeix cap cura (a banda de l’electroxoc o l’amputació). Aquest ha estat el protocol profilàctic general enfront d’un fenomen tan inexplicable que, qui sap, alguns sospiten que és contagiós. O almenys així ho creien alguns afiliats al Col·legi d’Advocats de Madrid, que, l’any 2012, va celebrar eleccions a la presidència. Un dels candidats era una lletrada de nom Sonia Gumpert. Per tal d’enfonsar la seva candidatura, algú va fer córrer la brama que ella (i part del seu equip) eren catalans. Desconec si el gran genealogista Armand de Fluvià té registrat el cognom Gumpert com d’ascendència catalana, però la pobra senyora es veu que no tenia res a veure amb el Principat. En canvi, el rumor de catalanitat era tan fort que es va veure obligada a respondre amb un comunicat que deia: «Ante la posible victoria de la candidatura de Sonia Gumpert y viendo que su programa es incuestionable […] ciertos círculos del poder y candidaturas próximas al mismo han hecho correr interesadamente un rumor que es absolutamente falso. Dicho rumor consiste en vincular la mentada candidatura con Cataluña aprovechándose del actual momento que se vive en esta comunidad».
Primer, identifiquem els dolents, els «ciertos círculos de poder». És a dir, l’stablishment és capaç d’utilitzar qualsevol baixesa, fins i tot armes químiques, com la catalanitat. Un «problema» situat a mig camí entre la medicina legal i la psiquiatria forense que planava sobre la pobra Gumpert, que es defensava amb empenta de la «muy injusta y errónea atribución de catalanidad». El text de Gumpert, atesa la seva rellevància pública (finalment va guanyar les eleccions), ens és especialment útil. Ni odi ni desconfiança cap als catalans. Gumpert sap distingir entre els catalans «dolents» i els «normals»: «Tampoco sería justo que aquellos, que sintiéndose integrados en la nación española, se vieran menospreciados por ser catalanes, cuando ellos sienten vivamente su españolidad». I aquest «sentir vivamente la españolidad» no és cap tic identitari, és només un crit de socors entre un enrarit mar d’estelades. Uns catalans, els normals, que encara que no us ho pugueu creure, existeixen: «Y, sépase, que muchos que tienen vecindad en esta querida parte de España se sienten españoles y, como tales, son lealmente acogidos». Un català, assegura Gumpert, pot arribar a fer vida normal i fins i tot ser acceptat sense escarafalls per altres espanyols de bé: «Aquellos españoles de vecindad catalana que se sienten profundamente españoles y detestan cualquier idea segregacionista, merecen el respeto y el franco acogimiento de aquellos que también se sienten españoles». Gumpert va ser molt oberta i molt valenta: «Ser un español catalán, por favor, no es nada malo». Sí senyor. L’anomalia es presenta quan aquest català no equilibra, no complementa el seu caràcter amb la dosi normal d’espanyolitat. Quan, per dir-ho així, no es pren la medicació contra la deriva, el provincianisme i altres contraindicacions que sorgeixen quan la catalanitat no és sana i equilibrada. Anem perfilant, doncs, el caràcter homeopàtic de la catalanitat. No existeix el verí identitari, només n’hi ha dosis. Unes gotes de regionalisme no fan mal a ningú. L’amor a «la patria chica» tan estimat per tothom vigoritza el cos de la nació. El problema és la manca de mesura del català amb «lo seu». Som Espanya, no hi ha dubte, però, som espanyols? I si ho som, de quina mena? Potser som l’adolescent gòtic i esquerp de la gran i alegre família Española. Incomprensibles i avorrits. Ja el general Prim, celebrat el 2012 com a paradigma del català espanyol, es feia aquestes mateixes preguntes en seu parlamentària l’any 1851: «Los catalanes, ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía». Com sabeu, el Gobierno encara no s’ha decidit per cap de les dues teràpies i, mentrestant, ens tenen en observació.
La de la malaltia catalana és una imatge poderosa. Millán Astray era un important intel·lectual, segons assegura el Diccionario biográfico español, escrit per l’Academia de Historia (i una obra que va costar 6,4 milions d’euros no pot estar equivocada). Ell ja va diagnosticar que «el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación». Això era l’any 1936. El 2012, el ministre d’Exteriors, García Margallo, va oferir una segona opinió més esperançadora després de les eleccions del 25-N: «Nos encontramos con una neumonía en vez de un cáncer terminal».
La qüestió catalana, ja ho va dir Ortega, només pot aspirar a la «conllevancia» de la mateixa manera que, amb resignació, es viu una minusvalidesa. Es pot, ho afirma l’advocada Gumpert, fer vida normal amb catalans a prop. La recomanació és no fer-los un cas excessiu, si més no fins que s’esbrini la natura, vírica o genètica, de la seva rebequeria crònica. En qualsevol cas, queda demostrat que necessitem acollir-nos a la llei de dependència espanyola per no anar de mal borràs.