PERSPECTIVES DE CATALUNYA

«Todos los catalanes son una mierda».

LUIS DE GALINSOGA
Director de La Vanguardia

21 de juny del 1959

Les maneres de mirar i d’analitzar Catalunya i, sobretot, els mètodes que té la mad-press d’esbrinar el que passa i ens passa són diversos. Però sempre llunyans. Hereva del noble art de la tertúlia, la mad-press ha estat capaç de pronosticar la caiguda del Kàiser, la mort de Manolete i el fracàs d’Artur Mas sense aixecar-se de les cadires del Café Gijón. Té mèrit. Tenen molta visió, visió panoràmica. Una visió en perspectiva. Què dimonis! Una cosmovisió completa i lisèrgica del que és Catalunya sense trepitjar-la. Com fan els de la NASA amb els pedregots marcians.

Les formes castisses d’analitzar la realitat catalana per construir aquesta irrealitat provinciana que llegim astorats als diaris cada dia, jo les anomeno «les perspectives». Atès que el poder centrípet peninsular mai no es mou d’allà on és, té sempre una mirada en perspectiva, amb fuga cap a l’infinit, sobre la qual es mou el que ells anomenen, significativament, perifèria.

SOCIETAT PODRIDA (LA PERSPECTIVA AFGANESA)

«No es lo mismo decir bocadillo que entrepà».

Testimoni al documental de Telemadrid

Ciudadanos de segunda

La imatge és una caricatura: imagineu-vos que som al Toni2, el cèlebre piano bar del carrer Almirante de Madrid. Decoració anys setanta i molts periodistes i gent de la cultureta madrilenya remenant el gintònic. O al bar de l’Hotel Intercontinental, homes de negocis, columnistes d’upa i funcionaris de ministeri remenant els whiskies a mitja tarda.

«Queréis que os explique lo de Catalunya? Lo que pasa es que allí se…».

«Que va, que va, lo que ocurre es que los catalanes…».

Cap dels implicats en aquestes castisses escenes madrilenyes, òbviament, coneix Catalunya. Si de cas, viatges espuris a Barcelona i estiueig a la costa. Xerrades amb algun col·lega, polític o representant català dels considerats «abiertos» («tengo muchos amigos catalanes y lo que me cuentan es que…»).

Saben de Catalunya el que poden arribar a saber de l’Afganistan: una barreja de viquipèdia, rumors i aldarulls o, com va dir Rajoy, una «algarabía». Confusió i conflicte.

Sota la perspectiva afganesa, les notícies arribades des de Catalunya sempre desprenen un aire de corresponsalia de guerra. «Me cuentan que, allí, a un comerciante que rotuló en español…», «Sabemos de un niño abofeteado porque en el patio…».

Com a opera magna de la perspectiva afganesa tenim el documental de Mundo TV que va emetre Telemadrid l’any 2007 titulat Ciudadanos de segunda. En aquest programa, vestit amb una samarreta de la legió espanyola, es plantava un «testimoni» davant d’un bar i deia, tot derrotat: «No es lo mismo decir bocadillo que decir entrepà». (De fet, per a qualsevol turista, el concepte inter-panis o inter-bread, si voleu, és força més gràfic i entenedor que little-bite, és a dir, bocadillo).

El cas és que l’aire casernari del senyor i les insuperables dificultats que hi ha per comprar una poma a Catalunya perfilaven l’estil inconfusible de la perspectiva afganesa: tot a Catalunya és confús, problemàtic i inintel·ligible.

Ara, potser l’exemple més extrem el va protagonitzar un militar retirat en ple prime time televisiu. El general Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, que havia estat treballant (per dir-ho d’alguna manera) als serveis d’espionatge de la dictadura, va aparèixer en un d’aquests cacofònics debats sobre la deslleial Catalunya que organitza Jordi Gonzàlez a Tele5. L’home, el nostre Ian Fleming de «caña y carajillo», utilitzant els seus contrastats, molt secrets i molt professionals contactes, va dir: «El 11 de septiembre cogió desprevenidos a todos, incluso a los servicios de inteligencia». Com si fos l’altre 11-S, filla d’una conspiració secreta, als ulls del militar la manifestació apareixia com un nou cop de Muhammad Atta.

Mare de Déu! Si només que apartessis la mirada una estoneta del Marca i compressis La Vanguardia (ja no dic l’Ara) qualsevol talòs ja es feia una idea de la importància de la data. Recordareu com es va escampar, amb una certa riota, la notícia que s’havien esgotat les estelades, cosa que puc certificar en primera persona.

Home, que ningú no esperava Duran a la mani, d’acord. No ve gaire al cas, però els cridaners promotors de la perspectiva afganesa em recorden aquell virrei espanyol, Antonio José Amar y Borbón, a Nueva Granada. El poble no va fer cas de l’aclamació d’independència a Bogotà… Perquè era sord. Aquests d’aquí són pitjors, no escolten.

EL PARADIGMA BAK

Dintre de la perspectiva afganesa sobre Catalunya, hi ha un subgènere extrem. És el BaK o, dit d’una altra manera: «Barcelona as Kabul». Es tracta de l’hereu natural i necessari d’aquell mític BaB (Bilbao as Belfast) que va alimentar la mad-press durant més de vint anys.

El paradigma BaK retrata una Barcelona amb joventuts d’ERC amb torxes cremant comerços en castellà, amb fills de Pujol d’aire berlusconià entrant a cases particulars per emportar-se el televisor. I centenars de milers de moros aconseguint la primacia ètnica. Mogadiscio, Sarajevo, Damasc, Barcelona… Ja ho va advertir la FAES l’any 2005: «El Estatuto abre la puerta a la poligamia». Catalunya, amb la seva immigració incontrolada, és ja un racó d’Àfrica on els jihadistes fins i tot fan de dosos a la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

Fanàtics musulmans i catalans controlant un paisatge propi del Berlin de postguerra. A 13tv el gener del 2013 llegíem un titular: «Los recortes convierten a Catalunya en un muladar de la delincuencia. Asaltos a Mercadona». Pedralbes és tan semblant a un barri de Kabul que fins i tot el fill del president fuig: «El hijo de Pujol abandona el infierno fiscal catalán», assegurava la cadena catòlica. «Mientras los nacionalistas despilfarran, la Cruz Roja lanza la advertencia de que 300.000 catalanes se quedarán sin ingresos», titulava el periodista digital. Mobutu, Gadafi, Somoza i l’emperador Bokassa es passegen pels salons de la Generalitat mentre la Catalunya real viu atemorida rere el hijab.

ELS NOSTRES AVANTPASSATS ELS GALS (LA PERSPECTIVA ALGERIANA)

«Oui, oui, oui! La France est ici pour toujours».

CHARLES DE GAULLE

Discurs a Orà, Algèria

6 de juny del 1958

Algèria és França. Els algerians… són francesos? Bé, això ja és més discutible. Catalunya és Espanya, però els catalans són una mena d’espanyols que no han sortit del tot bé. Se’ls ha de donar forma, civilitzar, igualar. Aquest és l’esperit de l’altra de les perspectives d’anàlisi de Catalunya de la mad-press.

Com ja deveu saber, Algèria no era una colònia. Formava part de França des del 1848, tot i que n’era una part peculiar, ja que la població indígena, tot i que formalment francesa, va ser aculturada i marginada pels colons pied-noirs.

I com també sabeu, l’imperi francès, amb l’obsessió per la unitat, va arribar a l’aberració de voler unificar la història de tot el seu imperi assimilant-la a la francesa. Així, els manuals (l’estil Wert) començaven amb una frase cèlebre: «Nos ancêtres les Gaulois» (els nostres avantpassats els gals), encara que el nen fos de Madagascar o, potser, d’Indoxina.

La perspectiva algeriana, doncs, és la que nega la diferència al català. Tots tenim els mateixos drets i deures, i tots «descendim dels gals», per dir-ho així. Una frase molt significativa d’aquest punt de vista és la que diu que «Cataluña no pertenece solo a los catalanes». Tots hi som implicats. Algèria també és França. «No puc imaginar una Espanya sense Catalunya», diuen, tot i que ho desconeixen absolutament tot de les que consideren «laboriosas provincias del noreste».

De fet, molts usuaris de la visió algeriana volen fer de Marcel Camus un «francès d’Algèria», un home esguerrat per la independència entre la seva pàtria física i la cultural. «Algèria no és França, no és ni tan sols Algèria, és aquella terra ignorada, perduda en la distància». Són els qui sostenen que el procés sobiranista els convertirà en una mena de pied-noirs exiliats de les dues seves identitats.

És una perspectiva romàntica i atractiva. Llàstima que CiU no sigui exactament l’FLN.

«SEÑORA, LO DEL CRÍO ES DE LA CABEZA» (LA PERSPECTIVA LOMBROSIANA)

«[…] Es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo tan criminal».

JOSÉ PATIÑO

President de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno

Informe sobre las expropiaciones
para la Ciudadela de Barcelona, 1715

Les històries no nacionalistes expliquen que la unificació d’Itàlia es va fer en nom de la llibertat. Els piemontesos del nord, civilitzats i moderns, van alliberar els meridionals pobres i ignorants del Regne de les Dues Sicílies pel bé del progrés. Entre els piemontesos progressistes que van ocupar les bàrbares terres napolitanes es trobava Cesare Lombroso. Aquest metge creia que es podia saber, només mesurant el cap d’una persona, si tenia tendències criminals o problemes de qualsevol altra mena. Com a pare del racisme científic, creia que podia demostrar que la inferioritat dels pobles és genètica. Dels conquerits napolitans va dir: «I meridionali sono biologicamente degli esseri inferiori dei semibarbari o dei barbari completi, per destino naturale». Així es va fer, també, la unitat d’Itàlia. El problema és que no és veritat que el sud fos pobre. Nàpols, en el temps de la invasió piemontesa, era la tercera ciutat europea en població, la primera que va tenir aigua corrent, i es va convertir en un centre industrial espoliat pels homes del nord.

El cas és que Lombroso va fer fortuna tot i que les seves teories no van resistir el pas del temps. Avui, però, entre alguns membres de la mad-press, torna la moda del component genètic del desgovern. Es considera que el poble català ha de ser governat des de fora pel seu bé. Perquè, com els passava als napolitans, estan genèticament incapacitats per a la política. Ja el 1888 aquesta tesi feia fortuna en els llavis del ministre Carlos Navarro Rodrigo: «La petición de los llamados catalanistas no puede ser considerada en aquel país de la sensatez y de la cordura, sino como una extravagancia de una minoría insignificante […] Y todavía añadiré más, hasta como un acto de demencia». Catalanisme: solució psiquiàtrica.

Els exemples des de la Diada del 2012 són infinits. La idea base és que «son incapaces de gobernar su propia comunidad». Un procés descrit molt sovint amb components gairebé físics o genètics que fan que la dèria nacionalista, com les cataractes als ulls, ens posi un tel que tot ho confon. Pitjor encara, el sobiranisme. Així ho pensava el gener del 2013 la Confederación Española de Asociaciones de Lesbianas, Gays, Bisexuales y Transexuales, que va denunciar unes dades preocupants sobre l’augment de contagis del VIH a Catalunya i va concloure que s’havia de «tenir més cura de la salut pública i menys dels rampells sobiranistes».

Tot i això, l’economista Juan Manuel Blanco, al diari electrònic Vozpópuli el 12 de novembre del 2012, és prou condescendent amb els catalans. Tots els pobles pateixen la crisi, alguns apliquen solucions industrials o monetàries i altres, solucions neurastèniques: «El ser humano tiende a mostrar inseguridad con respecto a su identidad, cualidades, valores o la propia autoestima, algo que se acrecienta en momentos de crisis económica. Identificarse con una nación, sea ésta real o imaginada, lleva al sujeto a atribuirse todas las supuestas cualidades y virtudes de la nación». Es referia, és clar, als catalans.

El poble català, afectat per un complex freudià, potser per odi a Guifré el Pelós i amor a Ermessenda de Carcassona, o al revés, viu la política com una neurosi, i el seu nacionalisme «le permite aliviar esos conflictos interiores, contradicciones e inseguridades que aquejan a todo ser humano, proyectándolos hacia el “enemigo”», explica Blanco. La bogeria catalana, no sabem si atribuïda a les aigües o a l’aire contaminat, ens fa un poble delirant, com titulava aquell documental de Telemadrid de l’any 2012: «Catalunya: independientes de la realidad». És urgent fundar un Partit Lacanià de Catalunya! No necessitem un fons de rescat, ens cal teràpia a fons!

Finalment, l’influent periodista de la mad-press Jesús Cacho va deixar-se de punyetes el gener del 2012 i va abraçar la via lombrosiana, la que assegura que som naturalment un poble boig de pares a fills: «Sólo la genética, la ausencia de una auténtica fibra moral, permite entender la irracionalidad de ese invite independentista, lesivo para los intereses a largo plazo de la inmensa mayoría de los ciudadanos catalanes». Però el que queda clar és que els catalans, de manera miraculosa, ja que tenim molts gens espanyols, naixem sense el gen de la fibra moral (no de la fibra d’anar a fer de ventre). Bé, els votants de C’s sí que tindrien aquest gen, cosa que faria del català un excepcional cas d’estudi: transmissió de material genètic a través del vot!

Alguns autors de la perspectiva lombrosiana no creuen que els catalans siguem bojos de mena. Estem enganyats perquè som uns babaus. Es tracta del CBF, és a dir, el Català de Bona Fe.

Ja Ortega y Gasset, en una carta a Azaña escrita mentre es debatia l’Estatut del 1932, fa uns anyets, plantejava el mateix tòpic que avui patim: «Hay muchos catalanes catalanistas que en su intimidad hoy no quieren la política concreta que les ha sido impuesta por una minoría».

El bon català fins i tot és catalanista, però en forma de sentiment, és clar. No pas d’obra. Que, també és evident, sempre es veu arrossegat per una minoria que, ahir i avui, controla miraculosament la majoria parlamentària. El gran filòsof de les Espanyes no va explicar mai aquest irresoluble problema metafísic. El problema quàntic de la minoria majoritària catalana.

José Apezarena, membre de la mad-press, escrivia això que segueix el 20 de desembre del 2012: «Ver cómo un partido otrora moderado y razonable, como fue Convergència, firma ahora pactos de sangre con los radicales independentistas de Esquerra, constituye un espectáculo que una mayoría de catalanes de buena voluntad nunca habrían imaginado».

Joan Tapia, lombrosià indígena, pensa el següent: «Lo más grave es que gran parte de la sociedad civil catalana no se haya dado cuenta hasta ahora de la deriva de Artur Mas». Com veieu, no és que siguem bojos perillosos, només som uns encantats.

I, per treure’ns del malson «indepe», no hi ha res millor que la teràpia de xoc. Així pensa l’empresari psíquic i amo d’Intereconomía i exdiputat del PP al Parlament Julio Ariza: «El espejismo de una Cataluña feliz y próspera a base de desgajarse de su auténtica identidad española y de enfrentarse a sus compatriotas españoles puede desvanecerse si los actos de corrupción generalizada son conocidos por una opinión pública que recupere su seny y su espíritu crítico. Muchos catalanes de buena fe van a poder entender claramente para qué sirve la alocada búsqueda de independencia».

Els bojos de CiU, amos del manicomi del 3%, enganyen un poble somiatruites que, com va dir Aznar, «no ha tenido el genio político de Castilla».