HOMO HISPACONSTI

«Yo defiendo la unidad de la nación española pero no por sentimentalismo,
sino porque creo que es el único instrumento capaz de garantizar la igualdad».

ROSA DÍEZ

Em permetreu que encapçali aquest text amb un barroer portmanteau que he creat a partir dels termes: hispanicus i constitutionalis. És una figura que, lògicament, sorgeix com a correlat al «nacionalista irracional». És el «patriota constitucional».

Es tracta d’una raça peninsular del tot nova i amb empenta, nascuda per hibridació fa uns trenta anys. És una barreja entre el clàssic «santo guerrero» de la mitologia imperial hispànica i el patriota constitucional de l’Alemanya postimperial de postguerra. És, per dir-ho així, l’espanyol habermasià. Una mena d’ornitorinc patriòtic, fet de diverses tradicions exòtiques. No patiu, us ho explico tot seguit: Jürgen Habermas és un filòsof alemany que té un problema. Bé, en té més d’un, perquè l’home s’ha discutit amb tots els filòsofs que ha tingut a prop, des dels mestres de l’escola de Frankfurt a l’hermenèutic Gadamer o el televisiu Sloterdijk.

El cas és que Habermas, per superar la mala consciència dels alemanys per allò del nazisme, es va empescar una manera de cohesionar i enorgullir els germànics. Amor a la Constitució, no a una terra, una cultura o un passat comú. La Constitució és neutra, bona, curulla de bones paraules i drets humans i, a més, no pertany a cap grup ni a cap ideologia. A Espanya, la pensada d’Habermas als anys vuitanta va ser oli en un llum. El país tenia, si fa no fa, els mateixos problemes d’identificació d’espanyolitat amb franquisme. Dit i fet. Ser espanyol ja no tenia res a veure amb toreros o manolas. El que ens unia era l’article 14 i ens agermanava la disposició transitòria primera. En el XIV Congrés del PP l’any 2002, es definia la nova espanyolitat: «Al patriotismo constitucional no le basta el mero hecho nacional, sino que busca sus cimientos en sólidos principios y valores éticos». Així, et definies com a espanyol en tant que seguidor, no de La Roja, sinó dels drets humans. I la ponència reblava: «El patriotismo constitucional no se fundamenta en el dominio o derecho de la historia, la etnia, la raza, lengua o cualquier otra herencia, sea esta más o menos real o imaginaria». Vegeu que, tot i el bon rotllo, no perden pistonada. Ja colen les «identitats imaginàries» enfrontades a la realitat contundent de la Consti. Així, el nou Estat: «[…] promueve políticas constitucionales para la integración de todos en un proyecto positivo y deseable». La foscor i la llum. Herder versus Kant. La il·lustració i l’Ancien Régime. La llei sobre el costum. El dret contra el fur.

D’aquesta superació de l’Espanya carlina neix l’homo hispaconsti. Fred, racional, net i vestit amb una granota blanca sense butxaques, com aquells protagonistes de les pel·lícules de ciència-ficció dels anys seixanta. És espanyol només per atzar genètic, és hispaconsti per imperatiu categòric. Res no el commou ni el despentina. Ni Lepanto, ni les Navas de Tolosa li diuen res. Com diu Díez a l’epígraf corresponent: «España es solo un instrumento». L’objectiu és la igualtat i la justícia universal.

Al català mediterrani, vel·leïtós, romàntic, somiatruites, de mà foradada, sempre amb el segle XVIII a sobre i necessitat de la sang i la terra per alimentar-se, com ja hem vist, s’hi oposa la versió 2.0 del «caballero castellano». Impassible davant la Història i la Geografia. Si la mística castellana buscava al segle XVII el cos de Déu, ara enceta una mística nova centrada en la Constitució com a cos místic de la comunitat de ciutadans lliures i iguals que és el Regne.

La idea de fons de tot plegat és que qui té la sort de néixer en un estat ja constituït, en un estat nació (tant se val si és Suïssa o Zàmbia), viu relaxat, obert de ment; és culturalment voraç, cosmopolita, i fins i tot pot ser sexualment promiscu. I els pobres humans que hem nascut en nacions «quimèriques» estem condemnats a recitar auques de Pilarín Bayés, a escoltar Núria Feliu en aquelarres nacionalistes, a ignorar la cultura feta Conflent enllà i a viure tancats al mas, dormint amb el bestiar i mantenint relacions consanguínies amb els cosins, atès que no ens barregem amb forasters.

El que hem d’esbrinar ara és si un català podria arribar a ser mai tan enraonat i feliç com un homo hispaconsti. Bé, sí, ja ho sé, fent-se espanyol. Em refereixo si hi ha cap possibilitat biològica de patriotisme cívic i tranquil dins l’esperit, deslleial, pretès i paranoic, d’un català.

Som-hi. Seguint el text de l’epígraf, extret d’una entrevista a Rosa Díez en la revista Jot Down, la líder reflexionava: «Realmente el nacionalismo y el patriotismo son lo contrario. El patriotismo no requiere de enemigos, el nacionalismo sí, porque eres nacionalista contra alguien».

La pregunta, suposo que absurda, és: i si un dia neix un català, posem per cas, que se sent patriota català però no veu la resta d’espanyols com a enemics? Ja sé que és d’idiotes, però imaginem-nos que en una Catalunya independent, pel fet mateix de ser-ho, la queixa contra l’espoli de Madrid, per una raó o per una altra, desaparegués… Voldria dir que llavors els catalans podríem aspirar al grau superior de què ja gaudeixen tants i tants hispaconstis, impertorbables i equànimes?

Un català està dotat cerebralment per fer de la seva catalanitat una eina exclusivament política com fa Rosa Díez amb la seva espanyolitat?

Perquè si es descobrís que un català que se’n sent pot, fisiològicament, sentir la mateixa relació constitucional vers un Estat català que els racionals espanyols tenen cap al seu, els arguments per seguir sent espanyols s’esvairien.

Perquè seguir dins d’Espanya ens condemna, com diu Díez, a ser nacionalistes (atès l’odi incontrolable que ser espanyols ens fa sentir). Així, doncs, l’única manera de curar el nacionalisme català és convertir-lo en patriotisme. I com que el patriotisme només és una cosa racional i administrativa, tant els farà que siguem patriotes espanyols com catalans, com tant els fa a ells ser espanyols o de Madagascar.

Si seguim aquesta lògica, tenim en Rosa Díez la més gran aliada de la República catalana. Si no és que algú descobreix que, tot i ser independents, continuaríem sent nacionalistes perquè estem incapacitats com a poble perifèric i corrupte que som, evidentment, per a la democràcia i la serenor. Com es preguntava l’insubornable dramaturg Boadella: «El problema es cuando ocurra la separación, porque el enemigo habrá desaparecido y entonces, ¿qué ocurrirá?». Segons Rosa Díez, passarà que ens haurem deslliurat, com demanava Fuster, del malaltís nacionalisme, i que podrem viure dins d’un neutre i fins i tot ensopit «catalanisme constitucional».

EL NAZI-ONALISTA

La mad-press viu a hores d’ara una reedició brillant del Segle d’Or de les lletres castellanes. Si llegiu qualsevol dels seus editorials us farà l’efecte que Quevedo mateix (un altre amic dels catalans) es troba a l’altra banda de l’iPad.

Nous jocs de paraules omplen amb la seva brillant sonoritat castellana tertúlies i emissores: «Zparo, Maricomplejines, Rajao, Plan Rovireche, Mas es menos…». Però també un retorn a eufonismes i antics mots que ens transporten directament al segle XVII: «Espantajo, órdago, mamandurria, paniaguado o los monárquicos galgos y podencos…». Com a català estic orgullós que el nostre tribalisme provincià ajudi a fer brillar encara més la llengua de l’Imperi.

I entre els mots d’or trobem l’enginyosa construcció nazi-onalista que amb tanta generositat se’ns ha aplicat sense fer mèrits per rebre-la.

Nazi-onalista (com catalibán) s’ofereix a definir amb precisió el que hem anomenat BaK. El paisatge d’un país moralment irrecuperable pels seus mitjans i que implora una intervenció constitucionalista. La idea és que la Catalunya autonòmica, com l’Alemanya dels anys trenta, també era un país culte i civilitzat. I la faula és que el poder de les idees malignes, tant en aquell país com en el nostre, pot corrompre fins i tot la societat civil més oberta i cosmopolita (el mite de l’oberta Barcelona dels anys setanta enfrontada a la decadent i provinciana capital de la «taifa» nazi-onalista).

El catedràtic Antonio Elorza ha tingut la immensa generositat de dedicar una sèrie d’articles a El País a l’esllavissament moral dels catalans. Recordem aquell Barça-Madrid de la senyera: «Con otro contenido ideológico, en la senyera colectiva del Camp Nou, como otrora en Núremberg, no caben opositores ni disidentes». Home, suposo que dissidents eren els de l’Espanyol que no hi van anar, la gent a qui no li agradi el futbol… els catalans del Reial Madrid… Però és clar, per als ideals hispaconstis, on un individualisme d’arrel kantiana fa niu al cor de cada espanyol, aquesta gregària unanimitat és escandalosa. Diu Elorza: «Como en otros procesos de nacionalización forzosa, entra en escena la visión maniquea propia del totalismo o totalitarismo horizontal. Se trata de imponer la homogeneidad política de una sociedad por un sector de la misma, a partir de la distinción entre puros (independentistas) e impuros (españolistas), en torno a un estandarte sagrado (Cataluña, “la nació”)».

Aquesta «realitat evident» de la societat catalana és el que Elorza anomena «democracia aclamativa», una barreja de sistemes entre la tribu ostrogoda i les places de Corea del Nord. La cosa, més enllà de la seva part còmica, té el seu suc. Elorza, després de dibuixar la grada del Camp Nou com el somni humit de Leni Riefenstahl, arriba a la conclusió que les eleccions catalanes (i les consultes, i el Parlament) no són legítimes, ja que els votants catalans s’han begut l’enteniment i no toquen hores. La societat catalana és incapaç de governar-se. És nazi-onalista. És a dir, naturalment perversa. Apliquem l’article 155. Desnazifiquem. Tanquem TV3… Bé, ja ho sabeu…