Abans

Ella no tenia mai retards, i tenia present que aquella possibilitat existia. Fins i tot es va marejar un matí que s’havia llevat amb la intenció d’anar als banys i en canvi es va haver d’estirar i contemplar una estona els arbres, i el cap li pesava moltíssim i segur, segur que no es podia notar res tan de pressa. I no sabia quins sentiments tenia, què sentir davant d’aquesta perspectiva. Sempre havia volgut un fill amb l’Anwar, era ell el que havia dit que esperessin, havien discutit per això, durant les setmanes següents a l’aniversari en què ella en va fer trenta; quin tòpic. Mai no va arribar a entendre si això era el que havia començat a obrir la fissura entre ells dos o si aquella tensió simplement va revelar unes esquerdes que ja existien. Al final tant era, o això creia.

Aquelles setmanes de juny va estar ocupada. Intentava enterrar aquella sensació a primera hora del matí, el mareig si es girava a l’aigua, la pesantor del cap a la tarda, li volia preguntar a la seva germana «A tu també et va passar?». Es va contenir. Un dels motius pels quals havia començat a passar un altre cop estones amb la seva germana eren les amigues amb nadons. N’havien tingut totes alhora com si fos una mena d’epidèmia. Quan li va dir a l’Esther que no volia una copa de vi, la seva germana va aixecar una cella i va dir «No ens has de dir res, Grace?» en to de broma, i quan ella va contestar massa de pressa i es va posar vermella, va veure que la mare aixecava la vista del New Yorker per mirar-la un moment i no deia res.

I així va ser com el matí del dia 23, ja amb un parell de setmanes de retard, i encara amb la sensació de pesantor, va comprar dues proves a l’estació d’Euston, on la noia del taulell li va fer un somriure esperançat, com si l’hagués animat aixecant el polze, i hi havia dones embarassades pertot arreu, travessant el vestíbul amb les panxotes, i nadons en cotxets i en aquelles coses portanadons que estava segura que tothom donaria per fet que ella faria servir si tenia una criatura, si tenia aquella criatura. Havia arribat al punt que si el test sortia negatiu seria una decepció.

Anava a agafar el tren fins a l’estació de Sandwell i Dudley, que resultava que no era ni de bon tros a Dudley. L’acompanyava en Franco per filmar unes quantes escenes als col·legis electorals. Al tren que es gronxava i li feia venir encara més mareig, va fer pipí per tota la mà i no només al test en algun punt passat Milton Keynes, i es va quedar mirant les línies blaves gruixudes del bastonet i, curiosament, no va sentir gran cosa, massa calor, una mica de mareig. Es va preguntar si era la sorpresa, si tot plegat era una mica massa per assimilar-lo, i va enviar un missatge de text a en Cairo per dir-li que anava a filmar i que li digués si avui seria per allà, i què li podia dir, què li deia?