Després

La veu i es diu a si mateix que no és ella, però sap que és igual. Ella el veu en el mateix moment, sembla, o no el veu però d’una manera o altra nota que és allà, mira sense veure-hi cap als graons del bar, on abans ha vist els homes i ara el veu que tomba la cantonada. S’havia amoïnat per aquest moment i ara ha passat.

—Grace. —S’havia oblidat d’en Franco, que se li ha avançat una dotzena de passos pel carrer—. Grace —diu, i és la veu d’en Franco, s’adona ella, sorpresa, mentre mira en Cairo i en Cairo aixeca el braç i sembla que la crida pel nom.

La saluda amb la mà. Es mira la mà aixecada davant seu. Normalment no és home d’anar saludant amb la mà pel carrer, com si no tingués cap preocupació. Deixa que la mà li caigui al costat i s’acosta a ella.

—Deixa’m uns minuts, Franco —li diu, i ara té la gola seca, no mira gens en Franco, el sent renegar molt fluixet, aquest noi arrogant, té trenta anys, i mira tota l’estona en Cairo que baixa a la calçada per traspassar i anar amb ella. No sap què li dirà. I tanmateix de cop i volta sap (i ho sap de debò, no simplement saber coses pel que la gent li ha explicat, coneixement de segona mà, abstracte, la mena de coneixement del qual ell sospita tant) que realment hi ha moments en què la vida et pot fer un tomb.

—Grace —diu ell, i la cara que fa és sincera. La ràbia ha desaparegut i ella gairebé l’hi diu allà mateix, durant un segon pensa que ell pujarà a la vorera, i ella anirà cap a ell, i s’abraçaran.

Ell la mira, la brillantor de la pell, la llum dels ulls, i vol tocar-la, estira la mà cap a la màniga de la jaqueta, l’agafa delicadament entre els dits, li agradaria tocar-li la cara, els cabells.

—No’m pensava que’t tornaria a veure, Grace. —Parla en veu baixa, ella gairebé no pot entendre el que diu, tot i que la mira a la cara. Es veuen reflectits als ulls de l’altre.

—He vingut a acabar de filmar, deixar-ho tot acabat —diu ella. Té llàgrimes als extrems dels ulls, ell les veu—. Vaig aconseguir finançament, suport, ja saps, per tant ara l’he d’acabar.

Ell fa que sí amb el cap.

—Tornem allà on vam començar, eh? —diu ell.

Però no és cert. I ella sap que no l’hi dirà, i és una sacsejada, la manera com aquesta certesa li ve de cop i volta, com si hi hagués una esquerda obrint-se entre ells, la terra s’obrís i ells dos quedessin en diferents costats.

—I tu? —diu ell—. Va tot, estàs, bé, ja saps. T’ha ’nat tot bé?

Ella fa que sí amb el cap, no vol plorar. Torna a estar insegura, aquella sensació que el terra es belluga. Quan pot, diu:

—Tot està bé, sí, tot va anar bé, tot va bé.

Ell fa que sí amb el cap i mira avall, fa una mirada al carrer, torna abaixar la vista. Ella té por un moment.

—Mira, vols que anem a fer una copa o prendre alguna cosa —diu ell—, o un te?

Ella veu com se li apaga la llum dels ulls.

—Vaig intentar telefonar-te —diu ella.

—Vaig trencar el mòbil.

—He de filmar una última coseta. El mercat, ja saps. Després hauré acabat. D’aquí a una estona tornaré a agafar el tren.

—Bé —diu ell—, doncs cuida’t, Grace. Cuida’t molt.

—Adeu, Cairo. —Ella li fa un petó a la galta, li estreny un moment les mans.

I ell torna a traspassar el carrer, i aquest cop tomba a l’entrada fosca del pub.

Ella posa un peu davant de l’altre. Falta una mica més d’una hora i mitja perquè surti el tren, i s’ha de calcular temps per al taxi i el trànsit, l’estació no és a la localitat on diu que és, i deixarà que en Franco filmi uns quants plans al mercat i a la pujada del castell, no parlarà amb ningú, ni tan sols no ho intentarà. Es diu a si mateixa que ella no és cruel de mena, en realitat no. Espera que li vingui un gran doll de llàgrimes, grans sanglots dolorosos, però no li surt res. L’hi podria haver dit. Quan ja és massa tard pensa que potser s’ha equivocat.

Al pub, es queda dret a la barra, lluny de l’Alan i els altres de la taula, s’empassa una pinta i en demana una altra, li costa trobar els diners a la butxaca, no gaires, no gaires per sortir tota la nit. Els pregunta si els altres que són allà asseguts tenen els diners per fer-ho, potser anirà a buscar aquells cabrons d’allà, té ganes de preguntar-los per què riuen.

Veu que l’Alan el mira des de la taula, se li acosta.

—Vine a seure, company, eh? —L’Alan agafa en Cairo pel braç i en Cairo aparta el colze amb un gran arc i l’Alan fa un pas enrere, amb les mans aixecades al davant—. D’acord, company, d’acord, pren-t’ho amb calma. Fes el que vulguis. Vine quan ‘t vagi bé. D’acord, d’acord.

L’Alan camina cap enrere, amb l’ull bo mirant tota l’estona en Cairo, que l’observa fixament i es gira per mirar la seva pinta a la barra, i despatxar-la. Sent que el criden quan se’n va però ja és fora i baixa les escales i sap què ha de fer ara, es pot veure a si mateix, com des de molt lluny. Li passava de vegades, li passa cada cop més darrerament, com si hi hagués la persona que actua i la persona que mira, i totes dues són ell, però no el mateix, com una cosa partida per la meitat.

L’Alan està dret a l’entrada del pub i fuma un cigarret. En teoria s’ha d’anar darrere el bar per fumar, lluny de la porta, però qui vindrà a dir-li res? Fa que no amb el cap. En Cairo està millor lluny d’ells, encara que Déu sap on ha tocat el dos ara, Déu sap què li passa pel cap.

Torna a estar assegut a la cadira quan entra la dona. Sap qui és, la dona que va entrevistar en Cairo, el va fer sortir a la tele, el que li faltava per embullar-li més les idees.

—Perdoni —li diu, sense alè.

Al bar, tot s’ha aturat. Tots els homes de la taula la miren.

—Perdoni —diu, intenta somriure, sembla com si estigués a punt d’entrar en pànic o una cosa d’aquestes, descentrada—. Vostè treballa amb en Cairo Jukes, crec. És l’Alan?

A ell el sorprèn sentir el seu propi nom, que per algun motiu aquella dona el sàpiga. L’embolic en què s’ha ficat ara en Cairo, només se’l pot imaginar.

—Era aquí, maca, prò se n’ha anat.

—Sap a on?

—No’n tinc n’idea —diu l’Alan, es mira la dona, es recolza a les potes de la cadira, intenta sospesar la situació i no pot—. Feia una cara com tu, més o menys, però no’t podria dir on se n’ha ’nat, o quina’n porta de cap. Li has trucat?

—Tè’l mòbil petat —diu un dels homes.

—Encara? —diu l’Alan, fa que no amb el cap.

—Si el veus, digue-li que la Grace ha vingut i el busca.

—Ho faré’mb molt de gust, sí —diu ell—. Grace.

Ella va cap a la porta, una colla d’ulls la segueixen, anirà a casa seva, a casa dels seus pares. Sent el so dels homes que riuen darrere seu al pub. L’Ann, pensa, la noia, l’Ann, té el seu número, li telefonarà, no sap per què no ho ha fet abans, per què no es decidia, per què no volia que ell ho sabés.

El tracte és que en Luke deixa les claus del cotxe a sota d’un test a la part de dins de la tanca del darrere, on no passa mai el pany de la porta. Els nanos ja no roben cotxes, no com quan ells eren petits. Potser roben cotxes més bons que aquest. El sistema funciona, en tot cas. Quan arrenca el cotxe, en Cairo es recorda d’obrir la guantera. Allà hi ha un parell d’encenedors, mig paquet de cigarrets Mayfair.

Ha estat a punt de simplement anar a casa, estirar-se al llit, esperar que li agafés son i que fos dissabte i que la Stacey-Ann i en Zachariah truquessin a la porta. En Cairo ha estat a punt de fer moltes coses en la seva vida. I ara això. Vol que encara estiguin filmant. Volen un espectacle i ell els el donarà. La llauna de gasolina es mou i repica al maleter, al costat de les eines i els draps i els últims trossos de ferro, les deixalles del món d’on ve ell, i ell fa marxa enrere i gira per afegir-se al trànsit del divendres.

El vell, perquè avui en dia és justament això, va cap a la taula arrossegant els peus amb sabatilles de llana i diu Dudley a l’auricular quan despenja el telèfon, diu el seguit de números. Ningú ja no contesta així al telèfon, suposa, i la veu de l’altre extrem de la línia parla abans que ell hagi acabat.

—Avi, soc l’Stacey-Ann. Hi ha’l pare? —Sembla que la noia està sense alè, no pot fer ni més de cinc minuts que ha tornat a casa de sa mare i, per l’amor de Déu, que no hi hagi més disgustos.

—Nussé, Stacey-Ann. ’N moment i ho miro? Tingués paciència. Va tot bé, nena?

—’Stic bé, avi, tot bé. Només és qu’una persona busca’l pare i és urgent, crec.

—Però tu’stàs bé, reina? I el menut?

—Tot va bé, avi. Pots buscar’l pare?

Sent la tensió en la veu de la noia, tot és un drama, tots els sentiments a flor de pell tota l’estona, en això s’ha convertit el món. Abans pensava que en Cairo era així, s’havia tornat així. I aquella noia, la Natalie, era terrible, quin drama, quins alts i baixos. La Stacey-Ann ho havia heretat de sa mare, això segur. Quan alguna persona vol trobar-te urgentment, sempre són males notícies. Els havia passat una vegada, anys enrere, abans de tenir en Cairo, havien anat de vacances a Weston, un dels grans hotels de la costa, anaven cap al menjador a sopar, pel costat de l’elegant sala de ball, quan una veu l’havia cridat des de recepció: «Senyor Jukes?».

Tenia un missatge urgent que truqués a casa. A la seva mare l’havia atropellat un autobús que feia marxa enrere a l’estació d’autobusos de Dudley, que llavors encara ni era una estació d’autobusos, només el terreny inclinat entre l’Empire Tavern i el Birdcage a sota el castell, on temps enrere hi havia hagut rengleres de cases estretes amuntegades i que s’havia convertit en la terminal del costat de la muntanya. Era una estupidesa que no haguessin aplanat el terreny, o trobat un altre lloc per als autobusos, i també els autocars, era allà on havien agafat el maleït autocar per anar a Weston, i allò era el que havia matat la seva mare. Anava a visitar la seva germana al Dudley Guest Hospital. La bossa d’anar a comprar se li havia obert i les patates van anar rodolant pendent avall quan l’autobús la va colpejar, la va aixafar contra un altre autobús prou temps per matar-la, i ell no podria entendre mai per què primer havia comprat les patates i després havia anat a agafar l’autobús i per què no les podia haver comprat de tornada i allò segurament li hauria salvat la vida, perquè hauria agafat l’autobús d’abans, o sense el pes de les patates hauria anat més lleugera, o almenys no hauria intentat passar entre els autobusos en aquell moment. Així és com la vida va i ve, pensa.

—Qui és? —La Joan seu a la butaca del costat de la porta de la cuina. Li volia dir a en Cairo que posés un telèfon a la taula d’allà, i així no s’hauria d’aixecar per contestar quan ell no hi fos.

—És la Stacey-Ann, busca son pare.

—La nena no fa ni cinc minuts qu’és fora —diu la Joan, després de fer petar la llengua—. No huria d’haver marxat, per començar. Segurament ella n’ha fet alguna. —S’ha referit a la Natalie com «ella», durant tots els anys que havien passat des que en Cairo i ella es van separar, fins i tot durant un temps abans que trenquessin—. ‘M jugo alguna cosa qu’ l’ha tornat a fer fora, ha canviat d’opinió.

—En Cairo és’l darrere?

La balda de la porta no està passada, i s’hi fixa. La brisa aixeca la cortineta. S’està dret un moment al caminet. Silenci arreu. El parrup dels coloms i el so de les fulles dels arbres, que sempre li fa pensar en el mar. Hi ha el soroll del trànsit de New Road, la carretera nova. Ara ni tan sols es diu així, tot i que ell sempre n’ha dit New Road i ha viscut aquí tota la vida, i es queda encallat un moment reflexionant sobre a qui pertanyen els noms de les coses. Hi ha els noms que surten als mapes i els rètols i hi ha els noms que fa servir la gent, que no sempre són el mateix, ni de bon tros. El trànsit, també, murmura com la marea, com onades anant a parar a la platja, una constant, una cosa en la qual potser només et fixes quan hi ha una absència. El soroll anava i venia en la calma de la tarda.

—Cairo? —diu en direcció a la tanca mig apuntalada. Tenia pensat dir a en Cairo que posés una mica de ciment a aquell pal de la tanca, estava fart d’esperar que els de l’ajuntament vinguessin a posar-hi ordre, i es podria pensar que a en Cairo se li podia acudir tot sol, però de vegades encara semblava perdut en un somni—. Cairo? —I torna a cridar en Cairo i té una esgarrifança tot i que ara faci calor, a recer de la brisa, el sol brilla i els núvols estan alts al cel.

—Ni rastre d’ell? —diu la Joan quan torna a entrar per la porta del darrere.

—No —diu ell—. Vaig a mirar a dalt.

—Em sembla que no’s a dalt. Deu ‘ver tornat a sortir. No li pot trucar al mòbil?

—‘Stà petat, crec —diu ell des de l’altre costat de la sala, amb el telèfon prop de l’orella, i sent la Stacey-Ann que diu alguna cosa al menut.

—‘Quet noi —diu la Joan—. No he sabut mai què li passa.

—Li huries d’escriure una nota, avi.

—Un momentet, cuca. Vaig a buscar’n llapis’l calaix.

Ho huria d’apuntar. Se’n recorda que li huria d’haver dit a en Cairo qu’en Jamie Iqbal li havia trucat. ‘Nava de tornar a boxejar. Millor oblidar l’idea.

—O només recorda-te’n. Digue-li que la Grace vol parlar’mb ell, és important. Tornaré a trucar.

—La Grace?

—La Grace.

—Qui’s la Grace?

—S’igual, avi.

—‘Quella noia tan agradable que fa la pel·lícula? —diu ell.

—‘Quella, sí. Tu enrecorda’t de dir-l’hi quan vingui. I digue-li qu’ho sento.

—Molt bé, vida. No pateixis. Me’n recordaré. L’hi diré.

Sent plorar el nadó un moment abans que la línia es talli. Sempre fent-ne un drama, sempre un gran enrenou per poca cosa, com si la vida no fos ja prou dura.

En Cairo va amb el cotxe pel costat de les parades, els paradistes el miren, n’hi ha que ja estan recollint, i hi ha un parell de furgonetes aparcades en angle per carregar, i segurament és per això que ningú no l’atura. Un paio que porta un burro amb rodes carregat de roba interior blanca el saluda amb la mà, assenyala el cotxe i després High Street avall, diu alguna cosa que en Cairo no entén, i ningú més intenta aturar-lo. Té el cap inclinat damunt del volant buscant algun senyal d’ells dos, veu el xicot de la càmera caminant amb aire fatxenda prop de l’entrada del recinte, es planteja si clavar el peu i anar de dret cap a ell, fer-ho d’aquella manera, i després s’atura, posa el cotxe en diagonal després de l’última parada, baixa d’un salt, ni tan sols tanca la porta, deixa les claus al contacte, va corrents a obrir el maleter.

—Què fas? No’s pot aparcar ‘quí, tio —li crida una dona des del seu escúter de mobilitat, i ell segueix amb el cap cot, estira la lona encerada, la llauna de gasolina, es pregunta si n’hi haurà prou.

En Tony està netejant les ranures dels pals de golf i els tacs de les sabates amb un tee i un drap vell, assegut a fora el pati.

—‘T quedaràs aquí ’na estona? —li pregunta la noia, i s’adona que ja no diu pare o Tony, es pregunta com anirà això d’ara endavant.

—Sí, reina. Divendres a la tarda —diu, i arronsa les espatlles—. La fenya’stà una mica parada, si t’he de ser sincer.

—Creus que’t podries quedar’n Zach mitj’hora? He de sortir’n moment, ‘nar a Dudley, és urgent.

—‘Stàs bé, bonica? Sembla qu’hagis vist un fantasma.

—No, estic bé. Estic bé.

La Stacey-Ann li fa un gest que no es mogui, passa la mà per damunt de la barbacoa, torna a dins per les portes del pati.

—L’he canviat. Té’l biberó allà’l costat per si’s posa a plorar. Normalment no ho faria, ja ho saps, prò ha sorgit una cosa.

—No passa re, maca. Ho faré, no’s problema.

En Zach està estirat a la manteta, rient a les figures d’animals del mòbil que li va descargolar del bressol abans de marxar.

—És en Duane? —pregunta ell.

Ella es queda parada per com ho diu. Ningú més no en fa servir el nom, el d’aquell noi, home, pare, absent.

—No —diu ella—, és mon pare.

Es posa les sandàlies, estira tan fort la corretja que se li trenca, intenta que no es noti.

—Ai, Stace —diu en Tony—. Vigila’l que fas. ’Stà bé qu’ tornis a ser aquí —afegeix, sobre la percussió del plaf-plaf de les sandàlies al terra enrajolat del pati—. ’Quet matí semblava qu’estava bé —diu llavors, sobre ningú en concret: en Cairo, en Duane, tots dos, suposa.

En Cairo té la llenya petita recollida a la lona i la porta a poc a poc des del cotxe cap a la font. Ara hi ha gent que el mira, i segur que hi ha gent que el podria reconèixer, que el podria reconèixer i cridar «Tot bé, Cairo?». Això li podria fer perdre el cap, o potser contestaria «No, de fet no. A tu què’t sembla?», o el més probable era que simplement digués «Tot bé, company», i fins i tot aixequés el polze, i després se’n tornés a casa.

Però no veu cap conegut, només gent que no coneix i que passa a poc a poc, s’aparta del seu camí, ell ho veu, excepte un parell de nanos amb xandall drets al voltant d’una bicicleta solitària tirada a terra i fumant un porro esparracat, que el saluden amb un cop de cap quan passa com si fos un pelegrí perdut digne d’una mena d’admiració. Reconeix un dels nois, és el nano de Lupin Road.

Observen en Cairo que continua per davant de les parades, desplega la lona a terra, s’agenolla.

En Cairo s’imagina que algú l’aturarà ara, davant de la font, quan es posa de genolls, inclina la llauna perquè
la gasolina esquitxi la fusta i les pastilles per encendre foc escampades al seu voltant, ho ruixa tot bé. Hi ha un parell d’homes vestits amb jaquetes d’alta visibilitat en algun punt més avall de la línia de parades, guardes de seguretat, ho veu. Se’ls imagina passejant per allà, els espetecs d’un walkie-talkie, la mirada nerviosa i la decisió de si acostar-s’hi o no. Però res. Un colom ve a picar una pastilla i ell l’aparta amb un gest de la mà i s’allunya uns quants passos d’un salt, no prou alterat per volar.

S’agenolla damunt de la fusta i li arriba l’olor de la gasolina. Ara se li remou alguna cosa a dins, una por. Algú l’aturarà. Però volen un espectacle. La Grace. El sol escalfa, accentua l’olor de la gasolina. Ha quedat un dia agradable. Hi ha una petita gentada reunida prop de la part de dalt del centre comercial. No és per ell. Pot veure l’home de la càmera, no veu la Grace.

Posa al seu voltant els draps que s’havien acumulat al voltant de la llauna de gasolina, perdent temps. Algú l’aturarà, el salvarà de si mateix. Ruixa amb gasolina tot el voltant. El colom pica una esquitxada. Pensa en sant Kenelm, la història del colom que va sortir volant de la seva ferida i va anar directe a Roma, i es pregunta cap a on volaria aquell ocell, amb les ales enceses, quin missatge podria portar, més enllà d’un cos cremant. Aboca amb compte gasolina a la mà mig tancada, com si fos una crema, se l’acosta a la cara i resisteix l’olor que fa, se la frega pels cabells i es fa massatges pels braços, s’aboca les últimes restes a la falda. Ablucions, se’n diuen, aquests gestos, purificació. La mesquita deu estar plena, un divendres a la tarda. Pensa en el ritual del racó, al ring, com el pare li acostava l’ampolla als llavis, li estrenyia els cordons dels guants, passava els polzes untats en vaselina per sota els ulls d’en Cairo. Mai no s’hi feia talls, gairebé mai, i si li passava la sang sortia a poc a poc i la podien estroncar i amagar. Els talls mai no van ser un problema. Rebre cops mai no va ser un problema. Havien votat per tornar a encendre les fogueres. Ell seria el forn i les flames.

En Franco està filmant al llarg de la filera de botigues. La Grace veu en Cairo on s’acaben les parades del mercat. Té el telèfon a la mà com si fos un talismà. La noia havia dit que vindria directament cap aquí, per esperar aquí. En Cairo treu unes camises velles d’una bossa, durant un moment sembla un mag fent aquell truc en què el material no s’acaba mai. Excepte que ell ara s’ha aturat i té una llauna a les mans, n’aboca alguna cosa, hi ha gent anant cap a ell. I ella s’hi acosta també, primer caminant i ara corrent, perquè s’adona del que està a punt de fer, ho està assimilant tota l’estona mentre se li acosta. Sap què està a punt de fer, però alhora no ho pot saber, i a ell li tremola la mà, ella ho veu.

Seu amb les cames encreuades entre els draps. Busca sense traça l’encenedor a la butxaca, acosta els llavis a la llauna, nota la cremor de la gasolina a la cara. Sent una veu. Les coses s’acceleren. Els homes amb les jaquetes d’alta visibilitat venen cap a ell. Hi ha una dona amb un telèfon a la mà, aixecat, apuntant cap a ell. L’home que filma encara està d’esquena. L’espectacle és aquí, volíeu un espectacle i aquí el teniu. Les mans li tremolen mentre potineja amb l’encenedor, i pensa si se li ha acabat el gas, i espera notar mans damunt seu, perquè ara hi ha gent, se li acosta, i ell sent algú que crida.

—No —sent, però li fa la sensació que és molt lluny, perquè està furgant amb el polze, fent clic amb l’encenedor davant seu, i no aconsegueix que la flama prengui i després s’encén i hi ha un moment en què hi ha una flameta blava i no passa res, i llavors de sobte hi ha una flamarada i ell s’ha encès.

—Cairo —sent—, Cairo —i veu com ella apareix la gent que es mou davant seu, alguns acostant-se-li, d’altres allunyant-se, tal com sempre semblava que feien quan estava contra les cordes del ring i es poden distingir les cares de les primeres files (cridant o rient o alegres o espantades) i era com si fos en un lloc completament diferent, a molts quilòmetres d’allà. I hi ha un segon en què no nota res, tot i que es pot veure les mans i els braços encesos davant d’ell, i llavors és allà dins, un home en flames. I ella és allà, un moment, la Grace, i després desapareix.

Algú li agafa la mà. És ella, la Grace, aquí en la foscor. Pot sentir veus, baixes, un murmuri, i el soroll de màquines, rítmic i lent, com si fos en un avió. I potser és això, estan volant. I ella li estreny la mà, li diu que tot va bé, i ara arrenquen, volen, nota com s’allunyen i viren de tal manera que la terra els queda al davant i és un camp ple de llums.

Algú li agafa la mà. És ell. Té la sensació que són en algun lloc a sota terra, molt avall. Ell li va parlar de cavernes, se’n recorda, de sales tan grans que les gavarres hi podien navegar, hi havien cantat corals. Sent veus que creixen en aquesta cova molt per sota de la superfície, una torre de Babel subterrània. No sap què diuen les veus i s’esforça a escoltar però no pot distingir les paraules, dolgudes i alegres, cap paraula, només els sons com ombres vacil·lants a les parets. Hi ha un pou de llum inesperat i els dibuixos d’ossos de criatures mortes des de fa milions d’anys. Es mouen pels túnels i la foscor.

Des del mercat arriba la llum de les espelmes. Les cintes de la policia acordonen petits camps de foscor. La gent està dreta amb els mòbils encesos, no gaire segura de què fer. S’hi aplega molta gent. Hi ha flors i banderes de diferents territoris esteses aquesta primera nit. Surt fum de les espelmes. Hi ha figures dretes amb les espatlles encongides fent guàrdia en la foscor. Diuen a la gent amb delicadesa que tornin a casa, ells no fan cas de la petició, i ningú no està gaire segur de què ha de fer. Els nombres creixen, les flors, les espelmes, les postals, les banderes, la gent. Per ser aquí, només per ser aquí, és el que la gent contesta quan els pregunten per què són allà.